Marines y Boscatges; Joaquim Ruyra

Literatura esponyola del segle XX. Novel·la catalana. Boscatges. Manegues marinas. Mariner. Actituds humanes. Figures retòriques

  • Enviado por: El remitente no desea revelar su nombre
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 5 páginas
publicidad
publicidad

Índex

Vocabulari

Temps, lloc, espai

Com descriu la mànega marina 

Qui està en perill

Conseqüències d'aquest temporal

Quines són les diverses actituds humanes 

Què fa el mariner 

Figures retòriques

Resum

Estructura

Vocabulari

  • Atalaiar- Observar, tractar de descobrir, amb la mirada.

  • Bonyeguda- Ple de protuberàncies.

  • Somorta- Defallit, mancat de vitalitat, de força, que gairebé no es percep.

  • Fadrins- Operari que ja ha passat l'aprenentatge del seu ofici, però que encara no n'és mestre.

  • Floc- Nom genèric de totes les veles triangulars que hom fa fermes entre l'arbre de proa i el bauprès o els botalons.

  • Ressaga- D'una colla de persones o d'animals que fan camí, conjunt dels qui van restant enrere.

  • Llécol- Llicorella.

  • Xurriaca- Estri per a pegar a les bèsties, que consisteix en una vara, generalment de freixe, que duu al cap una cordeta, una tira de cuir, etc.

  • Pouar- Treure aigua d'un pou.

  • Vogador- Persona que voga (Vogar- Remar.)

Temps, lloc, espai...

Aquesta petita novel·la transcorrer a un poble mariner, concretament a Blanes, de matinada.

Això ho podem saber per què justament la tercera paraula de la novel·la és matí , i encara que no ens ho aclares, ho podriem deduir, ja que explica que ell estava al llit quan de sobte el van llevar de cop, cridant que hi havien mànegues marines.

Sabem també que és un poble al costat de la costa per què el narrador ens descriu tot el que veu, sent i escolta a través dels seus sentits. Una de les coses que descriu de manera quasi bé perfecta, és el mar, la sensació que es té mentre s'espera que hi hagin més mànigues marines.

En definitiva, sabem que aquesta novel·leta transcòrrer a un poble mariner, de matinada, gràcies a totes les descripcions que fa el narrador de tot el que l'envolta, i que a més descriu amb total precissió.

Com descriu la mànega marina?

La primera mànega marina es descriu com una butfolla d'un gris blavenc que penjava entre dos núvols, i s'anava inflant igual que una bomba aerostàtica, i una vegada feta sa forma i agafades unes bones proporcions, sota d'ella va desaparèixer el mar, i va deixar anar una gran trompa que va davallar serpejant gairebé fins a l'aigua.

La segona es descriu com un abombament del cel i d'un blau de calitja.

I per últim, la tercera, no la descriu, ja que aquesta última ja està formada perquè venia de més lluny.

Quí està en perill?

En el moment en el que apareixen les tres mànigues marines, es veu que uns sardinalers encara estàn a la mar, unes guantes barques, plenes d'homes, i la dona que el narrador té al seu costat és la muller i la mare de totes les persones que hi ha a sobre d'una de les barques. Concretament estàn el seu marit, els seus fills grans i a més a més, el seu fill petit, encara de poca edat, que havia acompanyat al seu pare a fer la feina. La dóna, en comptes de plorar, o tant sols, posar-se nerviosa per els seus fills grans, que eren els que treballaven per a mantenir la casa, o per el seu marit, que feia també la mateixa funció, plora per el se unen petit, que encara que sigués el més petit i encara no fes res en especial, era el que més necessitat estava de mims de la mare, i al qual la mare era l'últim que volia perdre.

Conseqüències d'aquest temporal

Les conseqüències en aquest conte d'aquest fenòmen meteorològic no són gaires, ja que per sort, aquest no va fer cap mal a cap humà.

L'única conseqüència clara, es que, un nen menut, que en el moment en que van aparèxer les mànigues estava al mar amb el seu pare, perquè aquest sempre li estava insistint que volia fer el mateix ofici que el seu pare i que un dia elvolia acompanyar a veure que es feia a sobre del mar, el pare l'obliguès a desfer-se d'aquest desig degut a que aquest no volia que el seu fill patís igual que ell i volia que aprenguès un ofici a terra, i li va fer prometre que mai més es tornaria a apropar al mar.

Quines són les diverses actituds humanes?

Al pricipi el narrador ens diu que quan surt al carrer després de llevar-se per anar a veure les mànigues marines, el carrer està sol, sense ningú, i que fins i tot els feiners havien deixat el seu ofici a mig fer per anar a prop de la costa a veure el que pasava.

Quan arriba al carrer de la Mestrança va trobar una gran gentada, quasi bé tota d'homes, i que tothom estava en silenci, amb la vista al mar, no se sentia re, cap soroll humà, no se sentia ni respirar. El mar tampoc no feia ni soroll amb les onades.

Descriu també a dos homes que estàn dormint al carrer, sense inmutar-se de res del que estava pasant al costat d'ells.

Després també hi ha un home gran, amb el carro de fer la feia mirant i que al principi deia que tanta espectació no servia de res, que tot estava controlat, però més tard en veure que entre les tres mànegues marines hi havien barques de pescadors, va posar tota l'atenció que podia per aseventar-se de tot.

Per últim, l'actitud delpare d'en Ramonet, el nen que estava dins d'una de les barques, que per tal de que el seu fill mai més s'acostés al mar i per tal de que no seguís el seu exemple de sardinaler, li va pegar una bufetada per que s'enrecordés d'aquell dia i d'quella lliçó durant tota la seva vida.

Què fa el mariner?

Si ens referim al mariner, pare d'en Ramonet i marit de la dona que plorava, per tal d'esquivar a la mànega marina que estava més a prop d'ells, va aturar-se a unes roques que els hi trobava de prop i després, al veure que desapareixien, va tornar a la costa a desembarcar i poder tornar a casa.

I si ens referim a la actitud envers a la rabieta del seu fill per acompanyar al seu pare a fer la feina, va actuar com un pare seriós i responsable ja que, per tal de que el seu fill en un futur no patís tot el que ho estava fent ell, li va donar una bona lliçó donant-li una bufetada perquè s'enrecordès tota la vida.

Figures retòriques

En aquesta novel·la, l'autor no utilitza gaire recursos literaris.

Cal destacar, la comparació que fa amb el raig de sol que travessa els núvols fins arribar al mar amb una flameta d'or.

No abunden els castellanismes, però si que hi podem trobar uns quants.

També repeteix molt la partícula lo, que en el català actual no existeix.

Per descriure els espais naturals també fa servir abundants i diferents noms de colors (cromatismes).

Resum

Aquesta petita novel·la pretén ensenyar quins perills pots trobar-te al mar.

En definitiva, explica com a un noi (no és un noi, però tampoc és un home…), l'aixequen de matinada per anar a veure les mànigues marines que aquell dia hi havien al poble de Blanes. Ens descriu amb gran exactitud tot el que pot observar a través dels seus sentits. Al principi no sap ben bé que passa, però després li avisen de l'arribada d'una de les mànigues, i més tard de les dues següents. A l'estona de que tothom les veies aparèixer, es van adonar que els sardinalers estaven a la mar. La dona que el narrador tenia al seu costat era la muller i la mare de les persones que hi havia en un dels vaixells. Estava molt nerviosa, ja que hi van haver moments en que les mànigues van estar apunt d'agafar la barca on estaven ells.

Finalment, i desprès de pasar un ambient ple d'angoixa, els mariners van aconseguir arribara terra ferme.

El pare del nen que havia a la barca va enfardar-se molt amb aquest, ja que si el nen no haguès insistit tant per pujar al vaixell amb ell, la seva vida no haguès estat en perill. Per tal de que mai més s'acostès al mar i que no fes un ofici relacionat amb aquest, li va donar una bofetada amb la finalitat de que mai olvides aquell dia ni les paraules que el seu pareli havia dit.

Estructura

L'estructura d'aquesta novel·la és ben sencilla.

La primera part (presentació dels fets) comprén el tros que va desde el començament de la novel·la fins que el narrador arriba al carrer de la Mestrança.

Seguidament, la segona part (nus), va desde que hi apareix la primera mànega marina fins que els sardinalers aconsegueixen arribar a terra ferme.

I per últim, la tercera part (desenllaç), comprèn només el fragment en que el pare parla amb el Ramonet i finalment li pega una bufetada.

Era un matí de tardor. Jo estava dormint i em varen cridar, donant-me la notícia que hi havia mànigues marines.

En la mar negrenca, de color de llècol mullat, les ones s'embotien a lo lluny i anaven venint, creixent, atansant-se sense trencar mai la superficie, com si hi passesen per dessota,[…]

La màniga estava formada.

Vais sentir un gemec a proa meu. L'havia esclafit aquella dona que poca estona abans m'havia parlat de que tenia a mar a tota la seva família[…]La infleça, aireferida de bogeria, en aquells moments de suprema angúnia no es recordava del seu marit, nidels fills grans, que amb llur treball al mantenien; ni semblava que els vegés tans sols; no es recordava més que del fill petit, del que res podia donar-li, però que més necessitat estava del seu amor i dels seus cuidados.

- Ja ho veus Ramonet, ja ho veus espa que s'hi dóna a sa mar. Hem vist sa mort a dues passes…i diu que ta mare s'és enllitegada de l'espant. Quina vida ! Cada dia desgràcies, misèria… I tu aquesta maleïda fal·lera, que no calles mai : Pare, vui ésser pescador com vós…pare, porteu-me amb vós a sardinals.

Te l'hai de treure aquesta fal·lera, ¿sents? Vull que aprenguis ofici…Res de mar. Es dia que t'hi acostus t'hai de llevar sa pell![…] Va agafar al noiet per sota les aixelles, l'aixecà en soplos d'una rabalada, i encarant-lo ambla mar i mostrant-l'hi, va dir:

-Té, mira-la sa nostra desgràcia! Fes-hi sa creu per un mai més !-. I nerviós, malhumorat, després de posar a la criatura en terra, li pegà una bufetada.-Recorda-te'n !

Un rajolí de sol va creuar l'espai ombrívol, caient sobre les aigües llunyanes, que s'allumaren amb un flameta d'or.

- Bah, bah… Sa sang no enrogirà ses aigües. Sou uns babalocs. Això té tanta malícia com es fum de qualsevulga xemeneia.

Però l'aspecte d'aquella part no era tan fatídic encara com lo restant del paisatge[…]