Oposición al Franquismo

Historia de España # Sindicats obrers. Estudiants. Lluita social contra el franquisme

  • Enviado por: El remitente no desea revelar su nombre
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 5 páginas
publicidad

Lluita social i política contra el franquisme

Els sindicats obrers

El règim franquista tenia un sindicat únic: la CNS (Central Nacional Sindicalista) que dominava la vida econòmica i impedia les hostilitats de la classe obrera contra les condicions laborals dures. Malgrat les condicions adverses, l'oposició al règim reorganitzava les seves centrals sindicals d'una manera clandestina. La CNT (Confederació Nacional del Treball) disposava de diversos sindicats amb molta força en diferents sectors.

A finals d'aquesta dècada, per la forta repressió es va provocar la desaparició pràctica de la CNT i la FAI.

Al començament dels anys seixanta es va permetre la convocatòria d'eleccions sindicals amb la llei de Convenis Col·lectius.

Al 1964 es va formar la Comissió Obrera Central de Barcelona. Si en un principi aplegaven sectors polítics i reivindicatius amplis, més endavant van quedar només identificades amb el PSUC.

Les Comissions Obreres van triomfar en les eleccions de 1966, això va significar una base important per al moviment obrer català. Aprofitar les poques possibilitats legals que el règim oferia va ser un dels principals encerts del moviment obrer.

Molts immigrants es van ajuntar a les Comissions Obreres per poder lluitar contra els franquistes de Catalunya.

Els estudiants

El mes de març de 1965, per contagi del malestar creat a la Universitat de Madrid, els manifestants i assemblees demanant la desaparició del SEU (Sindicat Espanyol Universitari, equivalent de la CNS).

Un any més tard es va fer un pas important en el boicot al SEU i per l'afirmació de les llibertats estudiantils amb la creació del SDEUB (Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona). Les autoritats van haver d'acceptar de fet l'existència d'aquesta organització.

Al 1966 es va donar la Caputxinada, una assemblea constituent al SDEUB que es va fer en la il·legalitat i sota un setge policial espectacular.

Els anys seixanta van ser anys de creixement d'alumnat als centres catalans. Això va obligar a descongestionar les poques universitats que hi havia. Sota el mandat de Jose Luis Villar Palasí es va aprovar un decret pel qual es creaven tres universitats autònomes: a Madrid, a Bilbao i a Barcelona. La Universitat Autònoma de Barcelona, amb seu a Bellaterra es va projectar com a campus de vida comunitària. Aquesta estructura i l'allunyament de Barcelona van afavorir la realització d'actes de protesta contra el règim.

La cultura

La cultura catalana aprofita totes les ocasions que tenia per demostrar la identitat nacional catalana. Una de les primeres grans concentracions catalanistes de l'època franquista va ser a Montserrat, el 27 d'abril 1947, durant les festes d'entronització de la Mare de Déu unes 100.000 persones eren a la plaça del monestir quan una senyera (bandera catalana) gegant va ser despenjada des de un pic conegut amb el nom de Gorra Frígia. La policia i les autoritats presents no van poder fer res per impedir-ho. El fet va costar el càrrec al governador civil de Barcelona, Bartolomé Barba.

La col·locació de banderes en diversos indrets de Catalunya va ser una de les manifestacions visuals de protesta contra el règim.

A la resistència cultural hi van participar infinitat de grups i colles d'amics que de manera clandestina intentaven mantenir, recuperar, o fins i tot crear associacions que volien preservar la cultura catalana malgrat les prohibicions del règim.

L'Institut d'Estudis Catalans va ser suprimit el gener de 1939. aquest va haver de reconèixer al marge de la oficialitat. Jordi Carbonell en parlà així: “Puig i Cadafalch i Ramon Aramon van reorganitzar l'institut en l'absoluta clandestinitat, van instal·lar-se en un pis que disposava d'una petita habitació des d'on es va reprendre la tasca de les publicacions, el permís i els contactes internacionals.

L'edició de llibres en català va ser una aventura força arriscada. Algunes de les mostres d'enginy que feien servir els editors per salvar obstacles en les èpoques més dures del franquisme van ser aquestes:

  • Falsificar la data d'impressió. Alguns llibres editats als anys quaranta sortien al carrer amb data de temps de república.

  • Falsificar el lloc de l'edició. Molt sovint s'hi feia constar un lloc d'Amèrica del Sud en comptes de Barcelona.

  • Fer llibres de format petit. Si tenien menys de trenta-dos pàgines, la censura (control dels mitjans d'informació per tal d'assegurar que són respectats determinats límits morals, religiosos o bé polítics) la feia la delegació local i no calia anar a Madrid, on era més difícil que fossin autoritzats.

  • Editar l'exili.

L'any 1959, coincidint amb l'inici de l'època econòmica expansiva, es van iniciar unes campanyes de resistència cultural amb alguns èxits.

Els fets del Palau de la Música Catalana del mig del 1960 va ser una altra fita del moment. L'entonació del “Cant de la Senyera” al Palau de la Música en presència de ministres franquistes va ser l'epicentre d'una espiral de protestes generalitzades.

Cap a l'any 1961 es va fundar Òmnium Cultural, entitat de promoció de la cultura catalana. Es va dedicar activament a l'ensenyament del català i la difusió de la literatura catalana a través de premis i concursos. El 1969 va instituir el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Altres premis literaris com ara el “Joaquim Ruyra” (1963), el “J.M. de Sagarra” (1963), el “Prudenci Bertrana” (1967), el “Josep Pla” (1968) entre d'altres, fan fomentar la creació en català.

Apareix en aquest context de revifalla cultural Edicions 62, que, malgrat els entrebancs econòmics, tira endavant en el camí de la publicació en català. Les revistes i setmanaris que van contribuir a la difusió del català : Serra d'Or (1959), Cavall Fort (1961), etc.

L'Església

Durant els anys quaranta i cinquanta, l'Església va prendre iniciatives evangelitzadores, com l'HOAC (Hermandad Obrera Catòlica) i la JOC (Joventut Obrera Catòlica), van ser dos dels molts moviments nascuts sota la protecció de l'Església. Aquest contacte, va motivar que alguns capellans connectessin amb sectors comunistes.

A partir del 1956 es van crear diferents delegacions diocesanes d'escoltisme a tot el Principat sota la protecció de l'Església. Va ser una mostra més del suport del sector progressista de l'Església catòlica a una persistent lluita antifranquista que s'articularia també dintre de l'escoltisme (Moviment juvenil que compromet els joves en la formació, el civisme i la catalanitat).

Totes aquestes iniciatives van ser el germen de tensions institucionals entre l'Església i l'Estat que anirien prenent força a la dècada dels seixanta.

El 1952 es va celebrar el Congrés Eucarístic a Barcelona amb infinitat d'actes sacres a tot Catalunya.

Alguns grups resistents van aprofitar la visita de Franco a Barcelona per fer algun acte que manifestés l'oposició al seu règim polític. El Congrés va suposar l'inici de la fi del nacionalcatolicisme (Denominació donada a la situació político-religiosa durant el franquisme, amb la qual s'identificava la condició d'espanyol i de catòlic) a Catalunya.

El Concili II del Vaticà i la figura de Joan XXIII van tenir una forta influència en el camí de l'Església catalana cap a la defensa de la identitat dels catalans. Les resolucions del Concili legitimaven una opció renovadora i progressista al servei del país i de les classes populars.

Una de les figures més destacades de l'Església catalana, l'abat de Montserrat, va denunciar el règim dictatorial del general Franco.

L'any 1966 es va iniciar una campanya amb el lema “Volem bisbes catalans”, en protesta pel nomenament d'un nou bisbe de Barcelona provinent de fora de Catalunya.

Els compromisos d'alguns capellans amb l'oposició política del règim van anar en augment a la dècada dels setanta, cosa que a molts d'ells els va comportar diverses estades a la comissaria i fins i tot l'empresonament.

La política

La resistència política al règim de Franco va sorgir de manera immediata al final de la guerra. La repressió era tan forta que era més fàcil organitzar-se fora de l'estat que no pas a l'interior.

El mateix any 1939, a França, es va crear el Front Nacional de Catalunya.

El seu periòdic, Per Catalunya, imprès de primer a França i després a Barcelona, va ser una de les publicacions de més continuïtat del seu temps.

A l'interior, diversos partits es van anar organitzant. Miquel Coll i Alentorn va dirigir la resistència de la Unió Democràtica de Catalunya. El PSUC també va afrontar la lluita antifranquista. El seu òrgan central, Treball, amb una aparició regular fins als nostres dies, va servir de vehicle comunicador d'aquest partit durant tot el franquisme.

Malgrat alguns intents d'activitat unitària entre totes les forces contràries al règim, no és fins a finals dels anys seixanta que sorgeixen amb molta empenta aquests moviments.

La reivindicació de la personalitat nacional de Catalunya i l'antifranquisme eren els dos punts fonamentals de la coordinació d'esforços dels diferents grups polítics. El 1969 es va construir la CCFPC (Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya) que va proposar la constitució d'un organisme més ampli que donés cabuda, a més dels partits polítics que ja en formaven part, a altres moviments, grups, sindicats i associacions diverses del teixit social. Va néixer l'Assemblea de Catalunya. Els punts programàtics eren llibertat, amnistia, estatut d'autonomia i coordinació amb altres pobles de l'Estat espanyol.

A la resta de l'estat va aparèixer el Procés de Burgos. Va ser un consell de guerra en què es van imposar penes de mort. Gràcies a la forta pressió que el règim va rebre d'organismes i de personalitats del país i internacionals, Franco commutar les penes de mort.

El 20 de desembre de 1973, hi ha un escamot d'ETA (Euskadi ta Askatasuna, que vol dir, País Basc en llibertat) que va matar el president govern espanyol, Luis Carrero Blanco. Espanya comença a sentir els primers efectes d'una forta crisi econòmica internacional.

Franco continuava amb la seva dictadura, malgrat l'aparent política d'obertura. Molta gent va morir mitjançant el garrot (consisteix en un collar mortífer que trenca l'espinada per la part de les cervicals).

El 1974 havien caigut les dictadures de Portugal i Grècia, i la crisi econòmica era cada cop més notòria. La dictadura de Franco anava empitjorant.

Poc abans de morir Franco, al setembre de 1975, van ser executats encara tres membres del FRAP (Front Revolucionari Armat Popular) i dos d'ETA.

Això va comportar una repulsa internacional molt forta que va accel·lerar el clam per la democràcia i la llibertat. El 20 de novembre de 1975 mor Franco.