MODERNISME

1.- El Modernisme a Europa

2.- El Modernisme a Catalunya

2.1.- El terme

2.2.- Els inicis

Les arrels

Modernisme i Nacionalisme

La desaparició de “l'Avenç”

2.3.- Crisi i represa

Triomf del decadentisme

Reacció vitalista i represa del moviment

2.4.- El Modernisme desvirtuat

Dissolució del Modernisme

L'estil del Modernisme

Resurgències del Modernisme

La liquidació: Noucentisme

3.- El context històric i social

Europa

Espanya

Catalunya

4.- La novel·la simbòlica

5.- Víctor Català

6.- Solitud

El text

Tema i estil

Personatges

Univers simbòlic

La llengua

-3- EL CONTEXT HISTÒRIC I SOCIAL

EUROPA

A finals del S. XIX es produeix un moment d´expansió econòmica, d´avenços científics i tecnològics i els estats democràtics liberals s´industrialitzen.

Al S.XX el ritme de progrés es trenca per diverses crisis: econòmiques, socials, polítiques, bèl-liques, . . . En aquests estats industrialitzats sorgeixen tensions internes provocades per qüestions socials i laborals.Front a la burgesia consolidada neix una nova classe social, el PROLETARIAT que constitueix una massa explotada i desprotegida, com a conseqüència d´això el socialisme i l´anarquisme guanyen adeptes.

La gran revolució es produeix a la Rússia dels tsars cap al 1917 i és llavors quan neix la U.R.S.S..

D´altra banda , als països demòcrates liberals com Itàlia i Alemanya són enderrocats per moviments totalitaris ultranacionalistes (Mussolini i Hitler).

En el terreny cultural les dècades venen marcades per una gran audàcia en l´ús de diferents tècniques de l´art i per una riquesa excepcional.

b) ESPANYA-

Al finals del S. XIX, Espanya es torba sumida en una decadència cultural, política i econòmica. Viu al marge d´Europa, tancada en ella mateixa i sotmesa a una inestabilitat política i institucional.

Mentre Euskadi i Catalunya s´industrialitzen, la resta de l´estat no ho fa, i aquestas aconteixements acabaren amb la humiliació de la pèrdua de Cuba i Filipines després dúna breu guerra amb E.U.A. al 1898.

Al S. XX la situació econòmica i política continua agreujant-se . L´esquerra i la dreta es radicalitzen cada cop més , s´allunyen i es confronten . Aquesta confrontació s´intensifica durant la II República i esclata amb la guerra civil amb l´alçament de les tropes del general Franco, que finalment guanyarà a l´esquerra.

c) CATALUNYA

Al S. XX a Catalunya es produeixen tensions originades per qüestions laborals com atemtats anarquistes, vagues , pistolerisme,. . .

A principis dels anys 20 neix i es consolida el catalanisme polític de carácter conservador, un exemple és “La lliga regionalista” que acabarà aconseguint unes certes cotes de poder i d´autogovern. ( La Mancomunitat 1914-1923) que acabarà amb la dictadura de Primo de Rivera 1923-1927.

És durant la II República que sorgeix el catalanisme de la mà de Francesc Macià (ERC) que acabà amb la guerra civil.

1- EL MODERNISME A EUROPA

L´inici del S. XX, amb els avenços científics i tècnics canvien les maneres de viure dels homes del sistema anterior. Això provocarà repercusions en molts camps sobretot en els filosòfics, científics, i de l´art.

En el camp de l´art , aquest passarà a ser valorat des de dues perspectives diferents:

Des de la de la burgesia

Incorpora el seu sistema consumista. L´Art passa a tenir un valor decoratiu intranscendent que serveix per satisfer les necessitats d´ostentació de la burgesia.

Des dels artistes intel·lectuals

Aquests defensen l´art com un valor selecte molt el·laborat i que només ells poden conéixer i valorar.

Davant d´aquesta discrepància els artistes reaccionen de diferents maneres (esteticistes, regeneracionistes, vitalistes, . . .)

Però tots els intel·lectuals coincideixen en el rebuig a la societat perque entenen que aquesta ha quedat desproveida de les seves característiques identitàries.

Els artistes es tanquen en ells mateixos i creen uns paraïsos artificials que suplanten la realitat en la que viuen.

GRAN BRETANYA

Al 1848 concretament a Londres es constitueix una germandat anomenada dels Pre-Rafaelites, aquesta era formada per un grup de joves contestataris que sota el lema de “ L´art per l´art” volen demostrar la seva oposició a aquesta concepció de l´art industrialitzat.

Pensen que el treball industrial degrada a l´home i l´embruteix, perque el situen en un medi urbà massificat on l´home acaba per oblidar la seva història i s´anorrea (aniquila)

Els Pre-Rafaelites volen recuperar l´home individual, natural, conscient del seu passat . Abandonaran la ciutat i aniran al camp per consagrar-se a l´art.

El seu model en la pintura es troba en els pintors italians anteriors a Rafael, dels quals valoren la simplicitat, l´ingenuïtat. La religió i l´erotisme es barregen i constitueixen la seva originalitat (sexe-religió) Ex: Josafat.

En el cas de la literatura incorporen recursos i elements propis de la pintura (descripcions minucioses, imatges sensorials, simbolismes ocults religiosos, temes morbosos, . . . )

FRANÇA .

A França , mentrestant, paralel-lament, i com a resposta als Pre-Rafaelistes surgeix una reacció contra el Romanticisme que reclama la necessitat de claredat i racionalitat( això cap al 1860).

Al 1866 es publica una sèrie de poemes, que com els Pre-Rafaelites, propugnene la supremacía de l´art . Per a ells també l´art s´ha de mantenir al marge del progrés social

Al final del S. XIX el que s´imposa a l´art no és una visió objectiva de la realitat, sinó una reacció del món imaginat (que no és palpable).

Totes les propostes estètiques repercuteixen en l´actitud social dels seus defensors, això farà que es converteixen en uns personatges “tipus” que els porta a identificar la seva vida amb l´art que practiquen, i en aquest context es destacà l´augment de la bohèmia (París als barris de Montmatre i Quartier Latin, que passaran a ser centres neuràlgics del Modernisme).

D´ aquesta bohèmia finalment només quedarà el comportament extern, és a dir, els aspectes més deacdents.

Els bohemis s´apropien del terme decadentisme i converteixen el culte a la bellesa en l´única manera d´entendre la vida. Per a ells, l´art i la bellesa

Estarà per sobre de qualsevol moralitat, vici o virtut.

Amb la bohèmia apareix un nou personatge “tipus”, el Dandi, l´única justificació del qual,per viure, és viure artísticament dedicat a l´art. Aquesta mistificació del Decandentisme s´anomena esteticisme.

EL MODERNISME A CATALUNYA

2.1. EL TERME

El terme es voltat d´ambigüitats a la literatura catalana. Ambigüitats que neixen de la contradicció entre l´ús inicial del terme, un ús fet per aquells que s´autodefineixen com a Modernistes.

L´ús del terme que es va fer posteriorment, més tardament, especialment pels enemics dels modernistes.

Els primers, els que s´autodefineixen com a modernistes volien designar amb aquest terme una actitud, l´actitud de pasar el grup al nivell d´una modernitat absoluta marcada bàsicament per tot allò que venia de fora, que es coïa a l´estranger i per l´acceptació a ulls clucs de tot allò que fos modern pel simple fet de ser-ho.

Els seus enemics acabaran usant el terme de modernisme d´una manera despectiva inicialment, i posteriorment, només designarà un estil arquitectònic i decoratiu.

ELS INICIS

Els inicis són difícils de definir, cap a l´any 1890, diguem-ne que neix el Modernisme. Les actituds modernistes però, ja apareixen uns anys abans, en concret, el terme Modernista és usat per primera vegada al gener de 1884,

en un article aparegut en la revista “ L´Avens”, apareix com una definició de la revista.

S´ha de tenir en comte que els modernistes “primitius” no constitueixen un grup cohesionat i tampoc un grup amb la mateixa consciència històrica que el que posteriorment es formarà deu anys més tard.

Les figures que pertanyen a aquest modernisme primitiu són figures respectades però no formen part del corrent cultural principal ( encara té preponderància la Renaixença , el Romanticisme ) A més, l´oposició que manifesten a la cultura establerta es fa de manera discreta. També s´ha de tenir en comte que el Modernisme no és l´única característica distintiva d´aquest grup. Si en teoria són modernistes, a la pràctica , a la literatura es confon el Modernisme amb el Naturalisme , i en el camp de la ideologia es confon amb Catalanisme.

L´Avens, neix un 3 de juliol del1881, confeccionada per un grup d´adolescents admiradors del catalanisme de Valentí Almirall. És de poca qualiotat de presentació.

Uns sis mesos més tarde, cap al gener de 1882, la revista inicia una nova etapa, ara ja no és impresa, però amb la mateixa ideologia.

La revista torna a interrompre´s durant sis mesos i torna a aparèixer d

es de 1883 fins al 1884, any que deixa d´existir.

Així doncs, la revista L´Avens finalitza la seva primera etapa.

La segona etapa de L ´Avens s´inicia el 25 de gener del 1889, sense gaires diferències ideològiques respecte a l´etapa anterior, però amb alguns canvis substancials, per exemple:

• Al 1890 s´incorpora a la redacció Alexandre Cortada i més tard esdevé el redactor cap.

• També al 1890 dos joves de familia adinerada Marsó i Torrents iJoaquim Casas- Carbó, s´uneixen i ajuden a finançar la revista.

Casas Carbó que és el finançador principal, té aficions lingüistiques i idees clares sobre el que havia de ser l´ortografia catalana. Tot això ho posarà en pràctica a la revista.

Una primera exposició de les seves idees lingüístiques atreu l´atenció d´un altre jove que coincideix amb els seus pensaments, aquest és Pompeu Fabra que de seguida s´incorpora al grup modernista. Al gener de 1891, apareix ja la capçalera amb ç. L´Avenç.

Els articles es publiquen amb aquestes noves regles ortogràfiques força agossarades que són la base de les regles ortogràfiques de l´I.E.C.

La reforma ortogràfica és un dels senyals de modernisme del moviment. Si no hi ha una llengua amb una ortografia moderna no es podrà arribar a l´alçada de modernitat dels països europeus.

A partir de 1891 comença una etapa de gran agressivitat, dúna manca de concessions a la cultura establerta i sobretot d´un gran menyspreu polític per la cultura catalana coetània, a la qual qualifiquen de causa antiquada, rància, perquè és tradicionalista.

Sembla, de principi, que rebutgen la cultura catalana del moment.

Altres òrgans d´expresió del Modernisme són La Vaguardia , especialment des de que Raimon Casellas s´incorpora com a critic d´art. També Santiago Rusiñol hi col.labora habitualment.Tant l´un com l´altre qualifiquen l´estètica del moment i la cultura com a “ ranciedades, pinturas muertas, arte senil, prurito de chochez, decadencia mandada recoger de puro decrépita “. Al mateix temps , es fan ressò de les activitats modernistes que es produeixen a Catalunya.

Un altre mitjà d´expressió modernista és el Diari de Barcelona, on un jove anomenat Joan Maragall comeá a publicar articles a partir de 1892 amb unes idees socials força conservadores en el fons però, amb una forma estètica totalment modernista, cosa insòlita dins del caràcter conservador del Diari.

2-2- a) LES ARRELS SOCIALS

Totes aquestes actituds i iniciatives es donen pels òrgans familiars dels personatges. Joan Maragall, Masó i Torrents , etc... són fills de la burgesia industrial comercial. Una burgesia que després de la primera revolució burgesa té acumulats prou diners com pera entrar en na segona etapa coracteritzada per un creixent consum capitalista.

Ara, els burgesos es modernitzen i ho comencen fent desplaçant-se dels vells casalots del centre de Barcelona als nois pisos de l´Eixample.

Només es preocupen de consumir i de gastar molts diners en productes que donen ostentació. Adopten noves formes de lleure com l´esport i adquireixen hàbits més refinats i cars.

Aquest canvi es produeix amb friccions amb les generacions anteriors, perquè l´art i la literatura eren considerats , però no com a sortides profesionals. (La burgesia entenia que la pintura, la literatura,..., era una cosa secundària, per ells primer estava el treball i després les aficions)

Aquests joves es sublevaven contra els pares, corrien el perill de perdre el seu capital (si els seus fills no s´encarregaven de reproduir el seu capital s´acabaria el negoci i també la classe social).

Aquesta fricció provocà un aferrament per part del jovent burgés per a conseguir el seu objectiu que finalment es divinitzarà, a causa de l´impediment dels seus pares, passarà doncs a ser un projecte sacralitzat.

2.2. b) MODERNISME I NACIONALISME

Malgrat les ànsies de modernatització dels modernistes, la burgesia del moment també va adoptar aquesta idea i per tant, començava a modernitzar.se.Encara que els modernistes no acceptaven la seva societat perquè la trobaven endarrerida, reconeixien que Catalunya era relativament més moderna front a la societat espanyola que no ho era gens.

Amb el temps, el Modernisme arribarà a ser una forma de Catalanisme, encara que els seus enemics eren els propis catalanistes coetànis ( Renaixentistes) per la defensa que feien de diverses maneres per conservar les tradicions.

Els Modernisme serà l´hereu del catalanisme d´esquerres. Els seus representants seràn Brossa, Rusiñol, Maragall, que presentaràn a Espanya com una societat extenuada pel desastre colonal i ancorada en el passat.

De tots els seus representats, Brossa destacarà per ser el més radical, ell aplicarà aquesta mateixa crítica dedicada a la societat espanyola en la societat catalana.

Segons Brossa la decadència de la societat catalana es deu clarament ,perquè el caràcter propi català ha estat suplantat pel caràcter castellà.

El Modernisme conté una contradicció interna, per una banda rebutja la societat i per una altra propugnen un tancament en ells mateixos, aquest és un ingredient catalanista que els porta a pensar en un intervencionisme social. Aquest fet no es pot realitzar , ja que ells estan tancats en ells mateixos. Aquesta contradicció no serà mai superada i es reflectirà en les pàgines de “ L´Avenç”.

2-2.c) DESAPARICIÓ DE L´AVENÇ

Al desembre de 1893 es publicarà l´últim número de la revista L´Avenç, però abans d´aquest fet, Brossa ja havia abandonat la revista per desaveniències amb els seus companys degudes al seu extrem radicalisme.

Sense Brossa i privat de l´òrgan d´expressió , el Modernisme es dispersa.

Rusiñol marxà a París i la causa de desaparició cal buscar.la en atemtats anarquistes de la tardor del 1893, concretament en l´anomenat atemtat del Liceu.La desaparició de L´Aveç primerament es dona per l´atmosfera de pànic que es creà, en aquests moments els atemtats obliguen a suspendre les funcions públiques del Liceu i a paralitzar la vida social de Barcelona.

En segon lloc és perque els modernistes van començar a ser mal mirats per la burgesia que els havia suportat . Els burgesos entenien MODERNISME = Extremisme polític, és a dir = BOMBES.

L´Avenç abans de desaparéixer havia començat a relacionar.se amb l´anarquia local.

CRISI I REPRESA

TRIOMF DEL DECADENTISME

La primera conseqüència de la desaparició de L´Avenç va ser la interrupció de la campanya de modernització que s´acabava d´iniciar.

L´any 1894 hi va haver un intent de resorgiment de la revista i es va organitzar una festa modernista que va fracassar, perquè no va tenir ressò social degut a la desconfiança dels burgesos i per la manca d´un òrgan portaveu que assegurés la continuïtat dels actes públics.

Encara que els modernistes no van deixar de produir , per exemple:

Durant l´any 1895 es van publicar:

• Recull de poesies, de Maragall

• Anant pel món, de Rusiñol

També s´hi afegeix Adrià Gual als modernistes.

La segona conseqüència de la desaparició de la revista es deu a un augment de la tensió entre dues tendències modernistes, el Simbolisme i el Vitalisme, d´ambdues van sortir amb més força els simbolistes.

La tendència vitalista no va produir pràcticament res durant aquells anys, no obstant això, Josep Aladern va voler omplir el buit de L´Avenç amb una altra publicació La Nova Catalunya que es declarava de manera ambiciosa :

Periòdic portaveu del Modernisme català.

Aquesta intenció de “La Nova Catalunya” va quedar només en paraules, malgrat l´acceptació que va tenir als modernistes.

Brossa (defensor del vitalisme ) feia de conspirador amb una colla de republicans filo-anaarquistes que s´anomenaven Foc Nou. Aquest objectiu va ser la conseqüència de l´aillament dels modernistes després del 1893. Aquest aillament va empènyer cap a l´esquerra a aquells que no havien acceptat condicions més modernes.

Brossa i pere Coromines van passar de simpatitzants a implicats a l´anarquisme, i fins i tot a participar en atemtats d´alguns dels quals van ser detinguts i d´altres es van veure obligats a marxar a l´exili.

REPRESA DEL MOVIMENT

El primer pas que es donà cap a la reconstrucció del modernisme més o menys coordinat va ser al Febrer del 1897 a Sitges, amb l´estrena de La Fada, una peça amb lletra de Masó i Torrents i música d´Enric Morera.

La societat barcelonina va acudir i va tenir lloc una col-laboració de diferents modernistes a l´obra.

Enmig d´aquesta eufòria es van començar a fer plans per a la fundació del “Teatre Lliure”, un projecte que no prosperà però que donà peu a la fundació del “Teatre Íntim” per part d´Adrià Gual. Amés amés, un home de comerç com era Pere Romeu (amic de Rusiñol i Casas Carbó) decideix explotar comercialment aquesta efervescència del moviment amb la fundació d´una cereveseria- restaurant a imitació de Le Chat Noir parisenc amb el nom de

“Els 4 Gats” al 1897.

A banda d´això , és més important la creació al 1898 d´un òrgan d´expressió del Modernisme editat també per Masó i Torrents i Casas.Carbó que s´anomenà Catalònia. El primer número va ser publicat al

febrer de 1898, i en la forma i el contingut recorda molt a “L´Avenç”però, hi ha una diferència destacable i és que Catalònia voldrà ser una revista als

servei del Modernisme català sense fer cap diferència entre els diferents

corrents, vitalista o decadentista. La revista creà un caliu al Modernisme i fa ressò de les activitats que es realitzen sobre aquest moviment, també divulga noms i corrents respecte a Europa i manté un equilibri entre col-laboradors dúna i una altra tendència del moviment.

Catalònia, encara que segueix la línea de “L´Aveç”, defensarà que les

novetats que han d´acollir els modernistes siguin aquelles que tenen com a

finalitat el Vitalisme o Regeracionisme, ( exaltació de la vida com a valor

suprem).

A França el Decadentisme va de baixa, a Catalunya també ho farà ja que d´alguna manera segueix les seves passes.

EL MODERNISME DESVIRTUAT

DISSOLUCIÓ DEL MODERNISME

Aquest triomf del Modernisme gràcies a la nova revista Catalònia senyala la fi del moviment. Encara que serà un procés lent caracteritzat per la manca d´una direcció definida i d´un objectiu clar.

Aquest lent procés de saparició del moviment ve marcat primerament per la dissolució en el Catalisme quan aquest s´organitza com a un corrent polític

modern , el Modernisme queda diluit en ell.

Això provoca que no només perdi la seva identitat sino que també perdé la seva força i la seva intensitat. En aquell període conviuen publicacions literàries modernistes ( a Catalònia) amb altres pertanyents a una literatura regionalista, cassolana, pintoresca, és a dir, amb aquella literatura que havien calificat de mansa.

En aquells moments sorgiren revistes que destacaven pel seu fervor anti modernista que ara incloien col-laboracions d´artistes modernistes i viceversa, revistes modernistes que incloïen narracions d´estil Renaixentista, Romàntic.

La segona causa de la dissolució del moviment es deguda a la confluència política amb el catalanisme de molts modernistes que es manifestarà en una

literatura que accentuarà la seva catalanitat a expenses del seu

cosmopolitisme.

El cas més paradigmàticés el de Rusiñol que si bé donà versió irònica de les

tradicions catalanes (costumisme) , ara caurà en el costumisme més vulgar de les virtuts de l´estalvi, el treball, cosa que demostra el canvi de idealitat tant en ell mateix com en d´altres. Aquesta serà la tercera raó que maracarà la dissolució del Modernisme , el rebuig que faràn al moviment els propis modernistes que finalment s´apartaran completament d´ell.

Les úniques manifestacions modernistes que es mantindràn, només seràn les arquitectòniques.

L´ESTIL DEL MODERNISME

El Modernisme es dilueix simplement en la “modernitat” (no hi haurà cap més afany d´agafar allò de fora, només passa a ser una moda però, no tindrà cap importància la ideologia.)

Els modernistes ara són molts, els burgesos també ho seràn de modernistes i acceptaran allò que anys enrera no acceptaven (arquitectura, decoració, lleure, pintura, teatre) Tot el que havien defensat en contra de la burgesia ara aquesta farà que formi part de la seva vida.

Si tothom és modernista, el Modernisme perd la seva raó de ser, i el concepte passa a designar una manera de viure, un estil, una manera de ser.

L´estil ja no serà d´una minoria avançada sino que serà patrimoni de la burgesia barcelonina i inclús es crearàn signes externs que els caracteritzen:

• El Modernisme de final de l´època és dificil de definir però, el persontages participatius seràn fàcilment identificables.

• El grup modernista ara l´integren joves catalanistes que adoren l´art i la cultura, que pertanyen a un centre cultural. Aquests miren d´estar al dia amb les modes parisenques, compren revistes catalanistes que ells mateixos produeixen, llegeixen, discuteixen...

• Moralment són d´idees avançades però molt respectuosos amb el Catolicisme.

• Les idees polítiques avançades fan referència al seu nacionalisme, encara que aquest no passa de ser un nacionalisme exaltat i teòric.

• Van vestits amb abrics llargs, porten els cabells a la romana, porten barrets d´ales molt amples, i duen un llibre sota el braç, normalment són les novetats.

• Es caracteritzen per ser un grup gregari, organitzen lectures de les seves darreres obres i s´homenatgen mútuament.

• El primer vehicle d´expressió serà la revista Joventut fundada al 1900

RESORGÈNCIES DEL MODERNISME

El moviment perdura dins d´aquesta versió diluïda encara que de tant en tant es manifesta d´una manera més activa, perquè la burgesia, malgrat que s´ha modernitzat continua sent una modernització tímida i encara manté el seu caràcter conservador, aquest fet també es produeix perquè la combinació entre Catalanisme-Modernisme era contradictòria i per tant, inestable.

A causa d´aquestes contradiccions el Modernisme en sentit estricte no torna a ser mai un corrent identificat amb un grup d´intel-lectuals. Encara que l´actitud modernista segueix manifestant-se en diferents publicacions individuals inconexes, un exemple d´aquestes publicacions és: El Cant del Cigne, aquesta revista es produí al 1904 quan el Modernisme torna a mallar en una actuació col-lectiva.

El 12 de Novembre del mateix any apareix el diari El Poble Català que

primerament era un setmanari cultural literari i posteriorment va esdevenir publicació portaveu del nacionalisme d´esquerres.

Els representants més significatius d´aquesta reconstitució d´un front del Modernisme són :

-Manuel Montoliu

-Gabriel Alomar

-Eugeni d´Ors

LA LIQUIDIDACIÓ DEL DEFINITIVA. MODERNISME I NOUTENCISME

Al 1906, Eugeni d´Ors començatambé a publicar a “ La Veu de Catalunya”, simultàniament amb El Poble Català. La diferència entre les dues publicacions és que El Poble Català, és un òrgan portaveu nacionalista d´esquerres i La Veu de Catalunya ho era de la Lliga Regionalista.

Finalment, Eugeni d´Ors abandonarà “El Poble Català “i de de “La Veu de

Catalunya” començarà a predicar una nova versió modernista lligada estretament a la ideologia política de la Lliga Regionalista. Aquest nou moviment s´estendrà ràpidament i passarà a ser l´estètica dominant, EL NOUCENTISME.

SOLITUD

LA NOVEL-LA SIMBÒLICA

El Simbolisme és un terme imposat per a designar un conjunt de novel-les modernistes més representatives com són:

• Els Sots Feréstecs, Ramón Caselles

• Solitud, Víctor Català

• Josafat, Prudenci Bertrana

• La vida i obra d´en Josep Fraginals, Josep Pou i Pagés.

La novel-la simbòlica de fet és una reacció contra el model Realista que predominava a Europa durant les èpoques anteriors.

Característiques de la novel-la simbòlica :

Aquestes novel-les no destaquen per la reproducció de la realitat, ni per la

capacitat descriptiva,... sino, per la vaguetat, la suggestió, la configuració d´un marc misteriós, irreal, on els personatges, objectes i el fets adquereixen un valor simbòlic

Sempre presenten un individu solitari i singular que lluita per l´autorealització fins que víctima de les forces adverses (el mal, el destí, l´hostilitat . . . ) acaba vençut i anihilat.

La crítica ha vist en aquest esquema argumental la traducció narrativa i simbòlica de l´empobriment de l´intel-lectual modernista amb la societat materialista i burgesa del seu temps.

El que podem trobar a aquestes novel-les és l´itinerari de l´individu que busca la plenitut dins d´aquest joc de tensions generades per aquest contacte entre la visió interior del personatge i la realitat que l´envolta.

El protagonista d´aquestes novel-les sol exercir un treball relacionat amb el món de la religió i a més a més, en un ambient sagrat. Per contra, les forces del mal, es concentren normalment, en un èsser del sexe contrari que actua mogut per la lúxuria.

Aquest enfrontament entre forces del bé i forces del mal queda doncs molt contrastat, prenen més força les connotacions simbòliques. D´aquesta manera el narrador acctntúa la tensió fent que els moments culminants dels arguments de les novel-les tinguin lloc sempre en un marc sagrat.

Aquestes novel-les simbòliques durant uns anys se les havia anomenat amb certa mala fe com a novel-les rurals, com un simple perllongació de la Renaixença al camp. La originalitat i modernitat queden fora de dubte perque la natura i el món rural que s´hi mostra no són producte de la visió idealitzadora de la Renaixença sinó que tenen unna dimensió simbòlica.

El protagonista és arrencat del seu ambient habitual i es conduit a una solitud aclaparadora.

BIOGRAFIA DE CATERINA ALBERT I PARADÍS- VÍCTOR CATALÀ

L ´autora neix a L´Esacala (Alt Empordà) l´11 de setembre de 1869.

Ella és la gran de quatre germans i, el pare, Lluí Albert, fill de terratinents i advocat, porta una gran intensa activitat política (va participar en l´alçament dels empordanesos) La seva filla el recorda com un personatge quixotesc. No va tenir una educació particularment intensa però l´ambient familiar era prou culte. Els seus estudis es van limitar als estudis bàsics a l´escola de L´Escala i un any a Girona on va aprendre nocions de francès. A Girona volia prolongar els seus estudis però no es va adaptar a la vida fora de casa.

L´entorn familiar desvetlla aficions artístiques, des de molt aviat començà a escriure sota l´ampare de la seva avia Caterina Farrés. D´ella és de qui heretarà la llengua i bona part del material narratiu (el dial-lecte i les rondalles). La figura de la seva àvia fa com una mena de substitució de la seva mare, la qual és una dona malaltissa però educada i culta que escrivia i sabia música, però no és relacionà ja des de que era petita.

L´educació de l´autora no va ser gaire diferent a la d´una família gran i culta. Res no feia suposar que fos escriptora. Un dels fets que la va ajudar a fer-se escri`ptora va ser que amb el vist-i-plau familiar ella podia comprar-se en una llibreria de Figueres llibres i revistes que l´interessaven, es feia importar revistes franceses o italianes per entretenir-se i estar al dia. És un món de llibres el que tenia a casa seva, també n´hi ha solitud.

La politització del seu pare la va portar a presidir, com a reina de la festa l´any 1888, els Jocs Florals de Figueres, organitzats per les entitats progressistes locals. La festa va tenir un carácter polititzant i anticlerical per part del seu president. Això provocà que els sectors conservadors acussessin de blasfemis als organitadors i assistents, entre ells, Caterina Albert. Podem dir que des del principi l´autora no te gaire bona experiència amb el món de la literatura.

Com que no va continuar estudis superiors es dedica a casa seva a altres tasques com llegir a Gimerà al servei domèstic mentre aquest feia la seva feina. Posteriorment, els llegia els seus propis escrits, però aquest pas el va donar ja ben entrada la dècada del 90 (gairebé a finals de segle). Mentrestant, esdevenen fets que fan que allò que era només una afició d´una noia de casa bona es convertí en una autèntica professió: entre altres, destaca la mort del seu pare al 1890, amb la qual cosa, Caterina inicia un període de vida d´absoluta reclussió. És a partir d´aquí quan segons ella comença a escriure per distreure´s, arriba a confesar: “en la meva vida de maya i de finestrons tancats, en una vila on no hi havia un professor ni piano, les estones que dedicava a la literatura eren el meu únic esplai. No m´agradava brodar. Caminava poc, gairebé no conec cap paisatge”.

Tot això contrasta amb Solitud per la gran part de la novel-la que són descripcions paisatgístiques. A més a més, aquest aillament és relatiu. Un cop mort el seu pare serà ella qui es farà càrrec de l´administració de les propietats (els germans estudien a Barcelona) A més té cura dels massos.

En aquests anys també viatja a Barcelona amb la resta de família o bé per vestir-se o bé per assistir a les estrenes teatrals de les companyies italianes. Fins i tot, després de morta l´àvia, adquireix un pis a Barcelona.

VIDA LITERÀRIA

Caterina Albert es va donar a conèixer com a tal en els Jocs Florals de 1898 a la ciutat d´Olot. En aquests Jocs Florals se li premien dues obres: un poema titulat “Lo llibre nou” i un monòleg titulat “La infanticida”. Amb el monòleg provocà un gran escàndol en saber-se que l´autora era una dona jove. Com a resultat d´aquest fet, l´autora va prendre la decisió de no donar sota el seu nom, mai més, res al públic. Ella no renuncia a la literatura sinó a escriure amb el seu nom. Adopta com a pseudònim el nom del protagonista de la novel-la que en aquells moments estava escrivint: Víctor Català. D´aquesta manera demostra un gran coratge, amb aquest pseudònim, ella veia que a més a més l´aval de la seva independència moral (no se sentiria obligada per la societat). Aixòtopà amb un peit inconvenient, el seu èxit litarari va fer que no es pugués mantenir el secret. El misteri sobre el seu nom es va descubrir després de la publicació de Drames Rurals (1902), quan un crític literari, Pin i Soler, des de la revista Joventut insinua que aquest tal Víctor Català era una noia. Posteriorment, al 1903, Drames rurals se li otorgà un premi. Fracassat l´esforç de mantenir l´anonimat inicia una segona batalla que va ser la d´intentar separar la seva personalitat literària de la seva vida privada. Quan se li va fer impossible anar als actes públics va fer escampar que era una dona esquerpa, de mal caràcter, que no surt mai i que no havia vist mai mar ni muntanya. Aquesta era una imatge inversa a la que proporcionava la seva obra literària on es demostra que una dona amb independència total de criteri i amb una seguretat i rigor professional incoartable.

LA SEVA OBRA

Teatre

“La infanticida” És la primera de les peces teatrals que escriu (monòleg). Aquesta obra és el resultat d'aquesta antiga afició al teatre.

Les seves primeres obres són peces burlesques conta els pagesos, datades entre el 1889-90. Van seguides d'un monòleg en castellà titulat Doña Amparo . El matreix any 89 tradueix Le Vergini, de Mario Praga.

També escriu una obra en castellà, La Roja i, seguint la mentalitat pròpia del fi de segle, tradueix Les set princeses, de Maeterlinck.

Amb La infanticida, monòleg escrit en vers, Caterina Albert, s'introdueix dins del marc temàtic i formal que caracteritzarà la seva obra.

L'obra narra la història d'una seducció i de l'assassinat per part de la mare de la nena, fruit d'aquesta seducció. La narració dels fets es posa en boca de la mare, però de fet, el punt de vista que proporciona ja que dona una perspectiva psicològica i moral que eleva a aquests fets a un pla simbòlic. És per això que La infanticida, és un clar antecedent de Solitud.

Reiner, el personatge masculí que apareix amb la seva posició de domini sobre la mare, al mateix temps, educa i destrueix (es com L'Ànima i Pastor de Solitud en un sol personatge)

Al 1901, reuneix 4 peces breus (també monòlegs en vers) sota el nom de 4 Monòlegs. Posteriorment escriu dos monòlegs més, ara en prosa, que junt amb La infanticida són publicats al 1967 en un volum titulat Teatre inèdit (La infanticida no es publicà fins aquest moment)

El monòleg es tracta d'un camp d'assaig, d'experimentació, en vistes del seu posterior conreu del conte.

POESIA

La poesia es troba rcolida en dos volums: El Cant dels mesos (1901) i el segon és Llibre blanc (1905). Encara que això no vol dir que després del 1905 deixés d'escriure poesia.

El primer dels volums es tracta de 12 poemes inspirats en el sentiment de la naturalesa en cadascún dels mesos de l´any.

El segon volum està dividit en tres blocs, la primera secció és diu “Llibre blanc”, que consta de 12 poemes que prenen com a eix central el S. XVIII. El segon bloc es diu “Polinomi”, on recull material divers. El tercer bloc es diu “Tríptic”, que és la visió simbòlica de tres personatges. El tercer bloc d´aques segon volum és el més important perquè recull temes i motius que apareixen a Solitud, a més a més, això ho publica en el període en que està escrivint Solitud.

NARRATIVA CURTA

L' any 1902, s'inicià la gran època de producció de Caterina Albert com a narradora amb la producció de Drames Rurals(1902). Més enllà de l'acord o el desacord de la crítica, tothom va reconeixer l'originalitat a partir d'aquell moment Caterina Albert esdevé un mite. Els Drames Rurals recollien 12 narracions força diferents les unes de les altres però que tenien un element unitari: el caràcter rural de tots els drames. Un altre tret característic és que en tots els drames, excepte en dos, apareix la mort i una que fa posar en evidència l´autèntica personalitat dels personatges involucrats i fa aflorar la insolidaritat humana.

Després dels Drames Rurals va publicar altres reculls del periode entre 1902-1907, període d´intensa activitat. Al 1903 li són premiats als Jocs Florals dos fragments d´un llibre posterior seu titulat Càlzer d´amargor. Al 1904 publica un recull de quatre narracions , Ombrívoles. Al 1907 publica Caires vius.

Posteriorment, passat aquest període s'aliarà en els sectors contraris al Noucentisme i per això viurà una època de marginació. No obstant això, al 1920, a l´Editorial Catalana publica Mare Balena, entre d'altres. És important aquesta publicació perquè aquesta editorial era dirigida per Josep Carner, repressentant del Noucentisme.

Tots aquells reculls són llibres poc unitaris i que bona part d'ells, havien estat escrits o recollits en els primers anys del segle. L´herència de la Renaixença i del Romanticisme és encara ben viva en la seva obra però, la incorporació de Caterina al Modernisme és també evident per exemple, l´espai rural és on situa, simbòlicament, el que ella nomena “la gent dels llimbs”, la gent alienada. A partir d´aquesta situació espacial analitza els aspectes més primaris i més violents de la vida rural.

L'últim aspecte que cal destacar són les seves narracions de temàtica femenina. En tota la seva obra sovintegen referències a la situació de la dona i particularment a la seva marginació per raons de sexe. Vida molta és el volum que tracta aquest tema d'una manera més directa ja que esdevé el tema central en la majoria dels seus contes.

NOVEL-LA

SOLITUD

Tema_ Planteja un conflicte entre heroi i societat, entre individu i el seu entorn i la lluita que fa la protagonista per trobar la pròpia individualitat oposant-se a tots els determinismes que l´atenallen(lliguen, empresonen)

Estructura_ Queda enmarcada dins el cicle que suposa aquest viatge iniciàtic de la protagonista representat per una Pujada i una Davallada a la muntanya.(nom del primer i últim capítol). És doncs, un itinerari geogràfic aparentment tancat que parteix d´un punt d´ascensió per anar a parar a un altre, que va des punt de partida , d´inconsciència de la Mila per arribar a l´autoconeixement.

Dins la novel-la es pot fer un esquema visual amb forma de muntanya que estableix un paral-lelisme entre l´estructura de pujada i baixada de la muntanya.

L'obra es divideix en dos blocs, en la primera part,(fins al cap.6) i la segona part que serà la part central que correspòn a l'ascenció al Cimalt que aniràdel 7è al 14è capítols i la part del desenllaç (Baixada) que anirà del cap.15 fins al final.

Són blocs que tenen coherència entre ells. En la majoria dels capítols tenen també una estructura ascendent i descendent, una estructura arrodonida, amb una presentació i desenllaç ( tal com la nove-la en conjunt). L'explicació més probable d´aquest fet l'hem de buscar en el llirament en forma de capítuls que l'autora feia per a la revista “Joventut”, cada capítul havia de mantenir l´interès del lector.

Al final del capítol primer es presegia el paral-lelisme entre entorn i l´estat anímic de la protagonista, és aquest paral-lelisme el que dona nom a la novel-la i , que a més esdevindrà el motiu central que enllaçarà amb el darrer capítol(18) i així arrodonirà l´estructura.

El 2on capitol es tanca amb un somni un tant críptic que presagia els esdeveniments que més tard es donaran.

En el tercer, apareix de manera fugaç el personatge de l'Ànima. Aquesta aparició marca l'inici del que esdevindràuna tragèdia.

Hi ha altres capitols que s´enllaçen per parelles o de tres en tres, com per exemple: Pujada/Davallada Fosca/Caror....

Els capítols 8è, 9è, 1oè, estàn enllaçats amb tres seqüències narratives que tenen un ritme propi i que marquen els preparatius de la festa, la festa en sí i les conseqüències d'aquesta.

El capítol 4art, i el 13, corresponen a dos estadis de neteja, el de la neteja exterior, neteja l´ermita i l´interior, que es produeix al Cimalt.

De fet, l´acció de la novel-la avança des de l´inici d'una manera gradual cap a la tragèdia i , aquesta gradació es fa encara més creïble gràcies a les premonicions que se'ns van donant i també a d'altres petits indicis que van apareixent que lliguen perfectament el desenvolupament i el desenllaç. Per exemple, L'Ànima que apareixia al capitol 3 és present ja des del capítol 2 amb la malfiança del Pastor a l'hora d'obrir la porta als nous ermitans8és dona la presència d'èsser maligne en la reticència del Pastor a obrir la porta).

Les aparicions de L'Ànima a la Mila són gairebé sempre fugaces i es donen sempre en els moments de sensualitat o d´intimitat sensual de la Mila.

Al 4art. Capítol mentre netja l´ermita. Al 7è. Durant la primavera hi ha l´esclat sensual de la Mila. Al 14, en la intimitat de la Mila.

A tota aquesta estructura cal afegir a més a més l´estrucura tancada pròpia de les llegendes amb introducció, nus i desenllaç, i amb l´utilització de recursos propis del conte.

Cronològicament, l'acció de Solitud,trancorre entre la primavera i la tardor d´un mateix any. Durant la primavera i la tardor el temps pass lentament i calmós, fins el punt que cadascún dels dos períodes ve a ocupar la meitat de la novel-la. Per contra, l´estiu passa de manera ràpida, apressada , a les primeres pàgines del cap.11 que fa com una mena de frontissa entre els dos blocs.

La presentació dels diferents escenaris i dels personatges ens porta a endinsar-nos en un laberint, un laberint però, suggestiu, ple de simbolismes, ambiguitats i per tant, obert.

A més a més, és tancat i lineal i se circunscriu a un fragment significatiu de la vida de la protagonista que són els mesos que passa a l´ermita (tal com passarà després a les novel-les psicològiques del S. XX).

Cadascuna de les parts, és, a més a més, coronada per un fet trasbalssador, en el desenvolupament del drama. És una mena de clímax, en cada bloc, que ve precedit per una festa.

Al primer bloc ve precedit per la diada de Sant Ponç, a la primavera, en l'aplec que es fa adalt de l'ermita s'arrodoneix els capitols de la primera part. El fet trasbalssador és la bancarrota del matrimoni.

Ala segona part, la tardor, el oment culminant arriba també en el marc d'una jornada festiva: La festa petita de Murons. La nit del primer dia d'aquesta festa és quan es produeix l´atac sexual de L'Ànima a la Mila.

TÈCNIQUES NARRATIVES

Llengua i Estil

Pel que fa a les tècniques narratives, sútilitzen la 3ª persona del singular per parlar dels fets externs amb la transcripció fragmentària de diàlegs, combinant narració i descripció.

La focalització recau al personatge principal, Mila, que esdevindrà l´eix de la narració i es passa d´un objectivisme narratiu a l'omnisciència selectiva, amb això, a mesura que es perfila la mirada de la Mila, serà el seu ull la que ens mostrarà la realitat exterior, és a dir, és la narradora passada pel punt de vista de la Mila.

Un element més representatiu de l'obra i on podem copsar la personalitat de l'autora és el seu estil, del qual podem destacar:

La influència teatral

El cromatisme literari

La invenció i el domini de la llengua com una eina de creació

La influència teatral

Com a bona admiradora de Guimerà també va assajar el teatre, encara que

bàsicament la seva obra teatral es centrà en el monòleg, per això podem dir que des de Solitud s´ens mostra un cert ressò del dramatisme teatral, per

exemple, amb l´articulació de la trama argumental fins al centre de la

novel-la, el tremendisme dels escenaris, els breus diàlegs que hi apareixen.

El cromatisme literari

Pel que fa al cormatisme literari, destaquen els clars-obscurs, els tons i

algunes pinzellades fonamentals en les descripcions dels escenaris. Per

exemple, al CAP.I “La Pujada”.

Invenció i domini de la llengua

La llengua és una simbiosi entre un registre viu i imaginatiu que combina la prosa poètica i el lirisme i l'us dels diferents nivells dialectals.

Un primer nivell és el de la narradora, nivell culte.

Un segon nivell és el d'un registre més popular i fins i tot vulgar, aquest registre és el que tenen la resta dels personatges excepte el del Pastor.

Això és el resultat d'una recreació personal de l'autora, la seva intenció és caracteritzar a un pastor pirinenc en el qual es barrejen característiques rossellonenques i empordaneses.

La llengua que utilitza a grans trets l'autora s'acosta més als esquemes del S. XIX que als del S.XX. Aquest fet es deu a que l'autora sempre critica la rigidesa de les normes ortogràfiques, perque segons ella encotellaven la creativitat lingüística . És per això que a Solitud trobem mots i expressions

considerades incorrectes pels Noucentistes i també ara a l'actualitat.

La parla del Pastor destaca per les següents característiques:

• iodització (paia/palla)

• monoftongació (cotre/quatre)

• desaparició de la vocal neutra al final dels mots esdruixols acabats en ia (famili/família)

• els possessius femenins amb u (meua, teua, seua)

• l'ús de l'adverbi ací i de la conjunció mes com a sinònim de però

• absència de no en frases negatives i ús de pas

• ús del verb ser com a auxiliar de l'indefinit (és estat/has estat)

• el lèxic en general

ELS PERSONATGES

El Pastor

Podem dir que és un dels personatges més destacables de l'obra, també és el més connotatiu, designa un ofici i és simbòlic perquè és el guia de Mila.

Físicament es descriu com un homenet remingolat, baixet, primelís, barbamenc, és a dir, és l'antítesi d'un home que desprèn “xardors masclines”, com l' Arnau.

El caracteritza la seva mirada ample, infinita i devota, és a dir, una mirada sincera.

Les seves circumstàncies personals (vidu i sense fills) expliquen les diferents conexions amb una Mila sola, malcasada, òrfena i amb anhels maternals. A mida que avança la trama el Pastor recollirà en ell mateix les atraccions i els valors positius en contraposició als valors negatius o les repulsions que es reuniran en l'Ànima.

Tots els valors incials que donen confiança a Mila per entregar-se a ell ens remtetran a altres valors simbòlics, per exemple, al CAP.I les sensacions de la Mila porten a que ella trobi el seu amic, guia, protector(algú qui interpreti aquella realitat i que se l'ensenyi a la Mila).

La companyia d'en Pastor al costat de Mila represenaria el model estètic (realitat) com els postulats modernistes. Es pot comparar com a individu superior que amb una ment savia i intel-ligent domina l'entorn i el transorma mitjançant l'art i la paraula.

El coneixement del Pastor que contrasta amb la manca de paraula dels dos altres personatges masculins, en Maties i l'Ànima, són el mitjà que iniciarà a Mila en aquest camí cap a l'autoconeixement.

La paraula del Pastor surt generosament, sense cap esforç i l'hem de lligar a la teoria de “la paraula viva de Maragall”,(de caràcter romàntic) que defensa la imaginació i l'espontaneïtat com veurem al final del CAP.XIII.

També les rondalles denoten un coneixement del medi que és total “diví”.

D'altra banda, la relació entre el Pastor i la natura per a iniciar a la Mila en aquest camí i això contrasta amb Maties i l'Ànima que són destructors del medi.

L'Ànima

És la contrafigura del Pastor i es caracteritza des del principi amb dues frases que s'aniran complementant al llarg de l'obra i que defineixen físicament i moralment el persontage. Aquestes frases són:

“té més posits de besti que de persona” i “és la cosa més roïna de la muntanya”.

En el primer comentari es fa evident l'animalització en la seva descripció.

S'ens descriu amb uns ulls mig closos, amb dents brillants i blanques que qualifica com a feridores, amb unes genives rojenques que són símbol de voracitat, amb una nou del coll punxeguda i enorme, amb un front llargarut, amb unes extremitats que són com grapes peludes o com potes de bogiot.

A més a més, profideix unes exclamacions guturals, la seva veu i la seva respiració són com les d'una fera. La veu és qualificada com un balbeteig rogallós, com un bramul, com una alenada roent.

La seva dicció és marcada per frases molt curtes i per la presència de punts suspensius que contribueixen a perfilar un dels trets més deshumanitzadors i que situen al persontage a les antípodes del Pastor (manca de paraula).

L'actitud i els gestos es corresponen al d'un caçador fortiu, a més a més, resulta que serà un lladre, un assassí i un violador.

Hi ha un tret que condensa els valors negatius que fa d'indici, al CAP.V, on apareix amb “un ganivet de banya.....” és doncs el símbol que oposa l'Ànima als altres dos personatges ( Pastor perque és símbol de vida) i l'Ànima és el destructor de la vida i també el Maties perquè l'arma per la seva forma fàl-lica actua com a potència reproductora. Aquest és un símbol dual que s'oposa als dos altres persontages masculins. ( En Maties no es capaç de donar un fill a la Mila , l'Ànima serà capaç d'engendrar-la).

El personatge de l'Ànima es presenta a partir del CAP.III i gairebé en tots els capítols d'una manera directa o indirecta. L'amenaça i assetjament sobre el Pator i la Mila actuen d'indicis del que ocorrerà més tard, el robatori i assassinament del Pastor i la violació de la Mila.

Amb aquest personatge l'autora trenca el clixé del mite “ La bella i la bèstia”, que un any més tard encara era present a Josafat.

La complicitat entre bella ( Mila) i bèstia (Ànima) mo existeix, no és possible i amb aquest personatge l'autora vol oferir una visió crua i ancestral que mostra l'exercici de la bestialitat sexual sobre la dona, tema que ja havia aparegut en alguna de les seves narracions.

Mila

La lectura de Solitud com a obra representativa del Modernisme encaixa dins dels termes de “ novel-la de formació” d'un dels persontages.

Aquest fet justifica els pocs detalls biogràfics que apareixen sobre el passat de la Mila, que no s'ens presenten fins al CAP.IV quan trobem algun record d'infantesa. Però no és fins al CAP.XII que trobem referències directes.

La Mila és una noia orfena cridada pels seus parents i abocada a un matrimoni per conveniència o per evitar la soledat. De fet, no són dades autobiogràfiques que es donen directament sino que es troben dins d'una rondalla.

El que sigui una “novel-la de formació” justifica que les descripcions físiques siguin escasses.

De les poques descripcions que apareixen sabem que és una dona jove, amb uns ulls verds grans, nets i cristal-lins, “amb una bona cama, és a dir, amb fortalesa física a les cames, també sabem que és una dona de bon veure i cobejable.

Els aspectes més rellevants es presenten mitjançant tècniques variades, no només la de la descripció com per exemple: CAP.I que presenta a una dona que emprèn un viatge cap a l'autoconeixement amb “l'únic bo que tenia” ( un farsell on porta roba, les botines dels casament) aquesta és una evidència de la pobresa i senzillesa del persontage.

Aquest viatge cap a l'autoconeixement l'autora l'esglaona en tres fases que es reflecteixen en els primers capitols.

1er. TRAM

És el tram de la superació d'entebancs morals que tenallen la protagonista (la manca de decisions, canvi de residència involuntari, dependència del marit, por i inseguretat, inestabilitat emocional).

El punt de partida de la Mila és el d'una plana que la té subjecta als determinismes morals, vivint a la plana se li causen aquestes pors que més tard reflectirà a l'ermita.

A la plana ella encara és un èsser en potència que encara s'ha de realitzar.

Davant la por al desconegut només te dues opcions: la d'ignorar el nou espai o adaptar-s'hi a viure la nova experiència. És per això que quan coneix al Pastor no dubta, el pren com a mestre i es deixa guiar.

2on. TRAM

Aquest segon tram té dues parts:

1º PART- Aquesta primera part consisteix en passar a l'acció i combatre el medi. La Neteja del CAP.IV és un pas de passar a l'acció, de prendre la decisió pròpia i voluntària individual. En aquest capítol es transforma el món que l'envolta, crea l'ordre davant del caos. Aquest acte conta amb el vist-i-plau del mestre ( el Pastor) que il-lumina per contemplar els resultats d'aquesta acció. (metàfora del text).

Aquesta il-luminació és igual a l'indici clau de la presa de consciència de Mila perquè capta la divinitat del Pastor allunyat de la resta dels mortals i que és capaç de transportar-la a sensacions desconegudes.

(POETA=PASTOR=GUIA) Una altra raó és perque la Mila s'adona de la seva permeabilitat i que ara es troba oberta al canvi, al món exterior, així s'arriba a la segona part d'aquest tram :

2ona PART- Un cop arribat a la permeabilitat culmina amb l'ascenció al Cimalt, que esdevindrà una fita definitiva en la qual Mila demarà al Pastor ser com ell, és per això que ella confòn aquest desig de ser com ell amb els impolsos físics. El rebuig sexual i la seva avançada edat la portaran a qüestionar al seu mestre i en conseqüència a afirmar-se com a persona i a conèixer les seves limitacions.

Podem resumir el capítol del Cimalt com la confunsió del desig físic i espiritual de la Mila, cosa que provocarà el seu desencís que la portarà a la seva afirmació.

3er TRAM- Aquest tram es dona quan el mestre de Mila ha desparegut i ha de fer el camí en solitari.

Mila pateix el pas d'adolescent a adulta, de noia a dona. Mentre que Mila es una noia té el paper d'ovella, quan fa el canvi a dona, Mila es tranformarà en pastor, i mentrestant, el personatge de l'Ànima durant tota la novel-la farà de llop.

Sota la protecció del Pastor, l'actuació de l'Ànima no era possible. A partir d'aquest moment només li resta encarar-se a la realitat que acabarà amb la darrera prova d'aquest viatge que l'autora personifica en l'amenaça que cau sobre les dones (la violació).

Les característiques inicials de Mila queden subvertides. D'aquella noia amb una vida migradeta passa a ser una Mila conscient ( que hi veu), que ja no tem.

A partir de la violació, del seu naixement, ara ja és a punt per tenir una veu pròpia que és la que farà perdre la decisió de marxar i de deixar al Maties.

Maties

En Maties és l'únic personatge que podria satisfer les ànsies maternals i sexuals de Mila, encara que aquest, des del principi es manifesta com un mur d'intercomunicació i d'indiferència. Com exemple podem observar-ho al CAP. I quan a la pujada li dona l'esquena al cotxe i no es poden comunicar.

Respecte al procés de la Mila, l'efecta que aquesta sent cap a ell es centren en la consideració, després, els sentiments es converteixen en paciència i finalment en menyspreu i abominació (mur verbal i sexual).

Hi apareixen una sèrie d'indicis que es relacionen amb aquesta incomunicació. Una característica física és la seva flacciditat, ho he d'entendre com a mostra d'impotència sexual, també la bossa de tabac....,...,és un fet que també s'estèn a les característiques morals, per exemple, es qualifica com un home feble i covard mancat en giny per fer progressar qualsevol idea.

Físicament és un home somnolent, mandrós, sense mirada i això és una mostra de l'estaticisme, la indiferència i la insensibilitat. En Maties pertany al món dels dormits, la qual cosa és una antítesis dels vitalistes “Niezstzerians”.

El desig de comunicació de la Mila es cumplirà amb el Pastor (no amb en Maties) i serà una comunicació harmoniosa que posarà en contacte la realitaat (art) i el desig de superació (intel-lecte) però que el resoldrà el desig sexual.

El roblema de Mila es que no se sent desitjada, ella desitja al Psastor i a l'Arnau, però també vol sentir-se desitjada. Aquí rau la paradoxa, les úniques dues persones que ella ha estat disposada a entregrar-s'hi no la desitgen (CAP.XII)

Arnau

Aquest personatge és descrit als CAP.V i reapareix al CAP.VII per testimoniar la bellesa primaveral de Mila i, pren rellevància en el CAP.X en el que es manifesta el seu enamorament per la protagonista de la novel.la, per qui està disposat a casar-se amb la seva promesa.

Físicament s'ens descriu amb els llavis mossuts i vermells, amb uns ulls penetrants i encesos, com un jove sa i ben plantat ple de “xardors masclines” és a dir, olors masculines.

L'Arnau s'erigeix com a símbol de desig i de la potència sexual i provoca l'onada turbulenta de Mila. La contradicció es dona perque no és lliure, sembla que no és un rebuig de tipus moral perquè previament havia estat disposada a lliurar-se al Pastor (per tant, no és per por a l'adulteri).

La Mila expressa el desig de ser pastor en un moment de la novel-la un cop supera la seva mort i ella se sent com una guia, és quan assoleix l'autoconeixement. En aquests moments es produeix una mena de fusió entre Mila i Pastor (Mila agafa els valors masculins d'en Pastor).

L'Arnau es presenta com un persontage conscient de sí mateix i que per tant, pot ser perfectament un èsser a la mateixa alçada que ella. Pot ser per això (la trobada de dos èssers iguals) que la Mila es retreu encara que sigui inconscientment i no accepta l'opció de relació entre sexes iguals.

Al llarg de la novel-la sura la incomunicació entre sexes però hi ha una valoració positiva de la sensualitat femenina. La fusió entre Mila-Pastor és com una conjunció entre Caterina Albert(dona) i Víctor Català(autor).

Mila trenca trenca la closca que l'empresona i assumeix la Solitud, el Pastor és el cap del ramat i representa la màgia de la literatura, ho ha mitjançant les rondalles....

Caterina Albert també va assolit la solitud que comportava conservar la seva indiferència personal com a dona i com a artista dins el monopoli sexual de l'època.

SIMBOLOGIA

Quan parlem de simbologia ens referim a la xarxa de signes i símbols am correspondència inteririors (a la novel-la) i també amb les exteriors (de caràcter més universal).

Les simbolgies interiors són l'indici que presagien alguna cosa que ocorrerà posteriorment. La grandesa de la simbologia que ens suggereixen en dona alhora la seva ambiguitat.

El títul de la novel-la ja és un símbol:

Solitud, el sustantiu absracte que és el títol de la novel-la intenta traçar els entrebancs del camí que farà la protagonista al llarg de l'obra. Intenta traçar el concepte abstracte viscut per una persona, no vol explicar la història del personatge sinó el concepte que aquesta ha viscut.

Aquesta abstracció té correspondència en títuls de novel-les estrangeres, i això es deu a l'afany de suggerir, d'ebocar un estat o un procés.

Aquest fet també el desenvolupen els títuls dels diferents cap de la novel-la. (la pujada/la davallada, neteja...)

Els somnis Els somnis són molt importants pel sentit de la novel-la. Segons Jacobson actuen com a figures que ens descobreixen allò latent dels desitjos, de les pors que tan sovint apareixen a Solitud.

Segons Freud els omnis són idees inconscients que s'escapen de la seva constatació emp´rica.

Dins Solitud és cert que el somni del final del CAP.II conté tot un seguit d'elements que podriem qualificar d'invisibles però que actuen com a elements premonitoris. Hi trobem les muntanyes, el llum del pastor i St. Ponç

Les muntanyes Les muntanyes tenen el doble sentit. Són símbol d'inaccessibilitat i per una altra banda ho són d'epiritualitat.

A la novel-la són un món confús i tant poden representar una consciència empresonada per la por i plena de dificultats com un desig de l'ebasió espiritual (la novel-la té forma de piràmide) i amida que avancem, la relació entre Mila i les muntanyes es torna més accessible, més natural i això ens ressòl amb el trencament de la por.

L'assenció que es van produint són esglaons dins l'escala del coneixemnt. Per tant, l'espai geogràfic de vegades fa de verdader persontage.

L'espai geogràfic fa de contrapunt entre espais psicològics interns i externas de la protagonista. Té una funció referencial, situa el text i la dona , versemblança. D'altra banda, l'autora utilitza la fal-làcia patètica quer descobeix en els fenòmens de la naturales un mirall sensible de l'esperit. De tal manera l'ambient de la muntanya adquireix tanta importància i autonomia que els persontages semblen supeditats (en segon plan) del paisdatge.

Els elemnts femenins que apareixen al llarg de l'obra,”la canal”, “el pit de dona”, “mugró”, “pou esberlat”, “el bram”com a matriu gegant, reforcen la concepció de l'espai com a reflex d'un cos i un esperit femenins.

D'altra banda les rondales i creences populars a més d'expressar el vessant costumista folklòric de l'autora actuen també com a marc especial per a reflectir els estudis d'evolució psicològca de Milaobé també per a educar sentimentalment les dones de l'indret.Exemple tragèdies de la muntanya que han estat víctimes les noies.

Llum del pastor

Clar inici del paper de guia il-luminador de Mila, la seva evolució es presenta simbòlicament com un pas de la foscor a la claredat. El contrast llum/foscor va de la mà de vida/mort i trobem altres senyals lluminosos com l'òliva, les muntanyes amb boira negra, els xiulets penetrants....

La narradora posa de manifest la impossibilitat de relació amb el pastor quan Mila descobreix l'edat, de tota manera en el somni aquesta impossibilitat d'unió ja s'ens avança ja que el pastor es presentat com guia patern, per tant, seria una relació edipiana e inicistuosa.

El pic lluminós es duplica i es converteix en els ulls de St.Ponç

St. Ponç

Característica per la presència aclaparadora al llarg de la novel.la en la ment de la Mila i per la repulsió que provoca a la protagonista, a causa del seu ventre inflat de dona grossa o del peu llarg i punxegut que sembla a la bossa de tabac d'en Maties.

Aquests dos elements metonímicament formarien part de la simbologia de la impotència a través d'aquells objectes flàccids i tous en contrast amb aquells punxeguts, tallants, símbol de la virilitat, de l'agressevitatde l'Ànima.

El peu és un símbol ambivalent ja que significa també per metonímia el suport de la persona i per extensió el suport de l'esperit, per tant si el peu que suporta al cos es deforme també implica un esperit deforme.

En aquesta deformació del St. Ponç es pot veure una crítica a l'esglèsia en contrast a la força del món de la natura.

La Mila sent el Sant com una imatge inaudible i és conscient de la seva enemistat. Aquesta actitud malèvola per part del Sant persisteix fins al final i en aquest sentit la “heretjota”de la Mila rep el càstig del Sant per la seva heterodoxia, pels seus desitjos amb una brutalitat sexual i amb l'agressió a la capella del sant. Podríem dir que la violació de Mila es dona sota la seva benedicció, per tant, el sant i l'espai poden ser el símbol d'un món i d'un ordre establert patriarcal que és irreconciliable amb la Mila per això la marxa de l'ermita simbolitza la recerca d'un món nou i d'un ordre nou.

Boletes de Galleran

El galleran és un arbust del bosc. El dolor que li produeixen les boles en passar pel trenc del front representen la violació i les boletes de galleran representen la fecundació.

Tant pel color com per la imatge les podem relacionar amb el “botó de foc” que ella sent que li crema les entranyes...

Les podem relacionar amb el botó de foc perque són rodones com un botó i perquè són vermelles del color del foc.

La ferida premonitòria del somni és causada per St. Ponç que arriba a fer-se real posteriorment amb un objecte dur comés el “pern” i amb el fal-lus erecte de l'Ànima. A més a més, aquest trenc del somni representa una mena de forat ara transposició de la vagina per on passen les boletes feridores.

Hi ha un doble simbolisme amb el trenc, per una banda simbolitza la vagina , aparell de reproducció i per una altra simbolitza l'obertura espiritual.

Això lliga amb el botó de foc perque condueix a la protagonista a recordar aquell para que féu quan va beure aigua del Bram (CAP:anteriors) on va demanar un fill. Aquest fet ara es produeix, hi ha una fecundació real. Aquesta obertura a l'exterior d'altra banda, la situa en el moment ideal per comprendre a partir d'aquell moment el costat fosc de totes les coses, tot el que l'envolta però, a banda, aquesta obertura és una ferida externa perquè li produeix el trenc, però també hi ha una ferida interna perquè és una experiència dolorosa, és aquesta ferida la que l'ajuda a prendre noves posicions davant la vida.

Altres símbols

Els cargols

Els cargols apareixen en el CAP.V, com a component de ritus iniciàtic amb el petit. També estàn associats en ser hermafrodites al desig sexual, al plaer sexual però també és un símbol ambigu. De fet, és el dia de la cargolada l'únic dia que la Mila i en Maties viuen plegats.

El grill

Apareix en el penúltim capítol mentre espera a Maties que torni del poble, sent el cant del grill de manera insistent. En sentir aquest cant del grill després de la violació recorda aquella vegada que visità el Bram i va fer el prec. Sembla doncs, que el cant del grill i el prec del Bram la porten al desig de tenir un fill, El grill també apareix peroò en moments abans de la violació de la Mila i, en sentir-lo li venen ganes de menjar cargols (com a símbol de sexualitat) és satisfet de manera brutal per l'Ànima. El constant cant del grill tant abans com després de la violació també ens indica el pas del temps.

Abans de la violació hi ha un aturament del temps, no sent el cant del grill ni sent res de l'exterior.

El conill

El conill és símbol de llibertat, però que es transforma en un èsser feble davant un caçador furtiu com és l'Ànima. El Pastor per exemple, compara a la Mila alguna vegada amb un conill (poruga com un conill) de setruc, doncs, el conill pot ser el símbol de les dones o dels elements femenins.

Els ulls del Pastor quan es trobat mort sen´s descriuen com un llebrot, per tant, tant la Mila com el Pastor són escorxats per l'Ànima, són víctimes de la tragedia.

L'actitud envers dels animals ens mostra dos tipus de sexualitat que es desprenen de les dues descripcions dels escorxaments dels animals. Per una banda, l'actitud de l'Ànima es mostra amb pels i senyals un escorxament sangnant i violent (igual que tindrà el Pastor i la Mila) La Mila ho contempla amb esgarrifança i els sent com germans. En canvi, l'altre escorxament, el que fan el Pastor i la Mila es produeix de manera repossada i pausada i gens sanguinolenta. De fet,és en aquest escorxament on es dóna plena comunió entre ambdós personatges.

La mar

La Mila tot just descobreix la mar al capdamunt del Cimalt i la descriu amb una sèrie de comparacions decebedores, que no estan exemptes de possibles connotacions virils “llarga i feridora que parteix el cel i la terra” o “espasa llarguíssima de gegant de rondalla”. Arribar al Cimalt és l'accés i l'inici del coneixemnt i amb ell, li arriba el diceriment i l'abandó del món de les aparences. Ara ja es pot veure les coses amb els seus ulls i no a través de les fabulacions dels altres, per això, en deixat l'ermita, la muntanya deixa “aquella mar tan exaltada pels homes”. A partir d'aquest moment ja no veurà en la mar aquella exaltació que li havien explicat abans de veure-la. Ara és la seva imaginació qui configuraria les seves idees.