Partits polítics llatinoamericans

Número Efectiu de Partits Electorals. Dimensions de conflicte de Colòmbia, Brasil, Agentina, Xilè i Bolìvia

  • Enviado por: Yudí
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 7 páginas
publicidad

1.- Us proposo que elaboreu vosaltres mateixos una figura similar a la figura 7.3 de la pàgina 133 del Material Didàctic on pugueu ordenar els principals països llatinoamericans dins d'aquestes dues variables, per veure si més o menys es compleix la hipòtesi de la figura 7.3. Agafeu només els més importants (uns quatre o cinc, no calen més. Podeu buscar les dades electorals a Internet, premsa, etc.) Si no es compleix la hipòtesi, no passa res; l'exercici té a veure amb la pròpia recerca de les dades. Sobretot, justifiqueu i raoneu la resposta. Recordeu que el Número Efectiu de Partits Electorals es calcula de la següent manera:

Ne = 1 / "v2 *

* 1 dividit pel sumatori dels vots (sobre 1, no sobre 100) al quadrat obtinguts per cada partit. Recordeu que no heu d'elevar al quadrat el sumatori, sinó els vots de cada partit i, al final, sumar els quadrats de cadascun d'aquests vots.

Taula de dimensions dels sistemes de partits d'alguns països llatinoamericans:

PAÏSOS

ECONÒMICA

RELIGIOSA

CULTURAL

ÈTNICA

URBANA-RURAL

TOTAL DIMENSIONS

Colòmbia

H

H

H

H

4

Brasil

H

H

H

3

Argentina

H

M

H

3

Xile

H

H

H

H

4

Bolívia

H

H

H

3

Nota: H indica una dimensió de molta importància. M indica una dimensió de importància mitjana

Si relacionem les dues variables, el nombre de partits i les dimensions de conflicte, s'observa com sembla que siguin inversament proporcionals, ja que com més petit és el nombre de dimensions, més gran és el nombre efectiu de partits electorals.

Si apart d'aquestes dues variables n'hi afegim una altra, els sistemes electorals, s'observa com en tots els països hi ha elecció directa del primer mandatari. Mentre que a Xile, Brasil i Argentina hi ha un sistema a doble volta, a Colòmbia hi ha una única volta i a Bolívia la majoria ha de ser absoluta i si no és així serà el Congrés com a òrgan de confiança qui decidirà el president de la República.

En aquest cas, no hi ha molta relació entre aquesta dimensió i les dimensions assenyalades anteriorment.

Així doncs, tot i la relació inversament proporcional entre el nombre de partits i les dimensions de conflicte no crec que aquesta relació es complís si analitzéssim la resta de països llatinoamericans. Crec que el fet que en la major part d'aquests països hi hagi corrupció a tots els nivells, impunitat, relacionada amb les accions de les forces de l'ordre públic comeses en contra de defensors dels drets civils o de les operacions de neteja social, sobretot a Xile, Colòmbia i Brasil, dóna lloc a una cultura política ambigua degut generalment a l'absència de competència política, fet que ha produït cert desinterès en el procés polític i en el de presa de decisions. Si a tot això hi afegim la mínima experiència democràtica en molts casos, evidencia el fet que hi hagi tantes dimensions de conflicte en les diferents repúbliques. A més, en la major part de casos s'hi hauria d'afegir com a dimensió de conflicte la intervenció de les forces armades en la gestió estatal.

2.- Pel que fa a les dimensions de conflicte, busqueu informació científica, periodística, etc. i justifiqueu el número de conflictes que heu especificat per cada país. Es tindrà en compte el raonament i la versemblança de la resposta. Seria interessant que afegíssiu un comentari final.

Pel que fa a les dimensions de conflicte a Colòmbia podem destacar que tant l'Església catòlica, com els conflictes econòmics, ètnics, culturals i rurals han jugat un paper important en el sistema polític colombià.

Respecte a l'Església, s'ha de dir que aquesta ha estat una de les més ortodoxes, conservadores i poderoses de les esglésies llatinoamericanes. Al final dels anys vuitanta, l'Església tenia grans influències dins del Partit Social Conservador i mantenia estretes relacions amb diferents gremis com la Unió de Treballadors Colombians i la Federació Agrària Nacional. A més, l'Església té un paper important en dos àmbits socials concrets: el de l'educació i el de les activitats de beneficència. L'Església és un actor polític amb pes dins les decisions polítiques estatals, degut a la vinculació de la jerarquia catòlica amb les classes altes i mitjanes de la societat colombiana. La participació de l'Església en la vida política es manifesta en els processos de pacificació i diàleg entre l'Estat i els diferents grups guerrillers.

També hi ha conflictes econòmics on diferents gremis influencien els líders governamentals per aconseguir que es reglamentin polítiques favorables als seus interessos. De fet, durant els anys vuitanta, les decisions en temes de política econòmica van estar en mans de comissions compostes per representants dels diferents gremis com ANDI (Associació Nacional d'Indústries) o FEDECAFE (Federació Nacional de Cafeters de Colòmbia).

En relació als conflictes ètnics i culturals podem destacar la important influència dels narcotraficants sobre la vida política colombiana què s'expressa en la reforma constitucional que afectà la clàusula d'extradició de colombians de naixement (i per tant referida als narcotraficants dels diferents cartels colombians) als Estats Units. Fet que evidencia un conflicte ètnic important dins el país.

Els narcotraficants, també estan relacionats amb el conflicte rural i urbà ja que controlen més de quatre milions d'hectàrees de les millors terres i són terratinents en onze dels trenta-dos departaments de Colòmbia. A més, s'està produint una contrareforma agrària que afecta multitud de camperols i que suposa un element més a afegir als factors que interactuen en la dinàmica del conflicte intern colombià. Tot això afegit a que l'Estat colombià sempre ha defensat els interessos dels grans terratinents deixant de banda les necessitats dels camperols, ha provocat situacions de violència rural a Colòmbia.

En aquest sentit, la reforma agrària ha estat un tema molt delicat a Colòmbia degut a les fortes pressions que els terratinents han exercit tradicionalment sobre l'aparell governamental per mantenir les seves possessions i, fins i tot, per ampliar-les. Actualment, la situació de la pagesia es veu agreujada per l'aparició dels narcoterratinents i en el cas dels petits agricultors cultivadors de cocaïna i altres substàncies per la política de fumigació dels cultius. Ja que la política de substitució de cultius engegada pel Govern no ha tingut l'efecte esperat.

Finalment, també cal comentar la importància del conflicte de les forces armades colombianes ja que tenen una influència determinada dins l'Estat. En aquest sentit, les forces armades colombianes, almenys localment, exerceixen certa influència i sovint substitueixen a una administració civil que sembla incapaç de complir amb les seves tasques.

Les dimensions de conflicte a Brasil estan relacionades bàsicament amb l'economia, la cultura, les ètnies i el conflicte rural i urbà.

En aquest sentit, Brasil és un mosaic socioeconòmic i cultural. La composició ètnica de la seva població es distribueix en les següents proporcions: blanca europea 40 %, negra 8 %, ameríndia 2 % mestissa 30 % y mulata 20 %. Fet que provoca que existeixin desigualtats extremes i una part significativa de la seva població es desenvolupi en condicions infrahumanes y crítiques. La taxa d'analfabetisme és tres vegades més gran entre la població afro-descendent. A Brasil, prop de vint-i-tres milions de nens estan fora de l'àmbit educatiu i vint milions d'aquests són negres. En aquest segle s.XXI, és significatiu que el 64% dels pobres són afro-descendents i el 69% són indigents. Fet que denota l'existència d'un conflicte lingüístic i polític dins els límits de l'Estat.

El conflicte rural brasiler està relacionat amb l'expulsió dels pobres de l'àrea rural, fet que comportarà el sorgiment de diferents lluites concretes que es van anar articulant paulatinament. D'aquesta articulació es va delinear i es va estructurar el Moviment Sense Terra, el qual pretenia l'expropiació de les grans àrees en mans de multinacionals, la fi dels latifundis improductius amb la definició d'una àrea màxima d'hectàrees per la propietat rural i promoure una política agrícola en benefici del petit productor. Aquest moviment social defensa l'autonomia de les àrees indígenes i està en contra la revisió de la terra d'aquests pobles amenaçats pels latifundistes.

A Argentina el conflicte econòmic va acabar amb la caiguda del sistema financer, fet que va ser provocat per la fugida de capital, sobretot estranger i per l'excessiu endeutament extern. En aquest sentit, el fet que el govern argentí fomentés l'entrada al país de capital financer i d'empreses multinacionals per dur al país al món desenvolupat sense tenir en compte que primer havia de posar les bases, sobretot socials, per protegir l'estructura interna del país, va dur a Argentina a la debacle econòmica.

El govern argentí vol un rol més actiu de l'Estat sobretot a través de les obres d'infraestructura, l'impuls del consum intern i una justa distribució de l'ingrés i una reforma tributària progressiva, ja que Argentina és un dels països que menys recapta en proporció al PBI, especialment en els impostos sobre la renda. Canvis no molt acceptats per la classe més benestant del país.

El conflicte econòmic resideix en la defensa de polítiques de pro-mercat per una part de la població i sobretot l'oposició, Menem, a diferència del nou govern de Duhalde que vol un rol més actiu de l'Estat. En aquest sentit, és fàcil preveure la resistència que hi ha per aconseguir aquest objectiu.

A l'igual que en els països prèviament analitzats, a Argentina també hi ha el conflicte ètnic, ja que els territoris ancestrals dels pobles indígenes estan en perill. La falta de regularització de les terres els impedeix controlar la devastació ambiental degut a l'ús irracional dels recursos naturals per part d'empreses mineres, petrolíferes i altres. Una altra preocupació, és que al no existir mesures efectives de protecció i propietat de terres que tradicionalment ocupen en tot el país, s'avancen els fronts agrícola-ramaders amb projectes molt grans de desenvolupament. Aquestes empreses han estat pressionant a petits productors locals, sobretot indígenes, què veient el mercat de la llana en baixa, els venen les seves llars i ramats reduint encara més les possibilitats de recuperació de les seves terres ancestrals. Conflicte també relacionat amb el conflicte rural i urbà.

En el sistema de partits xilè continuen ampliant-se les diferències entre la societat civil i la política. Aquesta crisi es dóna en un doble sentit, les persones no veuen les seves inquietuds representades en les institucions polítiques i la gent posa poca atenció als discursos polítics. Pels xilens la política és ineficaç i els partits polítics semblen influir poc en aspectes importants de la vida quotidiana. Per això la desafecció política és molt alta i hi ha baixa confiança en institucions com el parlament i els partits.

El conflicte econòmic a Xile va esclatar com a conseqüència de les repercussions de la crisi internacional i l'aplicació d'una dura política d'ajustaments de la despesa pública. Encara que es tracti d'un país amb bones perspectives de creixement, amb alt nivell de competitivitat, de constant integració amb la majoria d'economies, amb baix nivell d'inflació i moderat nivell de dèficit fiscal, l'atur ha arribat a nivells preocupants i provoca conflictes amb el govern.

La percepció de les noves amenaces, emmarcades en el sistema de lliure mercat i dins dels sistemes democràtics, es desenvolupa en un entorn de tendències de cooperació, competència i integració, on el rol de l'Estat pot confondre's amb els impulsos del mercat, és per això que l'amenaça adquireix una condició dinàmica què permet la seva identificació només pel curt i mitjà termini.

No obstant, l'Estat, en el cas dels conflictes entre les comunitats i les empreses, no ha actuat amb equitat i ha afavorit a les empreses, i inclús a utilitzat la repressió policial de forma desmesurada.

L'actual noció de seguretat incorpora al sector privat de cada país, amb creixent protagonisme del sector empresarial en les decisions de l'Estat. Tot i que l'Estat manté una clara preeminència respecte tots els paràmetres, el sorgiment d'aquests nous actors ha dut a la formació de noves relacions de dependència.

L'església a Xile és una de les institucions que té més credibilitat, fet que denota el fort pes del passat pinotxentista romanent encara en l'imaginari col·lectiu. Aquest factor és considerat també un motor de conflicte en l'estudi dels possibles escenaris.

El fet que el territori xilè tingui arrels indígenes i que aquesta característica es mantingui amb plena vigència i de forma activa, ha comportat el desenvolupament d'un conflicte ètnic per la possible participació d'aquestes comunitats en la vida de Xile. Els interessos dels pobles indígenes foren limitats, fet que va permetre que particulars foranis a les comunitats obtinguessin drets d'aprofitament sobre les aigües ubicades en els territoris indígenes; el govern militar va assignar durant aquella època terres indígenes a particulars i en alguns casos inclús el mateix govern es va quedar amb terres que eren de les comunitats. Aquestes situacions han produït moviments de reivindicació dels drets del indígenes i volen promoure, coordinar, executar i multiplicar l'acció de l'Estat a favor del desenvolupament integral de les persones, comunitats i associacions indígenes en les seves cultures i patrimonis, tant en el sector econòmic com en el social, impulsant la seva participació i aportacions en la vida nacional.

Finalment, pel que fa a la dimensió rural i urbana, a Xile les comunitats maputxes que habiten al sud del riu Biobío i que la seva activitat econòmica és l'agricultura, estan reclamant des de fa anys contra la depredació de les seves terres, la destrucció de les seves plantacions i la impunitat amb que actuen les empreses privades forestals i productores d'energia elèctrica en el 60% de les seves terres, que els van sostraure durant la dictadura militar i que actualment són explotades per empreses multinacionals com la forestal Mininco i la hidroelèctrica Endesa. Davant tot això, els maputxes manifesten el seu descontentament per la forma en que els organismes de l'Estat xilè arriben a la irracionalitat i la brutalitat per protegir les inversions que empresaris xilens i transnacionals tenen en el seu territori ancestral... .

Pel que fa Bolívia, aquest país ja té problemes històrics pendents que han alimentat la conjuntura dels diferents conflictes, com la situació d'exclusió social endèmica, les inconsistències en l'articulació de l'Estat bolivià o els conflictes rural-urbans.

El problema de l'exclusió social s'expressa tant en l'àmbit sòcioeconòmic com en el polític-institucional. En els darrers anys, l'esgotament del model de creixement articulat entorn al que es va anomenar Nova política econòmica, s'ha traduït en un increment de la pobresa i un agreujament de les desigualtats, fet que demostra el moment tant crític de governabilitat que existeix actualment a Bolívia.

En aquest sentit, el fet que les llibertats econòmiques es trobin definides de forma ambigua i poc clara demostra l'escassa delimitació constitucional del paper de l'Estat en l'economia i l'absència de suficient seguretat jurídica econòmica a la pràctica. Hi ha doncs diferents conflictes entorn a les relacions entre les empreses i l'Estat.

També s'observa com hi ha greus inconsistències en el reconeixement i l'articulació político-institucional de les diferents identitats ètnico-lingüístiques que formen la realitat boliviana. En aquest sentit, els indígenes han estat exclosos del sistema polític del país i per tant no s'ha vetllat en cap cas pels seus interessos culturals, ètnics i socials.

A Bolívia, l'Estat té plans d'eradicació dels cultius de cocaïna impulsats i finançats des dels Estats Units. El cultiu de la cocaïna és important per un sector dels pagesos bolivians i és per aquest sentit que en diferents zones agràries es dóna una greu situació d'exclusió social i una dèbil presència de l'Estat. Aquest conflicte de la terra té els seus orígens en les demandes històriques de reconeixement de la propietat de terres desateses. Entre els indígenes hi ha demandes d'explotacions ramaderes a gran escala, entre les que també es troben aquelles procedents del colons que es varen instal·lar per oportunisme a la zona.

Així doncs, s'observa com les línies de conflicte, tot i que en diferents nivells són molt similars entre els cinc països comparats. Potser perquè els països llatinoamericans es caracteritzen pel fet de tenir encara molta població indígena, la qual ha estat fortament discriminada pels diferents estats fet que ha donat lloc a diferents conflictes ètnics i culturals. També és important la dimensió del conflicte rural-urbà, on majoritàriament s'ha manifestat amb l'expropiació de finques als indígenes o població rural per part del govern per fomentar l'arribada d'empreses multinacionals als països i ha comportat fortes crítiques per part dels expropiats. Pel que fa al conflicte econòmic, s'observa com els diferents estats han controlat fortament l'economia i han permès l'entrada de grans multinacionals què en la major part de casos s'han dedicat a l'explotació indiscriminada de terres i persones sense que cap Estat els parés els peus. I en relació a l'església, també ha estat important per la importància de la fe que hi ha generalment en aquests països i que en moltes ocasions ha tingut més credibilitat i confiança per part dels ciutadans que les pròpies institucions.