Pelota valenciana

Deporte tradicional. Autóctono. Popular. Pelota mano. Valencia. Reglamento. Campo de juego. Frontón

  • Enviado por: Gema
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 24 páginas
publicidad

1. DEFINICIÓ

S'entén per Pilota Valenciana, el conjunt de modalitats del Joc de Pilota a Mà, que tradicionalment s'han jugat en l'àmbit territorial històric valencià, amb una antiguitat fixada documentalment com a mínim en el segle XIV.

L'agrupació de modalitats es realitza bàsicament en: Jocs Directes i Jocs Indirectes

Pelota valenciana

Joc Directe és aquell en el que s'enfronten dos equips d'u o diversos components que ocupen camps oposats, llançant la pilota directa i alternativament els uns contra els altres, intentant aconseguir que la falta es produixca en el camp contrari per a obtindre els punts.

 

Pelota valenciana

Joc Directe

Pelota valenciana

Joc Indirecte és aquell en el que s'enfronten dos equips d'u o diversos components que ocupen tots el mateix camp, llançant la pilota contra un element intermedi (un mur) denominat frontó que torna la pilota per rebot per a que la jugue l'equip contrari al que l'ha llançada.

 

Pelota valenciana

Joc Indirecte

   

2. EQUIPS O AGRUPACIONS

Una partida de pilota sempre es juga entre dos equips, ara bé el nombre dels jugadors de cada equip varia fonamentalment segons la modalitat practicada.

    Al trinquet, jugant a l'alt amb escala i corda, la partida estàndard està formada per dos equips de tres jugadors, encara que de vegades es juguen partides amb equips de diferent nombre de jugadors: dos contra dos, dos contra tres, enfrontaments individuals, etc.

    Els equips reben el nom de rojos o blaus segons el color de la faixa que porten. L'equip que d'antuvi és considerat superior o amb una major experiència durà la faixa roja, mentre que l'altre durà la blava. De la mateixa manera, sempre que jugue una parella contra un trio, la parella durà la faixa roja ja que per algun motiu és capaç de donar-li a l'altre equip un tercer jugador.

 Pelota valenciana

Equip de Galotxa

3. POCICIONS DEL JUGADORS  

  Els jugadors de pilota reben noms diferents que expressen la seua posició en el terreny de joc dins del seu equip. Aquests noms són: Resto, Mitger i Punter.

 

Resto

Pelota valenciana

El resto també rep altres noms com escaleter, puix és ell qui juga les pilotes caigudes d'escala. Aquest jugador és el que, normalment, porta el pes de la partida.

Pelota valenciana

En el desenvolupament d'una partida la primera tasca del resto és fer el dau. Aquest jugador ha de dominar tots els secrets de les diferents maneres de pegar a la pilota, però sobretot el rebot, és a dir, els colps efectuats després de pegar la pilota a les parets frontals. El colp menys utilitzat és la volea, a causa de la gran distància a què es troba l'altre equip, motiu que provoca que la pilota hi arribe moltes vegades ja després d'un primer bot.

Pelota valenciana

En tractar-se del jugador que més enrere juga de tots tres que formen l'equip, ha d'ésser una persona, fonamentalment, de gran força física, sense oblidar per això l'habilitat de saber buscar l'errada del contrari i castigar-lo en aquell punt on siga més fluix.

 

Pelota valenciana

Mezquita, un resto molt lluitador

Mitger

Pelota valenciana

El mitger és el jugador que juga inmediatament davant del resto. Aquest jugador té, a diferència de l'anterior, el seu colp important en la volea.

Pelota valenciana

És un jugador que no necessita tanta força com l'anterior, però si ha de tindre una major rapidesa i capacitat de reflexos per tal de pegar a la pilota per dalt, parant-la i rematant els quinzes, que bé ell mateix o el seu resto han preparat, llançant les pilotes a la galeria o al palquet.

Pelota valenciana

A causa de la seua missió fonamental de parar pilotes impedint que aquestes apleguen al resto, la major part d'elles amb molta potència a volea, és el més propens a desmancar-se, és a dir, a lesionar-se el braç.

 

Pelota valenciana

Grau, un dels millors mitgers en la actualitat

Punter

Pelota valenciana

El punter és el jugador que està situat més avant dels tres. Les missions d'aquest són fer la punta i ferir, és a dir, defendre els blaus o lloses del trinquet més pròxims a la corda i posar la pilota en joc cada quinze. En aquest cas s'anomenarà feridor.

Pelota valenciana

La qualitat fonamental del punter ha d'ésser l'habilitat. En aquest jugador no importa tant la força com la destresa per a col·locar les pilotes als amagatalls on no puguen aplegar els contraris.

4. CAMP I TERRENY DE JOC   

Existeixen diferents tipus de camp de joc per a la Pilota Valenciana: El Trinquet, La Galotxeta, El Frontó, El Carrer Natural i El Carrer Artificial.

Pelota valenciana

El Trinquet és un lloc tancat, de forma rectangular i de mides variables, d'entre 7,58 - 9,90 metres d'amplària per 56 - 58 metres de llarg, que té com a parts fonamentals les parets que el tanquen (anomenades muralles i frontons), les galeries (situades en la part superior dels frontons), l'escala (adosada a la muralla de l'esquerra del "dau"), la corda, el dau i la llotgeta.

 

Pelota valenciana

Trinquet Pelayo

Pelota valenciana

La Galotxeta és un edifici rectangular tancat, on es practica la modalitat anomenada "Galotxetes de Monòver", que només es practica al poble de Monòver, d'ahí el seu nom, de 20 metres de llargària per 3,5 metres de amplària, que no té escala lateral com el trinquet, però sí corda central. La seua principal característica son els caixons que es troben en els quatre angles que formen les muralles laterals amb els frontons.

Pelota valenciana

El Frontó és un edifici de planta rectangular, d'uns 25 metres de llarg per 10 d'ample, on es practica el joc de paret. Consta d'una paret frontal, anomenada també frontó, contra la que es colpeja la pilota sempre per damunt de la xapa de falta situada a 1 metre d'altura, altra paret lateral situada a l'esquerra dels jugadors i altra situada darrer d'ells mateixos, on pot rebotar la pilota. Existeix també una línia, situada a la part dreta dels jugadors, que delimita el terreny de joc i dues línies, paral·leles al frontó, que delimiten la zona on ha de ficar-se la pilota al realitzar el traure.

Pelota valenciana

El Carrer Natural, com indica el seu nom, és qualsevol carrer en el que tradicionalment s'ha jugat a alguna modalitat de joc, i per tant no té dimensions ni forma obligatoris, excepte l'obligació de complir amb els requisits mínims que exigeix el reglament específic de la modalitat per a la pràctica correcta del joc.

 

Pelota valenciana

Partida de llargues en un carrer natural

   

5. PILOTA

Existeixen diferents tipus de pilota per a la pràctica de la Pilota Valenciana: La Pilota de Vaqueta, La Pilota de Badana, La Pilota de Tec i La Pilota de Drap.

Pelota valenciana

La Pilota de Vaqueta és la més representativa de les classes de pilota homologades en la pràctica dels jocs de Pilota Valenciana, per la seua antiguitat i qualitat tant pràctica com esportiva i artesanal. Està formada per vuit triangles corbats de pell de vaca cosits entre ells pel propi grós de la pell, de manera que el fil no es pot veure una volta tancada la pilota. En el seu interior hi ha un farcit de borra comprimida fins aconseguir el pes oficial.

El seu procés de fabricació presenta els següents passos:

Pelota valenciana

Es prenen vuit peces de vaqueta de forma triangular d'un gruix de vuit centímetres que han de formar l'envàs i es deixen en adob fins que l'espessor es reduesca a tres centímetres.

Pelota valenciana

Una vegada que el material ha adquirit aquesta dimensió ideal, els vuit triangles es cusen manualment amb fil de cànem per la part interior de la pilota, deixant només un foradet per on s'introduirà el farciment de borra.

Pelota valenciana

A continuació es donarà la volta a l'envàs, quedant a la part de fora la superfície que finalment ha de quedar a la vista i s'hi introduirà ja el farciment adés esmentat.

Pelota valenciana

En acabar de cosir l'orifici que s'havia deixat abans, la pilota quedarà totalment esfèrica i ja només hauran de passar uns quants mesos perquè s'eixugue completament, abans que s'hi puga jugar.

Els pesos i mides homologades són:

 

Pes

Diàmetre

Adults

40 - 42 gr.

42 mm.

Jovenils

33 - 35 gr.

40 mm.

Cadets

30 - 33 gr.

40 mm.

Infantils

28 - 30 gr.

38 mm.

 

Pelota valenciana

Pilotes de Vaqueta

Pelota valenciana

La Pilota de Badana és una pilota amb l'exterior de pell vacuna, mentres que el seu interior és de borra comprimida. Actualment són les més indicades per a l'entrenament i la competició dels alevins, així com en la formació de les escoles de pilota.

Pelota valenciana

La Pilota de Tec és la utilitzada en la modalitat de frontó valencià. Està formada per un nucli de fusta sobre el qual es col·loca una capa de borra, terminant-se tot amb un filat, de forma que comprima i subjecte tot el conjunt. Finalment, es folra amb pell de cabra, tallada de la mateixa manera que en les pilotes de badana, cosint-se amb la costura a la vista, a diferència de les pilotes de vaqueta.

Els pesos i mides homologades són:

 

Pes

Diàmetre

Adults

48 - 50 gr.

48 - 50 mm.

Jovenils

44 - 48 gr.

42 - 44 mm.

Cadets

40 - 44 gr.

42 mm.

Infantils

36 - 38 gr.

40 mm.

 

Pelota valenciana

Pilotes de Tec

Pelota valenciana

La Pilota de Drap és la utilitzada en la modalitat de Galotxeta. Està formada per un centre de borra comprimida i envoltada de tires de drap, fil encerat o llana, fins aconseguir el pes i les dimensions homologades. Per últim es tanca mitjançant tires de cinta de tela auto-adhesiva, que li donen un aspecte peculiar.

Els pesos i mides homologades són:

 

Pes

Diàmetre

Adults i Jovenils

75 - 96 gr.

70 mm.

Cadets i Infantils

50 gr.

60 mm.

 

6. PROTECCIONS   

Les proteccions tradicionals acceptades per la Federació de Pilota Valenciana són les següents: El Guant, L'Esparadrap, Les Planxes, Les Cartes i Els Didals

Pelota valenciana

El Guant és una protecció per a les articulacions entre la palma i els dits, realitzada amb pell de corder i amb unes cintes als extrems que permiteixen que es subjecte a la mà.

Pelota valenciana

L'Esparadrap, com el seu propi nom indica, són trossets o tires d'esparadrap, que protegeixen la mà de la cremada que produeix la pilota al fregar la pell a gran velocitat, servint a més per a subjectar les planxes i les cartes.

Pelota valenciana

Les Planxes són proteccions metàl·liques per a zones concretes de la mà o articulacions dels dits, amb el fi d'impedir un major dolor dels punts adolorits o més dèbils dels jugadors. Aquestes planxes podran col·locar-se directament sobre la pell o sobre una petita esponja auto-adhesiva que no transmeta la vibració de l'impacte de la pilota.

Pelota valenciana

Les Cartes són les proteccions que s'han utilitzat tradicionalment, abans de la utilització de les planxes. Consisteixen en uns trossets de naipes simples o doblegats, que es fixen a la mà mitjançant esparadrap, quedant situats entre la mà i el guant.

Pelota valenciana

Els Didals són unes proteccions per a les puntes dels dits permesses en la modalitat de Raspall. El didal és una peça tubular de pell, tancada per un extrem, que es col·loca en la punta dels dits amb una miqueta de cotó i es fixa amb esparadrap. S'utilitza amb l'objectiu d'impedir que es produixquen ferides al raspar amb els dits en el terra o les parets.

 

Pelota valenciana

Guant, pilotes i didals

   

7. PUNTUACIÓ

Una partida de pilota, pel que fa a la seua puntuació, és dividida en un nombre, indeterminat o no, de parts anomenades jocs o tantos.

    Dins de cadascun d'aquests jocs hi haurà una puntuació parcial. L'equip que aconseguesca un joc assolirà també uns tantos, uns punts de cara a la puntuació general de la partida. El tanteig dins d'un joc està constituït per quatre punts: Quinze, Trenta, Val o Quaranta i Joc o Tantos.

    Tanmateix caldrà tindre present que, per a guanyar un joc, caldrà tindre dos quinzes d'avantatge sobre l'adversari. Així el màxim que pot fer l'equip contrari del que guanya el joc és arribar a trenta. Si això no es produeix, el joc s'allarga fins que un dels dos equips adquiresca un avantatge de dos quinzes sobre l'altre.

    Per últim, cal dir que, a qualsevol de les modalitats, s'anomena quinze el transcurs d'una pilotada i el fet de guanyar-la. A més hem de tindre sempre present que, en aquesta puntuació, sempre l'equip que s'anomena primer és el que acaba de guanyar un quinze, no el que va per davant en la puntuació.

 

8. TACTIQUES I SACS

Al transcurs d'una partida de pilota són moltes les possibilitats que un pilotari té de pegar a la pilota. El jugador hi haurà de tindre present tant les condicions en què ve la pilota com quines són les seues intencions. En virtut d'aquests dos aspectes el jugador utilitzarà una o altra manera de tot un ventall de possibilitats que a continuació esmentarem.

    En una primera divisió distingirem aquells colps en els quals s'ha d'alçar la mà per dalt del muscle, anomenats colps per dalt o a l'aire, i aquells colps que són jugats amb la mà a l'altura de la cintura o més avall, que anomenarem colps per baix. Podem dir que els primers són sobretot propis dels jugadors de davant, on la pilota sol portar una major altura, mentre que els segons corresponen als jugadors del resto, posició on la pilota ja va perdent altura.

    Per altra banda, hem de diferenciar els colps jugats abans que la pilota aplegue al rebot, que anomenem colps per davant, i les pilotes jugades de rebot, és a dir, després que la pilota pegue als frontons.

 

La volea

    És, sense cap dubte, el colp que es dóna a major altura. Pot ser descrit com el colp que es pega a la pilota amb el braç elevat, els peus fixats al sòl i el cos tirat enrere. En aquest colp, per uns instants, tot el cos és en gran tensió centralitzada als muscles i articulacions del braç. A causa d'aquesta forta tensió és, segons els entesos, la jugada que més cansa i al mateix temps la que més lesions pot causar al jugador.

 

Pelota valenciana

Sarasol colpejant de volea

El bot de braç

    És un altra possibilitat de pegar-li a la pilota per dalt. En aquesta jugada el colp es produeix després de botar la pilota en terra. És el mateix colp que la volea però quan ja la pilota ha pegat un primer bot, i per tant, ja no té la mateixa força que a la volea.

    En aquesta jugada, el pilotari projecta el braç des de darrere del cos i el desplega violentament. La qual cosa fa del bot de braç un dels colps més demoledors del transcurs d'una partida. És més violent que la volea, perquè el jugador el pega amb major comoditat. Mentre a la volea el jugador li entra a la pilota conforme ve, ara la deixa botar i té tots els avantatges, a més, la pilota ja ha perdut força en el bot.

 

Pelota valenciana

El Genovés colpejant de bot de braç

La palma

    La palma és un colp fonamentalment defensiu, encara que també hi ha especialistes que poden utilitzar-la d'una manera ofensiva.

    Aquesta jugada pot ser feta tant a l'aire com al bot, és a dir, abans o després de pegar el primer bot.

    De palma es resten les pilotes arrimades a la muralla, a les quals no es pot arribar mitjançant les altres maneres. També s'utilitza per a enviar una pilota complicada a l'escala, evitant-se problemes.

    Per a efectuar la palma, el jugador es situa enfront la trajectòria de la pilota i li imprimeix un colp amb la mà oberta, després de descriure un gir semicircular dins d'un plà vertical.

 

Pelota valenciana

Sarasol II jugant un colp de palma d'esquerra

La bragueta, butxaca o sobaquillo

    El colp de bragueta és un colp amb el qual s'aconsegueix alçar la pilota i profunditzar-la. Malgrat això, alguns jugadors han fet d'aquest colp una eina fonamentalment ofensiva. Així per als que la dominen, és una arma molt important per a tallar la corda des del dau.

    En aquest colp, el braç és mogut de la mateixa manera que en els colps de palma, però amb la peculiaritat d'estar pegat al cos, quasi friccionant-lo, motiu pel qual fa l'aparença que el jugador es trau la pilota de la butxaca o de la bragueta, per això els dos noms.

    Enfront de la palma, ara el cos es manté en una posició lateral a la direcció de la pilota i, mentre a la palma el cos es recolza en la cama contrària al braç que s'acciona, ara el recolzament es produeix sobre la cama de la mateixa banda del braç que s'acciona.

 

Pelota valenciana

Jugador preparant-se per a efectuar un colp de bragueta

El manró

    Aquest és un colp menys utilitzat que els descrits fins ara. És molt poc emprat, encara que sempre hi ha hagut jugadors que han sabut practicar-lo amb gran mestratge.

    En aquest colp el jugador es situa de cara a la pilota i la colpeja després de descriure amb el braç un semicercle horitzontal, enfront de la palma que era vertical.

    Els qui dominen aquesta manera de pegar a la pilota a més de defensar amb ella pilotes amb fortes dificultats, aconsegueixen imprimir-li estranys efectes que poden sorprende el contrari.

 

Pelota valenciana

El Genovés a punt de colpejar de manró

El carxot o calbot

    Aquest és, segons els entesos, un dels colps relativament més moderns dins del joc de pilota. Això i el fet de ser un dels més difícils d'executar fan que siga un dels cops més apreciats pel públic.

    Consisteix en pegar a la pilota de bot de braç, quan la pilota s'ha elevat tan sols uns centímetres del terra. Per això el jugador replega el braç en espiral, inclina exageradament el cos i quan hi és a punt de caure la pilota, la colpeja.

 

Pelota valenciana

Núñez a punt de colpejar de carxot

El rebot

    La pilota de rebot pot ser jugada gairebé de totes les formes que hem descrit fins ara, tanmateix, la forma més utilitzada és la de bragueta. En les jugades de rebot, la pilota ja ha perdut molta força i això permet que els restos puguen lluir-se.

    Es coneix per rebot a colp aquella jugada en la què la pilota colpeja el frontó abans del primer bot i, per tant, pot encara fer un bot. També pot donar-se el cas que la pilota rebotada no caiga a les lloses, sinó que córrega per l'escala, això es coneix com una pilota correguda d'escala.

 

Pelota valenciana

Pigat II després de colpejar de rebot

La raspada

    Aquest és el colp utilitzat més freqüentment en la modalitat de raspall. Consisteix en pegar a la pilota quan va rodant per terra, posant la mà exactament entre la pilota i el terra, raspant realment la superfície del pis amb la mà. Per a protegir-se d'aquestes jugades el jugador de raspall porta la mà totalment coberta.

 

Pelota valenciana

Jugador de raspall després de raspar la pilota

Dues són les maneres amb les quals es podrà posar una pilota en joc en cada quinze a les diferents modalitats conegudes: traent o ferint. Entre traure i ferir existeixen importants diferències. Bàsicament el traure és una jugada de força, mentre que el ferir és una jugada d'habilitat.

 

Pelota valenciana

Traure en la modalitat de raspall

    El traure es practica a les modalitats de llargues i raspall, mentres que es fereix a galotxa, perxa i en la modalitat de trinquet per dalt corda.

    En traure el jugador ha de colpejar la pilota, en ferir no. En aquesta darrera manera el jugador llança la pilota, no la colpeja. Només a la modalitat de trinquet per dalt corda es colpejada la pilota en lloc de llançar-la, però això es fa de manera suau, i no intentant d'imprimir-li força a la pilota, com al traure, sinó col·locació.

 Pelota valenciana

Ferir en la modalitat de galotxa

    Feta aquesta diferenciació inicial entre traure i ferir, passem a continuació a fer una descripció de les diferents maneres de traure i de la ferida.

 

Traure de banca

    El traure de banca és un dels més antics, encara que actualment és una modalitat oblidada. Es feia servir una banqueta, que era una tauleta amb tres potes, que tenia un cert desnivell envers el jugador per afavorir el bot.

    El jugador venia corrent, hi picava la pilota i aprofitava el bot per avançar uns metres. Després de botar la pilota en la banqueta, el jugador solia colpejar-la com volgués, amb qualsevol dels colps que poden utilitzar-se en la pilota valenciana.

 

Traure a contramà

    Aquest traure, no utilitzat en l'actualitat, era un dels més difícils d'executar. Consistia en el fet que el jugador que treia havia de picar la pilota en la paret de la seua esquerra, de tal manera que, en eixir, ell pogués pegar-li.

    En aquesta manera de traure la pilota es colpejava a l'aire, és a dir, abans que la pilota botés en terra després de picar en la paret. Així, el jugador colpejava la pilota gairebé sempre amb la mà dreta.

 

Traure a bracet

    Aquest traure, que tampoc s'utilitza en l'actualitat, era juntament amb el traure a contramà, un dels més difícils d'executar.

    En aquesta manera de traure, la pilota des de la mà es feia córrer per tot el braç fins que arribava a l'avantbraç i allí, amb el bíceps, se li colpejava per tal d'elevar-la i pegar-li amb la mateixa mà quan caiguera, ja fora de palma o, sobretot, de bragueta.

 

Traure de maneta

    Aquesta és també una manera de traure en la qual la pilota és colpejada abans que bote en terra. La pilota s'agafa amb una mà, normalment l'esquerra, i el jugador se la passa a l'aire envers l'altra part, la dreta, i quan ja la pilota vaja descendent se li colpeja amb la mà dreta, fonamentalment, de bragueta.

    Passant-se-la es poden guanyar uns quants metres, avançant uns passos des que es llança la pilota amb una mà fins que és colpejada amb l'altra.

 

Traure de bot

    En aquesta modalitat de traure, la pilota serà picada en terra des d'un lloc determinat i abans que no pegue el segon bot serà colpejada.

    El jugador intenta de fer un bot llarg i així guanyar el major tros de terreny possible. L'única cosa que s'exigeix en tals casos és que la pilota es bote a un punt determinat, posteriorment el jugador pot aprofitar-se dels avanços de la pilota.

 

La ferida

    Com ja hem comentat abans, ferir és una jugada d'habilitat. En ferir el jugador no colpeja la pilota, sinó que la llança intentant de col·locar-la dins d'uns reduïts límits, i de vegades tenint de passar-la també per dalt d'alguna altura, com és el cas de les modalitats de galotxa i perxa.

    Com a excepció, anomenarem la modalitat de trinquet per dalt corda, on la pilota és colpejada en lloc d'ésser llançada, però això es fa de manera suau, i no intentant d'imprimir-li força a la pilota, com al traure, sinó col·locació.

 

Pelota valenciana

Vicentico preparant-se per a ferir en el trinquet

9. LESIONS

El joc de pilota, com a esport on es desenvolupa un esforç físic, també comporta el risc de lesions. A diferència d'altres esports que suposen un contacte físic entre els diferents jugadors participants, al joc de pilota, com que això no passa, les posibles lesions se les produiran els mateixos jugadors, bé a causa de la força de la pilota, del cansament dels músculs o bé per algun accident desafortunat.

 

Pelota valenciana

Un d'aquests "accidents desafortunats" en una partida al carrer

    Dins el joc, les parts fonamentals del cos humà són els braços i les mans. I de la mateixa manera, en la part negativa, també seran les mans i els braços les parts més afectades per les lesions.

 

Lesions de la mà

    La principal lesió que es pot produir un jugador a la mà es l'assentadura, també coneguda pel nom de pilota assentada. Aquesta lesió consisteix en un call que es forma a un punt concret de la mà, no estés per tota la mà, sinó localitzat a un lloc molt limitat, però, malgrat això, molt dolorós, que impossibilita de pegar-li a la pilota en aquell punt.

    Una assentada de pilota es pot produir a causa d'una pilota mal colpejada o a causa del continu colpejar de la pilota a un punt determinat. Cal recordar les característiques duríssimes de la pilota i la violència amb la què és colpejada.

 

Lesions del braç

    Una lesió important que es produeix al joc és la que afecta al braç, en general, i a la seua part superior, ja prop del muscle, en particular. Aquesta lesió es anomenada desmancar-se.

    Aquesta lesió no es produeix amb molta freqüència en la vida esportiva dels jugadors, però és de gran importància, ja que aquesta té una difícil curació. El jugador que es desmanca ja no pot pegar més a la pilota per dalt, encara que sí ho pot fer sense cap problema de qualsevol manera per baix.

    A la llarga, en arribar a certa edat, és molt freqüent que un jugador es desmanque, sentint un fort dolor cada vegada que aixeca el braç, a més de perdre tota la força en aquesta posició.

    Els jugadors de davant, mitger i punter, encarregats de parar les pedrades més fortes dels contraris, seran els més propensos a aquest tipus de lesió.

20