Mirall trencat; Mercé Rodoreda

Literatura universal contemporánea del siglo XX. Narrativa (novela) catalana # Estructura i temporalitat. El passat. Recursos literaris

  • Enviado por: Zebry
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 4 páginas
publicidad

El passat a Mirall Trencat: record i reflexió.

Estructura i temporalitat

La novel·la es divideix en tres parts, que podrien correspondre a l'estructura clàssica de plantejament, nus i desenllaç. Però des de la perspectiva del passat i del record, l'obra es podria dividir en una primera part on es presenta la realitat i es relaten una sèrie de fets, i una segona part que inclou les dues últimes parts oficials del llibre, la del record, en la qual sorgeix el conflicte i es transgredeixen els secrets que deriven en la destrucció de la realitat primera.

Els fets es desenvolupen en ordre cronològic, encara que en la primera part, abans de començar a explicar la història pròpiament dita, en alguns fragments es fa una regressió per situar els antecedents d'algun personatge, com per exemple la tràgica història de Viena entre Salvador Valldaura i Bàrbara, i la història d'amor adolescent entre Teresa Goday i Masdeu. En un primer moment, l'acció es centra entorn Teresa, la primera generació i la creació de l'univers, l'escenari dels fets (la torre i el jardí), l'ascensió de la nissaga. Amb el capítol VIII es comença la segona generació amb el naixement de la primera filla, Sofia i a partir d'aquí som espectadors de la seva consolidació. És una part irregular, on la quantitat d'informació que se'ns dóna i el pas del temps es dosifica i s'enlenteix o s'accelera per moments, i recull com en 30 anys els personatges intenten aconseguir la seva concepció de felicitat, tot veient que el seu ideal i la realitat no es corresponen, fet que pren molta més rellevància en la segona part del llibre, en la qual aquesta persecussió de la joia i els somnis entra en crisi.

La relació temporal entre les dues primeres parts es dilueixen, si en la primera part predomina el temps cronològic i d'acció, en la segona guanya el temps psicològic, i comença a fer-se inminent el temps del record. S'encapçala pels mots de Blake: `Leave, o leave me to my sorrows!' (`Deixeu-me, oh dexeu-me amb les meves tristeses'), que prediu el fet que tots els personatges es tanquen dins dels seus recors més estimats, recorden i no viuen. Troben refugi en el passat, les seves fustracions s'endolceixen amb la visió dels antics temps, el passat mitificat. En aquesta actitud destaquen la generació més antiga, Eulàlia Berguedà al capítol “Abelles i glicines”, Teresa Valldaura, Salvador Valldaura i el notari Riera als capítols I i II de la segona part.

A la tercera part els personatges han assumit el fet que no es realitzaran els seus somnis de felicitat, el seu paradís perquè el món creat per Teresa Valldaura només es manté per la seva presència, quan ella mor, la bellesa i la armonia se'n van amb ella. En el capítol IV es trenca amb el realisme imperant fins el moment i s'introdueix el tema de la pervivència per mitjà de l'element fantàstic amb l'existència dels fantasmes de la Maria i de Teresa Valldaura. En aquesta part el record està representat pel personatge de l'Armanda, que conté dins d'ella mateixa la totalitat de la història de la família, és gairebé una narradora omniscient, i es passeja per la casa rememorant la seva vida, on un mirall trencat simbolitza els fragments aparentment inconnexos que configuren la novel·la.

Tractament del passat

“El que més m'ha interessat d'ells ha estat que em permetessin de fer sentir aquell pes de nostàlgia que té tot el que ha viscut intensament i s'acaba”. “Pròleg”, p. 20.

Amb Mirall trencat, Mercè Rodoreda no busca ordenar els esdeveniments de forma lineal per fer un retrat exageradament fidel de la història d'una família, sinó que vol donar una estètica temporal, vol crear un temps propi dins de l'obra, mitificant el passat per mitjà del record. Aquest entramat complicat de records i vivencies necessita un narrador en tercera persona omniscient, de manera que Rodoreda, tal i com diu al seu pròleg, es veu obligada a deixar el seu estil tradicional, el de monòleg interior: “La novel·la d'una família havia de ser més àmplia, havia de tenir més cobertura [...]Havia de substituir el monòleg per l'estil narratiu” p.11.

Els personatges, a la segona part, són homes i dones ja grans, éssers decadents que tenen una concepció romàntica de la vida, viuen en i pel record, s'autocontemplen i examinen els seus actes, s'enmirallen, tal i com diu l'autora: “el mirall reflecteix la vida...” “Pròleg” p.17. Durant bona part d'aquest fragment, el present és inexistent, és silenciat, mentre que el passat aconsegueix autonomia, es selecciona i es dóna més importància a l'amor, el gran moment de la vida que marca als personatges. La novel·la està concebuda com un caleidoscopi que reflexa diferents moments de tota una vida, i per extensió, de tota una història. I és en l'etapa de la vellesa, quan la perspectiva del temps permet abastar de forma global el que s'ha viscut, quan el record es fa més punyent, els personatges s'adonen que la vida realment està composta tan sols de moments escassament entrellaçats, pero que de tots, només un perviu i aclapara, tal i com diu Salvador Valldaura a la seva Sofia: “Filla meva, hi ha gent que amb un record en té per tota la vida.” P. 87. Amb aquestes paraules, es simplifica el que senten tots els altres protagonistes de la història, que guarden un record/secret que l'allunyament temporal i la soledat que senten van mitificant.

Recursos literaris

A Mirall trencat, Rodoreda fa servir diversos mitjans per parlar del passat i com aquest ofega als personatges:

  • L'existència d'un narrador que permet fer premonicions de la importància que tindrá un fet en el futur. Així, es reforça la perspectiva de passat de la novel·la, perquè es recorda al lector que tots els esdeveniments ja han passat i que el narrador poseeix la veritat, ho sap tot. Un exemple d'aquest fet el trobem al segon capítol del llibre, on el narrador ens avança l'obsessió que perviurà fins a la mort en el cor de Salvador Valldaura:”Al cap de molts anys, cada vegada que Salvador Valldaura sentiria el concert núm. 3 de Beethoven pensaria en aquella nit” p. 40. O també en el moment que Jesús Masdeu, un infant encara, visita a la seva mare, que en el moment que es despedeix, el narrador comenta: “Mentre caminaven per sota els castanyers, en Jesús sentí un gust agredolç a la boca. L'hauria de sentir tota la vida, cada vegada que aniria a aquella casa”. p.71.

  • Insinuació reiterada d'un moment vital del personatge, sobretot les relacions amoroses, que en gairebé tots els casos s'explicarà llargament i amb detalls a la vellesa, quan tot ja es veu més clar, i quan s'està permès idealitzar l'amor. Ara aquest pot sorgir, però no sabrem mai si parlem d'un amor que en el present va ser realment important, o ans el contrari, ho esdevé amb el pas dels anys i amb la decadència de les persones que el van viure. Així, només amb els anys se'ns explica de quina manera exacta, en quin moment es van esdevenir els principals amors de la Teresa, amb el fanaler Miquel Masdeu, en tot el capítol “Joventut”, corresponent a l'última part i amb el notari Riera, que els explica a partir del retrobament posterior a l'acabament dels seus amors, del qual no sap trobar-ne la raó. Eladi Farriols també dedica la seva vida pensant en que hauria estat quedar-se amb la dona que estimava: “I el record de la Pilar, innocent i dolça, era el gran record d'amor d'aquell Eladi que havia estat ell i que mai més no podria ser ell...” p.199, encara que reconeix que el seu caràcter còmode i interessat no l'hagués permès de prescindir dels privilegis que li ha otorgat el cor sec de Sofia. I per últim l'amor que més està present durant tota l'obra, el de Valldaura amb Bàrbara, del qual fins i tot desrés de mort aquest, en tenim notícies pel diari que Eladi Farriols troba a la biblioteca:

“El meu somni no ha mort; com més temps ha passat més violent s'ha fet el record” p. 197.

“...quan havia volgut fer l'amor amb la Teresa [...]sentia en el palmell de la mà la dolçor del pit de la Bàrbara que em cremava.” p. 197.

“Al fons del parc he passat hores sentint parrupejar les tòrtores. I l'aiga enllacada voltada d'heures m'ha fet entristir per Ofèlia [...] amb els cabells guarnits de violetes, regalimants d'aigua negra. [...] La dolçor del record de la Bàrbara no es pot comparar a cap altra dolçor.” p. 197

  • Explicació d'un moment en el present, extensament i deturant el temps de l'acció per fixar-lo en la retina de l'autor, perquè el narrador ens indica que aquest episodi tindrà importància amb el temps i serà un record imborrable. És el cas dels amors de dos dels personatges masculins més importants, Valldaura i Farriols, dels quals sabem dels seus amors amb una gran exactitud gairebé des del moment en que s'esdevenen, i als quals se'ls dedica capitols sencers durant la primera part, “Bàrbara” i “Lady Godiva” respectivament.

  • El simbolisme floral, evocació poètica d'un amor a través de la significació pròpia que les flors cobren. D'aquesta manera, les violetes es converteixen en representats del record de l'amor entre la Bàrbara i el Salvador (Quan es quedà sol entrà en una floristeria i encarregà que cada dia portessin un pom de violetes a la Bàrbara. Eren unes violetes pàl·lides, més aviat liles que morades, grosses.” p. 41) , i com aquest durant la seva vida busca perpetuar l'imatge de la seva particular Ofèlia enviant violetes a la Teresa (“L'endemà, abans de sortir de l'hotel amb la maleta, encarregà que cada dia fessin portar flors a la Teresa. “Violetes; fins que n'hi hagi” Seria com si l'idil·li de Viena tornés a començar.” P.46); els lilàs són símbol de la relació de la Teresa amb Masdeu; les flors de cirerer de la relació d'aquesta amb el notari Amadeu Riera (p. 137, p. 247). Les flors esmentades provoquen, amb la seva presència durant el relat, el record amb la memòria involuntària i sobretot de la voluntària.

Per tant, podríem afirmar que la força dels personatges i la raó de la seva existència és un retall de la seva vida, un bocí de mirall que, encara que sigui manipulat, possibilita la felicitat en un present gris i opac, monòton i trist. El record és més intens en els homes que en les dones, i la memòria en tots dos és subjectiva, personal i intransferible. Amb el record es mitiga el dolor de la destrucció.

La reflexió

Els temes sobre els quals incideixen les ments dels personatges són variats, però també són els grans temes existencials de la vida, la mort, la soledat, la vellesa, la pèrdua de la inocència, de la infància...però en la segona i la tercera part el que angoixa més és el pas del temps i la vellesa, que conjuntament formen un tàndem connotatiu de destrucció, i que es tradueix en el pessimisme que encercla als persontages. L'Eladi és aquest cop qui ho sintetiza quan s'adona que ha estat un home feble, mesquí, que ha deixat perdre el millor que tenia, l'amor, tan sols per no atrevir-se a viure: “La seva vida potser sí que era trista, però ¿no són tristes totes les vides es visquin com es visquin?” p.169. Tots tenen la sensació que el temps se'ls escola de les mans, els està destruint físicament i els fan aliens a allò que han estat de joves, acaben sent una desferra i posen en dubte les seves motivacions anteriors, perquè segons l'Amadeu Riera: “els anys els havien pres aquella cosa efímera que fa que un home i una dona s'enamorin d'una gràcia que no existeix” p. 140.

També hi intervé en alguns passatges el tòpic literari de “l'Ubi sunt?”, com per exemple en les meditacions de Teresa Valldaura en veure's com un cos malalt i deforme, rememora la seva bellesa i vitalitat, la seva exuberència, en el capítol II de la última part. I com també el notari Riera, que vell i acabat, recorda el seu esplendor, “...i es veié alt i jove fent l'amor amb aquella dona que semblava la reina de totes les reines.” p.253. La solitud també s'apodera dels personatges, la tristesa, la melancolia que els va arrossegant: “ ¿Per què s'havia cansat de sentir-se com se sentia a l'hora d'estimar-se amb la Teresa? Havia estat amb la Teresa l'home que hauria volgut ser i que mai havia gosat ser o havia estat el notari famós, respectable”. p. 144. Tots els protagonistes saben que han perdut alguna cosa durant el seu camí, el seu pas per aquesta vida, fins i tot el cor sec de la Sofia sap quadmet que no ha estat feliç, perpo en tot cas és la única capaç de trencar amb el passat, trencant les cartes del seu antic admirador i buscant una nova vida a França, és el personatge més fort, el que finalment s'atreveix a tornar a viure. Així, veiem com cada personatge, segons la seva manera de veure el món, accepta més o menys el que els ha tocat viure, Valldaura es troba embogit per una passió que va més enllà de la mort, Teresa veu com el seu poder es fon amb la seva bellesa, Amadeu Riera no es reconeix en el que s'ha convertit, Farriols es torna un home dèbil, sense decisió i opac. El record és el senyal de que l'esplendor s'acaba, la torre de vorí que cada persona s'havia construit, aquella lluita per aconseguir la felicitat està finalment perduda, i aquesta certesa els ennuega i els fa morir, molts moren pel record, Teresa Goday mor recordant el seu passat, Farriols mor rememorant la seva filla, viva imatge del seu amor, Valldaura és infeliç per no tenir a Bàrbara, la seva Ofèlia, i com ella, mor silenciosament, Maria, mor després de recordar per mitjà d'un passeig pels llocs de la seva infantesa, passa pel jardí, la teulada, les finestres, dins de la novel·la es viu recordant un temps que fou esplendorós, acomiadant una situació, una conjunció d'elements que no es tornaran a repetir, esperant “the rise of a new constellation” (“el naixement d'una nova constellació”).