Malaltia d'Alzheimer

Enfermedades neurológicas degenerativas # Tractament. Tacrina

  • Enviado por: El remitente no desea revelar su nombre
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 4 páginas
publicidad
publicidad

Alzheimer

1. INTRODUCCIÓ:

La malaltia d'Alzheimer, descrita per primer cop el 1907 per Alois Alzheimer, és un trastorn degeneratiu neurològic de caràcter progressiu que afecta el cervell i que està caracteritzat per un deteriorament de la memòria, de la intel·ligència i del comportament.

La seva etiologia és desconeguda, però en el cervell dels pacients amb la malaltia s'observen diferents alteracions microscòpiques:

  • Presència de plaques senils amb proteïna ß -amiloide fora de les cèl·lules del cervell.

  • Presència de nòduls neurofibril·lars formats per filaments anormals que s'acumulen en els cossos i en els axons de les neurones del cervell.

  • Mort neuronal més marcada en l'hipocamp, en l'escorça frontal, parietal i temporal anterior, l'amígdala i el sistema de l'olfacte.

  • Dèficit col·linèrgic en l'escorça i en l'hipotàlam provocat per una pèrdua important de cèl·lules colinèrgiques.

Les estratègies terapèutiques actuals són les següents:

  • Antiinflamatoris no esteroïdals. Tenen caràcter preventiu, ja que la inflamació del teixit cerebral sembla representar un paper important en el desenvolupament dels nòduls neurofibril·lars i en les plaques neurítiques.

  • Estrògens (en dones). Estimulen la producció d'acetilcolina i impedeixen la deposició de ß -amiloide. També faciliten el manteniment de l'hipocamp.

  • Inhibidors de la colinesterasa. Utilitzats com a tractament simptomàtic per combatre la disminució de cèl·lules colinèrgiques.

Dins del darrer grup, el primer fàrmac comercialitzat exclusivament per a aquesta indicació va ser la tacrina molt tòxic pel fetge.

Altres fàrmacs encara en últimes fases d'investigació clínica són el metrifonat, l'ENA 713 o certes formes retardades de la fisostigmina.

El donepezil, autoritzat al novembre de 1996 als Estats Units i comercialitzat a Espanya durant el mes de febrer de l'any 1998, és una alternativa a la tacrina per al tractament de l'Alzheimer.

2. TACRINA I DONEPEZIL

2.1 TACRINA

La tacrina és un derivat de l'acridina, inhibidor de l'acetilcolinesterasa central i de la butilcolinesterasa perifèrica. Facilita la neurotransmissió i està indicat per al tractament de la malaltia d'Alzheimer en les seves formes lleus i moderades.

Te una biodisponibilitat d'un 20-30%, dues vegades més gran en dones que en homes i aquesta es redueix entre un 30 i un 40% amb els aliments.

Efectes adversos

Més d'un 50% dels pacients experimenten algun efecte advers que en moltes ocasions requereix la suspensió del tractament.

Els efectes adversos més freqüents són els cardiovasculars (rarament (<1%), hipotensió o hipertensió); els oculars (diplopia (<1%)); els cutanis (erupcions cutànies, rash, prurit, urticària, miàlgies...); els genitourinaris (incontinència urinària (3%)); els digestius (nàusees i vòmits (25-30%), diarrea (16%), distensió abdominal i anorèxia (9%), glossitis, gingivitis, estomatitis, sialorrea i alteracions del gust (<1%)); els neurològics (mareig (12%), confusió (7%), atàxia i insomni (6%), somnolència (4%) i tremolors (2%)) i els hepatobiliars (40-50%) amb una hepatotoxicitat que es reflecteix en un increment dels valors de les transaminases. Si aquesta hepatotoxicitat està associada a una icterícia clínica, cal interrompre el tractament.

Aquest increment de les transaminases és degut al fet que aquest principi actiu posseeix un elevat potencial citolític a nivell hepàtic, la qual cosa justifica un control estricte de les transaminases abans del tractament, cada dues setmanes durant les 12 primeres setmanes, mensualment durant els 3 mesos següents i trimestralment a partir del sisè mes de tractament sempre que els valors de les transaminases es mantingui en la normalitat.

Aquesta hepatotoxicitat depèn:

  • de la susceptibilitat individual del pacient.

  • del temps del tractament: durant les 12 primeres setmanes de tractament és habitual una elevació de les transaminases. En cas d'una reintroducció del tractament hi pot haver una elevació precoç de les transaminases a partir de la segona setmana de tractament.

  • de la dosi administrada.

2.2. DONEPEZIL

El donepezil és un derivat de la piperidina que actua com a inhibidor reversible i no competitiu de la colinesterasa del sistema nerviós central amb poca activitat al sistema perifèric. L'increment de la concentració de l'acetilcolina a nivell sinàptic sembla estar estretament relacionat amb la millora d'algunes funcions cognitives.

El donepezil està indicat per al tractament simptomàtic de la demència lleu o moderada en la malaltia d'Alzheimer.

S'absorbeix per via oral i la seva concentració plasmàtica màxima es produeix 3 o 4 hores després de la seva administració. Té una semivida d'eliminació de 70 a 80 hores, la qual cosa fa possible una sola presa al dia. Aquesta dosi diària ha de ser de 5 o 10 mg al dia. Es comença amb una dosi de 5 mg que s'augmentarà a 10 mg després d'un període aconsellable de sis setmanes amb una dosi de 5 mg.

Efectes adversos

Els efectes adversos que apareixen amb més freqüència són nàusees, diarrea, insomni, vòmits, rampes musculars, cansament i anorèxia. La freqüència d'aparició d'aquests efectes varia segons el temps d'ajustament de la dosi partint de 5 mg fins arribar a la dosi efectiva de 10 mg Si s'administra una dosi de 10 mg una setmana després d'administrar 5 mg els efectes adversos tenen una major freqüència que si es tarden sis setmanes a administrar 10 mg.