Mal de LLengües; Jesús Tusón

Teoría del lenguaje. Lengua. Lingüística # Juidicis de valor. Estereotips. Prejudici linguïstic

  • Enviado por: Xufa
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 7 páginas
publicidad

Mal de llengües de Jeús Tuson.

Jesús Tuson ens presenta un llibre que pretén ser com ell mateix indica amb carácter de “denúncia i construcció”.

Una denúncia cap al tracte que han rebut i reben moltes llengües que han sigut desprestigiades, apartades de molts àmbits d'ús, prejutjades de aptes o no aptes, d'aspres o dolces, de bones o roïns… Considere que aquest fragment del llibre “totes les llengües sense cap exepció, ni tenen punys, ni amaguen en el fons de les seues estructures armes secretes i mortíferes. Són del tot innocents, i ho ignoren tot sobre l'agressió i les preeminències” és la clau del llibre que recull el sentiment de denúncia i per damunt de tot el de construció ja que ens presenta les llengües com a objectes delicats dels quals hem de tindre cura i ser defensors de totes i cadascuna de les llengües del món. Amb tot açò la principal conclusió que ens fa l'autor és la d'una educació en la tolerància i l'igualitarisme com a solució i principi del final d'aquesta indesitjada situació lingüística.

Però per damunt d'una valoració crítica aquest treball ha de prendre forma de resum així que sense més procedim a la síntesi dels cinc capítols dels quals consta el llibre més el principi:

Principi.

Per començar l'autor ens explica que escriure aquest llibre no ha sigut gens agradable i compara la seua labor amb la d'un ecòleg quan parla de coses agradables i quan parla de les coses desagradables de la seua professió. Així fa una comparació o millor dit una analogia entre la llengua i l'ecologia en l'aspecte en què les dos són delicades i si no les defensem poden tindre un final roïn fins a la mort. Les llengúes són innocents i ho ignoren tot sobre l'agressió, no tenen institucions per a la seua defensa, desconeixen els conflictes ja que no tenen voluntat. Hi ha, però, qui les defensa fins al punt de creure que és la seua bandera. L'ecologia té molts punts en comú amb la llengua ja que si no la defensem la podem perdre perquè ella no es pot defensar tota sola.

1. “Baixa, Galileu”

Jesús Tuson ens presenta en aquest capítol dos conceptes bàsics : els judicis de fet i els judicis de valor.

Els judicis de fet són aquells que es poden comprovar des del punt de vista científic i aquesta comprovació és considerada vàlida per a la comunitat de científics o simplement se sap que ixe fet en particular es pot produir.

Però el problema ve quan parlem dels judicis de valor, aquests poden abastir-se o no sobre un concens, però són projeccions de qui els fa, part de l'autoretrate de cada persona i donen indicis sobre gustos personals, manies, creences, educació rebuda, actituds davant del món, dels esdeveniment i de la gent. Els judicis de valor poden ser o positius o negatius.

El problema dels judicis de valor tampoc té transcendència ètica si les opinions impliquen una cosa o una persona, però quan aquests judicis esclaten amb gent per mig: valoració d'un poble, les seues accions i les seues caràcterístiques, i sobre tot si són negatius és quan apareix el problema.

Més avançat el capítol se'ns preseta un altre concepte bàsic: els prejudicis lingüístics, que l'autor diu que són manifestacions del racisme aplicat a les llengües i als seus parlants, i en conseqüència, el fet de considerar una llengua més apta que una altra pot produir la mort de moltes llengües; pot ser imposada i convertir-se en un “instrument de silenci”.

Els prejudicis són una desviació de la racionalitat amb forma de judicis de valor emesos sobre una llengua o els parlants d'aquesta. Aquests prejudicis els podem classificar i afecten a les llengües i als parlants, perquè els parlants utilitzen una llengua que els hi és poc o gens coneguda, o perquè parlen una varietat de la llengua que no és aquella en què es troba instal.lat el qui perjudica.

Cap al final del capítol és on cobra sentit el títol ja que estableix un paral.lelisme de l'actitud meliquista de la humanitat i el pas de la teoria geocèntrica de Ptolomeu a la teoria heliocèntrica de Galileu, fent-nos reflexionar sobre el egocentrisme que avuí encara existeix en tots nosaltres perqùe nosaltres encara ens sentim el centre del món en molts aspectes, com ara la pròpia llengua, història i cultura.

2.Les velles petjades de l'etnolatria.

Ara fem la vista enrere per reprendre tot tipus de prejudicis lingüístics ocorreguts des dels nostres oritges.

Tots tenim una tendència envers els prejudicis lingúístics, aquesta tendència existeix des de sempre. Ja les reflexions clàssiques es creia que les paraules que designaven les coses tenien orígen diví i sols una paraula designava un objecte, però van aparèixer els poetes que “desfiguraven” les paraules donant-li's significats diferents; aquesta desfiguració va promoure l'educació lingüística, fins arribar a la conclusió que les paraules eren rètols convencionals i arbitraris.

Els primers gramàtics definiren el “ gramaticus” com aquella persona que posseïa la ciència per ensenyar a parlar correctament i per ensinistrar els alumnes en les tasques d'interpretació dels poetes. El prejudici que s'ha viscut llargament en el món occidental és el de creure que només era bona la llengua robada als déus, o llengua literaria, sense advertir que la llengua té la funció bàsica de facilitar la comunicació i que, com deia Sapir “ quan es tracta de la forma lingüística, Plató passeja juntament amb el porcater Macedoni i Confuci amb el caçador de cranis d'Assam”.

Un exemple clar de prejudici lingüístic és la introducció del terme “ llengua vulgar”. Durant l'humanisme, la llengua era reputada valuosa si desvetllava l'interés dels gramàtics, però el que va passar va ser que les “llengües vulgars” van desvetllar l'amor dels gramàtics.

Fins a l'actualitat, un del prejudicis més freqüents és la classificació de les llengües segons siguen "aspres" o "femenines"; aquesta classificació sorgí de Dante i el seu projecte ambiciós de trobar, entre les parles italianes, "aquella més noble en què sigui possible la dignitat literària i, doncs, el tractament de grans temes: les armes, l'amor, la justícia i l'amistat". Dante, al analitzar les parles italianes va trobar que uns dialectes del Laci eren"femenins" ja que els homes que la parlaven semblaven dones, i uns altres "masculins" ja que "les dones ens fan dubtar de la seva condició i, adhuc, de si pertanyen a l'espècie humana".

 

Ja al segle XVIII, quan sorgeix l'Encyclopédie comença una nova classificació d'alló més interesant: hi ha llengües aptes per a l'oratòria, el teatre, la fabulació i la

mentida, com el grec i el llatí; i d'altres llengües aptes per a  instruir, il.luminar i convèncer, bàsicament el francés. Beauzée diu: "si mai el llatí deixés de ser l'idioma comú dels savis europeus, la llengua francesa haurà de tenir l'honor de la preferència", com es pot observar, aquesta opinió xovinista encaixa perfectament amb la classificació anterior.

 

També és en el segle XVIII quan Rousseau publica L'Essai sur l'origine des langues on classifica les llengües segons el clima que poseeix la regió on es parla la llengua; aquí hi trobem "llengues del nord" aspres, cridaneres i clares  que valen per a l'escriptura i les "llengues del sud" eloqüents, vivaces i fosques que són més aptes en la parla, aquesta classificació es basa en la idea de què el clima i les condicions de vida poden arribar a influir la llengua.

 

Respecte a les relacions entre llengües, diferència unes "llengües fortes" i unes altres "febles", les fortes s'enfronten a la resta de les llengües reputant-les d'inferiors i incapaces d'una vida normal en un imperialisme lingüístic, com és el cas de la imposició del castellà a Sudamèrica que va provocar la mort de moltes llengües indígenes, aquesta imposició o imperialisme lingüístic com diu Tuson es deu a una colonització.

 

També es dona el cas de competència, com l'anomena Tuson, al fet que una llengua forta s'encontre amb una altra llengua forta; aquest és el cas del castellà contra el francés en el segle XVIII, o el francés contra l'anglès actualment. I finalment trobem unes llengües dèbils que lluiten com poden contra la força i, de vegades, el prestigi social, cultural i militar de les llengües poderoses. En aquest cas, Tuson parla de supervivència o defensa, tot hi que aquestes obres apologètiques manlleven argumentacions prejudicatives de les germanes grans i cauen, al seu entorn, en la desgràcia maniquea. En aquesta desgràcia maniquea va caure la llengua catalana durant el segle XVIII, quan Agustí Eura, en la Controvèrsia sobre la perfecció de l'idioma català va manifestar: " per no deure res, lo Idioma català, a qualssevol altre". Va ser també durant el segle XVIII quan va sorgir el conflicte entre el català i el castellà, on, per exemple, Lluís Galiana escriu que: "no sólo es apreciable por ser breve y agraciada, sino también por ser capaz de toda aquella majestad que se da a la castellana, tan propia para hablar de asuntos serios, como reputada siempre por gloria especial a este idioma".

 

 Aquestes opinions etéries, apassionades i inverificables es troben escampades avuí en dia per tot arreu i conformen el nostre bateg d'estereotips, peró "una bandera és una bandera, i una llengua, no;les llengues no tenen el perquè de sufrir les manies persecutòries dels homes".

3.Els tentacles llunyans d'una educació potinera.

En aquest capítol s'ens presenten els prejudicis innocents, la responsabilitat dels quals és patrimoni de les persones que han estat objecte passiu d'una educació convencional fornidora de models per a la pervivència de l'etnocentrisme; aquests són els prejudicis populars i es poden classificar en tres dicotomies:

 

En la primera hi trobam les "llengües fàcils" i les "llengües difícils". Segons Tuson, els que titllen una llengua de "difícil" no són gent especialment procliu a aprendre-la: són persones còmodament instal.lades en el monolingüísme i se senten neguitoses si al seu voltant n'hi ha d'altres que parlen una llengua altra que la seva. Hi ha sempre una dificultat immensa, perquè les llengües són mecanismes molt complexos i, com no, totes les llengües són, per als seus parlants, les seues llengües.

 

En segon lloc trobem les "llengües suaus" i les "llengües aspres"; l'egocentrisme, en aquests casos, té una versió molt peculiar: el fonocentrisme. Aquesta suavitat pot anar més enllà, i aleshores parlaríem de llengües "femenines" com ja hem dit abans. Per a tirar avall aquesta dicotomia, Tuson ens parla, de les "cordes vocals" com a productores del so; mirat des d'aquest punt de vista: que és el que produeix un so més agut o més greu? Les llengües, o les cordes vocals de cada persona? Com tots sabem, són les cordes les que produeixen un so més agut o més greu i aquesta classificació no és més que una comparació de les altres llengues agafant com a model la pròpia. Les llengües són sistemes a l'abast dels parlants, i els sistemes no tenen sexe, ni són suaus o energètics, o bonics; són xarxes de relacions.

 

La tercera dicotomia és la de llengües amb molts o pocs parlants, un problema numèric. Peró si agafem les estadístiques del nombre de parlants de cada llengua de diferents instituts (Breton, Kalzer...) observarem que els milions volen! Uns posen que el xinés té 800 milions de parlants, i uns altres diuen que en té 632! Aquestes diferéncies brutals no poden ser fruït d'un estudi minuciós, ja que, per començar, ningú s'ha dedicat a contar persona per persona qui parla cada idioma; també cal tenir en compte si el reconte conté tots aquells parlants que han aprés la llengua com a segona llengua o no. En definitiva, la credibilitat de les estadístiques és relativa i la veritat és que els parlants normals, no somien milions; les estadístiques sols són una altra manera de realitzar un prejudici lingüístic: llengües multimilionaries i llengues sense tants parlants. El que si que és important veure en les estadístiques és que el nombre de parlants de les llengües multimilionaries va en augment, mentre disminueix el nombre de parlants de les llengües minoritaries.

 

M'agradaria, abans de finalitzar amb el capítol,  transcriure unes paraules de Gregorio Salvador: "hay una tendencia, creciente en los últimos decenios, a considerar como un drama la desaparición de lenguas minoritarias. Y yo he de decir que en estos tiempos se tiende a percibir como agresivo: que esa desaparición yo no la considero un drama, sino todo al contrario.[...]. sin la paulatina y constante desaparición de lenguas minoritarias, a través de los siglos, la atomización lingüística sería de tal envergadura que esta misma reunión que estamos celebrando sería imposible, y, por supuesto, yo no podría ejercitar mi facundia fuera de los límites estrictos del casco urbano de mi pueblo natal". Això és egocentrisme i  etnocentrisme.

La llengua és un patrimoni d'un poble, és part dels seus senyals d'identitat. “L'estadística no hi pinta res”.

4.La presumpció (volguda?) de la ignorància.

Algunes idees que l'autor ens vol fer prendre i reflexionar-les són aquestes:

-Els judicis de valor que fan els cultes són més subtils. Els intel·lectuals critiquen, denúncien, però són opinions que no són prou matisades. Els savis són humans com tothom però ells diuen alguna cosa i té valor, en canvi, si jo dic alguna cosa no em faran cas. Els savis tenen major influència, per aixó són savis i es consideren les seues dites com a correctes.

-Els lingüistes no haurien de cometre mai l'error d'identificar una llengua amb el seu diccionari. És a dir, que quan un lingüista analitza una llengua no la ha de mesclar amb la seua, no la ha de comparar sino que l'ha d'analitzar de forma objectiva. Per tant, si no ho fa així, mostrarà prejudicis.

A més en aquest capítol se'ns presenta el problema de la diferència entre llengua i dialecte. En general, els especialistes en la matèria donen diversos valors a "dialecte", segons els casos: un d'històric o genèric i un de sincrònic o descriptiu, tot i que això es podria entendre com una simplificació excessiva. En primer lloc, es parla que el català, castellà, francés... són dialectes del llatí; en segon lloc es parla de dialecte com una varietat d'una llengua.

 

Que ens diu que dues parles corresponen a una mateixa llengua? Segons Joan Veny, les parles són d'una mateixa llengua si: la comprensió és recíproca, hi ha homogeneïtat estructural i es pot adoptar per una mateixa comunitat social.

 

A part d'aquesta delimitació entre parla/dialecte i llengua, els lingüistes i els dialectòlegs no consideren que cap dialecte sigui millor que un altre. En aquest punt trobem una sèrie de conceptes interesants: l'estàndar no és una llengua, obviament és una varietat més que haurà estat privilegiada per raons extralingüístiques.

 

Entre llengua i dialecte, els "perjudicadors", com diu Tuson, diuen que llengua és la que és oficial d'un estat. El pas de dialecte a llengua no és concepte sinó amb la meditació d'un fet aliè les dos: un fet polític. Si agafem un dialecte i li posem una llarga història: ja tenim una llengua.

 

Un dialecte, no és una desgràcia i no és motiu per a complex d'inferioritat fer-lo servir, perquè la llengua comuna no pot ser res més que la concidència essencial dels dialectes.

5.Les pseudo-raons dels nous civilitzadors.

Ara Tuson ens parla del anomenat idioma “internacional” o “de comunicació” i “de progrés”. És aquell considerat apte per a tots els àmbits. Considerat internacional perquè tothom o un gran nombre l'entén, de comunicació perquè té un ampli vocabulari i lèxic amb unes normes establertes, i de progrés perquè és un idioma cada vegada parlat per més gent.

"Tota llengua és de comunicació en els indrets en què funciona i als quals hom sol anar per fer petar la xerrada amb la gent que hi viu".

 

"Una llengua és una llengua, i només arriba a ser "internacional" a causa d'una expansió colonial, amb un exércit fent d'ambaixador o amb l'espasa damoclea de la seva amenaça”.

 

El panorama lingüístic del món és complex, i si la realitat lingüística és complexa és degut a la supersposició de pobles sobre d'altres.

 

I les desigualtats i les humiliacions no les fan les llengües: "les llengües no són coses, les llengües són ficcions; el que dóna cos a una llengua són els parlants: sense parlants no hi ha llengua".

"El poder i la grandiositat de la llengua rusa són el testimoni irrefutable de les grans forces vitals del poble rus, de la seva gran cultura i del seu gran destí històric. La llengua russa és reconeguda unànimement com la llengua d'un gran poble". Aquestes paraules les ha escrit un gramàtic soviètic, com era d'esperar, perque l'autocrítica i el poder no solen ser grans amics.

 

La grandesa no és sinó la cara lluent de la inseguretat; una manera de resoldre els dubtes per la via més expeditiva, la de la ignorància.

 

Un país sempre vol controlar el poble, per a fer-ho hi ha dues maneres: la primera consisteix en una opressió directa, que sols serviria en períodes de temps curts. Peró també trobem l'assimilació ideològica com a mètode de concens, és més lenta i consisteix en la instrucció i la ignorància alhora. Aquesta ignorància es nodrirà d'estereotips difícils de combatre.

 

La complexitat lingüística del món és entesa com a una complicació, per a la immensa majoria de la humanitat, la qüestió de la complexitat lingüística no existeix ja que la immensa majoria de la població mundial naix amb una llengua, viu i mor amb aquesta llengua.

Però trobem a nivell mundial, una classificació més de les llengües: les "llengües amb estat" i les "llengües sense estat". Primer s'hauria d'analitzar que la majoria de les llengües no són la oficial de l'estat, pel que no podem considerar les llengües amb estat com la majoria. En segon lloc, i ja centrant-nos en les llengües amb estat, s'ha de distingir entre els estats amb una sola llengüa oficial d'aquells que en tenen més d'una oficial, també tindre en compte que hi ha llengües que viuen en un estat com a oficials però que també les podem trobar en altres estats com a minoritaries o no oficials.

Final. Una nova educació lingüística, una nova educació.

Dins una mateixa llengua hi ha diferències qualitatives que, portades a l'extrem, comporten al racisme. No hi pot haver diferències a l'hora d'ensenyar una llengua segons de la classe social de la que vens, no es pot modelar una parla segons la classe treballadora. Cal conèixer noves llengües, aixó ens aportarà una gran riquesa lingüística que no em pas de menysprear. Hi ha moltes llengües diferents de les quals no coneixem res, i és per aquest fet pel qual no hem de refusar altres llengües. Hem de defugir dels prejudicis, del meniqueisme, dels esquemes bipolars i hem d'apostar per l'igualitarisme i una nova educació integradora en que sigui superada la tolerancia. Haurem de lluitar contra les persuasions dels qui aposten per una sola llengua. Una nova educació lingüística.

Per tant l'autor ens marca unes propostes per a lluitar contra el prejudicis lingüístics . Ens mostra 2 clares intencions:

La primera intenció que marca és la de promoure l'igualitarisme, aquest fet el considera utòpic ja que hi ha massa desigualtat al món.

La segona intenció és la tolerància “viure i deixar viure” . Promou desde l'escola l'ensenyament d'aquest valor per a un bé comú.