Newton

Mètode de les fluxions. Òptica. Principis elementals # Física y matemáticas. Fluxiones. Principia

  • Enviado por: El remitente no desea revelar su nombre
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 3 páginas
publicidad
publicidad

ISAAC NEWTON

Newton

Newton, Isaac (1642-1727), matemàtic i físic britànic considerat und els més grans científics de la història, que va fer importants aportacions en molts camps de la ciencia. Els seus descobriments i teories serviren de base a la major part dels avanços científics des de la seua época. Newton fou junt al matemàtic Gttfries Wilhelm Leibniz un dels investigadors de la rama matemática denominada càlcul. També va resoldre qüestions

relatives a la llum i l'òptica, va formular les lleis del moviment y va deduir a partir d'elles la llei de la gravitació universal.

Newton va nèixer el 25 de Desembre del 1642 segons el calendari julià vigent aleshores; el 4 de gener, segons el calendari gregorià vigent a l'actualitat), en Woolsthorpe, Lincolnshire, Anglaterra. Quan tenia tres anys, la seua mare viuda es va tornar a casar i el va deixar a càrrec de la seua àvia. Amb temps la seua mare, que es quedà viuda per segona vegada, va decidir enviar-lo a una escola primària en Grantham. Més tard, a l'estiu del 1661, va ingresar al Trinity College de la Universitat de Cambridge.

Newton va rebre el seu primer titol de baxiller en el 1665. Després d'una interrupció de quasi dos anys provocada per una epidemia de pesta, tronà al Trinity College, en el nombraren becari en 1667. Va rebre el títol de profesor en 1668. Durant aquesta època es va decdicart a l'estudi i investigació dels últims avanços en matemàtiques i la filosofia natural que considerava la naturaleza com un organisme el mecanisme del qual és prou complex. Quasi immediatement va realitzar descobriments fonamentals que li foren de gran utilitat en la seua carrera científica.

El mètode de les fluxions

Newton va obtindre en el campo de les matemàtiques els seus majors logres. Va generalitzar tots els mètodes que s'havien utilitzat per a traçar línies tangents a curves i per a calcular l'àrea tancada baix d'una corva, i va descobrir que els dos procediemnts eren operacions inverses. Unint.-los amb el que va anomenar mètode de fluxions, Newton desenvolupà a la tardor del 1666 elq eu actualment es coneix com càlcul, un mètode nou i poderós que va situar a les matemàtiqeus modernes per damunt del nivell de la geometría grega.

Encara que Newton va ser el seu inventor, no va introduir el càlcul en les matemàtiqeus europees. En 1675 arribà de forma independent al metix mètode, al que va anoenar càlcul diferencial; la seua publicació va fer que Leibniz rebera en la exclusivitat tots els elogis pel desenvolupament d'aquest mètode, fins al 1704, any en que Newton v apublicar una exposició detallada del mètode de les fluxions, superant les seues reticiències a divulgar les seus investigacions i descobriments per temor a ser criticat. De totes les maneres, els seus coneiximents transendiren de forma que en 1669 va obtindre la cátedra Lucasiana de matemàtiques a la Universitat de Cambridge.

Òptica

L'òptica fou altra àrea per la que Newton va demostrar interés molt prompte. Al tractar d'explicar la forma en que sorgeixen els colors va arribar a la idea de que la llum del Sol és una mescla hetereogènia de rajos diferents- representant cadascún d'ells un color diferent- i que les reflexions i refraccions que fan que els colors apareguen al separar una mescla en els seus components. Newton va demostrar la seua teoria dels colors fent passar un raig de llum solar a través d'un prisma, el qual va dividir el raig de llum en colors independents.

En 1672 Newton envià una breu exposició de la seua teoria dels colors a la Societat Reial de Londres. La seua publicació va provocar tantes critiques que confirmaren el seu recel a les publicacions que es retirà a la soletat del seu estudi a Cambridge. En 1704, de totes les maneres, publicà la seua obra Óptica, on s'explicava detalladament la suea teoria.

Principis elementals

En agost de 1684 la soletat de Newton es va veure interrompuda per la visita d'Edmund Halley, un astrònom i matemàtic amb qui va discutir el problema del moviment orbital. Newton havia estudiat la ciencia de la mecánica com estudiant universitari i en aquesta època ja tenia certes nocions bàsiques sobre la gravitació universal. Com resultat de la visita de Halley, tornà a interesar-se per aquests temes.

Durant els dos anys i mig següents, Newton va establir la ciència moderna la dinámica formulant tres lleis del moviment. Va aplicar aquestes lleis a les lleis de Kepler sobre el moviment orbital -formulades per l'astrònom alemà Johannes Kepler- i va deduir la llei de la gravitacií universal. Probablement, Newton es conegut sobre tot pel seu descobriment de la gravitació universal, que ens mostra com a tots els cossos a l'espai i a la Terra els afecta la força anomenada gravetat. Va publicar la seua teoria de Principis matemàtics de la filosofia natural (1687), obra que va marcar un punt de reflexió en la història de la ciencia, i amés va aconseguir que el seu autor perguera el temor a la publicació de les sues teories.

L'aparició dels Principis també implicà a Newton en un desagradable episodi amb el filòsof i físic Robert Hooke. En 1687 Hooke va afirmar que Newton li havia furtat l'idea central del llibre: que els cossos s'atrauen recíprocament amb una froça que varia inversament al quadrat d ela seua distancia. De totes les maneres la major part dels historiadors no acepten els càrrecs de palgi de Hooke.

En el mateix any de 1687, Newton va recolzar la resistencia de Cambridge contra els esforços del rei Jacobo II d'Anglaterra per a convertir la universitat eb una institució catòlica. Després de la Gloriosa Revolució de 1688, que expulsà a Jacobo d'Anglaterra, la universitat va elegir a Newton com a un dels seus representants en una convocatoria especial del Parlament britànic. Els quatre anys següents foren de gran anctivitat per a Newton, que animat per l'èxit de Principis, tractà de compendiar tots els seus primers logres en una obra escrita. A l'estiu de 1693 Newton començà a mostrar sintomes d'una dura enfermetat emocional. Encara que va recuperar la seua salut, els seu període creatiu havía arribat al seu fi.

Les conexions d eNewton amb els dirigents del nou régimen d'Anglatera el portaren al seu anomenament com inspector i més tard director de la Casa de la Moneda a Londres, on visqué fins a 1696. En 1703 fou elegit president de la Societat Reial, un càrrec que ocupà fins la seva mort. Com president va ordenar la immediata publicació de les obeservacions astronòmiques del primer astrònom reial d'Anglaterra, John Flamsteed.

Newton necesitava aquestes obeservacions per a perfeccionar las seua teoria llunar; aquest teme li va proporcionar certs conflictes amb Flamsteed. Newton també s'implicà en una violenta discusió amb Leibniz sobre la prioritat de la invenció del càlcul. Va utilitzar el seu càrrec de president en la Sociedad Real per a que es formara una comisió que investigara el tema i ell, en secret, va escriure l'informe de la comisió que feia a Leibniz responsable del plagi. Newton va recopilar, fins i tot, la relació d'acusacions que la societat havía publicat. Els efectes de la disputa s'allargaren quasi fins a la seua mort.

A més del seu interés per la ciencia, Newton també sentia interés per l'estudi de l'alquimia, el misticisme i la teologia. Moltes pagines se les seus notes i escrits -especalment en els ultims anys d ela seua carrera- estan dedeicades a aquests temes. De totes les maneres, els histroriador han trovat poca relació entre aquestes inquietuds i els seus treballs científics.