Música classicista

Classicisme. Música europea. Música instrumental. Música vocal. Wolfgang Amadeus Mozart. Joseph Haydn. Ludwig Van Beethoven. Pel·lícula Amadeus. Rèquiem

  • Enviado por: El remitente no desea revelar su nombre
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 5 páginas
publicidad

Introducció

L'any 1750 es considera l'inici del Classicisme per la mort de Johann Sebastian Bach, considerat l'artista més representatiu del Barroc, l'època anterior. En canvi, la data que posa fi al període classicista, el 1800, és molt més arbitrària perquè no es va experimentar cap ruptura, sinó que aquest es va fusionar amb el Romanticisme, el corrent que el va succeir, i les primeres obres revolucionàries de Beethoven.

En aquesta època, a Europa s'estaven desencadenant un seguit d'esdeveniments que van tenir una gran influència alhora de fonamentar i caracteritzar una etapa pròspera en la música europea, que va desenvolupar un estil internacional basat en l'intercanvi i la lliure circulació de músics i partitures des de Moscou fins a Lisboa. Aquests fets van ser tals com l'incipient ocàs de l'antic règim o el tímid però incessant desenvolupament de la indústria, que anunciava una nova era per a tots els ordres, que arribaria de la mà de la Revolució Francesa. També s'ha de tenir en compte l'auge de la òpera a tots els països o els concerts públics a les més prestigioses ciutats de l'època: París, Londres o Madrid, així com nombroses ciutats alemanyes i italianes; l'augment de les edicions de música, de constructores d'instruments i l'aparició de grans orquestres a Viena, Mannheim o Londres.

És un fenomen artístic i literari consistent a la imitació dels models grecs i romans, considerats estèticament perfectes. Com a moviment, neix amb el suport de l'humanisme renaixentista, que veu en el món clàssic un model de perfecció absoluta. El Classicisme, reflexa l'home com un ésser harmoniós i a la humanitat com una societat ideal i absenta de problemas.

Entre els màxims representants del Classicisme s'han de tenir presents Joseph Haydn, Wolfgang Amadeus Mozart y Ludwig Van Beethoven, que generalment es denominen com els tres grans mestres vienesos o la Primera Escola de Viena.

Característiques de la música classicista

Musicalment, és un període caracteritzat, en línies generals, per la recerca de la claredat en la forma i el contingut, així com per un equilibri expressiu i una moderació i serenitat exemplars. Totes aquest conjunt de característiques, juntament amb d'altres més específiques per a les diferents composicions, es reflexen en la música amb la finalitat de commoure.

S'incorporen nous medis tímbrics, de manera que els instruments de vent formen part de la plantilla de l'orquestra i apareix el grup de vent-metall. D'altra banda, desapareix l'acompanyament del baix continu, mentre s'incorporen els reguladors crecendo i decrecendo, degut a l'increment d'instruments. També en aquest període va aparèixer el piano, es va perfeccionar el clarinet i es va consolidar la Forma Sonata, una estructura que seguien diversos tipus de composicions i que constava de tres parts.

La música vocal va anar perdent el protagonisme que havia mantingut fins al moment, no obstant això, es van continuar composant formes musicals d'èpoques anteriors, tant en la vessant religiosa com en la profana. En la primera, va aparèixer l'ofertori, una peça molt curta que es cantava en el moment de les ofrenes durant l'eucaristia. D'altra banda, en la música profana, l'òpera clàssica pròpia del Barroc, després de la Querella de Bufons, va adoptar nous esquemes i va passar a tractar temes més quotidians, en que els personatges vivien emocions humanes. Tot això, va fer aquest gènere musical més proper al públic.

La música instrumental es trobava en el seu punt àlgid, el concert i la sonata del Barroc van evolucionar i es van adaptar a les necessitats expressives del moment. Dins l'àmbit instrumental hi havia diversos tipus de música, com l'orquestral, la música de cambra o la de teclat.

Obres de Mozart

Don Giovanni

Aquesta obra és una òpera el ritme de la qual està marcat per una orquestra en que predomina el so del violí, a més de veus solistes i cors. Està ambientada a l'Espanya del segle XVII i tracta temes de fons com l'amor, la traïció, la venjança o el perdó, tot i que, la moralitat és que portar una mala vida no dur enlloc. Això es posa de manifest, a través del final que li depara el destí a Don Giovanni, un jove seductor que enamora les donzelles per després trair-les o abandonar-les egoistament, només per divertir-se.

La flauta màgica

Aquesta obra és una òpera alemanya composada per Mozart l'any 1791, va ser la seva última òpera. Està orientada a Egipte i basada en els ideals de la maçoneria, en realitat, és un homenatge que el compositor va fer als seus amics maçons i un dels trets més característics és la repetició del número tres al llarg de l'obra.

Las Bodas de Fígaro

Aquesta, és una òpera bufa que consta de quatre actes i gaudeix de la música de Mozart, tot i que el text pertany a Lorenzo Da Ponte. L'acció es desenvolupa a España, a prop de Sevilla i exposa els embolics amorosos i les confusions de parelles dels habitants del Palau del Comte d'Almaviva. És una obra entretinguda i còmica, en que es manifesta la passió, el desig del aliè i els conflictes que es produeixen, tot i que, finalitza amb èxit i cadascú amb la seva parella.

Rèquiem

Al juliol de 1791 Mozart va rebre la visita d'un misteriós home vestit de gris que li va encarregar, de forma anònima, la composició d'un Rèquiem. Més tard, es va descobrir que l'individu era un enviat del comte Walsegg, que volia presentar el Rèquiem com obra seva en l'enterrament de la seva difunta dona. Mozart, que estava obsessionat amb la mort des del decés del seu pare; debilitat per la fatiga i la malaltia, i molt sensible als fets sobrenaturals (degut a la seva vinculació a la maçoneria), però sobretot molt impressionat per l'aspecte del missatger, va creure que aquell home era un enviat del Destí i que el Rèquiem que estava composant seria pel seu propi funeral. La mort de Mozart va impedir que quedés acabat, fent-se càrrec de finalitzar-lo, el seu deixeble Joseph Leopold Eybler. Finalment, l'estrena de l'obra sota el nom de Mozart va tenir lloc, el 2 de Gener de 1793.

Si es comparen els fets reals amb el que mostra la pel·lícula Amadeus, s'observen gran quantitat de similituds, com l'aparença de l'home que li fa l'encàrrec del Rèquiem, així com la seva sobtada aparició anònima i el trasbals que va provocar en Mozart. D'altra banda, el fet que sigui pel·lícula fa que en certs aspectes s'hagi exagerat o, fins i tot, distorsionat la realitat i que d'altres siguin totalment inventats. El fet més contundent que permet fer aquesta afirmació, és que Mozart i Sallieri no es van arribar a conèixer en la seva època i per tant és impossible un seguit d'escenes en que es veuen junts. El fet més inversemblant, però, és que el mestre Sallieri hagués encarregat la composició del Rèquiem i molt menys que hagués ajudat a Mozart a composar-lo, quan aquest estava a punt de morir. Tampoc és un esdeveniment real que la missa per a difunts sonés en l'enterrament del gran compositor, tot i que, si es veritat que fou deposat en una fosa comú sota una incessant pluja.

Crítica de la pel·lícula Amadeus

Aquesta pel·lícula està considerada la més famosa, la més vista, i també la més polèmica de totes les que han il·lustrat la vida de grans músics. Està ambientada al segle XVIII i va ser filmada a la República Txeca i a Viena, generalment amb llum natural. És un film que planteja temes interesants com l'admiració-odi o l'enveja i l'obsesió que sent Salieri respecte el prodigi de Mozart, o la rebel·lió del mateix contra una suposada Divinitat que, -segons ell- no només li nega la possibilitat de triomfar com a compositor sinó que el castiga, vivint suficient per veure reconeguda la música de Mozart i oblidada la seva.

Amadeus està plena de dramatisme i passió, juntament amb pinzellades d'humor i, tot i que, no és una pel·lícula històricament precísa, ens ofereix una visió del geni a través dels ulls de qui alhora l'admira i el detesta. Les inexactituds històriques estàn presents, com l'irritant riure de Mozart que en realitat no està documentat, o el paper de Salieri, que no és ni remotament semblant al real. Per començar, Mozart i Salieri mai es van conèixer i, per tant, no estaven enfrontats personalment, sinó simplement van compartir época, fet que va ser un gran impediment per al desenvolupament de la música de Salieri. La pel·lícula mostra, també, dos esdeveniments totalment impossibles: d'una banda, qui realment va encarrgar la composició del Rèquiem va ser el comte Walsegg, i no Salieri; d'altra banda, es veu com aquest, ajuda a Mozart a composar la Missa per a Difunts, fet absolutament improbable, ja que ens aquells moments, Salieri era a Itàlia.

Una altra variança de la realitat, és que en el moment de la mort de Mozart, aquest, tenía dos fills i no només un com ens mostra el film. I, un fet molt curiós, és que de vegades, els instruments que sonen no es corresponen amb els que aparèixen a la pantalla. Amadeus també mostra l'estat de salut del compositor durant els últims anys de la seva vida, i la seva afecció a la beguda mentre composava, que concorden de forma bastant precisa amb la realitat que es coneix. No obstant això, en cap moment fa referència a la pertinença de Mozart a la maçoneria, fet rellevant a la seva vida i de gran influència, per tant, en llurs obres.

Malgrat tot, el guió és sublim, les situacions es presenten de manera que es manté l'interés de l'espectador fins al final, i alhora ofereix una idea de la vida i l'obra de Mozart en un temps molt reduit.

Al llarg de la pel·lícula s'emprea un recurs cinematogràfic, el “flash-back”, que permet recordar petits fragments de la infantesa del protagonista com a nen prodigi. Aquest retorn al passat en la vida de Mozart, juntament amb diverses obres seves que sonen de fons, aconsegueixen que l'espectador s'introdueixi del tot, tant en el lloc com en l'época, fins al punt de compartir les sensacions i els sentiments del compositor.

4