Males terres; Terrence Mallick

Cinematrografía. Cine. Audiovisuales. Comuniación. Imagen. Argumento. Tema

  • Enviado por: Pitri84
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 3 páginas
publicidad

L'estètica de “Males Terres” (Terrence Mallick, 1973)

Si alguna cosa destaca sobre les altres en aquesta pel·lícula, és la seva qualitat estètica: molts dels plànols que agafa ens poden recordar perfectament a pintures de paisatge, sobre tot romàntiques (cels blaus i grocs, espessor del bosc, il·limitació del desert,...); i d'altres semblants a les obres costumistes de Hopper (artista que mostra la societat americana de meitats del S.XX, amb contrastos forts de llums i ombres).

La música és un altre element estètic important, ja que s'adequa molt bé a l'escena que acompanya, i ens aconsegueix transmetre la mateixa tensió que es viu en aquesta. Un exemple molt clar és quan la parella crema la casa d'ella, on han deixat el cadàver del pare; el director es recrea en mostrar-nos la capacitat destructiva del foc, i enlloc de deixar que la camera recorri tot l'espai en flames de forma contínua, enfoca cada racó de la casa com si fossin fotogrames, imatge per imatge (tècnica que repeteix en escenes posteriors). Aquest detall fa que impacti més allò que veiem, ja que se'ns mostra de cop, i quasi no dona temps a pensar en per què ha escollit aquells objectes i no uns altres: una casa de nines (coma a metàfora de la mateixa casa en flames), una verge (la part més transcendental del moment), el piano, i el cadàver del pare. Mentre passa aquests elements d'un en un, la música de fons ens permet “viure-ho” amb més intensitat: es sent una mena de cor, veus agudes com crits, que s'intensifiquen com més viu es mostra el foc; quan aquest es veu arremolinant-se en ell mateix, les veus s'alcen. Personalment, aquesta escena em va fer sentir una experiència sublim, però d'aquell sublim que Kant anomena dinàmic, en el qual l'element natural (provocat) es presenta amb tota la seva força i davant el qual no podem fer res més que observar-lo. Aquesta escena, doncs, seria anàloga, en certa manera, a quadres com els de Turner, com L'incendi en el Parlament, tot i que a la pel·lícula l'incendi ens és més proper, es veu en un primer plànol que quasi traspassa la pantalla. Tot i la tensió que produeix en el nostre interior, quan l'escena passa sentim l'alivi de ser mers espectadors que contemplen.

La música, doncs, seria una expressió més d'allò que esdevé, un reflex de l'esperit dels personatges i de les accions que duen a terme; és una música oberta i lliure, com ho són les ments dels protagonistes i com ho és la natura que travessen amb el cotxe. Després d'això, és important parlar d'aquesta natura.

És admirable com el director ha aconseguit trobar per a cada escena una naturalesa que s'identificava perfectament amb l'acció i la voluntat dels personatges. Tots els plànols (la majoria centrats, en forma de quadre que ens situa al mig) fan aquest joc anàleg, a partir de contrastos cromàtics, de llums i ombres, d'espais buits i plens, etc., tal i com es veu a moltes obres pictòriques. A partir d'això es podria dir que el director es posa a la pell del pintor i busca una composició perfecta que, en comptes d'estar limitada pel marc, ho està pel plànol que agafa la camera. La única diferència sería que el director troba aquest efecte estètic en la mateixa naturalesa i la paralitza, a mode de fotografia, la mostra com és en ella mateixa, tal i com ell l'ha vist; el pintor, en canvi, utilitza un “suport” diferent, i la manera de presentar la natura dependrà molt de la interiorització que hagi fet d'aquesta en veure-la, i de la tècnica que utilitzi.

A partir d'aquí, hi ha moltes escenes que exemplificarien aquest paral·lelisme: la noia d'esquenes enmig de la natura i a la vorera del riu (ella mateixa reflexiona sobre el que sent entre els elements naturals i, a la vegada, la natura pot ser una exteriorització d'aquests sentiments). Per altra banda, hi ha una escena en que s'enfoquen el prat (d'un verd intens) i el blau homogeni del cel, amb el cotxe empetitit entre la plana; aquesta imatge em recorda bastant, si treiem el cotxe, als quadres de Rothko, amb dos plànols de color horitzontals i paral·lels. El director ens ho mostra diverses vegades, com una reiteració del buit i la misèria que hi ha al voltant dels personatges, que avancen sense saber on van (una idea semblant del que hi ha darrera de Rothko). Per acabar amb aquest punt, hi ha una imatge molt característica: quan estan la primera nit enmig del desert, es veu la foscor absoluta, una imatge negre en la qual apareixen alguns punts blancs (llum) que indiquen que encara hi ha vida enmig del no-res. Aquesta escena podria ser perfectament un quadre abstracte del S. XX.

Els contrastos en la pel·lícula són continus, i tots estan relacionats, d'una manera o d'altra, amb una visió estètica (formal) i també “moral” de la vida. Això últim fa referència al contrast que es fa entre naturalesa i home (allò originari i la civilització): els protagonistes canvien contínuament d'escenari, sempre depenent de la necessitat que té ell de fugir del crim comès. Després d'aquest es busquen refugi al bosc: aquí, enmig de la naturalesa pura, es construeixen una cabana, havent moments en que, sobre tot el noi, sembla encarnar al “bon salvatge” que buscava Rousseau. Però aquest estat “idíl·lic” es trenca, ja que encara tenen a l'abast elements creats per l'home, com la ràdio. A partir del moment en que han de fugir del bosc, comença aquesta alternança d'espais, en que passen d'estar envoltats d'arbres a estar en una plana; després en una caseta enmig d'aquesta; un poble on mantenen contacte ple amb la civilització; i per últim tornen al desert, on enterraran els últims objectes personals que els lligaven al món del progrés. Però aquest desert estèril on es troben encara tindrà l'element civilitzador: el tren, que sorgirà davant d'ells dues vegades, com del no-res. És important destacar que aquest canvi d'espais va de l'espessor de la natura, a la solitud més extrema; és un canvi progressiu (de més a menys) en que a partir del que els envolta veiem arribar el desenllaç.

L'escena final, quan els dos ja han estat detinguts, té un aire transcendental: estan dins de l'avió, des d'on poden veure els núvols que s'estenen per sota i per sobre d'ells; uns núvols densos i blavosos que contrasten amb una llum groga intensa que els reflexa i a la qual s'apropen cada vegada més. Aquesta imatge, des del meu punt de vista, podria veure's com un viatge final cap a un altre món, segurament millor que l'anterior (ple de misèria, violència i autodrestrucció: ells mateixos s'han portat fins on estan).

En conclusió, en el transcurs del film ens anem sorprenent amb tot allò que passa i com passa, així com també ens impressiona la manera en que se'ns mostren les escenes, perfectes en elles mateixes, senzilles a simple vista però que han portat molts anys de treball. La pel·lícula és plena de “quadres” a comentar, “d'obres d'art” autèntiques, en les que es combinen música i pintura amb un fons filosòfic i crític (des del punt de vista social).