Portada..................................................... pàg.1

El llibre tracta de la supervivència de dos joves després d'haver-hi una aniquilació per part d'uns plats voladors i ser pràcticament els únics supervivents i també de les relacions que s'estableixen entre ells dos.

El seu títol Mecanoscrit del segon origen significaria alguna cosa així com “escrit a mà del segon origen”. Això d'escrit a mà es correspon a que, per tal de fer més creïble la història i que el lector se la cregui, al darrer capítol (“És l'Alba la mare de la humanitat actual?”) l'imaginari transcriptor dels Quaderns, ens afirma que el mecanoscrit fou trobat fa més de quatre mil anys. En quant a això de segon origen ens vol corroborar que l'Alba és la mare de la humanitat actual (del “segon origen”) i que nosaltres ens situam més o manco a l'any set mil.

La història comença quan l'Alba, una noia de 14 anys, veu que uns nois n'estan apallissant a un altre pel simple fet de tenir el color de la pell negre. Ella, va a ajudar al pobre noi (que s'estava ofegant dins l'aigua) i en aquell moment van passar uns platets voladors que van aniquilar-ho tot excepte a l'Alba i al Dídac, el noi que apallissaven (de 8 anys)

Després, van anar cap a Benaura (el seu poble) i en veure que tot estava destrossat i que aparentment no quedaven supervivents van decidir d'anar a viure al bosc, ja que al poble hi començaria la descomposició dels cossos.

Tots dos van agafar provisions i se'n van anar del poble a una cova on van passar un any més o menys. Van condicionar la cova com si fos una casa i durant el temps que s'hi estaren, anaven al poble per agafar provisions i materials, aprofitaren per llegir llibres (l'Alba de medicina i en Dídac de mecànica) i l'Alba es va rompre la tíbia, però es va poder recuperar.

Un dia, quan estaven explorant el bosc, van veure una masia en la qual s'hi van instal·lar, van trobar gallines i les prepararen per poder agafar els ous. En aquella masia van cultivar el camp per tal d'alimentar-se, ja que el menjar de les botigues no aguantaria per sempre en bones condicions o s'exhauriria.

Durant aquell temps que s'estaren a la masia, els van passar gran quantitat de coses: un dia van veure cinc maquines voladores de les quals van deduir que eren naus de reconeixement, però per sort van aconseguir de despistar-les; en Dídac va agafar una malaltia (el xarampió) però també es va recuperar gràcies a l'Alba i al seu llibre de medicina que llegia en el seu temps lliure. També van veure a un extraterrestre rondant per la masia, al qual van matar i li van treure una arma que portava i després d'això van pensar que era millor tornar a la cova, ja que potser altres extraterrestres anirien allà per buscar al seu company.

Desprès d'un temps d'estar-se, tornaren a la masia per agafar el tractor i anaren a visitar les poblacions properes podent veure l'abast de la catàstrofe. De mica a mica es van anar acostant a Barcelona, on entre d'altres coses es van crear una mena de casa, (amb una roulotte, un camió com a rebost, etc.) s'apoderaren d'un jeep que els seria més còmode, van anar a buscar llibres i en salvaren per a les futures generacions, improvisaren una mena de biblioteca, trobaren uns quants supervivents que passat aquell temps ja havien mort o s'havien suïcidat, iniciaren la gravació d'un documental, van fer l'amor per primer cop i també emprengueren un viatge per la mediterrània amb un vaixell. En aquest viatge, tres homes van voler matar a en Dídac, l'Alba es va quedar embarassada, van trobar una altra supervivent que estava boja, etc.

Quan van arribar de nou a Barcelona, al cap d'un cert temps, l'Alba (que ja tenia 18 anys) va parir amb l'ajuda d'en Dídac (ja de 12 anys) i al seu fill li van posar de nom de Mar. I un dia, a en Dídac se li va ocórrer que amb el motor dels avions podrien fer electricitat i, mentre la jove es va quedar a la roulotte amb el seu fill, en Dídac va anar a la biblioteca a buscar-ne informació. L'Alba, en veure que el noi tardava tant, va anar a buscar-lo i va veure que s'havia quedat enrunat, en Dídac havia mort.

El llibre està dividit en cinc capítols anomenats Quaderns, d'unes trenta pàgines més o menys cadascun i de tres pàgines finals escrites per l'editor. Els quaderns tenen un títol i són per ordre: “Quadern de la destrucció i de la salvació”, “Quadern de la por i de l'estrany”, “Quadern de la sortida i de la conservació”, “Quadern del viatge i de l'amor” i “Quadern de la vida i de la mort”. Aquest títol està relacionat amb el que succeirà durant el capítol, és a dir, es tracta del tema de cada Quadern.

Al costat del títol, a cada capítol, hi apareix TT/__ .El número que hi apareix al costat fa referència al temps transcorregut, per tant si ens indica I serà l'inici, 2, transcorregut un any, 3, dos anys, 4, tres anys i 5, quatre anys. A part d'això també podem observar com davant cada fragment hi apareix un número entre parèntesis i aquest correspon a cada subapartat del capítol. A cada un dels capítols hi ha entre cinquanta i seixanta subapartats. Així és com s'aconsegueix mantenir un rigorós ordre en la història, sense salts temporals ni estructurals.

El darrer apartat consisteix en una reflexió de l'editor per tal de crear un joc amb el temps de l'obra i el del present.

Els personatges principals són els dos joves supervivents de Benaura: en Dídac i l'Alba, ja que totes les accions i tot el que succeeix a l'obra ocorre entorn ells dos, és a dir, ells són el centre de la història i tot el demés gira al seu voltant.

En quant a ells dos, crec que tots dos igualment protagonistes, però sempre destaca una mica més l'Alba (tot i que hi ha capítols que estan dedicats una mica més a un personatge que a l'altre) perquè sempre que comença un nou Quadern, l'anomena a ella. També destaca perquè es te en compte el seu gran canvi ja que, a cada inici, es repeteixen les seves característiques i després, al final es fa destacar que ja s'ha tornat una dona i que està prenyada. També, segons la meva opinió, crec que l'Alba és la que destaca una mica més que en Dídac perquè ella és com la mare d'ell, és com si ella fos la ment dels dos, la que vol tirar endavant i la que ajuda a fer-ho.

Els noms dels dos joves són de gran significat. L'alba és l'inici d'un nou dia, i a mi l'aurora d'un nou dia em produeix serenitat, esperances, dóna força per a seguir endavant, etc. i l'Alba és una noia així, molt serena, no és somniadora, té molts plans de futur, ganes d'emprendre nous reptes, amb molta força per seguir endavant i amb les idees clares. Dídac pot estar relacionat amb el terme didacos (del grec) que podria significar “didàctic” i ell es qui durant tota la obra (des dels vuit fins als dotze anys) és ensenyat i educat, sobretot per l'Alba.

L'Alba físicament és una noia que a la història deu tenir grans canvis en el cos ja que està en plena adolescència. Al principi és una noia de catorze anys de pell blanca, cos senzill, bruna i verge que es transforma en una jove de divuit anys de cos esvelt, segueix sent bruna, amb pits, queda prenyada, etc. Psicològicament, és més o manco com he dit abans, una noia emprenedora, valenta, intel·ligent, simpàtica, que no li agraden les injustícies, solidària, etc.

En Dídac és un noi que se li deuen notar una mica els canvis de l'adolescència tot i que no tant com a l'Alba, ja que als nois els canvis són més tardans i que al principi de la història té vuit anys i quan mor en té dotze, per tant, com he dit abans, només es deuen notar una mica els canvis. Físicament, és un noi de pell negra, podem deduir que també és de cos senzill, bufó, etc. Psicològicament és un noi simpàtic, que sofreix injustícies pel seu color de pell, que aprèn i madura molt dia a dia i amb ganes d'aprendre el més possible.

Un mite és una tradició fabulosa entorn dels déus, herois, origen d'un poble, etc. o una idea presentada com a inqüestionable. És per això que crec que segons el llibre es tracta als personatges de mite perquè en l'obra se'ls tracta com a creadors del món actual, com l'Adam i Eva de la societat actual, els causants d'un gran canvi; igual com per exemple el Che Guevara o l'Elvis.

La història està contada en tercera persona per un narrador omniscient, que ho coneix tot sobre els personatges però que no apareix a la història. “Després davallaren, feblement il·luminats per l'encenedor que duia l'Alba i els llumins que de tant en tant feia petar el noi. [...]” pàg. 129. El temps verbal que el narrador utilitza és, clarament, el passat.

En tota l'obra, però, hi ha una excepció que és el darrer paràgraf on l'Alba parla i narra en primera persona i que consisteix en un tipus de reflexió del que podria passar en el futur. (tot i així el temps verbal segueix sent el passat)

“I jo, l'Alba, una mare de divuit anys, em vaig mirar en Mar, que plorava al bressol [...]” pàg. 223.

L'acció de la història (temps intern) ocorre en uns cinc anys més o menys ja que al principi diu “L'Alba, una noia de catorze anys [...]” i al final “L'Alba, una dona de divuit anys [...]”. També cal esmentar que en cada TT/_ transcorre un any. (i això es pot observar quan parla de les estacions, per exemple: “I una tarda que feien quatre volves de neu [...]” pàg. 78, “I a punt d'entrar a la primavera [...]”pàg. 86)

En quant al temps extern crec que és bastant complex ja que es crea un joc amb el present. Com he dit a l'apartat “Tema”, al darrer capítol per fer-ho tot més creïble (com succeeix també a El Lazarillo de Tormes) ens afirma que el mecanoscrit fou trobat fa uns quatre mil anys i que nosaltres ens trobem més o menys a l'any set mil. Sense aquest darrer capítol, nosaltres, pel mode en què descriu com són les cases, els cotxes, la vestimenta, etc. ens semblaria que està en el present, però amb el capítol darrer ja ens situa la història en el passat que no sabem exactament de quant temps es tracta, però un passat bastant llunyà.

Els llocs on viuen els personatges protagonistes són: primer a Benaura, el seu poble natal, a continuació, després de la catàstrofe, es traslladen a una cova que hi ha al bosc, lluny del poble. Seguidament, descobreixen una masia i hi van a viure, a continuació es veuen obligats a anar a viure un altre cop a la cova durant un cert temps, però després tornen a la masia, agafen un tractor i decideixen emprendre un viatge per veure si troben supervivents. Seguidament arriben a Barcelona on viuen en una roulotte, després decideixen fer un viatge pel mar explorant la mediterrània i viuen dins del propi vaixell i quan tornen, segueixen vivint a la roulotte.

Durant la història el narrador empra un llenguatge molt culte, algunes d'aquestes paraules que són més difícils d'entendre són:

Adés: En un temps passat o esdevenidor molt pròxim al present.

Apoplexia: Abolició brusca i simultània de totes les funcions cerebrals sense modificació essencial de la respiració i la circulació.

Bruna: Dit de l'individu de cabell bru (gris fosc, tirant a negre) i pell rica en pigment.

Enjogassats: Delitós de jugar, de fer entremaliadures, etc.

Enrastellar: Passar els fils d'ordit per entre les pues o palletes d'un rastrell.

Esberlar: Trencar alguna cosa en sentit de les seves fibres, segons la línia de mínima resistència.

Forc: Trena de joncs, espart, etc. on es subjecten per les cues una partida d'alls, de cebes, etc.

Garratibat: Amb les cames rígides i sense moviment.

Gràcil: Prim, esvelt i delicat.

Humus: Part del sòl formada per la descomposició de matèries orgàniques.

Màuser: Nom de les diverses armes de repetició inventades pels germans Màuser.

Quinqué: Llum de ble, alimentat generalment amb petroli, consistent en un ble immergit en un dipòsit de vidre proveït d'un tub de vidre que estableix un corrent d'aire a l'interior i manté la flama.

Recança: Sentiment de tristesa per allò que es fa o es deixa de fer o pel que s'ha fet o deixat de fer.

Rictus: Contracció dels músculs cutanis de la cara, com sota l'efecte d'un riure forçat.

Sebollir: posar a la tomba un mort, enterrar-lo.

També cal esmentar que l'autor empra frases més bé curtes i que durant l'obra es produeixen unes casualitats com són:

A l'inici de cada Quadern, on sempre s'inicia “ L'Alba, una noia de _____ anys, verge i bruna [...]” a excepció del darrer capítol on diu “L'Alba, una dona de divuit anys, bruna i prenyada [...]”.

Cada fragment també té unes característiques comunes i és que sempre comença amb “I[...]”, per exemple: “I hi estaven.[...]” pàg. 38, “I s'hi van estar més de vint dies[...]” pàg. 62, “I l'endemà, en endinsar-se[...]” pàg. 111.

D'aquesta manera es crea un rigorós ordre en les accions i una estructura molt definida. A més, així, l'imaginari “transcriptor”, intenta demostrar que ha transcrit el mecanoscrit tal com el va trobar. (cal recordar que tot això és usat per l'autor per tal de fer-ho tot més creïble)

En general, aquest llibre, m'ha agradat ja que crec que és bastant complet en molts sentits. A més, tot i el seu llenguatge, tal volta una mica culte, crec que va bastant dirigida als lectors adolescents i el tema és interessant.

Crec que sí que el recomanaria perquè és un llibre que és de lectura lleugera. (és “fàcil” de llegir) També el recomanaria ja que crec que et fa reflexionar bastant; per exemple, a mi, em va fer raonar a veure què hauria fet jo en el cas de l'Alba: potser la seva situació m'hagués conduït a la bogeria i m'hagués suïcidat? Podria haver reaccionat amb sang freda com ella ho va fer, passant dia a dia havent de veure els cadàvers dels familiars, d'amics, etc.? O per altra banda, m'hagués comportat igual com ella? A mi particularment el tema aquest de la fi del món em va fer reflexionar molt, i crec que per a mi i per a la majoria de la humanitat és un gran misteri que molts cops ens desespera una mica davant la impotència de no poder-hi fer res.

En resum: el que més m'ha agradat és la temàtica, les relacions entre els dos protagonistes i les reaccions que tenen, que és un llibre de lectura lleugera i també que sembla que no ens amaga res, per exemple en un moment diu: “car el més jove es masturbava.[...]” pàg. 163 i també en el cas d'en Dídac, que es nota que comença a tenir desig sexual. És a dir, no ens amaga la realitat, en aquest exemple, que els joves a certa edat tenen desig sexual.

El que menys m'ha agradat és que hi ha trossos en que l'acció perd emoció, és a dir, en que avorreix una mica. Hi ha capítols molt interessants i que “enganxen” però també n'hi ha d'altres en què s'arriba a fer pesat. També crec que tot i que el diàleg durant tota l'obra és bastant regular, hi ha massa pocs fragments on els dos personatges conversen i això potser és el causant de que l'acció perdi emoció.

Però bé, la meva valoració és bastant positiva i ha estat més bé del que m'esperava.