Modificación del relieve

Sedimentación. Transporte. Meteorización física, química y biológica. Descomposición. Oxidación. Disolución. Hidratación. Rocas y minerales

  • Enviado por: Manu
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 6 páginas
publicidad

Quan analitzem un paisatge, ens adonem que és constituït per un relleu esculpit a les roques. Damunt d’aquestes roques s’ha format un sòl i hi creix una vegetació característica, que ve determinada pel clima, per la altitud i la latitud. A més dels factors anomenats, en la formació del relleu també hem d’afegir els factors antròpics és a dir, provocats per l’acció humana, que moltes vegades modifica el relleu i pot ser responsable directa o indirectament de la desertització del planeta.

Els agents geològics externs, fan que la Terra estiga sotmesa a una transformació lenta i continuada. Aquests agents són: l’atmosfera, l’aigua de vessament (rius, torrents etc , el gel, el mar i el vent. Estos agents provoquen uns processos que fan que el relleu canvie constantment. Els processos externs són els següents:

  • EROSIÓ: És un conjunt de fenòmens deguts als agents meteòrics que produeixen modificacions en el relleu de la superfície terrestre. Els principals agents de l’erosió son l’aigua, l’aire i el gel. El predomini de ú o altre dels agents de l’erosió depèn en gran mesura del clima de la regió considerada.
  • SEDIMENTACIÓ: És el procés pel qual un material sòlid, transportat per una corrent d’aigua, es diposita el riu. Sol ocórrer a les zones en depressió dels continents i oceans, les quals s’anomenen conques sedimentàries.
  • EL TRANSPORT: Els agents geològics que produeixen l’erosió del relleu i transporten els fragments arrancats són: els rius i els torrents, els corrents oceànics, les glaceres i el vent. Els sediments poden ser transportats com a fragments sòlids de diverses mides, anomenats detritus.

En aquesta imatge podem observar la gran quantitat de sediments que s’acumulen a la desembocadura del riu Ebre.

La meteorització és la desintegració i descomposició d’una roca en la superfície terrestre o pròxima a ella com a conseqüència de la seua exposició als agents atmosfèrics amb la participació d’agents biològics. També es pot definir com la desintegració de la roca en un procés estàtic per la qual la roca es trenca en xicotets fragments, es dissol, es descompon i donen lloc a altres nous minerals. La meteorització, doncs, al reduir la consistència de les masses rocoses, s’obri camí per a la erosió.

La meteorització es divideix en dues formes de produir-se:

  • LA METEORITZACIÓ FÍSICA.

Produeix desintegració o ruptura de la roca sense afectar la seua composició química o mineralògica. En estos processos les roques no canvien les seues característiques químiques, però si les físiques. La causa és la adaptació a les condicions ambientals. Els agents que la provoquen són :

  • La descomposició: És un dels processos més importants en la meteorització. Les roques al instal·lar-se en la superfície terrestre, perden la pressió a la que estaven sotmeses i tendeixen a dilatar-se. A causa d’aquesta dilatació, comencen a experimentar la formació de clevills.
  • Termoclàstia: És la fissura de les roques com a conseqüència de la variació de temperatura entre l’interior de la terra i la superfície. La diferència de temperatura dia-nit, és la causa; durant el dia, al calfar-se la roca, es dilata, no obstant, a la nit, al refredar-se, es contrau. Al cap d’un temps la roca acaba trencant-se. Aquest tipus de meteorització és important en zones de climes extrems amb gran oscil·lació tèrmica.
  • Gelifracció: És a ruptura de les roques a causa de la pressió que exerceixen sobre ella els cristalls del gel. L’aigua al gelar-se, augmenta el seu volum en un 9%. Si esta es troba a l’interior d’una roca, produeix una gran pressió sobre les seues parets i amb el temps acaba per fragmentar-se.
  • Haloclàstia: És la ruptura d’una pedra per acció de la sal. En determinats ambients n’hi ha una gran presència de sal, la qual cosa fa que la sal es filtre en els pors de la roca, i al tornar a cristal·litzar-se fa una pressió elevada a les parets internes de la roca, produint així el seu trencament.
  • LA METEORITZACIÓ QUÍMICA.

La meteorització química produeix una transformació química de la roca provocant la pèrdua de coherència i alteració de la roca. Els processos més importants són els atmosfèrics, com per exemple el vapor d’aigua, el oxigen i el diòxid de carboni.

  • Oxidació: Quan alguns minerals reaccionen amb l’oxigen, aquestos es transformen.
  • Dissolució: És important en sals solubles com els clorurs, nitrats, roques calcàries, etc.
  • Carbonatació: Es produeix al combinar el diòxid de carboni amb certs minerals.
  • Hidratació: L’aigua s’incorpora a la roca mitjançant el vapor d’aigua, augmentant així el volum dels minerals.
  • LA METEORITZACIÓ BIOLÒGICA.

Alguns éssers vius contribueixen a alterar les roques i els minerals. Així, per exemple, les arrels de les plantes s’introdueixen entre els clevills. Al mateix temps es generen substàncies que alteren químicament les roques. També alguns animals, com els llombrígols de terra, les formigues, etc, afavoreix l’alteració. A aquest tipus d’alteració causada pels éssers vius, la anomenem meteorització biològica.

L’aigua subterrània representen una fracció important de la massa d’aigua present als continents, amb un volum molt més important que la massa d’aigua que hi ha als llacs, pantans...no obstant, són un percentatge menor que la massa de les glaceres. L’aigua del subsòl és un recurs importat però d’una difícil gestió a causa de la seua sensibilitat, la contaminació i la sobreexplotació. Normalment, l’aigua subterrània circula per galeries i ompli cavitats. No obstant, no sempre és d’aquest mode, també pot trobar-se als clevills del sòl els quals contenen l’aigua. L’única excepció significativa, la ofereixen les roques solubles, susceptibles a sofrir un procés anomenat karstificació, en el que el aigua excava cavernes i altres vies de circulació.

Els aqüífers: Són terrenys rocosos permeables que es troben baix la superfície on s’acumula i circula l’aigua subterrània. Quan l’aigua arriba a una capa de roca impermeable, no continua baixant, s’acumula i forma un aqüífer. Les roques que contenen l’aigua i que formen els aqüífers són permeables, perquè són poroses o perquè es troben molt fracturades. El nivell al qual arriba l’aigua dins de l’aqüífer s’anomena nivell freàtic. Aquest nivell varia al llarg de l’any. Quan es produeix un tall en un aqüífer per davall del seu nivell freàtic, l’aigua subterrània ix a l’exterior i origina fonts, moltes de les quals originen rius.

El relleu càrstic: En els massissos de roques calcàries , les aigües subterrànies produeixen unes formes de relleu molt característiques. A les zones superficials del massís, l’aigua de pluja forma petits forats, i solcs aguts i allargats, que fan que la superfície siga molt accidentada i irregular. Per les zones de clavills i fissures, l’aigua superficial penetra al massís i forma unes depressions circulars. Quan l’aigua penetra al massís va dissolent la calcària i forma galeries. Quan les galeries s’eixamplen i assoleixen grans dimensions , s’hi formen sales.

A l’interior de les coves es produeix un degoteig incessant des del sostre, la qual cosa la calcita que va dissolta en l’aigua cau i creixen estalactites. Si l’aigua arriba a la terra , es formen estalagmites. Si una estalactita i una estalagmita s’uneixen formen columnes.

Esta imatge és un exemple del relleu càrstic dins d’una sala subterrània.

En les zones més fredes del planeta, la temperatura és tan baixa que el vapor d’aigua atmosfèric, es solidifica en forma de cristalls de neu. Les acumulacions de neu es van compactant i acumulant. Quan la quantitat de neu és gran, la compactació que produeix la neu es transforma en gel. Aquest gel s’esgola per una pendent o ladera d’una muntanya i es converteix en glacial. La neu i el gel descendeixen per la pendent arrancant materials o sediments i transportant-los per la llengua de la glacera. La part final del glacial, és on el gel comença a fondre’s i on els materials es dipositen. Aquesta zona de desgel és anomenada front del glacial i els materials que es dipositen reben el nom de morrenes.

En esta fotografia s’observa el final d’una glacera o front del glacial, on s’acumulen les morrenes.

Es poden distingir dos tipus de glaceres:

  • Glaceres alpins:

Per norma es situen en zones d’alta muntanya. El moviment d’aquestes glaceres, es produeix pel desnivell de les muntanyes. Els sediments arrancats són de grandàries diverses i es barrejen entre sí.

  • Glaceres polars:

Les glaceres polars es localitzen a les zones polars com són els pols i es desplaçen en totes direccions. Aquestes glaceres poden arribar a la mar i dividir-se en fragments formant així els anomenats ice-bergs.

Groenlàndia i l’Antàrtida constitueixen els dos grans casquets polars. En moltes zones dels casquets polars, el gel pot superar els 2000 metres de gruix i cobrir tot el relleu. En aquests llocs, les roques es troben per davall del nivell del mar.

El vent és el desplaçament de masses d’aire i ixa energia cinètica és la que permetrà el moviment de partícules fines. Normalment aquests fragments que són arrastrats per l’aire, poden golpejar roques a gran velocitat i originar nous fragments. Si aquest tipus d’erosió és continuada, produeixen uns forats en la roca. Aquests forats, es presenten en la zona que es troba més exposada a l’acció del vent.

Quan el vent genera energia, es produiex la sedimentació que forma planures si per algún cas no hi existeix cap obstàcul, però si hi han obstaculs es formen dunes. Una duna és un monticle de sorra amb forma de mitja lluna situada cap a la direcció del vent. En les dunes podem distingir varies parts; la zona exposada al vent (barlovento) i una zona que no hi està exposada al vent (sotavento).

El vent és l’agent geològic predominant en les zones àrides, amb pluges escasses però torrencials i canvis de temperatura bruscos. En estes regions, a més, actuen altres agents, com els canvis de temperatura i les aigües salvatges, que tenen una acció molt intensa per la absència de vegetació.



| Pàgina