¿Per què filosofia?; Xavier Rubert de Ventós

Literatura española contemporánea. Pensamiento. Pensar # Filosofía. Filosofar. Llenguatge. Intel-ligència

  • Enviado por: Dreammer
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 5 páginas
publicidad

Per què filosofia?

Per què filosofia és una pregunta de la qual tothom ha intentat cercar la resposta, però a la que mai hem pogut arribar. Perquè per saber la resposta hauríem de veure-hi clar el món que ens envolta, fet que Xavier Rubert de Ventós ens intenta explicar mitjançant del llibre, i no retallar el món a la mida de les nostres necessitats, sinó que ens hem d'obrir al món i no quedar-nos amb primeres impressions i hem d'anar més enllà, buscant problemes i dubtes on no hi ha per arribar a conclusions i respostes que mai t'havies imaginat, perquè “això que és bo és enemic d'allò que és millor” -com diu Xavier Rubert de Ventós.

La filosofia segons de Ventós “no ens dona la seguretat que ens ofereix la ciència, ni el gust que produeix l'art, ni el consol que pot donar la religió”, és a dir, que no satisfà les nostres necessitats, sinó que és més aviat el corc, el verí, la inquietud, l'eterna recerca del pensament insatisfet; llavors, per què filosofia?

L'ésser humà sempre necessita donar explicacions del que succeeix al seu voltant, i té la necessitat de veure-hi clar, d'entendre-ho tot, de posar un mot sobre cada cosa, fet que respon no tant al nostre desig de coneixement com al nostre desig d'apaivagament, perquè tal com expressa l'autor- “aquest desig de veure-hi clar és producte de la nostra por que tenim”, perquè els humans sempre ens donem explicacions per tenir una ferma convicció sobre el nostre entorn, ja que no ens agrada estar en intriga i ni molt menys en ignorància, i per aquest motiu intentem fer-nos les coses a la nostra mida, però el problema és que l'autèntica realitat no comença fins que no s'acaba la nostra capacitat de fer-nos les coses a mida.

Mai adoptem una actitud filosòfica envers el que no entenem o desconeixem, perquè no ens atrevim a veure-hi clar i, en lloc de buscar desesperadament una resposta o un significat per a totes les coses, i acceptar que tot sovint no les entenem, mostrem actituds passives i d'ignorància (tot i que aquest fet nos ens agrada), acceptar aquest fet seria tenir una actitud filosòfica. Sovint quan no entenem una pregunta, cerquem una resposta, tenim un problema,... el que fem és apel·lar al prestigi, respecte l'autoritat (utilitzem la fal·làcia Ad verecundiam), és a dir, que agafem la resposta o conclusió que algun filòsof o autoritat ha donat envers el nostre dubte i l'acceptem, tot i que no entenem l'explicació que hem acceptat, però nosaltres el que necessitem és tenir una resposta; els filòsofs sí que han de creure el que pensen però s'han d'obrir a altres teories, inclòs veient fosques i dubtoses les seves pròpies construccions, perquè mai ningú podrà pretendre esgotar ni representar perfectament la realitat per molt bona teoria que hagi aportat a la filosofia, perquè la realitat és molt més complexa.

Cal destacar que sempre s'ha de comprendre una cosa per dur-la a terme, sinó tens moltes possibilitats de cometre un gran error, però com que nosaltres ens considerem persones intel·ligents amb grans coneixements en diversos àmbits, tot el que desconeixem diem que és una cosa que només saben i comprenen grans estudiosos, perquè si nosaltres som intel·ligents i no entenem quelcom, significa que això necessita un estudi exhaustiu, i qualsevol resposta que alguna autoritat doni envers el dubte ens serveix a nosaltres, tot i no entendre-la, perquè com hem dit si no l'entenem significa que és d'un nivell molt superior; perquè necessitem una gran força de la qual depenem per explicar el que no comprenem.

Tots sabem que la intel·ligència dels homes ens fa superiors als animals, però sovint no ens deixa actuar de forma espontània ni per instints, fets que no sempre són dolents, ja que poden ser bons; però si som tan intel·ligents “perquè l'home és l'únic animal que mata sense necessitat”, com es pregunta Rubert de Ventós, quan els altres animals sempre tenen un motiu i no ho fan gratuïtament ni per gust. A aquesta pregunta només se li pot donar la resposta de que els éssers humans som “teóricament” superiors als animals en molts aspectes, però molt primitius en uns altres. Un dels fets que ens diferencia dels animals és que nosaltres hem desenvolupat la capacitat de comunicació mitjançant el llenguatge.

El llenguatge és l'eina que ha d'utilitzar la filosofia, al tractar el mateix temps de transcendir, tot això que ja pensem, creiem o pressuposem des del mateix moment que ens posem a parlar en català. El llenguatge és necessari per veure-hi clar, al ser una forma de veure el món, del qual tots els éssers vius tenim concepcions diferents d'aquest, ja que tenim la capacitat de veure el món d'una manera conceptual i no només perceptiva com ho fan els animals, que només fan un ús pragmàtic del món quan nosaltres tenim la capacitat de també fer un ús simbòlic. Una llengua ens dona una perspectiva i percepció diferent de l'entorn, ja que per exemple la nostra llengua no només ens dóna un lèxic i uns refranys, sinó que alhora ens dóna “una certa forma que pauta aquesta nostra percepció o el nostre pensament d'una manera menys evident però no menys decisiva” -com afirma l'autor, i mostra en l'exemple de l'indi d'Amèrica del Nord que parla zuni i no hi ha manera en la seva llengua de dir que ahir va ploure, al no poder afirmar en general, és a dir, parlar-pensar d'una manera abstracta o neutral, aquí podem observar que el llenguatge ens condiciona més del que pensem i ens dóna una percepció del món concreta. El nostre llenguatge es deriva de metàfores com els conceptes filosòfics, i quan ens posem a parlar estem reprenent tot l'arsenal i tot el llast d'experiència dels nostres avantpassats que es reflecteixen en aquest llenguatge, i a vegades quan intentem expressar un sentiment o una idea nova, específica, molt nostra o íntima, sentim que el llenguatge és massa groller o massa genèric, i “representa els interessos comunicatius de la comunitat més que no pas els interessos expressius de la nostra personalitat” -com conclueix de Ventós.

Hi ha molts cops que la gent ens aconsella no buscar tres peus al gat, ni embolicar la troca, però que faria la filosofia si nosaltres actuéssim d'aquesta forma, perquè filosofar vol dir en alguns casos buscar l'altra cara de les coses, la cara que és normalment amagada per les mateixes evidències, i això no seria embolicar la troca? Aquest fet ens evidencia que fer filosofia no és una actitud espontània, perquè es fa filosofia, només, “quan els hàbits perceptius o lingüístics ja no funcionen, al trobar-se davant de paradoxes que molts cops són carrerons sense sortida” -com esmenta l'autor. Molts cops si intentem buscar tres peus al gat arribem a evidències empíriques de que algunes coses són exactament a l'inrevés del que pensem i del que diem habitualment com Xavier Rubert de Ventós ens mostra amb exemples on es pot veure que els homes estem disposats a pagar per allò que ens agrada, o a esforçar-nos per allò que valorem, però també es pot dir que si es que paguem per allò que ens agrada, o és que ens agrada allò que paguem, aquí entraríem en un dubte difícil de resoldre envers quina és la causa i quin és l'efecte de les coses. Perquè “en molts casos aquests conceptes semblen bescanviar-se” -com afirma de Ventós, i arriba a la conclusió “de que no és que la gent s'esforci per allò que valora sinó que valora o tracta de valorar allò pel qual s'ha esforçat”, aquí es mostra que les evidencies més grans poden ocasionar un gran problema que ens fa entrar en un gran dubte difícil de explicar, també reflecteix l'actitud que la nostra societat mostra al sovint no fer res a canvi de res, sinó que ho fa a canvi d'una conseqüència i per una causa determinada, i que tothom sempre té un interès quan realitza alguna cosa al no fer res envà, perquè vivim en una societat completament interessada que no pensa en els altres, sinó només en un mateix, en l'individu.

La segona part del llibre, en la que s'expliquen qüestions polítiques que se centren a Catalunya, es pot relacionar amb la primera, ja que les idees que es mostren a terme més general en aquesta contrastant-les amb exemples tenen l'objectiu de fer al lector veure-hi clar. A la segona part ja no hi existeixen els exemples que servien a la primera i et permetien una millor comprensió del que s'explicava, sinó que Xavier Rubert de Ventós utilitza un personatge, Joan Crexells, que és un filòsof, com a fil conductor i connectador de la filosofia amb la nostra realitat viscuda, i és en aquest personatge on l'autor tracta de trobar els trets o les traces no sols d'allò que és fer filosofia, sinó, molt precisament, del que és i pot ser fer filosofia a Catalunya; d'on afirma que els catalans tenen molta raó, mostra un sentiment patriòtic envers la terra, i en algun cas compara la diferent forma d'actuar entre Madrid i Catalunya.

La marginació a la qual van ser sotmesos els catalans, va crear un sentiment encara més patriòtic, perquè com més et prohibeixen una cosa més la vols fer al haver-te reduït la llibertat d'expressió i de sentiment, que en aquest cas, és parlar català, i mantenir aquesta cultura catalana. Cal destacar que abans, en el passat, hi existien fronteres de sang, és a dir, separacions naturals, i ara el que s'estan fent són fronteres d'espai, provocant conflictes nacionalistes que es relacionen amb la llengua i la nació, per la problemàtica consolidació d'una llengua i d'un país que tenen un horitzó geogràfic i no pas conceptual; on la nació ha estat la gran “vencedora” del temps, la eternitzadora del cos, però no sense patiment. I sembla difícil creure des d'aquest país en la història i el seu progrés infal·lible, en el qual hi ha mancances de llibertats, fet reflectit últimament amb el desenvolupament d'un conflicte armat, i on cada moment de la història ha estat diferent de l'anterior, i no és molt comparable a altres moments. Crexells creu que la democràcia apel·la un cert sentit de justícia, però què és la justícia?

Aquesta pregunta és difícil de respondre però, per fer justícia primer s'ha de saber què significa aquest mot, i per què no tothom pot fer justícia i jutjar als altres; per aquest motiu només cal dir que ser just és una concepció massa personal, però que avui dia els estats ens han imposat moltes coses privant-nos de llibertats, i si aquestes organitzacions polítiques no funcionen socialment i per la gent s'haurien de canviar, perquè per què no es possible una altra organització política en ple segle XX?

Al llarg de la història han estat al capdavant de diferents països diverses organitzacions polítiques diferents, que totes tenien els seus avantatges però també els seus inconvenients, on cal destacar que la gent té un concepte equivocat, perquè creu que viure en democràcia és més fàcil que viure en un règim autoritari, afirmació que no és vertadera perquè això es pot negar empíricament i racionalment, però primer el que hem de saber és què és un partit i després intentar cercar el significat de democràcia.

La relació que hi ha entre nació i llengua són molt grans, i és difícil de trencar, però que alguns cops aquest equilibri s'ha trencat, i no sempre ha estat amb sentit comú, que els elements sensuals que componen aquest sentit comú no són realitats merament físiques, ni són tampoc, malgrat que sembli el contrari, meres realitats psicològiques, perquè el que és psicològic és la sensació i no el seu contingut. En aquest apartat del llibre també s'obté la conclusió de que tot és relatiu, una cosa du a l'altre i al seu contrari, perquè si s'afirma un fet, s'està negant el seu contrari.

Es pot concloure dient que el nostre món és susceptible a nombroses lectures, que no hi ha res fals fins que no es demostri el contrari, que sempre s'ha d'intentar veure-hi clar per poder veure i comprendre, perquè sinó el que estàs fent es observar com passa el temps sense adonar-te de res del teu entorn, que el llenguatge té un significat que va molt més enllà del que es creu a simple vista, i que mai s'arribarà a una conclusió ferma i acceptada d'una generalment de per què filosofia?

RUBERT DE VENTÓS, Xavier. Per què filosofia? Barcelona. Ed. 62. 1999. Pàgina 39

RUBERT DE VENTÓS, Xavier. Op. Cit. Pàgina 41

RUBERT DE VENTÓS, Xavier. Op. Cit. Pàgina 44