Migració internacional al segle XIX i principis del XX

Història. Migració internacional. Ciències socials. Immigració internacional. Història econòmica. Història del desarrollo económico internacional

  • Enviado por: El remitente no desea revelar su nombre
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 11 páginas
publicidad

1. Introducció:

Durant el segle XIX i principis del XX es van produir importants moviments de mà d'obra en forma de migracions a nivell internacional. Cal dir que la majoria d'immigrants durant aquest període van ser d'origen rural. També és important senyalar que si distingim entre població forçada a la emigració i població atreta per la emigració durant els primers seixanta anys del segle XIX sembla evident que els emigrants es van veure forçats a abandonar els seus països d'origen per causes econòmiques.

La migració europea va tenir un pes molt important, en el període de 1821-1915 es pot dir, tot i les dificultats de recol·lecció de dades, que aproximadament més de 46 milions de persones que van emigrar cap a ultramar, 44 van ser d'origen europeu i la resta principalment de procedència asiàtica. La gran majoria d' immigrants van anar a països amb abundància de terra i falta de mà d'obra. Només els Estats Units van acollir 35 milions d'immigrants i les àrees de l'imperi britànic recent ocupades 10 milions, també 12 o 15 milions van anar a iberoamérica.

Les principals causes d'aquest fenomen a nivell europeu van ser la revolució demogràfica i el canvi tecnològic que estaven transformant la vida econòmica i social de l'Europa occidental. Una població amb un alt índex demogràfic exercia una pressió cada vegada major sobre els recursos disponibles. Existien alternatives de feina per als treballadors rurals com en la construcció de ferrocarrils o a la industria manufacturera, però fins l'últim quart del segle XIX el ritme de industrialització va ser desesperadament lent a la major part d'Europa. A tot això, se li ha de sumar les exportacions de grà barat nord-americanes, que entre 1870 i 1890 van provocar una forta caiguda dels preus ocasionant així la ruïna de gran part de les explotacions agrícoles europees. D'aquesta manera, la major part dels emigrants europeus que van abandonar el continent durant el segle XIX eren treballadors rurals: o bé pagesos expulsats del sector primari a causa de les grans transformacions que va sofrir aquest sector, o bé eren artesans desplaçats per la conversió del taller en una fàbrica que incorporava noves tecnologies. A Àsia, va tenir molta importància la greu falta de mà d'obra a les economies de plantació tropical, que va tenir com a conseqüència el creixent volum de migració asiàtica durant el segle XIX.

2. Desenvolupament del tema

Pel que fa a la emigració europea, cal dir primerament que la major part de la inversió estrangera europea al segle XIX es va dirigir cap als països en els que la ma d'obra era escassa per la seva poca població. Cap aquests països es van dirigir la major part d'emigrants procedents d'Europa. Com a treballadors o com a empresaris van contribuir i ajudar a fer productiu el capital invertit en aquests nous països.

Com ja he dit, al estudiar la composició, la direcció i el volum dels canvis internacionals de població s'han de tenir en compte els problemes inherents a la definició, amplitud i recol·lecció de dades que fan difícil fer un anàlisis dels corrents migratoris que van contribuir a aquesta important redistribució de la població. Però gracies als esforços d'alguns dels més importants demògrafes mundials ara se`n pot fer un estudi amb un considerable grau de confiança.

Des de 1821 a 1915 la major part del moviment europeu va tenir lloc després de 1880 augmentant dècada rere dècada considerablement. En el període de 1821-1950 la emigració augmentava amb una mitja de 100000 persones anuals. Des del 1851 al 1880 la mitja va arribar fins a 270000 persones anuals. Finalment en el període de 1881 a 1915 la mitja va pujar fins a 900000 persones per any. En total, prop de 11-12 milions d'europeus van emigrar abans de 1880 en comparació als 32 milions que ho van fer després d'aquesta data. Aquest canvi de volum va anar acompanyat d'un canvi de la procedència del flux de població. Abans del 1880, la major part dels emigrants procedien de l'Europa occidental i del nord. Després, la majoria procedien de l'Europa del sud i del sud-est.

En el conjunt del període, les Illes Britàniques van ser el principal subministrador d'emigrants amb un 37% ( aproximadament) del total d'emigració europea.

Altres subministradors importants d'emigrants van ser Itàlia, Alemanya, Àustria-Hongria, Espanya, Rússia ( incloent Polònia ) i Portugal.

Després del segle XIX la emigració Italiana va superar la Britànica creixent ràpidament, de manera que a la primera dècada del segle XX, era la més important.

La emigració alamana, la qual suposava amb la anglesa el nucli més important abans de 1880 a causa de la descomposició de l'antiquada economia agrícola del sud-est, es va fer relativament menys important després d'aquesta data a causa de les oportunitats alternatives de colonització que es van fer possibles com a conseqüència del ràpid procés d'industrialització que es va donar al país.

Així doncs, les estadístiques d'emigració mostren que en total es va arribar a una xifra propera als 51 milions d'emigrants. Ara bé, no totes les persones es van establir de manera permanent als països cap on van emigrar. Però, per falta de dades adequades en les xifres de retorns és molt difícil conèixer els resultats exactes.

De tota la immigració registrada entre el 1821 i 1915 prop del 62% es va dirigir cap als Estats Units, un 9% cap a Argentina, un 8% cap al Canadà, i aproximadament un 7% cap al Brasil. D'aquestes dades se n'extreu que més d'un 85% del total de la emigració es va dirigir cap al Continent Americà. El 15 % restant es va dirigir cap a Australia i cap a zones temperades d'Àfrica.

Pel que fa al destí dels emigrants dels principals països subministradors cal dir que els britànics es van dirigir majoritàriament cap als seus dominis i cap als Estats Units; els italians cap als Estats Units i cap a Amèrica Llatina; els espanyols i els portuguesos cap a Amèrica Llatina; els alemanys principalment cap als Estats Units i en menor nombre cap a Argentina i Brasil.

Com ja he dit a la introducció, la majoria d'immigrants eren de procedència rural i en la majoria de casos es van veure forçats a abandonar els seus països d'origen per causes econòmiques, més que no pas atrets pels països de destí o per les esperances més o menys vagues en lo referent a una futura millora del nivell de vida. També, en alguns casos minoritaris les migracions es van produir per motius religiosos o polítics. Pel que fa a la ja citada pressió demogràfica, cal dir que la terra es va anar dividint poc a poc fins que les propietats van arribar a ser tant petites, que inclús en els anys de bona collita, no eren suficients per mantenir als seus cultivadors. Respecte a la gana, es important el cas d'Irlanda “la cisis de la patata” que en el trienni de 1845-1847 i en pocs anys el país va perdre prop d'una quinta part de la seva població ja fos per emigració o per defunció per la gana. Així doncs, la emigració irlandesa va assolir mitjanes de 200000 persones anuals del 1847 al 1854 contribuint amb un pes considerable a la emigració total de les Illes Britàniques.

Les males circumstancies econòmiques patides per la gent que es va veure forçada a emigrar, no són suficients per explicar el fenomen de l'emigració al segle XIX, cal tenir en compte un altre factor important: les ajudes en forma d'assistència financera.

La opinió pública europea durant els anys de més gana, es va mostrar cada vegada més favorable a la emigració dels pobres. Això queda demostrat no només per l'aboliment de restriccions per part de països com Anglaterra o Alemanya. Es demostra també, ja que l'Estat i d'altres institucions interessades proporcionaven diners per afrontar els

costos de l'emigració a aquells que no podien afrontar-ne els costos. A Anglaterra, per exemple, va tenir importància el Departament d'Emigració a les Colònies, creat al 1840 amb l'objectiu d'organitzar les ventes de les terres d'Austràlia i Nova Zelanda i d'aquesta manera poder finançar l'emigració cap a aquestes colònies. Un altre exemple d'ajuda, però més limitada, era la capacitat de les parròquies per obtenir diners amb la finalitat de finançar l'emigració dels aturats locals. També, els filàtrops ( tant individus com societats ) ajudaven als emigrants, així com també ho feien els propietaris de les terres amb l'interès d'evadir una tassa que estaven obligats a pagar a la gent pobra aturada. A les ciutats, eren els sindicats de les organitzacions més actives les que vetllaven per ajudar als obrers aturats que volien emigrar. A la resta del continent existien sistemes semblants per finançar l'emigració.

Cap a meitat de segle, la assistència pública va començar a decaure. Va ser llavors quan va anar assolint importància l'ajuda per part dels països receptors dels fluxos migratoris, tant per part de les autoritats com d'entitats privades. En concret, les colònies britàniques i els països d'Amèrica Llatina van ajudar econòmicament als emigrants per fer front a la competència Nord-americana.

Al Brasil, la terra concedida, el passatge gratuït i en alguns casos, el regal de maquinària així com pagaments mensuals per fer front al les despeses inicials, van ser alguns dels incentius que es van posar en joc per atraure immigrants.

El govern argentí, també entrava en el joc d'atraure immigrants permetent, per exemple, que no tinguessin que fer el servei militar o evadint-los de pagar alguns impostos.

Els Estats Units, per exemple, després d'aprovar la Llei Homestead al 1862 oferien terra gratuïta o entregada a un preu molt baix.

A més, existien altres formes d'ajuda financera com eren les remeses enviades al país d'origen pels que ja s'avien establert amb èxit anteriorment. Aquests, ajudaven a pagar les despeses als parents i amics que volien emigrar. Als últims anys del segle XIX es calcula que un 80% dels emigrants britànics que anaven als Estats Units tenien les despeses pagades per amics o parents.

De tota manera, en conjunt, la major part dels emigrants depenien dels seus propis recursos o dels d'amics i familiars ja establerts a ultramar per pagar-se la emigració. Però al mateix temps, el fet de que existissin fàcils i varats sistemes de transports va permetre que moltes persones poguessin emigrar.

La expansió del comerç fins a límits inimaginables i l'extensió de l'ús del vapor van

influir de manera important en el desenvolupament d'un transport més varat. A principis de segle, el creixement del comerç de fusta amb el Canadà i l'expansió del comerç entre Estats Units i Europa, sobretot de cotó, va influir positivament al transport dels emigrants europeus ja que els comerciants aprofitaven el viatge de tornada cap a Amèrica del Nord per omplir el vaixell amb emigrants i d'aquesta manera, amortitzar els costos de la tornada. A més, a mesura que el tràfic de passatgers augmentava, ho feia també la competència entre companyies i d'aquesta manera els preus dels bitllets baixaven. A Liverpool, per exemple, el preu va baixar de 12 lliures a 3 de 1815 a 1828. Això si, s'ha de dir que les travessies eren horribles en vaixells generalment sobrecarregats i mal condicionats. No va ser fins el 1840 que els governs comencessin a invertir perquè els emigrants gaudissin d'uns viatges més segurs i confortables. Finalment, la solució va arribar quan va augmentar el comerç en vaixells de vapor, reduint-se així el temps del viatge i podent col·locar els emigrants en mans d'empreses molt més series. Aquest augment del comerç en vaixells de vapor es va començar a produir cap al 1850. Les companyies navals van tenir un paper molt important en l'augment de l'emigració ja que a causa del seu interès en proporcionar viatges van dur a terme una gran propaganda per Europa, en favor de l'establiment familiar a ultramar.

Finalment, sobre l'emigració europea cal destacar-ne les conseqüències econòmiques que va tenir tant pels països receptors com pels d'origen.

La funció principal de la emigració va ser la redistribució de gran part de la població agrícola europea enviant-la a les noves regions productores d'articles primaris, on les situacions físiques i socials van ajudar a que els emigrants produïssin més als països de destí que no pas si s'haguessin quedat als seus països d'origen. De tota manera, molts immigrants provinents de zones agrícoles, van contribuir al desenvolupament del nous països introduint-se en activitats no agrícoles i permetent d'aquesta manera que la població local romangués a l'agricultura. També, destaca el fet de que alguns immigrants van ser responsables de la introducció de noves tècniques de manufactura. Ara bé, la principal contribució dels emigrants al desenvolupament industrial va ser l'augment de població que van provocar. Aquest augment de població va proporcionar gran quantitat de mà d'obra així com un mercat més ampli i profund. Aquest mercat era essencial per a l'especialització i per la producció a gran escala.

Pel que fa a conseqüències econòmiques, hi ha una cosa clara: sempre hi va haver una connexió directa entre immigració i creixement econòmic en els països receptors. Com a empresaris, els emigrants van proporcionar tant capital com coneixement tecnològic. Però la major part d'ells van anar a treballar a la industria de la construcció, aportant d'aquesta manera a la mà d'obra necessària per poder desenvolupar projectes ferroviaris i per poder aixecar les noves ciutats. A més, en països que es va produir una mecanització a gran escala ( com per exemple, als Estats Units ) els immigrants van proporcionar la mà d'obra necessària per fer créixer la industria ràpidament.

En alguns casos minoritaris, certes tècniques agrícoles europees van ser molt valuoses per al desenvolupament de l'agricultura ultramarina. Alguns exemples són: la introducció de la canya de sucre, l'augment de la producció de vi i la introducció de nous mètodes de cultiu de blat. Cal afegir, l'ocupació d'alguns immigrants en el cultiu de varis tipus d'agricultura intensiva a petita escala, així com de productes d'alt valor. Aquest fet a la llarga va provocar canvis en l'economia local.

Com és d'esperar, no tot eren beneficis per als països receptors d'emigrants. Cal destacar, per exemple, les pressions que exercien els nouvinguts sobre la disponibilitat local de vivenda, serveis educatius i transports. Cal dir també, que si s'analitzen les dades estadístiques s'observa que en general no es va produir un descens en els salaris en el període anterior a 1913. Però, de totes maneres sembla ser que si s'analitza a nivell més concret, l'emigració combinada amb d'altres factors com el progrés tecnològic o l'augment de la productivitat si que va poder ocasionar efectes negatius sobre algunes ocupacions específiques.

Pel que fa als països d'origen dels emigrants, experimentaven beneficis i alhora pèrdues. Per una part, perdien el capital i els diners que els emigrants s'emportaven així com el capital humà en quant a als costos que havia suposat la seva formació. Tot i això, les pèrdues no eren molt altes ja que, entre d'altres raons, molts dels emigrants eren pobres. Els beneficis es trobaven en forma de diners remesos com estalvis, així com els que portaven els que tornaven a casa. Aquests, en alguns casos tornaven amb nous coneixements tecnològics i noves idees. A més, en aquells països on la pèrdua de població era gran ( com era el cas d'Irlanda ) hi ha certa evidencia que els emigrants van contribuir a elevar els salaris reals, la qual cosa va provocar un augment en la regularitat en el treball.

Pel que fa a la migració intercontinental, s'ha de dir que també es van produir importants moviments de població dins dels continents.

La existència de terrenys deshabitats en algunes parts de l'Europa oriental va produir per exemple que 4,2 milions de persones s'establissin a Rússia, dos terços de les quals provinents d'Alemanya i Àustria, i la resta, de països asiàtics propers a Rússia ( Japó, Persia, Xina, Turquia...).

A mesura que augmentaven els moviments migratoris, disminuïa el tràfic d'esclaus d'Africa en aquelles zones cap a on es dirigien els emigrants. Finalment, l'esclavitud es va abolir abans de 1870 després d'haver assolit unes xifres bastant altes cap al 1850-1860. Algunes dades, no gaire precises ens indiquen que entre 1811 i 1870 es van importar 430.500 esclaus per par d'Amèrica Llatina i el Carib . La disminució del tràfic, va tenir com a conseqüència una gran falta de mà d'obra a les economies de plantació tropical i el consegüent augment de ma d'obra asiàtica durant el segle XIX.

La procedència de la mà d'obra asiàtica es pot resumir de la següent manera: els emigrants indis ( la majoria contractats ), una part es van dirigir cap a les Indies occidentals, les illes Maurici, Sud-àfrica, i Amèrica del sud. Una altra part important, es va dirigir cap a les mines i plantacions de Ceilan, Malaia i les indies orientals. La emigració xinesa ( de gran importància entre 1848-1873 ), es va dirigir cap als mateixos llocs que la hindú, però també, un cert nombre de xinesos van anar cap a països com Estats Units o Austràlia. Pel que fa als japonesos que tenien contracte de treball, es van dirigir majoritàriament cap a Hawaii, però també, amb menys intensitat, van anar cap a Corea, la Rússia asiàtica i Amèrica del Nord.

En referència al contracte de treball citat, cal dir que es signava prèviament abans d'emigrar fixant un període de permanència no major a cinc anys, un sou, el cost del bitllet d'anada i tornada i altres temes com la vivenda gratuïta o l'assistència mèdica. Un cop acabat el contracte, el treballador podia escollir si renovar-lo o no. Ara bé, cal dir que aquest sistema de contractes va estar lligat amb abusos molt seriosos. Fins i tot, quan es realitzava a les plantacions, poc diferia de l'esclavitud.

Quadre 1. Migració mundial intercontinental.

EMIGRACIÓ

 

 

IMMIGRACIÓ

 

Pais d'emigració

Total ( en milers )

 

País d'immigració

Total ( en milers )

 

 

 

 

 

AMÈRICA

 

 

 

 

EUROPA

 

Argentina

6405

 

 

Brasil

4431

Alemanya

4889

 

Canadà

5206

Àustria-Hongria

5196

 

Cuba ( 1901-1932 )

857

Bèlgica

193

 

Estats Units

32244

Dinamarca

387

 

Guadalupe ( 1856-1924 )

42

Espanya

4653

 

Guinea Holandesa ( 1856-1931 )

69

Finlàndia (1871-1932 )

371

 

Indies Occidentals Britàniques ( 1836-1932 )

1567

França

519

 

Mèxic ( 1911-1931 )

226

Illes Britàniques

18020

 

Paraguai ( 1881-1931 )

26

Itàlia

10092

 

Terranova ( 1841-1924 )

20

Malta ( 1911-1932 )

63

 

Uruguai ( 1836-1932 )

713

Noruega

854

 

TOTAL ( Amèrica )

53826

Països Baixos

224

 

 

Polònia ( 1920-1932 )

624

 

OCEANIA

 

Portugal

1805

 

 

Rússia

2253

 

Austràlia ( 1861-1932 )

2913

Suècia

1203

 

Fiji ( 1881-1926 )

79

Suïssa

332

 

Hawaii ( 1911-1931 )

216

TOTAL ( Europa )

51696

 

Nova Caledònia ( 1896-1932 )

32

 

 

Nova Zelanda ( 1851-1932 )

594

ALTRES PAÏSOS

 

 

 

 

ÀFRICA

 

Índia Britànica

1194

 

 

Cab Verd ( 1901-1927 )

30

 

 

Japó

518

 

Illa Maurici ( 1836-1932 )

573

Santa Helena ( 1896-1924 )

12

 

Illes Seychelles ( 1901-1932 )

12

 

 

Sud-àfrica ( 1881-1932 )

852

TOTAL GENERAL

53450

 

TOTAL GENERAL

59187

Font: Carr-Saunders A.M., World population, Oxford University Press, 1936, p.49.

3. Conclusions:

Així doncs, les migracions internacionals eren en general un vast moviment de població de l'agricultura cap a la industria, facilitat gracies a la ma d'obra lliure provinent del cultiu de terra.

Com es pot observar, durant el segle XIX, es pot dir que canviar de país per qüestions laborals era relativament fàcil. Això queda reflectit en el que es va dir a la Conferència Internacional de Migracions: “ Afirmem el dret de tot home a la llibertat fonamental que li concedeix cada nació civilitzada d'immigrar, emigrar i disposar de la seva persona i del seu destí como li vingui de gust”.

Les migracions internacionals del segle XIX van ser de gran importància pel que fa a volum, la diversitat dels llocs de procedència i, sobretot, per l'important paper que van tenir en el procés de desenvolupament econòmic. Els importants canvis demogràfics que van ocasionar aquestes migracions crec van contribuir molt a l'actual superpoblació del planeta.

Pel que fa a la meva opinió, haig de dir que com sempre els països desenvolupats van aprofitar aquest fenomen per treure'n profit a costa dels països en via de desenvolupament i a costa dels milions d'emigrants pobres que no van tenir altre remei que abandonar casa seva en condicions penoses i, molts cops, a través d'horribles travessies a bord de vaixells que no podien ni navegar. Els països desenvolupats, van aprofitar per invertir en els països receptors d'emigrants i concedir-los préstecs. A més també els hi venien materials per poder industrialitzar-se.

A més també crec que en els textos on s'estudia la emigració internacional del segle XIX no es parla gaire dels penosos contractes de treball que signaven molts emigrants dels països asiàtics. Aquests contractes, en molts casos no diferien gaire de l'esclavitud. A més, a la bibliografia trobada crec que no es fa pràcticament referència als emigrants i molts cops esclaus Africans que també van tenir un paper important en el segle XIX. Tampoc es parla de les violentes manifestacions que es van produir en molts llocs en contra dels emigrants.

Per la resta, la meva opinió sobre el tema de l'emigració al segle XIX és que va ser un fenomen que potser esta bastant oblidat o la gent no en té gaire coneixement però va ser molt influent en el procés d'industrialització i en l'actual situació de molt països del món. També penso, que s'hauria de recordar, sobretot a aquelles persones europees que estan en contra dels emigrants o que tenen actituds racistes, que tothom pot tenir necessitat d'emigrar del seu país i que segurament familiars seus de generacions anteriors es van veure obligats a emigrar, contribuint d'aquesta manera al seu actual nivell de vida. Destaco doncs, la meva admiració pel gran esforç i treball dels emigrants.

Bibliografia:

  • KENWOOD, A.G i A.L, LOUGHEED. Història del desarrollo económico internacional. Barcelona: Ediciones Istmo, S.A.

  • BRINLEY, Thomas. Migración internacional y desarrollo económico. 1961 Publicat per la UNESCO. Collecció: Población i cultura.

  • LEANDER, Birgitta i Mario LEANDER. Europa, Asia y África en América Latina y el Caribe. 1989 Editorial: siglo XXI.

  • CAMERON, Rondo. Història econòmica mundial. 2a. ed. Madrid: Editorial Alianza S.A.

ÍNDEX

  • Introducció al tema.

  • Desenvolupament.

  • Conclusions.