Mitología Clásica

Historia antigua. Orígenes. Dioses romanos y griegos. Divinidades. Mitos. Zeus. Creación del hombre # Deus romans. Divinitats clàssiques. Mites. Creació de l'home

  • Enviado por: Irimi
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 6 páginas
publicidad
publicidad

MITOLOGIA CLASSICA

1. INTRODUCCIÓ

LA MITOLOGIA

Tradicionalment s'entén que la mitologia és el conjunt de les llegendes i que una llegenda és tot relat de successos que són incerts i incomprensibles, però sobre els quals hi ha una tradició que els presenta com succeïts. Llegenda, en sentit ampli, i mite, en el seu sentit més ampli, són una mateixa cosa.

La mitologia clàssica és el conjunt de llegendes o mites grecs i romans que van tindre vigència com tals llegendes en qualsevol moment de l'àmbit temporal que va des dels orígens de la civilització grega i romana fins a l'any 600 d. C.

Mitografia és el conjunt d'obres literàries que tracten de la mitologia. En particular, mitografia és el conjunt d'obres literàries gregues i llatines des dels orígens fins al s. XII d C. que tracten de la mitologia clàssica, ja siga en forma sistemàtica, ja en al·lusions o en utilitzacions de qualsevol classe o extensió.

Encara que podem vore un altre concepte de mitografia: la investigació científica de les llegendes o conjunt dels estudis moderns sobre elles.

Les dades oferides per la mitografia en sentit restringit són el material bàsic per a la mitologia clàssica i al costat d'ells tota classe d'indicis o dades (iconogràfics: representacions pictòriques i escultòriques; epigràfics; etc.).

Tots els mites o llegendes contenen tres elements comuns:

ð falta de comprobabilidad: açò afecta a part de les llegendes, però hi ha parts clarament impossibles (Hel·lena va nàixer d'un ou)

ð pretensió de veracitat: tots pretenen ser certs en la seua totalitat, tal com el compte el mite

ð tradicionalidad: tots has sigut narrats per moltes persones i tornats a narrar per altres

La data del 600 dC per a tancar l'àmbit temporal coincidix amb el començament de l'Edat Mitjana.

Passarem ara a vore la relació entre història, mite i novel·la.

El mite està entre la història i la novel·la. La història es caracteritza per la seua certesa i la novel·la, per la seua ficció. El mite participa d'ambdós característiques.

El mite en sentit ampli es dividix en tres espècies:

ð mite pròpiament dit, és el relat sobre déus o de fenòmens de la naturalesa més o menys divinitzats (Zeus, Hera, Atenea,......)

ð llegenda, pròpiament dita, és el relat sobre herois, heroïnes o personatges semblants, caracteritzats sempre com a sers humans notables dins de la seua col·lectivitat i amb nom propi (Èdip, Orestes, Jasón,....)

ð conte popular, és el relat sobre personatges humans indeterminats, a vegades sense nom propi, però de notable interés per les seues gestes o qualitats (un caçador, un pastor,...)

Estos tres subtipus poden mesclar-se en una mateixa narració mítica, per la qual cosa esta divisió a vegades no és massa efectiva.

ELS ORIGENS

Els orígens del mite són diversos:

ð els mites intenten explicar les forces o fenòmens de la naturalesa i les qualitats o realitats morals de l'home individual i de les seues experiències socials (simbolisme). Segons açò, els déus representarien idees o símbols: Apol·lo i Hefesto, el foc; Posidón, l'aigua; Hera, l'aire; Atenea, la intel·ligència; Afrodita, el desig; etc

ð els mites expliquen fets trivials de la vida corrent que es convertixen en gestes o rareses per confusió en la tradició oral de la llegenda. Per exemple, Pasífae, la dona de Minos, no va tindre relacions amb un bou, de les que naixeria el Minotaure, sinó amb un jovençà cridat Bou

ð els mites dels déus procedixen d'alguns governants que pel seu enorme poder van acabar sent considerats com a déus, d'ací el seu elevat nombre

Anem a començar la nostra descripció de la mitologia clàssica pels mites divins en una segona part parlarem dels relats en què l'home és el principal protagonista, és a dir, les llegendes. Estes estan agrupades en les grans estirps que van governar les principals ciutats gregues antigues: Argos, Micenes, Tebes, Troia, Atenes, Esparta,....

2. ELS DEUS ROMANS

ELS DEUS ROMANS

L'ordenació de l'Estat i de les magistratures va ser possibilitada només per la Llei, açò és, per la publicació de les Dotze Taules dels Decenviros, que van constituir al mateix temps la causa, la seua conseqüència i l'instrument.

Fins llavors, Roma havia viscut pràcticament en un règim de teocràcia, en el qual el rei era també papa. Només e1 tènia, com tal, el dret de reglamentar les relacions entre els hòmens no segons una llei escrita, sinó segons la voluntat dels déus, que només a ell la comunicaven en les cerimònies. Abans, el papa el cap a tot ell només. Després, amb l'augment de la població ciutadana i l'increment i la complexitat dels problemes, va tindre tot un clero per a ajudar-li. I van ser precisament els sacerdots els primers advocats de Roma.

El pobre diable que havia sofrit una injustícia o que creia ser víctima d'ella, anava a vore a un d'aquells a la recerca de consell. I aquell li'l donava consultant textos secretíssims, en els que tan sols ells, els sacerdots, tenien el dret de ficar el nas. Ningú sabia, perquè, amb precisió quins eren els seus drets i els seus deures. Se'l deia, en cada cas, el sacerdot. I els processos s'efectuaven segons una litúrgia de què només este sàvia els ritus. Atés que el clero, en els seus orígens, va ser totalment aristocràtic, o sotmés a l'aristocràcia, és fàcil comprendre com eren els veredictes quan entraven en lliça causes entre patricis i plebeus.

El primer efecte de les Dotze Taules va ser el de separar el dret civil del diví, o siga desvincular les relacions entre ciutadans de la voluble voluntat dels déus, és a dir, dels que deien representar-los. I des d'aquell moment Roma va cessar de ser una teocràcia. A poc a poc, el patrimoni eclesiàstic de les lleis va començar a caure's a trossos.

Api Claudio el Cec va publicar un calendari de dies fasti, indicant que dies podien ser discutides les causes i segons que enjudiciament: cosa que fins als capellans deien que eren sols a conéixer. Mes vesprada, Coruncanio va fundar una autentica escola d'advocats, que van acabar sent els tècnics de la llei a exclusió dels sacerdots. Les Dotze Taules, que van proporcionar els principis bàsics de tota la successiva legislació de Roma i del món, es van convertir en matèria obligatòria d'ensenyança per als xics de les escoles, que havien de deprendrese-les de memòria i que van contribuir a formar el caràcter romà ordenat i sever, legalista i buscabregues.

Va ser en aquell moment quan els sacerdots, obligats a ocupar-se tan sols de qüestions religioses, van tractar de posar un poc d'orde en elles, sense, d'altra banda, aconseguir-lo completament. Estaven organitzats en col·legis, cada u dels quals tènia al front un suprem pontífex, elegit per l'Assemblea centuriada. Per a ingressar en ells no cap a falta cap aprenentatge particular, no formaven una casta separada i no tenien cap poder polític. Eren funcionaris de l'Estat i basta, i amb l'estat, que els pagava, havien de col·laborar.

El més important d'aquells col·legis eren els nou àugurs, que tenien per comesa indagar les intencions dels déus sobre les greus decisions que el govern es disposava a prendre. Vestit amb els seus sagrats paraments i precedit per quinze flamines, el pontífex màxim, en els primers temps, captava els auspicis observant el vol dels pardals, com fera Ròmul per a fundar Roma, i més tard examinand les vísceres dels animals que s'ofrenaven en sacrifici (dos sistemes depresos dels etruscos). En les crisis més greus s'expedia una delegació a Cuma per a interrogar a la sibil·la, que era la sacerdotisa d'Apol·lo. I en les molt greus, es manava a consultar l'oracle de Delfos, la fama de les quals havia arribat a Itàlia. Ara bé, atés que els sacerdots no tenien deures sinó amb l'estat, és natural que anaren sensibles a les solicitaciones que procedien d'este, amb promeses d'ascens de grau o d'augment de sou.

El ritu consistia en un donatiu o en un sacrifici als déus per a guanyar-se la seua protecció o aplacar les seues ires. El procediment era minuciós i bastava un xicotet error per a haver-hi tindre'l repetir, fins a trenta vegades. La paraula religió té, en llatí, un significat extern i de procediment; i sacrifici vol dir, literalment, fer sagrada una cosa; la qual cosa s'ofrenava a la divinitat. Naturalment, les ofrenes variaven segons les possibilitats de l'oferent i la importància dels beneficis a què s'aspirava. El pobre pare de família que, dins de sa casa, feia de pontífex màxim per a impetrar una bona collita, sacrificava en la llar un tros de pa i de formatge o un got de vi. Si la sequera es prolongava, arribava fins a un pollastre. Si estava amenaçat per un al·luvió, era capaç de degollar el porc o una ovella. Però quan era l'estat el que sacrificava per a propiciar-se el favor diví per a alguna gran empresa nacional, el Fòrum, on en general se celebrava la cerimònia, quedava convertit en un autentique escorxador. Ramats sencers eren degollats mentres els sacerdots pronunciaven les formules d'estricte rigor. Als déus, que tenien el paladar delicat, se'ls reservaven els menuts i, sobretot, el fetge. La resta se'l menjava la població reunida en cercle. Amb el que aquelles cerimònies se convert7an en pantagruélicos banquets intercalats amb pregàries. Una llei de 97 abans de Jesucrist va prohibir el sacrifici de víctimes humanes. Senyal que en cas d'excepció es recorria a ells, a costa dels esclaus o dels presoners de guerra. Mes va haver-hi també ciutadans que voluntàriament van ofrenar la seua pròpia vida per la salvació de la nació: com aquell Marco Curcio que, per a aplacar als déus dels Inferns, en ocasió d'un terratrémol, es precipite en un clavill, que de seguida va tornar a tancar-se.

Menys truculentes i més gentils eren les crides cerimònies de purificació, siga d'un ramat, d'un exèrcit que partia a la guerra o d'una ciutat sencera. Se cap a una processó al voltant cantant els carmina, himnes plens de fórmules màgiques. Molt semblant era el procediment dels vota, oferits per a obtindre algun favor dels déus.

QUINS DEUS?

L'Estat romà que era el seu empresari, no va aconseguir mai posar orde en esta matèria, o tal vegada no el va voler. Júpiter era considerat com el més important dels inquilins de l'Olimp, però no el seu rei, com el va anar Zeus en l'antiga Grècia. Va romandre sempre en la vaguetat, com una força impersonal que ora es confonia amb el cel, ora amb el sol, amb la lluna o amb el raig, segons els gustos. I potser en els primers temps era tot un amb Jano, el déu de les portes. Només més tard es van diferenciar. Les riques comares romanes anaven en processó amb els peus nus al temple de Júpiter Tonante en el Capitoli, per a impetrar la pluja en les temporades de sequera, en tant que en temps de guerra s'obrien els portassos del temple de Jano per a permetre-li unir-se a l'exercite i guiar-lo en el combat.

De rang parigual al d'ells eren Mart, que donava nom a un mes de l'anus (març), i que esta lligat a Roma per vincles de família com a pare natural de Ròmul, i Saturn, el déu de la sembra, a què la llegenda pintava com un rei prehistòric, professor d'agricultura i vagament comunista.

Després d'este cuadrunvirato venien les deesses. Juno era la de la fertilitat, tant del camp com dels arbres, dels animals i dels hòmens, i amb el seu nom es va batejar un mes (juny), considerat com el més favorable per als matrimonis. Minerva, importada de Grècia a coll d'Enees, protegia la prudència i la saviesa. Venus s'ocupava de la bellesa i de l'amor. Diana, deessa de la lluna, administrava la caça i els boscos, en un dels quals, Nemi, s'alçava el seu majestuós temple, on es deia que va casar amb Virbio, el primer rei de la selva. Després venia un gran nombre de déus menors: els suboficials, diguem-lo així, d'aquell exèrcit celeste. Hèrcules, déu del vi i de l'alegria, era capaç de jugar-se una cortesana als daus amb el sagristà del seu temple; a Mercuri li atribuïen una debilitat para amb els mercaders, els oradors i els lladres, tres categories de persones que evidentment els romans consideraven de la mateixa mena; Belona tènia l'especialitat de la guerra.....

Mes és impossible anomenar-los a tots. Es van multiplicar desmesuradament amb el creixement de la ciutat i l'expansió dels seus dominis perquè, qualsevol que fóra l'estat o província conquistats, com feien de primer els soldats romans era apoderar-se dels déus locals i portar-se'ls a la pàtria, convençuts que al quedar-se sense déus els derrotats no podrien intentar un revenja.

Però, a més d'estos, que si bé sotmesos a un tracte de privilegi eren, no obstant, déus presoners, havia els novensiles, és a dir, aquells que molts estrangers, per iniciativa pròpia, quan es traslladaven a Roma i posaven casa en ella, es portaven amb si per a sentir-se menys exiliats i desplaçats. Els allotjaven en temples construïts amb fons privats. I els romans no sols no van negar mai a ningú eixe dret, sinó que fins a es van mostrar extraordinàriament hospitalaris amb ells. E1 Estat i els seus sacerdots els consideraven en cert sentit com a policies que col·laborarien a mantindre l'orde entre els seus fidels sense reclamar tan sols un estipendi. I a molts d'ells els van assignar obertament un lloc en l'Olimp oficial. En 496 abans de Jesucrist van ser inclosos en el "organisme" Deméter i Dionisio com a col·legues i col·laboradors de Ceres i d'Allibere. Pocs anys després, Castor i Pólux, també acabats de consagrar, es van molestar a abaixar del cel per a ajudar als romans a resistir en la batalla del llac Vaig regir-lo.

Cap A 300, Esculapio va ser traslladat per decret d'Epidauro a Roma per a ensenyar medicina. I. a poc a poc, eixos nouvinguts, d'hostes que eren es van convertir en amos de la casa, especialment els grecs, més afables i cordials, menys freds, formulistes i remots que els déus romans. Va ser per influx hel·lènic que a poc a poc es va formar una jerarquia entre ells, al front de la qual es va reconéixer a Júpiter amb els primers atributs que a Atenes tènia Zeus. Este va ser el primer pas cap a les religions monoteistes, que, primer amb l'estoïcisme i després amb el judaisme, van triomfar al fi amb el cristianisme.

Este procés, emperò, es va desenrotllar molt més tard. Els romans del període republicà van conviure amb una multitud de déus, dels que Petronio deia que en algunes ciutats eren més nombrosos que els habitants i que Varrón va avaluar en prop de trenta mil. Les seues activitats i interferències feien difícil la vida als fidels que no sabien com manejar-se en les seues lluites i rivalitats. Per totes parts es podia entropessar amb algun objecte consagrat a un o un altre. Ofesos, els déus apareixien en forma de bruias que volaven de nit, menjaven serps, mataven xics i robaven cadàvers. En Horacio i en Tibulo, en Virgili i en Lucano se'ls troba a cada pas. Eren tant més perillosos quant que, a diferència de quasi totes les altres religions, la romana no els considerava confinats en el cel, per bé que admetera que també allí els hi haguera, sinó que pensava preferentment que habitaven en la Terra i que eren víctimes de terrestres estímuls: fam, luxúria, cobdícia, ambició, enveja, avarícia.

Per a tindre als hòmens al resguard de les seues maldats, es van incrementar els col·legis o ordenes religioses. Entre estos va haver-hi també un femení, el de les vestals, que, reclutades entre els sis i i deu anus, havien de servir durant trenta anys en absoluta castedat. Van ser les precursores de les nostres monges. Vestides i tocades de blanc, la seua funció consistia sobretot a regar la terra amb aigua treta de la font consagrada a la nimfa Egeria. Si eren sorpreses transgredint el vot de virginitat, eren assotades a vergajazos i soterrada s vives. Els historiadors romans ens han llegat dotze casos d'eixa tortura. Acabat el servici treintañal, tornaven a ser acollides en societat amb molts honors i privilegis i fins podien casar-se. Mes a eixa edat difícilment trobaven marit.

La religió era el que donava als romans, que no coneixien el diumenge i el week?end, els dies de festa i de descans. Hi havia un centenar a l'any, més o menys els que existixen ara. Però els celebraven amb mes empenyorament. Algunes d'aquelles "fires" eren austeres i commemoratives, com els lèmurs (els nostres morts) al maig, que cada pare de família celebrava en sa casa omplint-se la boca de fesols blanques que esollia al seu voltant al crit de: "Amb estos fesols, jo em redimisc i redimisc als meus. anats, ànimes dels nostres avantpassats!". Al febrer hi havia les parentalias, o les feralias, i les lupercales, durant les quals es tiraven ninos de fusta al Tíber per a enganyar el déu que reclamava hòmens de veritat. Després hi havia les florals, les liberals, les ambarvalias, les saturnals.....

També en este camp regnava una anarquia tal que la primera raó que va impulsar als romans a redactar un calendari va ser la necessitat de fer una llista de les festes. En els primeríssims temps s'encarregaven d'això els sacerdots, indicant, mes per mes, quan havien de celebrar-se i com. La tradició atribuïx a Numa Pompilio haver posat orde en esta matèria amb un calendari fix, que va estar en vigor fins a Cèsar. Dividia l'any en dotze mesos pigues, però deixava als sacerdots el dret de prolongar o acurtar el mes al seu parer, sempre que al final s'aconseguira la suma de tres-cents seixanta-sis dies. I ells van abusar fins a tal punt per a afavorir o perjudicar a tal o qual magistrat, que al final de la Republica el calendari pompiliano hi havia tornado totalment opinable i font tan sols de controvèrsies.

Durant la jornada es mesuraven les hores a ull, segons la posició del sol en el cel. El primer rellotge de sol, de manufactura grega, el van importar de Catània en 263 i el van emplaçar en el Fòrum. Però atés que Catània està a tres graus a l'est de Roma, l'hora no corresponia; els romans es van enfurir i durant un segle va haver-hi gran confusió perquè ningú va saber entendre aquella diableria.

Els dies del mes estaven dividits segons les calendes (el primer), les nasses (el cinc o el set) i els idus (el tretze o el quinze). L'any, que es cridava annus, que també vol dir "anell", començava al març. Després vènia abril, maig, juny, quint, sext, setembre, octubre, novembre, desembre, gener i febrer. Un substitut del diumenge era la nundina, que queia de nou dies en nou dies i era el que en els nostres pobles és encara el dia de mercat. Els llauradors abandonaven el camp per a anar a vendre en el poble els seus ous i fruits, però no era una festa pròpiament dita.

Per a divertir-se de veritat, els romans havien d'esperar les liberals i saturnals, quan, diu un personatge de Plauto, "cada u pot menjar el que vol, anar a on li pareix, i fer l'amor amb qui li abellisca, sempre que deix en pau a les manilles, les viudes, les xiques i els xics”.

3. LES DIVINITATS CLÀSSIQUES

EL MITE DE LA SUCCESSIÓ

El primer mite de què tractarem és el conegut com a mite de la successió: Urà (el cel) odia als fills que té amb sa mare Gea (la terra) i els amaga en els abismes d'esta. La mare prepara una emboscada contra Urà i només el fill menor, Cronos (el temps), decidix enfrontar-se a son pare. Gea li entrega una falç dentada i quan Urà s'unix a Gea en amorós abraç, Cronos curta els genitals de son pare i els tira al mar.

La castració d'Urà produïx gotes de sang que al caure a terra originen les Erinias, les Gegants i les Nimfes Melias. Les Erinias són les deesses encarregades de castigar als parricides, el seu aspecte és horrible (cabells de serps i en les seues mans serps que són fuets) i són tres: Alecto, Tisífone i Meguera. Els Gegants són sers colossals, de poder semblant als déus, però mortals. De les Nimfes Melias no vam conservar els seus noms. Al caure els genitals al mar, produïxen una bromera de què sorgix la deessa de l'amor, la bellesa i la passió, Afrodita (Venus).

Cronos ocupa el poder i es casa amb la seua germana Rea. Té sis fills (Hestia, Deméter, Hera, Hades, Posidón i Zeus). Comença a devorar als seus fills, però l'últim, Zeus, escapa perquè sa mare l'amaga en una cova i li dóna al seu marit una pedra embolicada en bolquers.

Zeus creix en Creta alletat, bé per la llet de la cabra Amaltea, bé per la nimfa Amaltea amb llet de cabra. Al créixer Zeus, aconseguix que son pare boce als seus germans i amb ells la pedra que es va engolir enganyat, pedra que Zeus va portar al que hui en dia és el santuari de *Delfos, on encara hui pot visitar-se (encara que és còpia d'època romana). Després allibera als Ciclops (sers monstruosos d'un sol ull en el front) i als Hecatonquires (sers de cent braços).

Després Zeus s'enfronta amb son pare Cronos, li venç i ocupa l'Olimp, muntanya on es deia que es trobava el domicili dels déus. Així és com acaba el mite de la successió.

LA DESCENDÈNCIA DE ZEUS

El primer déu de què anem a ocupar-nos serà, com no, el vell Zeus.

Zeus és déu de múltiples apetències eròtiques, d'ací els seus diversos matrimonis, les seues nombroses aventures amb deesses i, sobretot, amb mortals i inclús un amor homosexual amb el jovençà Ganímedes. D'estos abundants afers naixeran gran quantitat de fills, divins els tinguts amb deesses i mortals els engendrats per mares mortals.

Zeus va mantindre relacions amb prou divinitats. Passem a vore

ð amb Metis (la prudència): esta va ser devorada per Zeus just abans de nàixer el rebrot que estos dos anaven a tindre, perquè li va ser anunciat al déu que el següent fill de Metis seria un baró i que regnaria sobre tots els seus fills. D'esta unió sorgirà una filla que prosseguix el seu procés de gestació dins de Zeus (en el seu cap) i poc després eixirà d'esta, adulta i perfectament armada. Atenea és la deessa virginal, bel·licosa, protectora de ciutats i guerrers, patrocinadora de la intel·ligència i les arts manuals

ð amb Temis (l'equitat): d'esta unió naixen les Parques i les Hores (Eunomía, Dike i Eirene

ð amb Eurínome: mare per Zeus de les Gràcies

ð amb Mnemosine (la Memòria): sorgixen les nou Muses. Els seus noms són

ð Clío (gloriosa, musa de la història)

ð Euterpe (deliciosa, musa de la flauta i la música)

ð Talía (florent, musa de la comèdia)

ð Melpómene (celebrada en cantells, musa de la tragèdia)

ð Terpsícore (deliciosa dansaire, musa de la poesia lírica i dansa)

ð Erato (adorable, musa de la lírica coral)

ð Polimnia (cantora d'himnes musa de la pantomima i la retòrica)

ð Urania (celeste, musa de l'astronomia)

ð Cal·líope (bella veu, musa de la poesia èpica)

ð amb Leto: engendra a Apol·lo (Febus) i a Ártemis (Diana). Van nàixer en Done-els que fins llavors era una illa que vagava sense rumb però que va ser l'únic lloc que va acollir a Leto perquè Hera havia amenaçat a tots els llocs que s'atreviren a acceptar que donara a llum en ells. Com a premi Done'ls va quedar fixa en un lloc. La primera gesta d'Apol·lo va ser la matança de la serp Banyó. Este monstre exercia les funcions profètiques a Delfos, però el déu la va matar, la va escorxar i va instituir per la seua mort els jocs Píticos. Apol·lo és identificat amb el Sol i la seua germana Ártemis amb la Luna

ð amb Hera: naixen tres déus: Hebe, Llaures i llitía. Hera per si sola engendra a Hefesto (Vulcà). Per a la primera unió Zeus es va disfressar de cucut espantat pel mal temps. Hera l'arreplega i el cobrix amb la seua roba, moment en què Zeus aprofita per a recobrar la seua figura original i intenta forçar a la deessa. Esta demana que la respecte i Zeus li promet que la farà la seua esposa. Hera consent a esta unió a esquena dels seus pares

ð amb Dione: segons alguns autors Zeus i Dione van ser pares d'Afrodita, la qual va engendrar a Príapo, divinitat símbol de la virilitat, amb Dionisos, va mantindre, així mateix, relacions amb Adonis compartides amb Perséfone i amb Anquises amb qui va engendrar a Enees, el príncep troià, fundador de la nació romana i de la gens Iulia

ð amb Maia: va tindre a Hermes (Mercuri), el missatger dels déus, que és representat sempre amb el caduceu (una vara d'or), el pétaso o barret i les ales en els peus. Déu eloqüent i astut, inventor de la paraula i les llengües, va ser protector de mentirosos i lladres i patrocinador del comerç

Les muses habiten el muntanya Helicón que està enfront del muntanya Parnàs, el muntanya dels savis, on es troba el santuari de Delfos.

Este matrimoni perdurarà per a sempre encara que els enamoriscaments amorosos de Zeus el posaran en perill. Hera va portar molt malament els enganys del seu marit i ha passat a la posteritat com a exemple de fidelitat conjugal.

El fill d'Hera, Hefesto, va nàixer coix i es va dedicar a la ferreria. És el déu del foc i artífex de tota classe d'objectes, vehicles i instruments.

Dels altres fills de Zeus i Hera, Hebe simbolitza la joventut i és capaç de rejovenir als vells. Llaures és déu de la guerra. Brutal, sanguinari, desmanotat i sense intel·ligència per a guerrejar fa el ridícul en molts combats.

Va ser amat per Afrodita i d'ells van nàixer Fobo (temor), Dino (terror) i Harmonía. També es compte que Llaures és pare de les Amazones. Llaures és també pare d'Enomao amb Harpina, d'Alcipe amb Halirroto, de Tarquim naix Licaón i Diomedes de Pirene.

L'última filla de Zeus i Hera és llitía, la deessa protectora dels parts, que és capaç d'avançar-los, retardar-los o suprimir-los.

Els dos mites més cèlebres d'Hermes són la fabricació de la primera lira amb la closca d'una tortuga i del robatori de les vaques d'Apol·lo, fets que va realitzar el mateix dia en què va nàixer.

Els déus Olímpics són dotze,

ð Zeus,

ð Hera

ð Deméter

ð Hestia

ð Apol·lo

ð Ártemis

ð Llaures

ð Afrodita

ð Hermes

ð Atenea

ð Hefesto

ð Posidón

Zeus va tindre nombrosos fills amb dones mortals a què ara simplement mencionarem i dels que després parlarem més àmpliament

ð amb Io: Épafo, avantpassat de Dánao, de Perseu, d'Hèrcules i de tota la família real de Tebes

ð amb Níobe: Pelasgo i Argos

ð amb Calisto: Arques

ð amb Europa: Minos (rei de Creta), Sarpedón (rei de Licia) i Radarnantis (jutge de l'Infern)

ð amb Sé-me-li: Dionisos o Bacus (a pesar de ser sa mare mortal, ell va ser considerat un déu)

ð amb Taígete: Lacedemón, pare d'Eurídice

ð amb Antíope: Anfión i Zeto (els Dióscuros tebanos)

ð amb Dánae: Perseu

ð amb Electra: Dárdano i lasión

ð amb Pinte: Tàntal

ð amb Egina: Éaco

ð amb Laodamía: Sarpedón, rei de Licia, nét de Sarpedón, el vell

ð amb Alcmena: Hèrcules

ð amb Joiosa: Hel·lena i Pólux

ALTRES DEUS NO ENGENDRATS PER ZEUS

Les Nimfes jóvens i belles comprenen diversos grups. Les més conegudes són les Nàiades, nimfes dels boscos (Crénides) i dels rius (Epipotámides) i les Dríades o Harnadríades, nimfes dels arbres i que moren al morir estos.

Altres grups són: les Antríades, que eren les nimfes de les coves; les Alseides, nimfes dels boscos; les Oréades, les nimfes dels muntanyes; les Permélides, les nimfes del bestiar menor i, finalment, les Limónides, nimfes dels prats.

Les nimfes són crides filles de Zeus i el seu nombre no està clar però sí que és molt nombrós.

L'episodi més famós en el que participa una nimfa és el d'Eurídice. Esta, casada amb Orfeu, el cèlebre cantor, va ser mossegada per una serp i va morir. El seu espòs baixa a l'Infern i demana a Hades i Perséfone, els déus d'aquell lloc, la resurrecció d'Eurídice o, si és procedent, poder quedar-se amb ella mort. Enxisats pel seu cant (es deia que arbres, pedres i animals acudien a escoltar a Orfeu i inclús els rius paraven el seu curs per a sentir-li), els déus infernals li concedixen el seu desig però amb la condició d'esta que vaja després de d'ell i que no es torne a mirar-la fins a arribar al món dels vius, perquè, si el fa, ella tornarà de nou a l'Infern. Orfeu incomplix el tracte en l'últim moment i es torna a mirar-la, ella torna al món de les ombres. Orfeu que ja no pot tornar per Eurídice, vaga per la terra, es nega a mantindre relacions amb el sexe femení, inventa l'homosexualitat masculina i finalment és espedaçat per les Bacants de Tràcia.

A l'arribar de nou a l'Infern, és destinat als Campos Elisios on es reunix per sempre amb la seua amada Eurídice.

Els Sàtirs, companys de Bacus, són sers mitat animal, mitat humà: tenen potes, orelles i banyes de boc i cua de cavall. Els més importants són Marsias i Silé. Per això també se les flama Silenos i inclús Faunes.

Príapo és el déu itifálico per antonomàsia, guardià d'horts i jardins. Fill de Bacus i Venus, o d'Adonis i Venus o de Zeus i Venus, la seua deformitat consistia en el tamany descomunal del seu membre viril.

Eros (Cupido) i Pa tenen estos dos genealogies discutides. D'estos dos es diu que no tenen pares, però també que Eros és fill de Caos o de Llaures i Afrodita o només de Venus o inclús d'Afrodita i Urà, etc. Se li representa com un xiquet alat que dispara fletxes que provoquen l'amor. Pa és el déu pastoral d'Arcadia. Amb peüngles, banyes i orelles de boc té una genealogia molt discutida. Són famosos els seus amors amb Siringe, Eco i Pitis. Se li atribuïx també la invenció de l'onanisme.

Proteu, divinitat marina, dotat amb el do de poder metamorfosar-se, igual que altres divinitats aquàtiques, és fill de Posidón.

Caronte és el barquer que transporta les ànimes dels morts d'un costat a un altre de les llacunes de l'Infern (llacunes Estígies), exigint pel seu treball la moneda que es col·locava en la boca a què finien.

Himeneu, fill de Bacus i Venus i déu del matrimoni, és invocat com a protector en la cerimònia nupcial.

Tritó és fill de Posidón i Anfítrite i ocupa el fons del mar. Fadrí, viu en el palau d'or dels seus pares. Mescla de peix i d'humà.

Cíbele és la gran mare dels déus. Representada muntada en un carro tirat per lleons. Els seus sacerdots es castraven a si mateixos i el seu culte es practicava en les Bacanals.

Els déus específicament romans més coneguts són: Jano, el déu amb doble faç, fill del Cel i Hécate, és el més antic dels déus. Els seus fills són Tibris o Tíber, la nimfa Canente i Fonto; Quirino, el déu sabino de la guerra; Maia, deessa del mes de maig; Flora o Cloris, Anna Perenna, deessa protectora del poble romà.

4. LA CREACIÓ DE L'HOME

Segons Hesíode hi ha cinc edats en l'origen de l'home. La primera, la d'or, correspon a la felicitat, la justícia i a la feliç convivència de déus i hòmens. Les següents serien de plata, bronze, la dels herois i la de ferro, que és la contemporània a Hesíode, cim de desgràcies i injustícies.

Un element afegit al mite de les edats és Prometeu, el fill del titá lápeto, protagonista de dos desacataments a Zeus. En el seu afany d'ajudar als hòmens primitius.

Prometeu comet el primer desacatament: convenç als hòmens que oferisquen a Zeus una de les dos parts en què han dividit el bou que li han consagrat. Una té la carn i l'altra els ossos coberts amb la pell i el greix de l'animal. Zeus elegix esta última i, irritat per l'engany, castiga als hòmens llevant-los el foc sagrat (potser la raó) i els mitjans de subsistència. Prometeu, llavors, comet el segon desacatament: torna el foc sagrat als hòmens. Zeus, en resposta, castiga als hòmens enviant-los la primera dona: Pandora (regal de tots, com la va cridar Hermes), acompanyada d'una gerra plena de mals. A Prometeu li reserva un altre castic molt pitjor estar encadenat a una roca durant quatre-cents anys on un àguila li devorarà a diari les entranyes, que renaixeran tots els dies perquè el suplici no acabe. Finalment serà alliberat per Hèrcules, que acabarà amb l'àguila d'un flechazo i li alliberarà de els seus lligams.

Pandora és oferida en matrimoni al germà de Prometeu (el que veu les coses abans), Epimeteo (el que veu les coses després), que l'accepta i dels que naixerà Delix, la primera nascuda mortal. Pandora, a casa d'Epimeteo, destapa la gerra i d'ella ixen tots els mals, excepte l'Esperanza que queda dins perquè ella la tanca abans que isca.

Segons el còmic Filemó, Prometeu va crear als hòmens amb fang a imatge dels déus i Hefesto a la dona, Pandora.

Vídeos relacionados