Origen del SIDA (Síndrome De Inmunodeficiencia Adquirida)

Virus # Destrucció del sistema immunitari. Càncers. Prevenció. Vacunes. Transmissió

  • Enviado por: El remitente no desea revelar su nombre
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 15 páginas
publicidad

Què és la SIDA?

La SIDA és una malaltia causada per un virus anomenat VIH que ocasiona la destrucció del sistema immunitari de la persona afectada.

{SIDA}

El sistema immunitari defensa l'organisme de les agressions que li ocasionen diferents tipus de microorganismes i evita, a la vegada, la proliferació de cèl·lules malignes (càncers). Aquest sistema actua per tot el cos a través d'un tipus especial de globus blancs, els linfòcits. D'aquests existeixen dos grans grups: Els linfòcits T ataquen directament als invasors i els linfòcits B produeixen unes substàncies que anomenem anticossos que són específics per a cada microbi.

VIH = Virus de la Immunodificiència Humana

SIDA = Síndrome de Immunodeficiència Adquirida

Síndrome de Conjunt de símptomes i signes derivats d'un

Immuno

Deficiència debilitament important del sistema immunitari que s'ha

Adquirit contreta pel malalt durant la seva vida, que no és congènita.

Virus

Immunodeficiència

Humana

En anglès: AIDS, HIV

D'on ve el VIH?

No se sap amb absoluta certesa.

Pot ser una mutació?

Una mutació hauria ocasionat l'augment del poder patògen del virus; la mutació simultània de dos virus (VIH 1 i VIH 2) amb codis genètics llunyans és difícil d'acceptar.

Ha estat produït artificialment per l'home?

Els primers casos de SIDA s'han trobat als voltants dels anys setanta, durant aquesta època probablement no es podien realitzar manipulacions genètiques.

Queda la hipòtesis de que un virus circumscrit en un lloc aïllat s'hagués disseminat a conseqüència dels canvis de vida (viatges internacionals, liberalització sexual, accés generalitzat a les transfusions sanguínies, us compartit d'agulles i xeringues) i pot ser s'hagués tornat més actiu.

El VIH 1 es probable que vingui del ximpanzé i hagués pogut existir al llarg del temps en poblacions humanes que el toleraven relativament bé. El VIH 2 és un parent pròxim del virus de les mones africanes. El VIH 2 causa també SIDA però la seva transmissió és més difícil i causa la malaltia amb menor freqüència i menor rapidesa que el VIH 1.

L'origen del virus de la SIDA?

Segons un estudi publicat el febrer de 1.998 a la revista “Nature”, la mostra documentada mes antiga del virus causant de la SIDA prové d'un anàlisis de sang realitzat l'any 1.959 i podria tractar-se d'un descendent comú del VIH 1; els autors de l'estudi senyalen que l' anàlisis genètic suggereix que dos dels principals subtipus del VIH 1, i possiblement tots ells, es desenvoluparen a partir d'una família única que afectà a la població africana.

Senyalen també que el VIH 1 infectà per primer cop l'ésser humà, gairebé amb tota seguretat, la dècada de 1.940 o a principis de la de 1.950, uns 10 o 20 anys ans del que s'havia pensat anteriorment.

L'any 1.986 els científics descobriren evidencies del VIH en una mostra de sang que va ser presa el 1.959 a un bantú habitant de l'actual república Democràtica del Congo. El virus d'aquesta mostra s'identificà com VIH 1, però el material genètic al estar molt degradat complicava la seva comparació amb altres tipus coneguts del VIH.

En l'estudi publicat, realitzat a l' Aaron Diamont (Centre d'Investigació sobre la SIDA, Nova York) determinaren que era, probablement, un antepassat comú dels dos principals subtipus del VIH 1, el B i el D. Els investigadors pensen que, donat a que es creu que el VIH canvia amb una progressió constant, el virus contingut a la mostra es probable que passés de les mones fins als homes els 10 o 20 anys anteriors i que possiblement els principals subtipus del VIH 1 es desenvoluparen en l'espècie humana a partir d'aquest virus comú i no a parit de contactes amb mones que haguessin estat afectades amb diferents variants del virus.

Segons un estudi publicat a la revista “Nature” el febrer de 1.999, es pot haver identificat la font original del VIH 1 en una subspècie de ximpanzé que habita a l'oest d'Àfrica equatorial. Fins la publicació d'aquest estudi, l'origen del VIH 1 estava confós: Encara que la font en primats del VIH 2 ja s'havia identificat (“cercobebus atys”), i se sabia que alguns ximpanzés són portadors del virus de la immunodeficiència dels simis (SIV), alguns d'aquests aïllats de SIV eren tan diferents del VIH 1 que encara que es sospitava una relació entre ells aquesta no havia pogut confirmar-se. (sols s'havien descrit tres casos de ximpanzé infectats amb un virus similar al VIH 1: d' ells, sols un estava dèbilment relacionat amb el VIH 1).

Els autors de l'estudi publicat a “Nature” identificaren un quart ximpanzé infectat amb una varietat del virus de la immunodeficiència dels simis (SIVcpz), i utilitzaren aquesta oportunitat per a examinar mitjançant anàlisis moleculars i sofisticades tècniques genètiques als aïllats virus trobats als quatre ximpanzés i als mateixos primats. Els aïllats del virus van ser comparats amb diferents aïllats de VIH 1 extrets d'humans.

Els investigadors determinaren també la subspècie a la que pertanyien els ximpanzés infectats amb el SIVcpz: tres d'ells eren primats de la subspècie “Pan troglodyrtes troglodyrtes”, mentre que el ximpanzé infectat amb un tipus de virus més llunya al VIH 1 pertanyia a la subspècie 2 Pan troglodytes schweinfurthii”.

Els resultats de l'estudi demostraren que els tres aïllats de la subspècie “Pan troglodytes troglodytes” s'assemblen molt a els diferents subgrups del VIH 1. El subgrup M (responsable de la epidèmia) i els subgrups N i O (que se localitzen preferentment a Àfrica equatorial). La investigació també revelà que algun dels aïllats eren resultat de combinacions genètiques en els ximpanzés abans d'infectar als humans. Es significatiu que l'hàbitat natural d'aquests ximpanzés coincideix amb les pautes de l a epidèmia per VIH 1 en aquesta part d'Àfrica.

Agafant aquestes dates en consideració, els autors conclouen que la subspècie de ximpanzé “Pan troglodytes troglodytes” ha estat la font d' almenys tres casos independents de transmissió viral entre espècies de ximpanzés a humans.

L'estudi teoritza que el VIH 1 pot haver-se introduït al cos dels humans quan caçadors de ximpanzés s'exposaren a sang de ximpanzé infectada: a més, senyalen que els humans poden trobar-se encara al perill de transmissió de diferents virus des dels ximpanzés, donat que la caça d'aquests animals, per a destinar la carn al consum humà, es una pràctica habitual a l'oest de l'Àfrica equatorial.

Qui la descobrí?

Montagnier, Luc (1923-), Metge i virològic francès, professor de l'Institut Pasteur, que deu el seu prestigi internacional al descobriment l'any 1.983 del retrovirus causant de la SIDA. Primer batejat com LAV per Luc Montagnier, el virus va rebre el 1.986 la denominació internacional de VIH (virus de la immunodeficiència humana). Aquest descobriment provocà un escàndol considerable, doncs el professor americà Robert Gallo, conegut per les seves investigacions en el camp dels retrovirus humans, reivindicà també la propietat d'autor del descobriment. S'inicià un procés científic i comercial que acabà per donar la raó al professor Montagnier de l'Institut Pasteur. Al 1.986 aïllà un segon virus, anomenat VIH 2, més comú a Àfrica, com hem anomenat anteriorment; el VIH 1 està més estès a la resta del món.

Luc Montagnier, afirmà que “en front a l'augment de la marea que suposa l'epidèmia, podem elegir entre tres vaixells: el de la fidelitat, el de l'abstinència i el del preservatiu.”

Dades

El 1.990 l'Organització Mundial de la Salut (OMS) anuncià que a finals del 1.989 s'havien descrit a tot el món un total de 205.599 casos de SIDA, i s'estima la xifra actual en aproximadament un milió de persones que estan o han estat afectades per la SIDA. Les més recents estimacions de la OMS eleven el nombre d'éssers humans infectats per el VIH a 8-10 milions d'adults i 1 milió de nens. Espanya es el país europeu amb major incidència i ocupa el segon lloc (després de EU) en nombre de casos en el món occidental.

Segons un informe del programa conjunt de les nacions Unides sobre VIH/SIDA (UNAIDS), presentat l'1 de desembre de 1.996 (Dia Mundial de la SIDA), prop de 3,1 milions de persones s'infectaren amb el virus de la SIDA o estaven infectats per el VIH, i un total de 1,5 milions de persones moriren en aquest any. Des de que va aparèixer a la dècada dels anys setanta fins el 1.996, segons estimacions basades en informes mundials, 29,4 milions de persones s'han infectat amb el VIH, 8,4 milions han desenvolupat la malaltia i 6,4 milions de persones han mort.

El desembre de 1.996 el 62% dels casos de VIH/SIDA corresponien a la zona d'Àfrica subsahariana. Segons dades de la ONU, les xifres d'infectats per el VIH en dones d'Uganda i en homes de Tailàndia han disminuït. El 23% de les infeccions en el VIH i la SIDA del món es concentren al sud-est i sud asiàtic. A l'Índia estan augmentant els índex d'infecció de la SIDA, al igual que succeeix a Vietnam, Myanmar i Malàisia. La UNAID ha advertit que la malaltia de la SIDA pot propagar-se també per Europa central i de l'Est, on la transmissió entre usuaris de drogues per via intravenosa ha augmentat més d'un 50% en menys d'onze mesos.

ÀREA GEOGRÀFICA

HETEROSEXUAL

HOMOSEXUAL

SANG

DROGUES

ALTRES / DESCONEGUTS

Amèrica del Nord

10

56

2

27

5

Europa occidental

14

47

2

33

4

Europa oriental

10

80

2

5

3

sud-oest del Mediterrani

20

35

18

22

5

Amèrica Llatina

24

54

6

11

5

Carib

75

10

5

9

1

Àfrica sahariana

93

<1

4

<1

1

nord-est d `Àsia

50

20

10

20

0

sud-est d'Àsia

70

8

6

14

2

Oceania

6

87

2

3

2

Prevenció

La prevenció és l'únic mitjà contra la propagació de la SIDA i seguirà sent-ho a pesar que s'arriben a trobar tractaments i vacunes eficaces.

Prevenció contra la transmissió parenteral.

Abandonar les drogues o en el seu ús per via parenteral (injectades).

No compartit objectes utilitzats per a preparar i injectar la droga.

Utilitzar agulles i xeringues d'usar i tirar o desinfectar les usades mitjançant algun dels següents remeis:

  • Introduir la xeringa i la agulla varies vegades amb lleixiu i repassar-la després amb aigua.

  • Bullir les agulles i xeringues amb aigua durant almenys 15 minuts.

  • Repassar amb aigua la xeringa i mullar-la amb lleixiu almenys 15 minuts.

No rebre cap sessió d'acupuntura ni realitzar cap tatuatge si les condicions d'esterilitat del material utilitzat ofereix poques garanties.

No utilitzar objectes d'higiene personal de desconeguts.

No donar sang si els tres mesos anteriors s'ha estat exposat a un comportament o situació de risc.

Prevenció de la transmissió mare-fill.

S'hauria de desaconsellar un embaràs amb pares seropositius.

S'hauria de sol·licitar la prova de detecció en tots els embarassos especialment quan els pares han tingut o tenen un comportaments de risc.

El cas d'estar embarassada i ser seropositiva pot provocar l'interrupció voluntària de l'embaràs.

Si a pesar de tot, es vol tenir un fill, s'ha de consultar un metge que pugui donar la seva opinió, al respecte.

Prevenció de la transmissió sexual.

L'únic mitjà de prevenció contra la transmissió sexual és utilitzar preservatius.

FINS ARA NO EXISTEIX CAP TRACTAMENT NI VACUNA FIABLE CONTRA LA SIDA, I SOS LA INFORMACIÓ I LA PREVENCIÓ POT FRENAR L'APARICIÓ DE NOUS CASOS.

Fragment de gens que oposen resistència a la SIDA

DE Stephen J. O'brien i Michael Dean

A tots ens son familiars els terribles efectes del virus de la immunodeficiència humana, que es transmeten per contacte sanguini. Encara que pot passar inadvertit durant molt temps, el normal es que als 10 o 15 anys hagi destruït cèl·lules essencials del sistema immunitari i produeixi la SIDA (síndrome de la immunodeficiència adquirida). La pèrdua d'immunitat franqueja el camí a la proliferació de microorganismes que, de no ocórrer així, estarien a bon recaure i facilitaria el desenvolupament de certs tumors. Sols als Estats Units, la sida ha mort més de 350.000 persones i s'ha convertit en la causa principal de mort entre els 24 i 44 anys. En aquest país altres 750.000 persones són portadores i en tot el mon pot haver-ne uns 30 milions.

En aquests últims anys, s'han desenvolupat fàrmacs que ajuden a prolongar la vida dels pacients. Les combinacions subtils d'aquests medicaments provoquen una disminució dels nivells vírics al cos i restableixen la funció immunitària. Aquests avanços són ja de domini públic, però n'hi ha d'altres, menys coneguts, que han causat també una indiscutible commoció en la comunitat d'investigadors de la SIDA.

Des de fa temps la ciència s'està preguntant per què alguns subjectes s'escapen de l'acció del VIH, a pesar de formar part de grups d'alt risc, i per què en altres infectats de la SIDA avancen a un pas considerablement lent. Entre els anys 1.978 i 1.984, ans de que fos obligatori l'anàlisi rutinari de la sang procedent de donacions, s'infectaren quasi be 12.000 hemofílics que varen rebre transfusió sanguínia; a pesar de tot, el 10 i el 25 per cent d'aquestes persones es lliuraren del virus. I aproximadament l'1 per cent dels portadors del VIH romangueren bastant sans durant períodes de temps insòlitament llargs, de 15 anys o més, sense símptomes i un sistema immunitari que funcionava de forma normal.

Recents descobriments han informat que hi ha persones que són parcial o totalment resistents a les infeccions del VIH, gràcies als seus gens, per ser més exactes, deuen aquest bé a una cert variant d'un gen implicat en la funció immunitària, de la que són portadors. Aquesta troballa ha desencadenat molts esforços per a traduir els nous coneixements genètics en estratègies innovadores encaminades a prevenir i controlar les infeccions del VIH.

La història d'aquesta troballa, del primer gen de resistència al VIH és el relat d'un període de desesperant lentitud en les investigacions, en el que prompte comencen a produir-se descobriments extraordinaris. Junt amb els nostres col·legues de l'Institut Nacional del Càncer, iniciarem l'exploració de dits gens, l'any 1.984, un any després de que es confirmés que el VIH era l'agent que causava la SIDA, i en passaren tres per a que s'identifiques la malaltia.

En aquell, llavors, nostre projecte, semblava una empresa revolucionària. Als anys vuitanta, per explicar el fenomen de la diferent resposta al VIH mostrada per components d'un mateix grup, la majoria dels investigadors adduïa les raons següents: característiques genètiques del virus o “cofactors” no genètics que poguessin influir en la seva virulència (infecció concomitant del pacient per un altre microorganisme). Mancaven, a més, proves convincents de l'existència d'una protecció genètica contra la SIDA en els humans. De fet, havia companys nostres que arribaren a mirar amb escepticisme la possibilitat de trobar alguna cosa vinculada amb causes genètiques, després d'haver invertit tants recursos i tant temps.

A pesar de tot, no ens involucràrem a cegues en aquesta aventura. Les investigacions amb animals havien establert que, sovint, els gens influeixen en la producció i desenvolupament d'infeccions, sobre tot en les causades pel retrovirus, família a la que pertany el VIH. La majoria dels gens xifren informació per a sintetitzar proteïnes, que són les molècules que produeixen la majoria de les funcions cel·lulars. Quan s'activa un gen d'una proteïna, la seva seqüència d'ADN serveix de guia per a encaminar la seqüència d'aminoàcids que defineixen aquesta proteïna. Si el gen és polimorf, és a dir, si està present en més d'una forma en la població, les seves variants, poden determinar proteïnes que operen de manera diferent. En les rates es coneixen alèls específics de més de 30 ges que causen resistència a retrovirus.

Altres investigacions amb animals havien demostrat també la presencia d'un component genètic en les malalties infeccioses. Els ratolins i rates, han guanyat amb un alt grau de consanguinitat (endogàmia), es mostren especialment procleves a malalties contagioses. El motiu principal es troba en la consignitat, que limita bastant el repertori d'alels de resistència a malalties. En els grups on no es dona la consignitat (exogàmia), una part de la població podria portar algun alel que el protegís contra un determinat patògen. Aquest alel permetria als seus portadors, sobreviure davant una eventual epidèmia i asseguraria la supervivència del grup. Considerada la diversitat genètica de les poblacions humanes, sospitàvem que, el mateix que passa amb altres espècies exògenes, tindria alels capaços de conferir resistència a malalties i, potser, al virus VIH. Simplement, s'haurien de descobrir.

Fragment de “Muy Interesante”

La guerra microscòpica - Avanços contra la sida

El desenvolupament de resistència a agents antimicrobians, degut en gran part al descontrol en l'utilització dels antibiòtics, ha fet molt més complex i costós el manejament de la gorrea, el paludisme i les infeccions per estafilococs, entre altres. Per exemple, algunes cepes de la bactèria Staphylococus aureus amenacen amb mostrar-se indemnes a tot l'arsenal terapèutic avui disponible, inclosa la poderosa vancomicina, mentre que els microbiòlegs es trenquen el cap buscant nous antimicrobians i donar caça a gens bacterians que converteixen a aquests microbis en súperbacteris.

La millor lliçó d'aquest problema la tenen els científics en el virus de la SIDA, segons Peter Piot, director executiu d'UNAIDS, un programa patrocinat per Nacions Unides, “Mai - diu aquest microbiòleg belga - hem d'infravalorar el potencial d'una epidèmia global i massiva. L'any 1.981, quan es descrigué la SIDA per primer cop, mai vaig arribar a pensar que 19 anys després, 40 milions de persones podrien haver-se infectat amb el VIH”. I afegeix: “En realitat, resulta tremendament dificultós predir quines seran les dimensions d'una malaltia en les seves primeres etapes. Considerem, per exemple, l'incert impacte que tindrà en les pròximes dècades la nova variant de la malaltia de Creutzfeldt Jakob, patologia relacionada amb la malaltia de les vaques boges.”

Al mateix temps, el virus de la SIDA es un clar exponent de la capacitat de la ciència moderna per a enfrontar-se a un agent infecciós tan indomable i escorredís com el VIH; en 20 anys, els biòlegs han après mes a propòsit de la biologia d'aquest virus que de la resta dels microbis al llarg de la història.

De fet, la SIDA ha passat de ser una malaltia mortal de necessitat a una patologia crònica. Per primer com, la mortalitat en els països desenvolupats ha crescut.

La baixada sembla deure's sobre tot a la implantació de potents fàrmacs capaços de retardar l'activitat de l'agent viral. Els pacients son tractats de moment amb tres tipus d'antivirals que actuen sobre alguns dels punts clau de la multiplicació del virus. La combinació de dos, tres i inclòs, quatre d'uns d'aquests fàrmacs esborren pràcticament la presencia del virus a la sang dels infectats.

Però els científics es topen de nou amb el problema de les resistències.

“El fàrmac antirretroviral ideal seria el que fos altament eficaç, en el sentit de que pogués atacar al VIH, tant al que està en el plasma com al que esta dins del linfòcit, on es troba el líquid que pobla el semen,- ha manifestat el doctor Santiago Moreno, director del Servei de Malalties infeccioses de l'Hospital Ramon i Cajal de Madrid.

Però a l'igual que succeeix amb la resta de les malalties infeccioses, la SIDA segueix augmentant a un ritme alarmant en els països desfavorits, on les despeses en atenció sanitària per habitant a l'any no supera les mil pessetes (xifra 260 cops inferior que en qualsevol país desenvolupat).

La OMS adverteix de que la situació és tan preocupant que, quasi bé, no queda temps per reaccionar. La clau radica segurament en la prevenció, es a dir, les vacunes. Efectivament, en una reunió internacional celebrada el mes de març de l'any passat a Bellagio, Itàlia, els responsables de Nacions Unides es marcaren un objectiu per a els 10 anys del nou mil·leni: salvar la vida de 40 milions de persones mitjançant programes de vacunacions massives.

A mitjans dels anys setanta, els immunòlegs havien tret tot el partit possible de la tècnica necessària per al desenvolupament de vacunes, el número havia arribat al límit d'acord amb els mitjans disponibles.

Als anys vuitanta, aprofitant el boom de la tècnica de l'ADN i el major coneixement del sistema immunitari, els laboratoris farmacèutics començaren a invertit en la investigació de noves vacunes. Fruit d'aquest esforç són el desenvolupament de preparats immunològics contra l'hepatitis B, la bordetella pertusis, que es carrega la vida cada any d'uns 350.000 nens, i la meningitis.

Però, hi ha malalties, com la SIDA, la hepatitis C el paludisme, per a les que no existeix tractament preventiu. De ben segur que la pròxima era proporcionarà noves estratègies per a crear vacunes contra aquestes infeccions, com son l'administració de vacunes a través de les mucoses, les vacunes d'ADN i les vacunes terapèutiques.

Com es transmet el VIH?

A la pràctica hi ha tres maneres essencials de transmetre el VIH:

Transmissió sexual, transmissió parenteral, per l'ús compartit d'agulles o xeringues, instruments contaminats, transfusió sanguínia, etc. i transmissió vertical o de la mare al fetus.

A això s'uneixen unes condicions que modifiquen la transmissió:

El virus de la SIDA és dèbil i no sobreviu fora del cos, per lo que ha de penetrar a l'interior de l'organisme.

Sembla que la transmissió requereix un quantitat mínima de virus per baix la qual l'organisme podria alliberar-se del VIH i explicaria el perquè alguns líquids orgànics que contenen el virus no el transmeten.

Transmissió sexual

Les relacions sexuals amb penetració vaginal o anal, heterosexuals o homosexuals, poden transmetre el virus de la SIDA. Els contactes oro - genitals (boca - òrgan genital) poden transmetre el VIH si hi ha lesions en qualsevol de les dos zones.

  • Totes les pràctiques sexuals que afavoreixen les lesions i les irritacions augmenten el risc de transmissió.

  • Les relacions anals són les més infeccioses perquè són les més traumàtiques i la mucosa anal es més fràgil que la mucosa vaginal.

  • El risc d'infecció augmenta amb el nombre de relacions sexuals, però una sola pot ser suficient. El risc de transmissió es major en el sentit home - dona que en el contrari, dona - home.

  • El risc augmenta se la dona té la menstruació (a causa del fluix de sang).

Transmissió sanguínia

La transmissió del VIH per la sang és, en l'actualitat, el principal mitjà de transmissió de la SIDA a Espanya, ja que la majoria de portadors d'anticossos del VIH són UDVP (usuaris de drogues per via parenteral).Les xeringues i agulles contaminades que són compartides poden transmetre el VIH; amés els objectius que s'utilitzen per a la preparació de la droga també poden estar contaminats.

La transmissió del VIH per transfusions o injeccions de productes derivats de la sang, és en l'actualitat pràcticament nul, ja que existeix la obligatorietat de detectar anticossos anti - VIH en totes les mostres de sang des de 1.987 i per a aquests objectius sols s'utilitzen mostres que son seronegatives.

  • Tota persona que pensi que ha tingut un comportament de risc en els últims mesos, ha d'abstindre's de donar sang o òrgans.

  • Els objectes d'higiene personal o corporal (tisores, fulles d'afaitar, raspall de dents, pinces, etc.) presenten un risc teòric de transmissió del VIH, ja que poden posar-se en contacte amb sang. El seu ús exigeix la neteja amb una solució desinfectant o el seu calentament, per desinfectar-lo. La higiene personal no és un caprici sinó un costum que s'ha d'imposar als nens des de petits. Existeixen moltes raons per fer l'esforç diari de protegir la salut: ens sentirem més còmodes i millor. Els nens que han convertit la higiene i la salut en part de la seva vida, no veuen mitjans de prevenció en matèria sexual com una imposició, sinó com una cosa natural.

Transmissió mare - fill

Pot produir-se durant l'embaràs, a través de la placenta, o en el moment del part.

  • Es desaconsella a la dona seropositiva que es quedi embarassada.

  • Donar el pit al nou nat és una potencial via de transmissió; per tant també es desaconsella la lactància materna quan la mare és seropositiva.

Puc contraure el VIH per...

...posar-me un tatuatge o per fer-me forats al cos? Sempre existeix un cert risc de transmissió del VIH si els instruments contaminats amb sang no són esterilitzats, no es desinfecten o s'usen inapropiadament entre clients. Els CDC recomanen que els instruments que estan destinats a penetrar la pell s'usen un sol cop, i s'eliminen o es renten a fons i s'esterilitzen. Les persones que fan tatuatges o que perforen el cos amb agulles han de ser educades a propòsit de les infeccions transmeses per la sang. Si està pensant la possibilitat de posar-se un tatuatge o perforar-se el cos, pregunti al personal de l'establiment quin procediment usen per a prevenir la propagació del VIH i altres infeccions transmeses per la sang, com l'hepatitis B. També pot trucar al departament de salut local per a determinar quins procediments d'esterilització existeixen a l'àrea local per a aquest tipus d'establiments.

...treballar amb gent que treballa als departaments de salut? El risc de que la gent que treballa en els centres o departaments de salut contagi el VIH en el treball és molt baix, o almenys se segueixen unes precaucions. És important recordar que el contacte casual o diari amb persones infectades per el VIH no exposa als treballadors de la salut o a qualsevol altra persona el VIH. La gent que treballa en els departaments de salut, el risc principal de transmissió del VIH és a través de les lesions accidentals amb agulles i altres instruments aguts que pot ser estiguin contaminades amb el virus. Encara que, aquest risc es molt baix. Els científics calculen que el risc d'infecció per una punxada d'agulla es menys d'1 per cent. Aquesta xifra esta basada en els resultats de diferents estudis de treballadors de salut que han rebut punxades d'agulles contaminades per el VIH o estaven expostes d'una altra manera a sang contaminada per el VIH.

...contacte casual (tocant mans, usant un W.C, bevent del mateix got, o per un esternut i tos d'una persona infectada)? No. El VIH no es transmet per contacte casual en el treball, les escoles, o els entorns socials. El VIH no es transmet per la unió de dues mans, les abraçades, o un però. No es pot contraure la infecció amb una tapa de wàter, una font, un pany de porta, els plats, els gots, els aliments o els animals domèstics.

Un nombre petit de casos de transmissió s'ha comprovat que molt poques persones contrauen el VIH a través d'un contacte amb sang, i altres secrecions corporals d'una persona infectada pel VIH a casa. Encara que el contacte de sang i altres substàncies corporals pot ocórrer en les llars, la transmissió del VIH és poc comuna en aquests entorns.Les persones infectades pel VIH i les persones que proporcionen assistència domiciliaria, han d'estar plenament educades sobre les tècniques apropiades per a el control de l'infecció.

El VIH no es un virus que es transmet per via aèria o pels aliments, i no viu per molt temps fora del cos. El VIH pot trobar-se a la sang, al semen o al líquid vaginal d'una persona infectada. Les tres maneres principals de transmissió del VIH són:

  • Mitjançant les relacions sexuals (anal, vaginal o oral) amb algú infectat.

  • Mitjançant l'ús compartit d'agulles i xeringues amb algú que tingui el virus.

  • A través de l'exposició del VIH abans o durat el naixement, o a través de la lactància materna.

...la picada d'un mosquit o algun altre insecte? No. Des del principi de l'epidèmia del VIH hi ha hagut inquietuds al voltant que el virus del VIH es pugui transmetre per la picada d'un insecte chupa-sang, com el mosquit. Els estudis realitzats no han mostrat cap prova de transmissió del VIH a través dels mosquits o altres insectes, també a les zones on hi ha molts casos de SIDA i poblacions grans de mosquits. La falta de proves, a pesar d'intensos esforços, recolzen la conclusió de que el VIH no es transmet a través dels insectes.

Els resultats dels experiments i les observacions de les picades d'insectes, indiquen que quan un insecte pica a una persona, aquesta no injecta la seva pròpia sang o la sang de la persona a qui picà anteriorment. Mes bé, injecta la saliva, que actua com un lubricant per a que l'insecte pugui alimentar-se eficientment. Les malalties, com la febre groga i la malària, es transmet a través de la saliva d'espècies concretes de mosquits. El VIH, viu per sols un curt temps dins d'un insecte i, a diferència de molts microorganismes, el VIH no es reprodueix (ni sobreviu) al cos dels insectes. Per tant, encara que, el virus entri en un mosquit o un altre insecte, l'insecte no contrau l'infecció i no pot transmetre el VIH al pròxim ser humà que pica.

També no hi ha cap raó per témer que un mosquit o un altre insecte pugui transmetre el VIH d'una persona a una altra a través de la sang infectada que queda al voltant de la boca. Hi ha varies raons per explicar això. Primer, les persones infectades no tenen alts nivells constants de VIH en les seves corrents sanguínies. Segon, la boca dels insectes sols reté quantitats molt petites de sang en les seves superfícies. Finalment, els científics han determinat que els insectes que mosseguen normalment no viatgen d'una persona a la pròxima immediatament després d'ingerir sang, més bé, volen a un lloc on descansen i digereixen aquesta sang.

Per tant, les possibilitats són mínimes, o més bé, inexistents.

...injecció de drogues? Durant cada injecció intravenosa, la sang s'introdueix a l'interior de les agulles o xeringues. El VIH pot trobar-se a la sang d'una persona infectada pel virus. La reutilització d'una agulla o xeringa contaminada de sang d'algun altre injector, porta un alt risc de transmissió de VIH perquè la sang infectada pot injectar-se directament al torrent de sang.

A més, el compartir agulles o xeringues de drogues pot ser un risc per a la propagació del VIH. Pot introduir-se a través de:

  • L'ús de xeringues contaminades amb sang per a preparar o mesclar drogues.

  • La reutitlització d'aigua.

  • La reutilització de tapes d'ampolles, de culleres o d'altres envasos usats per a dissoldre o calentar les drogues amb aigua.

  • La reutilització de cotó fluix o filtres de cigars usats per a filtrar les partícules que podrien bloquejar l'aigua.

Els venedors de carrer de xeringues poden reenvasar les xeringues usades i vendre-les com xeringues estèrils. Per aquest motiu, les persones que segueixen injectant-se drogues han d'obtenir xeringues de fonts fiables, com les farmàcies. És important saber que compartir una agulla o xeringa per a qualsevol ús, pot posar en risc a moltes persones, ja que poden contraure altres infeccions, que no són el VIH.

...besar a la galta? El VIH no és casualment transmés, així que besar a algú a les galtes és molt segur. Encara que l'altra persona tingui el virus, la seva pell fa de barrera. Ningú ha contret l'infecció per aquests contactes socials, com són els petons secs, abraçades i encaixades de mans.

...petons amb la boca oberta o “francesos”? Els petons amb la boca oberta es consideren una activitat de mol baix risc per a la transmissió del VIH. Els petons amb la boca oberta podrien lesionar la boca o els llavis i permetre que el VIH passés d'una persona infectada a la seva parella i introduir-se al cos a través de talls o ferides a la boca. Degut a aquest risc, no recomanen petons amb la boca oberta amb una persona infectada.

Encara que sembli molt complicat, hi ha hagut un parell de casos d'aquest tipus.

En resum

  • La SIDA és una malaltia greu, causada per un virus anomenat VIH que ocasiona la destrucció del sistema immunitari de la persona que la posseeix.

  • Encara que no se sap en certesa, la majoria d'investigacions indiquen que prové dels ximpanzés.

  • Luc Montagnier, professor de l'Institut Pasteur, fou el descobridor de la SIDA l'any 1.983.

  • Les dades indiquen que els casos de SIDA van amb augment, també en els països desenvolupats.

  • Les úniques formes de prevenció, són, en les relacions sexuals utilitzar correctament el preservatiu. Durant l'injecció de drogues, no s'han de compartir xeringues. Si tens la SIDA pensar-ho abans de tenir un fill.

  • Existeixen tres vies d'infecció: per via sexual, compartint xeringues de droga, i de mare a fill.

  • El VIH no es transmet: per picades d'insectes, compartint plats, gots, coberts, roba..., a través de petons, carícies, donant-se la mà, abraçades..., al relacionar-te amb persones afectades al treball, escola, serveis mèdics...

Índex

Introducció pag.1

Què és la SIDA? pag.2

D'on ve el VIH? pag.3

Qui la descobrí? pag.5

Dades pag.6

Prevenció pag.7

Com es transmet? pag.11

Puc contraure el VIH per...? pag.12

En resum pag.13

Opinió personal pag.14

BIBLIOGRAFIA PAG.15