Organización territorial española

Geografía. Organización territorial española. Comunidades Autónomas. Competencias autonómicas. Financiación. UE (Unión Europea). Evolución histórica de la UE (Unión Europea). Instituciones comunitarias. España y la UE (Unión Europea)

  • Enviado por: El remitente no desea revelar su nombre
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 9 páginas
publicidad

1.2.- L'ORGANITZACIÓ TERRITORIAL ACTUAL:

La Constitució de 1978 donava lloc a un Estat descentralitzat, diferent a l'Estat de la monarquia dels Borbons dels segles XVIII i XIX, el primer terç del segle XX i l'etapa franquista

Tal com s'arreplega a l'article 137 de la Constitució de 1978, l'Estat espanyol s'organitza territorialment en municipis, províncies i Comunitats Autònomes.

1.1.2.- Les institucions autonòmiques:

Les institucions pròpies de cada Comunitat s'especifiquen en l'Estatut d'Autonomia. Son les següents:

· L'assemblea legislativa o Parlament autonòmic. Els seus membres son triats per sufragi universal i representen a tots els habitants del territori autonòmic. Elaboren les lleis en les matèries sobre les quals tenen competència, alhora que controlen el govern autonòmic

· El Consell de govern té funcions executives i administratives en matèries autonòmiques. Les àrees governatives es divideixen en Conselleries.

· El president es triat per l'Assemblea entre els seus membres i nomenat pel rei. Assumeix la direcció del govern autonòmic.

· El delegat de govern es nomenat per l'Estat com a representant de l'administració de l'Estat en cada Comunitat Autònoma.

1.1.3.- Les competencies autonomiques

La Constitució especifica les competències que son exclusives de l'Estat, unes altres que son compartides entre l'Estat i les Comunitat Autònomes i finalment les quals son exclusives de la Comunitat.

· L'Estat es reserva de forma exclusiva algunes competències, com son les relacions internacionals, la Hisenda o la Defensa.

· Les competències compartides son diverses. De vegades l'Estat es reserva el poder legislatiu mentre que es l'organisme autonòmic qui o executa. En altres ocasions es l'Estat el qual legisla normes bàsiques i l'autonomia corresponent desenvolupa la llei.

·Les Comunitats Autònomes assumeixen competències especifiques en matèries com l'ordenació territorial, l'urbanisme, etc.

1.1.4.- El finançament de les Comunitats

L'execució de les competències autonòmiques es porta a terme mitjançant els ingressos generats en la pròpia Comunitat, els quals cedeix l'Estat dacord amb el principi de solidaritat que assenyala la Constitució i els quals atorga la Unió Europea.

Cada Comunitat rep les transferències del fons de Compensació internacional que intenta corregir les desigualtats d'ordre econòmic entre les Comunitats. Per això s'utilitzen dades com la renda per càpita, l'atur, l'emigració, la superfície territorial o la insularitat.

1.2.- El procés històric de l'ordenació territorial

L'organització político-administrativa d'Espanya ha anat evolucionant de la següent manera:

  • L'època romana. Els romans van establir una divisió inicial entre l'Espanya citerior, mes pròxima a Roma i una Espanya ulterior, mes distant. Quan en època d'Augusto es va contemplar la conquesta, hispània es va dividir en tres grans províncies: Baetica, Lusitania i Tarraconensis, Posteriorment, ja en època de l'emperador Caracalla a aquestes províncies se les afig Gallaecia i Carthaginensis formant cinc províncies. A la fi del segle IV es va afegir la província Baleàrica.

  • L'Espanya musulmana alterna etapes d'unificació territorial amb unes altres en les quals existeix una major amortització d'Estats entorn a les principals nuclis de població: Badajoz, Mèrida, Toledo, Sevilla, Granada, Cordova i Saragossa

  • Les línies principals del mapa político-administratiu arranquen de l'Edat mitjana, del procés de reconquesta i repoblació que va segui a la invasió musulmana del segle VIII. A partir dels nuclis de resistència cristiana creats en les zones muntanyenques del nord i del seu avanç cap al sud, van sorgir els grans sistemes político-administratius de la Península, territoris amb una personalitat pròpia, que son l'origen de l'actual diversitat regional espanyola. En la Serralada Cantàbrica es va crear el regne d'Asturies, que en el seu avanç reconquistador va donar lloc al regne de Lleó i al de Castella, del qual es va separar el de Portugal en el segle XII. En la zona pirinenca va sorgir Navarra i Aragó, que es va ampliar en el segle XIII amb el regne de València i amb les Illes Balears. Així, en el segle XIII van quedar individualitzats cinc grans conjunts político-administratius: el regne de Portugal, la Corona d'Aragó, Castella unida definitivament a Lleó, Navarra i el regne musulmà de Garanada.

  • A l'Edat Moderna es va constituir l'Estat espanyol:

  • ·Amb els Reis Catòlics va tenir lloc la unitat territorial: van vincular el regne de Castella i la Corona d'Aragó, reconqueriren el regne musulmà de Garanada i van annexionar Navarra. Però aquesta unitat va ser exclusivament política, doncs solament eren comuns els monarques, la regió i la política exterior. Cada regne va continuar mantenint les seues pròpies estructures político-administratives i fiscals i les seues duanes.

    ·Amb els Austries es va mantenir aquesta situació en els segles XVI i XVII, de manera que la unitat espanyola es basava en la diversitat de drets, administracions, idiomes, costums, monedes, etc.

    ·Amb els Borbons, en el segle XVIII es va produir el primer intent uniformador. El motiu aprofitat pel primer monarca borbó, Felip V, va portar la gerra de successió al tron espanyol. Mentre que castellans van donar la seua candidatura lluitant al seu costat, la Corona d'Aragó ho va fer en el bàndol contrari. El triomf militar va permetre a Felip V implantar una intensa centralització i uniformització a traves dels Decrets de Nova Planta, que van suprimir l'estructura político-administrativa de la Corona d'Aragó i van implantar el model castellà. No obstant això, els furs bascos i de Navarra es van mantenir, al romandre aquests territoris lleials a Felipe V i tampoc es va arribar a la supressió total de les peculiaritats jurídiques i principats. En el seu interior subsistien subdivisions tradicionals i senyorius nobiliaris i eclesiàstics aliens al control real, donant lloc tot això a una organització caòtica.

  • En el segle XIX, va predominar el centralisme político-administratius:

  • ·L'Estat liberal va abolir els senyorius jurisdiccionals, va estendre els ajuntaments com tipus uniforme d'organització municipal a tota Espanya i va estructurar l'administració territorial a partir de la divisió provincial realitzada pel ministre de Foment Xavier de Burgos en 1833. Aquesta organitzava el territori espanyol en 49 províncies, que mes tard van passar a ser 50 amb les Illes Canàries. Els criteris per a la divisió van ser diversos: la població, la superfície, les principals barreres naturals de comunicació, els interessos locals i l'economia. A més va tractar que cada província comptar amb terres de vega, planes per a la produccio agricola, cims d'aprofitament ramader i forestal i un sector del litoral psquer o d'obertura a un riu o a una important via de comunicació. Les noves províncies no nomes tenien funció fiscal sinó que es van concebre com a circumscripcions electorals per a les Corts i com a base per a l'exercici de les competències administratives, politiques i econòmiques de l'Estat. Es van fragmentar les grans intendències del segle XVIII i van desaparèixer els noms dels regnes històrics i les províncies van passar a designar-se pel nom de les seues capitals.

    ·La pervivència d'un sentiment regional es va possar de manifest en la Primera República, durant la qual es va pretendre crear un Estat federal en el qual les regions tingueren competències de govern.

    ·El fracàs republicà va donar pas a un periode d'estricta centralització en la Restauració. Els moviments regionalistes es van transformar mes endavant en moviments nacionalistes, al sorgir organitzacions i partits politics que van demanar el reconeixement jurídic de les diferencies regionals.

  • En el segle XX es passa del centralisme a la descentralització político-administrativa

  • · La Segona República va declarar que Espanya era un Estat regional en la Constitució de 1931. Així, durant aquest periode i la Guerra Civil, Catalunya(1932), el País Basc (1936) i Galícia (1936) van demanar i plebiscitaren afirmativament projectes d'Estatut d'autonomia, que nomes les dies primeres van aconseguir aprovar.

    · En finalitat la guerra el franquisme va abolir els règims autonòmics de Catalunya i el País Basc, va practicar un nacionalisme espanyol unitarista i va castigar com a separatisme qualsevol forma de regionalisme prohibint l'ús dels símbols i les llengües no castellanes. A pesar d'això va perviure la imatge geogràfica i escolar de les regions històriques i les aspiracions nacionalistes, no solament no van acabar, sinó que es van radicalitzar i es van estendre a altres regions, sent assumides per bona part dels partits de l'oposició sobretot d'esquerres.

    · Desprès de la mort de Franco i la implantació de la democràcia la diversitat regional es va reconèixer amb la creació de les Comunitats Autònomes. Així doncs, la formació de l'Estat autonòmic arranca de la Constitució de 1978.

    La constitució no va crear l'actual mapa de les Comunitats Autònomes sinó que va deixar a les pròpies nacionalitats i regions la lliure iniciativa per a exercir el dret a l'autonomia. Únicament va indicar les condicions, que permetien constituir-se en Comunitat autònoma a les províncies limítrofes amb característiques històriques, culturals o econòmiques comunes; als territoris insulares i a les províncies amb entitat regional històrica.

    En la seua major part, el mapa de les Comunitats Autònomes va coincidir amb el mapa escolar de les regions històriques que, encara que no tenia realitat institucional, reflectia l'esquema mental dominant entre els politics de l'època. Onze de les Comunitats Autònomes coincideixen amb les d'aquell mapa, que es va modificar en certs casos:

  • De la regió històrica de Castella la Vella es van separar les províncies de La Rioja i Cantabria per pressió de les bases locals politiques i socials i per criteris geogràfics . La resta de Castella la Vella es va vincular a la regió de Lleó per a formar la Comunitat autònoma espanyola mes extensa, per raons principalment geogràfiques.

  • Sobre l'espai regional històric de Castella la Nova es van formar les Comunitats de Castella la Manxa i Madrid, a causa del rebuig de la inclusió per part dels representants de la preautonomia castellà-manxega, que temien el centralisme madrileny. A més el seu considerable pes demogràfic, polític i econòmic aconsellaven una autonomia en solitari.

  • De la regió històrica de Murcia es van separar la província d'Albacete els parlamentaris de la qual van decidir integrar-se a Castella la Manxa per certs enfrontaments amb la capital murciana des de l'època franquista i per raons geogràfiques.

  • A mes de les Comunitats Autonòmiques , es va mantenir la divisió provincial en la Península, fortament arrelada i en les illes els cabildos i els consells municipals.

  • Els municipis segueixen constituint l'entitat primària de l'administració local. Tenen els seus precedents en l'administració romana i es van consolidar en l'Edat Mitjana, durant la qual es va configurar el gruix dels municipis actuals. La constitució de 1812 va dipositar la seua extensió a tota Espanya i que s'unificara la seua organització. En l'actualitat Espanya conta amb 8104 municipis, que presenten notables diferencies interregionals.

    1.3.- LA COMUNITAT VALENCIANA.

    De la mateixa manera, el Regne de Valencia, juntament amb el d'Aragó, amb un monarca comú a tots ells, encara que cadascun disposara de lleis i institucions pròpies.

    En 1701, com a conseqüència de la derrota de les tropes del Archiduque en la batalla d'Almansa, Felipe d'Anjou va conquistar els regnes d'Aragó i Valencia, als quals va imposar els Decrets de Nova Planta, pels quals va suprimir els furs, lleis i institucions pròpies d'aquests regnes, unificant-los a Castella.

    L'organització provincial de 1833, va dividir el territori en tres demarcacions: Alacant, València i Castelló.

    Durant els últims anys de la dictadura franquista i els primers de la transició, amplis sectors de la població es van mobilitzar demandant la recuperació de les llibertats i l'autogovern, per mitja d'un Estatut d'autonomia. La Comunitat Valenciana va adquirir l'autonomia per la via lenta de l'article 143.

    ESPANYA I LA UNIO EUROPEA

    1.- ELS PRIMERS PASOS DE LA UNIFICACIÓ:

    Desprès de la segona guerra mundial, la idea de construir una Europa que fora el resultat del consens i de l'acord entre els diferents representants de les administracions dels països europeus. Aquest moviment nomes se centrarà en l'Europa occidental mantenint-se al marge de la oriental.

    A partir de 1946 van sorgir gran quantitat d'iniciatives en favor d'una expansió europea. Però els països que participen tenien que tindre dues peculiaritats: una economia de lliure mercat i una democràcia liberal. D'aquesta manera va sorgit en 1949 l'anomena't Consell d'Europa amb la finalitat d'agrupar als països europeus al voltant d'un objectiu de pau, llibertat i concòrdia.

    L'ajuda econòmica dels EUA per a la reconstrucció i recuperació d'Europa després de la Segona Guerra Mundial va ser coordinada a traves de l'Organització Europea Econòmica. Aquesta organització va ser l'encarregada d'administrar els fons del Pla Marshall. El seu objectiu fonamental era facilitar la distribució de l'ajuda i contribuir en la cooperació econòmica i a la liberalització de les transaccions comercials.

    El 1961 i ja recuperada l'economia europea, l'OECE serà substituïda per l'Organitzacio de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE) que la van formar a mes dels països europeus de la desapareguda OECE, EUA, Japó, Austràlia, Canadà i Nova Zelanda. El seu objectiu era afavorir el desenvolupament econòmic dels països membres per mitjà de l'increment del comerç mundial.

    2.-FASES DE LA CONSTRUCCIÓ DE LA UNIÓ EUROPEA

    Any

    Tractat o institucions

    Països que intervenen

    Funcions i/o canvis

    1948

    Benelux

    Bèlgica, Luxemburg, Països Baixos

    una unió econòmica

    1952

    Tractat de la CECA

    França, Itàlia, Rep. Fed. D'Alemanya, Bèlgica, Luxemburg i Països Baixos

    Te com a objectiu l'explotació del carbó i de l'acer i dels seus productes derivats.

    A partir de 1955 a Messina

    Conferència dels Ministres d'Afers Exteriors

    Països membres de la CECA

    Per a arribar a un acord amb un procés d'integració econòmica sense la pèrdua de la sobirania nacional

    1957

    Tractats de Roma (servint-se de l'informe del comitè Spaak)

    - Es creen la CEE i la EURATOM com a industries nuclears d'explotació d'energia nuclear amb uns fins pacífics

    - Lliure circulació de persones, serveis i capitals

    1959

    EFTA

    Suècia, Noruega, Dinamarca, Àustria, Irlanda i Suïssa

    Campanya mitjançant la qual es creara un àrea de lliure canvi a Europa que tindrà com a objectiu preservar al màxim la sobirania nacional dels Estats membres i les seues relacions amb tercers

    1987

    L'acta única europea

    - Plantar cara a la creixent competència internacional a través de la realització d'un mercat interior

    - L'ús del vot per majoria en lloc de per unanimitat

    - Regular la política social, de medi ambient i la monetària

    1990

    Conveni Schengen

    Membres de l'espai econòmic europeu

    - Control de les fronteres

    - cooperació policial y judicial

    - Lluita contra el tràfic il·legal

    1992

    Tractat de Maastricht

    Sorgeix un comitè de les regions i l'Europol. Les seues funcions i canvis son :

    - Una unió econòmica i monetària creant-se el Banc Central europeu

    - Una unió política amb les funcions de una lliure residencia i vot, protecció diplomàtica i un defensor del poble de la UE

    1997

    Tractar d'Amsterdam

    - Tres pilars: Comunitat Europa; afers interiors i justícia; i, política exterior i de seguretat comuna

    - Destaquen: - una major democràcia

    - altres politiques

    - cooperació entre els Estats

    - Espai de llibertat i seguretat

    2001

    Tractat de Niça

    Estats membres de la UE mes els deu afegits

    Pretén l'extensió dels països i elabora un projecte d'una Constitució Europea

    Al febrer de 1948 es va establir la Unió Econòmica del Benelux. El seu objectiu va ser una unió duanera i el desenvolupament d'una unió econòmica. El Benelux que forma part de la Unió Europea segueix funcionant avui dia i està constituït per Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg

    El 18 d'abril de 1952 se signa a París el Tractat de la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer (CECA). La CECA tenia com a objectiu fonamental la planificació i l'explotació comuna del carbó i dels seus productes derivats. Aquesta unió tenia per tant caràcter sectorial i estava integrada per França, Itàlia, República Federal d'Alemanya, Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg.

    A partir d'aquests moments es celebrarà al juny de 1955 a Messina la Conferencia de Ministres d'Afers exteriors dels països membres de la CECA en la qual s'arribarà a l'acord sobre la necessitat de realçar el procés d'integració econòmica però sense la pretensió que aquesta integració implicarà la pèrdua de la sobirania nacional dels països membres. El comitè Spaak va presentar en 1957 el seu informe que va servir de base per a la creació de dues noves institucions: la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i la Comunitat Europea de l'Energia Atòmica (EURATOM). La cooperació dels països europeus al voltant d'un projecte d'integració sorgiria per a equilibrar els efectes contraposats de les dues potencies mundials: EUA i l'URSS. Europa es va convertir en la tercera potencia mundial.

    En 1957 pels Tractats de Roma es van constituir la CEE i el EURATOM. Els sis Estats fundadors de la CEE van establir una unió duanera així com un mercat comú i instaurar la lliure circulació de persones, serveis i capitals així com armonitzar les politiques econòmiques. L'EURATOM tenia l'objectiu de desenvolupar la industria nuclear en els sis Estats membres respectant sempre l'obligació d'explotar la fissió nuclear amb fins pacífics.

    De forma paral·lela i davant l'entrada en vigor dels Tractats, el Regne Unit de Gran Bretanya va portar a terme una campanya mitjançant la qual es creara un àrea de lliure canvi a Europa que tindria com a objectiu preservar al màxim la sobirania nacional dels Estats membres i les seues relacions amb tercers països. D'aquesta manera el 1959 es va crear l'Associació Europea de Lliure Comerç (EFTA) entre Regne Unit, Suècia, Noruega, Dinamarca Àustria, Portugal, Irlanda i Suïssa.

    Així, es van signar Tractats d'adhesió del Regne Unit, Irlanda y Dinamarca. Grècia va ingressar en la CEE l'1 de gener de 1981 i Espanya i Portugal l'1 de gener de 1986.

    Per a millorar l'Estat econòmic, es crea l'Acta Única Europea en 1987. Fins a llavors, l'Acta Única Europea era la reforma mes important de la Comunitat Europea, ja que el parlament europeu va designar (el 16 de febrer de 1978) les tres Comunitats europees, com a Comunitats europees: la CECA, la CEE i l'EURATOM. Amb l'Acta Única Europea es pretenia afrontar els principals reptes de la Comunitat en dos àmbits: plantar cara a la creixent competència internacional a traves de la realització d'un mercat interior i aprofundir en la construcció comunitària. La principal innovació de l'Acta Única va ser ampliar l'ús del vot per majoria, en lloc de la unanimitat, en el Consell de Ministres. L'Acta Única va regular també les cridades polítiques complementàries: política social, política de medi ambient i política monetària. A partir de l'Acta Única va sorgir el Conveni Schengen, per mitjà del qual es preveu la lliure circulació de persones, la cooperació policial i judicial. L'espai Schengen s'ha estés als països de la Unió definitivament amb el Tractat d'Amsterdam. No obstant això, el Regne Unit i Irlanda han decidit no pertànyer ara com ara a l'espai Schengen. Els països de l'Espai Econòmic Europeu s'han adherit al Conveni.

    El següent pas crucial en el procés d'integració és el Tractat de la Unió Europea o Tractat de Maastricht, signat en 1992 pels ministres d'Afers exteriors dels 12 països comunitaris. Aquest Tractat tenia com a objectiu fonamental establir les condicions per a la implantació a Europa de:

    • Una Unió Econòmica i Monetària i una moneda única

    • Una unió política

    En relació amb la unió política es consagra el principi de ciutadania de la UE amb lliure residència, vot, protecció diplomàtica i cremació d'un defensor del poble de la UE. Es crea el comitè de les Regions. La UE tindrà noves competències en educació, sanitat, cultura, protecció dels consumidors, lluita contra la droga i terrorisme, creant-se a aquests últims efectes la Europol (Oficina Europea de Policia).

    La unió econòmica i monetària es divideix en tres fases, fins a l'establiment de la moneda única €uro el 1999 en els països europeus que complisquen els criteris de convergència. Es crea un òrgan de control monetari comú el Banc Central Europeu amb seu a Francfort. S'estableix una major protecció social i majors drets per als treballadors. Es reforça la cohesió econòmica i social entre les regions i els Estats membre, creant-se un fons de cohesió per a Espanya, Portugal, Irlanda u Grècia.

    Per açò, i amb la perspectiva d'incorporació dels països de l'est i del centre d'Europa després del desmembrament dels països comunistes, s'arrepleguen en aquest Tractat els tres pilars de la Unió Europea: Comunitat Europea; Política Exterior i de Seguretat Comuna (PESC); i, Afers d'Interior i de Justícia. El Tractat d'Amsterdam ha acabat de consolidar aquests tres pilars.

    La signatura de Tractat de Maastricht va suposar un gran impuls a la unitat política deixant entreveure que és millor participar activament en aquesta nova dimensió. Així ho van entendre Àustria, Finlàndia i Suècia que després de celebrar consultes popular es convertien en membres de ple dret el 1 de gener de 1995. Noruega va tornar a rebutjar l'ingrés com el 1972.

    Un nou pas en el procés d'integració ho constitueix el Tractat d'Amsterdam. D'aquest nou document podem destacar:

    • Més democràcia: el text permet adoptar “mesures adequades”contra les discriminacions per raó de raça, religió, minusvalidesa, edat o tendència sexual. El Consell de Ministres podrà castigar a qualsevol Estat membre que cometa una violació greu i constant dels drets humans.

    • Espai de llibertat i seguretat: la Unió podrà legislar en matèria d'immigració, de dret civil o de procediment civil, sobre circulació dels ciutadans dins del seu territori. S'estableix un primer periode de cinc anys, a partir del qual es decidirà si aquests assumptes passen a ésser d'àmbit comunitari. S'incorpora al Tractat d'Amsterdam el Conveni de Schengen para la lliure circulació interna de les persones, encara que tots els Estats membres no ho aplicaran íntegrament.

    • Altres polítiques: es reforcen les polítiques sobre medi ambient i socials.

    • Cooperació entre Estats

    L'últim pas d'aquesta evolució ho constitueix el Tractat de Niça de 26 de febrer de 2001. A través del qual es completa l'expansió de la Unió Europea as països de l'est i centre d'Europa i projecta l'elaboració d'una Constitució Europea.

    Al mes de maig de 2004 deu països, entre ells vuit del desaparegut bloc comunista, s'han incorporat a la Unió Europea. Amb aquesta ampliació els Estats membres aposten per una Europa que es consolide com a superpotència econòmica i assegure l'estabilitat i prosperitat dels ciutadans europeus. Els deu nous Estats membres son: Estònia, Letònia, Lituània, Polònia, República Txeca, Eslovàquia, Hongria, Eslovènia, Xipre, Malta.

    3.- INSTITUCIONS COMUNITÀRIES:

    Les institucions comunitàries fonamentals amb funcions consultives que es van crear per a assolir una unió cada vegada mes estreta entre els països membres.

    • Consell europeu: està format pels caps d'Estat i de Govern de la Unió i el President de la Comissió Europea. Amb el Tractat de Maastricht aquest consell es constitueix en el màxim òrgan polític de la CE, que promou les grans orientacions polítiques i econòmiques i la marxa de la integració.

    • Consell de ministres: està format per representants dels governs dels Estats membres de les diverses àrees. La Presidència del Consell l'exerceix successivament cada país membre durant un periode de temps

    • Comissió: està formada per comissaris nomenats a proposta dels Estats membres. És l'encarregada de vetlar pel compliment del Tractat de la Unió Europea; proposa normes i disposicions d'interès global; executa el pressupost i controla el seu exercici; actua d'intermediari entre els Estats membres; exerceix les seues funcions sota la direcció política del seu President.

    • Parlament: amb seu a Estrasburg és triat per sufragi universal directe pels ciutadans dels Estats membres. Després del Tractat de Maastricht s'han reforçat els poders del Parlament de la seua manera:

    • Dret d'evocació: que és la possibilitat de sol·licitar a la Comissió que faça propostes legislatives

    • Procediment de cooperació: que es basa en la cooperació legislativa entre el Parlament i el Consell de Ministres.

    • Procediment de codecisió: amb el Consell de Ministres en determinats àmbits exerceix el control sobre la Comissió.

    • Tribunal de justícia: te la seua seu a Luxemburg. S'encarrega de resoldre les contencions legals que afecten a les lleis comunitàries. Es constitueix per un jutge per cada país membre i un altre de rotatiu que canvia cada 5 anys. Les institucions, els governs, les empreses i els ciutadans de la EU poden acudir a aquest tribunal per que dicte sentencies sobre assumptes de dret comunitari.

    • Tribunal de comptes: amb seu a Luxembrug, la seua funció és fiscalitzar i controlar les despeses a través de la comptabilitat de la UE i de les seues institucions. Examina també si l'execució del pressupost es gestiona adequadament.

    • Comitè econòmic i social: la seua seu es troba a Brussel·les. Realitza funcions d'assessorament econòmic i social per a la Comissió i per al Consell.

    • Comitè de les regions: té com a funció defensar els interessos de les institucions regionals i locals així com a garantir la seua participació en el procés d'integració.

    Pel que fa a les institucions monetàries i financeres destaquem: el Banc Central Europeu i el Banc Europeu d'Inversions.

    Òrgans de gestió i finançament:

    FEOGA: (fons europeu d'orientació i garantia agrícola). Es destina a finançar operacions de reformes agrícoles i de sosteniment de preus en el marc de política agrícola comuna. També serveix per a finançar la PAC.

    FED: (fons europeu de desenvolupament). Serveix per a finançar el desenvolupament econòmic i social de determinats països d'Àfrica, el Carib i el Pacífic.

    FSE: (fons social europeu). La seua funció consisteix a facilitar ajuda als Estats membres per a finançar les activitats que tendeixen a assegurar l'ocupació dels treballadors en atur. La UE donarà diners per a capacitar als treballadors i per a ampliar els seus estudis amb cursos.

    PAC: son les sigles de la política agrària comuna i es un acord entre els països membres de la Comunitat Europea. Es basa en la preferència comunitària i en uns preus mínims que asseguren als agricultors uns nivells de renda.

    FEDER: (fons europeu de desenvolupament regional). Constitueix a corregir els principals desequilibris regionals de la Comunitat. Són uns fons destinats a desenvolupar els territoris eliminant els desequilibris econòmics.

    Fons de cohesió: l'objectiu fonamental de la qual consisteix a contribuir a la cohesió econòmica i social a través de la realització de projectes de medi ambient i xarxes transeuropees. Aquest fons beneficia als Estats membres que el seu Producte Nacional Brut per habitat siga inferior al 90% de la mitjana comunitària. Fins a ara els països beneficiaris del fons han estat Espanya, Portugal, Grècia i Irlanda.

    4.- ESPANYA EN LA UNIÓ EUROPEA

    El 1962 el govern espanyol va sol·licitar formalment un Acord d'associació. No obstant això, la petició espanyola va ser contestada negativament. La principal conclusió del qual era que els països europeus no democràtics no podien aspirar a l'adhesió. En 1970 Espanya entrara també en l'OTAN per a formar un bloc europeu de defensa i seguretat; mentre que França s'oposava obertament per la competència que Espanya suposaria en els sectors agrícola, pesquer, etc.

    4.1.- Conseqüències polítiques

    Quan Espanya va ingressar en la CEE tenia un recent sistema democràtic. La seua integració en la Comunitat i en les seues institucions van reforçar el compromís amb la democràcia i l'Estat de dret.

    4.2.- Conseqüències econòmiques

    En el moment de l'adhesió, l'economia espanyola presentava un clar retard respecte a l'Europa. Els indicadors econòmics bàsics estaven entre els més baixos de la Comunitat: la taxa d'atur era el doble, i el seu PIB, renda per càpita i competitivitat eren clarament inferiors. Les activitats econòmiques presentaven també un notable retard que es traduïa en una baixa productivitat i en una menor competitivitat dels productes espanyols, que resultaven més cars i de pitjor qualitat que els dels altres socis comunitaris.

    En aquestes circumstàncies, l'adhesió a la CEE ha tingut repercussions positives i negatives: ha posat fi a dècades d'aïllament i d'evolució econòmica divergent respecte als països d'Europa occidental. L'economia espanyola es va obrir definitivament i va accedir a un mercat de aproximadament 400 milions de consumidors. Espanya ha hagut de realitzar reformes per a adaptar la seua economia a la comunitària i adoptar les polítiques internes de la Unió sobre agricultura, pesca, industria, transports, comerç, etc. Això ha exigit un notable esforç de modernització tècnica; augment de la qualitat, productivitat i competitivitat, i cura mediambiental. En aquest esforç ha contat amb ajudes econòmiques que beneficien els fons estructurals i de cohesió, i ha participat en projectes europeus. Els indicadors econòmics han millorat.

    La moneda va guanyar estabilitat a l'ingressar en el Sistema Monetari Europeu i a la Unió Econòmica i Monetària.

    4.3.- Conseqüències socials

    En ingressar en la CEE, Espanya mancava d'un estat de benestar homologable al dels altres membres.

    Així, i a costa d'un fort endeutament, es va produir un notable augment de les prestacions socials i la universalització dels serveis públics bàsics, com la sanitat i l'educació, posant-se fi a una manca històrica fonamental que diferenciava a Espanya dels països més avançats d'Europa

    Per la seua localització geogràfica i per les seues característiques econòmiques i socials, Espanya ha figurat en el grup de països “perifèrics”. L'entrada de nous membres accentua la seua posició geogràfica perifèrica, però millora el seu desenvolupament relatiu, ja que van al capdavant de la UE en indicadors bàsics econòmics i socials.

    La plena equiparació és un procés a llarg termini, en el qual haurien de prosseguir les accions encaminades a assolir la convergència amb els països més avançats.

    L'impacte de l'ajuda financera procedent de la unió europea i la seua contribució a la reducció de els desigualtats:

    Els instruments financers per a portar a terme aquesta política són els fons estructurals, les iniciatives comunitàries i el Fons de Cohesió. Els fons estructurals es destinen a tres objectius:

    • El desenvolupament de les regions més endarrerides que tinguen una renda per càpita inferior al 75% de la mitjana comunitària

    • La reconversió socioeconòmica de les zones industrials, agràries, pesqueres o urbanes en crisis

    • El foment dels recursos humans

    Per a arribar a aquests objectius, la UE se serveix dels fons FEDER, FEOGA, IFOP i FSE. El IFOP és un instrument finançer d'orientació pesquera que serveix per a el desenvolupament de la pesca

    Les repercussions que ha tingut per a Espanya la seua integració en la política regional comunitària han estat de diversa classe. Ha suposat una certa cessió de la sobirania a la UE, ja que aquesta ha de ser informada de les polítiques de desenvolupament regional i pot autoritzar-les, modificant-les o prohibint-les en funció de la seua compatibilitat amb la política comunitària.

    Així, el 98% del territori espanyol i el 84% de la població es va integrar en algun dels objectius dels fons estructurals. Una conseqüència positiva seria la seua col·laboració en la disminució dels desequilibris interterritorials, afavorint una major equiparació de la renda per càpita de les regions al concentrar les ajudes en les més desafavorides.

    Perspectives de futur per a Espanya

    L'ampliació dels països membres a 25 fa que canvien el repartiment de poder en les institucions europees, la redistribució de les ajudes comunitàries i l'ampliació del mercat únic. A més, cal destacar la votació per doble majoria, la qual cosa fa que només siguen acceptades les propostes en les que estiguen d'acord mes de la meitat.

    La fórmula de la beneficiarà clarament a Alemanya gràcies a la seua diferència de població i trenca l'equilibri existent fins ara entre França i Alemanya, a favor d'aquesta última, que amb els seus 82,5 milions d'habitants tindrà més poder que ningú en el Consell i en el Parlament.

    Després de l'ampliació s'assistirà a un nou repartiment de les ajudes europees, la quantia de les quals serà menor per a Espanya, doncs amb les últimes adhesions puja el seu nivell respecte a la mitjana comunitària.

    A partir d'aquesta data Espanya deixarà de rebre ingressos del Fons de Cohesió i reduirà d'11 a 4 el nombre de regions incloses en l'objectiu 1 dels fons estructurals. Cantabria, Comunitat Valenciana i Castella-Lleó surten naturalment d'aquest objectiu.

    En el moviment de mercaderies s'incrementarà la competència en la venda de productes, el que provocarà un disminució de preus i incrementarà el benestar general. En el sector agrícola, les conseqüències seran menors doncs els nous socis són molt poc competitius.

    Amb la nova reforma de la PAC Espanya perdrà uns 400milions d'euros a l'any respecte a l'altre sistema. En la indústria, s'ha produït ja la deslocalització d'algunes empreses des d'Espanya cap als països de l'ampliació.

    Les causes d'aquest fet són en part geogràfiques, ja que els costos del transport s'ha abaratit considerablement i les xarxes de transport i comunicació dels nous socis encara es troben en procés de modernització.

    Els principals factors són els avantatges que ofereixen en la fiscalitat i costos laborals. No obstant això, la productivitat espanyola és el doble de la dels nous socis, el que podria animar als empresaris a conservar les seves inversions a Espanya i les empreses importants van a mantenir les seves activitats d'alta tecnologia, les de major valor afegit.

    Per altra banda, l'ampliació acreix les possibilitats comercials espanyoles amb els nous socis. Fins ara aquestes relacions han estat més tardanes i menys importants que les d'altres membres de la UE encara que s'han incrementat notablement des de 1999, especialment amb Polònia i la República Txeca.

    En el moviment de capitals la inversió estrangera directa podria desviar-se cap als països de l'ampliació, el que repercutiria negativament en la productivitat espanyola. Des de 1990, la inversió estrangera va adquirir moltes empreses privatitzades pels nous socis comunitaris i és previsible que les inversions en aquests països continuïn en el futur, encara que amb menor intensitat.

    Pel costat positiu, l'ampliació acreix les possibilitats d'inversió per als capitals espanyols. Fins al moment, la seua presència en els nous socis està lluny de la qual mantenen altres Estats com Alemanya, França i Itàlia. La raó és que el capital espanyol s'ha dirigit preferentment a Llatinoamèrica. Des del 2002 s'aprecia un notable augment de la presència espanyola, afavorida per la inestabilitat política i financera de Llatinoamèrica. Aquesta es troba protagonitzada per Catalunya i per la Comunitat Valenciana i es concentra a Polònia, Hongria i la República Txeca.

    Les recomanacions per a augmentar la competitivitat dels productes espanyols, no sobre l'estratègia dels baixos costos, sinó del contingut tecnològic, la qualitat, el disseny i la diferenciació; participar en xarxes comercials exteriors; millorar les infraestructures de transport i comunicacions i la formació de la mà d'obra.

    L'ORGANITZACIÓ TERRITORIAL ACTUAL

    2