Métodos de ciencia social

Pluralismo metodológico. Científicos sociales. Dimensiones multimetodológicas. Paradigma constructivista. Deducción, inducción. Sincronía, diacronía. Objetividad, subjetividad

  • Enviado por: Zoé
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 7 páginas
publicidad

Treball de MÈTODES DE RECERCA SOCIAL:

En aquest treball es pretén fer una ressenya sobre l'article El pluralisme metodològic com a posicionament de partida. Una primera valoració del seu ús a la recerca social., de Màrius Domínguez i Andrés Coco. Per fer-ho explicarem breument el tema de que tracta l'article incidint en els aspectes innovadors que aporta a la recerca social i en les seves característiques principals.

Per començar, s'hauria de tenir clar el concepte de que la ciència social és i ha estat una ciència multiparadigmàtica. Això vol dir que existeix una multiplicitat de formes de contemplar i conceptualitzar la realitat social i d'accedir-hi. Un altre concepte a tenir clar és que la legitimació del mètode emprat per fer la recerca social implica, a més de la necessitat de coherència entre els aspectes metateòrics i empírics, una adaptació d'aquest mètode a l'objecte d'estudi, essent la seva aproximació teòrica la que inspira la construcció del mètode i l'estratègia d'aproximar-nos-hi. El punt de partida és que cada mètode revela diferents aspectes de la realitat social i que aquesta es caracteritza per una gran complexitat. Aquests dos fets porten a inferir que la combinació de diversos mètodes permet una major i millor proximitat a aquesta realitat complexa. La idea bàsica de tot això és que al pluralisme cognitiu requerit per la multidimensionalitat de l'objecte d'estudi de la sociologia li ha de correspondre necessàriament el consegüent pluralisme metodològic. D'això es desprèn la necessitat de seguir un pluralisme metodològic que diversifica els mètodes d'aproximació, descobriment i justificació en atenció a la dimensió de la realitat social que estudia, amb el benentès que això no implica la negació o trivialització del mètode, la seva concepció anàrquica; sinó al contrari, la garantia de la fidelitat a l'objecte i la negativa a la seva reproducció mecànica, a considerar-lo com naturalment donat, de la mateixa forma que ens és donat en el món físic i natural.

Això ens du a parlar del pluralisme metodològic en sociologia, que fa que ens n'adonéssim de que, tant en les investigacions socials, com en els departaments universitaris, com en les empreses i institucions, existeix una clara separació entre les orientacions quantitatives i les qualitatives. A això també se li ha d'afegir que la gran majoria de recerques socials que apliquen un disseny multimètode i pluralista no són més que juxtaposicions desordenades o absurds agrupaments tècnics, lluny de l'aplicació dels principis de prudència metodològica i d'utilitat.

Les actituds dels científics socials davant la realitat metodològica es poden dividir entre aquells que segueixen la lògica de la distinció i els que es guien per la lògica de la convivència. En el primer cas s'estableix una actitud de diferenciació jeràrquica: tan sols una de les metodologies és vàlida per analitzar la realitat social. Des de la lògica de la convivència es valoren les possibilitats que ofereix cada una de les metodologies respectant les seves diferents aportacions. Per tant, depenent del problema i de les dimensions d'estudi s'haurà d'emprar un tipus o altre d'aproximació metodològica. Aquesta actitud pot portar a diferents posicionaments. D'una banda, el segregacionista, que, tot i acceptar ambdós mètodes, percep cada un d'ells com centrat en certes temàtiques, sense apostar, doncs, per la seva fusió. D'altra banda, l'estratègia de la integració implica el reconeixement de la utilitat de cada mètode en el seu àmbit i la idoneïtat de la seva complementació per a l'estudi de molts fenòmens socials.

En el text es plantegen també dues idees principals. La primera és la necessitat d'adoptar una posició estrictament metodològica en la integració multimètode de les dues grans orientacions, la qualitativa i la quantitativa, en el sentit que aquesta integració es dugui a terme només quan sigui possible integrar en el disseny de la recerca les orientacions metateòriques i els atributs de les tècniques que es pensen emprar. La segona, és la necessitat d'un replantejament de les orientacions qualitatives i quantitatives, és a dir, d'efectuar una deconstrucció relativa de la divisòria entre ambdues aproximacions sobre la base de certes dimensions metodològiques. Seguint l'argumentació dels principis de prudència i d'utilitat, s'han de plantejar les diferències existents entre els atributs o dimensions que caracteritzen la perspectiva qualitativa i la quantitativa. Aquesta deconstrucció no implica una indiferència entre les dues grans orientacions ni tampoc una radical separació entre els trets que s'atribueixen a cada una d'elles. S'accepten les diferències, però no d'una manera absoluta ni com a úniques alternatives possibles.

Arribat aquí, sen's planteja una qüestió clau, que és si la legitimitat de la integració de mètodes depèn en gran manera del vincle que s'estableixi entre paradigmes i tècniques d'investigació social. En el text es defensa que les possibilitats d'integració únicament es poden solucionar en el pla metodològic, ja que s'evita així tant el risc d'un discurs de fonamentalisme paradigmàtic com el d'un pragmàtic relativisme tècnic.

Si ens situem en una posició de paradigmes i els entenem com un sistema bàsic de creences basat en assumpcions que han de respondre a la qüestió de la forma i natura de la realitat (ontològica), de la natura entre el subjecte cognoscitiu i el que pot ser conegut (epistemològica), i de la manera en que l'investigador s'ocupa de descobrir allò que cadascú creu que pot ser descobert (metodològica), no concebem la vinculació entre paradigma i mètode d'una manera rígida, ja que la realitat social no presenta una única naturalesa. Tal com han assenyalat alguns autors, no existeix una correspondència estricta entre cada tècnica d'observació i el seu corresponent paradigma. Tal vincle gairebé no existeix a la pràctica, ja que és en realitat una mera convenció.

Tot seguit esmentarem les característiques principals d'alguns paradigmes que es poden emprar per fer una recerca social.

1. Paradigma constructivista:

- Relativista en la qüestió ontològica: no existeix una realitat única, tangible i fragmentable, sinó que es construeixen socialment i expariencial com a construccions holístiques delimitades en el significat, intrapersonalment i interpersonalment, conflictes i dialèctiques.

- Subjectivista interactiu: el coneixement és resultat d'un procés interactiu amb la realitat social i té un caràcter personal, subjectiu i idiogràfic.

- Hermenèutic i dialèctic: es centra en l'elaboració i reconstrucció dels processos socials en un caràcter interpretatiu i atén tant les construccions de l'investigador com la construcció social dels actors.

2. Paradigma d'investigació postpositivista:

- Realístic crític: la realitat social existeix fora de la ment dels subjectes; ha de sotmetre's a un examen crític tan ampli com sigui possible amb l'objectiu de descobrir i articular lleis naturals que determinen els fenòmens.

- Objectivista: la relació amb l'objecte de coneixement és neutral i lliure de valors, essent aquest l'ideal regulatiu.

- Intervencionista i manipulador: es tracta d'una metodologia que permet controlar i mesurar millor les relacions entre variables, emprant mostres, quantificació i anàlisis quantitativa.

3. Paradigma crític:

- Realista històric: la realitat social ha d'estar conformada per les categories dels factors socials, polítics, culturals, econòmics, ètnics i de gènere, i després ha de ser redefinida en una sèrie d'estructures preses ara com a reals, és a dir, naturals i immutables.

- Subjectivista: rebutja la neutralitat de la ciència, ja que la ideologia condiciona la relació entre subjecte i objecte, acceptant els valors d'una manera explícita i l'autorreflexió crítica en els processos de coneixement.

- Participatiu: pretén que les persones implicades es comprometin i impliquin en el procés d'investigació, propiciant un diàleg dialèctic intersubjectiu.

A pesar d'això, és fonamental saber que els paradigmes no constitueixen el determinant únic de l'elecció dels mètodes. S'han de barrejar i acomodar els atributs dels diferents paradigmes per aconseguir la combinació que resulti més adequada al problema d'investigació i als mitjans amb què es compta en les diferents fases de la investigació.

Un cop plantejat aquest pluralisme paradigmàtic, s'ha de plantejar un perfil metodològic, és a dir, quines són les dimensions de la investigació que el caracteritzen i el defineixen. En aquest sentit, el perfil metodològic es diferencia del paradigmàtic en el fet que el primer és més concret i operatiu, però tenint en compte que aquest és deutor de l'aproximació paradigmàtica. És necessària, per tant, una coherència interna entre ambdós aspectes. La legitimació del mètode requereix, a més, una adaptació a l'objecte d'estudi. Dit amb exactitud, és l'aproximació teòrica a l'objecte, a la dimensió de l'objecte escollida, i no l'objecte en sí mateix, el que inspira la construcció del mètode.

Donada la varietat d'opcions existents si es tenen en compte els nivells metateòric, teòric i empíric, en la recerca sociològica s'ha donat una important simplificació, establint-se al llarg de la història de la disciplina una bàsica dicotomia metodològica mitjançant la qual s'ha distingit entre les orientacions quantitatives i qualitatives en la investigació social. Simplificació i reducció metodològiques que, tot i que es pot posar en dubte la seva legitimació, queden justificades per l'afavoriment de l'especialització i de la qualificació dels investigadors socials i per les necessàries coherència i integració entre els nivells metateòric, teòric i empíric.

Aquesta reducció, però, també té les seves limitacions. Les més importants són l'ocultació d'altres possibilitats metodològiques i l'aplicació convencional i acrítica de les metodologies per part dels investigadors.

L'aposta feta en aquest article per ambdós autors és que s'ha de superar aquesta estricta dicotomia i simplificació entre ambdós corrents metodològics: el qualitatiu i el quantitatiu. Per tal que aquesta superació dicotòmica deixi pas a plantejaments de dissenys d'investigació multimètode que integrin les diferents orientacions, es fa necessari un replantejament d'aquestes. Aquest replantejament s'ha de dirigir cap a una deconstrucció d'ambdues metodologies que redefineixi tant els criteris bàsics de caracterització com l'estructura de relacions excloents que sostenen i legitimen la mateixa dicotomia.

Tot seguit, passem a parlar sobre les dimensions que caracteritzen aquest perfil metodològic, que són sis.

1. Sincronia-diacronia: la perspectiva del temps (estàtica o dinàmica).

2. Extensió-intensió: la perspectiva de l'espai o la delimitació de l'objecte d'estudi (amplitud o intensitat).

3. Objectivitat-subjectivitat: el punt de vista des del qual l'investigador observa (intern o extern al lloc que ocupen els subjectes investigats).

4. Anàlisi-síntesi: mode de conceptualitzar la natura de l'objecte, ja sigui com un conjunt de parts estudiades per separat, ja sigui com a unitat indissoluble i relacional de components.

5. Deducció-inducció: el procés de construcció teòrica, indicada des de l'extrem metateòric o hipotètic, o des de l'extrem empíric o observacional.

6. Reactivitat-neutralitat: la relació i el tipus d'influència entre la tècnica i el fenomen a estudiar.

El paradigma constructivista, des d'una posició metateòrica, sosté la indissoluble polarització de les sis dimensions. En una perspectiva contrària, des de l'interaccionisme simbòlic, ens és oferida una imatge de la investigació social que combina elements polars de les dimensions pures que s'han assenyalat. Tot i que, si a partir d'aquest conjunt de dimensions s'analitzen investigacions socials, es pot concloure que l'adscripció fixa d'uns trets als estudis d'orientació qualitativa i d'altres a la quantitativa no es correspon amb la realitat. Per això es considera que la denominació tècnica qualitativa o tècnica quantitativa no és exacta, sinó que serà sempre molt més precís definir l'orientació metodològica que inspira la concreta aplicació d'una determinada tècnica.

La posició que es defensa en aquest escrit és més bé que les dimensions pures no poden ser vistes com a pols oposats, sinó més aviat com a gradients.

I respecte a la integració metodològica en sí, es poden establir tres tipus d'estratègies: complementació, combinació i triangulació.

Amb l'estratègia de complementació, en un mateix estudi s'obtenen dues imatges, dues dimensions diferents de la realitat social. L'una procedeix de mètodes d'investigació qualitatius, i l'altra, de mètodes d'investigació quantitatius, cosa que dóna lloc a una doble i diferenciada visió, a la vegada que complementa el coneixement d'aquests, sense pretendre cap tipus d'encavallament, ja que tant els propòsits com els resultats d'ambdós mètodes són diferents.

En l'estratègia de combinació es tracta d'integrar subsidiàriament un mètode, ja sigui el qualitatiu o el quantitatiu, en l'altre, per tal de donar força a la validesa de l'últim, compensant les seves debilitats mitjançant la incorporació d'informacions que provenen de la fortalesa de l'altre mètode.

En l'estratègia de la triangulació es tracta d'emprar ambdues orientacions per al reconeixement d'un mateix i idèntic aspecte de la realitat social. Es pretén l'encavallament i la convergència dels resultats, intentant reforçar-ne la validesa. S'estudia la mateixa dimensió de l'objecte d'estudi, observada o mesurada amb dos instruments diferents. Així doncs, s'aposta per la integració dels mètodes, però dubtant que puguin mesurar el mateix aspecte. Aquesta estratègia diferencia entre: triangulació de dades (ampliació de les dades de que hom disposa), triangulació d'investigadors (contrast de les observacions així com de les interpretacions), triangulació de metodologies (tant intramètode com intermètode) i triangulació teòrica (integrant en el disseny de la investigació múltiples perspectives teòriques que puguin contrastar-se adequadament amb un mateix conjunt de dades).

Per acabar d'especificar els dissenys multimètode, aquests es caracteritzaran en les dimensions multimetodològiques, en les estratègies d'integració que s'adoptin i en la fase concreta de la recerca on es du a terme aquesta integració metodològica.

La conclusió que, personalment, he extret d'aquest article és que per a fer una bona recerca social, amb unes bones bases, es necessita emprar un pluralisme metodològic per a poder abordar el tema des de totes les seves vessants i així abarcar tots els aspectes possibles. Els mètodes que utilitzéssim han de ser diversificats i, un cop obtingudes les conclusions de cada un d'ells, aquestes s'han de fusionar per així poder arribar a una conclusió general que les integri i que sigui el màxim completa possible abordant aspectes que, si haguéssim utilitzat un sol mètode, segurament no haguéssim pogut obtenir.