Moviments Antiglobalització

Ciencias sociales. Globalització. Organismes. Criminalització. Tractament periodístic

  • Enviado por: Güellito
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 44 páginas
publicidad
publicidad

ELS MOVIMENTS ANTIGLOBALITZACIÓ

1r de Periodisme, Grup 51


Índex

1. Introducció al concepte “Globalització”

1.1 Definició del concepte

1.2. Causes i orígens de la globalització

1.3. Conseqüències de la globalització

2. Organismes que defensen la globalització

2.1. Organització Mundial de Comerç (OMC)

2.2. El Fons Monetari Internacional (FMI)

2.3. El Banc Mundial (BM)

2.4. Desajustos interns del FMI i el BM

3. Moviments antiglobalització

3.1.Antecedents

3.2. Organitzacions antiglobalització: composició, ideologia i objectius

3.3. Moviments antiglobalització als països subdesenvolupats. Polítiques dels organismes internacionals i respostes populars

3.4. Moviments antiglobalització als països desenvolupats. Impacte del neoliberalisme

3.5. Mobilitzacions antiglobalització (Seattle i Praga)

3.6. Criminalització dels moviments antiglobalització

4. Tractament periodístic del tema.

Anàlisi d' El País, El Periódico, La Vanguardia, ABC i Actualidad Económica

  • Annex fotogràfic i d'humor gràfic

  • 1. Introducció al concepte globalització

    1.1. Definició del concepte de Globalització:

    Per poder definir el concepte de globalització hem de fer una clara diferenciació entre la globalització com a procés natural inevitable i la globalització que s'està imposant ara al món.

    La globalització en sí mateixa és un procés social, cultural, econòmic, polític i ecològic per el qual s'estableixen relacions de mútua influència entre els Estats. Així, suposa un intercanvi entre les diferents zones del planeta, les diferents regions i cultures que és beneficiós i necessari per al desenvolupament humà de tot tipus (científic, tecnològic...).

    El tipus de Globalització que es dóna en aquests moments posa l'accent en el terreny econòmic i no es basa en l'interrelació i l'influència, sino que està basada en l'imposició i la depenència econòmica. Es tracta de l'imposició d'uns models capitalistes al tercer món per assegurar la continuïtat del Sistema als països rics. És un projecte econòmic dirigit des d'intitucions internacionals (BM, FMI, OMC...) i basat en les premises de la Teoria Econòmica Neoliberal. Afavoreix la concentració econòmica de manera que augmenta el límit de benefici empresarial, augmentant també el límit de pobresa. Es mundialitza el capital però s'imposa una moneda dominant el dòlar així l'economia nord-americana marca les tendències a nivell mundial. També la mà d'obra es mundialitza de manera que l'empresari podrà contractar la més barata (treball infantil i treball desregulat) provocant atur als treballadors amb drets sindicals. A més es confirma al primer Món la tendència privatitzadora i desreguladora que afavoreix l'empresari i perjudica els treballadors i les classes baixes.

    1.2. Causes i Orígens de la Globalització

    La globalització es va iniciar a mitjans s. XIX i es va veure interrompuda per la I Guerra Mundial. En acabar la Guerra hi van haver nous intents de mundialitzar l'economia que van fracasar i van portar a la Gran Depressió dels 30 i la II Guerra Mundial. Aquests temps van ser molt reacis a la globalització i es van veure les cotes més altes de nacionalisme econòmic i autarquisme (Alemanya Nazi, Espanya Franquista i URSS). Després de la II Guerra Mundial es van fer nous intents però la divisió del món en tres blocs (Comunista, Capitalista i No-Alineat) ho feia difícil. La Globalització s'ha imposat als 90s amb la caiguda de les economies comunistes a Europa i amb l'obertura de Xina al mercat internacional.

    Després de la II Guerra Mundial, i per reconstruir Europa, es van crear el BM i l'FMI que actuaven, i encara ho fan, conjuntament. El FMI dona uns “consells” econòmics, orientats per la teoria Neoliberal, i el cumpliment d'aquests “consells” donava i dona dret a poder rebre els crèdits del BM. Unes dècades més tard, aquests organismes es van orientar cap al Tercer Món. Els països industrialitzats van triplicar les taxes de creixement del PIB provocant una expansió a nivell mundial de les transaccions comercials d'aquests països.

    L'aplicació de l'Estat del Benestar al Primer Món va comportar uns costos (salaris més alts, baixes laborals, jubilacions, acomiadaments costosos...) als empresaris, reduïnt-los el marge de benefici. En obrir-se les fronteres al moviment de capital, es busca la mà d'obra més barata, la del Tercer Món, sense regulació ni drets laborals. Basant-nos en les Lleis de Mercat, la mà d'obra al Primer Món, per poder ser competitiva haurà de desregular-se, un procés qu actualment ja s'ha iniciat (contractes temporals, ETT's, acomiadaments més fàcils...).

    Per tal de mantenir i ampliar la riquesa dels rics i la pobresa dels pobres, es va veure com a solució la direcció del procés de globalització. Dirigint el procés es pot orientar cap als interesos personals que són, en aquest cas, la concentració econòmica. Per això es van aplicar les premises de la teoria Econòmica Neoliberal:

    -Desregulació del Sistema Econòmic- Reduïr els costos reduïnt les prestacions socials i eliminant gradualment la legislacó laboral.

    -No intervenció estatal- Els Estats perden poder decissori en materia econòmica per deixar funcionar l'economia al seu aire, de manera que es permet la concentració de capitals en molt poques mans. No poden potenciar cap indústria deficitària, només es fa el que és rentable.

    -Privatització- Per reduïr l'intervenció estatal, les empreses públiques amb superhàbit o amb possiblitats de benefici es privatitzen, així el benefici deixa de ser públic per ser privat.

    -Lliure movilitat de capital- Els empresaris poden invertir i buscar la mà d'obra allà on els convingui. La lliure movilitat de capital només beneficia a qui té el capital mentre que ni tan sols es parla de la lliure movilitat de persones.

    -Lliure Mercat- Permet les relacions comercials injustes en les que es basa l'acumulació de capital.

    -Augment de la producció i el consum- S'augmenta la producció i es fomenta el consum per tenir uns majors beneficis però un abús com l'actual porta a la degradació mediambiental.

    Per evitar que aquesta desigualtat sigui denunciada o combatuda per moviments populars els mitjans de comunicació, que també han sofert la globalització en forma de acumulació en grans empreses multimèdia amb interesos particulars, poden tractar d'homogeneitzar el pensament oferint imatges distorsionades de la realitat.

    D'altra banda, els organismes que dirigeixen la Globalització argumenten altres causes que fan inevitable el procés que ells dirigeixen segons els seus interesos:

    -Després de la II Guerra Mundial, la creació d'economíes interdepenents asseguraria la bonança econòmica i evitaria noves Guerres.

    -Solucionar el problema de la pobresa al Tercer Món aplicant les mesures neoliberals.


    2. Organismes defensors de la Globalització

    Hi ha diversos organismes internacionals que són partidaris del moviment globalitzador, però cal destacar com a eix d'aquest fenomen: l'OMC (Organització Mundial de Comerç), el FMI (Fons Monetari internacional) i el BM (Banc Mundial) ja que són considerats els organismes més significatius.

  • Organització Mundial de Comerç

  • La Organització Mundial de Comerç (OMC) és l'única organització internacional que s'ocupa de les normes que regeixen el comerç entre els països. Va ser creada l'1 de gener de 1995 durant les negociacions de la Ronda Uruguay (1986-94). Actualment té la seu a Ginebra, Suïssa i està integrada per 139 països membres.

    Els Acords de la OMC han estat negociats i firmats per la gran majoria dels països que participen en el comerç mundial i ratificats pels seus respectius parlaments. Aquests acords estableixen les normes jurídiques fonamentals del comerç internacional. El seu objectiu principal és ajudar els productors de béns i serveis, els exportadors i els importadors a desenvolupar les seves activitats. L'Organització Mundial de Comerç du a terme una sèrie de funcions bàsiques:

    • Administrar els acords comercials de l'OMC.

    • Actuar com a fòrum per les negociacions comercials.

    • Resoldre les diferències de comerç.

    • Supervisar les polítiques comercials nacionals.

    • Oferir assistència tècnica i cursos de formació pels països en desenvolupament.

    • Cooperar amb altres organitzacions (FMI, BM...)

    En aquest organisme, pel que fa al funcionament intern, encara que tots els països membres tenen dret a votar en igualtat de condicions mai es fa ús d'aquest sistema. Les resolucions de l'OMC es prenen secretament per consens i a porta tancada.

    D'entre els alts càrrecs de l'organització destaca el Director General que actualment és Mike Moore.

    2.2. Fons Monetari Internacional

    El FMI és un organisme econòmic resultat dels acords establerts en una conferència monetària i financera de les Nacions Unides celebrada el juliol de l'any 1944 a Bretton Woods, EUA.

    La creació d'aquesta nova institució tenia com a objectiu principal reorganitzar el sistema monetari internacional capitalista, el qual havia quedat pràcticament desarticulat arrel la Segona Guerra Mundial. Inicialment van firmar el Conveni Constitutiu del FMI 29 països i, en l'actualitat, el nombre de països membres és de 182.

    Segons el Conveni Constitutiu del FMI es pretenia:

    • Fomentar la cooperació monetària internacional.

    • Facilitar l'expansió i el creixement equilibrat del comerç internacional.

    • Fomentar l'estabilitat del tipus de canvi

    • Establir un sistema “multilateral” de pagament

    • Ajudar als països membres amb dificultats en la seva balança de pagaments.

    Els camps d'activitat d'aquest organisme són bàsicament, la supervisió, l'assistència financera i l'assistència tècnica.

  • Supervisió:

  • És el procés mitjançant el qual el FMI avalua la política de canvi dels països membres i l'estratègia econòmica que segueixen. Realitza supervisions anuals amb cada país membre i, dos cops l'any, du a terme una supervisió conjunta per analitzar les perspectives de l'economia mundial.

    2) Assistència financera:

    Aquesta activitat permet atorgar crèdits i préstecs als països membres amb problemes de balança de pagaments, és a dir, el FMI, en teoria, posa a disposició dels estats membres els seus recursos financers mitjançant la compra de monedes d'ús general, que cada país haurà de tornar amb uns interessos, en un període de temps establert.

    Crèdits i préstecs del FMI pendents de reembossament

    (Milers de milions de Deute Extern Generat, al 31 de juliol de 1999)

    Tot el món 63,6

    Àfrica 6,7

    Amèrica 17,6

    Àsia 20,3

    Europa 18,7

    Orient Mitjà 0,7

    El FMI disposa de dos serveis que regulen la política de préstecs: el Servei pel creixement i la lluita contra la pobresa (SCLP), creat al 1987, que atorga préstecs per promoure el creixement dels nivells de vida i reduir la pobresa i, la Iniciativa pels països pobres molt endeutats (PPME), adoptada el 1996 per tal de reduir el pes del deute extern en els països pobres més àmplia i ràpidament.

    3) Assistència tècnica:

    El FMI proporciona serveis d'experts i ajuda als països membres en l'elaboració i posada en pràctica de polítiques fiscals i monetàries, el desenvolupament d'institucions com tresoreries o bancs centrals i, per altra banda, també coopera en l'organització i comptabilitats de les transaccions amb el FMI.

    El principal organisme de govern del Fons Monetari Internacional és la Junta de Governadors, que atorga un governador per cada estat membre i gaudeix de tots els poders. Pel funcionament del FMI aquests poders es deleguen al Consell d'Administració format l'any 1993 per 24 Directors Executius, 5 dels quals són nombrats directament pels 5 membres individuals que tinguin les majors quotes i la resta representen a grups de països. El FMI compta amb un Director Gerent o Director General que és tradicionalment europeu, de la mateixa manera que el President del Banc Mundial acostuma a ser nord-americà. Actualment el càrrec de Director General del FMI és desenvolupat per Horst Köhler. A continuació figura un llistat que aporta jeràrquicament els noms dels principals alts funcionaris de l'organisme des del mes de novembre de l'any 2000.

    Alts Funcionaris del FMI: (1 novembre de 2000)

    Director Gerent

    Horst Köhler

    Director Gerent Intern

    Stanley Fischer

    Subdirector Gerent

    Eduardo Aninat

    Subdirector Gerent

    Shigemitsu Sugisaki

    Conseller Econòmic

    Michael Mussa

    Departament d'Àfrica

    Director

    G. E. Gondwe

    Director Associat

    Ernesto Hernández-Catá

    Departament d'Àsia i del Pacífic

    Director

    Yusuke Horiguchi

    Departament d'Europa I

    Director

    Michael C. Deppler

    Departament d'Europa II

    Director

    John Odling-Smee

    Departament de Relacions Externes

    Director

    Thomas C. Dawson II

    Departament de Finances Públiques

    Director

    Vito Tanzi

    Departament de Recursos Humans

    Director

    Margaret R. Kelly

    Institut del FMI

    Director

    Mohsin S. Khan

    Departament Jurídic

    Conseller Jurídic

    François P.Gianviti

    Departament d'Orient Mitjà

    Director

    Paul Chabrier

    Departament d'Afers Monetaris i de Canvi

    Director

    Stefan Ingves

    Departament d'Elaboració i Examen de Polítiques

    Director

    Jack Boorman

    Departament d'Estudis

    Director

    Michael Mussa

    Departament de Secretaria

    Secretari

    Shailendra J. Anjaria

    Departament d'Estadística

    Directora

    Carol S. Carson

    Departament de Tecnologia y Serveis Generals

    Director

    Brian C. Stuart

    Director Associat

    Warren N. Minami

    Departament de Tresoreria

    Tresorer

    Eduard Brau

    Departament de l'Hemisferi Occidental

    Director

    Claudio M. Loser

    Oficina de Pressupostos y Planificació

    Director

    Ernst-Albrecht Conrad

    Oficina d'Auditoria i Inspecció Internes

    Director

    Rafael Muñoz

    Oficina Regional per Àsia i el Pacífic

    Director

    Kunio Saito

    Oficina Europea (Paris)

    Director Intern

    Michael Hadjimichael

    Oficina de Ginebra

    Director Adjunt i Representant
    Especial per a Afers Comercials

    Grant B. Taplin

    Oficina del FMI en les Nacions Unides

    Representant Especial davant
    les Nacions Unides (i supervisor de

    l'Oficina de Ginebra amb caràcter personal)

    Reinhard Munzberg

    Per altra banda, el cos tècnic d'aquest organisme no té formalment poder de decisió, però en la pràctica és molt influent per donar llum verda o denegar un crèdit o un projecte.

    El FMI és organitzat com a societat anònima en què cada estat membre té un dret de vot proporcional a la quota que hi aporta, fixada d'acord amb la seva importància econòmica.

    Dels 182 països que integren el FMI hi ha 5 països (EUA, Japó, Alemanya, França i Gran Bretanya) que tenen el 40% de vots i, per tant, dicten les ordres. Així doncs, si els vots depenen de l'aportació del capital qui posseeix més riquesa aconsegueix més vots.

    EUA disposa de la majoria dels vots amb una proporció del 17% dels vots mentre que 23 països africans sumen entre tots un 1%.

    Per exemple, al 1993 EUA amb 250 milions d'habitants, disposava del 17,8% dels vots en el FMI, mentre que Xina amb 1.130 milions, només comptava amb el 2,3%. 8 milions de suecs equivalien, en poder de vot, a uns 400 milions d'indis, i 14 milions d'àrabs saudits tenien el triple de vots que 150 milions de brasilers. Aquesta extrema desproporció es deu a que el poder de vot dels Estats en les Institucions de Bretton Woods no està ponderat en funció de la població ni de les necessitats de cada país, sinó de la quota aportada (en el FMI) i de la subscripció de capital en el cas del Banc Mundial.

    A cada país se li van assignar 250 vots inicials més 1 per cada 100.000 dòlars de quota o subscripció. Aquestes quotes es van calcular inicialment amb base al PIB, les reserves de divises i el pes del comerç exterior de cada país. Aquests càlculs es revisen cada 5 anys i han anat variant les posicions relatives dels diferents països. Al llarg d'aquests 50 anys, el percentatge de vots d'Europa, Japó i els països en desenvolupament exportadors de petroli ha augmentat, i el d'EUA ha disminuït.

    El problema és que per tal de salvaguardar el poder unilateral de vet d'EUA i l'hegemonia dels països desenvolupats, EUA ha aconseguit imposar reformes al Conveni Constitutiu del FMI. Inicialment les decisions més importants, com per exemple els canvis en el Conveni o la modificació de les quotes, podien ser preses amb el 70% dels vots. Donat que el percentatge d'EUA va passar del 31,1% al 19,1% entre els anys 1947 i 1981, en la “II Esmena” el Conveni de 1976 va augmentar la majoria necessària al 85% dels vots.

    Poder de vot en el Fons Monetari Internacional

    “Grups de països” (1993-1994)

    Països industrialitzats 59,15

    Europa de l'Est i ex-URSS 7,5

    Països en desenvolupament 33,34

    Poder de vot en el Fons Monetari Internacional

    (1993-1994)

    EUA 17,81

    Alemanya 5,54

    Japó 5,54

    Regne Unit 4,99

    França 4,99

    Aràbia Saudita 3,46

    Itàlia 3,09

    Canadà 2,91

    Rússia 2,91

    Holanda 2,32

    Xina 2,29

    Índia 2,09

    Bèlgica 2,06

    Suïssa 1,67

    Austràlia 1,58

    Brasil 1,47

    Veneçuela 1,32

    Espanya 1,31

    Mèxic 1,19

    Suècia 1,09

    2.2. Banc Mundial

    El Banc Mundial està integrat per 5 organitzacions: el Banc Internacional de Reconstrucció i Foment (BIRF), l'Associació Internacional de Foment (AIF), la Corporació Financera Internacional (CFI), l'Organisme Multilateral de Garantia d'Inversions (OMGI) i, per últim, el Centre Internacional d'Arreglament de Diferències Relatives a Inversions (CIADI).

    Segons el Conveni Constitutiu del BIRF, per formar part del Banc, és necessari que el país s'adhereixi primer al FMI. Hi ha 181 països membres d'aquesta institució, la qual funciona sota l'autoritat de la Junta de Governadors i un Directori amb seu a Washington.

    Els països membres son accionistes que tenen un poder de decisió final dins del BM. Cada país membre nomena un governador i un governador suplent perquè desenvolupi aquestes funcions. Els governadors, que generalment són funcionaris de nivell ministerial, assisteixen a les Reunions Anuals del Banc que es celebren al setembre/octubre de cada any.

    Degut a que aquests ministres es reuneixen únicament una vegada a l'any, la major part de les facultats dels governadors es cedeixen al Directori Executiu. Els cinc accionistes principals són: Alemanya, EUA, França, Japó i Regne Unit, els quals nomenen cada un el seu propi director executiu, mentre que altres països membres d'aquest Directori estan representats per 19 directors executius que són elegits per grups de països (o representacions). Els 24 directors executius es reuneixen una vegada a la setmana per supervisar les operacions del Banc.

    Aquest organisme també compta amb un president que és tradicionalment un nacional del major accionista: EUA. Així doncs, aquest càrrec sempre ha estat ocupat per ex-directius dels principals bancs privats i corporacions dels EUA, tot i que actualment el president és l'australià James Wolfesohn. Aquest càrrec és renovable, elegit per un període de 5 anys i presideix les reunions del directors executius, de la mateixa manera que és responsable de l'administració general del BM.

    Al Banc Mundial dels 180 països que el componen, els 7 països més industrialitzats del món, els anomenats G-7 (EUA, Alemanya, Japó, Gran Bretanya, França, Itàlia i Canadà) són propietaris del 45% de les accions del Banc i, per tant, els que disposen d'un major poder a l'hora de prendre decisions. A més a més un d'aquests 7 països, EUA, gaudeix de poder de vet.

    De la mateixa manera que en l'apartat del Fons Monetari Internacional, a continuació s'observen diverses dades que reflexen el poder de vot que tenien els diversos països en Banc Mundial durant el període 1993-94, primer de forma agrupada i, en segon lloc, de mode individual on es demostra clarament que els països integrants del G-7 (EUA, Canadà, Japó, Alemanya, Regne Unit, França i Itàlia), en conjunt controlen una majoria de vots, no només en el FMI sinó també en el BM.

    Poder de vot en el Banc Mundial

    “Grups de països” (1993-1994)

    Països industrialitzats 53,76

    Europa de l'Est i ex-URSS 5,66

    Països en desenvolupament 40,58

    Poder de vot en el Banc Mundial

    (1993-1994)

    EUA 17,18

    Japó 6,64

    Alemanya 5,13

    Regne Unit 4,92

    França 4,92

    Aràbia Saudita 3,18

    Canadà 3,18

    Xina 3,18

    Índia 3,18

    Itàlia 3,18

    Holanda 2,52

    Bèlgica 2,06

    Suïssa 1,90

    Rússia 1,79

    Brasil 1,78

    Espanya 1,69

    Iran 1,69

    Austràlia 1,54

    Indonèsia 1,08

    Suècia 1,07

    2.4. Desajustos interns del FMI i el BM

    Tant el FMI com el Banc Mundial, com a agents de les transnacionals financeres, han despertat un sentiment de rebuig en el món subdesenvolupat per l'efecte de les seves imposicions ja que els programes impulsats per aquests organismes han creat danys terribles als pobles del Tercer Món.

    Des de la iniciativa de Bretton Woods, les propostes nord-americanes van ser les que es van imposar, creant-se un sistema on el dòlar es va convertir en el centre del sistema, i les reserves internacionals es generaven a partir del dòlar d'EUA.

    La fórmula de crear el sistema de quotes per la presa de decisions era un problema polític ja que les quotes es van determinar per raons polítiques per tal d'aconseguir la preponderància d'EUA i els seus aliats en tots els acords realitzats a Bretton Woods.

    El procés de presa de decisions està molt influït per les normes internes de les dos institucions (FMI, BM) i per determinats trets de la seva “cultura corporativa”. En primer lloc, l'extrema centralització del personal les fa poc permeables o sensibles a les necessitats i les condicions locals. El BM, per exemple, a l'any 1993 tenia 6.800 funcionaris a Washington i només 314 en les seves 69 delegacions. Altres trets comuns entre Banc Mundial i el FMI són el secretisme i la falta de transparència amb els quals han conduït les seves operacions, i la manca de mecanismes regulars d'escrutini públic i rendició de comptes davant els destinataris dels projectes i els ciutadans, que són qui proporcionen els recursos a les dues organitzacions.

    La falta de control extern ha permès que continuessin endavant projectes desastrosos i que els funcionaris incomplissin la normativa del Banc, com va provar el cas Narmada i el informe Morse. La deliberació i la concertació, en conseqüència, han sigut durant anys alienes al seu comportament. Les decisions respecte als projectes del banc, per una altra banda, s'han pres sense consultar els afectats. La participació local ha sigut desconeguda fins la segona meitat de la dècada dels vuitanta, quan el Banc ha començat a tenir relació amb les ONG's locals. Al 1993 el 30% del projectes ja incorporaven a les ONG's i a les Organitzacions de Base. Des de la perspectiva del Banc es tendeix a considerar a les ONG's només com a executors del projectes. Moltes d'elles, no obstant, han reclamat el dret a participar també en el disseny dels projectes i en la definició de les polítiques.

    Per últim, cal esmentar que les Juntes de Governadors del FMI i el Banc es reuneixen una vegada a l'any en una assemblea conjunta coneguda com Reunions Anuals.

    Són nombroses les reunions de tots aquests organismes internacionals, però potser la cimera de desembre de 1999 celebrada a Seattle, EUA, que va originar una gran protesta contra les polítiques de l'Organització Mundial de Comerç i la 55ª assembla anual del FMI i del Banc Mundial celebrada el darrer 26 de setembre al Centre de Congressos de Praga són les més significatives a l'hora de parlar de Moviments Antiglobalització.

    Moviments Antiglobalització

    Moviments Antiglobalització


    3. Moviments Antiglobalització

    3.1. Antecedents

    Tradicionalment els pobles del Tercer Món han estat oprimits per dictadures, aquestes acostumen a accentuar les desigualtats entre classes, cosa que dóna lloc a diverses revoltes. Des d'Occident s'ha arribat a creure que una revolució social només és possible al Tercer Món. Però mentre això passava, el moviment obrer s'institucionalitzava en forma de partits polítics i sindicats a la majoria de països d'Occident.

    Amb l'assentament de l'Estat de Benestar va començar la relaxació dels defensors dels treballadors. S'accepta com a bo el sistema social i econòmic imperant: la llibertat de propietat i mercat, l'esquema constitucional, l'abandonament dels projectes de transformació social a canvi d'un lloc en la distribució de beneficis. Aquest relaxament provoca que apareguin noves formes de mobilització social.

    A partit dels anys 60 hi ha la necessitat d'incorporar nous valors en el moviment social, també cal matitzar-ne d'antics. Els nous moviments socials van ser: pacifisme, ecologisme, feminisme, solidaritat internacional, moviments d'autogestió com els okupes, etc. I algunes de les seves mobilitzacions: les revoltes estudiantils a EUA, les protestes contra la guerra de Vietnam, el desenvolupament d'un fort moviment feminista, les protestes de la comunitat negra a EUA per demanar els drets civils, l'aparició de grans ONGs com Greenpeace el 1973, les protestes antinuclears i contra el desplegament de míssils a Europa durant la dècada dels 80, la difusió de moviments d'autogestió com els okupes, el maig de 1968 a França on aparegué per primer cop la figura de José Bové, qui intervindrà més tard en moviments antiglobalització i jugarà un paper important en campanyes en contra del menjar escombraria.

    Aquesta explosió de moviments per la llibertat no arriba a canalitzar-se en un relleu polític, en part, és degut a la divisió i fracturació que pateix el conjunt de drets humans. Així que sorgeixen nombroses organitzacions civils en defensa dels drets dins del sistema. A diferència de les organitzacions de gran base social, aquestes no busquen canviar el sistema d'injustícia en el seu conjunt, sinó recollir-ne moltes de puntuals i eliminar-les una a una per separat.

    La societat civil comença a organitzar-se per promoure consens social i canviar models polítics i filosofies de vida veritablement deshumanitzants. Des de 1968 fins el 1998 es van anar produint petites actuacions socials que semblen reconstruir, des de diferents postures, la fracturació dels drets humans que s'havia produït 20 anys abans. Des de 1999 les manifestacions en contra de la OMC celebrades a Seattle, l'1 de maig del 2000 a Londres i Hamburg, i les revoltes populars que s'intensifiquen a Amèrica Llatina, com és el cas de Bolívia, Equador, Brasil, Argentina i com a referent més històric Chiapas, marquen el que podria ser l'inici d'una mobilització planetària. Aquesta podria esdevenir en un conjunt de xarxes d'organitzacions que mantenen forts lligams per pensar i actuar global i localment.

    3.2. Organitzacions antiglobalització: composició, ideologia i objectius

    Els moviments socials alternatius no tan sols s'expressen a través de partits i sindicats: també així, però no tan sols així. La resistència global es va construïnt poc a poc, el procés no té res d'espectacular i es dóna sobretot a nivell local, però pertot arreu, en el món sencer, estan sorgint mil i una forces noves. Broten desde sota cap amunt, desde dins cap a fora. Sense fer soroll, estan donant suport a la refundació de la democracia, nutrida per la participació popular. Manfred Max-Neef, un dels seus portaveus, els defineix com un núvol de mosquits, llençats a l'atac contra el sistema que segueix negant i reprimint. Tot i això, “Más poderosa que el rinoceronte, es la nube de mosquitos, que crecen y crecen, zumban y zumban.”(Eduardo Galeano, escriptor i periodista uruguayà).

    Davant d'aquest panorama ens trobem en l'actualitat. Els partits polítics majoritaris d'esquerres, freqüentment involucrats en lluites internes pel poder i en moltes ocasions preocupats tan sols pels seus interessos, i els sindicats tradicionals, amb el corporativisme instal-lat i la defensa tan sols del que té un treball, no suposen normalment un recurs al que ens podem agafar per combatre les polítiques neoliberals. De fet, de manera habitual assisteixen silenciosos, o fins i tot donant-li suport, al discurs dominant.

    En aquest context intervenen els grups socials, els col-lectius alternatius i els moviments ciutadans, els quals constitueixen l'únic focus de resistència a la globalització del neoliberalisme.

    La característica principal del moviment antiglobalització és la seva heterogeneïtat, que resulta evident quan observem imatges de les mobilitzacions que han tingut més cobertura mediàtica (Seattle, Praga). Un exemple força gràfic d'aquesta barreja és l'organització txeca que va estructurar les mobilitzacions de Praga a finals de setembre de l'any 2000, l'INPEG (Iniciativa contra la Globalització Econòmica), en la qual compartien militància desde pacifistes represaliats per l'antic règim comunista fins a membres del partit comunista txec.

    L'organització més representativa de la resistència a Catalunya és l'MRG (Moviment de Resistència Global), que aglutina organitzacions diverses i persones a títol individual. La seva estrategia durant les mobilitzacions és la resistència civil no violenta. Hem de destacar també la implicació de múltiples organitzacions polítiques, socials i sindicals que, desde la seva infraestructura, han contribuït a la conscienciació de bona part de la societat. Tot i això només mitjançant la creació de xarxes que englobin al gran nombre de grups que es troben diversificats per l'Estat Espanyol, primer, i internacionalment, després, serà possible la construcció d'alternativesreals que aconsegueixin calar socialment. En aquest sentit algunes xarxes i coordinadores internacionals ja han estat creades: l'Acció Global dels Pobles (AGP) contra el lliure comerç i la OMC, la xarxa Acció per una Taxació contra les Transaccions financeres d'Ajut al Ciutadà (ATTAC) contra l'especulació financera, la xarxa internacional Acció per la Solidaritat, Ecologia, Equitat i Desenvolupament (A SEED), la plataforma que organitza les contracimeres i fòrums alternatius a la Unió Europea, la xarxa del 3r Món o l'International Network on Globalization and Disarment, entre d'altres.

    Arrel del treball de totes aquestes xarxes i coordinadores, i de moltes altres que també han aportat la seva col-laboració, han sorgit accions reivindicatives espectaculars que han donat repercussió mundial als moviments de resistència a la globalització i al neoliberalisme, com han estat els casos de les mobilitzacions i fòrums alternatius de Colònia, Seattle, Davos, Bangkok, Washington, Praga o Niça.

    Per últim cal destacar l'existència de corrents polítics més radicalitzats, presents també en totes les mobilitzacions. Es tracta dels popularment coneguts com autònoms, que aposten per una resistència activa, que reponen a les càrregues policials i que solen protagonitzar els enfrontaments més violents, així com l'atac a edificis i establiments lligats al capitalisme i a les multinacionals (bancs, McDonald's, grans empreses transnacionals,...). Hem de remarcar que cap organització aposta directament per aquests mètodes, és a dir, que en aquest tipus de grup s'actua a títol personal o bé en petits grupúscles semiclandestins. Contrariament al que han difós els mitjans de comunicació aquest sector de les mobilitzacions és més aviat minoritari i el gruix d'aquestes el constitueixen, encapçalats per les organitzacions coordinadores, partidaris de la resistència o desobediència civil no-violentes.

    La filosofia d'aquest corrent ideològic heterogeni es pot enmarcar, en primer lloc, dins el rebuig del neoliberalisme, del lliure mercat globalitzat i les desigualtats que provoca arreu del món. Tot i això, en les grans manifestacions hi trobem tendències polítiques i agrupacions molt diverses: comunistes, anarquistes, ecologistes, col.lectius d'homosexuals, feministes, sindicalistes, etc.

    L'augment de les desigualtats, la falta de democràcia interna i representativitat d'aquests organismes i les funestes conseqüències que han tingut les seves actuacions en molts llocs del planeta són alguns dels arguments que esgrimeixen les organitzacions antiglobalització per enfrontar-s'hi. Aquests organismes oficialment existeixen per fomentar el desenvolupament i reduir les desigualtats econòmiques entre els països membres; doncs bé, l'any 1960 el 20% més ric dels habitants del planeta tenia un nivell de renda 30 vegades major que el 20% més empobrit, mentre que avui disposen d'una renda 82 vegades més elevada.

    Tot aquest moviment s'ha aglutinat al voltant del rebuig de la globalització de les polítiques neoliberals. És important aclarir aquest punt indicant que la lluita és principalment contra el neoliberalisme, contra les desigualtats que provoca, contra la gestió actual del procés de globalització, no contra l'avenç de les tecnologies o del mateix procés de mundialització, que pot ser considerat una conseqüència històricament inevitable del progrés tecnocientífic. Des dels mitjans de comunicació s'ha relacionat nombroses vegades el moviment amb una filosofia antiprogrés, distorsionant la seva realitat ideològica; si bé és cert que un dels principals ideòlegs de la revolta de Seattle, John Zerzan, s'emmarca dins l'anarquisme-primitivisme (només es tracta d'una part dels manifestants), l'organització a través d'internet demostra la utilitat que poden tenir les noves tecnologies per al moviment. A més no s'ha de confondre el rebuig de les noves formes d'explotació dels humans i dels recursos naturals facilitades pel desenvolupament tècnic amb la validesa que podrien tenir les noves tecnologies si no es trobessin només en mans de les grans transnacionals.

    Tot i no ser un moviment suficientment cohesionat (que no significa desorganitzat, com s'ha pogut observar en les diferents mobilitzacions, en les quals s'han burlat dispositius policials espectaculars); amb una credibilitat encara no massa assumida per l'opinió pública internacional, en gran part degut a la campanya brutal de desprestigi dels mitjans de comunicació de masses, ha aconseguit que es plantegin seriosos dubtes sobre l'eficàcia d'organismes com el BM o l'FMI.

    L'objectiu final d'aquests moviments és força incert; les consignes indiquen en moltes ocasions que el què es vol és tancar aquests organismes. Bé, hipotèticament, un cop aconseguit això, s'acabaria amb la globalització neoliberal?. Altres plantegen la possibilitat de crear un gran estat d'opinió contrari a les doctrines neoliberals i combatre-les des d'una espècie d'Internacional Civil. El què realment ens hauriem de preguntar és si només és necessari que desapareguin aquests organismes o si el canvi ha de ser més global, de mentalitat i de sistema econòmic. El què és evident és que els pilars del neocapitalisme són la globalització econòmica i el lliure mercat i sembla que, només un canvi global molt profund, podria acabar amb aquest sistema econòmic tan arrelat.

    3.3. Moviments antiglobalització als països subdesenvolupats. Polítiques dels organismes internacionals i respostes populars

    Sota la coartada de potenciar el creixement econòmic així com el desenvolupament dels països més pobres, les actuacions del Banc Mundial, l'FMI i l'OMC tan sols pretenen (els resultats són evidents) augmentar el marge de beneficis de les multinacionals i del gran capital financer. Això explica l'existència de grans moviments antiglobalització a països del Tercer Món, els principals afectats per les receptes neoliberals dictades pel Banc Mundial i l'FMI, plasmades en el consens de Washington, posat en pràctica a partir de 1989 i que es desenvolupen mitjançant els tristament cèlebres plans d'ajust estructural (P.A.E.). A canvi de l'ajuda econòmica materialitzada en la concessió de crèdits, aquestes polítiques es centren en:

    1-Privatitzacions d'empreses estatals i de serveis públics (l'aigua, la sanitat, l'educació),

    2-Desregulació laboral, que fomenta la competència entre països i condueix a una precarització de les condicions de treball i a un descens dels salaris

    3-Liberalització comercial: la nova economia globalitzada ha d'avançar sense traves estatals cap a un mercat mundial.

    4-Àmplies facilitats per a la inversió estrangera, protagonitzada per les grans multinacionals.

    A més, els crèdits a llarg termini del Banc Mundial són utilitzats en molts casos per la construcció de grans infraestructures, bons exemples ho són les grans preses: la de les Tres Gorges a la Xina i la que s'ha construït recentment a Ghana. El que més crida l'atenció d'aquests grans projectes és que la falta de recursos materials dels governs dels països en qüestió els obliga a contractar empreses transnacionals espacialitzades, que són les que ingresen la major part del crèdit.

    Les principals conseqüències de totes aquestes mesures ja les estem vivint a la majoria de països asiàtics i sudamericans amb moviments massius contra la política neoliberal.

    A l'Ecuador milers de camperols i obrers van arribar a fer caure el govern i durant unes hores van prendre el poder. El detonant d'aquest moviment revolucionari van ser les mesures dictades per l'FMI que preveien la dolarització de l'economia, el que significaria de forma immediata un augment dràstic dels productes de primera necessitat.

    El cas de Bolívia és similar, l'FMI va forçar al govern a vendre les principals reserves d'aigua a una empresa privada transnacional, amb el conseqüent augment de les tarifes. Un país fonamentalment agrícola, on l'aigua és vital, no podia acceptar un atac d'aquesta profunditat. Treballadors, indígenes i estudiants van sortir als carrers de La Paz, demanant la caiguda del govern.

    L'exemple d'Indonèsia és potser el més conegut i, per això, el que ha estat manipulat mediàticament de la manera més evident. L'FMI va imposar una pujada dels preus del combustible i de l'arrós, aliment bàsic en un país asiàtic. La crisi econòmica que estava atravessant el país (provocada per l'aplicació del neoliberalisme salvatge durant els anys 90 que va conduir a la gran crisi dels Tigres Asiàtics), amb atur massiu i molts acomiadaments, va aixecar un moviment insurreccional que va aconseguir fer caure la dictadura sagnant de Suharto i que va seguir lluitant contra el neoliberalisme. El més curiós és que les informacions que van arribar a Europa no relacionaven mai la caiguda de Suharto amb els errors de l'FMI, encobrint la responsabilitat que tenia el totalitarisme capitalista internacional, simplement atribuïen l'aixecament popular a la duresa de la dictadura i no al que realment l'havia provocat.

    Les mobilitzacions més recents són les que s'han donat a Bangladesh i a la India en protesta per l'aplicació de mesures relacionades amb el cultiu de cotó i també a l'Argentina (hi aprofundirem en l'apartat mobilitzacions + destacables)

    A més de les fatals conseqüències socioeconòmiques, ja comentades, que produeix l'aplicació de les doctrines neoliberals (destrucció del teixit socioeconòmic i dels serveis públics), també s'han de tenir en compte la reprecussió mediambiental d'algunes polítiques. En molts casos els projectes de grans infraestructures del BM provoquen canvis climàtics, deforestació, inundacions (molts de les morts atribuïdes a l'huracà Mitch van ser causades en realitat pels esllavissaments de terres provocats per la deforestació). En aquest aspecte ecològic destaca també la implantació, en països fonamentalment agrícoles de monocultius destinats a l'exportació (exactament igual que durant l'etapa colonial), el cas de Burkina Fasso és el més recent, però desgraciadament no és l'únic.

    3.4. Moviments antiglobalització als països desenvolupats. Impacte del neoliberalisme

    Tot i això el centre d'aquest moviment el trobem dins els països que teòricament estan beneficiats per l'economia neoliberal globalitzada. El cert és que les polítiques neoliberals també estan atacant (no d'una forma tan atroç com al 3r. Món) a bona part de la població dels països desenvolupats. La revolució neoliberal iniciada durant la dècada de 1980 tant als EUA com a la Gran Bretanya, de la mà de Ronald Reagan i Margaret Thatcher ha començat a penetrar en molts altres estats i en organitzacions formades per diferents països, per exemple la UE i la OCDE que des d'aquell moment acorden mesures de caire neoliberal que s'apliquen en tots els països membres, com va passar a Espanya a l'inici de la dècada dels noranta.

    Les polítiques neoliberals aplicades als països desenvolupats es plasmen bàsicament en aquests aspectes:

  • Desregulació del mercat de treball, que comporta un empitjorament de les condicions laborals, condueix a una precarització progressiva. És freqüent la proliferació dels contractes temporals, que van suposar a Espanya el 91% de noves feines creades entre 1998 i 1999, l'entrada en acció de les Empreses de Treball Temporal (ETT's). La creixent precarització es tradueix en sinistralitat laboral, les dades a Espanya són esfereïdores, es va donar un increment anual del 12,7% dels accidents laborals en l'etapa 1995-1999, les dades d'aquest últim any indiquen que moren 4,2 treballadors per jornada laboral. D'aquestes tràgiques morts n'és responsable l'FMI, que ha destacat per les campanyes a favor de la flexibilització del mercat laboral per augmentar la competitivitat de la producció dels països desenvolupats.

  • Privatitzacions generalitzades. Els serveis públics garantits anteriorment pels estats del benestar, la sanitat, l'educació i la seguretat social passen a ser mercaderies de les grans empreses nacionals i transnacionals. També els serveis públics estatals: l'aigua, l'electricitat, els transports i les comunicacions es van privatitzant progressivament.

  • Per últim aquestes mesures liberalitzadores provoquen la destrucció del petit comerç i dels teixits socioeconòmics locals.

    3.5. Mobilitzacions Antiglobalització (Seattle i Praga)

    L'any 1927, el filòsof Ortega y Gasset va anomenar mundialització al fenomen de la globalització que en aquell moment encara no existia. Ortega es va avançar a tothom en escriure al capítol IV del seu llibre La rebel.lió de les masses "la vida s'ha mundialitzat efectivament. El contingut de la vida a l'home de classe mitja es avui tot el planeta".

    El que no va preveure Ortega y Gasset va ser l'oposició que aquesta mundialització tindria. Els moviments antiglobalització no s'iniciaren a Seattle; l'any 1988, a Berlin es va celebrar una assemblea del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial, més de 50.000 persones es van reunir per manifestar-se en contra de les seves polítiques i demanant el perdó del deute extern dels països pobres. Tenint en compte que a Seattle van haver-hi uns 30.000 manifestants i a Praga uns 20.000, 50.000 persones l'any 1988 són moltes persones. Però fa uns 12 anys a Berlín, només la policia en va fer cas, i no va arribar al coneixement de l'opinió pública.

    Darrerament s'han fet manifestacions antiglobalització a Seattle, Washington, Davos, Bangkok, Melbourne, Praga i Seúl, també a Argentina. El cas d'Argentina és curiós, els tres sindicats centrals del país: Confederació General del Treball, Congrés de Treballadors Argentins i Associació de Treballadors de l'Estat van convocar una vaga general de 36 hores, contra el model econòmic neoliberal del Govern de l'Aliança. Hugo Moyano, el líder de l'ala combativa de la CGT, responsabilitza el Govern de la crisi econòmica, acusa el Govern argentí de sotmetre's a les polítiques que dicta el Fons Monetari Internacional. La vaga general va aconseguir paralitzar Argentina, algunes desenes de manifestants foren arrestats i un piquet va morir disparat per un ciutadà que volia circular per algun carrer o carretera que havien tallat els manifestants. Moyano va assegurar que si el Govern no respon davant les demandes de la societat, que està disposat a convocar una altra vaga, aquest cop de 72 hores.

    Tot i així les mobilitzacions més conegudes han estat a Praga i Seattle. Seattle va marcar l'inici d'aquest moviment que està creant una nova esquerra amb un enemic concret representat per tres institucions: Fons Monetari Internacional (FMI), Banc Mundial (BM) i Organització Mundial del Comerç (OMC). La vella esquerra, en canvi, és vista pels oponents a la globalització, com a còmplice de la mundialització.

    SEATTLE

    Del 29 de novembre al 3 de desembre del 1999 es va celebrar a Seattle (Washington) la darrera cimera comercial del mil.leni: la Tercera Reunió Ministerial de la OMC, anomenada Ronda del Mil.leni. Eren unes negociacions entre els 135 governs membres per profunditzar la liberalització del comerç patrocinat per Microsoft i Boeing Co. La reunió va ser la darrera del mil.leni més important, però l'oposició que va trobar va ser la primera més impressionant del segle (sense comptar el que va passar a Berlin el 1988), les seves imatges van creuar fronteres mostrant un esdeveniment espectacular. Sorprèn que això passés a EUA, ja que les mobilitzacions per defensar la vida, contra la pobresa, pels drets laborals, contra la privatització de la vida i contra les polítiques econòmiques internacionals excloients, són molt minces en aquest país. Unes 30.000 persones formaven la resistència global, gent i sectors que mai havien sortit junts al carrer: obrers, xòfers, estudiants, sindicats, pescadors, ONG's, ambientalistes, intel.lectuals, grangers, gays, treballadors de la construcció, maquinistes, jubilats, comitès de suport a l'EZLN, organitzacions de justícia social, organitzacions humanitàries i de justícia econòmica, etc. Arribaren de totes parts d'EUA, d'Amèrica i del Món.

    Gran part dels activistes d'acció no-violenta van bloquejar l'entrada al Teatre Parmount, on es feia la inauguració de la cimera dels 135 governs. El bloqueig obligà a molts dels convidats a tornar als hotels o restaurants on es varen refugiar. Militars i policies sortiren al carrer i, per primer cop a Seattle, la Guardia Nacional va establir zona de no protesta en unes 50 illes, al voltant del lloc de trobada de l'OMC. La Unió Americana de Llibertats Civils va demandar el govern de Seattle per imposar la prohibició de les protestes al país que presumeix per ser, suposadament, el més democràtic del món. L'acció policial va provocar ferits i més de 500 empresonaments. El que va ser sorprenent de Seattle és que va fer reflexionar alguns dels economistes sobre el paper que juguen i les conseqüències de les seves accions.

    Alguns dels manifestants es van disfressar amb màscares de la mort, altres vestits de pallassos o titelles gegants, alguns portaven xiulets i tambors, d'altres ballaven. Molts activistes practicaren la desobediència civil no violenta i quan els antiavalots utilitzaren els gasos, ells es cobriren amb màscares anti-gas i amb mocadors impregnats de llimona, s'assentaren als carrers obligant a la policia a carregar un per un. El sindicat nacional d'estibadors va tancar les operacions de tots els ports, aquest va ser un gest molt significatiu en la mesura que els sindicats poden fer molt mal a l'estructura econòmica paralitzant el país.

    Les negociacions de Seattle fracassaren per motius interns (enfrontaments de posicions entre EUA i UE, i els països en vies de desenvolupament), però sobretot per motius externs, per la pressió de les manifestacions de resistència global.

    PRAGA

    A la capital Txeca es van trobar uns 20.000 manifestants antiglobalització, 18.000 polítics i un desplegament de seguretat amb 11.000 policies armats amb gasos, boles de goma i la pistola reglamentària.

    Els dies 26, 27 i 28 de setembre del 2000 el FMI i el BM celebraven la 55ª Assemblea anual a Praga. Les desenes de milers de manifestants contra la globalització de l'economia havien començat a crear dubtes als economistes i la tensió era ja molt elevada en començar la cimera. Membres de moviments antiglobalització de tot el món estaven reunits a Praga durant els dos mesos previs a la cimera, planificaven bloquejos, intercanviaven informacions, estudiaven la ciutat des d'uns apartaments de la capital Txeca. Aquesta organització no hauria estat possible sense el contacte previ des d'Internet.

    Així com a Seattle molts dels manifestants eren nord-americans, a Praga hi havia pocs txecs, per motius bàsicament històrics. Dies abans de la concentració s'anunciava el tancament d'escoles i de molts serveis públics degut al suposat perill de les manifestacions que es farien els propers dies.

    L'objectiu de la contracimera era obstaculitzar el desenvolupament de la reunió en la mesura possible. Per aconseguir-ho s'havien de bloquejar molts carrers i avingudes, per tal d'evitar que polítics i economistes poguessin entrar al Centre de Congressos. Les manifestacions es van organitzar en tres blocs: manifestació rosa, groga i blava. La manifestació rosa va ser la més artística amb disfresses, música i molt color. La groga era la més nombrosa de totes, també la més tranquil·la. Aquestes dues eren més grans que la tercera, s'encarregaren de distreure l'autoritat mentre avançaven pel nord i el sud del Centre de Congressos pacíficament. En arribar-hi, un dels opositors a la mundialització havia entrat al Centre de Congressos i va apagar els llums de l'edifici, obligant així que els polítics sortissin al balcó per veure la multitud de gent que rodejava l'edifici on es trobaven. El tercer bloc era el blau, va ser l'encarregat de l'acció directa, que sovint implica la destrucció de símbols capitalistes com són bancs i multinacionals com el McDonals, aquesta és una manera de protesta en contra de la utilització de mà d'obra barata, de l'explotació laboral i el mal repartiment dels guanys que treuen les més de 200 corporacions internacionals. Quan intentaren assaltar l'edifici des del lateral oest es produí la trobada amb la policia.

    Els globalitzats aconseguiren dos triomfs a Praga, d'una banda el tancament durant unes hores de delegats, ministres i banquers dintre de la seu. La pressió dels manifestants va fer avançar un dia l'acte de clausura de la 55ª assemblea anual. D'altra banda, funcionaris del banc i delegats admeten que la capacitat d'organització dels manifestants antiglobalització comença a fer massa elevats els costos i la tensió d'aquestes reunions. El BM i el FMI s'estan plantejant si continuar reunint-se dos cops a l'any, James Wolfeshon (president del BM) va declarar que amb reunions virtuals hi hauria més avantatges, però dubta que mai deixin les trobades físiques.

    Els manifestants antiglobalització estan trobant un problema i és que hi ha una petita divisió entre els que lluiten per la reforma del BM i FMI com és el cas d'Oxfam International, en contra dels que lluiten per l'extinció d'aquestes organitzacions com l'INPEG (Iniciativa contra la Globalització Econòmica).

    A Praga es van produir 825 detencions als enfrontaments, 79 d'aquestes detencions van ser d'espanyols. Les presons txeques no podien mantenir gairebé un miler de persones durant molt de temps, així que es va oferir la possibilitat de marxar cap al seu país a molts dels detinguts. No tots van tenir la mateixa sort, 16 joves van haver de quedar-se a Praga un temps més, entre ells: set hongaresos, dos danesos, dos polacs, un austríac, un alemany, un txec i dos espanyols. Els dos espanyols eren Mikel Oliva, estudiant de Periodisme de 21 anys i, Gaizka Azkona de 22 i estudiant de Dret; aquests havien estat confosos amb activistes de Haika (les joventuts de HB) pels seus noms bascos. El jutge va dictar presó incondicional per ells, acusats d'haver trencat el vidre d'una entitat bancària valorat en una mica més de 9.000 pessetes. Els joves estaven de vacances pel continent i havien quedat en trobar-se a Praga, un cop allà van decidir unir-se a les manifestacions anticapitalistes. Això els va costar un mes de presó, se'ls va deixar anar la segona quinzena d'octubre en llibertat provisional i sense fiança, amb permís per tornar al seu país.

    Altres tipus de mobilització:

    Un mes després de la cimera de Praga, es va celebrar la Marxa Mundial de les Dones a Brusel.les. Reivindicaven, entre altres coses, l'oposició a l'OTAN, a l'exèrcit europeu que s'està organitzant i a la política neoliberal que perjudica a les dones. El 16 d'octubre, les reivindicacions de les dones arribaven en mans del president del BM, James Wolfeshon, i al director del FMI. El dia següent era el secretari general de l'ONU, Kofi Annan, qui va rebre el missatge.

    Els dies 6, 7 i 8 de desembre es trobaren a Niça milers de persones per tal de protestar en contra de la Carta de Drets Fonamentals que la UE volia aprovar en aquella mateixa ciutat. La Carta de Drets Fonamentals suposa un autèntic retrocés pel que fa a drets i llibertats dels ciutadans europeus. Sindicats, ciutadans i militants llibertaris d'Europa i el Món assistiren a Niça per tal de mostrar la seva oposició a la societat que ofereix l'Europa del capital, així com altres institucions capitalistes com l'OMC, el BM i el FMI.3.6. Criminalització dels moviments antiglobalització

    Un altre punt molt destacable és l'atac constant que han rebut les mobilitzacions antiglobalització (ja sigui a Seattle, Praga o Niça) per part del mitjans de comunicació.

    S'ha de tenir en compte que darrera dels mitjans d'informació (diaris, radios i televisions) s'hi amaguen una sèrie d'interessos que condicionen profundament els continguts i el tractament de les notícies. En el cas espanyol, les dues principals entitats financeres del país (BBVA i BSCH) controlen, a través d'un entramat accionarial (Grup PRISA, Grup Zeta,...), més del 65% dels mitjans de comunicació, els quals, com és evident, segueixen una línia que respecta els principis dels bancs i, per tant, seria contradictori que tractessin objectivament alguns temes que poden afectar a aquestes entitats, com és el cas de la globalització econòmica. Així doncs aquests mitjans, entre els quals trobem tots els diaris analitzats en l'apartat de tractament periodístic, opten per criminalitzar i desprestigiar aquests moviments socials.

    Tot i que els moviments de resistència global són molt amplis i diversos pel que fa a tipus de gent i mètodes, des dels mitjans de comunicació se'ls tracta com un moviment únic, com un moviment sense fonaments i violent. Aquesta criminalització per part dels mitjans de comunicació de masses preté restar suport popular i legitimitat reivindicativa a les mobilitzacions.

    Les tècniques més habituals dels mitjans de comunicació són d'una banda donar més importància a un acte de reivindicació que acaba amb enfrontaments amb la policia, que a un acte que ha tingut una alta participació i ha transcorregut pacíficament. D'altra banda, els mitjans de comunicació relacionen a la mínima, un moviment d'acció directa amb la intervenció d'ETA o Jarrai. A Niça va assistir-hi gent de tot Espanya, gent de diferents ideologies, però a les notícies es podien veure tot d'ikurriñes i pintades favorables a ETA, difonent la idea que la majoria dels manifestants eren simpatitzants d'aquesta banda.

    El fet que els mitjans donin més importància al desordre civil que a actes pacífics indigna a molts dels que es movilitzen per fer arribar el seu missatge a la gent, com deia una manifestant de Praga adreçant-se a la premsa "Vosaltres ens obligueu a ser violents perquè és la única manera que parleu de la nostra lluita". De totes maneres, actualment hi ha mitjans contrainformatius que mostren la part de la notícia que els mitjans convencionals amaguen o exageren.

    Pel que fa a l'afirmació de molts mitjans que diu que els opositors a la globalització no tenen fonaments per la seva protesta, se n'ha demostrat la falta de veracitat. Fins i tot Joseph Stiglitz, ex-economista del Banc Mundial que va dimitir el desembre de 1999, va publicar a l'abril del 2000 un article descrivint la sobèrbia i escassa preparació tècnica dels seus col.legues del Fons Monetari, detallant els errors que van cometre abans, durant i després de les crisis financeres al Sud-est Asiàtic, així com el fracàs de les receptes aplicades per transformar Rússia a una economia de mercat.

    Caldria preguntar-se qui son els violents, si els manifestants o les forces que empren els governs per protegir-se d'aquests, com ara la policia o l'exèrcit. La policia txeca va utilitzar llistes negres de l'FBI i dels serveis secrets britànics per impedir l'entrada al país d'unes 300 persones. Es va prohibir l'entrada al periodista del Chicago Socialist Workers Newspaper, Lee Sustar, qui havia estat detingut a Seattle, des de l'aeroport de Praga se'l va retornar al seu país. També es va tenir retingut un tren amb mig miler d'italians durant 16 hores, després d'aquest temps se'ls va permetre continuar el seu viatge. Tot i la gran quantitat de policia que hi havia a Praga, els manifestants van ser més ingeniosos i van mostrar que els 11.000 membres del cos policial van ser incapaços d'impedir-los l'arribada al Centre de Congressos. Ja el primer dia van augmentar el volum del cos policial en unes quantes centenes i es van afegir almenys tres tanquetes de l'exèrcit.

    A Argentina els vaguistes tallaren carrers i carreteres, davant d'això la ministra de Treball Patricia Bullrich, va advertir que responsabilitzarien els líders sindicals en cas d'haver-hi violència. El líder de l'ala combativa de la CGT va respondre "No ens espantaran fent creure al poble que som violents perquè tallem una ruta o un carrer. Violència és rebaixar el salari als treballadors, violència és deixar a la gent sense feina, violència és deixar que morin de gana 55 nens cada dia."

    Els moviments antiglobalització són els que critiquen la passivitat del govern davant de la precarietat laboral, de la destrucció del medi ambient, de l'augment de la pobresa i de la pèrdua de la identitat cultural: és això violent?

    John Zerzan, ideòleg americà del moviment de resistència de Seattle, defensa així la utilització circumstancial de la violència en les grans manifestacions contra l'OMC el desembre de 1999: En un país on el dret als diners i a la propietat pasen per sobre de qualsevol altre dret, és tan sols una manera d'assenyalar i defensar-se dels que exerceixen l'autèntica violència, les grans multinacionals, que degraden el nostre menjar, la nostra aigua, tots els que avantposen la seva avarícia a la vida de milions de persones”. Crida l'atenció el fet que un moviment amb unes idees tan clarament enfrontades al capitalisme hagi nascut dins del gran líder de l'economia mundial i el que aparentment sembla beneficiar-se més d'aquesta sistema globalitzat, els EEUU; però un altre cop les reflexions de Zerzan deixen les coses al seu lloc: “…Baixa taxa d'atur? Això deu ser si no comptem els 14 milions de persones que viuen sense sostre (…) Riquesa? Sí, per a les vuit multinacionals que avui ingressen més que tot el producte interior brut del país, mentre que els ingressos han baixat per a la meitat de la població.”


    4. Tractament periodístic del tema.

    Per realitzar aquest apartat hem consultat diverses publicacions diàries com El País, La Vanguardia, El Periódico i ABC, a més de consultar pàgines web que disposen de números endarrerits.

    EL PAIS

    El diari EL PAIS no dóna suport al moviment antiglobalització, l'interpreta com un moviment anti-tecnològic. Tracta la globalització com un fenòmen inevitable i positiu pels països del Tercer Món. Deslegitimitzen els qui s'hi oposen dient que aquests estan obsessionats pensant que és un mètode dissenyat per destruir els pobres. Segons l'editorial del diari, la globalització és un pas endavant per acabar amb la pobresa.

    EL PAIS es considera un diari d'esquerres progressista, ho argumenten dient que des de sempre, la gent d'esquerres ha estat internacionalista i la globalització és un sistema internacionalista per tant els que són d'esquerres l'han de suportar. Però EL PAIS sembla de la vella esquerra, la que ha quedat obsoleta per defensar els drets dels obrers. Tot i així, des de l'Editorial no es criminalitzen tant els moviments com des dels articles que apareixen a l'interior del diari.

    S'ha de tenir en compte que EL PAIS pertany al Grupo PRISA, grup mediàtic controlat pel BSCH, per tant estan en certa manera condicionats a l'hora d'informar, per més independents que vulguin i diguin ser.

    Pel que fa al tractament de les notícies relacionades amb les mobilitzacions de Praga, publicades els dies 27 i 28 de setembre del 2000, tene un caràcter criminalitzador que fa plantejar seriosos dubtes sobre la tendència política del diari. Les noticies, que violen des del primer moment els principis d'objectivitat periodística, primer critiquen durament els mètodes violents, que atribueixen a la major part dels manifestants; en segon lloc tracten de deslegitimitzar les manifestacions i banalitzen problemes gravíssims com els del Tercer Món: Miembros de ONG's, anarquistas, sindicalistas, punks, comunistas, radicales y jóvenes encantados de jugar a las revoluciones se unieron en una vaga coalición para la que el FMI i el BM son siniestras organizaciones dedicadas a chupar la sangre de los países más pobres del planeta (EL PAÍS, 27-9-00).

    La notícia del dia 28, encara que costi de creure, supera els nivells de perversió del dia anterior, en ella s'aprofundeix en la criminalització i el desprestigi dels manifestants i s'arriba a justificar les detencions indiscriminades practicades per la policia txeca. Destaquen l'organització i la preparació dels manifestants per provocar destrosses i sobrevaloren el nombre de participants en els disturbis. A més arriben ajustificar la incompetència policial i presenten una policia dèbil i desbordada per la violència dels manifestants; objectivament, a 11.000 policies armats fins a les dents no se'ls pot presentar com les víctimes dels enfrontaments, més encara quan es van practicar unes 825 detencions i les condicions de les presons txeques, pel que diuen els implicats, no eren precisament ideals.

    Pero los presos políticos a los que se referían esta vez las consignas eran en su mayor parte alborotadorescon pelos de colores y máscaras de gas, radicales porque sí, sin más fundamento ideológico que estrellar lunas y coches de lujo, y punkscon el pene anillado que orinaban en las calles, poco dados por lo general a discutir sobre la globalización o la miseria en el Tercer Mundo.” EL PAÍS 28-9-00

    arreciaron los cócteles molotov (...), más duchos en modernas técnicas de guerrilla urbana que la excomunista policia checa (...)” EL PAÍS, 28-9-00

    EL PERIÓDICO

    Aquest diari manté una segona posició en el ranking de diaris que han tractat amb més profunditat el tema de la “Globalització”, ja que EL PAIS és el que més n'ha parlat.

    Del 22 al 26 de setembre va dedicar diverses pàgines de la secció d'Economia per tractar la globalització i la cimera de Praga, explicant les primeres concentracions d'anarquistes i manifestants a la ciutat txeca. Per altra banda no hi constava cap article d'opinió ni editorial.

    El dia 27 de setembre per primer cop surt en portada la situació viscuda a Praga amb fotografia i amb el titular: “Les protestes bloquegen Praga”. Tracta el tema dels transports aturats, els atacs a restaurants i el fet que entre els participants s'hi trobessin 700 catalans.

    El dia 28 de setembre apareix un Editorial en el qual planteja la situació de Praga, no obstant, no es mostra a favor ni en contra, més aviat, manté una visió bastant objectiva i creu que els fets succeïts a la ciutat txeca faran que es recuperi el debat sobre el repartiment de la riquesa de la mundialització.

    A partir del dia 29 de setembre publica informació en la secció d'economia i alguns acudits.

    LA VANGUARDIA

    Aquest diari tracta molt menys el tema que EL PERIÓDICO i per suposat que EL PAÍS. En conjunt, no dóna tanta informació en la secció d'economia i no apareixen els titulars en portada.

    Al dia 26 de setembre publica un Editorial en el qual defensa el BM i el FMI i expressa que d'alguna manera el que reivindiquen els activistes antiglobalització ja està inclòs dins l'Agenda d'aquests organismes, els quals estan decidits a fer més transparent el seu funcionament i a alleugerar la pobresa del món.

    El dia 28 de setembre apareix un segon Editorial en el qual:

  • Ressalta el presumpte fracàs de la convocatòria de manifestants que havia de ser en un principi de 20 mil i va ser en realitat entre 10 i 12 mil.

  • Utilitza expressions com: “lo que debía ser una protesta pacífica y civilizada degeneró en actos de vandalismo y en serios enfrentamientos con la policía”, “batalla campal”, “Estos manifestantes de nuevo cuño, que han revolucionado los métodos tradicionales de protesta gracias a la tecnología asociada a la globalización por ellos tan denostada...Entre los perfectamente organizados manifestantes de la Inpeg no hay precisamente muchos ciudadanos de países en vías de desarrollo que, obviamente, no pueden costearse un viaje a Seattle, Washington o Praga”.

  • Exalta la caiguda del règim comunista l'any 1989 en la “revolución terciopelo”.

  • Remarca el fet que 24 dels 35 espanyols arrestats eren bascs.

  • ABC

    Els principals punts a analitzar de l'enfocament del diari ABC sobre els moviments Anti-Globalització són:

    -Criminalització dels Protestants: Es presenta els manifestants, sense fer distincions, com a criminals violents amb antecedents penals i preparats i armats per destruïr tot el que troben al seu pas:

    -Titular de Portada (27-09-00)- “Estalla en Praga la Violencia de los militantes antiglobalización”

    -Sumari- “Convirtieron la capital Checa en un campo de batalla...”, “... organizados en columnas y armados con palos y piedras...

    -Fotografia Color de portada (27-09-00)- Es mostra un policia antidisturbis Txec envoltat amb flames

    -Editorial (27-09-00)-“...la violencia algarada de Sattle...” , “... el radicalismo anticapitalista de los alborotadores de Seattle y ayer en Praga...” , mètodes “improcedentes y equivocados

    -Tema recorrent: relacionar tot tipus de protestes amb l'entorn nacionalista basc, per tractar de desprestigiar alhora els manifestants antiglobalització i els independentistes bascos:

    -Notícia- “... treinta españoles en su mayoria del entorno de ETA destacaron entre los más violentos

    -Posicionament a favor o poc crític amb els Organismes Oficials: Els columnistes del diari i les Editorials ténen llibertat per defensar les causes dels manifestants, però mai de defensar els seus procediments.

    -Avant-Títol de Portada (27-09-00)- “FMI y BM reiteran su compromiso de aliviar la pobreza”

    De la Companyia Editorial “Recoletos”, integrada pel diari Marca, Expansión, Fuera de Serie, Actualidad Econòmica, Telva, El Mundo, Diario Médico i Gaceta Universitaria entre altres, hi ha un article pertanyent a la revista Actualidad Económica que cal destacar:

    En definitiva, només llegint el titular, “Viva la globalización” s'observa que la publicació mostra una actitud defensora i dona un suport incondicional al moviment globalitzador. L'article reconeix que hi ha pobresa al món i desigualtats econòmiques, però considera que els efectes negatius no són tan importants com el desenvolupament que han aconseguit alguns països en els darrers anys.

    Per altra banda, el FMI publica el Boletín del FMI, una edició quinzenal en la qual es descriuen les activitats y polítiques del FMI, així com la seva labor de investigació, en el context de la evolució econòmica y financera mundial.

    Bàsicament no parlen dels errors sinó del valor positiu de l'organització, és a dir que consideren la seva actuació en el context internacional com a gran organisme caritatiu que ajuda notablement als països pobres.

    Pel que fa a les pàgines web l'OMC disposa d'una pàgina on explica breument en què consisteix aquest organisme, però també conté un apartat que es titula “Diez malentendidos frecuentes sobre la OMC” en el qual afirma que com que la gent no coneix el veritable funcionament de l'organisme és per això que s'originen crítiques i es crea confusió respecte l'OMC. A partir d'aquí cita els 10 malentesos i els aclareix. Com a mostra, a continuació adjuntem la pàgina introductòria d'aquest lloc web.

    5. Annex fotogràfic i d'humor gràfic

    És potser una de les imatges de les mobilitzacions de Praga més difoses pels mitjans de comunicació. Els activistes del col-lectiu italià YA BASTA Contra el neoliberalisme van intentar trencar aquest cordó policial que separava la columna groga del centre de congressos, en primer lloc, durant unes dues hores ho van intentar practicant tècniques no-violentes, toti això els mitjans només van reproduir el moment en què es produïa el xoc violent, que va ser anecdòtic en aquell context.

    Repressió policial a Praga; es van practicar més de 800 detencions, alguns grups parlen de 1000 detencions. La falta de transparència per part de la policia i l'Estat txec va ser la nota dominant

    Activistes durant les mobilitzacions contra l'OMC a Seattle, el desembre de 1999. La utilització de màsqueres antigas respon a l'ús desmesurat que en va fer la policia.

    1. LA GLOBALITZACIÓ

    2. ORGANISMES DEFENSORS DE LA GLOBALITZACIÓ

    3. MOVIMENTS ANTIGLOBALITZACIÓ

    5. TRACTAMENT PERIODÍSTIC DEL TEMA

    El director gerent del FMI, Horst Köhler, en la reunió de Praga.

    Horst Köhler, Trevor Manual y James Wolfensohn presideixen la cerimònia de clausura de la 55ª assemblea anual del FMI i el Banc Mundial celebrada a la ciutat de Praga.