Memento; Christopher Nolan

Cinematografía # Personatges. Història. L'espectador. L'argument. L'ordre temporal. Narració clàssica

  • Enviado por: Gemma Gassó
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 9 páginas
publicidad
publicidad

Introducció

Quan es van obrir els llums de la sala de cinema vaig poder observar la cara d'estupor de la majoria del públic. Molts encara no es creien que la pel.lícula hagués acabat d'aquella manera i es resignaven a abandonar la seva butaca. Els comentaris generals no tractaven sobre valoracions de la pel.lícula sinó que la majoria de la gent intentava aclarir què és el que havia passat al final de la pel.lícula (no de la història, es clar). I és que podriem dir que Memento es una pel.lícula on l'espectador ha de posar tot el seu esforç i atenció per a poder avançar i retrocedir en la història que presenta Christopher Nolan, el seu director. No es tracta només d'asseure's en una butaca i engolir un munt d'imatges i sons passivament, sinó que es tracta d'una història on l'espectador necessita posar a prova la seva intel.ligència i la seva memòria.

Per què fer un treball sobre una pel.lícula com Memento? Aquest és un film complicat, amb un desenvolupament enrrabassat mitjançant continuats flash-backs que dificulten la comprensió de la història. Però precisament per aquest motiu Memento em crida tant l'atenció ja que feia molt de temps que no sortia de la sala del cinema amb aquesta sensació i amb la necessitat de reconstruir tota la història per tal d'acabar de comprendre-la.

Una pel.lícula diferent

Memento és una de les poques pel.lícules de les que es pot explicar que un dels personatges és assassinat al final de la història sense desvetllar cap informació rellevant. Però s'ha de remarcar que es tracta del final de la història i no del final de la pel.lícula. Memento comença on la història acaba, amb seqüències de flash-back que ens transporten continuament endarrera en el temps. Així que la primera escena que veiem és la de un assassinat però el que no sabem (i tampoc Leonard Shelby) és com ha passat i perquè.

La història s'explica al revès de manera que el públic pot veure cada escena de la mateixa manera que la veu Leonard: sense tenir cap coneixement sobre com s'ha produït . Però tot i la confusió que es pot crear als primers minuts de la pel.lícula, l'espectador s'acostuma a aquesta tècnica on Nolan es dedica a repetir les seqüències per tal d'anar reconstruint la història.

Memento és una història interpretada per pocs personatges. Hi ha un protagonista i dos personatges més que són decisius en la construcció de la trama. El fet que hi hagi pocs personatges permet construir i deconstruir les trames de cada un. És a dir, dóna el temps necessari per a que la història de cada personatge es pugi construir al revés.

Un altre aspecte important dels personatges és que aquests s'ens presenten de forma enigmàtica i que tans sols els coneixem a partir del punt de vista del protagonista. Això ens fa advertir que no tothom és necessàriament allò que sembla. La malaltia de Leonard Shelby ens fa desconfiar de la resta de personatges ja que mai els podem arribar a conèixer. Si Shelby no pot confiar en ells, nosaltres tampoc; i, per exemple, mai arribarem a confiar en el personatge de Teddy a causa de la frase “don't believe his lies” que Shelby té anotada darrera la seva fotografia. Shelby només creu en ell mateix i quan aprén alguna cosa important l'apunta a les fotografies o es tatua el cos. Cada cop que perd la memòria i ha de mirar les seves notes per saber què és el que està fent, tot el que pot fer es confiar en que sabia de que estava parlant en el moment en que ho va apuntar.

L'espectador com a narrador

En el moment en que veiem Memento ens hem de preguntar des de quin punt de vista està narrada la història i quin paper té l'espectador. És evident que l'espectador juga un paper molt important en la història des del moment en que s'obliga al públic a identificar-se totalment amb el protagonista.

Des de quin punt de vista estem seguint la història? És Leonard Shelby qui ens guia a través dels seus records, reconstruint la seva pròpia història i sempre a partir del seu punt de vista. Ens hem de plantejar quina és la relació entre el procés narratiu i l'espectador, i el que és el mateix, entre Shelby i l'espectador. En el moment en que l'espectador s'identifica amb el personatge es produiex una relació de complicitat en la qual l'espectador dóna tota la confiança al protagonista i creu com a vertadera tota la informació que aquest li dóna per a reconstruir la història. L'espectador accepta el procés narratiu i, de la mateixa manera que Shelby, intenta recordar el màxim de detalls possibles per tal d'anar reconstruint la història que Shelby ha creat.

Christopher Nolan utilitza el tema de la pèrdua de memòria per tal de crear una nova forma de narració. L'audiència experimenta la pel.lícula a partir de flash-backs, coneixent només allò que Leonard sap, i es veu obligat a unir amb lògica les diferents pistes que Leonard li va donant.

Memento no es tracta d'una pel.lícula narrada a partir de plans subjectius; no es comparteix literalment la mirada amb algú que enquadra la realitat sinó que es segueix la història a partir de la observació del personatge i la informació que podem extreure a partir dels seus actes.

Tot i això, podriem dir que Memento es un film narrat en primera persona. Aquests tipus de pel.lícules expliciten la presència d'un punt de vista que guia la narració (en aquest cas el de Shelby). El narrador impregna el relat de sí mateix; ofereix una història i s'ofereix a sí mateix com al seu portador.

L'argument i la quantitat d'informació

Per tal d'analitzar una narració es pot començar amb les tàctiques de l'argument per presentar la informació de la història. Hem de veure com l'argument presenta la lògia, el temps i l'espai de la història.

Es pot dir que un argument ideal proporciona informació en la quantitat “correcta” que permet la construcció coherent de la història. A partir d'aquest punt de referència, podem distingir un argument que subministra molt poca informació sobre la història i un argument que en subministra massa.

Aquesta divisió pot ser molt clara per a les pel.lícules que tenen una narrativa clàssica, però en el cas de Memento, res és tan sencill. L'argument ens proporciona poca o molta informació? Hi ha moments de la pel.lícula en els que ens sembla que tenim massa informació per assimilar de cop. Per altra banda, a vegades sembla que s'ens estigui amagant algun tipus d'informació. I això ens passa perquè és massa difícil ordenar mentalment la informació que estem rebent. No es tracta de si ens en donen poca o massa sinó la manera com ens la mostren.

En altres films, la quantitat d'informació és un fet rellevant, ja que si aquesta ens va arribant d'una manera ordenada, la podem anar assimilant i d'aquesta manera construir la història. Algunes pel.lícules, com per exemple, les de detectius, juguen amb l'escassetat d'informació però sempre dónen la suficient per tal que el protagonista o l'espectador puguin resoldre el crim. En el cas de Memento, no és tan important la quantitat d'informació que necessitem per construir la història, sinó el fet que ens costa ordenar aquesta informació.

Memento juga amb la repetició de la informació d'una manera desordenada i aquest fet provoca que sigui difícil la seva assimilació. I és que en realitat la informació de la que disposem és més aviat escassa, ja que es tracta de la mateixa de la que disposa el protagonista. Només sabem allò que veu Shelby i allò que té a les seves notes i als seus tatuatges. Només en alguns moments disposem d'una informació complementària; quan es reconstrueixen les sequències des d'un punt de vista diferent i obtenim una informació que el protagonista desconeix.

La repetició de la informació pot elevar la curiositat i el suspens, obrir o tancar llagunes, dirigir a l'espectador cap a les hipòtesis més probables o cap a les menys probables i retardar la revelació de la sol.lució.

Només alguns tipus de repeticions són comunes en el cinema corrent. Un aconteixement pot relatar-se un nombre indefinit de vegades, però normalement només es representa en una ocasió. En el cas que la història es representi de nou, la repetició està subjecta a riguroses regles narratives. Moltes vegades, la repetició d'una seqüència es justifica perquè treu a la llum informació suprimida o ignorada en la primera oportunitat.

L'ordre temporal

El desenvolupament d'una història està formada per una sèrie d'accions cronològiques i l'argument pot seguir aquesta cronologia o barrejar els aconteixements. L'exemple més clar és el flashback , en el qual un aconteixement previ de la història es col.loca més tard en l'argument.

És bastant comú que un argument representi els aconteixements de la història relatant-los sense cap ordre. Freqüentment els diàlegs dels personatges fan això. Per una altra banda, el flashback i també el flashforward són representacions d'un episodi de la història. En la majoria de films, la narració reordena l'ordre de la història, principalment a través d'explicacions verbals. En canvi, és menys usual trobar a l'argument escenificant aconteixements de la història fora de la seqüència cronològica, és a dir, utilitzant flashbacks i flashforwards.

Això és el que podem dir d'una pel.lícula que segueix un ordre narratiu que considerem normal. Però en el cas de Memento, totes les regles es trenquen. Memento està construida totalment a partir de flashbacks i flashforwards, i és que arriba un moment en què ja no sabem si la història està anant endavant o endarrera.

Les manipulacions de l'ordre de la història ofereixen diverses possibilitats narratives. Seguir fidelment l'ordre de la història centra l'atenció del públic en els aconteixement futurs, creant l'efecte de suspens que es característic de la majoria de films narratius. D'altra banda, posposar la representació d'alguns aconteixements de la història també sol crear curiositat.

L'orde amb què està narrada Memento és el més sorprenent d'aquesta pel.lícula i el que la fa tan complexa en alguns moments. La pel.lícula està construida com un puzzle, del qual s'ens van donant les peçes desordenadament per tal que l'intentem recomposar.

La narració clàssica VS Memento

En el cinema de ficció ha conseguit predominar un mode de narració. L'exemple més clar d'aquest tipus de narració és l'utilitzat en les pel.lícules clàssiques de Hollywood. Aquest tipus de pel.lícules presenten individus definits que lluiten per resoldre un problema clarament indicat o per aconseguir uns objectius específics. En el transcurs d'aquesta lluita el personatge entra en conflicte amb altres o amb circumstàncies externes. La història acaba amb una victòria decisiva o una derrota, la ressolució del problema o la consecució dels objectius.

Aquest model clàssic és el que és considerat normal en la nostra cultura a l'hora de desenvolupar una història. El cinema clàssic es basa en l'establiment d'una situació inicial que s'altera i que ha de tornar a la realitat. Aquesta és una formula que podem trobar al llarg de la història del cinema i que apareix en els manuals sobre guió de Hollywood.

Pel que fa a la divisió de la història, en el cinema clàssic l'argument està dividit en segments. La narració de Hollywood marca clarament les escenes segons un criteri neoclàssic: unitat de temps, d'espai i d'acció. Aquestes escenes són tancades espacialment i temporalement però obertes causalment. Les escenes serveixen per fer avançar la progresió causal i obrir nous desenvolupaments. Normalment es deixa un línia d'acció en suspens per tal de motivar canvis en la següent escena. Les tècniques fílmiques actuen per tal de fer funcionar l'estructura causal de l'escena.

Un dels factors més importants de la narrativa clàssica és la transmissió de la informació de la història per part del personatge, de manera que els cossos i les cares es converteixen en els punts focals d'atenció.

Un altre factor típic és el fet de construir un temps i un espai coherents per a l'acció de la història. La narrativa clàssica afavoreix un estil que lluita per aconseguir la major claretat possible.

Vist tot això, podem dir que Memento seria l'exemple perfecte d'anti-classicisme. La principal característica de Memento es que trenca amb totes aquestes regles que han estat utilitzades durant anys en la història del cinema.

En primer lloc, Memento no comença amb la exposició d'un problema o una situació inicial que s'altera, sinó tot al contari. Podriem dir que comença amb la sol.lució al conflicte, tal com s'anomenaria en el cinema clàssic, ja que en la primera seqüencia de la pel.lícula trobem el desenllaç de la història.

El personatge que ens presenten tampoc és l'arquetip del personatge hollywoodià, ja que és un personatge poc definit, del qual s'ens dona molt poca informació. Al llarg de tota la pel.lícula només arribarem a saber que el seu objectiu és matar l'home que va assassinar la seva dona i que té un problema de memòria que dificulta la persecussió d'aquest objectiu.

Pel que fa a la divisió de la història, Memento tampoc segueix l'estil clàssic. És clar que està dividit en seqüències però aquestes no aporten a la història el mateix que en les narracions clàssiques. En cap moment les seqüències segueixen un ordre causal i, al contrari del que passa en el cine clàssic, no es deixa una línia argumental en suspens que pugi motivar canvis en la següent seqüència, ja que la pròxima seqüència sera una anterior en la història. Les divisions venen marcades per les pèrdues de memòria del personatge. És a dir, les seqüències duren aproximadament el que triga Leonard Shelby a perdre la memòria.

Tant en Memento com en moltes altres pel.lícules que no s'inscriuen dins l'estil clàssic, podriem dir que el paper del personatge canvia en referència al del cinema clàssic. Aquest deixa de tenir tanta importància i no primen els plans del cos i el rostre, perquè no serà sempre el personatge qui doni informació sobre la història sinó que en molts casos són les seves accions qui ho fan. En el cas de Memento, encara que l'espectador segueix la història des del punt de vista del protagonista, no és aquest directament qui dóna la informació sinó que s'utilitzen altres mètodes. Per exemple, les fotografies i les notes de Shelby són el que van donant la informació que serveix per construir la història.

I si el que vol el cinema clàssic en última instància és aconseguir la major claretat possible, podriem dir que Memento intenta aconseguir tot el contrari. En cap moment de la història s'intenta situar l'espectador en el temps, sinó que el que es fa és desituar-lo i fer-lo perdre en la història. El conflicte, el desenvolupament, el final... tot es mostra barrejat i sense cap ordre aparent; trencant totes aquelles normes que estem acostumats a seguir en una pel.lícula. Però això no és perquè sí, sinó que l'argument de la història ho demana. En el moment en que ens posem a la pell del personatge no hi ha una altra manera més pròxima a la seva realitat que la forma en la que està narrada la història. El fet de seguir la història a través de curts instants de memòria ens fa aproximar-nos encara més al personatge, perquè ens fa veure la realitat tal com ell la veu. La diferència està en que nosaltres podem tornar enrera en la història a través dels flashbacks i Leonard no.

L'estructura narrativa de Memento sorpren l'espectador i fa que aquest trigui una estona a comprendre com està narrada la història. Això és normal si tenim en compte que estem acostumats a la narració clàssica. Davant d'un film clàssic, l'espectador arriba ben preparat. La configuració general de l'argument i la història es plasmaran en un individu orientat cap a una activitat determinada. L'espectador coneix les figures estilístiques més probables i ha interioritzat el desenvolupament de les línies causals i ha aprés a extreure les relacions de causa-efecte. Ara bé, davant de Memento, tot el que haviem aprés fins ara no ens serveix de res i hem d'aprendre a mirar la pel.lícula d'una altra manera.

Bibliografia

BORDWELL, David. La narración en el cine de ficción, ed. Paidós, Barcelona 1996.

CASSETTI, Francesco. Teorías del cine, ed. Cátedra, Madrid 1994

GAUDREAULT, André; JOST, François. El relato cinematográfico, ed Paidós, Barcelona 1995.

1