Platón # Plató

Filósofos griegos. Pensamiento platónico # Idees platòniques. Teoria del coneixement i de l'ànima. Reminiscència. Cosmologia. Política

  • Enviado por: Éowyn
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 10 páginas
publicidad

PLATÓ (427 - 347 aC)

1.VIDA I OBRA

2.LES IDEES

3.TEORIA DEL CONEIXEMENT

4.ANTROPOLOGIA

5.COSMOLOGIA

6.ÈTICA

7.POLÍTICA

1.VIDA I OBRA

De família noble, benestant. És deixeble de Sòcrates (és Plató mateix qui ens deixa els escrits sobre Sòcrates). Després de la seva mort Plató emprèn una època de viatges per la Magna Grècia (sud d'Italia), allà coneix els pitagòrics, que li transmeten idees òrfiques i també la idea de que les matemàtiques ho expliquen tot. Durant aquest període de viatges va intentar influir al rei de Siracussa per tal de que instal·lés un govern en el qual manessin els millors. Aquest govern va fracassar i Plató va ser venut com a esclau. Un amic seu el va comprar i el va alliberar. Va intentar tornar a Siracussa i canviar la política altre cop, però va tornar a fracassar. Finalment va fundar una escola : l'Acadèmia.

OBRA:

Whithead diu que totes les obres del pensament occidental són una nota a peu de pàgina de la filosofia de Plató. Tota l'obra de Plató està escrita e forma de diàlegs, excepte 7 cartes.

El diàleg és un gènere literari que recull un diàleg real o imaginari sobre un tema i uns personatges. El personatge central en aquests diàlegs és Sòcrates, que creia que el mètode per aconseguir el coneixement i la felicitat era aquest. Els títols són compostos pel no del personatge i el tema del que parla. Exemple: Menó, o la virtut. Els diàlegs els podem agrupar en 3 etapes:

1r. Diàlegs socràtics o de joventut:

Aquests diàlegs pretenen alliberar al lector dels prejudicis (ironia) ironitzant i ridiculitzant les idees generalitzades sobre un tema i arribar a un punt en que no sàpigues que és “la veritat” i així estar disposat a buscar-la, ja que ell no la defineix.

2n. Diàlegs de maduresa:

Acaba fent una proposta del que és veritat.

3r. Diàlegs de la vellesa:

Plató qüestiona coses que ell havia afirmat anteriorment. Rebaixa els seus plantejament polítics (passa de rupturista a reformista), vol canviar petites coses sabent que no pot arribar a la perfecció.

2.LES IDEES

Per Plató el significat de les paraules és necessari. Això implica que, per Plató, no hi ha dubte de que hi ha veritat (Plató, doncs, és dogmàtic).

Segurament per influència de Sòcrates, per venjar la seva mort o per retre homenatge a la veritat, ell defineix un sistema polític que no permet les injustícies (com la que havia sofert Sòcrates).

Les idees platòniques no són productes mentals perquè llavors serien subjectives i les idees platòniques són realitats OBJECTIVES. Les idees com a productes mentals existeixen perquè hi ha algú que les produeix i la seva existència depèn de l'existència d'algú. La realitat és necessària i no pot dependre de ningú, existeix independentment de tot. Aquestes idees són CONSISTENTS (realitats que existeixen per si mateixes), són immutables: tenen les característiques de l'ésser de Parmènides.

Aquestes idees no les trobem en el món de les coses sensibles, per tant Plató creu que existeixen 2 mons: el món sensible i el món de les idees.

Les idees són les substàncies i la substància es allò que existeix i es defineix per sí mateix. Això ha provocat dues interpretacions diferents de les idees.

Interpretació realista: (St. Agustí/Aristòtil)

Les idees són el model o l'arquetip de les coses sensibles. Per tant les coses sensibles són còpies de les idees i participen del “ser”.

Aristòtil, però, reconeixerà més endavant que aquesta teoria té uns certs problemes:

-Problema de la reproducció: Perquè les idees que són perfectes i immutables s'han de convertir en coses perfectes i mutables? Les coses sensibles necessiten de les idees per existir però les idees no necessiten les coses per “ser”. St. Agustí dirà que les idees era el que tenia Déu en ment quan va crear les coses sensibles, i que les va crear per amor.

-Problema de la jerarquia: Les coses sensibles s'expliquen per les idees que són substàncies, en canvi les coses sensibles no ho són. Hi ha idees que requereixen d'unes altres per a definir-se de manera jeràrquica. Per Plató la idea superior, la que les domina a totes és el bé. Per tant totes les coses són el bé, i quan algú no fa el bé, no el fa per ignorància. Tot el coneixement de la veritat sempre és una millora en la bondat, és el que s'anomena intel·lectualisme ètic. Així doncs tindríem 3 móns: el de les coses sensibles, el de les idees i el del bé.

Interpretació transcendentalista:

És la que fa Kant al S. XVIII. Diu que les idees són la condició de possibilitat del coneixement i del judici. Segons això les idees serien: les matemàtiques, la lògica, els valors.

No hi ha idees de cada cosa sinó que hi ha condicions que ens fan possible el coneixement de les coses. No hi ha idees fora d'aquest món de les coses sensibles.

Les condicions lògiques de la nostra raó són les idees.

3.TEORIA DEL CONEIXEMENT

3.1. REMINISCÈNCIA

3.2. EL MOTOR DEL CONEIXEMENT

3.3. EL PROCÉS DEL CONEIXEMENT

3.1. REMINISCÈNCIA

Per Plató allò que cal conèixer són les idees perquè les coses sensibles s'expliquen a través de les idees. Plató és dualista, creu en l'existència de dos mons (influït pels pitagòrics): el món de les idees i el de les coses sensibles. El món de les idees no és accessible pels sentits, pertanyen al món diví. Però l'ànima és del món de les idees, i a través d'ella hi podem accedir.

L'ànima vivia en el món de les idees i per una falta (deixar de guiar-se per la raó) cau d'aquell món i s'encarna en un cos, amb la qual cosa llavors ha de pagar el preu d'oblidar les idees.

Com que la falta ha estat no guiar-se per la raó podem dir que conèixer les idees equival a recordar-les. Recordarem quan torni a governar la raó, el diàleg. Pensar és dialogar amb un mateix. En el pensament i no en l'observació està la veritat. Plató és racionalista, creu que la raó, la veritat està en la consciència i només l'hem de recordar i no autoenganyar-nos.

3.2. EL MOTOR DEL CONEIXEMENT

Què és el que ens desperta les ganes de conèixer? L'admiració. Només investigarem allò que desperta admiració en nosaltres. Però l'admiració sola no mou el coneixement i necessitarà l'amor per voler continuar coneixent. L'admiració és molt intensa però de curta durada, en canvi l'amor és menys intens però de més durada ja que no s'acaba mai.

Diàleg: El convit.

S'explica un sopar de diferents personatges on un poeta guanya un certamen literari. Entre els convidats hi ha Sòcrates. Decideixen que cadascú haurà de donar la seva visió sobre l'AMOR, i que al final compararan. El poeta fa una explicació lírica i tots fan el seu discurs. Sòcrates és l'últim a parlar i explica una història. Conta que es va trobar una sacerdotessa que li va explicar que era l'amor:

Els Déus estaven celebrant el naixement d'Afrodita (la Bellesa) i després de menjar i beure abundosament van anar a fer la migdiada. Entre ells hi havia Poros (déu de la riquesa) i per allí passà Penúria (una mortal, una serventa) i se les empescà per concebre un fill de Poros, Eros (l'Amor). Així Eros és un semidéu i és immensament ric i immensament pobre. És ric en el desig (no s'acaba) i és pobre en l'objecte desitjat.

Aquesta és la relació humana que tenim amb el coneixement: volem conèixer, anhelem conèixer, però som pobres en el coneixement si és l'amor qui ens acompanya. Els humans estem entre els déus (que són rics en coneixement i no desitgen conèixer) i les bèsties(que no desitgen conèixer perquè són pobres en desig, en amor). Així doncs, el qui es cregui savi s'assemblarà a les bèsties. Aristòtil, deixeble de Plató, afirmarà més tard que tot ésser humà, per naturalesa, desitja conèixer.

3.3. EL PROCÉS DEL CONEIXEMENT. EL CAMÍ.

És el mite de la línia (la República).

Diu que les fases del coneixement es podrien dividir en 4 parts i representar-les en una línia imaginaria.

Primer la dividiríem en dos i diferenciaríem entre doxa-opinió (escèptic), episteme-coneixement.

Dins la doxa separaríem entre fantasia i creença. La fantasia és aquella etapa baixa en el procés, on es confon el que ell opina (les seves opinions) amb la veritat. La veritat es basa en la experiència pròpia i no en el pensament o la reflexió. I el que està en la fantasia es creu savi i no busca la veritat. En la creença opina en funció de l'experiència, però reconeix que és la seva experiència, la seva veritat. El que està en la creença no busca la veritat perquè creu que no hi ha una veritat i que cadascú té la seva. En el coneixement el camí és reconeixer-se ignorant.

La dianoia és a través de “fer camí a través de la raó”: pensar. És una etapa discursiva. Un discurs desplega la idea amb moltes imatges, exemples, seguint un ordre per poder arribar a captar la idea, la veritat. La noesi és la culminació del coneixement. És intuïtiva, és captar de manera immediata (no tens cap raó, sinó que ho sents, és perquè sí). Quan arribem a la veritat l'hem de contemplar (gaudir). Per Plató la idea de contemplació eta el bé (noemi - intel·lectualisme ètic).

Mite de la caverna:

Hi havia uns homes en una caverna que només podien mirar a la paret on es projecten ombres d'objectes que passen per darrera d'ells i pel fet d'un foc que hi ha al fons, senten veus i veuen ombres i creuen que la veritat són aquelles ombres. Després un presoner s'allibera de la cadena i gira el cap i veu els individus que porten les coses que es reflecteixen, però el foc li fa mal als ulls... no entén res, però al cap del temps va sentint curiositat per la llum i la claror i aconsegueix sortir. En principi el sol li fa mal als ulls, però poc a poc es va acostumant a la llum i veu les coses clares. Després aconsegueix mirar al sol i entén que tot el que veu és gràcies al sol. Llavors pensa en els companys i li venen ganes d'explicar-ho. Torna a la cova i els ho explica, però els altres no li fan cas (o no el creuen) i el maten.

Interpretació:

Qui veu les ombres està en la fantasia. Nosaltres vivim en una caverna empresonats per les passions que no ens deixen que governi la raó, per tant, no ens deixen pensar. Quan estem alliberats de part de les passions però estem confosos estem en la creença. El procés de sortida de la caverna és la dianoia que culmina en la contemplació del sol, que representa el bé. La contemplació del sol és la noesi.

Tot el procés del coneixement és dialèctic. Plató distingeix dos tipus de dialèctica:

Ascendent: És tot el procés de curiositat fins veure el sol

Descendent: Quan torna a la cova i fa de mestre, explica els coneixements.

4.ANTROPOLOGIA

4.1. TEORIA DE L'ÀNIMA

4.2. DESCRIPCIÓ DE L'ÀNIMA

4.3. ATRIBUTS DE L'ÀNIMA

4.1. TEORIA DE L'ÀNIMA

Plató és dualista. Defensa un món perfecte i un d'imperfecte. Nosaltres participem dels dos món: tenim una part sensible que és el cos i una part divina que és l'ànima. El cos és imperfecte i, per tant, canvia. L'ànima ja és perfecta i, per tant, no canvia per arribar a ser perfecta sinó que ha de recordar que és perfecta. L'ànima és molt superior al cos. Per Plató parlar de l'ésser humà és parlar de l'ànima. Per tant associem Antropologia amb Psicologia. Anima en grec és psique i sinònim de ment. Un autor clàssic el pots llegir passar el temps i pot ser vàlid igualment. Plató en aquest sentit és un autor clàssic.

4.2. DESCRIPCIÓ DE L'ÀNIMA.

S'explica en el Fedra i en la República simbòlica i descriptiva respectivament.

Fedra:

L'ànima és un carro alat amb tres parts: el genet té la feina de governar i dirigir el carro i és la raó (que ha de portar l'ànima), el cavall blanc (que són les passions nobles) i el cavall negre (que són les passions sensibles). Les passions nobles són l'amor propi, l'autoestima, l'orgull... Les passions sensibles són les nostres apetències a través dels sentits (gana, set apetència sexual...) Les passions ens han de moure (han de ser el que ens motiva, el que ens apassiona), però han d'estar guiades per la raó.

La República:

La part racional té la feina de dirigir la irracionalitat té la feina de moure'ns (la voluntat) que té una part irascible, que pot despertar la ira i l'ego, i la concupiscible (que és el desig de les coses sensibles).

Per Paltó ha de governar la raó sobre la voluntat. La llibertat és el govern de la raó sobre la voluntat, és la capacitat de decidir. Nietzsche diu que la llibertat es fer el que un vulgui (imposició de la voluntat).

Per Plató si vols una cosa per desig, sense que sigui la raó qui decideixi, no ets tu qui decideixes, sinó l'aparença d'allò que et ve de gust (l'aparença apetitosa).

4.3. ATRIBUTS DE L'ÀNIMA

Són la llibertat i la immortalitat.

L'ànima és principi de llibertat. Nosaltres som ànima i cos. El cos està regit per les lleis físiques i forma part del món sensible. Tot el que ens passa en aquest món està determinat per les lleis de la física. Si només fóssim cos tot s'esdevindria per lleis físiques i no hi hauria llibertat. L'ànima per ser principi de llibertat no pot ser reductible al cos.

L'ànima com a principi d'immortalitat. l'ànima té un origen etimològic que vol dir “vida” (també moviment). El que ens dóna la vida és l'ànima. Si l'ànima és la vida, no pot deixar de ser vida, és a dir, és immortal, no té principi ni fi. Ni neix ni mor.

5.COSMOLOGIA

Diàleg: Timeu

Mite del Demiürg:

Temps era temps hi havia dos móns: el de les idees, que era igual que ara (ja que mai canviarà) i el caos, la matèria sense forma.

Demiürg és un Déu que habita al món de les idees i es posà a ordenar el caos utilitzant com a criteri les idees. Així s'oposa el caos (allò desordenat) al cosmos (allò ordenat)

Altres conceptes a tindre en compte:

Pels grecs no hi ha creació (creuen que no es pot treure res d'allà on no n'hi ha). Demiürg, per tant, no crea: ordena.

Diferència entre cosmos i univers: Univers vol dir totalitat, però en canvi no implica ordre. En canvi, cosmos sí que implica aquest ordre.

Per Plató l'ordre és inspirat en el món de les idees, per tant per entendre l'ordre d'aquest cosmos primer hem de recordar les idees.

Plató diu: Demiürg va ordenar el cosmos fent fraccions de la matèria informe (trencant-la). A cada fracció li va donar una forma geomètrica. Hi ha 5 sòlids regulars en geometria (figures geomètriques amb totes les cares idèntiques):

TETRAEDRE terra

CUB aigua

OCTAEDRE aire

DODECAEDRE foc

ICOSAEDRE èter (ocupa tot el que no ocupen els altres 4 elements).

El buit aconsegueix l'atzar. Com que no hi ha buit (ja que el contrari del buit és l'ordre) els cossos es mouen de forma ordenada. La idea d'ordre va lligada a la necessitat. A la vegada la idea de l'atzar va lligada a la idea de que no hi ha veritat.

6.ÈTICA

S'utilitza com a sinònim de moral i s'assemblen en el seu sentit etimològic:

Ètica ethos (grec)

Moral mors moris (llatí)

Volen dir hàbit, costum, caràcter (manera de fer habitual), utilitzar els mateixos criteris en situacions semblants.

Per nosaltres moral són el conjunt de criteris que fem servir per organitzar la nostra conducta. Aquests criteris marcaran el nostre caràcter.

La ètica serà la justificació del perquè d'aquests criteris.

L'ètica i la moral estan vinculades amb la nostra manera de fer davant del món. L'ètica té a veure amb la manera que fem les coses i, a més, amb la manera de fer-les bé i la relació que hi ha entre elles. La manera de comportar-se bé és la garantía de ser feliç.

Tothom vol ser feliç i, per tant, tothom es creu fer el bé (encara que estigui equivocat) i, per tant, ningú fa el mal sabent-ho.

Virtut vol dir l'excel·lència, fre el màxim de bé d'allò el qual està encomanat. (El contrari seria el vici, perquè t'allunya de la felicitat). Per Plató hi ha 4 virtuts:

Raó prudència

Passions nobles Fortalesa

+ Passions sensibles temperança (moderació)

- - - - - - - - - - - - - - - - - -

Justícia (és la suma de les anteriors).

7.POLÍTICA

Plató defensa un sistema polític on no es puguin cometre injustícies (com la que va patir Sòcrates).

Plató afirma que tota societat té tres estaments i, per tant 3 funcions dins la societat:

GOVERNAR: vol dir elaborar les lleis i normes que regulen la nostra vida pública, social, política... i prendre decisions sobre les qüestions comunitàries (hospitals, escoles, carreteres...) és a dir: en tots els aspectes de la polis.

ADMINISTRAR: vol dir executar, fer complir les lleis i les decisions que han pres els governants. Ara serien els funcionaris.

PRODUIR: elaborar els bens materials que ens fan falta per viure.

L'educació fa que estiguem en un estament o en un altre, i això dependrà de la part de l'ànima que ens governi:

Hi ha persones que accepten que sempre estaran en procés de formació. Són persones que estimen la veritat i són governats per la raó. Aquests són els filòsofs.

Hi ha persones que estudien per voler ser més que els altres, per orgull, els mouen les passions nobles. Són els guerrers.

Hi ha persones que els estudis no els agraden, que el que volen és gaudir dels plaers que ens ofereix la vida. Aquests són governats per les passions sensibles. Són els qui millor coneixen les nostres necessitats, són els qui han de produir: els artesans i camperols.

Tots 3 estaments són importants i necessaris. Això és un model orgànic de política.

Plató afirmava per exemple, que ningú no podia ser magistrat abans dels 55 anys els magistrats no podien tenir fills, i si en tenien eren de l'estat perquè així els interessos propis i familiars no els podien allunyar dels seus interessos polítics, als quals s'havien de dedicar per complet.

Però fins ara, per Plató, només hi havia hagut societats injustes. Per Plató hi ha 4 formes de societats injustes:

TIMOCRÀCIA: exaltació nacional tipus “todo por la patria”. Hem de ser els millors per tenir aquest orgull patriòtic. És un govern dominat per les passions nobles, pels guerrers. Poc a poc va degenerant cap al govern del propi interès.

OLIGARQUIA: govern d'uns pocs per aquests pocs. Procuren pel seu benefici propi, cada cop volen més i això és transforma en la riquesa d'uns quants i l'empobriment de la majoria, és a dir: del poble. Aquesta situació és insostenible i per tant el poble es revolta i treu fora els oligarques.

DEMOCRÀCIA: governa el poble. No neix amb anhel de justícia, sinó que té com a motor l'enveja del ric. En aquest govern tothom té dret a la riquesa que abans tenien els oligarques. Això provoca que cadascú miri i procuri només per ell i això per Plató porta a l'anarquia, la forma extrema de d'individualisme, el caos. L'anarquia només es sostenible amb benestar econòmic, sinó degenera en pillatge, desordre...

TIRANIA: Neix amb la pretensió d'oferir ordre, seguretat. Però el tirà busca només el benefici propi, aprofitant l'ordre i la seguretat que instal·la per beneficiar-se encara que hagi de recórrer a la repressió, les execucions... És la forma més degenerada de govern.

La única manera de reparar la injustícia és amb la justícia, és a dir, que governin els filòsofs. La forma de govern just és l'ARISTOCRÀCIA, que vol dir els millors, els més ben preparats.

El Plató més revolucionari (el de la República) creu que és possible; el Plató més reformista (més ancià) diu que ens hi hem d'anar acostant reformant petites coses i apropar-nos al màxim a aquest tipus de govern al qual mai podrem arribar

Una societat justa procura pel bé comú. El model inorgànic de la política entén que hi ha interessos privats i que el polític el que ha de fer es compatibilitzar o harmonitzar els interessos de tothom.

CRÍTICA A PLATÓ:

Churchill defineix la democràcia com el menys dolent de tots els sistemes. Diu que no es perfecte, però que és el menys imperfecte.

Tots acceptem que ens governin els millors, però no tots compartim la mateixa idea de qui són els millors, per tant el millor sistema és aquell en el que periòdicament la majoria tria els seus governants.

Popper (S. XX) diferència dos tipus de societats: les obertes i les tancades. Les obertes accepten la reforma perquè se saben imperfectes. Les tancades (com la de Plató o el comunisme) no accepten modificació. Tenen uns principis fonamentals que no es poden tocar ni canviar perquè es creuen perfectes.