Petroli

Fonts d'Energia. Hidrocarburs. Sondetjos. Aplicacions. Prospecció. Límits. Reserves. Procesament. Almacenament. Disponibilitat. Comercialització. Demanda

  • Enviado por: Patricia Domingo
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 8 páginas
publicidad

El petroli suministra gairebé tres quartes parts de l'energia que actualement es consumeix en el món. Té una extraordinària importància econòmica i política, però no és un recurs limitat i cada cop es discuteix més la manera en que deuria ser explotat.

Conegut per hidrocarbur, el petroli, és una barreja entre carboni i hidrogen, que van des de un simple metà fins a compostos moleculars. El petroli cru es va formar durant milions d'anys per descomposició d'organismes acumulats en el fons dels mars i enterrats sota potents sèries sedimentàries.

Els petrolis de percolació (procés químic mitjantçant el qual es separa una substància soluble continguda en un compost insoluble, per tratament amb el disolvent adequat) i de pous superficials s'utilitzaven des de l'antiguitat. Però la fusta era el principal combustible en 1859, any en que, amb l'obertura del pou Drake a Pensilvània, va començar la indústria petrolífera. Inicialment, el petroli s'utilitzava per l'enllumenat i com lubricant. Al pas que la producció del petroli augmentava, es posaven de manifest les seves avantatges sobre el carbó, primer substitut de la fusta: era un líquid i, per tant, el seu maneig era més fàcil; com compost químic, podria ser refinat per obtenir d'altres productes. Inclòs a EE.UU., al 1925 el carbó encara representava el 90% de combustible gastat en les locomotores; però el petroli aviat va començar a competir amb ell als forns i calderes de les fàbriques, locomotores i vaixells. Entre tant, els petrolífers més lleugers van trobar aplicacions en els nous motors d'automòbils i avions, i en l'indústria petroquímica, en els seus productes finals inclouen plàstics i fibres sintètiques, pesticides i fàrmacs. Aquests avenços van fer augmentar la demanda del petroli després de la segona Guerra Mundial.

El consum mundial de productes petrolífers (incloent a la URSS, Europa Oriental i la Xina) va passar de 488 milions de tm al 1960 a 2.340 milions de tm al 1973. Després d'un breu descens al 1975, el consum va tornar a créixer fins a 2.400 milions de tm al 1977. Entre 1972 i 1977, la demanda del petroli en els països industrialitzats només va creixer un 8%. Incluits els països socialistes, el consum global del petroli al 1977 seria d'uns 3.000 milions de tm. Les formes de consum varien d'un país a un altre; als EE.UU. un 50% del petroli es gasta en transports i només un 10% en la indústria, mentres a Europa Occidental un 28% del petroli s'utilitzava en l'indústria i un 30% en els transports. En línies generals, la batzina el principal derivat del petroli (27'5% al 1977), lleugerament per endavant del fuel oil (26'5%).

Des de els anys cinquanta s'han produït notables canvis en l'estructura de l'indústria petrolera. En 1952, set grans companyies -Standard Oil of New Jersey, British Petroleum, Gulf Oil, Royal Dutch/Shell, Mobil, Standard Oil of California i Texano- produïen més del 90% del petroli mundial i el 72% dels productes refinats, i cubrien el 75% del mercat fora de EE.UU. i els països socialistes. Des de 1960, algunes petites companyies han adquirit certa importància en la producció. A partir de 1970 les companyies estatals van experimentar un fort creixement i tant aquestes com les privades menors han ampliat la seva participació en la producció, refinat i comercialització del petroli mundial.

Donat que els hidrocarburs es formen en els sediments, poden migrar a través de les roques poroses i queden atrapats per materials impermeables, la trobada de petroli ha estat centrada en les conques sedimentàries poc deformades per moviments tectònics. Els primers sondejos es van efectuar a prop d'indicis superficial de petroli. La indústria es va extendir ràpidament i, poc després de la trobada de petroli a EE.UU., es van començar a realitzar sondejos a Rumania i en altres parts del món. A Bakú (URSS) la producció es va iniciar al 1873 i a Java al 1888 (la Royal Dutch es va fundar al 1890). Després de vuit anys de buscar, al 1908 es va descubrir el petroli a Irán i l'any següent es va fundar la Anglo-Persian Oil Company (posteriorment dominada British Petroleum) per explotar el petroli iraní.

Des de llavors, l'avantatge petrolífer s'ha beneficiat de noves tècniques, com la fotografia aèrea, imatges de satèl·lit i datació absoluta de les roques. Amb l'helicòpter es pot arrivar a llocs que abans eren impressindibles. Actualment es treballa en equips amb gran nombre d'especialistes: geòlegs, geoquímics, operadors d'ordinadors, etc.

Durant els primers 60 anys de l'indústria petrolífera, la busca de petroli era lliure en tot el món. En 1918, la URSS va prohibir la busca de petroli en el seu territori; al 1938, Mèxic va fer el que creia propi. Amb aquestes exepcions, els coneixements adquirits en unes àrees eren aplicats, sovint per les mateixes persones, amb altres. Actualment, la creixent intervenció dels Governs en l'indústria petrolífera està reduïnt la llibertat d'acció dels buscadors i la lliure aplicació dels nous coneixements.

El càlcul de les reserves mundials del petroli dóna una idea aproximada de la capacitat de producció en el futur. Actualment el món consumeix uns 3.000 milions de tm de petroli a l'any i existeixen unes reserves comprovades de 88.100 milions de tm. No obstant, les reserves recuperables de petroli podrien ser al menys quatre cops majors.

No existeixen normes mundialement acceptades per el càlcul dels recursos i les reserves. És difícil estimar les reserves d'un camp petrolífer basant-se en un sondeig i en els estudis previs. Però en ocacions, els càlculs es fan molt abans de disposar de les dades adequades. A Orient Pròxim, amb una geologia relativament simple i un sol propietari (l'Estat), les prosperacions poden interpretar-se ràpida i generosament. En EE.UU les estimacions són més caudaloses, amb numbroses revisons anuals. Les revisions són la norma en els jaciments marins, on els elevats costos de perforació imposen limitacions als sondejos de comprovació previs a decidir-se a explotar un camp determinat.

Al 1970 es va calcular que uns 187 camps gegants (en tot el món existeixen uns 30.000 camps petrolífers) havien suministrat el 75% de la producció mundial fins la data i encara el 82% de les seves reserves.

La manera d'explorar els recursos està condicionat en cada àrea geogràfica per als factors econòmics i per la disponobilitat de altres fonts d'energia dominant fins 1966. En canvi, Noruega s'havia basat la seva indústria en la hidroelectricitat, pel que les grans reserves trobades en la conca noruega del mar del Nord nomès tenen valor per a l'exportació. Recentment s'ha comprovat en la conca septentrional existeixen també camps gegantins que justifiquen els elevats costos de la exploració i perforació en aigües més profundes. Sense aquesta conquetenació de circumstàncies, revaloritzades per l'augment dels preus del petroli, els recursos del mar del nord no s'haurien esplotat tant ràpidament.

El millor magatzem per hidrocarburs és el reservori original; el magatzem artificial es car i pot alterar la seva qualitat. Encara des del punt de vista comercial interessa mantenir un fluix interrumpible des del pou al consumidor, les terminals i els centres de distribució sovint necessiten disposar de medis de enmagatzematge. Un dels últims avanços en aquest camp és el magatzem de petroli en velles mines de sal, en cavernes especialment tallats en diposits salins, en antigues mines de carbó o en grans cavernes excavades en roques dures. Tots ells tenen la avantatge de quedar ocults. En les zones marines s'utilitzen grans tanques enclades al fons del mar, com en Abu Dhabi., o vaixells cisterna adosats a les plataformes de producció o diposits incorporats a l'estructura de les plataformes.

La disponibilitat de cru depend, en primer lloc, de les reserves i de la facilitat o dificultat d'explotar-les. Encara que existeixen abundants reserves a Orient Pròxim

( 45 vegades la producció anual actual ) i Àfrica ( 26 vegades la producció anual actual ), la situació a la resta del món no és satisfactòria. Els jaciments d'Orient Proxim són grans i la seva pressió inicial, permeabilitat i porocitat elevades; però en els camps tradicionals la producció està declinant i serà costós millorar els mètodes de recuperació. En la resta del món, algunes reserves poden ser explotades ràpidament, però en altres els costos de producció seran elevats.

La màxima capacitat productiva de tot sistema és la de l'element de menor capacitat la cadena que uneix el reservori amb el punt d'entrega. El millor és tenir una demanda durant un plaç de 5 a 10 anys, de manera que la producció pugui programar-se d'acord amb els objectius.

Des de 1973, els països industrialitzats han tractat d'obtenir més petroli fora de la OPEP; això ha fonamentat la explotació de noves àrees, sovint a un elevat preu i amb ambients hostils. Són necessàries grans inversions. Segons un estudi de 1978, durant el decenni 1980-1990 la indústria d'Estats Units tindria que duplicar o triplicar les seves inversions fins a un promig anual de 25-30 mil milions de dòlars. Entre 1965 i 1977, les inversions totals en el sector anglès del mar del Nort havien estat de 7.000 milions de lliures i s'invertirien en altres 6.000 milions de lliures abans de finalitzar 1980. Al 1975 les grans companyies petroleres encara que controlaven el 44% del mercat mundial. El seu paper al futur dependrà de la mida en que la seva capacitat tècnica i administrativa no es deixi superar per la dels Governs.

En els pròxims 15 o 20 anys és previsible una evolució en el consum del petroli. El món s'ha recuperat amb relativa rapidesa de la quadriplicació de preus iniciada en 1973 i el trauma que va suposar la utilització del petroli com a arma política. Això s'ha degut a les polítiques de conservació d'energia, a la disminució de la demanada motivada per la situació econòmica, i al increment de suminstres reals o potencials procedents del mar del Nord, Alaska i Mèxic, els quals ha modificat l'anterior esquema comercial.