Pigmalió; Joan Oliver

Literatura española contemporánea. Siglo XX. Teatro catalán de posguerra. Comedia # Argument. Personatges

  • Enviado por: Archi
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 2 páginas
publicidad

L'obra teatral:

Aquesta obra teatral, que pertany al poeta Sabadellenc Joan Oliver (1899 - 1986) és una adaptació lliure de la comèdia de Bernard Shaw, Pygmalion, representada per primer cop a Anglaterra el 1913, en la qual irònicament i amb gran subtilesa la situació lingüística dels anys 20 a Londres serà la clau per Pere Quart alhora d'analitzar l'embolic dialectal de la Barcelona dels anys 50 i perquè hi vegi reflectits els mals usos del mal català de les classes populars i el bon català dels burgesos cultes.

L'obra de Joan Oliver està marcada sobretot per un caràcter crític, i analític de la situació del català; podem dir que la funcionalitat de Pigmalió és la d'obra didàctica concretament del pas que qualsevol pot realitzar per parlar bé, sense deixar de banda el context còmic que ens permet gaudir de la lectura en el sentit que se'ns fa més amena. Aquesta obra no hauria pogut ser publicada en un temps igual d'idoni que als anys 50, perquè als 40 la burgesia catalana passava per una etapa de abandó a la causa que defenien, ni tampoc als anys posteriors ja que les diferències de registre es van anar atenuar, fins a un català que avui anomenaríem estàndard.

L'estructura del guio teatral esta composta per 5 actes, i pel que fa al fil argumental, en trobem les tres parts característiques d'una comedia: introducció, nus i desenllaç.

La introducció correspon a l'acte primer, on una venedora de flors, la Roseta topa amb la família Fortuny, en Martí Jordana un professor de fonètica i amb el coronel Fontanella un militar retirat estudiós de la parla a Catalunya. El mal català de la florista, xoca amb els altres diàlegs.

El nus, està comprès per els actes 2,3 i 4. Comença amb la visita de Roseta a en Jordana ja que vol fer un pas per deixar de ser una noia senzilla i malparlada amb la intenció d'obrir una floristeria. El professor acceptarà donar-li classes, amb un rerafons experimental que passa per aconseguir transformar-la en una dama refinada. Ella haurà de quedar-se a viure a casa del seu mestre durant el període de ensenyament i s'anirà enfrontant a proves com un sopà a casa la mare d'en Jordana per demostrar la seva educació. El nus o cos de l'obra finalitza amb l'escapada de Roseta de casa, ja que se sent enganyada, víctima d'una juguesca entre el coronel i l'entès en fonètica.

Desenllaç, és la part final de l'obra, l'acte cinquè. La recerca de la noia te èxit, però no s'aconsegueix clarificar la relació entre Roseta, Fontanella i Toni Jordana; tot indicaria que existeix amor entre el professor i la ex-florista però no es correspost o declarat, així que el final queda obert amb la marxa d'ella, ja que podria tornar.

El text acotat propi de la posta en escena del teatre apareix en el guió entre parèntesis i en cursiva. A l'inici de cada acte s'explica detalladament el lloc on transcorrerà, les condicions inicials, i cap a l'inici trobem descripcions físiques dels personatges. Podem afirmar que no es un guió molt estricte alhora de ser representat, ja que de vegades deixa indefinits trams de diàlegs perquè l'actor o actriu creï ell mateix les acotacions.

Els personatges principals són la Roseta, en Jordana i en Fontanella. L'argument transcorre en la noia protagonista del procés d'aprenentatge i evidentment en els seus professors que l'ajudaran, discutiran i treballaran amb ella. Ens és relativament fàcil distingir els personatges principals, així doncs, com a secundaris trobem la senyora Jordana, que es la mare d'en Martí Jordana, en Quim Fernandez, que és el pare de Roseta i drapaire, la senyora Mercè que es la majordoma de la casa d'en Martí i els fills de la senyora Fortuny la clara i el Toni, del qual Roseta diu estar-ne enamorada.

Tots ells son caracteritzats de manera directa a partir dels seus actes i la seva manera d'expressar-se (la Roseta per com utilitza el llenguatge, pel fet de vendre flors al carrer... ens diu clarament quin tipus de persona tenim al davant) i de manera indirecta, a través de opinions dels altres personatges i les acotacions que afegeixi l'autor (un exemple d'acotació descriptiu indirecte de Roseta el trobem a la pàgina 17: - s'asseu a terra, recolzada a la columna prop de la Senyora Fortuny i va arreglant i triant les flors. Té uns divuit anys; va malgirbada i bruteja, sobretot dels cabells. Porta un abrigot curt de mànigues, que li arriba just als genolls, etc. - i un punt de vista d'altres personatges, correspondria al sopar a casa la senyora Jordana, on uns diuen que es una “basta” parlant, a d'altres els agrada el seu punt de vista i la seva expressió...).

Conclusió:

És una molt complexa si tenim en compte que Joan Oliver l'ha adaptada de un llibre en anglès i que qualificaríem d'intraduïble, en els cinc actes que la formen hi distingim una introducció, un nus i un desenllaç obert. Entre els personatges que hi apareixen en distingim tres de principals i la resta són secundaris i alhora de ser caracteritzats alguns ho són de forma directa i també d'indirecta. Si es volgués aprofundir més en Pigmalió seria recomanable veure la pel·lícula My Fair Lady (1964) de George Cukoc i posteriorment fer-ne una comparació directa.

Bibliografia:

  • Pròleg del llibre Pigmalió

  • Enciclopèdia Catalana

  • Literatura Catalana 1 ed. Castellnou

Internet:

  • www.partal.com/aelc/autors/oliverj/biografia.html

  • http://www.xtec.es/~jducros/Joan%20Oliver.html

Pigmalió - Treball monogràfic