Paternal; Joan Maragall

Literatura catalana del Siglo XIX. Poesía nacionalista. Comentario de texto

  • Enviado por: Laura
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 3 páginas
publicidad

Comentari de text: “Paternal” de Joan Maragall

El Modernisme és un moviment cultural que es produeix a Europa a la fi del segle XIX i principis del XX, referit en gran mesura al món de l'arquitectura i les arts plàstiques. Tanmateix, a Catalunya involucra especialment la literatura i el món de les idees, per la qual cosa s'ha convingut a conceptuar aquesta manifestació com l'actitud d'un front avançat, partidari de tot allò que és modern i contrari a la resta de la societat, ancorada en posicions ideològiques endarrerides i immobilistes. Aquest grup, format per joves artistes intel·lectuals, diagnostica l'aversió al progressisme de la societat espanyola i s'atorga el comprimís d'impulsar a Catalunya cap a uns models culturals provinents d'Europa, que vol arrelar en el reconeixement de la pròpia identitat nacional. Nacionalisme i progressisme confegeixen, doncs, la base ideològica del modernisme català, l'objectiu del qual fou transformar la societat catalana, especialment la burgesia -com a classe rectora-, tot normalitzant els seus gustos i idees. Des d'un punt de vista històric, el Modernisme pot jutjar-se també com el període comprès entre el 1890 i 1910.

L'inici es produeix entre 1992- en què debuten Jaume Brossa, amb la publicació a “l'Avenç” i Joan Maragall al “Diario de Barcelona”. Entorn de 1910, desapareguts els òrgans de premsa del Modernisme i fetes públiques les primeres manifestacions de la doctrina noucentista, les produccions modernistes van minvant ràpidament.

L'esmentat Joan Maragall, és, sens dubte, el poeta més emblemàtic del Modernisme. Maragall representa el paradigrama de l'artista modernista, per primera vegada dedicat com a professional a la creació literària. Publicà traduccions de Nietzsche, el vitalisme del qual dóna suport a poemes com “Paternal”- poema a comentar- en el que destil·la la seva visió optimista, d'enamorat de la vida i una ètica triomfalista, d'afirmació de la inquietud intel·lectual.

PATERNAL

Tornant del Liceu en la nit del 7 de novembre de 1893.

Furient va esclatant l'odi per la terra,
regalen sang les colltorçades testes,
i cal anà a les festes
amb pit ben esforçat, com a la guerra.

A cada esclat mortal - la gent trèmola es gira:
la crudeltat que avança, - la por que s'enretira:
se van partint el món...
Mirant el fill que mama, - la mare que sospira,
el pare arruga el front.

Pro l'infant innocent,
que deixa, satisfet, la buidada mamella,
se mira an ell, - se mira an ella,
i riu bàrbarament.

Aquesta composició poètica, està formada per tres estrofes: la primera té quatre versos, la segona en té cinc i la tercera en té quatre.

La rima és encreuada i alterna l'art major amb l'art menor: A-B-b-a, C-C-d-c-d i e-F-f-e. Està dividida en dues parts: la primera part està constituïda per el primer quartet més els tres primers versos de la segona estrofa, i els dos darrers versos de la segona estrofa més el segon quartet, fan la segona part.

Pel que fa al tema, Joan Maragall fa referència a la situació social en la que es troba, la inseguretat dels carrers i la incertesa de saber quan tot tornarà a la normalitat. Directament es refereix a l'atemptat del Liceu, i fa una introducció a una família determinada.

En quant a les figures retòriques, per començar, amb el primer quartet, s'hi pot apreciar un epítet a “Furient va esclatant l'odi per la terra”, ja que Joan Maragall el que vol es remarcar la fúria que veu pels carrers. També hi ha un hipèrbaton, simplement fer donar més importància a la pròpia paraula Furient. També hi ha una paradoxa, ja que l'odi no pot esclatar literalment, perquè es un sentiment, però és així tal i com ell ho sent. Amb “colltorçades testes” es pot apreciar una metàfora de persones mortes; amb “regalen sang” una personificació i amb el vers sencer, un hipèrbaton, per ressaltar la sang i el dolor que ell sent. Amb les paraules: “festa” i “guerra”, Joan Maragall ha fet una antítesi, ja que el que va passar al Liceu la nit del 1893, es pot considerar una antítesi: la gent, mudada, anava a gaudir d'una nit esplèndida de luxe i amb el que es van trobar, va ser amb la mort als nassos. Amb el vers: “amb pit ben esforçat com a la guerra” fa una comparació del Liceu amb la guerra, ja que talment en aquell moment eren dos termes perfectament comparables.

A la segona estrofa, fa l'ús d'un guionet que li permet concretar amb exactitud les rimes, per introduir una explicació i per donar-li musicalitat als versos.

Amb les paraules “avança” i “enretira” fa una antítesi. “la por que s'enretira”, hi ha una personificació i una metàfora de que la gent va morint. “se van partint el món” és una hipèrbole i una metàfora de que la gent innocent al morir deixa lloc a una terra de terroristes.

A partir d'aquí, Joan Maragall no utilitza figures retòriques ja que utilitza l'espontaneïtat que el caracteritzava. Fa referència a una família, la qual ell està observant, i hi veu una mare i un pare angoixats de veure el seu nadó innocent i dèbil en un món tant pervers com en el que li tocarà viure i enfrontar-se. Però ell encara és massa petit per adonar-se de la realitat, i satisfet d'haver-se atipat, riu “bàrbarament”.

Joan Maragall, en aquest poema, es presenta amb una actitud nacionalista i preocupat pels problemes de la seva societat, i és que no podia amagar l'apreci cap a la seva ciutat de Barcelona; ciutat amb la que bategà al llarg de tota la seva vida, a l'uníson.