Mort al

Nil

1.FITXA DE Lectura.

Dades del llibre:

Autor: agatha christie

Titol: mort al nil

Editorial: columna proa

Ciutat: barcelona

Data de publicació: 29 de febrer de 1996

Introducció

Informació sobre l'autor: va néixer a Torquay (Anglaterra) l'any 1890 i està considerada la reïna indiscutible de les noveles de suspens. Va escriure 79 relats de misteri i la seva obra ha estat traduïda a més llengües que les tragèdies de Shakspeare.

Gènere de l'obra: el gènere de l'obre és clarament el suspens.

Temes que s'hi tracten: l'hereva d'un patrimoni milionari ha estat trobada morta amb un tret al cap.

El detectiu Hercule Poirot es veu obligat a interrompre les seves vacances per descobrir qui és l'assasí.

Llocs on és desenvolupa l'acció: l'acció és desenvolupa, com indica al títol en un creuer que porta al nil a bord d'un transatlàntic.

Època: l'epoca és una època recent a la nostra sobre el 1950 o pels voltants. El llibre no ho especifíca.

Persona verbal: està escrita en 3 persona del preterit indefinit, pero també hi ha el diàleg què és en present.

Resum de l'argument

Linnet Ridgeway el la filla d'un milionari. Simon Doyle es casa amb la Linnet. Resulta que van a fer un creuer pel Nil com a viatge de noces. Al creuer es troben amb Jaqueline de Bellefort, (antigues amigues) que resulta que per dir-ho d'alguna manera la persegueix per allà ha on va. Linnet ja se'n comença a cansar i parla amb el detectiu Hercule Poirot.

Dos dies abans d'acabar-se el viatge Jaqueline havia begut molt i jugant amb la pistola dispara accidentalment a en Simon que estava assegut a la cadira. Hi ha testimonis. La ferida a la cama es important, Simon es queda a la cabina del metge Bessner. L'endemà al mati es troben a Linnet Doyle o Ridgeway morta a boca de canó. A partir d'aquest assasinat el detectiu Poirot i el seu ajudant, el coronel Race comencen les investigacions que de moment no porten gaire èxit. Alguns testimonis es contradeixen. Mentrestant, algú mata a la Louise Bourget, un testimoni clau. Pero aquesta vegada algí havia vist l'assasí. Cuan la senyora Outerbourne li vol explicar el que ha vist, també li enjeguen un tret al cap, però aquesta vegada amb un bistorí segons el doctor.

Totes les pistes anaven a parar a Jaqueline en part perquè a la paret hi havia una J amb sang i perquè la Linnet no estava gaire cómoda amb la seva presència. Poc a poc però les pistes recauen en altres sospitosos com es el cas de Pennigton o del mateix metge ja que l'arma utilitzada era seva. Amb la mort de la Linnet s'hi barreja un a hipotèsi què és que el collaret de perles que tenia, algú l'hi ha pres, i l'ha falsificat per un altre de similar, que la senyora gran dels Outerbourne va agafar, ja que tenia psicològicament la necessitat d'agafar joies. Cuan la criada de Outerbourne el troba i l'hi torna a en Poirot, aquest s'en adona de que es fals.

Investogant troben el culpable del robatori i falsejament del collaret de la Linnet que es el senyor Allertoon, que afirmà que ha falsificat les joies però que nega que hagi matat algú.

Les investigacions seguien.

Hercule Poirot va començar a tornar a sospitar de Jaqueline. Les investigacions van tenir profit i va resultar que tenia u complice que era en Simon Doyle, el marit de la Linnet. Segons Poirot Jaqueline no li va arribar a ferir la cama a Doyle que en veure que quedà sol a la sala baixà corrents a la cabina de la Linnet hi i disparà. Seguidament es disparà ell mateix a la cama. Sortí i pujà corrent cap a la terrassa on suposadament l'havien disparat. Però Outerbourne el veié corrent i per això sabia qui era l'assasí, però no li dona temps a pronunciar el seu nom. Era una coartada perfecta ja que s'hi ella l'hi havia inmobilitzat la cama i ell va dir que se l'enduguessin i no la deixessin sola ningú els podia acusar. Pero Simon Doyle quedà 5 minuts sol a la terrassa, temps necessari per matar a la seva muller.

Aquesta va ser la teoria de Poirot, que tot convençut que tenia raó anar a parlar amb en Simon que es desploma i li digé tot. Tot seguit anar a parlar amb Jaqueline que en un principi ho negà però què rectificà en veure que estava perduda.

L'endemà ja a Shellâl, el vaixell atracà i baixaren la camilla de Simon Doyle i Jaqueline de Bellefort, que en un moment de distracció es traié una pìstola i és disparés al cap ella mateixa.

Així va ser com Jaqueline va optar per acabar amb la seva vida. Simon Doyle caigué de la llitera en veure l'arma, morint a l'instant, a causa d'un cop.

Descripció personatges

Al llibre surten molts personatges secundaris i que no els descriu gairé bé o gens. He triat els 4 0 5 més principals.

Linnet Ridgeway o Doyle: és una noia de 21 anys a punt de fer, és elegant, afortunada, intel·ligent, una dona de negocis. Té una gran personalitat.

Simon Doyle: espòs de la Linnet. Es més gran que ella, i també més passota. Es alt i fort, adorable i sociable.

Jaqueline De Bellefort: és una antiga amiga de la Linnet que resultà que s'enrolla amb en Simon i li fna les banyes a la Linnet. Es aspavilada, i sap improvisar. Va tindre un passat molt negre.

Race: és l'ajudant de Hercule Poirot. És un coronel espavilat i que està per la feina. No és fàcil enredar-lo.

Hercule Poirot: és un detectiu, encisador, espavilat, llest, comprensiu i sobretot que s'estima la seva feina. És alt i corpulent. Deu tindré uns 40 anys.

També hi ha L'Andrew Pennigton que era el fideicomissari de la Linnet i mols més però que no cal descriure'ls perquè no són principals.

Treball específic

El detectiu Fernandez, estava entusiasmat amb la seva feina. Volia portar tots els crims i casos que se li proposàven. Un dia en va rebre un de ben curiós. El cas era el següent:

Sr. Fernandez,

“Li envío aquesta carta perquè vull que esbrini com s'ho fa un detectiu per esbrinar els casos que se li presenten, i tot això. Com vostè ja sap a mi m'entusiasma la vostra feina.”

Rebi un cordial salut de part meva.

F.J. Monteagudo.

Fernandez no s'esparava aquest insolit i ximple cas així que va decidir-se inventar-se el cas.

El cas li va sortir força original. Cuan el va acavar li entregà els informes a Monteagudo que aquest sel's llegí detingudament.

Ell va resaltar el següent.

“Els detectius d'avui actuem sense pensar: trobem a un sospitós que sen's posa a vacil·là i ens el carreguem o sinó en tenim ganes el culpem directament fins que li produeixi un efecte psicològic que el porti ha autoculpar-se de crims que no ha fet.

Aquest mètode no és del tot eficaç ja que en persones febles funçiona, però amb persones amb una gran personalitat no funciona gens. Llavors si resultà que no funciona el primer pas, anem a casa seva i li cremem la casa. Que ens vol acusar que ens acusi, un altre motiu per a nosaltres com a sospitós per desviar l'atenció. Sempre és la seva paraula contra la nostra i evidentment no cal ser gaire llest per saber a qui li donaran la raó. Si és evident que l'acusat no menteix, li donem una quantitat de diners i prou. No falla, alguna vegada es cansà hi ho admet tot.

Llavors nosaltres cobrem una suma simbòlica de diners que ens serveixen per sobreviure.

Aquesta és la manera de com un detectiu dels bons fa la seva feina. Espero que vostè cumpleixi la seva part ja que jo he complert la meva que era fer la feina que vostè em va encomanar.

Rebi un salut de part meva.

Detectius Fernandez S.A

Vila-seca 28 de desembre del 2000

Valoració critica.

El llibre és força complicat d'entendre sobretot al principi. Per la meitat del llibre he començat a entendre alguna cosa tot i que encara no he acabat. Es bastant liós i com es despistis una mica ja has de tornar enrere. Té un bon misteri i L' Agatha Crhistie s'ho a currat. Crec que el llibre té el seu interés per a persones madures.

La trama és complicada però és la típica novel·la en què sempre es sospita d'un, i encabat es capgiren els fets i resulta que es la persona menys pensada. Per tant d'originalitat no és que en tingui en aquest sentit però en lo altreno està malament (tampoc dic que estigui bé).

Opinió personal

Sempre deia que els llibres m'havien agradat força, no se si perquè era sincer, cosa que dubto jo mateix o per fer la pilota a la profe, cosa que crec bastant probable. Però aquesta vegada no tindré pels a la llengua i sere sincer.

El llibre no m'ha agradat gaire, (vull dir gens). Al principi m'avorria i no me'n enpapava de res, però a les últimes 100 pàgines he començat a entendre alguna cosa. Al final no es qui t'imaginaves de bon tros, però com he dit abans típic de les novel·les policíaques.

Respecte al vostre comentari en la fulla on ficaven tots els llibres en aquest posava:

Curt i fàcil d'entendre.

Doncs bé només dic i penso que de curt no en té res, ja que ni una sola imatge, i en canvi 300 pàgines. I fàcil d'entendre crec que si que ho pot ser quan te l'hagis llegit 3 vegades, pero bueno cadascú té la seva opinió.