Narrativa catalana de Posguerra

Literatura española contemporánea del siglo XX. Novela y cuento catalán posterior a 1936. Pere Calders. Enric Valor. Mercé Rodoreda

  • Enviado por: Pau Mascarós
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 27 páginas
publicidad

ÍNDEX

1. INTRODUCCIÓ PAG. 2

  • Panorama historicocultural (etapes): PAG. 2

  • 1939 - 1946

  • 1947 - 1959

  • 1960 - 1968

  • L'exili exterior PAG. 4

  • L'exili interior PAG. 5

  • 2. LA NARRATIVA DELS ANYS DIFÍCILS PAG. 6

    3. PERE CALDERS PAG. 7

    3.1. Vida i obra PAG. 7

    3.2. Estil PAG. 9

    4. ENRIC VALOR PAG. 9

    4.1. Vida i obra PAG. 9

    4.2. Estil PAG. 10

    5. MERCÈ RODOREDA PAG. 11

    5.1. Vida PAG. 11

    5.2. Obra PAG. 12

    5.2.1. Joventud

    5.2.2. Maduresa

    5.2.3. Vellesa

    5.2.4. Anàlisi de la Plaça del Diamant

    5.2.4.1. Estructura

    5.2.4.2. Personatges

    5.2.4.3. Temps i espai

    5.2.4.4. Els símbols

    5.2.4.5. L'estil

    5.3. Estil PAG. 18

    6. ALTRES AUTORS PAG. 19

    7. BIBLIOGRAFIA PAG. 23

    1. INTRODUCCIÓ

     

  • Panorama historiocultural (etapes):

  •  

    1.1.1. 1939-1946

    La victòria dels franquistes a la guerra civil, es feu notar considerablement a l'àmbit cultural de les terres catalanes. Se suprimiren els centres i institucions culturals o bé se substituïren. També la llengua catalana quedà limitada a l'ús privat i familiar, fou una llei implantada pel general Eliseo Álvarez Arenas. En conclusió, unes manifestacions explícites que modelaren la política oficial de nova planta basada en l' "españolización" general de la cultura i en la prohibició de l'ensenyament o exhibició del conjunt de formes i signes iconogràfics inequívocament catalans.

    Als intel·lectuals catalans els deixaren dues opcions: incorporar-se al nou règim canviant les seues ideologies i renunciant a la pròpia llengua o, per contra, com feren molts exiliar-se.

    Durant tots aquests anys, com ja hem dit, la cultura catalana sofrí un brusc canvi. L'efecte de la postguerra i el canvi polític va fer desaparéixer de forma traumàtica persones i institucions significatives, a més a més ens vàrem veure afectats per un vigorós procés de folklorització cap a la cultura castellana. Per començar ens introduïren la seua llengua.

    En aquesta etapa, com diu Enric Ferrer, el silenci era quasi complet per part de la gent que hi estava en contra.

    Wenceslao González Oliveros, en ocupar el càrrec de governador civil de Barcelona, va deixar ben clars quins eren els seus objectius en el terreny cultural: "Atención preferentísima ha de merecerme la cultura en todas sus graduaciones. Cuarenta años de progresiva desespañolización (salvo el breve, próspero y sosegado período dictatorial) exigen un esfuerzo inmediato y continuo de signo contrario". Tota una sèrie de campanyes en contra de la nostra llengua. Aconseguí el seu propòsit i, poc a poc, deixà a la societat totalment mancada de mitjans per poder difondre la seua pròpia cultura.

     

     

      

    1.1.2. 1947-1959.

    L'assentament definitiu d'un nou ordre polític internacional, derivat de la derrota del feixisme alemany, el 1945, produí un canvi general en l'estratègia política del feixisme espanyol. Com què estava mal vist el feixisme a nivell mundial, els franquistes es veieren obligats d'una manera o altra a "defensar" la cultura catalana, ja que si n'estigués en contra, la cultura catalana hagués tingut més prestigi internacional. Així es produïren alguns canvis d'estratègia quant a les activitats culturals catalanes, pocs, però clarament inserits dins la cínica política d'assimilació: "En cuanto a los bailes, los cantos, la literatura, la lengua, las reivindicamos también como otras tantas glorias comunes. Seríamos nosotros los que ayudáramos a sostener en alto su bandera si nos mostrásemos contrarios a la lengua catalana, impidiendo la representaciones en catalán que han demostrado ser tan inofensivas y tan beneficiosas para nuestra política normalizadora, o la publicación de buena literatura en el habla de la región. Nunca es buena política la de hacer "mártires". Si existiera un problema efectivo de separatismo, sólo con iniciar disposiciones restrictivas lo exacerbaríamos, y no existiendo, contribuiríamos a crearlo o a conservarlo latente".

    Poc a poc les corporacions d'àmbit provincial o local s'adaptaren a les noves circumstàncies organitzant activitats culturals de signe folklòric, fundant publicacions com ara "San Jorge", el 1951, depenent de la Diputació de Barcelona i dirigida per Guillem Díaz Plaja, expressaren un decantament unilateral, i de fet, superficial per la realitat social i cultural catalanes. Una altra mostra és la creació dels premis "Ciudad de Barcelona", on en un principi no deixaven participar en català, però poc després l'admeteren explícitament en l'àmbit de la poesia. No obstant els intel·lectuals catalans es negaren a participar.

    Després d'obtenir els permisos per publicar en català, l'any 1946, es fundà l'editorial Selecta. Després van anar afegint-se d'altres, com ara: Alpha, Aymà, Torre, Albertí, Moll, Lletres Valencianes, etc. Aquestes trobaven moltes restriccions pel fet de publicar en català. Prohibició ben significativa fou la prohibició de publicar traduccions. El llibre destinat al gran públic era frenat. Els premis literaris jugaren un paper de gran importància, per una banda representaven una plataforma per al llançament d'unes obres i d'uns autors i per l'altra construir veritables incentius per a la creació literària. Els primers premis que tingueren una gran repercussió varen ser: el "Joanot Martorell" de novel·la (1947) i l' "Ossa Menor" de poesia (1950). Cal afegir la importància de tota una sèrie de publicacions i revistes com: Antologia, Occident, Ariel, Esclat, Dau al set, etc.

     

  • 1960-1968.

  • Els anys seixanta signifiquen l'expansió i consolidació del procés de represa cultural que s'havia iniciat a partir dels cinquanta. Aquest moviment d'expansió està estretament lligat al creixement econòmic d'aquests anys. El canvi de la situació econòmica del país obliga els polítics franquistes a intentar posar-se al dia i, per tant, a introduir una certa "liberalització" en algunes esferes de vida pública. D'aquesta actitud n'eixiren beneficiades la cultura i la literatura del moment.

    La falta d'iniciatives oficials de cara a la promoció de la cultura catalana portà a la creació d'empreses privades que, de formes diverses, incidiren en el treball de normalització. El 1961 es creà la societat "Omnium Cultural", a l'any següent a les Illes, es creà l'Obra Cultural Balear, amb l'objectiu de fomentar l'ensenyament de la llengua i la literatura, així com de promoure, entre altres activitats, la revista Lluc. En aquests anys hi hagué diverses iniciatives de la creació de revistes com: El Pont, Raixa, Serra d'Or, Poemes, etc. D'aquesta manera es pot concloure que tant per la conjuntura política i econòmica, com per la consolidació d'una oposició al règim, s'afavoreixen l'expansió de la infraestructura cultural catalana, i la creació d'un ventall important d'empreses i activitats en pro de la nostra cultura autòctona.

     

    1.2. L'Exili Exterior

    L'any 1939, a l'acabar la guerra civil, amb la instauració de la dictadura del general Franco: la pèrdua de llibertats, tant polítiques com culturals, una part de la població decideix emigrar cap a França o cap a Amèrica. Després d'una breu i obligada estada a França, gran part de la intel·lectualitat catalana s'embarcà cap Amèrica amb l'ajut del SERE ("Servicio de Evacuación de los Republicanos Españoles), organitzat al final de la guerrra per Juan Negrín, i es concentrà majoritàriament en països com l'Argentina, Mèxic o Xile, i, en menor nombre, a l'Uruguai, Veneçuela o la República Dominicana, entre altres.

    Per altra banda, l'ocupació total de França per les tropes alemanyes, el 1942, provocà el primer retorn col·lectiu a Catalunya, alhora que, d'una forma automàtica, comportà el desmantellament inevitable d'algunes de les plataformes intel·lectuals més eficaces per als intel·lectuals com la Fundació Ramon Llull, creada el 1939 sota el personatge de Lluís Companys i dirigida per Antoni Maria Sbert.

    Mercè Rodoreda, en una entrevista l'any 1972, comentava: "Tenia massa feina per a sobreviure". Aquesta frase representa molt bé el que fou l'exili, perquè tant els que es van quedar a Europa, com els que van marxar cap a Amèrica, s'hagueren d'adaptar a les noves estructures socials dels països que els acollien.

    Els intel·lectuals a Sudamèrica es trobaren amb una infraestructura cultural establerta que els permetia treballar, encara que hagueren de renunciar a la llengua pròpia. Treballaven com a professionals lliures en empreses de diferent índole: en la Universitat, en els "mas media" (ràdio, premsa, …), en el món editorial… Amb tot i això no deixaren de desplegar diferents iniciatives destinades a donar continuïtat a la pròpia llengua i tradició literària: manteniment dels Jocs Florals de la Llengua Catalana, celebrats exclusivament a Amèrica entre 1941 i 1945, creació d'editorials; revistes establertes - Ressorgiment, Catalunya, o Germanor…- que contribuïren a revifar amb la seva aportació; aparició de noves publicacions com ara Quaderns de l'Exili (1943-1947), a càrrec de Josep Maria Ametlla, Lluís Ferran de Pol, Raimon Galí i Joan Sales, i Lletres (1944-1948) animada per Agustí Bartra.

    Parlar de literatura a l'exili presenta alguns problemes, per exemple, no coincideixen el lloc de l'escriptura d'una obra amb el lloc de la publicació. Els crítics han esmentat alguns trets distintius d'aquesta literatura:

  • Recull l'experiència immediata i la converteix en la literatura donant-li una projecció mítica o sentit moral.

  • Conté notes exòtiques estretes del nou espai on es mou l'escriptor.

  • Incorpora el tema de l'enyorament sovint sublimat.

  • Porta als límits el sentiment de frustració i fatalitat del destí.

  • Invalida l'experiència individual i la transcendeix a la col·lectivitat.

  • Denúncia la guerra i les seues conseqüències.

  •  

     

    1.3. L'exili interior.

    A l'interior, la literatura catalana s'organitzà fins al desenllaç de la segona guerra mundial en la més rigorosa clandestinitat, en una situació de "replegament defensiu" car "la literatura no podia ésser un fenomen social, sinó senzillament testimonial: calia ésser, tout court, ja que no es podia irradiar". (Albert Manent).

    S'intentava demostrar que no s'havien rendit davant les autoritats franquistes per tal de reemplaçar o, senzillament, esborrar la realitat cultural catalana. Per mantindre la cultura aparegueren les tertúlies literàries, encara que aquestes s'hagueren de fer en cercles privats. L'objectiu d'aquestes manifestacions eren: "De primer, salvar la llengua. Després, recuperar el prestigi social/cultural que havia perdut amb la victòria franquista. En tercer lloc, salvar les institucions de cultura més rellevants. Refer el sistema de relacions humanes destruït per la guerra i establir contacte amb la nova gent que, a poc a poc, apareixia, en molts casos, profundament desconcertada. I, finalment, lluitar contra els qui havien claudicat, ni que fos en termes lingüístics".

    2. LA NARRATIVA DELS ANYS DIFÍCILS

     

    En acabar la guerra, tots els novel·listes que s'havien donat a conéixer abans del 1939 es trobaven abocats a una situació totalment negativa. Les produccions dels novel·listes no les podien editar, però malgrat tot aquests continuaren escrivint amb l'esperança de què algun dia hi hauria una certa tolerància. L'objectiu fonamental era reconstruir el mercat literari i el retrobament amb el lector. Els premis literaris van ser l'instrument important d'incentivar al conreu de la novel·la i el conte amb l'oferta d'unes compensacions econòmiques que venien a suplir el baix nivell de professionalització que oferia el nostre mercat. A partir dels anys 1946-1947 podem trobar la creació del premi "Joanot Martorell", un petit signe del recobrament de la narrativa catalana. Aquest esdevindrà una plataforma per impulsar aquest gènere. Les obres que comencen a produir-se en la primera meitat dels cinquanta, fora d'alguna excepció, segueixen el model de la novel·lística de la pre-guerra, és a dir segueixen models d'abans de 1936. Per contra, a finals de dècada trobem ja indicis d'una nova etapa. Així, l'any 1957, és prou significativa l'edició de Cita de narradors, que obtingué el premi "Yxart" d'assaig, on cinc dels escriptors més joves del moment (J.Sarsanedas, M.A. Company, M.de Pedrolo, J.M. Espinàs i J.Perucho) es comenten i es critiquen. Tot i això refusen de presentar-se com a generació. També comencen a publicar-se obres d'autors exiliats, i així, comencen a introduir-se a les nostres terres els nous corrents realistes.

    Al País Valencià el panorama encara estarà dominat per la poesia. L'any 1943 iniciava les seves activitats l'editorial la Torre, la major part de les publicacions de la qual foren llibres de versos, encara que Xavier Casp, l'any 1952, edità Proses en carn i el seu amic Miquel Adlert les novel·les I la pau (1953) i El salze de la sendera (1953) i el Recull de contes valencians (1958). Amb tot, com ha comentat Josep Iborra, el panorama era més que desolador:

    No compten -ni en castellà ni en català- amb cap novel·la que ens permeta retrobar la peripècia valenciana d'aquests anys. Era potser difícil de véncer l'atonia cultural que el franquisme afavorí pertot arreu i que a València s'havia de sentir particularment. Mai no ens hem sentit els valencians tan "provincians" com en aquest moment. La dimissió general, el conformisme i la resignació feien veure la realitat valenciana com una cosa "insubstancial", sense interés. Per altra part, les noves promocions no trobaven altres mitjans de cultura que els proporcionats des de l'Estat i l'Església, en íntima col·laboració. Ben pocs podien escapar-hi.

    Les coses no canvien excessivament fins a l'any 1962, en què es produeix un esdeveniment capital per a la nostra cultura, com és la publicació de Nosaltres els valencians, de Joan Fuster; i, pel que fa a la narrativa de ficció, es publiquen una sèrie de novel·les i de recull de contes, entre les quals podem destacar Beatriu Civera amb Entre el cel i la terra (1956) i Una dona com una altra (1961), Jordi Valor amb Lina Morell. Un cos apassionat (1964), Maria Ibars amb L'últim serv (1960), Enric Valor amb L'ambició d'Aleix (1960). Aquest darrer és el narrador més important d'aquest període, però no empendrà amb força el camí de la novel·la fins més tard. Assenyalarem també Martí Domínguez amb Els horts (1972) i Maria Beneyto, que amb el recull La gent que viu al món (1966) i La dona forta (1967).

     

     

     

    3. PERE CALDERS

     

    3.1. Vida i obra

    Pere Calders va nàixer l'any 1912 a Barcelona. Son pare Vicenç Calders i Arús (1886-1969) era un home de molts oficis i amb vocació per les lletres; publicà diverses obres, i traduí Conte d'hivern, de Shakespeare. Sa mare, de nom Teresa Rusiñol i Roviralta (1887-1977) venía d'una família camperola, cosa que li permete al seu fill passar la infància a una finca, molt prop de Polinyà. Allí, Teresa li ensenyà a llegir i escriure.

    Als cinc o sis anys, s'inscribí a l'escola de Sant Pere Claver, i cap al 1920, els seus pares es translladaren a Barcelona, on continuà els seus estudis a la famosa Escola Catalana Mòssen Cinto, dirigida per Josep Peronella. En instaurar-se la dictadura de Primo de Rivera, l'any 1923, aquesta escola fou tancada, però els seus educadors en formaren una altra mig clandestina que serví a Calders per continuar l'aprenentatge fins als catorze anys. Aleshores fou quan començà a escriure els seus primers contes, entre els quals destaquen El primer Arlequí.

    L'any 1929 ingressà a l'Escola Superior de Belles Arts de Barcelona, on l'any 1934, es llicencià en dibuix i arquitectura. Mentrestant, l'any 1932, treballà al diari Mercantil, i l'any vinent a l'Avuí, on escrivia reportatges i parlava d'art. Ací publicà el seu primer conte, Histories de Fantasmes i el capil·la Estrella, ambdós l'any 1933.

    Poc després, va emmalaltir d'una úlcera duodenal, que l'obligà a reposar durant quasi un any. Superada aquesta malaltia, contragué matrimoni amb una espanyola, i fruït d'aquesta unió nasqué una criatura, en plena revolta militar (juliol del 1936). Eixé mateix any, entrà a formar part del comité directiu d'UGT, i també publicà El primer Arlequí.

    El 1937, es va fer voluntari i participà al bàndol republicà com a cartògraf, i posteriorment, a l'Estat Major de la 40 Divisió. No obstant, la guerra no li impedí d'escriure contes i novel·les i eixe any, quedà finalista al premi Narcís Oller amb el recull de contes L'any de la meva gràcia i dels Creixells amb la novel·la Gael·li i l'home déu (editada l'any 1983 i galardonada amb el premi ciutat de Barcelona). A més publicà Unitats de xoc el 1938.

    Fugí el 1939 d'un camp de concentració de Prats de Molló, i es refugià a Tolossa, i posteriorment a Mèxic, on matenia relació amb un grup de catalans també exiliats, entre ells es trobava, Josep Carner. A centreamèrica, Calders es guanyava la vida com a dibuixant en diverses editorials, però en cap moment deixà de col·laborar a La Revista dels Catalans d'Amèrica, a Lletres i Pont Blau. L'any 1942, guanyà el premi Concepció Rabell en els Jocs Florals celebrats a Mèxic pel recull de contes La ratlla i el desig. Divorciat de la seua primera esposa, Calders es casà a Mèxic, i d'aquesta nova unió tení tres fills més.

    A mesura que anava publicant obres a l'exili, el seu pare anava guardant-les i l'any 1955 publicà Cròniques de la veritat oculta, que fou guardonada amb el premi Víctor Català. Aquest any es publicà també el conte de L'Espiral.

    Cap a finals dels anys cinquanta aparegueren publicades entre altres Gent de l'alta vall i Demà a les tres de la matinada i a la dècada dels seixanta De retorn a Barcelona, Vergara Tartarí als Alps, L'ombra de l'atzavara (guardonada amb el premi Sant Jordi 1963), Ronda naval sota la boira, Aquí descansa Nevares.

    En tornar de l'exili, Calders, trobà dificultats per a publicar les seues obres, però amb el temps, publicà un nou recull Invasió subtil i altres contes, l'any 1978, i eixe mateix any, la companyia de teatre Dagoll Dagom, representà el muntatge teatral Antaviana. Un any després, el circuit català de televisió, li adapta Coses de providència i poc després s'arrepleguen les seues narracions de l'exili sota el títol Aquí descansa Nevares i altres narracions mexicanes.

    Durant els anys 80, jubilat i tot, Calders no parava d'escriure, i els seus contes es traduïen arreu del mòn. Inclòs s'han fet diverses pel·lícules relacionades amb les seues obres. L'any 1983 publicà un nou recull, Tot s'aprofita i el juliol del mateix any, TVE dins l'espai "Un encargo original", emet La llave de hierro. El 1984, es publicà Veure Barcelona, i s'editaren en castellà una trentena dels seus contes sota el títol de Ruleta Rusa.

    L'autor va morir el 21 juliol de 1994 a la ciutat de Barcelona on vivia amb la seua esposa Rosa Artis-Gener.

     

     

     

     

    3.2. Estil

    La narrativa que usa Pere Calders, és entesa com un conjunt d'operacions a què l'autor sotmet la realitat per transformar-la en una explicació superior, tot i donant-li altres sentits possibles. Calders crea així situacions extraordinàries i meravelloses, contradiccions a consequència del progrès científic, coincidències molt curioses, esdeveniments gents freqüents.

    Generalment les seues obres destaquen en la tècnica de la narració breu, però com es pot observar, també ha publicat novel·les com L'ombra de l'atzavara, o Aquí descansa Nevares, que tenen una considerable extensió, i on voreja l'absurd, però sempre a partir de recrear un mòn aparentment quotidià.

    Les característiques més evidents de la narrativa de Pere Calders són:

    • La presència del motiu meravellós i fantàstic.

    • El conflicte entre possibilitats de la realitat i la irrealitat el porta a una dosi important d'ambigüitat.

    • El contrast, és una base de l'artifici literari de Calders que provoca unes vegades humor, l'esperpent o el to ecèptic respecte a la rialitat quotidiana.

    Els aspectes técnics apareixen com a característiques:

    • El llenguatge: planer, senzill, col·loquial, estirilitzat, subtil.

    El punt de vista narratiu: sobretot el distanciatment.

     

     

     

    4. ENRIC VALOR

     

    4.1. Vida i obra

    Enric Valor va nàixer a Castalla l'any 1911. Va treballar de jove a les publicacions periodiques com El Tio Cuc i a la ràdio, i açò li serví per a poder eixir de la seua comarca.

    Després, cap als anys 1934 i 1935 es traslladà a València, i connecta en els grups d'intel·lectuals que feien possible La Nostra Novel·la o La República de les Lletres, on publicà alguna narració. Col·laborà també en El camí, El País Valencià, Jornada i altres publicacions.

    Després de la guerra civil inicià l'arreplega i reelaboració de les rondalles, una llarga feina, que el traslladà per totes les terres del País Valencià.

    Ha fet una tasca molt important com a gramàtic i com a difusor de les Normes de Castelló. Ha col·laborat amb la secció de filologia de Lo Rat Penat, ha publicat arrides de divulgació gramatical com Lea valenciano en diez días (1965) o aportacions gramaticals al Fabra-Salvador, com Millorem el llenguatge (1971), Curso medio de gramática, catalana referida especialmente al País Valenciano (1973), La flexió verbal (1983), i Temes correcció lingüística, entre altres. També ha estat codirector de la revista Gorg. Entre 1975 i 1976 va publicar tres volums de la seua Obra Completa.

    El 1985 fou guardonal amb Premi de les Llerres Valencianes i el 1987 amb el Premí d'Honor de les Lletres Catalanes.

     

    4.2. Estil

    Enric Valor és molt conegut per la publicació de tota una sèrie de rondalles: l'any 1953 publica Narracions de la Foia de Castalla, de 1950 a 1959 edita tres volums de Rondalles Valencianes, i el 1964 l'editorial l'Estel publicá Meravelles i picardies. Tota aquesta obra no té cap relació amb el moviment mundial de recuperació científica i d'estudi de folklore narratiu, que ha revolucionat tant la teoria del relat com la de la mateixa antropologia. A Valor li interessa la rondalla com a manifestació cultural d'un territori i lligada a aquest territori. No és solament un col·leccionista, fa de la rondalla un conte escrit i no oral, una peça literària i no tradicional. I és que la rondalla li serveix com a eia costumista, i a través d'aquella entronca amb la tradició narrativa valenciana. No hem d'oblidar que en els anys 50 i 60 la literatura costumista és el gran refugi de la llengua.

    Les quatre novel·les d'Enric Valor, malgrat la distància de quasi trenta anys que les separa, pressuposen una mateixa proposta narrativa de fons. Proposta que dibuixa una primera línia de força en l'extremada elaboració del llenguatge, enfront d'allò que sempre s'ha pensat com a caraeterístic de la novel·la realista, la seua descurança estil·lística, però això no deixa de ser un tòpic si pensem en Flaubert o Clarín. Enric Valor, potser siga, actualment, un dels més grans artesans de la nostra llengua: coneix la potencialitat del material lingüístic que treballa, les seues variants dialectals, els modismes populars, una gran quantitat de lèxic...

    La seua primera novel·la, L'ambició d'Aleix, iniciada pels anys 50 i reelaborada i censurada durant molts anys, apareix el 1960. Es considerada per V. Escrivà com representació del cicle de "la novel·la de Baixura". L'altre cicle, que defineix com a "de la Muntanya", s'enceta amb La idea de 1'emigrant (1982). Són dos mons contraposats, on l'home és víctima de l'espai geográfic. Aleix defuig la vulgaritat litoral anhela la muntanya. La seua visió és idealitzadora, com la dels noucentistes. Però allà hi ha la puresa de cosrums. La llengua pura i les tradicions. En la idea de l'emigrant ens dibuixa un món dur i primari. És el text més realista de la seua obra. Sense la terra promesa (1980) i Temps de batuda busquen una síntesí conciliadora a cavall entre la Baixura la Muntanya. Es la plenitud sàviament formulada del "cicle de Cassana".

     

     

     

     

    5. MERCÈ RODOREDA

     

    5.1. Vida

    (Barcelona 1908-Girona 1983)

    Escriptora catalana, va néixer el 10 d'octubre de 1908 en una torreta del barri de Sant Gervasi, en un carrer estret i sense sortida, filla única d'Andreu Rodoreda i Sallent, comptable, i Monserrat Gurgui i Guardia, d'una família que procedia de Bunyol. El seu pare li inculcà de ben petita l'afecció pels grans autors catalans: Guimerà, Ruyra i, sobretot, Verdaguer.

    El seu avi, Pere Gurgui, va tenir una gran influència en la seva vida; enamorat de les flors, li inculcà aquest gust que quedarà àmpliament reflectit en la seva obra, i li posà "al cap i al cor" la llengua catalana de per vida. Els dies de festa avi i neta hi feien voleiar la bandera catalana.

    Als nou anys deixà l'escola perquè el seu avi tingué un atac d'apoplèxia i la mare la volgué a casa per ajudar-la, i la nena es lliurà a la lectura amb passió.

    Als vint anys es casà amb el seu oncle, Joan Gurguí, de trenta-quatre anys, i l'estiu següent va néixer el seu únic fill, Jordi. Al esclatar la guerra treballà al Comissariat de Propaganda de la Generalitat com a correctora de català. L'any 1938 viatjà amb Francesc Trabal a Praga, com representants del P.E.N. Club Català, per a participar en un congrés internacional.

    El 1939 s'exilià, primer a París i finalment a Ginebra, d'on no retornà fins el 1978, any en que s'instal·là a Romanyà de la Selva.

     

     

     

     

     

     

    5.2. Obra:

     

    5.2.1. Joventut

    Es donà a coneixer als anys trenta a través de la seva col·laboració a la premsa i la publicació de les seves primeres novel·les, que posteriorment rebutjà. El 1937 guanyà el premi Crexells amb Aloma, 1938, revisada el 1969, que inaugurà la galeria de personatges femenins de l'autora.

    Aloma

    És una novel·la psicològica i ciutadana -el tipus de ficció que hom considerava pertinent-, centrada en un personatge femení que dóna títol a l'obra i n'és el punt de vista dominant.

    Aloma és el retrat d'una adolescent ben típica d'un temps i d'un país, una adolescent que, com acostuma a ser propi d'aquesta edat, es veu afectada de "bovarisme" i per tant, poc preparada per a enfrontar-se amb la vida. Tanmateix és una ficció que es vol realista i, per tant, la seva funció essencial serà la de desmitificar; per aconseguir-ho, inclourà a l'univers de ficció un parell de productes de l'època que fomenten els somnis de les adolescents i enterboleixen llur visió del món. Els simbols dominants d'aquesta obra venen de la realitat quotidiana, i tanmateix són bàsics; per una part la flor i el jardí, i per l'altra el gat, i que pel seu significat són oposats. Però, la flor reflecteix un aspecte ben diferent, la pèrdua de la infantesa, que representa la virginitat i la puresa.

    La trama d'Aloma està conformada, en la seva major part, per l'oposició entre Aloma i Robert: entre una noia somniadora i desconeixedora del món i en home més gran i amb experiència.

     

    5.2.2. La maduresa

    L'any 1939 Mercé Rodoreda, junt a altres autors, emprengueren un dur camí a l'exili, i es traslladà a Tolosa, després a París, on s'allotjà amb un grup d'intel·lectuals

    -Joan Oliver, C.A. Jordana, Xavier Benguerel...- a un poblet proper a la capital, Roissy-en-Brie; i allà Rodoreda inicià una relació amb Armand Obiols, i s'ajudaren a passar les dificultats de l'exili. Després la Guerra Mundial l'obligà a traslladar-se a Bordeus, on hagué de treballar durament com a modista. Després les condicions econòmiques milloraren i passà a viure a París, deixà de cosir i col·laborà a "La Revista de Catalunya", de la qual Armand Obiols fou director.

    Després es traslladà a Ginebra on es sentí realment exiliada, però trobà la calma i d'aquest esforç sorgí La Plaça del Diamant.

    Reprengué la normalitat de publicació de la seua obra amb el recull Vint-i-dos contes, 1958 ; i amb la novel·la La Plaça del Diamant, 1962, obra clau d'aquesta etapa, i la més popular. El 1966 publicà El carrer de les Camèlies, i el 1967 Jardí vora el mar i La meva Cristina i altres contes, recull d'un ric món simbòlic. Mirall trencat, 1974, homenatge a la novel·la moderna, reflecteix míticament el món rodoredià, abocat a la destrucció. El 1978 publicà Semblava de seda i altres contes, recull de narracions escrites a l'exili. Viatges i flors 1980 i Quanta, quanta guerra... , 1980, presenten el pelegrinatge per un món ple de misteri amb els elements esotèrics dels seus protagonistes. Pòstumament es publicaren La mort i la primavera, 1986 i Isabel i Maria, 1981. Premi d'honor de les Lletres Catalanes el 1980.

    La Plaça del Diamant

    És una obra mítica, per la seva incidència posterior. És una novel·la psicològica centrada també en un personatge femení, Natalia-Colometa, inicialment amb nombrosos punts de contacte amb les heroïnes rodoredianes de la joventut. Aquesta figura, empesa per l'inexorable pas del temps i les circumstàncies històriques, haurà de madurar, semblantment als microcosmos on viu ben arrelada; la guerra representarà la presa de consciència i posteriorment, la destrució del seu món i la postguerra, una existència exempta de vitalitat i marcada per la marginació. La Plaça del Diamant, a diferència d'Aloma, no segueix l'esquema clàssic de novel·la psicològica, en el qual veiem a la protagonista enfrontada amb un món que n'era, a més, el marc, sinò que hi ha una íntima i estreta fusió entre ambdós. I per a assenyalar l'evolució d'aquesta figura, lligada amb la del païs, tindrà tres noms diferents que ho demostren: Natàlia, Colometa i la senyora Natàlia.

    Així , en iniciar-se la ficció, Natàlia és una noia tímida i submisa a qui costa dir que no, perquè no sap ben bé que ha vingut a fer en aquest món. El dia de la festa major de Gràcia, coneixerà un noi, Quimet, que la sotmetrà a un subtil procés d'alienació, que un canvi de nom demostrarà, i així esdevindrà Colometa.

    Lentament, però, i sobretot a causa dels esdeveniments històrics -la República i la guerra- , esdevindrà una dona adulta, amb poder de decisió i que comença a rebel·lar-se contra el que considera injust: inicia, doncs, el camí de recobrament de la pròpia identitat. Una identitat que només retroba plenament en casar-se amb un home del tot diferent, Antoni, més proper al pare que no pas al marit, i esdevé la senyora Natàlia, la qual té lleure de passejar-se, recordar i somniar, amb que es crea un món personal, escapçat però alliberador.

    A La Plaça del Diamant, com a Aloma, també trobem un símbol que destaca; els coloms, i la seva evolució es troba lligada a la de Natàlia-Colometa, per estar engabiada com ells.

    La plaça del diamant fou duta al cine per Francesc Betriu, i la protagonitzà Silvia Munt, junt a Lluís Homar i Joaquim Cardona.

     

     

    5.2.3. Vellesa:

    Aquesta etapa la integren, principalment, un recull de contes i una novel·la:

    La meva Cristina i altres contes,1967. En aquesta obra Mercé Rodoreda es llança a la relació d'un món mític. Els escenaris de les narracions han experimentat una notable transformació, és un món obert, vegetal, presidit per la lluna, símbol de la mort, però també , de renaixement. Alguns contes són: La meva Cristina, Una Carta, La Gallina, La sala de les nines, El riu i la barca, La salamandra, Una fulla de gerani blanc.

    Mirall trencat, 1974.Obra llarga, complexa i poètica, que narra la corba ascendent i declinant d'una família, els Valldaura-Farriols, que representen un temps i un país concret. En alguns aspectes recorda a Cien años de soledad, de G.García Márquez.

    La primera part presenta als personatges que seran els fundadors de la familia, la segona part es desplaça dels fets externs cap a la intimitat dels personatges. El més important de la segona part és un món infantil, marcat per la tràgica presència de la mort. El final continuarà en la descripció de la familia.

     

     

    5.2.4. Anàlisi de la plaça del Diamant

    5.2.4.1. Història i estructura.

    És una obra que és capaç de suggerir i provocar múltiples lectures i interpretacions diverses. La clau de la novel·la es troba en la riquesa de la història que s'hi narra, en el perfil psicològic del personatge principal, en l'estructura de la novel·la, que desenvolupa paral·lelament la vida individual dels protagonistes i la col·lectiva societat, en la simbologia que representa i en el seu estil adequat i sorprenent.

    La novel·la compta amb un bon argument. Natàlia comença a contar-nos la seua història personal quan coneix el seu futur marit, Quimet, a la Plaça del Diamant. Successivament i de forma lineal ens va contant el casament, la viduïtat i el segon matrimoni. Tot açò ho conta de d'abans de la segona República fins a la postguerra, passant per la guerra civil. El centre de la matèria narrativa és la vida de la seua protagonista: les coses que li ocorren, les coses que pensa, etc.; i que transformen la narració senzilla i sovint ingènua de Natàlia en una història d'opressió i d'alliberament que confronta el lector i la lectora amb qüestions sobre l'existència, la mort i l'amor.

    La seua aparent senzillesa externa, la novel·la es divideix en quaranta-nou capítols on es narren els fets més importants ocorreguts en la vida de la protagonista, amaga una estructura més complexa, com han destacat tots els crítics que han analitzat l'obra, ja que els capítols poden agrupar-se en blocs diferenciats, encara que a l'hora d'interpretar el significat i la composició dels diversos agrupaments siga un problema, la qual cosa demostra la riquesa de l'obra i la diversitat de les seves lectures.

    Han hagut diverses interpretacions de l'estructura. Per exemple, Isidor Cònsul divideix La Plaça del Diamant en tres parts, que corresponen als diversos estadis evolutius de la protagonista en relació paral·lela als fets històrics: a) abans de la República i la ingenuïtat en el personatge; b) República i Guerra Civil o la revolta interior i el despertar a la consciència; c) postguerra o la llarga convalescència d'un país i un personatge malalts, escapçats tots dos per la contesa.

    Per altra banda altres investigadors, com Lluís Busquets, és més adequat i justificada dividir la novel·la en quatre parts: a) el temps que precedeixen la República; b) els temps de la República; c) la Guerra Civil; i d) l'època de la postguerra.

     

    5.2.4.2. Els personatges

    Natàlia, la protagonista, és el personatge més ben caracteritzat de la novel·la i al mateix temps el més ric en matisos que fan possible diferents interpretacions i valoracions. No trobem descripcions físiques, però no obstant podem veure alguns trets en quant al comportament: "Perquè jo era així, que patia si algú em demanava una cosa i havia de dir que no". En altres aspectes generals es descriu com una noia que es regeix pels costums i les normes de les classes menestrals de la Barcelona de l'època.

    La resta dels personatges tenen una ínfima importància, llevat de Quimet, són retratats ràpidament. Alguns altres apareixen i actuen sense ser presentats i sovint tenen només interés per la seua relació amb la protagonista. Per això Carme Arnau ha afirmat que aquesta "és una novel·la d'un personatge, o millor, de dos tan íntimament enllaçats que és impensable l'un sense l'altre: Natàlia-Colometa i Quimet". Podem observar que Quimet és l'únic personatge introduït per una descripció detallada.

    Un altre personatge amb importància és l'Antoni. Aquest se'l pot mirar des de dues perspectives: és un mutilat de la guerra que busca companyia amb un matrimoni de conveniència; és un home que estima la persona amada sense imposar res i que, per això mateix, facilita unes relacions personals home-dona basades en l'amor pur i en el respecte.

    La senyora Enriqueta podríem dir que fa el paper de mare de Natàlia, ja que aquesta no en tenia i el seu pare no se'n feia càrrec d'ella. Antoni i Rita, els dos fills de Natàlia i Quimet, són considerats com una càrrega que recau sobre Colometa. També representen altres coses com ara: Antoni és obedient i recollit, es podria identificar amb el seu padrastre, que se suposa que no és coincidència el nom d'aquests. Rita li sembla molt al Quimet tant física com psicològicament, actua amb el seu nuvi com ho feia Quimet amb la Natàlia.

    En Mateu en la novel·la estableix una gran amistat amb Colometa, a tenir-se, en un moment donat, només un a l'altre. Els altres personatges ja són de menor importància: Cintet, Julieta, Griselda, Pere.

    5.2.4.3. El temps i l'espai

    El marc espaciotemporal és Barcelona des de poc abans de la República fins als primers anys de postguerra.

    La narradora-protagonista conta el seu passat des d'un temps no especificat. Podem observar que progressivament hi ha més desconcert del temps a mida que narra la història. Al principi indica detalladament i amb una certa exactitud el temps que transcorre entre un fet i el següent, però poc a poc els mesos van passant despresa, fins i tot al final els anys, sense donar cap referència temporal.

    Carme Arnau justifica aquesta irregularitat amb la protagonista, ja que totes les coses de la novel·la van lligades a Natàlia, i per tant el temps també. I aquesta mostra cada vegada més irregularitats al llarg de l'obra.

    L'espai, algunes vegades ve determinat, però no té massa importància que siga a la ciutat de Barcelona al barri de Gràcia on ocorren els fets. Probablement la voluntat narradora de no especificar excessivament ni el temps ni l'espai de l'acció, junt al personatge representatiu d'una capa social determinada i d'una condició femenina generalitzada, han fet de La plaça del Diamant una novel·la de significació i d'abast universal.

     

    5.2.4.4. Els símbols

    El símbol més important de l'obra són els coloms. "L'evolució i els canvis que experimenten aquests ocells és un desdoblament simbòlic de la vida de la protagonista, mentre els altres personatges importants es relacionen d'una o altra forma amb aquest símbol. Significativament, la seua protagonista es diu Colometa, petit colom, mentre viu amb Quimet que és el criador dels coloms; uns coloms arrauxats, causants de neguit i feina, que són el símbol de la seua vida amb el seu primer marit"(Carme Arnau). També podem observar que la desaparició de l'últim colom coinxideix amb la mort de Quimet.

    Un altre símbol important és l'embut. La forma d'aquest representa en la novel·la la imatge d'una vida plena de dificultats cada vegada més intenses i abundants. La protagonista té la sensació de què la vida és un camí que se li estreny a poc a poc, per això mateix és capaç d'afirmar en un dels moments d'angoixa que "els carres, que eren com sempre, em semblaven estrets".

    Carme Arnau agrupa els símbols en dinàmic i estàtics.

    Als dinàmics apareixen els coloms, l'embut, les flors i el món vegetal en general (arbres, parcs i jardins), el caragol de mar i les nines que la protagonista contempla a l'aparador de les hules. Per una part les flors i les nines simbolitzen la infantesa i la joventut, el temps de la felicitat. Aquests símbols evolucionen al llarg de la novel·la. Així els parcs i els jardins, conjuntament amb les flors després representen un lloc on somiar i fugir de la realitat. El cargol de mar representa el mar que contemplava Natàlia en la seua joventut amb Quimet i després passa a simbolitzar l'harmonia i l'estabilitat que la protagonista viu quan torna a ser la senyora Natàlia.

    Els estàtics pertanyen a les cintes, el quadre de les llagostes, la fusta, les balances i el ganivet. Els llaços representen el valor decoratiu assignat a les dones. El quadre de les llagostes simbolitza el domini del mascle sobre la femella. Les balances representen l'equilibri que busca Colometa al llarg de la seva vida. El ganivet és símbol d'alliberament, aquest està lligat al crit final de la protagonista.

     

    5.2.4.5. L'estil

    S'observa clarament que el llenguatge emprat està clarament lligat al llenguatge de la protagonista, utilitzant un llenguatge senzill i popular.

    Un dels trets més importants ha estat el monòleg interior. Aquesta tècnica s'expressa mitjançant la primera persona narrativa.

    Encara que ha utilitzat un llenguatge popular i senzill, no li han fet falta vulgarismes i barbarismes, i gramaticalment la novel·la està ben escrita. El to col·loquial s'aconsegueix per l'ús de frases curtes, i el predomini de les juxtaposicions i de les frases coordinades. També podem observar la repetició de la conjunció "i" per a què parega més oral. Un altre recurs és emprar una mateixa paraula repetidament.

    El lèxic utilitzat és l'element de l'estil més important per tal d'aparentar la desitjada col·loquialitat del text, i, per això, l'escriptura empra sempre les paraules més conegudes i populars, sense eixir-se'n de la normativa de la correcció. També podem observar recursos literaris, com ara metàfores i frases fetes que donen agilitat al text.

    Per últim anem a parlar de la intencionalitat de La plaça del Diamant. Per què Mercè Rodoreda ens ha volgut contar una història tràgica com la de Natàlia amb un llenguatge popular i sovint còmic? Podem pensar que ho ha fet amb la intenció de què ens arriben més clarament les sensacions i sentiments que desprén la història i com dins de la innocència les viu Natàlia, sempre amb l'esperança de què tot canviarà i viurà en un món millor.

     

     

    5.3. Estil

    Mercè Rodoreda és una escriptora d'una gran sensibilitat, la seua obra tendeix a la configuració d'un univers mític, que té com base la infantesa. A les seves novel·les fa un esboç íntim dels personatges que, lluitant contra els seus propis enemics (interiors i espirituals), descobreixen el significat de la vida i la seua pròpia identitat.

    Les seues novel·les són un univers de ficció, que avança progressivament fent-se més dens i al capdavall més poètic.

    L'autora sentia una gran admiració per Ernest Hemingway, que es veu reflexada a Vint-i-dos contes,a Un home sol i Darrers moments i a La Plaça del Diamant, on sense explicitar-ho, la protagonista evidència la seva submisió a Quimet. La idea bàsica és que el novel·lista ens ha d'exposar els fets, però no cal que ens ajude a comprendre'ls.

    A Vint-i-dos contes, utilitzarà el diàleg amb un interlocutor mut, però del qual notem la presència, com en alguns contes de Katherine Mansfield, i que s'acosta al monòleg interior. Després suprimirà el narrador i hi haurà un enfrontament directe amb el personatge, un forta mimesi.

    Tarda al cinema, En el tren i La Sang (part dels Vint-i-dos contes), representen aquest nou i personal estil, volgudament planer, però de gran complexitat i artifici; les frases amb que comencen els contes tenen una gran similitud, i comuniquen de forma original una nova visió de la narració.

    A Aloma fa coincidir l'evolució dels personatges i les seves relacions amb el pas de les estacions, que és un cas molt semblant als canvis que es produeixen en la protagonista de La Plaça del Diamant.

    Durant la vellesa Mercé Rodoreda deixà la temàtica anteriorment dominant, la de dona presentada com a explotada i marginada, i tractà la condició humana enfrontada amb una realitat decisiva en tota vida humana, aleshores s'accentuà el seu subjectivisme, i els personatges són sempre conformadors de l'univers de ficció, i aquesta evolució acaba en un món misteriós, mític i ambigu.

     

    6. ALTRES AUTORS

     

    Xavier Casp (Carlet 1915)

    L'any 1943, amb el seu primer llibre, Volar, va representar un salt qualitatiu d'un enorme vigor en l'agònic transcurs de les nostres lletres. Casp conrea un esteticisme lluminós, a l'estil de López Picó. Des del primer moment fou saludat amb sorpresa i entusiasme per tots els crítics. Ha publicat La inquietud en calma (1945), Jo sense tu (1948), On vaig, Senyor? (1949), Aires de cançó (1950), Goig (1953), Esparces (1953), Braçat (1955), Poema dramàticament esperançat (1956), Home (1957), Jo, cap de casa (1962), D'amar-te, amor (1963), Silenci (1970), etcètera.

     

    Maria Aurèlia Capmany (1918-1991).

    Escriptora polifacètica que va conrear els més diversos gèneres (traducció, conte, teatre, assaig, periodisme, novel·la …). Algunes obres són: Necessitem morir (1947), La pluja als vidres (1963), Betúlia (1956), El gust de la pols (1962) i la més coneguda és Un lloc entre morts (1967).

     

    Salvador Espriu (1913-1985)

    El 1930 ingressà a la universitat, on estudià dret i història antiga. Als setze anys ja havia editat en castellà el seu primer llibre Israel. La guerra i la dictadura li provoquen una gran desil·lusió, i a partir d'aleshores es refugia en la literatura, des de la qual denúncia la situació d'injustícia en què viu sotmès el seu poble. Amb la publicació del llibre Pell de brau (1960) es projectada la seua obra a nivell popular, l'any 1971 guanyà el premi M.Montaigne per la universitat de Tuvirgen, i un any després el premi d'honor de les "Lletres Catalanes".

     

    Vicent Andrés Estellés. (1924)

    Aquest s'ha dedicat professionalment al periodisme. Autor d'una extensíssima producció, tingué poca difussió fins als anys 70, aleshores començaren a publicar-se les seues obres completes: Recomane tenebres (1972), Les pedres de l'àmfora (1974), Manual de conformitat (1977), etc. La seua poesia és realista, tracta amb una gran llibertat formal d'un seguit de temes que van des de la mort i el sexe fins a l'expressió de les realitats més crues del món quotidià, passant per la defensa de la seva llengua i del seu poble.

     

    Jordi Sarsanedas (1924).

    Ha escrit poesia i és autor de novel·les (com el martell 1956) i de narracions curtes (com plou i fa sol 1959, i el balcó 1969), i sobretot Mites (1954), és un conjunt de proses poètiques que, marcades per la presència de l'element subconscient d'arrel surrealista i per la lògica de l'absurd combinen l'estructura narrativa amb la divagació lírica.

     

    Manuel de Pedrolo (1918-1990).

    Fou un novel·lista extraordinàriament fecund. La seva activitat literària comprèn la poesia, el teatre, i els articles periodístics, però ha estat en el camp de la narració on ha concentrat la seva atenció. Va ser un autor particularment perseguit per la censura i això explica que el gruix de la seua producció, publicada a partir de 1949, no pogué sortir a la llum pública fins a la dècada dels anys seixanta i d'una forma irregular.

    Els seus temes són variats: l'alineació en les societats occidentals, les repressions sexuals i polítiques, la incomunicació humana, la visió d'un món futur, els conflictes socials i molts d'altres. L'objectiu de Pedrolo és donar una àmplia visió de la vida catalana en totes les seues manifestacions. Una de les seues novel·les que destaca és: Totes les bèsties de càrrega (1967).

    L'activitat teatral de Pedrolo és d'un notable relleu i ha estat relacionada amb els temes i les tècniques del teatre de l'absurd. En síntesi els seus drames partint d'un fons filosòfics metafísics, plantegen la rebel·lió, sovint inútil, de l'home enfront d'un món estàtic i opressiu.

     

    Arvel·lí Artís-Gener (1912).

    Autor de dues novel·les relacionades amb la diàspora, Les dues funcions del circ (1966) i Paraules d'Opoton el vell. La novel·lística d'Artís-Gener parteix sovint d'unes bases culturalistes, incorpora alguns elements avantguardistes i, en L'enquesta del canal 4 (1973) la seva darrera novel·la es mou dins del terreny de la ciència ficció.

     

    Xavier Benguerel (1950-1990)

    Novel·lista, autor teatral i traductor. Publicà la major part de la seua obra narrativa abans de 1939. Algunes de les seues obres són: La vida d'Olga (1930), El teu secret (1932) i Suburbi (1935). El 1939 hagué d'exiliar-se i no reprengué la publicació de novel·les fins a mitjans dels cinquanta, seguint els models de Graham Greene, Bernanos i sobretot Mauriac: La família Rouquier (1953).

     

    Llorenç Villalonga (1897-1974)

    Va nàixer a la ciutat de Mallorca. Estudià medicina a diverses ciutats espanyoles. Per aprofundir els seus estudis es traslladà a París, on va descobrir l'obra de Marcel Proust i d'Anatole France i acaba de completar la seva cultura literària, basada essencialment en els clàssics francesos del segle XVII i del XVIII. Després retorna a Mallorca on s'instal·la com a psiquiàtric. Quan va publicar Mort de dama (1931) va provocar un escàndol, ja que ironitzava sobre el folklore de l'illa, es va guanyar l'enemistat de la intel·lentectualitat mallorquina de l'època.

    Quan començà la Guerra Civil s'afilià a la "Falange Española", ho- feu pressionat per una forta pressió ambiental: el seu germà era un dels principals feixistes de l'illa. Anys després decidí retirar-se de les seves col·laboracions a favor del nou règim.

    Entre les seues obres destaquen, Madame Dillon (1936), La novel·la de Palmira (1952), Bearn (1956), entre moltes altres.

     

    Joan Vinyolí (Barcelona 1914-1984)

    Estudià el batxillerat i als setze anys ingressà a treballar en una editorial, tasca que no abandonarà fins la jubilació. La poesia de Rainen Maria Rilke fou desiciva per a la seua formació. Ha sigut un dels poetes més significatius de la poesia catalana del segle XX. Els seus primers llibres són: Primer desenllaç (1937) i De vida i somni (1948), marquen l'inici d'una veu molt personalitzada. Entre les seues obres destaquen El callat (1956), Realitats (1963), Tot és ara i res (1971), Encara les paraules (1973), Ara que és tard (1975), Vent d'aram (1976) obtingué el premi de la crítica serra d'or, i l'any 1984 publicà els seus darrers reculls: Domini màgic i Passeig d'aniversari.

     

    Joan Fuster (Sueca 1922-1998)

    El 1943 inicià els estudis de dret a València i durant uns anys excercí d'advocat. La seua activitat com a jurista no va durar gaire temps, ben aviat començà a ser desplaçada per l'afició literària. Als vint-i-dos anys va escriure el seu primer article en català, amb el títol 25 anys de poesia valenciana, a l'Almanac "Las Provincias". L'any 1948 publicà el seu primer llibre de poesia Sobre Narcís, després vingueren Ales o mans (1949), Va morir tan bella (1951), i Terra en la boca (1953) i Escrit per al silenci (1954). En 1952 començà a escriure articles al diari Levante i poc després a la major part dels diaris més importants de l'estat espanyol. Escriptor fecund, ha alternat el periodisme amb la publicació de llibres d'assaig, el primer dels quals fou El descrèdit de la realitat (1955). El 1975 va rebre el premi d'honor de les "Lletres Catalanes" i sis anys més tard el premi de les "Lletres del País Valencià". Els seus darrers anys els dedicà a la docència en la universitat de València, com a professor emèrit.

    Joan Brossa (Barcelona 1919)

    Interrompé els seus estudis a causa de la Guerra Civil, que li va inspirar els seus primers poemes. En l'any 1941 va entrar en contacte amb altres artistes i intel·lectuals com Arnau Puig, Antoni Tàpies, Joan Pons, i Cuixart, que editaven a les revistes "Algol" i "Dau al Set". La seua obra poètica és extensíssima, però fins l'any 1970 no comença a ser divulgada. Entre els seus llibres de poemes citem: Sonets de Curiuixa (1949), Dragolí (1950), Poemes Civils (1961), Càntir dels Càntics (1972), la barba del cranc (1974) i Sextines 76 (1977).

     

    Pere Quart (Sabadell 1899-1986)

    Joan Oliver descendí d'una família de la burgesia industrial. Joan Sallarés, el seu avi, home del Foment del Treball, la patronal catalana, teòric i polític i un dels que li impulsaren el proteccionisme català. Pere Quart estudià la carrera de dret, i des de jove treballà com a periodista amateur en diversos diaris comarcals i barcelonins. El 1928 publicà el primer llibre de narracions, Una tragèdia a Líl·liput.

    Un dels trets que singularitzen l'actitud humana - social i literària-d'Oliver és el seu radical inconformisme, que es tradueix en l'adopció tothora de posicions crítiques. Davant la guerra civil espanyola va fundar i presidir l' "Agrupació d'Escriptors Catalans" i la "Institució de les Lletres Catalanes". L'any 1934 publicà amb el pseudònim de Pere Quart el primer llibre de poemes Les decapitacions. Després de la guerra s'exilià, primer a França i després a Xile i l'any 1948 tornà a Catalunya. En la postguerra va col·laborar en un intent de normalitzar l'activitat teatral al país. L'any 1970 se li va atorgar el premi d'honor a "Les Lletres Catalanes".

     

    Josep Pla (1897-1981)

    Va nàixer a Palafrugell (Baix Empordà). Estudià dret, acabada la carrera entrà en el món del periodisme, debutà el 1918 a "Las Notícias", per a passar després a "La Publicitat". Durant aquests anys comença a publicar els primers llibres: Enric Casanovas (1920), Negre i Taronja (1924) i Coses vistes (1925).

    El to de les seues cròniques el converteix en una figura polèmica en alguns medis intel·lectuals. Un parell de mesos abans d'esclatar la guerra civil espanyola es va refugiar a Llofriu. I poc després s'instal·la a Roma durant dos anys. Pel Gener de 1939 tornà a Barcelona amb el periodista Manuel Aznar, tots dirigien la "Vanguardia". Poc després es retirà a l'Empordà per a col·laborar al setmanari "Destino". A la immediata postguerra publicà alguns llibres en castellà. Al llarg d'una dotzena d'anys publicarà a l'editorial Selecta prop de cinquanta volums els quals apareixeran a partir del 1956, ordenats com a obres completes. El 1951 guanyà el premi "Joanot Martorell" amb El Carrer estret.

    7. BIBLIOGRAFIA

     

    AA. VV, El·lipsi (Literatura 3r). Editorial ECIR

    AA. VV, Enciclopèdia Catalana.

    AA. VV, Enciclopèdia Larousse Catalana. Editorial PLANETA

    AA. VV, Historia de la literatura Catalana. Editorial ARIEL

    MERCÈ RODOREDA, La plaça del diamant. Editorial BROMERA

    PERE CALDERS. Tres per cinc quinze. Edicions JUAN GRANICA.

    PERE CALDERS. Cròniques de la veritat oculta. Edicions 62.

     

     

      

     

      

    LA NOVEL·LA I EL CONTE

    DE LA POSTGUERRA