Materiales de construcción

Arquitectura. Materiales de construcción. Aglomerantes. Cal. Tiza # Materials de construcció. Aglomerants. Guix. Calç

  • Enviado por: El remitente no desea revelar su nombre
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 9 páginas
publicidad
publicidad

MATERIALS DE CONSTRUCCIÓ

Els Aglomerants

ARGILA: Està formada bàsicament per Si + Al2O3 + Fe2O

La podem trobar en: Estat Líquid: Té una alta capacitat de dissolució.

Estat Plàstic: Es pot deformar sense trencar-se

Estat Sòlid: Quan s'ha fargat perd la seva capacitat de deformació.

    • PROPIETATS DE L'ARGILA

  • Capacitat d'intercanvi catiònic (es pot unir molecularment a d'altres materials).

  • Poder aglomerant.

  • Material abundant amb baix cost econòmic i energètic (material autòcton, no s'ha de transportar).

  • Material ecològic i sostenible (no s'ha de coure, no fa emissions de sofre ni de cap mena).

  • Facilita el reciclatge (permet el reciclatge d'altres elements com la palla... i també l'autoreciclatge)

  • Gran aïllant acústic i tèrmic.

  • Inèrcia tèrmica molt alta (a l'hivern manté el calor i a l'estiu la frescor).

  • Material estructural, adequat pels moviments sísmics, gràcies a la seva elasticitat.

  • És molt porosa, regula la humitat degut a la seva alta permeabilitat i al seu poder de transpiració. Sovint s'utilitzen productes per tractar la terra perquè no reaccioni malament amb l'aigua i es pugui deixar vista.

  • En estat plàstic es dilata i els pors es tanquen, llavors es torna impermeable.

Bentonita: És un tipus d'argila expansiva que quan s'humiteja es dilata augmentant el seu tamany fins a 16 vegades.

INFORMACIÓ ADDICIONAL

  • Actualment un 15% de la població utilitza el 80% dels recursos.

  • A la costa les temperatura són sempre més suaus perquè el mar té una inèrcia tèrmica que conserva la calor de l'estiu a l'hivern i la fredor de l'hivern a l'estiu.

  • En una vivenda construïda dins la terra, amb parets d'argila de 30 cm i sostre de fusta i argila, la temperatura interior oscil·la els 20 ºC, tant a l'estiu com a l'hivern, sense necessitat d'utilitzar calefacció ni aparells d'aire condicionat. Això és degut a la inèrcia tèrmica.

  • Una tàpia és una paret de terra, d'aquí la expressió “Més sord que una tàpia”.

  • Una vivenda autosuficient pot ser construïda amb parets gruixudes de terra, llana d'ovella com a aïllant, plaques fotovoltaiques per l'electricitat, recollida d'aigües pluvials i renovació d'aigües grises.

  • El 20% del patrimoni mundial es construeix amb argila ja que és un material econòmic i sostenible.

La terra es pot treballar en massa, per fer tapies, o en parts petites, per fer toves.

    • TOVES: Per fer les toves s'utilitzen màquines de premsar que compacten la terra amb una pressió de fins a 50 tones. Les toves són molt dures i difícils de trencar, a més pesen molt més que una totxana normal, però amb una premsadora es poden fer les toves a la mateixa obra amb la terra del mateix terreny.

    • TAPIES: Són parets de terra, la tècnica per fer parets de terra s'anomena tapial. Per fer les tàpies, normalment, s'utilitzen tapieres de fusta de 2-2'5 m. de longitud per 0'80 o 1 m. d'alçada.

PREPARACIÓ DE LA TERRA PER A FER TÀPIES:

  • La terra que es posa a la tàpia pot contenir pedres, runa,... però mai poden ser més grans que un puny.

  • És aconsellable fer un pre-amassat

  • La humitat de la terra ha de ser d'un 10% aprox. Per saber-ho, agafem un grapat de terra, el pressionem amb la mà i el deixem caure, s'ha de trencar en 4 trossos.

  • Treure la terra vegetal. Per identificar-la trobarem que fa molt de olor a humit.

PROCÉS D'EXECUCIÓ:

  • Es col·loquen les tapieres i es passen les agulles que les aguanten i les que van a dalt per deixar el forat per la tapia de sobre.

  • Llavors es van acostant les tapieres amb una corda que porta un pal lligat, es va girant el pal i tensant la corda.

  • Es posa una capa de terra a l'interior i es va trepitjant al centre mentre es va picant als costats amb un pal que porta un bloc de fusta a l'extrem inferior, i es va compactant fins que canvia de so.

  • La part de dalt de la tàpia es deixa arrodonida, així la següent quedarà ben encaixada.

  • També es pot fer encaixar posant-hi un tronc, que després traurem, per que quedi un sot que després s'omplirà de terra

  • Per fer la tàpia de sobre haurem d'humitejar una mica la de sota

  • Les tàpies s'han de muntar intercalades.

  • Per augmentar la propietat antisísmica s'ha d'armar amb troncs d'eucaliptus, no es poden enclastar les bigues a les parets i les cantonades s'han de fer d'una sola peça o en forma de T.

TÈCNIQUES DE TAPIAL:

Bauge o Tapial Informe: Es retalla un munt de terra ja premsada. No s'utilitzen tapieres.

Tàpia Estratificada: Es va fent cada capa amb un tipus de terra diferent.

Tàpia estabilitzada: S'hi afegeix ciment.

Tàpia reforçada amb brenca: Es comença amb una capa de morter de calç i llavors, cada 10 cm. de terra es fa una brenca amb aquest morter de calç. En lloc de morter de calç també es pot utilitzar guix amb terra.

Tàpia crostada: Es comença amb una capa de morter de calç i llavors es van fent brenques amb aquest morter de calç, de manera que queden tant unides que la terra no es veu. En lloc de morter de calç també es pot utilitzar guix amb terra.

Tàpia de maó pla: Es comença amb una capa de morter de calç i llavors es van fent brenques amb aquest morter intercalant maons, de manera que la terra no es veu. En lloc de morter de calç també es pot utilitzar guix amb terra.

Tàpia mixta: E fa amb una barreja de tàpia i ceràmica o de pedra i ceràmica

Tàpia paredera: Es fa amb una sola tapiera recolzant-hi la tàpia.

INTERVENCIÓ SOBRE UNA TÀPIA ANTIGA:

  • Sanejar: Repicar les parts més sobresortints mirant de deixar-hi una superfície uniforme. No posar-hi malla.

  • Humitejar la superfície i consolidar-la amb una lleterada d'aigua i calç. Aquesta lleterada penetrarà uns 3 cm. dins de la terra. No hi hem de posar ciment pòrtland, ja que és massa líquid i acabaria saltant (les dilatacions tèrmiques del ciment són molt més altes que les de la terra).

  • Una altra alternativa seria el silicat de potassi amb un 50% d'aigua, o el etilsilicat, ambdós són relativament econòmics.

  • Revestir-ho amb una pasta plàstica i transpirable formada per 3 parts de terra, 3 de sorra, 1 de calç i si es vol ½ part de ciment.

  • EL GUIX

    El guix o algeps és una roca sedimentaria d'origen químic. La seva formació s'associa a l'evaporació d'antics mars o llacs salats que estaven en contacte amb roques calcàries o argiles. És un dels materials més fàcils de trobar i per això s'utilitza des de l'antiguitat, en climes secs.

    Composició Química: El guix és un mineral format per sulfat càlcic dihidratat SO4Ca+2H2O (2 molècules d'aigua per 1 de sulfat càlcic). Sotmès a calcinació, allibera part de l'aigua de cristal·lització, i s'obté el guix de construcció, el sulfat càlcic semihidratat SO4Ca+½H2O, que en ser pastat amb aigua, es solidifica de nou i farga, reconstituint sobre el parament la roca originària en el seu estat natural.

      • FORMES PRÍNCIPALS I PROCESSOS DE TRANSFORMACIÓ DEL GUIX

    Sulfat Càlcic Dihidrat SO4Ca+2H2O forma més comú, és la pedra de guix

    Sulfat Càlcic Semihidratat SO4Ca+½H2O com queda després de coure, per a la construcció.

    Sulfat Càlcic Anhidratat SO4Ca forma poc comú, molt pura, més blanca i pesada

    1ª Fase 125ºC Dihidrat SO4Ca+2H2O ···························· Semihidratat SO4Ca+½H2O

    2ªFase 180ºC Semihidratat SO4Ca+½H2O ·························· Anhidratat SO4Ca

    Quan l'hidratem, el procés és exotèrmic, és a dir, que allibera calor. Quan el calcinem és un procés endotèrmic, acumula el calor.

    Fins aquí són transformacions reversibles, el podem tornar a hidratar i el procés torna enrere.

    3ªFase 300 ºC Quan l'anhidrita supera els 300º es converteix en anhidrita II, la molècula de sulfat càlcic es trenca i comença a emetre sofre, tot i que l'anhidrita encara és lleugerament soluble, ja no pren aigua d'hidratació. Entre els 500º i 700º l'anhidrita es torna insoluble, per tant, el procés és irreversible.

      • MATÈRIES PRIMERES DEL GUIX

    La pedra de guix o algeps esta composta per sulfat càlcic dihidratat. Es una pedra blanca, quan no està contaminada per impureses. Si conte òxid de ferro, el seu color varia entre vermellós i groguenc. Si conté argila i/o betum varia del gris al negre.

    El seu aspecte pot ser cristal·lí, o amorf si els seus cristalls són irregulars.

    Es distingeixen les següents varietats de pedra de guix:

    - Laminar: Formació quasi transparent, dura, molt pura i exfoliable.

    - Fibrosa: Molt pura, formada per fibres que li donen un aspecte sedós.

    - Ordinària o comú: Molt compacta y sense signes aparents de cristal·lització. És la més freqüent.

    - Sacaroide: Semblant al sucre degut al seu aspecte cristal·lí.

    - Alabastre: Grà molt fi i translúcid. S'usa per escultures, objectes d'ornament i guixos especials (cirurgia…)

    La anhidrita natural molt pura es d'un blanc blavós. Es lleugerament més pesada y més dura que el algeps. Es poc abundant i normalment els seus jaciments són adjacents als de l'algeps.

    En funció de la puresa de la pedra de guix i de les matèries primeres podem obtenir:

    Guix gris o negre: S'obté calcinant la pedra de guix amb impureses de betum i argila i en contacte amb els combustibles. Els fums i impureses li donen aquest color negre/gris. La finor de la mòlta és molt deficient, ja que es tracta del guix de pitjor qualitat, per això només s'utilitza en obres no vistes.

    Guix blanc: És molt blanc i en morter s'utilitza per a l'enllustrat de parets i sostres interiors. S'obté a partir d'una pedra de guix amb poques impureses. Es calcina i vitrifica i després em molt finament fins que en un tamís de 0'2 mm no queda retingut més d'un 10 %.

    Guix escaiola: Es el guix blanc de major qualitat, tant en puresa com en finor. En un tamís de 0'2 mm no queda retingut més de l'1%. S'utilitza molt en medicina.

    Guix hidràulic: Es tracta d'un guix que farga dins l'aigua. En la cocció s'escalfa la pedra de guix fins a 800 - 1000 ºC, així s'aconsegueix la dissociació del sulfat càlcic, a més, s'afegeix una certa quantitat de calç que actua com a accelerador del fargat.

    Altres fonts:

    • Guix de dessulfuració: S'obté per la dessulfuració dels gasos de combustió de sòls fòssils (combustibles de origen orgànic: antracita, carbó bituminós i oli).

    • Fosfoguix: Tractament per humificació de la fosforita o fluorapatita amb àcid sulfúric.

    • Fluoranhidrita: S'obté en la fabricació d'àcid fluorhídric a partir del espato de fluor i àcid sulfúric

      • FABRICACIÓ DEL GUIX

    1- Extracció: El guix natural s'extreu de pedreres a l'aire lliure o subterrànies utilitzant màquines perforadores especials i explosions controlades no contaminants.

    2- Trituració: Una primera trituració redueix el tamany de les pedres per a facilitar el seu posterior maneig.

    3- Emmagatzematge: Posteriorment, les pedres, són emmagatzemades per a garantir la continuïtat del procés de producció així com una òptima homogeneïtat entre els lots d'extracció.

    4- Garbellat: És necessari separar i controlar les grandàries de partícules de guix per a obtenir les propietats de producte requerides per a l'elaboració del tipus de guix o escaiola desitjat.

    5- Calcinació: El sulfat càlcic semihidratat (CaS4+½H2O) s'obté mitjançant la deshidratació parcial o total del guix natural o sulfat càlcic dihidratat (SO4Ca+2H2O) a temperatures entre 120 i 400ºC. L'estructura i les propietats del producte final depenen directament de les condicions de calcinació emprades (temperatura, pressió, velocitat).

    Hi ha diferents tipus de processos de calcinació:

    Procés alfa: El guix alfa s'utilitza majoritàriament en les formulacions de guixos industrials per la seva alta resistència mecànica. Aquest tipus de guix és un cristall compacte amb una superfície específica baixa o amb poques necessitats d'aigua per a produir motlles de gran duresa i baixa porositat. El guix alfa s'obté a través de dos procediments diferents:

    - Procés en sec que implica la injecció de vapor durant la calcinació. El guix s'asseca i és sotmès, a continuació, al tractament habitual.

    - Procés en humit que implica la calcinació d'una lleterada de guix sota pressió. A continuació, el guix és centrifugat i assecat.

    Procés beta: Durant el procés de calcinació, sota pressió atmosfèrica normal, l'aigua de deshidratació s'evapora formant-se una estructura microporosa. Els cristalls de guix beta tenen una alta superfície específica i necessiten molta aigua. El guix beta te una elevada porositat però propietats mecàniques reduïdes, s'utilitza, per exemple, en aplicacions de construcció lleugera, o com motlles per a aplicacions ceràmiques, per les seves propietats absorbents.

    Freqüentment, s'utilitzen barreges dels dos tipus, és a dir, guixos alfa i beta, per a combinar les propietats d'ambdós optimitzant les solucions de producte, a fi de satisfer les exigències del mercat.

    6- Mòlta: Després del procés de calcinació, el guix es mol per a obtenir pols. La distribució de les grandàries de partícula és un factor important pel que fa a les propietats del producte.

    7- Barrejat: Un cop que el guix és mòlt, es pot procedir a l'ultima etapa que és el barrejat. Amb una selecció d'additius s'afinaran finalment les propietats del producte per a respondre a les necessitats dels clients pel que fa a temps d'enduriment, viscositat, porositat, color, resistència mecànica i altres.

    8- Proves i assajos: Els assajos de laboratori es porten a terme en diverses etapes de producció per a garantir que tots els productes compleixin les especificacions exigides abans de ser envasats i expedits.

    9- Embalatge: Es porten a terme estudis de viabilitat per a assegurar que l'embalatge triat per a cadascun dels productes ofereixi òptima protecció i mantingui la qualitat del producte durant tot el seu trajecte fins a arribar a l'usuari final.

      • PROPIETATS DEL GUIX

    Tèrmicament aïllant: Degut a la seva gran inèrcia tèrmica i al seu baix coeficient de conductivitat, redueix els ponts tèrmics i elimina el fenomen de paret freda.

    Regula la humitat ambiental: Gràcies a la seva permeabilitat i absorció, els revestiments de guix asseguren un grau hidromètric equilibrat, absorbint ràpidament l'excés d'humitat, per a restituir-la a l'ambient quan l'aire està més sec. Degut a això, no és apte per a exteriors (pluja), a menys que estigui tractat amb productes especials.

    Protegeix en cas d'incendi: El fet que l'aigua ocupi una posició important en la seva xarxa cristal·lina, el fa molt resistent al foc. A més, no emet vapors tòxics ni fums. En presència del foc, ocupa un paper actiu, ja que gràcies a l'aigua de cristal·lització, no només el frena, sinó que absorbeix una gran quantitat de calor.

    Absorció acústica: Te certa elasticitat, que unida a la seva estructura interna finament porosa, fa que es comporti com un bon absorbent acústic, disminuint reverberacions i esmorteint les ones sonores.

    Fargat ràpid: El temps d'utilització oscil·la entre els 6 i 8 minuts, tot i que s'ha de tenir en compte la dilatació que pateix degut a la recristal·lització en fargar

    Gran adherència: A tots els materials, excepte a la fusta. Però aquesta adherència disminueix amb el temps i l'humitat.

    Resistència a la tracció, compressió i flexió: Aquesta resistència depèn de la seva puresa i de la quantitat d'aigua utilitzada en l'amasat.

    Multifuncional: Enguixats, revestiments, motllures, material d'unió, prefabricats...

      • EL GUIX AMB ALTRES MATERIALS I SUBSTÀNCIES

    Patologies del guix

    • El principal inconvenient del guix el trobem en el seu contingut en calci, que el fa reaccionar amb l'aigua, convertint el guix en un material molt higroscòpic, això impossibilita el seu ús en ambients exteriors, on acabaria dissolent-se, a menys que es tracti de forma especial.

    • Un altre efecte de la seva avidesa per l'aigua és que oxida ràpidament els materials ferrosos, pel que no ha d'utilitzar-se en la subjecció de materials fèrrics, a menys que aquests vagin protegits mitjançant pintures especials, galvanitzats....

    • El seu contingut de sofre fa que precipiti en presencia de clorur de bari, inclús de solució àcida en forma de sulfat de bari. Si al mateix temps hi ha un permanganat present, aquest pot ser inclòs en la precipitació donant-li un color lleugerament rosat.

    • Amb sodi metàl·lic és reduït a sulfur produint una reacció molt violenta.

    • No reacciona amb l'àcid clorhídric (sal fumant)

    • El guix és incompatible amb el ciment pòrtland ja que en el moment que s'humitegen se separen. Les molècules que s'havien unit exploten.

    Additius retardants del guix

    La calç, el retarda però li dona durabilitat. Altres retardants són el bòrax i els fosfats.

    Per armar el guix s'utilitzen fibres(espart, sisal...), poliester,galvanitzats...

    Un additiu retardant utilitzat per Iberyesos és el fosfogisgina, conté urani (U238) i és radioactiu.

      • UTILITATS DEL GUIX

    Enguixats: Enguixats o revestiments destinats a regularitzar superfícies, es fa mitjançant pastes de guix de segona, que s'aplica amb ajuda de regles i es forma una capa que no ha de superar els 10 o 12 mm.

    Revestiments: El guix també és pot utilitzar per deixar llises i resistents les superfícies enguixades per rebre l'acabat, mitjançant pastes de guix de primera.

    Motllures: Fetes al taller i fixades a l'obra, i si el perfil és senzill es poden preparar in situ mitjançant pastes de guix de primera.

    Material d'unió: Per a la construcció d'envans amb peces ceràmiques o altres, mitjançant guixos de segona.

    Prefabricats: De tot tipus, per exemple plaques i sostres

    LA CALÇ

    La calç no és tòxica i el seu procés de fabricació no és contaminant. Fins i tot, pot procedir dels residus industrials de les fàbriques d'acetilè.

    El component principal de la pedra calcària és el carbonat de calci, el compost de calci més abundant a la natura. El trobem formant diversos minerals (calcita, dragonita...), és la matèria primera amb la qual es produeix la calç viva.

    La calç és un aglomerant molt utilitzat com a base de mescles, per a emblanquinar i com a aglutinant de pigments i pintures. És de color blanc, de poca duresa, lleugera i si es posa en contacte amb la pell és perjudicial.

      • FORMES PRÍNCIPALS I PROCESSOS DE TRANSFORMACIÓ DE LA CALÇ

    La calç no és tòxica i el seu procés de fabricació no és contaminant. Fins i tot, pot procedir dels residus industrials de les fàbriques d'acetilè.

    La calç viva (CaO) s'obté mitjançant la calcinació de pedra calcària a una temperatura de 1000 - 1200ºC. Aquesta calcinació allibera CO2.

    CaCO3 + Calor ···························· CO2 + CaO

    Posteriorment, durant l'apagat, s'hidrata per a obtenir hidròxid càlcic o calç apagada.

    CaO + H2O ···························· Ca (OH)2

    Quan l'hidratem, el procés és exotèrmic, és a dir, que allibera calor. Quan el calcinem és un procés endotèrmic, acumula el calor.

    El fargat es produeix quan l'hidròxid càlcic, exposat a l'aire, es carbonata, (es combina amb el diòxid de carboni (CO2) de l'aire) per tornar a formar carbonat càlcic.

    Ca(OH)2 + CO2 ···························· CO3Ca + H2O

      • MATÈRIES PRIMERES DE LA CALÇ

    La calç, segons les matèries primeres i el tractament a que se sotmet pot ser aèria o hidràulica.

    Calç Aèria: La calç aèria farga en contacte amb l'aire.

    Primer s'obté l'òxid càlcic o calç viva (CaO) calcinant roca composta en la seva majoria de carbonat de calci. Conté molt poques impureses.

    Amb l'extinció de la calç viva, hidratant-la fins que perd la causticitat, obtenim la calç apagada o amarada (hidròxid càlcic Ca(OH)2), apta per a la seva aplicació en la construcció. Aquest procés allibera molta calor, per això es fa en fàbrica o be per personal especialitzat.

    El fargat o carbonatació per contacte amb l'aire s'inicia amb l'aigua afegida en l'elaboració del morter a base de calç i sorra. Es tracta d'una reacció lenta que dura mesos.

    Calç Dolomítica: En les calcàries dolomítiques el carbonat de calci està associat al carbonat de magnesi. Després de la cocció a temperatures inferiors a 900 graus s'obté una calç aèria.

    El seu procés de carbonatació és més lent.

    • Segons la normativa espanyola la calç aèria es classifica en:

    Calç aèria I: Té un contingut mínim del 90% de Ca + MgO i una màxim del 5% de CO2. S'utilitza per als arrebossats, blanquejats, acabats i morters de paleteria.

    Calç aèria II: Té un contingut mínim del 60% de Ca + MgO i una màxim del 5% de CO2. S'utilitza per a treballs menys polits i morters per a fàbriques de paleteria.

    Calç Bullida: Pasta que s'obté barrejant calç viva i aigua i fent-la bullir.

    Calç Hidràulica: La calç hidràulica farga en ambients humits i fins i tot immersa en l'aigua.

    Calç hidràulica natural: Quasi sempre les roques calcaries apareixen barrejades amb argiles riques en ferro, alumini i silicats, d'aquí procedeix la calç hidràulica natural. En fer la cocció, quan arriba al voltant dels 900ºC, la calç de les roques calcàries es combina amb el ferro, l'alumini i els silicats. Després, en contacte amb l'aigua es formen uns hidrats que li confereixen hidraulicitat, d'aquesta manera, quan farga, a més de la carbonatació de l'hidròxid càlcic es produeix la hidratació dels silicats i aluminats de l'argila, formant una estructura cada vegada més rígida.

    Aquest procés d'enduriment no pot començar abans de dues hores del pastat ni acabar després de 48 hores, en les calç hidràuliques.

    • La calç es classifica en:

    NHL 5: Te una resistència mínima a la compressió en 28 dies = 5 MPa i un contingut d'argila de 15-20%

    NHL 3,5: Resistència mínima a la compressió en 28 dies = 3,5 Mpa, contingut d'argila de 8-15%

    NHL 2: La menys freqüent, amb contingut molt baix d'argiles i resistència final a la compressió poc superior a la d'una cal aèria.

    Calç hidràulica artificial:

    Tenen una hidraulicitat superior a la de les calç hidràuliques naturals ja que contenen substancies afegides abans o després de la cocció, com son ,entre altres:

    - Clínker, amb silicats i aluminats hidratats, obtinguts per cocció damunt de la sinterització (1.500ºC).

    - Putzolanes d'origen natural (volcànic) o bé artificial (mescla de silici, alumini i òxid fèrric).

    - Cendres volants, que provenen de la combustió de petroli.

    - Escòries siderúrgiques.

    - Metacaolí provinent de la baixa cocció de caolins (450o)

      • FABRICACIÓ DE LA CALÇ

    1- Extracció: La roca calcària normalment s'extreu d'explotacions a cel obert, per grans voladures, per a obtenir pedres de composició mes homogènia.

    2- Trituració: Es trituren fins a tenir la mida convenient per al forn que les ha de coure.

    3- Calcinació: La cocció de la roca calcària es produeix en forns verticals. L'alimentació, de pedra i combustible, es fa per dalt, a l'aire lliure.

    Lentament, la pedra calcària creua la zona de preescalfament per a entrar en la zona de calcinació, a una temperatura entre 900 i 1200ºC. Aquí és descarbonata (allibera CO2) i es converteix en calç viva (CaO).

    Llavors la calç viva avança cap a la part baixa del forn on es refreda i s'extreu amb cintes transportadores.

    4- Hidratació: L'extinció de la calç viva s'aconsegueix hidratant-la fins que perd la causticitat, així obtenim la calç apagada o amarada (hidròxid càlcic Ca(OH)2), apta per a la seva aplicació en la construcció.

    Quan la calcinem és un procés endotèrmic, acumula el calor. Quan l'hidratem, el procés és exotèrmic, és a dir, que allibera calor. Aquí, el procés d'hidratació allibera molta calor, per això es fa en fàbrica o be per personal especialitzat.

    5- Mòlta: La mòlta ens permet obtenir una pols fina.

      • PROPIETATS DE LA CALÇ

    Excel·lent aïllant tèrmic i acústic:

    Fargat molt lent: El fargat es produeix per carbonatació, tot i que es tracta d'una reacció lenta que dura mesos, li permet de ser flexible i manejable durant mes temps. Per tant, possibilita les reparacions i les obres d'acabat són possibles, això no seria possible amb el ciment.

    Permeabilitat / Impermeabilitat: Tant la cal hidràulica com la aèria, gràcies a la seva permeabilitat al vapor d'aigua, regula la humitat. Però en entrar en contacte directe amb l'aigua es torna impermeable. Per tant es pot dir que és permeable a l'aire, però impermeable a l'aigua.

    Resistent en cas d'incendi: El seu comportament davant del foc és excel·lent, tot i que la calç aèria és més resistent que la hidràulica.

    Gran adherència: Gràcies a la finor del seu grà.

    Plasticitat: La seva untuositat i flexibilitat fan que sigui un producte fàcil d'utilitzar, aplicable tant mecànicament com manualment. A més, gràcies a aquesta flexibilitat, tolera els moviments inherents a qualsevol construcció antiga o moderna, cosa que no passa amb els aglutinants artificials.

    Estabilitat volumètrica: La calç presenta un fenomen d'expansió més o menys gran després del fargat, al cap d'uns mesos, per dos motius que es compensen l'un a l'altre:

    1- La possible existència de calç sense hidratar que al apagar-se incrementa el volum, i la presència d'òxid de magnesi sense hidratar, degut a que la hidratació del MgO és molt lenta, fan que s'expandeixi.

    2- El fargat de la calç va acompanyat d'una retracció deguda a la pèrdua d'aigua de pastat, i tot i que aquesta retracció es compensa per l'absorció de CO2 , només es compensa parcialment.

    L'addició de sorra atenua molt la retracció.

    Propietats desinfectants: La cal te propietats bactericides. La calç viva s'utilitza per a sanejar estables i soterranis.

    Adaptabilitat i reversibilitat: La calç s'adapta molt fàcilment als diferents suports. A més, respecta els materials (pedra, fusta) i es pot retirar, sense cap conseqüència per a les altres parts de l'obra per ser substituït. Això suposa una qualitat essencial en la restauració d'edificis antics.

    Aquesta és una avantatja més de la calç amb relació al ciment.

    Material ecològic: No només té un baix impacte mediambiental i consum energètic, sinó que és d'industrialització senzilla.

    Multifuncional: Pintures, , arremolinats, monocapes, formigons, restauració i rehabilitació de patrimoni...

      • LA CALÇ AMB ALTRES MATERIALS I SUBSTÀNCIES

    Patologies de la calç

    L'àcid carbònic atmosfèric H2O+CO2 l'ataca superficialment.

    Additius

    Els següents additius li confereixen propietats hidràuliques de forma artificial.

    - Clínker, amb silicats i aluminats hidratats, obtinguts per cocció damunt de la sinterització (1.500ºC).

    - Putzolanes d'origen natural (volcànic) o bé artificial (mescla de silici, alumini i òxid fèrric).

    - Cendres volants, que provenen de la combustió de petroli.

    - Escòries siderúrgiques.

    - Metacaolí provinent de la baixa cocció de caolins (450o)

      • UTILITATS DE LA CALÇ

    - Morters per a cimentacions i assentaments de pedra natural i blocs de fàbrica:

    - Construcció de piscines naturals i estanys (emmagatzematge d'aigües pluvials, etc.):

    - Revestiments exteriors e interiors:

    - Lleterades i pintures:

    - Fixació de teules, solera (interior i exterior) i peces de decoració i murals:

    - Estabilitzar terra amb calç:

    3