Patrimoni Etnològic i Nova Museologia

Concepto. Criterios. Construcción Social. Territorio. Recursos. Turismo

  • Enviado por: cristiano
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 17 páginas
publicidad
publicidad

Universitat Rovira i Virgili

Tarragona

PATRIMONI ETNOLÒGIC

I NOVA MUSEOLOGIA

TREBALL TEÒRIC

PATRIMONI ETNOLÒGIC I NOVA MUSEOLOGIA: TREBALL TEÒRIC

CONTINGUTS:

Pàg.

TEMA 1.........................................................................................................................................3

  • El concepte de Patrimoni. Els qualificatius del Patrimoni:

artístic, històric, cultural, arqueològic, industrial i etnològic.............................................3

  • Què és patrimoni etnològic?...............................................................................................4

TEMA 2.........................................................................................................................................7

  • La construcció social del Patrimoni...................................................................................7

  • L'activació dels referents patrimonials. Mecànica de

les activacions patrimonials...............................................................................................9

TEMA 3.......................................................................................................................................10

  • Patrimoni etnològic, territori i desenvolupament.............................................................10

  • El Patrimoni com a recurs. Patrimoni i turisme...............................................................12

BIBLIOGRAFIA..........................................................................................................................16

TEMA 1

El concepte de Patrimoni. Els qualificatius del Patrimoni: artístic, històric, cultural, arqueològic, industrial i etnològic.

El concepte de patrimoni hauria d'associar-se en tot moment al concepte de cultura, entesa en la seva totalitat. Però a l'hora de la veritat observem que el patrimoni continua dividit en disciplines en la mentalitat de moltes persones i institucions. Cada disciplina agafa una part d'aquesta cultura i la fa patrimoni seu. Segons Joan Prat, “en el llenguatge quotidià, sovint assimilem el concepte de patrimoni amb el d'herència”; (arqueòlegs, historiadors de l'art, arquitectes...) “han delimitat i definit els seus àmbits patrimonials propis”: patrimoni arqueològic, patrimoni artístic, patrimoni arquitectònic... El concepte de patrimoni ha anat evolucionant. Hi ha parts de la cultura que no s'havien considerat patrimoni en un primer moment i ara sí que ho són, com per exemple l'arqueologia industrial. Degut a aquest canvi de noció del que és patrimoni i del que no ho és trobarem nombrosos i malaurats exemples de com la solució a la degradació o pèrdua de determinats béns patrimonials arriba quan ja s'ha produït el desastre.

Existeixen diferents criteris per definir patrimoni i el concepte va canviant segons cada moment històric. La idea de patrimoni etnològic també anirà canviant històricament. Errors en la concepció del patrimoni que encara es cometen en l'actualitat podrien ser, entre d'altres:

  • El criteri d'escassetat/abundancia: allò que és corrent i abundant no te valor. Només quan és escàs es protegeix, quan ja s'ha dilapidat el patrimoni.

  • El criteri de funcionalitat/inutilitat; “Sembla (...) com si els objectes patrimonials mai no hagin estat valorats per la seva utilitat quotidiana sinó per altres criteris estètics, estilístics o artístics que se'ls aplica precisament en el moment en que són aïllats del seu context de referencia habitual”.

  • El criteri dels valors afegits; en ésser declarat com a patrimonial, el bé adquireix un valor econòmic diferent i es carrega d'un sentit sagrat.

Amb tot aquest seguit d'errors conceptuals de patrimoni es perfila allò que anomenem la mentalitat d'antiquari, que s'interessa per coses antigues, escasses o rares.

Juan Agudo, en referència al patrimoni cultural, es panteja quins béns haurien de ser seleccionats i convertits en referents a conservar. Reconeix que encara actualment la idea de patrimoni segueix entenent-se quant a patrimoni artístic i arqueològic, i en menor mesura, documental i bibliogràfic. La idea de patrimoni etnològic penetra de ple en un concepte de cultura globalitzador. Existeix una percepció “arqueologista” del patrimoni etnogràfic, prioritzant l'interès pels béns culturals que testimonien (o creiem que ho fan) un passat en vies d'extinció, relacionant patrimoni i identitats/diferenciació étnica. El component etnològic del patrimoni cultural té una enorme capacitat per testimoniar tant els elements singularitzadors d'un passat/present com la totalitat del complex cultural, sense que per això deixem de reproduir-nos com a col·lectiu diferenciat. Els museus d'etnologia fan per tant referència per una banda a la totalitat d'un tipus concret de cultures: les “primitives” i a una part de la cultura de les societats “civilitzades”: la cultura popular i tradicional.

Què és patrimoni etnològic?

Abordem ara la definició de patrimoni etnològic o etnogràfic segons diferents autors. Pierre Lamaison defineix com a patrimoni etnogràfic tot allò que ens identifica i ens diferencia d'altres grups. Conceptes clau són la identificació i diferenciació que aquest patrimoni atorga a un grup enfront a un altre. Aquests elements d'identitat i diferència els trobem a la cultura popular i/o tradicional. Com havíem assenyalat a l'inici, el patrimoni, en general, engloba tota la cultura. En canvi, segons Lamaison, el patrimoni etnològic dins la nostra propia cultura es dedica a la cultura popular que ens identifica i diferencia.

Buxó, Mir i Rueda es refereixen al patrimoni etnogràfic en uns termes que recorden la definició d'ecomuseu. És una definició molt encertada i completa que té present diversos elements:

  • Continuïtat i processos de canvi com a elements importants.

  • Influències amb altres àrees.

  • Referència tant a allò autòcton com a allò alòcton (que ve de fora).

  • Tots els elements s'han d'entendre en un entorn territorial.

  • Tot museu té una àrea d'influència.

  • Tota la cultura pertany al patrimoni etnològic.

  • Tota identitat és fruit d'una creació social. En l'actualitat la recuperació d'elements d'identitat de vegades és invenció o reinvenció i s'activen tradicions com a productes de consum.

Dolors Llopart cita K. Pomian per definir patrimoni etnològic i parla de col·leccionisme i patrimoni. Per ella activació patrimonial significa convertir en visible allò que és invisible. L'objecte-testimoni està carregat de significats, és “semiòfor”.

Després d'escoltar l'opinió dels experts és xocant llegir la definició que la Generalitat de Catalunya fa de patrimoni etnològic. Quan es refereix a la protecció de la cultura popular i tradicional ens adonem que el concepte que té de patrimoni etnològic és terriblement antiquat. Només considera patrimoni etnològic allò “tradicional”. Percebem així que els organismes oficials no sempre compten amb la gent entesa en la materia. En el cas de Catalunya, això és encara més greu si tenim present que el Centre de Protecció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana (CPCPTC) té a les seves mans el patrimoni etnològic de Catalunya i que porta el IPEC (inventari del patrimoni etnogràfic de Catalunya) que consta de dos programes: documentació per una banda i anàlisi i recerca per l'altra.

El malentès pel que fa al concepte de patrimoni etnològic que es dóna a la Generalitat continua amb la noció decimonónica de l'estudi del patrimoni folklòric que te les seves arrels a la Renaixença. Tornant a l'article de Joan Prat, ens adonem que és en aquesta època i dins d'aquest moviment cultural que es comencen a revaloritzar productes de la llengua i la literatura oral (llegendes, rondalles, cançons, jocs de paraules, jocs infantils), algunes festes tradicionals, la meteorología popular, la botànica popular, la zoología, l'agricultura etc. i es preten retrobar el Volkgeist o ànima popular. Els folkloristes apareixen sovint lligats als moviments excursionistes, amb un fort component romàntic. S'aborda el folklore com a estudi del que l'home tradicional pensa, diu i fa. Però el que realment varen fer els folkloristes no respon pas allò que declaraven que volien fer. De fet, es va caure en diversos errors:

  • Èmfasi sobre els elements rurals en detriment dels urbans.

  • Èmfasi sobre els costums i les maneres de vida tradicionals en detriment de les modernes.

  • Èmfasi en les manifestacions culturals del pasat.

  • Èmfasi en tot allò que és propi d'una societat pre-industrial, feudalitzant, de costums artesanals i pairals, etc. enfront de la industrialització, la proletarització i la societat de classe.

  • Èmfasi en tot allò que és percebut com a propi, distintiu i autòcton.

La idea de patrimoni etnològic dels folkloristes “és un concepte restrictiu i limitat (...) resultat de les coordenades de pensament del seu context històric”. Prat es pregunta si en el present hem estat capaços d'elaborar un concepte alternatiu a aquest. Pensa que també és patrimoni popular la cultura de les discoteques i “un seguit de comportaments socials i culturals, que al seu torn es tradueixen en gustos, hàbits o modes més o menys efímeres (...). Perquè, doncs, els estudis es continúen orientant cap al ball del ciri, les dames i vells, els garrofins i el contrapás i cap no ho fal pel món de les discoteques?”. La “via clàssica del folklore, recollint i estudiant de manera immediata tot allò que és en greu perill de desaparició (està molt bé, i) cal fer-ho per la necessitat urgent de salvaguardar la nostra cultura”, però cal fer una revisió de nou d'allò que ens cal entendre com a patrimoni cultural. “L'estudi de la droga a Catalunya és tant patrimoni cultural com ho pugui ser el Ball de Sant Crist de Salomó (...) Les misses televisades són tan dignes de ser considerades objecte d'estudi com qualsevol altra manifestació de pietat tradicional”.

Per acabar, podriem dir que, segons els experts, la definició correcta de patrimoni etnològic va més enllà d'allò popular i tradicional, tot i que oficialment no es defineixi així. Malgrat les “limitacions” institicionals, a l'hora de la veritat els estudis etnogràfics consideren la cultura en el seu conjunt i abarquen temes generals i actuals, de la “tota” la cultura.

TEMA 2

La construcció social del Patrimoni.

Per aproximar-nos a la construcció social del patrimoni cultural des del s. XIX fins el present cal emfatitzar el moment en què el patrimoni etnològic incorpora en el seu discurs la temàtica de la cultura popular i tradicional a més de tractar l'estudi d'altres cultures diferents a l'occidental, mal anomenades “primitives”. Així doncs, es produeix la substitució d'un discurs sobre l'alteritat per un discurs sobre el nosaltres. Això conferirà al patrimoni etnològic un paper destacat en la creació d'identitats col·lectives. L'estudi del “nosaltres” afavorirà la conciencia d'una identitat propia i diferenciada de la dels “altres”. En l'actualitat, però, es consolida a més una nova construcció ideològica que activa els repertoris patrimonials en funció no ja dels seus aspectes identitaris sinó sobretot dels econòmics.

Manel Miró planteja que la planificació d'una oferta patrimonial implica l'ús social del patrimoni i que cal aclarir el concepte d' “interpretació” dins del context d'aquest ús social: “En el mundo anglosajón la interpretación se define como el arte de dar a conocer, hacer accesible y explicar el sentido y el significado de las cosas (...). Si es necesaria la interpretación es porque hay problema, dificultad, conflicto de comprensión...”. Existeixen, a més, diferents nivells d'interpretació. La interpretació és un sistema de descodificació de missatges i sempre es tradueix en un acte de comunicació. La interpretació aplicada al territori apareix com a resposta a una demanda social d'ús del patrimoni. La interpretació del patrimoni és sempre una arma ideològica, instrument fonamental per l'ús social del patrimoni.

Continua Miró amb la reflexió que tot el patrimoni mereix ser conservat, però que els recursos limitats provoquen conflictes. La forta càrrega simbòlica que té el patrimoni fa que moltes de les decisions sobre aquest es prenguin en base a criteris poc democràtics. Per exemple, a Grècia es dóna més importancia al patrimoni greco-romà i bizantí que al de l'època turca. A Catalunya, la preferència pel Romànic ha donat lloc a la desaparició de frescs i retaules d'època barroca. Contràriament, al món anglosaxó la interpretació del patrimoni ha estat tradicionalment unida al desenvolupament de la industria de l'oci i del turisme i guiada per criteris de tipus comercial, més que ideològic. En tot cas, la planificació d'una oferta patrimonial ha d'enfrentar-se sempre a tres qüestions bàsiques:

  • Relació entre patrimoni i identitat.

  • Relació entre patrimoni i economia.

  • Relació entre patrimoni i societat.

Un pla d'interpretació abarca des de la detecció i anàlisi dels recursos i les potencialitats fins la definició d'una oferta.

Per la seva banda, Maria Albert aborda el tema del patrimoni cultural i la societat civil, i del patrimoni cultural com a element d'identitat per la seva capacitat de restablir els vincles amb els avantpassats. El principal subjecte activador de béns patrimonials va començar sent l'Estat-nació. Se li han anat sumant nous actors: experts i científics socials, poders regionals i, finalment, la pròpia societat civil. La incorporació del moviment associatiu a la defensa del patrimoni cultural ha creat noves figures patrimonials. A les iniciatives procedents de les institucions publiques i privades s'han de sumar les realitzades des de les organitzacions de la societat civil. La dècada dels noranta va suposar una veritable eclosió d'organitzacions preocupades per la qüestió patrimonial, tal vegada degut al fenòmen de la globalització i a la conseqüent patrimonialització de la cultura. A la vegada, entren en joc els economistes i les seves necessitats insaciables. Davant de la percepció d'amenaça de la pèrdua de les identitats locals front a la homogeneïtzació i l'imperialisme cultural es generen tot tipus d'iniciatives ciutadanes, preocupades per la pèrdua de les seves arrels, principalment en dos fronts: la protecció del medi ambient i la protecció del patrimoni cultural. Mentre uns opten per diferents vies d'associació, altres opten per mantenir viva una tradició. Així, les associacions dedicades al patrimoni cultural comporten un estil de vida. El present reinventa el passat a través del patrimoni, que pren gran importància dintre de les identitats col·lectives. Les comunitats de pràctica es dediquen a la recuperació i conservació de dances, balls, música, jocs, festes etc. tradicionals. És una forma no crítica d'actuar que reafirma les estructures existents. Per altra banda, també existiesen associacions que realitzen accions de carácter reivindicatiu i de protesta. Actualment assistim al trànsit d'una cultura materialista cap a una cultura postmaterialista, és a dir, des d'una cultura que té com a prioritat la satisfacció de les necessitats econòmiques i de seguretat personal a una altra que té cobertes aquestes necessitats i els la dóna a les necessitats socials i d'autorrealització.

L'activació dels referents patrimonials. Mecànica de les activacions patrimonials.

Albert Moncusí relaciona l'activació patrimonial amb la construcció de les identitats. El patrimoni té una dimensió simbólico-identitària per definir el “nosaltres del nosaltres” (la identat entesa des d'una mateixa societat) i el “nosaltres dels altres” (com som vistos des d'una altra societat). Activar un repertori patrimonial significa escollir referents i esposar-los d'alguna manera, sacralitzant-los.

L'activació patrimonial és el resultat de l'acció de diversos agents:

  • Politíques del passat: museus nacionals en els que predomina un discurs que eludeix qualsevol referència que pugui posar en dubte la versió “oficial” del passat de la nació. Per exemple, en els casos en que a Grècia es passa per alt el periode de dominació turca del país. S'enalteixen referències les folklòriques del passat que interesen amb l'objectiu de conectar-lo amb el present.

  • Recerca d'un passat històric una part del qual s'ignora. Concepció unívoca de la història, amb una finalitat última: construir una nació com a quelcom únic, l'existència de la qual es deu a única història, a un passat que legitima el present. Un exemple podria ser Mèxic, quan s'emmiralla en un passat mític i en les cultures primitives autòctones per reivindicar una identitat previa a la de la dominació espanyola.

  • El camí més adient seria mostrar i aceptar la multiplicitat de legitimitats, tot i que els discursos puguin divergir entre sí. Cal fugir del patrimoni com a representació simbòlica de la identitat, evitant tota associació essencialista entre la selecció patrimonial i una determinada noció d'identitat.

El patrimoni té un doble valor: el valor material (converteix el patrimoni en un recurs econòmic) i el valor simbòlic (en la seva doble vessant expresiva i referencial). Pel que fa a aquest segon valor, cal dir que, en síntesi, el símbol representa una altra cosa. El valor simbòlic expressiu és l'encarregat de produir emocions, mentre que el valor simbòlic referencial equival a la representació d'un context que li dóna sentit d'alguna manera. En aquest sentit els béns poden tenir un valor científic o un valor identitari.

TEMA 3

Patrimoni etnològic, territori i desenvolupament.

Arran de la crisi dels museus dels anys 60 apareixeran noves maneres d'entendre i treballar el patrimoni. A Europa la via que s'emprendrà serà la dels ecomuseus que sorgiran a partir dels Parcs Naturels Regionaux francesos, mentre que el món anglosaxó es decantarà pels centres d'interpretació que s'originen en els parcs nacionals dels Estats Units. Tant els centres d'interpretació com els ecomuseus tenen aspectes comuns; a banda que ambdós es vinculen a politiquees institucionals de protecció de la natura, les activacions patrimonials que porten a terme centren el seu interés en:

  • La participació de la població.

  • L'activació económica/ turística de la zona.

És a dir, el patrimoni es converteix en un element de desenvolupament de la zona on es troba.

Però patrimoni i turisme no poden donar com a fruit el desenvolupament per ells mateixos, necesiten d'altres factors: cal comptar amb la població, preguntar als propis habitants com volen desenvolupar-se. La població local és un factor molt important. A més del patrimoni, han d'entrar en joc altres recursos. Per exemple, una zona que posseeixi un patrimoni interessant pel que fa a la memoria històrica pot potenciar el seu desenvolupament combinant aquest amb productes artesanals o gastronòmics, que facin més atractiu el destí al visitant i alhora produeixin un benefici econòmic al territori.

Jordi Abella tracta el tema de la percepció d'un territori centrant-se en els Pirineus, que són vistos, encara avui, com el paradís de l'excursionista i l'esquiador. Existeix un discurs romàntic i altament exhuberant de la cultura muntanyesa. La gent va a aquests paratges cercant la rusticitat natural del poble, seguint la visió de la Renaixença i dels corrents romàntics del s. XX que posen el sentiment per davant de la raó, buscant allò exòtic i pintoresc. El contacte amb l'entorn muntanyenc és essencialment sentimentalista. La realitat local és molt més complexa que una simple percepció puntual d'un cap de setmana. “Desconfiem de les imatges simplistes i tòpiques i atrevim-nos a endinsar-nos en aigües més profundes que ens aportin noves perspectives de les realitats locals. De cap manera podem utilitzar amb comoditat el concepte de territori si, prèviament, no existeix un treball d'anàlisi i de diàleg quotidià amb la comunitat i el seu medi. És molt fácil caure en el parany d'una percepció falsificada de les realitats socials (...) mai es pot parlar de realitat sinó de realitats”.

El territori ens identifica com a individus i ens relaciona a un grup, a un medi i a una experiencia històrica i depenent de com s'estableixin aquests lligams, la nostra percepció d'aquest territori pot ser d'una manera o d'una altra. Les propostes d'actuació cal que impliquin la participació de la mateixa població que forma i defineix aquest territori.

La imatge i percepció s'ha anat forjant en funció d'uns criteris, sovint, externs al propi territori.

Per exemple, en el cas dels Pirineus els interessos que aquests van suposar per la gent de la “metròpoli” van anar canviant segons el moment:

  • 1r moment: l'interès es centrava en l'obtenció de fusta, minerals i altres recursos naturals i matèries primeres.

  • 2n moment: es varen explotar rius i es varen construir embassaments per satisfer les necessitats d'aigua de pobles i ciutats.

  • 3r moment: quan les necessitats materials es varen veure satisfetes es posa la mirada en el turisme com a font de riquesa i desenvolupament, al que les autoritats s'aferren com a un ferro roent.

El patrimoni no te un valor intrínsec per ell mateix, l'hem de saber veure com un vehicle de futur lligat a un espai geogràfic i cultural concret. Ens hem d'implicar en el territori, entenent-lo com una realitat en evolució, on l'element més important és la gent. Un territori és un camp de treball on actuar i participar. Cal que el territori es desenvolupi per ell mateix i creï i mantingui les infraestructures necessàries per garantir l'autogestió dels seus recursos. Aquí és on el patrimoni juga un paper insubstituïble.

Tot aquell seguit de coses que han estat etiquetades com a patrimoni, no fa gaires dies formaven part de la vida i de l'utillatge quotidià de la comunitat. Els habitants dels pobles estaven encantats de poder-les vendre o canviar. De sobte, sembla que es dóna un important canvi de percepció i l'objecte passa a ser sacralitzat com a mostra representativa del nostre patrimoni cultural, susceptible d'omplir la vitrina d'un museu. Es tracta doncs d'una nova percepció del que podem anomenar patrimoni.

Hem de demostrar que els museus i els centres de gestió patrimonial tenen resposta a les necessitats reals de l'entorn i dels seus habitants.

El Patrimoni com a recurs. Patrimoni i turisme.

Segons Llorens Prats el discurs folklòric ha estat i és un aliat del turisme que de vegades ha donat fins i tot la invenció de tradicions (per exemple, el Chartreusse a Tarragona). “El turismo se ha apropiado del folklore hasta llegar a exigir de un pueblo que no se muestre como es, sinó que se muestre según la imagen que de él se tiene”.

Per altra banda també és cert que gràcies al turisme s'han pogut mantenir algunes tradicions i que precisament per això s'ha progressat social i econòmicament.

El turisme requereix una sèrie de condicions que no es donen plenament fins després de la segona guerra mundial. Conjuntament amb la revolució de les telecomunicacions, el turisme és per Prats el segon factor més important de la segona meitat del s. XX. Vivim dues realitats més paralel·lament a la nostra: a través dels viatges reals (turisme) i a través dels viatges virtuals (telecomunicacions), convertint així la realitat en espectacle. Quadres, monuments, festes, tradicions, processos productius i cultures senceres s'han convertit en espectacles.

L'origen del turisme el trobem en els grans viatges romàntics als cims dels Alps i en l'expansió del món excursionista, monuments i cims activats amb el romanticisme i el prerromanticisme.

De vegades, els destins patrimonials clàssics es veuen sotmesos a una pressió turística tal que es veu perillar la seva conservació. Per això existeix una demanda creixent d'atraccions turístiques.

Es produeixen profundes transformacions en el tractament del patrimoni i els museus es plantegen una renovació formal: exposicions temporals, renovació de l'oferta, innovació de les tècniques expositives... Apareix un nou tipus d'activacions patrimonials ja no de carácter identitari, sinó turístic i comercial que responen a la imatge externa i estereotipada que es té de la identitat.

El patrimoni com a bé turístic es pot considerar des de tres punt de vista:

  • Patrimoni com a bé turístic per se.

  • Patrimoni com a producte turístic integrat (per exemple el patrimoni que forma part d'una ciutat).

  • Patrimoni que constitueix un valor afegit: es produeixen activacions patrimonials que suposadament han d'augmentar l'atractiu del destí.

El patrimoni té algunes virtuts que el fan atractiu: és gratis i és de tots, i és l'únic recurs turístic que es pot promocionar obertament des de l'administració, a la vegada que es pot associar a la iniciativa privada com per exemple la hotelera. Confereix al destí turístic un aire de distinció i no està subjecte a la severa estacionalitat d'altres recursos.

Existeixen tres tipus de relació entre les empreses turístiques i els recursos patrimonials:

  • Empreses públiques i algunes privades promocionen el patrimoni natural i/o cultural.

  • Empreses que utilitzen el patrimoni com a reclam.

  • Empreses que ignoren el patrimoni.

Les activacions turístico-patrimonials han d'associar-se doncs amb la iniciativa pública sobretot a les zones que no posseeixen altres recursos comercialitzables. L'associació entre la iniciativa pública i la promoció turística emmascara la importància real i virtual del patrimoni, induïnt a falses expectatives i a confusió. L'administració acudeix sistemàticament al patrimoni en aquest joc de com ens veuen i com voldríem que ens veiessin i es donen confrontacions entre la lógica turístico-comercial i la lógica identitària. Amb freqüència, aquestes activacions han nascut quan, amb la massificació del turisme, unida en alguns casos a fenòmens migratoris, la població autòctona ha vist perillar la seva identitat. Aquesta mateixa imatge ha estat adoptada per la propia població com a visió de sí mateixos. És a dir, existeix un origen turístico-comercial i/o ideològic-identitari de tals activacions.

Davant d'aquesta situació, els museus, excepte aquells que constitueixen per sí mateixos importants centres de peregrinació, es converteixen en institucions obsoletes que no atreuen visitants, com passa amb els antics comerços front a les grans superfícies. Per això alguns museus estan fent un esforç per renovar-se mitjançant grans novetats quan a l'exposició, per tal d'extendre el museu sobre el territori i posar-lo en contacte viu amb una realitat, reconstruïda, sí, però real. La pretensió és captar el màxim nombre de públic, arribar, fer accessible els tresors. Sorgeixen els ecomuseus, la nova museologia, la museologia pobre, els museus de societat... El museu es fa cada cop més interactiu i més lúdic, més sensible a la demanda social.

Simplificant, podriem dir que en el camp dels museus proliferen dos models principals:

  • Els museus “tecnològicament interactius”.

  • Els “ecomuseus” en general.

Prats dóna diversos exemples per definir el que és patrioni o no en l'actualitat, donat l'alt grau de confusió que produeixen activacions patrimonials dubtoses i activitats d'oci que inclouen elements del patrimoni amb certa autenticitat, tot i que fora de context (el cas de Port Aventura). Un dels exemples és el poblat ibèric de Calafell: aprofitant els recursos originals (de vegades ínfims) no es justifica només com a recurs didàctic, lúdic o turístic, sinó també i principalment com a forma de conservació del patrimoni arqueològic (l'absència de funcionalitat i la pèrdua d'interès són els majors enemics que te el patrimoni arqueològic).

Prats es planteja què impedeix jutjar com a activació patrimonial Port Aventura, ambientat per àrees culturals i on molts dels elements són autèntics. Com a atracció turística, el seu impacte econòmic a la provincia de Tarragona es més gran que totes les seves “activacions patrimionials” juntes. El criteri d'autenticitat ha de constituir la clau, però, què és l'autenticitat? Aquesta té a veure amb el carácter simbòlic del patrimoni. En l'àmbit del patrimoni, la noció d'autenticitat s'aconsegueix mitjançant aquells elements que se suposa que realment han estat en contacte o format part dels paràmetres extraculturals que els legitimen. La imatge, la fotografia, la copia o la reproducció mai legitimaran per sí mateixes un repertori patrimonial. Les activacions patrimonials que van més enllà de les col·leccions museístiques, els monuments, els espais naturals i els jaciments arqueològics combinen diversos principis comunicatius. Per exemple, exposicions temàtiques temporals en les que mai falten elements autèntics. Actualment hi ha activacions “híbrides” que juguen amb el patrimoni però que encara no està clar si es poden definir com a tals.

Agustín Santana observa que cada cop més s'atribueix el creixement turístic a l'oferta cultural dels destins. Els destins s'“engalanen” a través de la potenciació del seu patrimoni per tal d'atreure com més visitants millor. De l'èxit dels seus atractius dependrà la seva reproducció. Existeix per tant un patrimoni cultural per al turisme que s'activa principalment per motius econòmics.

Per altra banda, Esther Fernández assenyala que s'ha superat la concepció objectual, historicista i esteticista per abarcar tot el conjunt de béns d'interès cultural. El patrimoni deixa així de ser contemplat exclusivament com un tresor històric-artístic per passar a convertir-se en elements (materials i immaterials) fonamentals per comprendre la nostra identitat. No obstant, la creixent demanda turística està avui provocant que aquest patrimoni s'oferti com l'expressió d'un passat idealitzat.

Finalment, Llorenç Prats s'arriba a plantejar si veritablement el patrimoni unit al turisme desemboca en un veritable desenvolupament.

BIBLIOGRAFIA

ABELLA I PONS, Jordi, “Territori i patrimoni. Pirineus: museus i desenvolupament local”, Aixa, núm. 8, 1997.

AGUDO TORRICO, Juan, “Patrimonio etnológico. Problemática entorno a su definición y objetivos”, Boletín del Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico, núm. 18, 1997.

ALBERT RODRIGO, Maria, “El patrimonio cultural y la sociedad civil” (HERNÁNDEZ, Gil-Manuel i altres, La memoria construida. Patrimonio cultural y modernidad, Valencia, Tirant lo Blanch, 2005).

ANDREU I TOMÀS, Agustí, “De l'objecte etnogràfic al patrimoni etnològic. Antropología, patrimoni i museus”, Revista Valenciana d'Etnologia, núm. 3, 2008.

BUXÓ, Ma. Jesús, MIR, Marina i RUEDA, Josep Manuel, “El museu etnològic com a gestor del patrimoni integral”, Mimeo, comunicació presentada a les Jornades sobre el Museu Nacional d'Etnologia, 1992.

FERNÁNDEZ DE PAZ, Esther, “De tesoro ilustrado a recurso turístico: el cambiante significado del patrimonio cultural” , Pasos, revista de turismo y patrimonio cultural, vol. 4, núm. 1.

LAMAISON, Pierre i CHEVALIER, Denis, Ethnologie et protection de la nature, Paris, ed. de l'École des Hautes Études en Sciences Sociales, 1983.

Llei 2/1993, de 5 de març, de foment i protecció de la cultura popular i tradicional i de l'associacionisme cultural.

LLOPART, Dolors, “Patrimoni etnogràfic versus museus etnològics”, Aixa, núm. 6, 1994.

MIRÓ I ALAIX, Manel, “Interpretación, identidad y territorio. Una reflexión sobre el uso social del patrimonio”, Patrimonio Histórico, núm. 18.

MONCUSÍ FERRÉ, Albert, “La activación patrimonial y la identidad” (HERNÁNDEZ, Gil-Manuel i altres, La memoria construida. Patrimonio cultural y modernidad, Valencia, Tirant lo Blanch, 2005).

PRAT, Joan, “Antigalles, relíquies i essències: reflexions sobre el concepte de patrimoni cultural”, Revista?

PRATS, Llorenç, “El patrimonio cultural como recurso turístico”, Antropología y patrimonio, Barcelona, Arrel, 1997.

PRATS, Llorenç, “Patrimonio + turismo = ¿desarrollo?”, Pasos, revista de turismo y patrimonio cultural, vol. 1, núm. 2, 2003.

SANTANA TALAVERA, Agustín, “Patrimonios culturales y turistas: unos leen lo que otros miran”, Pasos, revista de turismo y patrimonio cultural, vol. 1, núm. 1, 2003.

PRAT, Joan, “Antigalles, relíquies i essències: reflexions sobre el concepte de patrimoni cultural”, Revista?, pp. 122-131.

PRAT, ídem, p. 122.

PRAT, ídem., p. 129-130.

AGUDO TORRICO, Juan, “Patrimonio etnológico. Problemática entorno a su Definición y Objetivos”, Boletín del Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico, núm. 18, 1997, pp. 97-108.

LAMAISON, Pierre i CHEVALIER, Denis, Ethnologie et protection de la nature, Paris, ed. de l'École des Hautes Études en Sciences Sociales, 1983, pp. 12-13.

BUXÓ, Ma. Jesús, MIR, Marina i RUEDA, Josep Manuel, “El museu etnològic com a gestor del patrimoni integral”, Mimeo, comunicació presentada a les Jornades sobre el Museu Nacional d'Etnologia, 1992.

LLOPART, Dolors, “Patrimoni etnogràfic versus museus etnològics”, Aixa, núm. 6, 1994.

Llei 2/1993, de 5 de març, de foment i protecció de la cultura popular i tradicional i de l'associacionisme cultural.

PRAT, ídem., p. 126.

PRAT, ídem., p. 127.

PRAT, ídem., p. 128.

PRAT, ídem., p. 130.

PRAT, ídem., p. 131.

ANDREU I TOMÀS, Agustí, “De l'objecte etnogràfic al patrimoni etnològic. Antropología, patrimoni i museus”, Revista Valenciana d'Etnologia, núm. 3, 2008, pp. 12-41.

MIRÓ I ALAIX, Manel, “Interpretación, identidad y territorio. Una reflexión sobre el uso social del patrimonio”, Patrimonio Histórico, núm. 18, pp. 33-37.

MIRÓ, ídem., p. 33.

MIRÓ, ídem.

ALBERT RODRIGO, Maria, “El patrimonio cultural y la sociedad civil” (Hernández, Gil-Manuel i altres, La memoria construida. Patrimonio cultural y modernidad, Valencia, Tirant lo Blanch, 2005, pp. 193-223).

MONCUSÍ FERRÉ, Albert, “La activación patrimonial y la identidad” (Hernández, Gil-Manuel i altres, La memoria construida. Patrimonio cultural y modernidad, Valencia, Tirant lo Blanch, 2005, pp. 91-121).

PRATS, Llorenç, “Patrimonio + turismo = ¿desarrollo?”, Pasos, revista de turismo y desarrollo cultural, vol. 1, núm. 2, pp.127-136, 2003.

ABELLA I PONS, Jordi, “Territori i patrimoni. Pirineus: museus i desenvolupament local”, Aixa, núm. 8, 1997, pp. 71-77.

ABELLA, ídem., p. 73.

ABELLA, ídem.

PRATS, Llorenç, “El patrimonio cultural como recurso turístico”, Antropología y patrimonio, Barcelona, Arrel, 1997, pp. 39-56.

PRATS, ídem., pp. 39-40, citant VELASCO, Honorio, El folklore y sus paradojas.

SANTANA TALAVERA, Agustín, “Patrimonios culturales y turistas: unos leen lo que otros miran”, Pasos, revista de turismo y patrimonio cultural, vol. 1, núm. 1, pp. 1-12, 2003.

FERNÁNDEZ DE PAZ, Esther, “De tesoro ilustrado a recurso turístico: el cambiante significado del patrimonio cultural” , Pasos, revista de turismo y patrimonio cultural, vol. 4, núm. 1, pp. 1-12, 2006.

PRATS, Llorenç, “Patrimonio + turismo = ¿desarrollo?”, Pasos, revista de turismo y patrimonio cultural, vol. 1, núm. 2, pp. 127-126, 2003.

16

Vídeos relacionados