Ojo humano

Óptica. Anatomía ocular. Ojo humano. Estructura. Visión de colores. Enfermedades oculares: presbicia, miopía, hipermetropía, cataratas, astigmatismo, daltonismo. Deficiencia visual

  • Enviado por: Nina
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 19 páginas
publicidad
publicidad

FUNCIONS I CARACTERÍSTIQUES I

L'ull humà

Encara que l'ull és denominat sovint l'òrgan de la visió, en realitat, l'òrgan que efectua el procés de la visió és el cervell; la funció de l'ull és traduir les ones electromagnètiques de la llum en un determinat tipus d'impulsos nerviosos que es transmeten al cervell a través del nervi òptic.

Els raigs de llum que li arriben, que provenen del seu entorn, produeixen imatges sobre una "pantalla" que té al seu interior (retina) .

És pràcticament esfèric (d'uns 2,5 cm de diàmetre); la part exterior la forma una membrana blanca i opaca (escleròtica) que en la part anterior es bomba (té una curvatura més gran) i és transparent: aquesta part és la còrnia.

Darrere de la còrnia hi ha un líquid transparent (humor aquós) que és una dissolució aquosa de sal; aquest líquid és retingut pel cristal·lí, un cos elàstic, transparent, d'aspecte gelatinós, que es comporta com una veritable lent convergent biconvexa. El cristal·lí està subjectat pels seus extrems al globus ocular pels músculs ciliars  els quals, segons la pressió  que exerceixen, fan que el cristal·lí es bombi més o menys, variant el seu radi de curvatura i, per tant, la seva distància focal (i potència).

Darrere del cristal·lí, i omplint tot l'espai restant del globus ocular, hi ha l'humor vitri, un líquid (dissolució aquosa) transparent.

La llum entra a través de la pupil·la (nineta de l'ull), que és una obertura de diàmetre variable que hi ha al centre de l'iris, la pigmentació del qual dóna el "color dels ulls". És l'iris qui, en contraure's o expandir-se, fa que la pupil·la disminueixi o augmenti de diàmetre.

La pupil·la regula l'entrada de llum: és un diafragma que deixa entrar més o menys llum, segons quina sigui la intensitat d'aquesta.

Els raigs de llum, després de travessar la còrnia, l'humor aquós, el cristal·lí i l'humor vitri, arriben a la retina, que conté un tipus de cèl·lules nervioses sensibles a la llum. La imatge formada a la retina és enviada al cervell a través del nervi òptic.

Parts de l'ull humà

Visió dels colors


En la retina hi ha cèl·lules de forma cilíndrica (bastons) i d'altres de forma de cònica (cons). Els cons són els responsables de la visió dels colors (visió cromàtica) la qual pràcticament només es dóna en les persones i en els primats; la resta dels mamífers només tenen bastons per la qual cosa solament veuen en "blanc i negre". Els cons requereixen alts nivells d'il·luminació en comparació amb els bastons; per aquesta raó en la visió nocturna només actuen els bastons i la nostra visió és, pràcticament, de tons grisos.'Ojo humano'

La visió dels colors depèn de tres tipus de cons, cadascun dels quals conté un pigment fotosensible diferent dels altres: així, n'hi ha uns que absorbeixen preferentment la zona blau-violeta de l'espectre, d'altres la verda i altres la groga-roja. Els colors roig, verd i blau, són els colors primaris; tots els altres colors es formen per combinació d'aquests tres. Per exemple, així es formen els colors en el televisor en color: la pantalla té petits segments verticals, en grups de tres, cadascun dels quals és d'un dels colors primaris; segons sigui la intensitat relativa de cadascun dels tres segments, la seva suma proporciona un color determinat.
 

Acomodació

Quan un objecte es troba molt allunyat d'una lent convergent (fig. A), la imatge es forma pràcticament en el focus, per tant, quan mirem un objecte llunyà, el cristal·lí forma la imatge en la retina, en la qual es troba (pràcticament) el focus. En aquesta situació el cristal·lí està en repòs, és a dir, no es troba sotmès a compressió per part dels músculs ciliars.

'Ojo humano'

a - Visió d'un objecte llunyà: la imatge es forma a la retina; el focus és a la retina.


b - Si l'objecte s'apropa, i no es modifica prou la distància focal, la visió és borrosa.


c -  Amb l'acomodació, els músculs ciliars comprimeixen el cristal·lí i f' disminueix; la imatge de l'objecte proper
també es forma la retina.

'Ojo humano'

En un ull normal no és necessària l'acomodació per a veure els objectes distants, doncs s'enfoquen en la retina quan la lent està aplanada gràcies al lligament suspensor. Per a veure els objectes més propers, el múscul ciliar es contreu i per relaxació del lligament suspensor, la lent s'arrodoneix de forma progressiva. Un nen pot veure amb claredat a una distància tan curta com 6,3 cm. A l'augmentar l'edat de l'individu, les lents es van endurint a poc a poc i la visió propera disminueïx fins a uns límits d'uns 15 cm als 30 anys i 40 cm als 50 anys. En els últims anys de vida, la majoria dels éssers humans perden la capacitat d'acomodar els seus ulls a les distàncies curtes. Aquesta condició, cridada presbiopía, es pot corregir utilitzant unes lents convexes especials.

L'estructura de l'ull

Ningú és conscient de les diferents zones en les quals es divideix el seu camp visual. Això és degut al fet que els ulls estan en constant moviment i la retina s'excita en una o altra part, segons l'atenció es desvia d'un objecte a un altre. Els moviments del globus ocular cap a la dreta, esquerra, dalt, baix i als costats es porten a terme pels sis músculs oculars i són molt precisos. S'ha estimat que els ulls poden moure's per a enfocar en, almenys, cent mil punts distints del camp visual. Els músculs dels dos ulls funcionen de forma simultània, pel que també ocupen la important funció de convergir el seu enfocament en un punt perquè les imatges d'ambdós coincideixin; quan aquesta convergència no existeix o és defectuosa es produeix la doble visió. El moviment ocular i la fusió de les imatges també contribueixen en l'estimació visual de la grandària i la distància.


Músculs extrínsecs de l'ull

Vista lateral de l'ull, on es pot observar els músculs extrínsecs units directament al globus ocular que permeten el moviment de l'ull. Els quatre rectes estan alineats amb els seus punts d'origen, mentre que els dos oblics s'insereixen en la superfície ocular formant un angle.

Estructures protectores

Diverses estructures, que no formen part del globus ocular, contribueïxen en la seva protecció. Les més importants són les parpelles superior i inferior. Aquests són plecs de pell i teixit glandular que poden tancar-se gràcies a uns músculs i formen sobre l'ull una coberta protectora contra un excés de llum o una lesió mecànica. Les pestanyes, pèls curts que creixen en les vores de les parpelles, actuen com una pantalla per a mantenir les partícules i els insectes fora dels ulls quan estan oberts. Darrere de les parpelles i adossada al globus ocular es troba la conjuntiva, una membrana protectora fina que es plega per a cobrir la zona de la escleròtica visible. Cada ull conta també amb una glàndula o carúncula llagrimal, situada en el seu cantó exterior. Aquestes glàndules segreguen un líquid salí que lubrica la part davantera de l'ull quan les parpelles estan tancats i neteja la seva superfície de les petites partícules de pols o qualsevol altre cos estrany. En general, el parpelleig en l'ull humà és un acte reflex que es produeix més o menys cada sis segons; però si la pols arriba a la seva superfície i no s'elimina per rentat, les parpelles es tanquen amb més freqüència i es produeix major quantitat de llàgrimes.

Defectes de la visió

Presbícia o vista cansada

 És la  reducció de la capacitat d'acomodació deguda a la pèrdua de  “força” dels músculs ciliars o a la pèrdua de flexibilitat del cristal·lí.
 El qui la pateixen veuen bé de lluny, però no de prop.
 Es corregeix amb lents convergents (bifocals/progressives).

Miopia

 L'ull miop veu bé de prop, però no veu bé de lluny, degut a un excés de convergència (per exemple, el cristal·lí és massa gruixut).
 Es corregeix amb lents divergents.

Hipermetropia

A l'ull hipermètrop li falta convergència: no veu bé de prop; quan està en repòs el seu focus imatge es troba darrere la retina.
Es corregeix amb lents convergents.

Cataractes

 Per a una visió nítida és necessari que el cristal·lí sigui transparent.
 Les cataractes consisteixen en la pèrdua de transparència del cristal·lí, la qual cosa fa que la visió sigui borrosa i pot arribar  a anular la visió de qui les pateix.
 Solució: quirúrgica (canviar el cristal·lí, mitjançant cirurgia; avui en dia es pot fer amb cirurgia ambulatòria- sense ingrés-, amb la tècnica anomenada facoemulsificació)

Astigmatisme

És degut a la irregularitat de la curvatura de la còrnia, de tal manera que d'un objecte se'n pot obtenir una imatge distorsionada.
Es corregeix amb lents cilíndriques.

Daltonisme

Consisteix en la impossibilitat o dificultat de distingir determinats colors; generalment, els qui el pateixen confonen el roig i el verd.
És un defecte hereditari.

REVISIONS OCULARS

És un bon costum visitar periòdicament (cada un o dos anys) l'oftalmòleg per tal que ens faci una revisió ocular, amb la qual es poden detectar a temps malalties com el glaucoma que no donen símptomes fins que es manifesten (i llavors tenen difícil solució).

La formació de l'ull

  • 4 setmanes (embrió de 6mm i 0,5 grams aprox.): Ja es destaquen les vesícules que donaran lloc als ulls.

  • 5 setmanes (embrió de 14mm aprox.): Els ulls es comencen a perfilar.

  • 2n mes (fetus de 4cm i 5 grams aprox.): Els ulls ja es comencen a destacar, tot i que no són més que uns petits forats en el crani.

Ja es poden observar la formació de les parpelles, sobre el cristal·lí dels ulls, que al llarg dels pròxims dies agafarà una forma ovalada. Les parpelles superiors i inferiors estan unides i tancades, no les obrirà fins al setè mes.

Durant les 8 setmanes seguents es farà el desenvolupament general i el detall de l'ull.

  • 5é mes (fetus de 25 cm i 250 grams aprox.): Apareixen les celles i les pestanyes, que comencen a cobrir-se de pèl.

  • 7é mes (fetus de 35cm i 1200 grams aprox.): Obra i tanca els ulls ja que els globus oculars estan perfectament formats i en disposició de complir les seves funcions. Rep la llum com un dèbil resplendor vermellenc.

  • 9é mes (fetus de 45/50cm i 2599/3200 grams aprox.): El procés de formació anatòmica ha acabat, i els dispositius visuals estan completament desenvolupats, a excepció de la part mes important de la retina, que acaba el seu desenvolupament a finals del primer any de vida del nen. En el recent nascut es característic el color de l'iris, que sol ser d'un gris blavenc, fins que arriba a tenir el seu color definitiu, desprès d'uns mesos.

Els ulls dels nadons al néixer

En la primera setmana podem apreciar:

  • Presenta el reflex fotomotor: La pupil·la es contrau amb la llum.

  • Parpelleja davant dels estímuls lluminosos amb rebuig, tirant el cap enrera. El tancament de l'ull per aproximació d'un objecte, tardarà uns mesos en presentar-se.

  • Tanca la parpella a l'intentar obrir-los.

  • El tancament de les parpelles es desigual i no simultani fins arribar al primer mes de vida.

  • Els moviments de les parpelles són estranys.

En la segona setmana:

  • Comença a immobilitzar els ulls, com si ja fixés la visió.

  • Desapareix el rebuig del cap, davant dels estímuls lluminosos.

En la tercera setmana:

  • Es produeix un augment en els moviments oculars.

  • Si l'hi intentem obrir les parpelles, comença a defensar-se movent el cap i els braços. Apareix el reflex de la por i l'amenaça.

Al complir el mes:

  • Comença a coordinar els moviments del cap i dels ulls.

  • Es ara quan es produeix la fixació de la mirada i cap a finals del primer trimestre ja serà capaç de seguir amb seguretat un objecte amb moviment.

FUNCIONS I CARACTERÍSTIQUES II

Com desenvolupar-ho?

Quan un nen/a neix cec, lògicament, al faltar-li al nen informació visual, el seu desenvolupament serà, en algunes àrees, més lent del que el nen que veu. Però si ell i els seus pares reben suport des del principi per persones amb experiència, podrà dur una vida estimulant i plena potenciant al màxim les habilitats del nen, proporcionant estratègies alternatives i/o compensadores de la pèrdua parcial o total de la visió, a fi que les desviacions del desenvolupament es minimitzin al màxim possible, quan no sigui possible la seva eradicació.

Quan és un bebè, és necessari estimular la comunicació en tots els moments que estigui despert, amb carícies, perquè es senti segur. Tots els moviments han de ser suaus, anticipant sempre amb paraules perquè no se sobresalti; el paper de la mare com primera estimuladora és fonamental. Cal evitar la sobreprotecció i la no acceptació de la discapacitat del nen, ja que ho convertirà en un ésser passiu, insegur i incapaç d'aprendre; les actituds positives provocaran interès per aprendre, seguretat i domini de les seves pors. Els nens cecs que estan sobreprotegits solen presentar problemes en el reconeixement del seu esquema corporal i l'espai.

Cal donar-li una informació detallada dels esdeveniments del mitjà i facilitar-li el coneixement dels objectes que es troben al seu abast i la possibilitat d'intervenir en situacions socials que els permeti conèixer i dominar altres codis de conducta. els pares haurien d'estar en contacte amb entitats de cecs, on podran rebre una orientació adequada i els nens entrar en contacte social amb altres nens, que els servirà d'estímul.

Estimulació psicomotriu

El nen amb discapacitat visual neix amb tots els seus reflexos igual que el nen vident.

Per al desenvolupament de la locomoció cal seguir tots els passos, des del control del clatell fins a la marxa. Cal explicar-li des del principi, d'una manera senzilla i concreta, què i per a què es fa, encoratjant-lo constantment i estimulant-lo amb carícies, manyagues, etc. Canviar-lo de posició constantment, d'assegut a gatejar, bipedestació i marxa. Atenció amb el control del clatell. Pujar i baixar escales, amb especial cura en l'educació de la caiguda, perquè no s'asseu alarmat davant una situació perillosa.

No és convenient canviar els objectes perillosos de la casa, sinó ensenyar-li el lloc on es troben, utilitzant tots els sentits per a localitzar-los i tractar d'evitar-los.

Esquema corporal.

La imatge corporal és molt particular i varia segons la percepció de cos de cadascun i d'acord a la seva malaltia. L'estimulació és necessària per a ajudar a formar la seva imatge corporal i la presa de consciència de si mateix. Hem de treballar amb el nen en el reconeixement del cos, postures que pren en l'espai, etc. mitjançant contactes i moviments del cos del nen, nomenant les seves parts amb el nom real, ell explorant el teu cos, que li servirà de model, per a aconseguir una imatge mental d'altres cossos diferents al seu. Expressió mímica i gestual. En els primers dies després del naixement, el rostre manca de mímica i a poc a poc van apareixent moviments reflexos i més tard voluntaris, sent la traducció de l'estat afectiu. El bebè cec congènit la posseeix al principi perquè aquests moviments són reflexos, però després, al no tenir tornada amb la mirada, la perd. En canvi, el cec adquirit la té i la perd per falta d'estímul. És important, per a assolir la seva integració social, que copiï les expressions de l'altre, ja que les persones vidents les utilitzen normalment per a expressar els seus estats d'ànim.

Desenvolupament del llenguatge.

És important que comprova els moviments respiratoris en l'altre, moviments de la llengua i els llavis, que existeixi contacte cos a cos, que toqui la cara i el coll perquè pugui sentir els moviments de qui li parla. Parla-li quan es mogui prop o lluny d'ell i quan surti o entre del lloc on es troba digui hola o adéu. L'adquisició del llenguatge oral pot ser tardà pel retard psicomotriu. Quan el llenguatge es desenvolupa sense experiències sensorials directes, pot aparèixer el verbalisme i la ecolalia, pel que és important posar en paraules totes les accions i executar-les amb una fi determinada

Desenvolupament perceptual:

Com més gran sigui el nombre d'experiències sensorials, major serà el camp d'interès que farà que el nen es mogui i es torni actiu. És necessari que la persona utilitzi la seva resta visual en qualsevol condició ambiental, ja que la visió no es gasta ni s'estalvia, és més, com més s'utilitza la visió, major és la probabilitat d'un millor funcionament visual. L'objectiu de qualsevol programa d'estimulació visual és arribar a el major grau d'autonomia personal possible a través de l'ús de la visió, encara que hagi d'ajudar-se en altres sentits per a aconseguir-lo.

JOCS I JOGUINES

Introducció

La importància de les joguines per a aconseguir un desenvolupament cognitiu adequat ha estat posada de manifest en nombroses ocasions. Des de Piaget fins als nostres dies hi ha gran quantitat d'investigacions sobre la importància del joc i de les joguines. D'altra banda sabem que els nens amb algun tipus de deficiència i, per tant, amb Necessitats Educatives Especials, necessiten una major i millor estimulació perquè tinguin un desenvolupament físic, cognitiu i social equiparable al dels seus companys sense deficiències. La raó d'aquest treball és unir aquests dos temes: Joguines i Deficiències per a intentar, des d'alguna cosa tan elemental com el joc, que hagi les menors diferències educacionales entre un nen amb i sense deficiència. A més, es pretén que la seva vida sigui el més "normal" possible des de la seva infància, tenint accés als mateixos materials que la resta dels nens. En alguns casos es necessiten joguines específiques que potenciïn els aspectes dels quals es manquen quan un nen té algun tipus de deficiència, d'altra banda han de potenciar els sentits que van a assumir el treball dels quals no funcionen bé i finalment han de tractar d'estimular els "restes" (auditius, visuals) que es puguin aprofitar en el nen. En altres casos no serà necessari fabricar joguines específiques, si no adaptar els ja existents perquè puguin jugar tots (nens "normals" i amb deficiències), creant un món sense barreres des de la infància.

Que es el joc?

És difícil trobar característiques comunes als distints tipus de jocs. Per a Vygotsky (1933) el joc és una activitat social en la qual, gràcies a la cooperació amb altres nens, s'assoleix adquirir papers que són complementaris al propi. Segons Piaget (1946), les característiques del joc són: 1 . És una activitat amb la fi en si mateixa 2 . Espontaneïtat del joc en oposició al treball, a l'adaptació a la realitat. 3 . El joc és una activitat que proporciona plaure en comptes d'utilitat 4 . Falta relativa d'organització i el joc (això pot perjudicar als nens cecs ja que necessiten un gran ordre en totes les situacions de la seva vida) 5 . Alliberament dels conflictes ja que el joc o ignora els conflictes o els resol 6 . Sobremotivación. Convertir una activitat ordinària en joc permet obtenir una motivació suplementària per a realitzar-la (aprenentatge extra mitjançant el joc per a nens amb necessitats educatives especials). Com a conseqüència de tot això Piaget assenyala que el joc no pot diferenciar-se de les activitats no lúdiques, sinó que consisteix simplement en una orientació que accentua alguns caràcters de l'activitat. Respecte als processos d'assimilació i acomodació, en el joc hauria un predomini de l'assimilació, sense el mateix grau d'acomodació: el nen incorpora la realitat als seus esquemes però no es preocupa d'acomodar-se a aquesta realitat, sinó que la modifica a la seva conveniència. Per a Bruner (1972) el joc està lligat directament a la inmadurez amb la qual neixen els éssers humans i que és la qual li va a permetre produir una gran quantitat de conductes molt variades que donen lloc a una adaptació molt flexible. En aquesta etapa el joc ocuparia importantísimas funcions ja que fa possible que l'organisme jove experimenti amb conductes complexes sense la pressió d'haver d'arribar a un objectiu. Per això, el joc "és un mitjà de minimitzar les conseqüències de les pròpies accions i, per tant, d'aprendre en una situació menys arriscada" (Bruner, 1972,p. 55).

El joc en deficients visuals

En l'edat en la qual els nens vidents empren tant les seves mans per a descobrir noves fonts d'estimulació i per a organitzar i diferenciar el món exterior, els nens cecs es troben en serioses dificultats: d'una banda quant a les activitats de localització, d'abast i asimiento dels objectes i, per una altra, el món dels objectes inanimados resulta escassament atractiu. La boca en el nen cec, segueix sent durant molt més temps l'òrgan de percepció fonamental, les mans arriben a amb més lentitud el seu important paper de control i domini del món exterior. Al seu torn, la relativa deprivación del món dels objectes, que atreuen l'interès en funció de la seva forma i el seu color, fa més vulnerable al nen cec en el desenvolupament de la seva identitat i autonomia personal. Cap al final del primer any el nen cec té una clara tendència a centrar-se en si mateix o en les figures d'inclinació. És precisament cap a aquesta edat (estadi V del període sensorio-motor) quan els nens vidents comencen a assimilar els esquemes d'objecte i persona en activitats integrades de caràcter comunicatiu. Característiques del joc en deficients visuals: A.-Tendència a un joc simple i repetitiu Burlingham ens diu que les conductes repetitives es perllonguen més temps en els nens cecs, tant en funció del desenvolupament cognitiu com per al propi plaer del nen. McGuire i Meyers, en l'estudi realitzat en 1971, en el qual van observar a 27 nens cecs, van trobar que el 87% dels nens de la seva mostra presentava conductes estereotipades com girar, saltar o llençar-se al sòl, i que el 67% dels mateixos presentava jocs repetitius amb un mateix objecte o amb un sol tipus d'ells. B.-Tendència a un joc menys espontani i creatiu Sandler en 1965 ens parla de l'absència d'impulsos creatius en el joc dels nens deficients visuals. Diu que als nens cecs és necessari introduir-los prèviament en el joc perquè aquest pugui ser utilitzat com eina terapèutica. C.-Tendència a la concreció i falta d'imaginació Singer i Singer, en 1973, van investigar el contingut imaginatiu en els somnis i en el joc de fantasia de nens cecs i vidents d'entre 8 i 12 anys d'edat. Els resultats indicaven que les històries narrades, els somnis i els jocs dels cecs són més concrets i tenen falta de flexibilitat i riquesa d'associació. Els mateixos autors ens parlen de la falta d'un comportament exploratorio en nens cecs que provoca la dificultat de combinacions associatives noves, que arriben a ser l'aliment de la fantasia. D.-Manifestacions d'agressivitat restringides Burlingham en 1977, referint-se específicament al joc de nens cecs, ens diu que actes agressius com pegar o donar puntades estan restringits. Estudis posteriors van observar que el 40% dels nens cecs presentaven verbalizaciones hostils en el joc amb els seus companys. I.-Escàs interès pels objectes "Hi ha un interès limitat en el món exterior i un tornar-se cap a si mateix per a trobar sensacions corporals agradables" (Sandler, 1965) F.-Dependència de l'adult Perla Tait (1972) va realitzar una investigació i, entre uns altres, va obtenir les següents dades: -Els nens cecs demanaven a l'observador que actués com agent per a portar a terme accions. -Les preguntes que els nens cecs formulaven freqüentment no esperaven resposta i semblaven més aviat encaminar-se a mantenir línies obertes de comunicació amb l'adult que a obtenir informació. G.-Dificultat per a la comprensió d'elements especials Perla Tait, en la seva anàlisi descriptives del joc insisteix en la dificultat que troba en els nens cecs a manejar fronteres, escenaris, delimitacions espacials, etc.

El valor de les joguines

Segons el Dr. Jeffrey Goldstein, en els nens tot està relacionat i contribuïx al seu futur. Tot es combina per a formar la personalitat del nen: els problemes físics i de comportament, la informació genètica i el desenvolupament del seu caràcter influït per l'entorn. El joc contribuïx d'una manera considerable a aquest procés. Jugar ha de ser l'activitat principal del nen, ja que el joc ocupa un paper educatiu decisiu fins al final de la infància. El joc comença més específicament amb l'etapa prensil, als quatre o cinc mesos. Els nens s'adonen del seu cos, agafen els objectes, els llencen al sòl, els recullen, els tornen a deixar caure. Comprenen els conceptes fonamentals. Forma, consistència, pes, objectes tous o durs, grans o petits, pesats o lleugers, baix, dalt, l'esquerra i la dreta. Els nens segons van descobrint el seu cos i adquirint coneixement sobre ell, comencen a aprendre sobre si mateixos i l'espai. Descobrixen la relació causa-efecte i desenvolupen una notable capacitat d'atenció quan experimenten aquesta revelació. En la seva activitat practiquen la repetició i la perseverança. Poc després, després d'haver jugat pel seu compte, es veuen enfrontats amb les relacions cap als altres. Així, a poc a poc, l'estructura interior del nen creix mitjançant el joc. Segons el Dr. Julien Cohen-Solal, la personalitat del nen és modelada pel fet de jugar. El joc és necessari si volem que el nen es converteixi en un adult creatiu, actiu i sa. Jean Piaget (1962) va dir: "Podem estar assegurances que tots els successos, bons o dolents, en la vida d'un nen tindran repercussió en els seus ninots". Les joguines i el joc ajuden als nens a enfrontar el passat, comprendre el present i preparar-se per al futur (Fabe, 1995; Smith, 1982) En 1992 Fisher va demostrar a través d'un resum de 40 estudis que el joc es troba significativament relacionat amb: · la resolució creativa de problemes · El comportament corporatiu · El pensament lògic · Els quocients intel·lectuals · La capacitat d'integració i lideratge. Respecte a l'ús de joguines durant el joc, també hi ha estudis que relacionen la disponibilitat de distintes joguines en la infància amb el quocient intel·lectual del nen a l'edat de tres anys (Elardo, Bradley i Caldwell, 1975). Durant el joc, els nens fan ús de molts mecanismes típics de l'aprenentatge: tracten a les joguines de manera original, moltes vegades narrant les seves activitats, i agrupen joguines similars, simplificant la memòria. Classificarem la utilitat de les joguines en funció dels aspectes que treballen.

Per a que adaptar les joguines?

Les persones sense deficiències aprenem molts dels continguts socials d'una forma implícita a través dels cinc sentits en funcionament. No obstant això, quan un dels sentits falla, una gran quantitat d'informació es perd, no arriba, per tant les persones amb deficiències sensorials no estan en igualtat d'oportunitats respecte a les persones sense deficiències. Per a resoldre aquestes diferències, els nens amb deficiències sensorials han de dedicar més temps a l'aprenentatge en detriment del temps d'oci i joc. No obstant això, un nen de la seva mateixa edat no té aquesta necessitat de temps extra d'aprenentatge perquè la societat li proporciona aquests continguts de forma implícita. Així, hi ha un desavantatge addicional a la pròpia deficiència. Com solucionar ésto? Integrant aquests continguts en el joc, he aquí la necessitat d'adaptar les joguines. Perquè, d'aquesta manera, el nen aprèn mentre juga. I al ser jocs que estan sempre aquí, al ser utilitzats freqüentment els continguts es fixen millor, produint-se un bon aprenentatge que equipés als nens amb deficiències als nens sense elles. Però per a adaptar joguines cal tenir en compte alguns factors: à L'adaptació pot ser una mesura segregadora. Seria millor que una mateixa joguina servís per a nens amb i sense deficiències, encara que en el primer cas necessitessin algun tipus d'adaptació (però no una joguina distinta). Aquests elements adaptadors es vendrien de forma separada a la joguina, sense arribar a fer aquest diferent. Cal tenir en compte que molts de les joguines són fruit de "modes" i fan que el nen formi part o no determinats grups. Si és una joguina no adaptada pot fer que hagi més problemes i marqui encara més les diferències; no obstant això si ho vam adaptar posarem al nen al mateix nivell que els seus amics/as, facilitant un procés integrador i de normalització de la vida al deficient. à Però per altra banda, de vegades tenir algun tipus de deficiència sensorial duu implícita la pertinença a una comunitat pròpia i distinta de la "normal" (per exemple, la comunitat sorda) i el crear joguines pròpies per a aquests nens sords o cecs pot ajudar que els nens s'identifiquin i formen part millor de la seva comunitat. Encara que cal prestar una especial atenció a aquest aspecte ja que en els últims temps algunes comunitats que agrupen a persones amb distints tipus de minusvalideses estan començant a formar guetos, allunyant-se de tot objectiu d'integració social. Aquestes dues idees, integrar al nen amb deficiència sensorial en la societat "normalitzada" que li envolta, amb les conseqüents diferències que es van a mantenir durant la resta de la seva vida; o integrar al nen en la comunitat a la qual pertany pel nero fet d'haver nascut sord o cec, amb el conseqüent accés més facilitat a la informació però disgregació de la resta de la societat, estan contraposades si les prenem com dos pols extrems d'una escala bipolar, tenint la responsabilitat els pares de prendre la decisió més adequada en funció de les característiques dels seus fills. D'aquesta manera haurien de decidir-se per un tipus de joguines o per uns altres, encara que en aquest cas és recomanable una postura intermèdia que tracti que el nen es creu en un context el més ric possible i on s'integrin millor els seus dos mons.

Activitats per a nens cecs

EL PUZLE DEL TACTE DESCRIPCIÓ És un puzle en relleu, format per distintes teixidures i que per a unir-lo solament és necessari el sentit del tacte. OBJECTIUS 1 . Ajudar al desenvolupament del sentit del tacte 2 . Inicis de la lògica del maneig de puzles PER A QUI Per a nens cecs de (a més edat, augmenta la dificultat amb teixidures menys evidents i peces més petites i nombroses). QUÈ DESENVOLUPA? El sentit del tacte. La imaginació, concentració i abstracció. EL MÒBIL DE LA LLUM DESCRIPCIÓ Mòbil de bressol les peces del qual produïxen llum natural (reflectint i/o alterant la llum natural). Té miralls, papers de colors que brillen, cristalls de colors, etc. OBJECTIUS 1 . Estimular les restes visuals del nen cec 2 . Que el nen cec amb restes visuals aprengui a distingir entre llum/foscor/brillo/ombres, i alguns colors si les restes són aprofitables. PER A QUI Per a bebés cecs. QUÈ DESENVOLUPA? Estimula les possibles restes visuals perquè aquests siguin aprofitables. Desenvolupa la capacitat per a distingir llum i foscor. à LA CAIXA DELS SONS DESCRIPCIÓ 1 . En una caixa hi ha distints elements sonors (sonajas, timbals, xilòfons, panderetas, tam-tames i triangles) 2 . Fitxes amb el nom dels instruments i adjectius associats als sons que produïxen. OBJECTIUS 1 . Que el nen sord amb restes auditives estimuli aquestes restes perquè siguin aprofitables. 2 . Que el nen cec estimuli el sentit de l'oïda que va a ser el seu principal guia en el futur. 3 . Despertar l'interès pels instruments musicals apropiats a la seva edat 4 . Saber acoblar el seu moviment al ritme i al silenci. PER A QUI Per a nens cecs i sords. En contra del que es fa habitualment, cal acostar als nens sords al món del so. Si tenen restes auditives aquests es poden estimular (especialment en edats primerenques on encara pot servir d'alguna cosa aquesta estimulació). Si no tenen restes auditives poden "sentir" els sons a través de les vibracions, bé a través del tacte, bé mossegant els instruments. Els nens cecs, per contra, han de desenvolupar especialment aquest sentit que serà qui ocupi després una major part en el seu cervell, sent el major encarregat de suplir la vista. Aquest joc ajuda a l'agudesa auditiva. QUÈ DESENVOLUPA? En sords, estimula les restes auditives. En cecs, potencia el sentit de l'oïda. Afavoreix el reconeixement de la informació que falta a través del sentit principal (quins indicis sonors cal complementin la informació?)

Joguines per a nens cecs

De menuts, molts de nosaltres vam tenir una joguina favorita. Ja anés un animal de peluix, blocs de construcció o un autito de joguina inspirava la nostra creativitat, podia entretenir-nos per hores i era una sortida per a explorar el món que ens envoltava. Aquesta necessitat de descobriment i amor pel joc és una part universal de ser nen. Encara que tots els nens tenen diferents necessitats, gustos i interessos, el desig de jugar és constant! Jugar ensenya als nens sobre si mateixos, sobre els seus voltants i sobre la forma d'interactuar amb les altres persones. Les joguines i els jocs: · Inspiren la curiositat del nen per moure's i explorar. · Promouen la consciència en les persones, les coses i els llocs. · Fomenten la comunicació amb els altres. · Lliuren oportunitats de desenvolupament social i emocional. · Estimulen l'intel·lecte, la imaginació i la creativitat del nen. · Creen habilitats per a realitzar activitats recreatives i esportives. No obstant això, és fàcil donar per fet el fàcil que s'aprenen aquestes habilitats a través de la visió. Els nens amb impediments visuals necessiten un suport addicional per a aprendre aquestes mateixes habilitats i familiaritzar-se amb els seus ambients. Aprendre a jugar és la primera etapa d'aquest procés i les joguines són meravellosos portes per a entrar al món del descobriment i del joc. Vostè pot lliurar un valuós servei en la seva comunitat informant-se sobre les necessitats especials dels nens amb impediments visuals. Cada joguina lliurament al nen una experiència de joc única. Una joguina que estimula la creativitat i confiança d'un nen pot no ser efectiu en altre nen. A continuació lliurem alguns consells per a tenir en ment al seleccionar els tipus de joguines amb els quals més gaudiran els nens cecs o amb impediments visuals i que augmenten les seves experiències de joc. Els fabricants determinen els rangs d'edat per a les seves joguines per a nens que no són cecs ni presenten impediments visuals; aquests rangs poden no ser adequats per als nens en els quals està pensant. Quan els pares seleccionen joguines per a nens amb necessitats especials han de prendre consciència que els nens desenvolupen habilitats amb diversos ritmes i que els interessos i habilitats d'un nen són una excel·lent forma de guiar les seves eleccions. Ells han de ser imaginatius al seleccionar joguines per a nens amb necessitats especials que poden manifestar una forma única de divertir-se amb les seves joguines. Els nens es beneficien més quan aquestes joguines es combinen amb una interacció en el joc; els pares poden formar part d'aquesta experiència fent de la seva hora de jocs una prioritat! Els més important: recordin que no hi ha substitut per a una supervisió adulta responsable del joc dels nens i que és aconsellable obtenir informació d'un metge o d'un terapeuta físic o ocupacional si un nen amb necessitats especials té impediments motors fins o gruixuts o altres problemes de salut. Apliqui aquestes pautes quan ajudi als pares a seleccionar joguines que siguin divertits i adequats per als nens cecs, que presenten impediments visuals o que tenen necessitats especials. Els pares haurien d'haurien de considerar joguines que: · Parlin o produeixin sons. Els nens amb impediments visuals es beneficiaran de la influència de la tecnologia en les joguines d'avui. Les joguines que parlen o que imiten sons de la vida real atreuen l'atenció dels nens al món dels sons, els ajuden a entendre causa i efecte i els ensenyen a usar efectivament els seus sentits auditius a mesura que creixen. · Tinguin colors brillants, alt contrast i emetin llum. Les joguines amb simples patrons contrastantes de línies i formes que tenen colors brillants o s'encenen durant el joc estimulen als nens a usar la seva visió per a arribar a la seva màxim potencial. · Tinguin diverses superfícies i teixidures interessants. Les joguines que tenen dials, interruptors, botons i altres superfícies divertides de tocar i operar incentiven al nen a usar les seves mans i dits per a explorar. Les teixidures introduïxen al nen a la forma que se senten els objectes quotidians. Les superfícies interessants, flexibles o de goma fan que sigui més fàcil jugar amb els canells, sonalls i pilotes i que aquestes joguines siguin més atractius. · Estimuli el pensament i la creativitat. Els puzles, les joguines de construcció i les línies de ferrocarrils ajuden als nens a descobrir com les parts formen un tot i estimulen la seva imaginació per a planificar i construir. Les lletres i nombres de joguina marcats en Braille i les joguines sonores introduïxen als nens a les meravelles d'aprendre a través de la lectura. Els kits d'artesania i els articles d'art ajuden a augmentar la creativitat. · Incentivin el moviment i l'exploració. Les joguines per a muntar i escalar, els equips esportius i altres joguines d'acció involucren als nens en el moviment i l'exploració. L'activitat física promou el desenvolupament de músculs forts per a caminar, córrer i practicar esports; els sonalls, titelles i joguines musicals augmenten el desenvolupament d'habilitats motores fines i manuals i faciliten els moviments fàcils i amb gràcia. · Promoguin la cooperació, el compartir i el desenvolupament social. Les activitats i jocs de rols incentiven als nens a jugar amb els seus amics, familiars i professors. Els jocs que incentiven la cooperació i el compartir construïxen la base de l'amistat i de la relació amb els altres. Desenvolupin consciència de les persones, llocs i coses. Els canells, animals de peluix, vehicles i ciutats de joguina introduïxen les visions i els sons de la vida diària, familiaritzen al nen amb les tasques que les persones realitzen a casa i en els seus treballs i estimulen un joc de rols creatiu.

NENS SENSE DISPACACITAT JOCS I JOGUINES

· Consideri les joguines que parlen o que emeten sons. Els nens amb impediments visuals es beneficiaran de la tecnologia de les joguines actuals. Les joguines que parlen o que imiten sorolls de la vida real atreuen l'atenció del nen al món dels sons, els ajuden a entendre causa i efecte i els ensenyen a usar efectivament el seu sentit de l'audició, a mesura que creixen. (Asseguri's que el nen escolti prou bé per a poder tenir accés al soroll que produïx cada joguina). · Les joguines amb colors brillants, de gran contrast i que emeten llum. Les joguines amb patrons simples i contrastantes de línies i formes, que tenen colors brillants o que s'il·luminen al jugar amb ells, estimulen als nens a usar la seva visió el més que puguin. · Les joguines que tenen diverses superfícies i teixidures interessants. Les joguines que tenen dials, interruptors, botons i altres superfícies que són divertides per a tocar i operar incentiven als nens a usar els seus dits i mans per a explorar. Les teixidures introduïxen als nens a la forma que se senten els objectes quotidians. Les superfícies interessants, flexibles o de goma fan que els canells, els sonalls i les pilotes siguin més fàcils i atractives per a jugar. · Estimuli el raonament i la creativitat. Els puzles, les joguines de construcció i els ferrocarrils ajuden als nens a descobrir com es pot formar un tot amb les parts i estimulen la seva imaginació per a planificar i construir. Les lletres i nombres de joguina en Braille i les joguines fòniques introduïxen als nens a les meravelles d'aprendre a través de la lectura. Els kits d'artesania i els articles d'art ajuden a ampliar la seva creativitat. · Incentivi el moviment i l'exploració. Les joguines per a escalar i muntar, els equips esportius i altres joguines d'acció fan participar als nens en el moviment i l'exploració. L'activitat física promou el desenvolupament de músculs forts per a caminar, córrer i practicar esports; els sonalls, les titelles i les joguines musicals milloren el desenvolupament de les habilitats motores fines i manuals i ajuden a assolir facilitat i gràcia en el moviment. · Promogui la cooperació, el compartir i el desenvolupament social. Els jocs i activitats amb torns permeten la participació dels nens en jocs amb els seus amics, la seva família i els seus professors. Els jocs que els incentiven a cooperar i compartir construïxen la base de l'amistat i altres relacions amb els altres. · Desenvolupi consciència de persones, llocs i coses. Els canells, els animals de peluix, les titelles, els vehicles i les ciutats de joguina introduïxen les coses que es veuen i escolten en la vida diària, familiaritzen als nens amb les tasques que les persones realitzen a casa i en el treball i els estimulen a assumir torns en forma creativa.