Marcus Tullius Ciceró

Literatura clásica antigua. Narrativa romana o latina. Prosa didáctica. Oratoria y Retórica # Discursos. Vida i obres

  • Enviado por: Momo
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 5 páginas
publicidad
publicidad

MARCUS TULLIUS CICERÓ - LA RETÒRICA

LA RETÒRICA

S'entén per retòrica l'art de parlar bé, d'embellir l'expressió, de donar al llenguatge eficàcia per aconseguir delectar, promoure o commoure. És una creació grega.

A Roma van haver-hi grans oradors. Els primers tenien l'eloqüència natural, no feien exercicis preparatoris ni estudis de les regles. Però quan Roma entra en contacte amb la Magna Grècia comença a donar-li importància a les regles.

Es consideren qualitats de l'orador la serietat, la dignitat, la superioritat i la rectitud. Els grecs consideraven q es necessitava saber trobar arguments, organitzar-los i dominar-los; ser capaç d'adaptar el discurs al temps, el lloc i el públic; acomodar la idea i saber utilitzar els recursos estilístics.

L'ensenyament de la retòrica, s'iniciava als 17 anys i es dividia en tres:

  • Tipus de discursos:

  • Judicial: l'orador es proposa aconseguir una decisió judicial sobre si alguna cosa està ajustada a la llei o no.

  • Deliberatiu: discurs polític pronunciat davant del poble on l'orador recomana o desaconsella una opció.

  • Demostratiu: lloança d'una persona. Aquí s'inclouen els discursos pronunciats als funerals.

    • Procés d'elaboració d'un discurs:

  • Invenció: busca de documentació, arguments i proves.

  • Disposició: estructuració del material

  • Elocució: exposició del discurs mitjançant la busca de paraules adequades, figures estilístiques...

  • Memòria: retenció a la memòria del ja preparat.

  • Acció: ús de gestualitat i to de veu adequats.

    • Parts del discurs:

  • Exordi: Introducció destinada a preparar l'ànim dels jutges, captar la seva atenció i guanyar la seva benevolència. Ha de ser ràpida.

  • Narració: Exposició dels fets que es defensen o es proven. Ha de ser clara i senzilla.

  • Argumentació: Part central i decisiva on es deuen defensar els arguments presentats a favor de la causa i refusar l'argumentació de la part contraria. Els arguments han d'estar ordenats.

  • Epíleg: Part final destinada a recapitular el que s'ha exposat per refrescar la memòria i tractar de guanyar-se als jutges. Ha de ser breu, enèrgica i impactant.

  • El lloc per excel·lència on es pronunciaven els discursos era la tribuna dels rostres

    BIOGRAFIA

    Va néixer a Arpino el 106 a.C. en una família de condició mitjana on va rebre una excel·lent formació cultural que va ampliar a Roma i Grècia. Va estudiar filosofia. Fervent enamorat de la filosofia i de les ciències, polític que va arribar a les més altes magistratures (amb una ambició extrema) i orador on va destacar per sobre de tothom. Proporciona una imatge de la època a partir dels seus escrits.

    Va treballar com a advocat, sobretot criminal. Va perdre a la seva filla el que el va portar a escriure llibres on es desfogava de la seva pena.

    Al primer triumvirat va sempre en contra del Cèsar i elogia a Brutus. Dos anys després de la formació del triumvirat s'ha d'exiliar, la seva casa va ser cremada. Al cap d'un any se'l va permetre tornar. Instituït el segon triumvirat Octavià el va abandonar al seu enemic Marc Antoni i es posat al primer lloc de la llista de proscrits. Fuig de Roma i mor violentament, li tallen el cap i les mans, aquestes van ser exhibides a la tribuna dels oradors per Marc Antoni com a venjança de tot el que havia escrit contra ell i contra Octavià. Però anys més tard Octavià el posa com a model d'erudit i patriota.

    Se'n conserven 71 discursos seus, menys de la meitat dels que va pronunciar. Els preparava molt a fons, els pronunciava tenint en compte les reaccions momentànies que causaven en els assistents i després reescrivia les seves notes inicials per tal que a la lectura fossin tal com ho havia dit, només ens han arribat les versions finals. Introdueix totes les seves obres amb un prefaci que no havia de tenir relació amb la obra.

    DISCURSOS

    Obres jurídiques

    Els seus discursos jurídics estan d'acord amb les regles tècniques que es comprenien en Retòrica a Hereni. El seu ideal d'orador consistia en provar, agradar i commoure. No volia actuar com a acusador sinó com a defensor. Distingia en els seus discursos cinc parts:

    • Invenció, narrava els fets en benefici del seu client i refutava els arguments adversos.

    • Disposició, determinava l'ordre i la proporció de les parts.

    • Memòria, permetia dominar els discursos.

    • Elocució, puresa i ornamentació de la llengua.

    • Acció, posava amb l'ajuda del seu cos tot l'esforç de pensament. Era sense dubtes la part més important.

    La part més dèbil era la argumentació jurídica on semblava més enrevessat que vigorós. Però en canvi tenia la facilitat de seduir als jutges. Es també el mestre del patetisme, la seva sensibilitat anima tot.

    Pro Marcello i Pro Ligario, defensa de dos enemics de Cèsar.

    Pro Archia poeta, aprofita per fer un elogi de les lletres en general i de la poesia.

    Pro Milone, defensa de l'assassí del més gran enemic de Ciceró. Aquest és un dels pocs veredictes que li va ser contrari.

    Pro Sexto Roscio Amerino, acusat de parricidi.

    In C.Verrem, l'acusà de cobrar impostos injustament quan era pretor. Era una defensa dels Sicilians, víctimes de les estafes d'aquest.

    Pro L. Murena, designat cònsol l'havien acusat d'usurpar el dret a la ciutadania.

    Obres polítiques

    Els discursos polítics formen 4 grups: els de a favor de Pompeu, els consulars, els de despres de l'exili i les 14 Filípicas causa de la seva mort, en contra de Octavià i Marc Antoni. Utilitza en ells frases llargues i plenes de dignitat. Mostra una violència sense mesura amb els seus contraris.

    Els va pronunciar al senat o al fòrum.

    De republica, restauració de les severes costums dels vells romans. Comenta les formes polítiques i les seves degeneracions. Són sis libres. S'estableix una síntesi entre monarquia, aristocràcia i democràcia.

    Somnium Scipionis, Escipió esposa les normes de bon govern.

    Catilinarias, 4 discursos pronunciats al Senat per aconseguir el consulat. En contra de Catilinia que pretenia matar a Ciceró per denunciar la seva conspiració. Aquests discursos el van portar al cim de la seva activitat política.

    Verrinas, set discursos que descrivien els aspectes sòrdids de l'administració local romana.

    De imperio Cn. Pompei, defensa que es doni el comandament de la guerra contra Mitridates a Pompeu.

    De legibus, es discuteixen els fonaments del dret i les institucions públiques i religioses.

    De lege agraria, contra la llei proposada per Rul·lus.

    Obres retòriques

    L'activitat de Ciceró com orador polític i jurídic es va desenvolupar a la seva vida pública. Va publicar el 55 d.C.

    De oratore, 3 llibres on intenta preservar la seva grandesa literària després de ser desprestigiat com a polític. En ell exposava la formació de l'orador i els secrets essencials de l'estil i de l'acció. La retòrica havia de consistir en aprendre a argumentar i aprendre sobre els temes o qüestions que es tracten.

    Insisteix en la importància de la modulació de la veu i dels gestos. Estableix un nou estil de discurs, el ciceronià: punt entremig entre l'estil àtic (sec i breu) i l'asiàtic (inflat i ornamental).

    De inventione, manual on estableix els tipus de discursos i les seves parts.

    Orator, imatge de l'orador ideal, insisteix en el treball de l'estil i l'extensió dels discursos. El bon orador ha de dominar els tres estils:baix, mitjà i elevat i utilitzar-los segons la situació.

    Brutus, fa un esbós de la historia de la eloqüència llatina. Comença amb l'evolució de l'oratòria grega, després oratòria a l'època dels Gracs, de Cras i Antoni per terminar amb Ciceró i Hortensi. Està escrit en forma de diàleg.

    De optimo genere oratorum, oposa a Demóstenes om a model de l'aticisme a Lisias.

    Partitiones oratiorae.

    Paradoxa stoicorum,exercici retòric llegit com a tractat moral.

    Obres filosòfiques

    Apassionat per la filosofia va tenir contacte amb epicuris i estoics. Va ser un eclèctic (pren de cada acadèmia el que li convé en cada moment) amb tendències de l'Acadèmia Nova que busca la veritat mitjançant el probabilisme i l'escepticisme. Anàleg d'Escipió, en contra de l'epicureisme i en favor de moltes idees estoiques. A Roma freqüentava els cercles on es debatien temes filosòfics. Va fer del llatí una llengua perfectament apta per la filosofia com el grec, la dota de la capacitat per transmetre idees abstractes. Amb ell l'hel·lenisme agafa un nou impuls i es transforma en accessible per a tothom.A la filosofia va trobar un consol del seus dolors. Molts dels seus tractats són diàlegs que segueixen el model platònic. Parts:

    • Preàmbul: s'estableix el marc de la ficció localitzant una conversa entre amics en un lloc i un temps determinats. Personatges: històrics, contemporanis de l'autor i amics seus.

    • Diàlegs: en forma d'ensenyament d'una autoritat a un jove o menys expe-rimentat. Pregunta inicial del deixeble seguida de un llarg discurs del mestre.

    • Marc final: el mestre fa un recompte dels arguments i introdueix la conlcusió.

    • Marc fictiu final: acomiadament dels personatges.

    Tusculanae disputationes, immortalitat de l'ànima i excel·lència de la filosofia.

    De amicitia i De senectute, on l'actitud moral depèn d'un determinat problema personal.

    Hortensius, tractat desaparegut que va influir enormement en Sant Agustí.

    Obres inspirades en Plató: De re publica, 6 llibres, definia el govern ideal com una síntesi entre monarquia, aristocràcia i democràcia. De legibus, només es conserven 3 llibres, tracten la parentela espiritual de l'home amb la divinitat i les lleis religioses i l'organització política de Roma.

    Les Academica exposa el desenvolupament de les escoles filosòfiques. La qüestió de fons és la fiabilitat del coneixement. Refuta la veritat absoluta.

    Timaenus, exposa en llatí tot el conjunt de la filosofia grega.

    Obres religioses

    Ciceró creia en l'existència dels déus i en la necessitat de tenir-los a favor. Els considerava forjadors del destí de l'home. També creia en la immortalitat de l'ànima.

    De natura deorum, concepció estoica i epicúria els déus. Critica la superstició. Defensa que el món està governat per la providència dels déus.

    De divinatione, refusa la superstició i l'art endevinatori al mateix temps que realitza una històrica de l'art de l'endevinació.

    De fato, sobre el destí, es mostra partidari de la llibertat de l'individu.

    Obres morals

    Manifesten els principis ètics i comportaments que Ciceró considerava com a imprescindibles a l'home virtuós romà.

    De finibus bonorum et malorum, recull les doctrines de l'epicureisme, l'estoïcisme i l'Acadèmia sobre que és el suprem bé.

    Tusculanae diputationes tracta el menyspreu a la mort, la resistència al dolor, la immortalitat de l'ànima i funda la felicitat.

    Cato maior sive de senectute, defensa que la vellesa no és una desgracia i que no s'ha de tèmer.

    De oficiïs, sobre els deures. Defineix les virtuts principals. Va ser utilitzat com a manual de ètica pel cristianisme. Tracta de conciliar el que es útil del que és moralment adequat. El ciutadà ha de sacrificar el seu interès personal davant la llei natural de la societat. El dedica al seu fill.

    Laelius sive de amictia, sobre l'amistat.

    EPISTOLOGRAFIA

    Gènere literari que s'escriu en forma de carta. Un cop que es converteix en gènere literari la carta evoluciona fins a sobrepassar els límits de la comunicació.

    Hi havia uns esclaus destinats a portar les cartes (tabellarii).

    Els epistolaris més importants van ser: Ciceró, Sèneca, Horaci, Ovidi i Plini el Jove.

    Moltes de les cartes que es conserven de Ciceró no van ser escrites per publicar-les i sense cap mena de intenció literària, per tant observem el més íntim de l'escriptor, també són una gran font d'informació dels successos que passaven en el moment en que ell escrivia la carta a Roma. Es conserven la meitat (869) de les que va escriure, uns 37 llibres (16 dirigits a Àtic) i les respostes dels seus corresponsals.

    També són el més important document per a la reconstrucció del llatí col·loquial: les fórmules, els tòpics, els nivells. També ens indiquen molts aspectes de la societat romana de la primera meitat del segle I a.C.

    El contingut és de dos tipus: les que informen al destinar d'un fet i les que pretenen comunicar la pròpia alegria o la desgracia.

    Es divideixen en quatre grups: Epistulae ad familiares, 426 cartes agrupades en 16 llibres de caràcter públic dirigides a molts destinataris.

    Epistulae ad Quintum Fratem, al seu germà Quint.

    Epistulae ad Brutum, un grup de 26 cartes en 2 llibres dirigides a Marco Bruto. A través d'elles coneixem la turbulenta mort de Cèsar.

    Epistulae ad Atticum,dirigits a Àtic, s'agrupen en 16 llibres. Es mostren moltes confidències i intimitats de la família dels Tul·lis.