OPEP (Organización de Países Exportadores de Petróleo)

Acción colectiva. Creación. Historia y evolución. Crisis

  • Enviado por: El remitente no desea revelar su nombre
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 12 páginas
publicidad
publicidad

  • Introducció

  • Las limitacions d'espai m'han impedit ampliar les etapes fins que abastés l'actualitat (que, per cert, és molt intensa en aquest sentit i hauria estat molt interessant) i, per tant, el resultat, personalment, ha estat un treball incomplet. Penso, però, que la seva lectura pot ser enriquidora en moltes parts d'aquest. Jo he intentat aplicar el màxim d'imaginació sense apartar-me del terra i penso que ha donat els seus fruits.

    El punt de vista que s'ha près de la problemàtica de l'OPEP ha estat l'històric. Com ja he dit la voluntat inicial del treball era la de completar la feina amb les dues etapes que falten. Ens hem quedat en les tres primeres, que corresponen a l'etapa precedent , fins a l'etapa anterior a la crisi. Durant aquestes s'han intentat substreure els diferents problemes d'acció col·lectiva o dinàmiques d'actuació

    L'estructura, doncs, del treball és la que respon al seu plantejament : tres etapes formades, cada una d'elles, per dues parts: una primera part (que trobareu en lletra cursiva i més petita) on s'hi donen algunes pautes sobre els fets ocurreguts en cada etapa per tal que el lector no es perdi quan s'entra en matèria d'acció col·lectiva. I una sgona part, doncs, on es fa un esforç considerable per detectar el possible problema i per a plantejar-lo en termes d'acció col·lectiva.

    B) Etapes

  • Etapa previa a la creació de l'OPEP (abans 1960)

  • El context històric previ al naixement de l'OPEP el podem enmarcar enmig d'una etapa de creixement econòmic que es seguí de la Segona Guerra Mundial. Altres característiques de l'etapa ens hi referirem a continuació: la regió de l'Orient mitjà s'ha revelat com la principal posseïdora de jaciments de petroli. És allà on hi hagut una instal·lació massiva de companyies que han aconseguit el dret exclusiu d'extracció d'aquest mineral. Aquestes companyies són, en realitat, grans societats participades per empreses petroleres occidentals, liderades per les `majors' americanes, que compren a cada país, a través d'una sèrie de contractes, la concessió temporal per extraure el cru del seu sòl. El contracte es basava en el pagament d'una quantitat fixe més un percentatge sobre el preu de venta del cru a canvi de la concessió dels drets de lliure extracció i de llibertat en la imposició del preu de venta.

    Aquesta recerca occidental de sòl ric, fa veure als dirigents dels païssos productors la importància mundial que comença a adquirir el producte. El petroli inicia una fase d'augment de la demanda i substitueix al carbó com a font d'energia principal. Els païssos productors volen, en la seva majoria, que siguin revisats els contractes de concessió per tal de millorar la seva situació desfavorable.

    Durant la dècada dels cinquanta els succesos s'acceleren: una nova generació de dirigents entra en l'escena política de l'Orient mitjà. Són joves musulmans que es van educar a França, Gran Bretanya o Estats Units i que es van pringar de les idees socialdemòcrates que eren tan en voga llavors. A l'Iran volien anar més lluny i aconseguir majors beneficis i, per això, escullen la via radical de les nacionalitzacions. La opció iraniana fou mal vista pels païssos occidentals que, finalment, van acceptar una sèrie de condicions contractuals molt diferents i que la resta de païssos exportadors no van valorar com una millora substancial de la situació.

    Veneçuela va obrir una nova línia de contracte mitjançant la clàusula de territoris no explotats. El què va fer, principalment, fou reduir el nombre d'anys dels permissos d'explotació i establir una millora fiscal de fins a un 50% sobre els beneficis a un preu fixat. Aquesta línia de contractes és la que fou seguida per tota la resta de païssos exportadors.

    Un altre fenòmen que marca els esdeveniments de la dècada és l'aparició de nous actors en el mercat. Aquests eren companyies independents americanes i societats estatals dels païssos europeus que, veient les oportunitats de negoci, volien entrar en el mercat del petroli al preu que fós. Aquests nous actors van fer proposicions econòmiques que milloraven la situació contractual dels païssos exportadors de manera general. La societat estatal italiana ENI, per exemple, va firmar un contracte `d'assossiació' pel qual només s'enduria el 25% dels beneficis, mentre que el país exportador s'emborsaria el 75% a un preu fixat. Aquesta entrada de nous actors no només va millorar la situació contractual dels païssos exportadors sino que, a més, va facilitar l'entrada de petroli a Europa i va incrementar la demanda.

    A finals de la dècada, la gran demanda es respon i els preus de mercat del producte baixen.. Davant d'això, els Estats Units porten a terme una sèrie de mesures proteccionistes per tal que la indústria petrolera del seu país no sigui perjudicada per la baixada dels preus internacional de mercat. La reacció dels preus fou a la baixa. Es va començar a crear una diferència molt àmplia entre el preu de venda fixat del producte (sobre el qual recau la imposició fiscal) i el preu del producte en els mercats.

    Davant d'aquesta reducció massiva dels preus, i per tant, dels `diferencials', les societats concessionàries van exercir el seu dret de reduir, unilateralment, el preu de venta fixat del petroli per tal que s'adeqüés al preu de mercat i, d'aquesta manera, obtenir més beneficis.

    La reducció del preu fixat porta a la reducció dels beneficis, i per tant dels ingressos, dels païssos exportadors. En una reunió de la Lliga àrab es va proposar formar un organisme en defensa dels interessos comuns. Aquesta idea, però, no es portarà a terme fins que les societats no exerceixin per segon cop el seu dret i hi hagi una segona reducció del preu fixat.

    Davant de tots aquest succesos ens podem preguntar, en termes d'acció col·lectiva, com pot ser que fins el 1960 no es va crear un organisme en defensa dels seus interessos?

    En la dècada dels cinquanta tots els païssos exportadors eren concients de la importància creixent del petroli, però la seva visualització de la situació era molt diferent : els païssos exportadors no percebien la situació com un fet comú sino que qualsevol plantejament el feien en clau individual :

    Per una banda, la majoria d'aquests païssos tenien una relació bilateral amb els paissos occidentals molt especial. Molts encara mantenien relacions pseudocolonials amb alguns Estats occidentals, com per exemple amb la Gran Bretanya que, a principis de segle, havia aconseguit algunes concessions com a penyora per als préstecs que feia. L'entrada de divises era molt agraïda en aquests païssos i la seva dependència econòmica era gran. Cap d'ells, doncs, volia actuar de manera impositiva ja que volien conservar aquestes relacions que consideraven bones i beneficioses.

    Per altra banda, per cada un d'aquests païssos no hi havia cap avantatge en el mercat que els afavorís, i si n'hi havia no era prou gran com per imposar condicions als forts païssos occidentals. Això ho il·lustraven amb els fets de Mèxic de 1938 o amb els fets més recents de l'Iran de 1951 que no tingueren solucions positives. Els païssos exportadors no es van equivocar alhora d'avaluar com a `no desitjable' la solució que Mèxic i Iràn van tenir, però tampoc van fer gaires esforços per mesurar-ne les causes que van portar a les respectives solucions. Fent-ho ara podem dir que, en l'única cosa que es van equivocar, sobretot pensant en Mèxic, va ser en l'elecció del moment històric idoni per a fer-ho. El carbó encara tenia un pes important com a font d'energia, i la demanda de petroli era molt moderada en 1938. Les reserves dels Estats Units poden encara contrarestar els efectes d'una retallada de la importació.

    A part d'aquests fets de caràcter més particular, la possibilitat de que els diferents païssos exportadors actuéssin de forma conjunta era molt limitada. Les relacions entre ells no eren les més idònies ja que eren Estats que, malgrat conviure en una mateixa regió, són de confesions molt diferents, amb dirigents de posicions ideològiques molt distants, alguns païssos són molt grans i amb moltes riqueses naturals i molta població, altres molt petits i amb molt poca població.

  • De creació fins als successos de Llíbia (1960-1969).

  • El 15 de setembre de 1960 es van reunir a Bagdad els 5 principals Estats exportadors de petroli del moment: l'Arabia Saudita, Kwait, l'Irak, l'Iran i Veneçuela i van crear la Organització de Païssos Exportadors de Petroli (OPEP). Entre els cinc produien el 90% del petroli del planeta.

    Segons els estatuts de la organització, els principals objectius eren : la coordinació de les polítiques petroleres i la determinació dels mitjans més adequats per preservar els propis interessos. Aquests estatuts també estableixen una estructura organitzativa que es basa en la Conferència (dos cops l'any) dels Estats membres com a òrgan que es troba a la cúspide de la piramide, una organització permanent amb seu a Gènova que és el Consell de governadors del qual en depén un secretari i, des del 1964, també una Comissió econòmica. Els mateixos estatuts també preveuen unes condicions d'ampliació de l'organització, que es basen, en primer lloc, que el país entrant tingui els mateixos interessos fonamentals que els païssos fundadors i, en segon lloc, que superi una votació per una majoria de ¾ dels membres inclosos els fundadors.

    Des dels seus inicis, l'organització estava liderada per l'Aràbia Saudita i, en menor mesura, per l'Iran, dos païssos que abogaven per una política conservadora i de moderació. Al principi, doncs, es va portar a terme una política de defensa davant les agressions econòmiques que rebien el païssos. Dins d'aquest marc d'actuació, els primers èxits van arribar despreés de la Conferència de Gènova, el 1962, en la qual, a part d'aprovar-se l'entrada de Llíbia i Indonesia a l'Organització (que llavors ja s'hi havia adherit el Qatar), es va acordar una variació dels contractes. La millora reclamada es basava en una imposició generalitzada del 50% dels beneficis de la Societat concessionària i l'establiment d'una royalty sobre la producció també. Tot sobre la base d'uns preus fixes que reclamaren que no es reduíssin més. Molt aviat es va aconseguir una revalorització dels preus fixes i uns millors ingressos pels Estats.

    A la fi de la primera etapa l'Organització estava composada per deu membres. El 1967 havia entrat Abu Dabi i el 1969 va entrar-hi Algèria.

    Tenim diverses preguntes inel·ludibles a fer en aquesta segona etapa : Què és el que va canviar en el context internacional i de la zona per a què s'iniciéssin els contactes que acabarien amb la creació de l'OPEP, malgrat tots els factors abans esmentats en contra? El què va canviar de forma determinant fou els ingressos que cada Estat percebia via impostos. Les reduccions dels preus fixes fetes pels Estats Units va provocar que visualitzéssin per primer cop un problema comú, que els afectava de manera molt semblant. La seva voluntat inicial fou eliminar aquell problema puntual millorant la seva situació contractual. La solució, fou, la de crear una Organització que protegís els Estats exportadors d'aquestes agressions econòmiques.

    En termes d'Olson,doncs, es cumpliran les condicions inicials per tal que es formi l'Organització:

    1)que es tracta d'un bé, el consum del qual no el considerem excluient (o sigui qualsevol benefici contractual que l'Organització aconsegueixi pot ser copiat per un altre país que no en sigui membre i treure'n els beneficis particulars deduits de la seva producció), els seu cost marginal és zero, i sobretot, que no hi ha rivalitat en el consum (o sigui, el fet que uns païssos estiguin negociant un altre contracte no suposa que altres païssos en quedin exclosos);

    2)que els beneficis reals que l'Organització va aconseguir en la primera etapa (que es reparteixen en funció de la producció, i que són simplement els obtinguts a partir de 1962, i als quals hi tenen accés tots els païssos exportadors, com ja hem dit) començaran a compensar els costos (que recauen només sobre els 5 Estats fundadors més els que es van anar incorporant al llarg dels 60), que es desprenen, en aquesta primera fase,únicament del manteniment de l'Organització. Aquests costos es reparteixen en base a la producció també.

    3)que, en aquell moment, el grup de païssos ja era força nombrós. Podia estar al entorn de la trentena, i la seva composició interna era molt heterogènia (com ja haviem dit abans la producció dels 5 païssos fundadors era del 90% de la total). En aquest marc inicial podem comprovar, doncs, que es produeix la situació d'explotació dels grans pels petits.

    Són els fets posteriors a la creació de l'Organització que posaràn en dubte la finalitat econòmica de la mateixa: com es pot entendre, doncs, que donant-se la situació d'explotació dels grans per part del petits alguns Estats petits acceptin entrar en l'organització, o sigui, acceptin assumir costos, sense tenir alts beneficis?

    Davant d'aquest nou plantejament cal que expliquem la creació de l'Organització des d'una prespectiva estratègico-política. Creiem que la finalitat principal de l'Organització era la de deixar-se veure internacionalment com un grup unit i cohesionat i molt poderós. O sigui, posicionar-se, internacionalment, davant d'occident amb una excusa de caràcter econòmic i no pas cultural com la Lliga àrab (cosa que canvia molt els termes de les relacions).

    Sota aquest enfocament ja podem explicar com és possible que, a finals dels anys 60, ja fóssin 10 els Estats disposats a assumir els costos de manteniment encara que fóssin mínims. Però se'ns presenten altres dubtes derivats de la contradicció d'aquesta explicació amb els estatuts de l'Organització.

    Penso que la causa d'aquesta diferència de posicionaments, recau en el paper que juga l'Arabia Saudí en tot el procés de creació de l'Organització. Es tracta d'un país ,com ja hem comentat altres vegades, que manté relacions i aliances privilegiades amb els païssos occidentals i que interessa mantenir; peró en un altre sentit és un país amb unes grans intencions i prespectiva de lideratge en el món àrab. L'Arabia Saudí,doncs, un dels païssos més grans, rics i importants de la zona, sempre aprofitarà la oportunitat de posicionar-se com a líder de qualsevol organització i encara amb més raó si aquesta pot amenaçar els interessos dels aliats occidentals a la zona. Així, doncs, mitjançant les seves capacitats diplomàtiques, l'Arabia Saudí va aconseguir fer veure als grans païssos petrolers veïns de la necessitat d'aliar-se i cooperar per tal de controlar els seus ingressos (raó inicial per la qual es van aliar) i per a posicionar-se davant d'occident com un grup poderós. Ja creada l'Organització, va treballar molt a fons per a ampliar la seva força de cara als païssos occidentals. Així va ser fins al 1969 amb una desena de membres.

    L'entrada de nous membres es pot explicar per altres condicions com la facilitat que ofereix l'organització per a sortir-ne en cas que el país consider-hi, en algun moment, que comença a ser defectuosa i els resultats de l'ús de la seva veu dins l'Organització sigiun inútils. Aquest és un dels models de llindar, exposat per Hirschmann, que permet entendre perquè molts païssos es deixen convèncer per l'exposició de motius dels diplomàtics saudís i accepten participar en els reduits costos.

    Aquesta nova exposició dels fets, doncs, posa a l'Arabia Saudí com el país que va promoure la creació de l'Organització. Tal com diria Wilson en la seva teoria sobre la iniciació de l'activitat col·lectiva, l'Arabia Saudí treballa com a `empresari polític' per a la creació de l'organització, ja que és ell que té tota una sèrie d'aspiracions obscures que el fan valorar els seus costos d'una altra manera.

    Aquest nou enfocament ens permet explicar, també, la moderació de la política de l'Organització en el tema petroler. Malgrat tenir el 90% de la producció de cru mundial (possessió que permet unes possibilitats coercitives importantíssimes) només van aconseguir un augment de la imposició fiscal sobre els beneficis de la producció, que en el millor cas era del 56'25%. Es comprèn doncs, l'actitut defensiva de l'Organització basada en frenar les reduccions dels propis ingressos.

  • Els preludis de la crisi (1969-1973)

  • A finals dels 60 el context és molt diferent al que ha dominat durant la dècada precedent. La crisi econòmica de l'etapa s'ha superat. Els Estats consumidors acceleran la seva demanda energètica i això fa pendre consciéncia als Estats portadors la seva força econòmica i política i de la vulnerabilitat occidental ( sobretot després de que els Estats Unists declarésin la seva limitació de reserves, i per tant, es col·loquéssin com a grans consumidors potencials al costat d'Europa i Japó.

    L'organització era formada per 10 membres. Els bons resultats de les negociacions i el bon moment del mercat van portar millor coordinació i cooperació i van fer guanyar confiança als païssos exportadors, fins al punt que molts ja qüestionéssin el repartiment impositiu 50%-50% pactat.

    Els succesos intenrs de Llíbia del1969 foren els que van variar el destí de l'Organització. El primer de septembre de 1969 el coronel Garafi arriba al poder en aquell país del nord d'Àfrica. La seva voluntat era liderar una política socialista i establir d'una vegade per totes una línea agressiva de negociació amb els païssos occidentals.

    Durant aquell any, un oleoducte que proveia a Europa va ser destruit i la solució de transport marítim era molt limitada.

    Aquest fet fou un nou argument per Llíbia i Algèria, que a raó de la seva proximitat a les zones de consum per imposar unes millors condicions fiscals, van trencar els contractes 50%-50% i van passar al contracte 55%-45%. Aquest exemple, fou seguit per tots els Estats productors.

    La conferència de Caracas del 1970, va posar de manifest la presa de consciència del nou context per part de tots els membres de l'Organització. A la vegade també posa de manifest que de nova actitud ofensiva es dirigida des dels Estats africans. Estats que reunits en d'una suborganització dins de l'OPEPdes de 1968, anomenada Organització de Païssos Àrabs Exportadors de Petroli ( OPAEP) , donaven l' impuls a aquesta línea dura d'actuació.

    La Conferència de Caracas, va finalitzar amb la resolució 120 que proconitzava un augment general dels preus i l' inici

    De negociacions amb els Estats occidentals. Les negociacions s'iniciaren en dos fronts després de la negativa de Llíbia i Algèria a portar a terme una negociació col·lectiva amb l'OPEP. Els Estats del Golf van recollir el resultat de les seves negociacions en els Acords de Teheran. Aquests incloien aconseguir la millora del 20% dels preus i una millora regular dels preus d'acord amb la inflació. Llíbia i Algèria, per altra banda, firmaran els Acords de Tripoli, consideren que els Acords de Teheran són de mínins i hi afegeixen una prima per la qualitat i una prima geogràfica de proximitat. Nigèria recollirà les disposicions llíbies.

    Són les devallades monetàries con el diner que afecten el preu del petroli del 1971 les que fan alçar altre cop la veu dels Estats exportadors.En la Conferència de Beirut, l'OPEP decideix que els acords (tan de Teheran com de Trípoli) no cobreixen aquesta eventualitat i reclamen una compensació. A Gènova es negocia un mecanisme d'indexació que permet l'adaptació del preu fixe a la nova situació monetària i un nou augment del la imposició fins 11,7%.

    El mateix any, els païssos socialistes de l'OPAEP començaran a posar en pràctica la via de les nacionalitzacions. El 1971 Algèria, Irak (1972) i Llíbia (1973) es van fer amb e 50% i 100% de la producció del seu país. Aquesta via, però, no es seguida per tots els Estats. Arabia Saudí, en un prinicipi, prefereix la pasticipació progressiva en les societats ja que no vol provocar cap situació conflictiva amb el seu principal aliat occidental: els Estats Units. Després ja s'unirià en el grup de Kowait, Adu Dali i Qatar que escullen la via de l'acord de New York (1972) per apropiar-se del 25% de les societats concessionàries i per a participacions futures.

    En aquesta fase, queda clarament demostrada la incapacitat de cohesió de l'OPEP i posa en qüestió, per primer cop, les raons de la seva existència . La raó que es pot donar d'aquesta clara disgregació són les divergències alhora de posar-se d'acord en la política que ha d'adoptar l'Organització davant d'occident. Els seus interessos són molt dispars. Això ha creat divisions internes, que trenquen amb la disciplina de grup, i que són fàcilment visibles des de molt aviat. Les divisions internes venen il·lustrades per la formació de diferents faccions en funció dels problemes cojunturals que van apareixent. Per exemple, la formació de l'OPAEP ja respon a la voluntat d'unificar enfocaments semblants davant la guerra àraboisraelí, amb la intenció de donar una resposta conjunta en cas de que hi hagués voluntat d'actuar; la negociació per separat, que es va plasmar en els acords de Teheran i de Trípoli, respon a una clivella de divisió dels païssos africans respecte els altres per raó de la qualitat del petroli; i com a últim exemple, les diferències en l'elecció de les vies d'actuació: nacionalització, participació progressiva, o altres més moderades que posen en evidència, principalment, el fet ideològic que separa socialistes i no socialistes. Malgrat tots aquests conflictes encara podem diferenciar, dins de l'Organització, entre la línia dura o radical i la línia moderada. Els païssos considerats de la línia radical estàn liderats per Llíbia, mentre que la resta són liderats per l'Arabia Saudí.

    L'Arabia Saudí , doncs, no pot controlar i apaivagar els aires d'optimisme i grandesa que es respiren entre aquests Estats que són conscients de la seva força i de la vulnerabilitat i dependència occidentals. El tempo de la política petrolera el marca, des del 1969, el grup de Llíbia. Aquesta política es basa en anar fent continues demandes i noves reivindicacions, que presenten cada vegada que el mercat és objecte de qualsevol petita modificació. Si la situació del mercat és estable provocaran que varii per buscar una nova justificació (destrucció oleoducte el 1969).

    La dinàmica d'actuació d'aquests païssos fa que la situació s'assembli molt a la combinació de les teories que presenten els jocs repetits indefinidament i que intentarem adaptar al nostre problema. En aquests jocs hi ha dos conceptes que prenen molta força, que són la reputació i les estratègies condicionals. Els Estats membres havien actuat sempre sota la consideració d'occident i, sobretot, dels Estats Units com un grup de païssos molt fort i que cal témer. Aquest fet suposa que molts dels Estats exportadors tinguin moltes reticències alhora d'actuar els primers en contra dels seus interessos per por a rebre represàlies, de la mateixa manera que van fer a Mèxic el 1938 i a Iràn el 1951.

    Com varia la situació? Occident va perdent, progressivament, la reputació que havia adquirit quan va intervenir a Mèxic i a Iràn, a partir de les concessions que es van fent, negociació rera negociació, als païssos de l'OPEP. Els Estats exportadors, doncs, fan les seves pròpies estratègies condicionals i arriben a la conclusió que les probabilitats que els Estats Units prenguin represàlies s'han anat reduint fins arribar a un punt que mereix arriscar-se. Serà,doncs,la pèrdua de la reputació que facilitarà als païssos exportadors de veure que els pagaments de la nova situació els hi són favorables.

    Qui serà, doncs, el primer en actuar? En aquest sentit podem considerar que qualsevol dels païssos exportadors té capacitat de visionar la nova estructura de pagaments , ja que es tracta d'un joc amb informació perfecte. Aquests nous pagaments vindràn deduits de la posició de dependència esmentada dels païssos occidentals. Malgrat l'evidència de la nova situació, hem de recòrrer als models de llindar que van plantejar tan Schelling com Lohmann per tal d'explicar perquè Llíbia és sempre la que ha d'actuar primer? Tots els païssos van temptejant el terreny i mesurant els moviments dels païssos occidentals en cada negociació fins que un d'ells descobreix que la situació dels pagaments ha canviat i el risc és assumible. Tan abans de la Conferéncia de Caracas (amb el canvi d'imposició fiscal), com a Trípoli o a Gènova sempre hi ha els Estats radicals, socialistes o no, reclamant majors ingressos que la resta. Darrera els radicals s'hi afegeixen la resta dels païssos que veuen el canvi de situació, que es basa en el intercanvi de pagaments que hi ha després de cada negociació per part dels Estats Occidentals en comparació amb els fets de 1938 i 1951. Hem d'entendre, doncs, que malgrat una visualització positiva de la nova situació ningú vulgui ser el primer. La teoria dels llindars ens permet entendre aquesta millor predisposició de Llíbia a actuar. Els radicals socialistes estan més abesats al risc, i quan veuen que el risc s'ha minimitzat i ha entrat dintre del seu umbral, actuen. La resta d'Estats veient que la situació dels Estats occidentals ja no és la d'abans segueixen a Llíbia. La reputació d'Estats durs els està caient per terra a Occident.

    Què passa amb occident el 1973? Estan completament a les mans dels Estats exportadors. La seva dependència energètica és tan gran que s'abesaran a qualsevol demanda que es faci des dels païssos exportadors. Cap dels païssos occidentals havia previst una situació com la que es produiria el 1973. Tots ells estaven només pendents del seu creixement econòmic sense mesurar els seus punts febles ni fer plans de previsió en fuinció d'aquests. Estan completament a l'ampara de les decisions dels païssos de l'OPEP. Encara que la majoria dels exportadors no ho saben.

    C) BIBLIOGRAFIA

    · L. Mihailovitch, J-J. Pluchart “L'OPEP. Organisation des Pays Exportateurs de Pétrole”; Presses Universitaires de France, 1980.

    Els primers passos de l'OPEP

    12