Palau de la música

Arte contemporáneo del siglo XX. Arquitectura catalana. Modernisme. Lluís Domènech i Muntaner. Orfeó Català. Lluís Millet i Pagès. Amadeu Vives

  • Enviado por: Pau Vidal
  • Idioma: castellano
  • País: España España
  • 4 páginas
publicidad
publicidad

INTRODUCCIÓ:

Considerant i acceptant el fet que el palau és l'obra més definitòria del modernisme català, ens caldrà veure el sentit que donem a aquest moviment artístic. Caldrà que cerquem les raons que ens ajudin a compendre perquè a Catalunya s'ha produït aquest fenomen amb unes connotacions que el fan singular respecte al de la resta d'Europa. Cal, doncs una reflexió de tipus històric, cultural, polític. I si considerem que el Palau és l'obra culminant de Domenech i Montener, ens caldrà veure també quin lloc ocupa en el conjunt de la seva obra.

D'aquesta manera és una correcta lectura del Palau a de moures dins d'aquestes dues coordenades:

  • Maduresa, dinàmica del nostre poble són les forces que creen l'obra més representativa del moment.

  • L'obra és fruit d'un artista concret que cal situar-la dins d'una particular.

Aquesta obra va ser un símbol d'un període determinat i és en aquesta constatació on trobem l'autèntic rerefons interpretatiu del Palau.

EL PALAU, SÍMBOL D'UN TEMPS I D'UN PAÍS:

L'Orfeó Català va comprar uns terrenys per a construir-hi el Palau de la Música, que és ara la seu central de l'Orfeó. Gràcies als jocs florals es va iniciar la creació d'elements nacionalistes entre ells el Palau. Durant aquella època va ser un centre d'acollida molt important per tot Catalunya i es coneixia arreu d'Europa. Va marcar una època gloriosa pel modernisme català.

NOTES DE L'ARQUITECTURA DEL PALAU DE LA MÚSICA:

La primera pedra fou col·locada el dia 23 d'abril de 1905, i la seva inauguració va ser el dia 9 de febrer de 1908. Com a trets generals, cal destacar l'interès per la creació d'una atmosfera pròpia i el tractament funcional de l'espai. La llum, i l'equilibri de tots els seus elements arquitectònics justifiquen que el Palau sigui considerat com l'exemple més avançat, en la seva època, del que ha de ser un auditori on la música es pugui executar amb les màximes garanties de transmissió.

El vestíbul consta d'una part interior espaiosa i equilibrada i d'uns porxos exteriors. En una de les parets d'aquests vestíbuls hi ha una pintura original de Massot amb l'estil característic de l'època pictòrica existent en tot el conjunt.

La doble escalinata àmplia i solemne que parteix del vestíbul, condueix a la planta on hi ha l'escenari obert, el pati de butaques i unes llotges laterals. Altres dependències que hi ha són destinades, actualment, a les classes de la sala de concerts.

Els instruments són: la cítara, la flauta travessera, la pandereta, la cornamusa, el triangle, la lira, les castanyoles, el tambor, la lira germànica, el saltarí, el cant, l'arpa, el violí, el gen'bri, la flauta de Pan, el llaüt, el flabiol o tamborí, l'alòs.

L'amfiteatre, sostingut per unes columnes revestides de ceràmica i amb capitells florals, té les butaques disposades en forma d'U, i les realitzacions presidencials situades a la part central.

PALAU DE LA MÚSICA CATALANA:

Edifici construït entre el 1905 i el 1908, a Barcelona, al barri de Sant Pere, per Lluís Domènech i Muntaner. Obtingué el premi de l'ajuntament de Barcelona al millor edifici de l'any 1908. La sala de concerts, de planta oval i parets de vidre, amb platea i dos pisos, té capacitat per a més de 2 000 espectadors. Té un escenari en hemicicle, amb una boca d'11 m d'amplària i una profunditat de més de 7 m, decorat amb els busts de Beethoven i de Clavé, juntament amb valquíries wagnerianes i les divuit fades o muses amb instruments musicals. Entre les arcades del segon pis, i envoltats per una corona de llorer, de ceràmica, hi ha els noms de músics universals i en el frontispici del mateix pis els dels catalans Brudieu, Fletxa, Vila, Terradelles i Clavé. Sota la sala de concerts hi ha la d'assaigs i altres dependències. És un dels principals conjunts de l'art modernista català. En la seva decoració intervingueren, entre d'altres, els escultors Miquel Blay, Eusebi Arnau i Pau Gargallo, els mosaïcistes Mario Maragliano i Lluís Bru, el vitraller Granell i el

pintor Miquel Massot. Té un orgue notable. Fou declarat monument nacional l'any 1971 i fou objecte d'una acurada restauració. L'any 1983 hom creà un consorci amb participació de la Generalitat de Catalunya, l'ajuntament i la diputació de Barcelona, i l'Orfeó Català, entitat propietària de l'edifici, que endegà la remodelació de l'edifici, segons un projecte dels arquitectes O.Tusquets i C.Díez; entre 1985 i 1989 hom realitzà una important reforma. L'Orfeó Català hi té el domicili social, la biblioteca i l'arxiu, entre d'altres dependències. El Palau és el centre de la vida musical barcelonina, tant de música universal i catalana culta com d'altres gèneres musicals.

LA MÚSICA AL PALAU:

Els instruments típics del Palau de la Música són aquests: director, violins primers, violins segons, violincels, violes, contrabaixos, corn anglès, oboès, flautes, flautí, clarinet baix, clarinets, plats, bombo, triangle, caixa, campanes, xilòfon, fagot, contra-fagot, trompes,tuba, trombons, trompetes, piano i arpa, timabals i timbales.

Les actuyacions més importants que s'han fet de moment són: Enric Granados, Andrés Segovia, Artur Rubinstein, Pau Casals, Sergi Prokofieff, Maurice Ravel, Manuel de Falla, Igor Stravinsky, Alban Berg, Arnold Schönberg, Alicia de Larrocha i Herbert von Karajan entre molts d'altres.

En aquest Palau hi interpreten orquetres simfòniques, orquestres de cambra, orquestres de corda i bandes. També si poden fer assatjos.

Domènech i Montaner, Lluís

(Barcelona 1850 - 1923)

Arquitecte, historiador i polític, fill de Pere Domènech i Saló. Estudià a Barcelona i a l'escola d'arquitectura de Madrid, on es titulà el 1873. El 1875 fou nomenat catedràtic de composició i de projectes de l'escola d'arquitectura de Barcelona, de la qual fou director des del 1901. Professionalment, l'Exposició Universal de Barcelona de 1888 li donà ocasió de construir les primeres obres que el feren popular: l'Hotel Internacional (enllestit en 8 setmanes) i el restaurant del parc de la Ciutadella (que fou designat amb el nom popular del Castell dels Tres Dragons). Construí d'altres edificis monumentals, en un estil molt personal, fets de maó, ferro forjat i decorats amb ceràmica envernissada policroma, amb abundor de temes florals: la casa Thomas (1899), el Palau de la Música Catalana (1905-08), la casa Albert Lleó i Morera (1905) i la casa Fuster (1908), al passeig de Gràcia, i del 1902 al 1912, el gran conjunt monumental del nou Hospital de Sant Pau, tots a Barcelona. A Canet de Mar construí el Casino (1887) i dirigí la reconstrucció del castell de Santa Florentina (1909); a Reus, bastí l'Institut Pere Mata (1897) i la casa Navàs (1901), i a Palma de Mallorca, el Gran Hotel (1902-12). La seva personalitat innovadora i el conjunt de la seva obra arquitectònica fa que hom el consideri una de les màximes figures del

modernisme mundial. Inicià de molt jove la seva actuació política, catalanista. L'any 1887 ingressà a la Lliga de Catalunya (de la qual fou president el 1888) i a la Unió Catalanista (que presidí el 1892). Fou un dels organitzadors de l'assemblea que aprovà les Bases de Manresa. Ingressà al Centre Nacional Català (1899), i més tard, a la Lliga Regionalista (1901), essent elegit diputat el 1901 i el 1903. Finalment se separà d'aquest partit i fundà el setmanari «El Poble Català», a l'entorn del qual s'organitzà l'Esquerra Catalana; socialment conservador,

però, se n'anà distanciant i acabà dedicant-se a la investigació arqueològica i a la història, fruit de la qual foren les obres Història i arquitectura del monestir de Poblet (1925), La iniquitat de Casp i la fi del Comtat d'Urgell (1930), entre d'altres. Havia publicat també llibres tècnics (Historia general del arte: arquitectura, 1886; Iluminación solar de los edificios, 1877) i alguns assaigs.

ORFEÓ CATALÀ:

Societat coral fundada el 1891 a Barcelona per Lluís Millet i Pagès i Amadeu Vives. El primer concert públic se celebrà el 1892. Inicialment consistia en un cor masculí; el 1896 fundaren la secció de dones. El 1905 s'inicià la construcció d'un estatge nou, el Palau de la Música Catalana, inaugurat el 1908 i esdevingut aviat la principal sala de concerts de Barcelona. D'aquesta etapa d'expansió data també la creació (1904) de la Revista Musical Catalana. L'Orfeó Català formà el seu repertori bàsicament amb cançons populars catalanes harmonitzades i amb polifonia renaixentista, clàssica i barroca i amb les grans obres simfònico-vocals de J.S.Bach, Händel, Haydn, Mendelssohn, Beethoven, etc. Durant la Dictadura de Primo de Rivera l'Orfeó Català fou clausurat governativament (1925) durant uns quants

mesos. Després de la guerra civil de 1936-39 la seva existència restà reduïda a la mínima expressió. Mort Lluís Millet (1941), n'han estat directors F.Pujol (1941-45), Lluís M.Millet (1945-77), Lluís Millet i Loras (1977-81), Simon Johnson (1981-83 i 1985-88), Salvador Mas (1983-85) i Jordi Casas des del 1988. El 1967 estrenà El Pessebre de Pau Casals a Barcelona. El 1984 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi. Al llarg de la temporada 1991-92, celebrà el centenari de la seva fundació. L'entitat rebé el Premi Nacional de Música 1993 que atorga la Generalitat.

MODERNISME:

Moviment cultural produït a Occident a la fi del s XIX i al començament del s XX. Designa els corrents arquitectònics i decoratius de l'art occidental coneguts en altres països com a Art Nouveau, Modern Style, Jugendstil, Stile Liberty, Sezessionstil, Style 1900, Style Nouille, etc. És un estil derivat bàsicament del prerafaelitisme i el simbolisme, caracteritzat pel predomini de la corba sobre la recta, la riquesa i el detallisme de la decoració, l'ús freqüent de motius vegetals, el gust per la asimetria, l'esteticisme refinat i el dinamisme de les formes. Hom en situa l'origen a Anglaterra, on les influències del moviment Arts and Crafts i del revival gòtic havien donat ja vers 1870-80 un estil que en fou un preludi, l'Aesthetic Movement. A la segona meitat del decenni dels vuitanta aparegueren les primeres obres modernistes (A.Gaudí i L.Domènech a Catalunya, L.H.Sullivan als EUA, etc), i en el decenni següent l'estil es generalitzà en l'obra d'arquitectes com els belgues V.Horta i H.van de Velde, el francès H.Guimard, l'escocès C.R.Mackintosh, l'alemany A.Endell i els austríacs O.Wagner, J.Hoffmann i J.M.Olbrich, d'artesans com els francesos R.Lalique i É.Gallé i el nord-americà C.L.Tiffany, i d'il·lustradors i cartellistes com l'anglès A.Beardsley i el txec A.M.Mucha. A França, el 1895 Samuel Bing obrí la botiga l'Art Nouveau, que contribuí a fer posar de moda l'estil que fou difós arreu per la revista muniquesa ``Jugend'', fundada el 1896, i li donà nom. Al món germànic el moviment anà molt lligat a la Sezession. El triomf internacional de l'estil fou sens dubte l'Exposició

Universal de París del 1900. El 1884, quan el mot apareix a ``L'Avenç'', Ramon Casas i Santiago Rusiñol presentaven a la nova sala Parés obres que ja foren controvertides per la crítica (La corrida, de Casas), i A.Gaudí, en el palau Güell (1886-91) i Lluís Domènec i Montaner, en el restaurant de l'Exposició Universal del 1888, començaven el nou camí decorativament fantasiós i estructuralment innovador, que aviat fou seguit per molts altres, com Antoni M.Gallissà, Jeroni F.Granell, B.Bassegoda i Amigó, Pere Falqués i, sobretot, Josep Puig i Cadafalch, autor, entre altres obres, dels locals d'Els Quatre Gats, centre de les tertúlies modernistes. Constituïren el modernisme pictòric els mateixos Casas i Rusiñol quan importaren de París el ressò de l'impressionisme d'Edgar Degas els primers anys del decenni del 1890 (Plein air, 1891, de Casas). El terme, però, incloïa l'obra d'Alexandre de Riquer (des del 1893), Joan Brull, Josep M.Tamburini, Sebastià Junyent, Joan Llimona, i Hermen Anglada. En escultura la màxima figura era Josep Llimona, seguida per Enric Clarasó, Miquel Blay, Agustí Querol, Eusebi Arnau, etc. A nivell popular el modernisme era sobretot l'art simbolista:

escultors com Lambert Escaler i Dionís Renart, dibuixants com Lluís Bonnín, pintors com el primer Pau Roig, moblistes com Gaspar Homar i Joan Busquets, dissenyadors com Josep Pey, cartellistes com Gaspar Camps (i els mateixos Casas i Riquer), orfebres com la família Masriera, ex-libris com Josep Triadó i Joaquim Renart (i sobretot Riquer), i homes polifacètics com Adrià Gual i Lluís Masriera, perpetuaren un estil en la decoració que aviat restà desproveït de la inquietud de renovació que informà els primers modernistes. Contra aquesta desviació decorativista s'alçaren joves com Mir, Nonell, el primer Picasso, Pidelaserra, Canals i altres. Mentre que en la pintura l'art modernista entrava en decadència al principi del s XX, en escultura encara perdurà alguns anys en l'obra de Josep M.Jujol, Joan Rubió i Bellver, Lluís Muncunill, Salvador Valeri, Alexandre Soler i March i Cèsar Martinell. Arrelà també al País Valencià (Francesc Móra, Manuel Peris, Demetri Ribes) i a Mallorca (Gaspar Bennazar, Francesc Roca) i s'expandí a altres terres a través d'arquitectes catalans, com Josep Grases (a Madrid), Enric Nieto (a Melilla), Pau Monguió (a Terol) i Eugeni Campllonch i Julià Garcia i Núñez (a l'Argentina).

Nota: Ultimament s'han fet unes reformes molt importants en el palau de la

Música.

Vídeos relacionados