Noucentisme

Movimientos literarios. Novecentismo. Romanticismo. Pensamiento novecentista. Características. Poesia. Josep Carner

  • Enviado por: DuLy
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 13 páginas
publicidad
publicidad

EL NOUCENTISME

  • Concepte i límits

  • Relació de l'intel·lectual noucentista amb la societat.

  • Característiques i pensament noucentista. Autors més importants.

  • Etapes

  • La poesia. Josep Carner

  • Concepte i límits

  • El noucentisme és un corrent estètic i filosòfic que es va produir a Catalunya després del modernisme i que està en sintonia amb les noves tendències classicistes de principis del segle XX a Europa. El noucentisme expressa els ideals de la burgesia catalana per tal de reformar la societat i la cultura tot modernitzant-les i equiparant-les al nivell europeu.

    Límits cronològics: el noucentisme abraça un període que té com els límits el 1906 com a inici i el 1923 com a liquidació del moviment.

    1906 -> Publicació d' Els fruits saborosos de Josep Carner. Obra amb idees plenament noucentistes.

    -> També es publica el Glossari D'Eugeni d'Ors. El diari La veu de Catalunya era el més important d l'època i es publica el Glossari. Eugeni d'Ors era el teòric més important del noucentisme. Cada dia, al diari és publicava una Glossa, un article breu en que Eugeni d'Ors proposava les noves idees estètiques i filosòfiques.

    1923 -> Dictadura de Primo Rivera. Això va afectar a la cultura del moment.

  • Relació de l'intel·lectual noucentista amb la societat

  • Tant els intel·lectuals modernistes com els noucentistes volien modernitzar la societat, la cultura, l'art... Però la postura que adopten respecte a la societat és diferent. El modernista planteja el trencam total entre l'artista i la societat. L'artista esdevé moltes vegades un marginat. Per tant, les seves idees no pot implantar-se profundament amb la societat catalana. Els noucentistes, en canvi, plantegen un canvi d'estratègia. Proposem una aliança entre els artistes i la burgesia catalana per presentar plegats la societat. Els noucentistes s'adonen que necessiten una força política i econòmica que els ajudi a construir una cultura forta. Per tant, els noucentistes fan un pacte amb la societat. Aleshores, aquests intel·lectuals no aniran en contra de la burgesia, al contrari, formaran part de la burgesia, tindran una ideologia convencional. UN partit polític donaran suport a les idees noucentistes que és la “Lliga Resionalista”. El seu líder és Prat de la Riba i el diari que dóna suport és “La veu de Catalunya”. El noucentisme va triomfar a la societat catalana. Les seves idees es van incorporar amb la mínima ajuda política va poder modernitzar el país. Els noucentistes eres més pràctics.

  • Característiques i pensament noucentista. Autors més importants

  • 3.1 Pensament noucentista

    El noucentisme és un moviment clàssic, per tant, antiromàntic.

    • La temàtica:

    El noucentisme vol donar una visió de la realitat modèlica i assenyada. L'objectiu és reflectir una realitat ideal que sigui un exemple pels lectors:

      • Rebutgen totalment la literatura de l'ambientació rural, en la qual els personatges es troben amb unes forces incontrolables.

      • Rebutgen els desbordaments passionals i la instintivitat.

    Els noucentistes van en contra dels seus pares. Proposen obres d'ambientació ciutadana. Els personatges són predominantment femenins, retraten especialment la classe burgesa i tenen un comportament harmoniós, seré.

    La natura apareix de forma domesticada, és a dir, domesticada per l'ésser humà, una natura urbanitzada. El paisatge predominat és el paisatge mediterrani. El mediterrani, a més, és símbol de la cultura greco-llatina. Per els noucentistes, la cultura clàssica ha de retornar a Catalunya. Per tant, Grècia i Roma són com origen de la cultura catalana. Un altre tema és l'exaltació d'allò artificial.

    • El to:

    • Els noucentistes estan en contra de la nerviositat i del transcendentalisme. Ells proposen una literatura minimalista: es valoren els detalls, la vida quotidiana... La vida quotidiana és observada de forma amable i civilitzada.

    • Valoració del to irònic, de l'humor, la sàtira. La ironia s'utilitza amb una doble funció. D'una banda, per desmadratitzar el tema; i, de l'altre, perquè es pot fer una crítica suau. Per tant, en moltes de les obres noucentistes hi ha un cert to didàctic.

    • La forma:

    Els noucentistes donen molta importància a la forma: l'obra ben feta, on es demostri el domini de l'autor per sobre de la matèria. Sobretot ha de demostrar el seu aspecte racional, la seva elaboració. Per aquest motiu es valora, sobretot, el sonet, perquè representa una certa elaboració mètrica. En el sonet s'utilitzaven trets retòrics, estilístics, etc.

    • Els gèneres literaris:

    La poesia és el gènere més valorat que encaixa més amb el procés d'estilització que volen donar el llenguatge. Josep Carner diu: “La novel·la no és profètica i alada com la poesia”. És una època en que s'escriu poca novel·la amb un cert desprestigi. Paral·lelament es potencia la prosa descriptiva, poc argumental, sobretot la dels articles periodístics: costumistes, on es descriu la realitat quotidiana on destaca Josep Carner.

    3.2 Autors més importants del noucentisme:

    • Eugeni d'Ors (teòric, que forneix les idees noucentistes). Totes les glosses seves són recollides l'any 1912 al llibre La Ben Plantada. L'enamorament del narrador per una noia anomenada Teresa en un poble de vacances estiuenc. Teresa representa les virtuts catalanes.

    • Guerau de Liost és un poeta que signava amb aquest pseudònim. L'obra més representativa és La muntanya d'ametistes de 1908. la muntanya d'ametistes descriu el montseny (tranquil, plàcid, ordenat...)

    • Josep Carner va ser el príncep dels poetes

    Oposició entre el modernisme i el noucentisme


    Modernisme:

    • Moviment romàntic

    • Modernitat

    • Subjectivitat

    • Emocions

    • Valoració del “Jo”

    • Art total

    • Natura exaltada

    • Ruptura artista-societat

    Noucentisme:

    • Moviment clàssic

    • Modernitat i tradició

    • Objectivitat

    • Racionalisme, el seny

    • Valoració de les regles acadèmiques

    • Natura domesticada

    • Pacte artista-societat


    • Moviments nacionalistes

    • L'europeisme

    4. Etapes

    1ª etapa -> 1906 - 1914

    2ª etapa -> 1914 - 1923

    1ª etapa: Combativa. Etapa d'implantació de les idees del noucentisme que impregnen la cultura catalana. Combinació entre el modernisme i noucentisme. Modernisme entra en crisi i el noucentisme va adquirint protagonisme. Esdeveniments importants: suport que el noucentisme dóna en el primer congrés de la llengua catalana on ja es fan algunes propostes de normalització lingüística i hi participa un jove anomenat Pompeu Fabra. Durant aquesta primera etapa, la força política que dóna suport al noucentisme és la diputació de Barcelona presidida per Enric Prat de la Riba.

    A través de la diputació s'intenta crear una infrastructura cultural. Es crea l'Institut d'Estudis Catalans. És un centre d'investigació científica i filològica.

    2ª etapa: al 1914 es construeix la Mancomunitat de Catalunya. Va ser un precedent de la Generalitat dels anys 30. La Mancomunitat era la unió de les quatre diputacions catalanes. Organisme, institució que tenia una petita autonomia política que va utilitzar el màxim. Ni ha havia la generalitat però hi havia la Mancomunitat. Aquesta dóna suport a la tasca de renovació cultural que demanen els noucentistes. Van crear una xarxa d'escola catalana d'una altra qualitat pedagògica. Creació de la Biblioteca de Catalunya. És una biblioteca nacional que recull tot el que és publica. També hi van crear una xarxa de biblioteques per tot el país. Creació de museus. Els museus més importants són: el museu d'art Romànic, el museu d'art modern i el museu d'Empúries. El noucentisme no acaba tot al 1923 perquè, en part, les idees sobre cultura de Catalunya actual, són d'autors del noucentisme.

    5. La poesia. Josep Carner

    Vida: Josep Carner (Barcelona 1884, Brussel·les 1970). Als dotze anys va començar a col·laborar a una revista barcelonina escrivint poemes, articles i contes. Signava amb un pseudònim per por que el seu pare li prohibís tal activitat. Als quinze anys va guanyar un segon premi als Jocs Florals de Barcelona. Als divuit va ser col·laborador fix de La veu de Catalunya. Va acabar la carrera de Dret i dos anys després la de Filosofia i Lletres. Durant aquest temps va col·laborar en moltes revistes i diaris.

    El 1904 va viatjar a Mallorca i Carner establí un estret lligam amb els poetes mallorquins. Carner va publicar llurs poesies i als vint-i-sis anys va ingressar a l'Institut d'Estudis Catalans i va col·laborar amb Pompeu Fabra. Carner va aportar ell sol uns dos mil neologismes. També va participar activament en la vida política catalana. Cap a l'any 1917 va dirigir l'Editorial Catalana i per aquelles dates va ésser reconegut per tots els escriptors catalans com a “príncep dels poetes”.

    El 1921 va ingressar en la carrera consular i va passar molt temps fora dels Països Catalans.

    Es va exiliar voluntàriament en guanyar el franquisme cap a Mèxic i després a Brussel·les. Va ser professor de la Universitat Lliure, i, morta la seva primera muller, es casà amb una professora. Al 1970 va visitar Barcelona però morí poc després a Brussel·les.

    Obra: Carner va publicar trenta llibres de poemes, a part obres teatrals, narracions, molts articles periodístics o traduccions molt importants.

    La poesia: Carner és un artista clàssic per temperament, amb lluminositat, agilitat, gràcia i entusiasme per la vida i també sentit de l'humor. També és nostàlgic i pessimista a estones. Les seves obres ofereix un decidit balanç a favor de l'esperança i la confiança en l'ésser humà i la natura.

    La seva poesia és objectiva; parteix sempre d'una anècdota, una història breu, o una simple imatge gràfica, que evoquen o suggereixen allò que el poeta en els fons pretén dir-nos. Carner presenta les grans passions a escala reduïda que permet el desbordament emocional aixecant només una mica de to.

    L'atracció per la quotidianitat fa que s'interessi també per la vulgaritat des d'un angle molt particular: com una delícia de la humanitat.

    El tema de la soledat de l'home lúcid, lliure, l'ensenyament rebut de la mare, i ara se sent lliure, és també un dels temes preferits de Carner, com també, el goig de la vida casolana, de la grandesa de l'humil benestar.

    Vegetals sense cap tradició poètica ha ennoblit i poetitzat. Com el terme consort aplicat a la companya del gos, un animal sovint tan injustament vilipendiat per l'ésser humà. Carner també té episodis pessimistes i visions torturades. Va veure la natura com una entitat orgànica, dotada d'una obscura consciència. Es declara obertament romàntic. Taambé ha sentit angoixa del pas del temps u de la mort, com qualsevol artista. Carner és un poeta acuradíssim en la forma, artífex de la rima. Va escriure poemes en funció d'una rima difícil. És un mestre del ritme, la musicalitat poètica i el lèxic. Dóna a la llengua catalana categoria literària de primer rang en el marc de la literatura universal.

    Al 1957 publicà Poesia, un volum que està dividit en tretze apartats on es troben tots els poemes seleccionats i ordenats temàticament de tal manera que en resultés una obra unitària i definitiva.

    Obres més importants: La seva trajectòria poètica és molt llarga. Les seves primeres obres estan vinculades de ple al noucentisme però, a partir dels anys 20, un corrent poètic europeu anomenat Postsimbolisme, l'influeix també. I, per tant, sens abandonar els postulats clàssics del noucentisme tendeix cap a una reflexió més intimista i la seva poesia esdevé més reflexiva, més vinculada al joc.

    • Els fruits saborosos (1906): En aquesta obra, Carner dedica cada poema a una fruita que és utilitzada per representar algun aspecte humà.

    • El cor quiet (1925): En aquesta obra ja s'hi detecta la influència del Postsimbolisme. És una reflexió sobre el “jo” líric representat en aquest cor.

    • Nabí (1941): És llarg i un sol poema narratiu en el qual recrea la història Bíblica de Jonàs. Aquest era un vell profeta cansat de la seva feixuga feina però Jehovà l'envia a convertir la ciutat de Nínive. Jonàs s'hi nega i decideiz amagar-se en un vaixell enmig del mar però com Déu tot ho veu, el troba i provoca una gran tempesta, els mariners el llencen per la borda i un gran peix l'engoleix. A l'interior del peix, Jonàs reflexiona i decideix fer cas de la veu de Déu i anar a convertir Ninime. El profeta Jonàs representa el poeta que, malgrat les adversitats (Guerra civil, exili, l'allunyament de Catalunya...) el poeta no renuncia a portar la paraula divina de la poesia al seu poble.

    • Arbres (1953): És una compilació de poemes anteriors de Carner sobre arbres i poemes nous que també tenen aquest tema.

    • Poesia (1957): Carner fa una selecció de tota la seva obra anterior i a més la reelabora. Aquí es troba el Carner més madur, més reeixit.

    ARBRES

    En aquest llibre es por observar dos tipus d'acostament del poeta cap els arbres. El primer seria una descripció de l'arbre sense una reflexió posterior. El segon és una descripció de l'arbre que serveix com a model per als humans, aquesta és la predominant. En la majoria de poemes, Carner tendeix a personificar els arbres. Utilitza doncs, la personificació, la prosopopeia. En aquesta obra, doncs, el poeta s'acosta a la naturalesa, una naturalesa tranquil·la, assenyada... que prové del noucentisme. L'arbre ha estat sempre un símbol reiterat en la poesia. L'arbre connecta la terra amb el cel, per tant, s'ha identificat moltes vegades a la persona humana. D'altra banda, l'arbre és també un símbol de creixença i maduració i, també, és un element que sap reneixer de la mort cada primavera.

    Els pollancs de França:

    Pretext: La visió d'un paisatge francès en que dominen els pollancres.

    Tema: El pollancre com a model de seny i ordre per a la humanitat.

    Estructura: El poema està dividit en cinc parts, de manera que cada estrofa és una part i les dues últimes una altre.

    La primera part hi ha una descripció dels arbres, de la seva predominància en el país de França.

    La segona part, en canvi, aquests arbres adquireixen qualitats humanes (personificació). Són arbres que gaudeixen de la protecció divina: Déu els protegeix perquè representen dues qualitats humanes entre Carner i el noucentisme (l'ordre i el seny). Aquesta positivitat dels arbres es projecta cap el seu voltant. La tercera part torna la descripció però individualitzada amb qualitats humanes, sempre personificat. Carner té una actitud d'afecte i de mirar la forma positiva de la vida, bonhomia. L'arbre més alt té el poder i els altres dos semblen que estan enamorats. El fet que estiguin torçats els altres tres arbres, no significa un element negatiu, sinó que adoren olorar la menta.

    A la quarta part, torna a parlar amb els arbres però en forma col·lectiva. Es troba una representació d'unió entre la matèria i la espiritualitat. El tot aquest sextet hi ha dos camps semàntics, matèria, espiritualitat: cel atent/dolça terra, terra solcada/núvols de borra brillant, altura/racó. La natura es torna positiva per efecte dels arbres.

    L'última part, és l'última lloança als pollancres. Se'ns repeteix que els pollancres són representacions de França, de la França tradicional, passat. Aquesta representació tradicional francesa és idealitzada per Déu.

    És un poema que encarna les característiques del noucentisme. És un poema que té un to didàctic, en podem extreure una lliçó moral perquè els arbres representen les virtuts noucentistes: ordre, seny, religió... I aquestes idees on són transmeses a través de la descripció d'una natura domesticada per l'ésser humà. Són uns arbres plantats per éssers humans, per tant, es presenta una natura tranquil·la.

    Sobre Carner, veiem aquestes qualitats noucentistes, d'una banda, són expressades amb bonhomia a través d'una visió positiva de la vida. És un poema absolutament representatiu per les qualitats noucentistes i estils Carnerians.

    Els ametllers de Sarrià:

    És un poema de vuit estrofes d'art menor. Les estrofes són sextetes de rima consonant. Hi ha una alternança entre rima oxítona i paroxítona. El tercer i l'últim vers de cada estrofa són tetrasíl·labs i els restants hexasíl·labs. Aquesta combinació de versos sempre té la mateixa mètrica: a, a, b, a, a, b.

    Aquest poema està ambientat a Sarrià. Sarrià, durant a principis de segle, era un poble tranquil... en que vivia Carner en una caseta amb la seva muller i els seus fills. Carner estima els arbres perquè els considera de la seva família (els ametllers de Sarrià). El tema és la descripció d'uns arbres qualificats per actituds humanes, personificats.

    L'estructura del poema és la descripció en que el poeta exposa l'objecte del poema, l'espai i el temps. L'ametller és el primer arbre que floreix i representa la regeneració, vitalitat, esperança...

    El primer arbre representa una actitud seductora, atractiva, orgullosa... la joventut.

    El segon ametller es pot deduir que és generós, sentimental. El tercer, presenta un acte de valentia perquè pot donar flors en una gran adversitat.

    El quart té una actitud infantil, ingenu...

    L'arbre cinquè presenta un sentiment poruc.

    El següent, pot representar hospitalitat i també a la família.

    L'últim és com una estampa. Aquest ametller pot representar la bellesa, la gràcia... La humilitat tan estimada per Carner que es representa en poemes.

    Presseguer florit:

    Aquest poema situa una excursió del poeta què està amb algú i es dirigeixen al turó. Quan arriben a dalt entreveuen la bellesa fugaç d'un presseguer florit, mogut per un vent suau. Aquesta bellesa efímera és comparada a una aparició també fugaç de Venus.

    El poema està dividit en tres quartets de versos heptasíl·labs i paroxítones amb rima creuada a, b, b, a.

    Tres arbres:

    Aquest poema té un to que sembla les estrofes populars. El poema està dividit en tres sextetes amb versos heptasíl·labs.

    L'enamorat és un arbres entregat al seu amor i veu tot a través de la seva estimada, la font.

    El creient és el xiprer que representa la religió cristiana plantat al costat de les ermites. Sembra com si la fe s'hagi acabat però l'únic element que continua tenint fe és el xiprer. És la representació de la fidelitat.

    L'orgullós és un tipus d'arbre nascut entre les roques. Té una actitud orgullosa del pi fort que planta cara a les adversitats i diu que només morirà d'un llamp.

    L'eucaliptus de Quarto Dei Mile

    Aquí, Carner, ens descriurà un arbre que va conèixer a Gènova. El tema d'aquest poema es transmet el paisatge que l'envolta. És un poema de dues parts. La primera part és fins al vers 16. Se'ns presenta el mar tranquil. Aquest paisatge està agitat pel vent, arriba, per tant, al desordre. L'eucaliptus, però, amb el seu escàs moviment, representarà l'aptitud de serenor, de calma, davant del desordre.

    ELS FRUTIS SABOROSOS

    Aquesta obra va tenir un procés d'estilització, de millora, de revisió. Els fruits saborosos té dues versions importants: la primera edició va ser al 1906. Quan Carner va escriure aquests poemes tenia 20 anys. L'última edició és la que apareix a l'obra Poesia en el 1957. El contingut és noucentista. L'obra està constituïda per divuit poemes. Aquests divuit poemes són una escenificació de les diferents edats de la vida. Carner en el moment d'entrar en la maduresa de la vida fa una reflexió personal sobre el pas del temps i sobre la pèrdua de la innocència de la vida. En l'obra apareix una diversitat de personatges i escenes però la realitat que hi ha al seu darrera és única. És una realitat ordenada i harmònica, serena i radiant. És, d'altra banda, una realitat quotidiana (el primer nivell descriptiu). Aquesta quotidianitat apareix en petits quadres domèstics amb uns personatges que sovint són rissos, humils i vulgars. Tanmateix, Carner sotmet aquesta realitat a un procés d'idealització i estilització. Aquest segon nivell d'idealització ho fa a través de l'ús de noms grecs per designar els personatges (Pandara, Aglae, Agavé, Cal·lídia). Aquests representen actituds humanes de caràcter universal (arquetipus), per exemple: l'infant feliç, la dona embarassada, la solitud de la dona vella, la dona previsora i assenyada... Tots els personatges mantenen una relació més o menys simbòlica amb una fruita. Els poemes volen reflectir un món modèlic, idíl·lic, arcaic (ideal, en contacte amb la natura...); en definitiva, l'obra és l'exemple més clar del noucentisme. Representa l'afirmació de la filosofia burgesa: la resignació davant de la vida, el conformisme, el seny, la previsió, l'ordre... i d'altres aspectes noucentistes.

    Comentari de poemes

  • Introducció (poeta, l'obra, corrent, tema de l'obra...)

  • Situació del poema dins l'obra

  • Mètrica

  • Pretext i tema del poema

  • Estructura (comentar cada part amb els seus recursos estilístics)

  • Relació del poema amb l'autor i amb el noucentisme

  • Conclusió

  • I Com les maduixes

    Pretext: Una àvia que vol maduixes però collides per la seva néta més petita, Pandara. Pandara es mostra una nena innocent i feliç en que s'entreté amb qualsevol cosa.

    Tema: La visió de la infància com a una època despreocupada, feliç, innocent, representada analògicament pel motiu simbòlic emprat en el poema (les maduixes).

    Mètrica: Aquest poema està compost per vint-i-cinc versos, tots alexandrins constituïts per dos hemistiquis de sis síl·labes separats per una cesura. Hi ha rima consonant d'art major. La combinació mètrica és la següent: un apariat AA, Després li segueixen tres quartets, després un altre apariat en els versos 15 i 16. Hi segueix un altre quartet i, finalment, un quintet. La mètrica és el reflex d'una llengua molt fluida. És una expressió sense encallaments.

    Estructura: El poema està dividit en quatre parts:

    La primera part són els dos primers versos i és la presentació de l'estampa. Apareix les maduixes, els temps... “Abans de Sant Joan” és una paràfrasi. En comptes de dir primavera ho diu d'una altra manera. Carner dóna importància al so del poema; ho podem veure en les dues primeres paraules del primer vers. És una al·literació. Hi ha dues consonants que predominen: “m” (nasal), “j - ix” (silibants, fricatives).

    La segona part va des del vers 3 fins al 10. Presenta la protagonista que és la néta Pandara que és un nom clàssic que al·ludeix al mite de Pandara que va ser la primera dóna de la humanitat segons la mitologia grega. EL poema indica l'inici de la vida, de la primavera... Pandara és definida a partir de les qualitats de l'edat tendre de la vida. El seu contacte amb la vida encara no és lògic. Per exemple, el vers 7 diu que encara no parla prou bé. Té un contacte sensitiu amb la vida. El vers vuit diu que la nena li dóna molta importància als sentits i la qualitat que la defineix, és la innocència que veiem a través dels vers 4: “s'encanta davant d'una claror”. Els dos últims versos d'aquesta primera part, fan una funció d'enllaç amb l'altra part i, d'altra banda, són els versos centrals del poema. Els dos versos indiquen la idea de petit, tant en les maduixes com la nena, de petit, menut i, alhora, de delicat. Aquesta idea de color vermell de les maduixes, està difuminant els color rosa de la pell de la nena. Aquest valor cromàtic és una idea poderosa, idea central en el poema. El rosa uneix les maduixes i la nena a través del tòpic de la suavitat i de la feminitat. Alhora, aquesta imatge té un gran valor sensual. És un poema sensual però no té res a veure amb el decadentisme.

    La tercera part va des de el vers onze fins al vint. Descriu l'acció quotidiana de la manera recolzada en el complement inicial: cada matí. La nena no és totalment activa perquè encara no sap caminar del tot. Recullen el petit cos de les maduixes. Aquesta acció es definida amb l'agilitat dels verbs acumulatius: s'enrojola, treballa, s'extasia... Això fa una enumeració. Extasiar-se representa l'actitud d'admiració de la nena, propi de la seva edat. Aquesta nena està emmarcada en el seu espai que creu menut i, alhora, immens; la perspectiva d'un infant. Per tant, el poeta adopta el punt de vista infantil d'entendre el món, és a dir, intenta interpretar la perspectiva de la nena.

    L'última part són els últims versos. És la reflexió final de l'adult sobre la infància que creu com un paradís perdut, un món idíl·lic on encara no hi ha por ni dolor: “Pandara sempre ha vist el cel asserenat” Això és una metàfora que transmet tranquil·litat. Finalment, compara el món de Pandara amb les maduixes: petit, alegre, sensual...

    Noucentisme: En primer lloc, Aquest poema té una relació amb el noucentisme per la descripció de la quotidianitat, un món tranquil, seré, ordenat...

    En segon lloc, també l'ús d'un nom en femení, la natura domesticada per l'ésser humà. Relació amb la cultura greco-romana. El mecanisme reflexiu té dos nivells de continguts: el primer nivell és més superficial que és la descripció de l'anècdota; i el segon nivell és més profund que és la categoria, reflexió simbòlica... Aquest mecanisme prové d'Eugeni d'Ors.

    Un element propi de Carner és la predilecció per transformar elements intranscendents en petites joies estilístiques. La fluïdesa del poema és aconseguida a través d'un treball rigorós de l'estil, de la llengua, és a dir, la facilitat del poema és només aparent. L'última idea és la visió de la vida sensual però una sensualitat clara, lluminosa.

    II Aglae i les taronges

    Pretext: Visió d'una noia embarassada que beu desitjosa el suc d'una taronja tot desitjant l'infantament.

    Tema: Reflexió sobre el sacrifici generós que representa l'embaràs. Per nivells: 1- la dona que beu la taronja, 2- la dona que s'exprem i dóna vida com una taronja, 3- sacrifici de l'embaràs, 4- l'ésser humà que es sacrifica per els altres.

    Mètrica: Aquest poema està constituït per cinc quartets de versos alexandrins (6+6). Té la rima consonant i encadenada. Els versos senars són paroxítons i els parells oxítons.

    Estructura: El poema consta de dues parts:

    La primera avarca els dos primers quintets que és una situació del temps i de l'espai on, al primer quartet, ens descriu el personatge principal, Aglae, què es troba sota un taronger amb cara pàl·lida. Es nota dèbil perquè no té ganes de córrer amb les seves germanes i prefereix descansar.

    La segona part són els tres últims quartets. Allà se'ns presenta l'acte de beure el suc de taronja i l'analogia amb el deslliurament. Hi ha en tot el poema una continuïtat fònica a causa del polisíndeton “I” que també és una reiteració de paraules a principi del vers, una anàfora. En oposició, aquesta continuïtat d'idees, la protagonista, Aglae, és presentada amb la tècnica del contrast. Hi ha tres oposicions: 1- El contrast entre el passat i el present d'Aglae: Passat - dinamisme, alegre, riallera, vitalitat, bellesa, dansava, reia; Present - deturada, feixuguesa, passivitat. 2- Companyia passada i la solitud actual. Aglae apareix en una solitud passada vivint el seu procés vivint en ella mateixa. 3- Malestar que sent i el plaer: Malestar - pal·lidesa, defalliment, acluca els ulls com una morta; Plaer - mossega un fruit, ja refeta, sospir molt tendre.

    Aquest conjunt de contrastos culminen en la paradoxa de l'últim vers. El sofriment que comportarà plenitud. Aquesta idea de la maternitat futura és descrita amb una gran sensualitat que impregna tot al poema. Per exemple: el desig de la set.

    A l'estrofa quarta, apareix un altre desig: besar l'infant. Un altre element sensual és el que apareix a l'estrofa tercera que té desig de mossegar un fruit. “Del cabell afluixen el pes les dues mans” Hipèrbaton d'exageració del seu defalliment. El lloc on es desenvolupa el poema és idíl·lic, un lloc sensual dominat pel perfum de la flor de la tarongina. L'element central del poema que apareix la segona part del poema és l'acte de mossegar la taronja. És una fusió entre el personatge i la fruita. L'analogia entra la fruita i la dona es realitza en dos nivells: físic, entre l'esfera de la taronja i el ventre inflat de la dona; i per la relació simbòlica, entre l'acte de deslliurar el suc i el fill que representa el lliurament joiós a través del dolor.

    Noucentista: Hi ha un idealització d'un espai arcaic, idíl·lic, seré, lluminós i mediterrani. Hi ha una ressonància grega dels noms grecs. També hi destaca el pas de l'anècdota a la categoria.

    Carner: Hi predomina el treball de la forma, l'estil fluid i la sensualitat lluminosa.

    Conclusió: Ja que el tema parteix de l'anècdota del tema de l'embaràs de la protagonista, connota una actitud d'espera, de trànsit, que és una idea comuna amb els temes d'aquesta obra.

    III Els albercocs i les petites collidores

    Pretext: Diàleg entre dues nenes, Mirtila i Iris, en que, Mirtila explica el motiu de deixar albercocs en els arbres, per tal de fer confitura a l'hivern.

    Tema: És una variant de la faula de la cigala i la formiga. Té una temàtica moral: és una defensa de l'estalvi, de la prudència... per tal d'aconseguir petits plaers en el futur. L'elogi del poema està acompanyada amb la idea de plaer, sensualitat pròpia de Carner.

    Mètrica: Aquest poema està constituït per cinc quartetes hexasíl·labs. Hi ha una alternança de rima lliure i paroxítona als versos senars i als versos parells rimen en consonant i té la rima oxítona.

    Estructura: El poema està situat en un hort d'albercoquers, les protagonistes són infants i és un poema que guarda relació amb el primer. Aquest poema torna a estar estructurar temàticament amb la tècnica del contrast com el poema anterior. Hi ha dos aspectes que destaquen: les dues actituds humanes i els dos temps de l'any. Iris representa la ignorància i la imprevisió que contrasta amb el seny i la previsió de Mirtila. També hi ha un contrast entre el present (primavera - estiu) i el futur (l'hivern). L'hivern no es descrit de forma negativa, és un hivern delicat, benvolent (vers 12): es refereix que el vent fa ballar les teules de manera agradable. Aquests dos temps estan vinculats per la fruita, la presència dels albercocs, és a dir, els fruits frescos de l'estiu, esdevenen saboroses confitures a l'hivern servides en la mare. El plaer apareix tant a l'estiu com a l'hivern. El plaer és causat per la prudència.

    Carner: En aquest poema breu es troben continguts i formes presentades de manera sintètica i amb aquesta concisió, veiem l'art carnerià de crear unes imatges, un ambient, personatges..., de forma justa. Un altre element que veiem és un bon equilibri entre el classicisme apol·lini (seny, raó, prudència...) i el classicisme dionisíac (plaer). El sentit que predomina és el gust.

    Noucentisme: Torna a haver-hi noms grecs de les protagonistes femenines, la possibilitat de passar a l'anècdota al tema, el mar idíl·lic (apareix la natura acollidora, que ens alimenta). Aquest poema dóna un exemple moral. Hi ha una visió de la família: la mare té cura dels fills assenyats; model de família típica.

    IV La poma escollida

    Pretext: Diàleg entre un matrimoni ancià e que es lamenten sobre la seva decadència física però es consolen amb el seu amor conjugal.

    Tema: Sentiment amorós i la fidelitat que salva els protagonistes per damunt dels avatars de la vida, a través de la simbologia de la poma. La poma és una fruita d'hivern i la vellesa és l'hivern de la vida humana.

    Mètrica: El poema està constituït per cinc quartets alexandrins. La rima és encadenada en totes les estrofes ments en la tercera que és creuada. La rima és consonant en tots els versos i en els versos parells és oxítona i en els senars paroxítona.

    Estructura: La primera part avarca la primera estrofa i és la presentació dels dos protagonistes i remarca la idea de ancianitat: “Alidé s'ha fet vella i Lamon és vellet”. L'ancianitat no és tràgica sinó tendre i això s'expressa a través de diminutius. Hi ha un paral·lelisme en el primer vers que expressa l'equilibri conjugal dels dos protagonistes. L'equilibri conjugal també es veu al vers tercer.

    La segona part ocupa les dues següents estrofes. És un diàleg entre els dos ancians. Dos apòstrofes que hi ha en els versos cinc i sis, un recurs clàssic amb els noms. Alidé resumeix el tret de l'aparença física i es lamenta perquè ha perdut les qualitats de la bona esposa tradicional (ja no és alegre, té oblits, no pot protegir-lo...). Recorda el temps passat feliç tot comparant el contrast amb les mancances del present amb un to elegíac.

    La tercera estrofa avarca les dues últimes estrofes amb una rèplica de Lamon que reconeix la seva decadència física a través d'imatges: “Tinc els peus balbs”, Metonímia del fred. “Se me'n va la llum”, metonímia que expressa la pèrdua de la vista. Es queixa de la mala comprensió de la vista de la família cap als vells: “ningú no és dolç amb la vellesa”. També té por a la mort: “la negra nit horror”, metàfora en que un dia s'anirà a dormir i potser no tornarà a despertar-se. Tots aquests elements negatius són compensats per l'amor que perdura entre ells dos, Alidé es comparada amb una poma perquè Alidé és la dona escollida per Lamon perquè té més perfum, és a dir, perquè encara que tingui més vellesa, seguirà sent la mateixa per dins.

    Noucentisme: Hi destaca l'anècdota, l'herència clàssica, l'entorn seré, clàssic... El contingut és d'un tema trist sense tragèdia. Hi ha una descripció moral d'una trajectòria tradicional que té com a nucli la família. En aquest poema apareixen nets, fills, nores i sobretot els avis. Critica cap a la manca de respecte dels joves cap a les persones grans de la família. Hi ha un ambient casolà, quotidià. Hi ha una relació amb la poesia clàssica. L'estructura temàtica fa que el poema es dividi en dos nivells.

    Carner: L'adaptació del poeta a estats ben diferents del seu és propi de Carner. També la sensualitat. Fins i tot, en aquest moment de la vida pot treure una part sensual de la vida. La mestria de Carner de ser capaç de no descriure en la tristesa, en la malenconia... sinó que sap extreure un motiu vital.

    V Les peres jovenetes

    Pretext: Descripció d'una noia molt jove, Ixena, que se sent en plena harmonia amb el paisatge que contempla des d'una finestra.

    Tema: Reflexió sobre la plenitud de l'edat tendre de la vida que té com a contrapunt el dolor del futur. Aquest poema té una certa relació temàtica amb el primer.