Mal de Llengües; Jesús Tusón

Lingüística # Prejudicis lingüístics. Llengua i dialecte

  • Enviado por: Aina
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 9 páginas
publicidad

MAL DE LLENGÜES. A l'entorn dels prejudicis lingüístics. JESÚS TUSON

  • ESTRUCTURA DEL LLIBRE:

  • El llibre s'estructura en cinc capítols als que cal sumar-li un capítol "final".

    El primer capítol ens introdueix el concepte de judici de valor i judici de fet així com una hipòtesis del prejudici lingüístic.

    El segon capítol tracta la història del prejudici lingüístic, desde les reflexions clàssiques fins a l'actualitat, passant per un ventall d'intents de classificar les llengues segons la literatura que tenen, l'interés gramatical, la fonologia, el clima...

    Durant el tercer capítol, Tuson ens presenta les dicotomies que funcionen com a prejudici popular com el grau de dificultat per aprendre la llengua, el nombre de parlants... totes aquestes dicotomies són anul.lades per Tuson amb una exemplificació lògica i clara de la inexistència de dicotomies que, com no, son fruit directe del prejudici lingüístic.

    Al quart capítol es centra en els prejudicis programats, no innocents o prejudicis intel.lectuals i la "diferència" entre llengua i dialecte.

    En el cinqué capítol ens parla de la complexitat de la realitat lingüística; la importància dels poders establerts en els prejudicis.

    Finalment, el "final" és una possible solució a aquest prejudici: una educació amb la tolerància.

    CAPÍTOL 1: "BAIXA, GALILEU!"

    Un judici de fet es aquell que es pot comprovar des del punt de vista científic (judici científic) i que aquesta comprovació es considerada vàlida per a la comunitat de científics o que simplement hi ha garanties de vericitat de que aquell fet es va produir. Un exemple que posa Tuson per a entendre aquests judicis de fet és el clima: si algú diu que "el dia 17 de novembre de 1986 va ploure a Sant Genís

    dels Agudells" fa un judici de valor comprovable si es consulten els arxius del servei meteorològic. Peró el problema ve quan parlem de judicis de valor, aquests poden bastir-se o no sobre un concens, pero són projeccions de qui els fa, part de l'autoretrat de cada persona i donen indicis sobre gustos personals, educació rebuda... els judicis de valor poden ser positius o negatius.

    El problema dels judicis de valor tampoc té trascendència ètica si les opinions impliquen una cosa o una persona, però quan aquests judicis esclaten amb gent per mig: valoració d'un poble, les seves accions i les seves característiques, i a sobre són negatius es quan apareix el problema."Les classificacions ens deslliuren del coneixement veritable i són, donç, una taxonomia de la ignorància: són el resultat de la frustració de les nostres expectatives".

    Els prejudicis lingüístics, segons Tuson, són una manifestació del racisme aplicat a les llengües i als seus parlants, i en conseqüència, el fet de considerar una llengua més apte que una altra pot produir la mort de moltes llengües; pot ser imposada i convertir-se en "instrument de silenci".

    Els prejudicis lingüístics són una desviació de la racionalitat que tenen la forma de judicis de valor emesos sobre una llengua o els parlants d'aquesta. Aquests prejudicis els podem classificar en subclases i afecten a les llengües i als parlants, perque els parlants utilitzen una llengua que els hi és poc o gens coneguda, o perquè parlen una varietat de la llengua que no es aquella en què es troba instal.lat el qui perjudica.

    Al final del capítol trobam l'explicació del títol, aquest meliquisme de la humanitat es converteix en ironia al títol. El que l'autor pretén dir en el títol es que tot hi haver superat la teoria geocèntrica de Galileu, encara existeix en tots nosaltres un sentiment egocentrista;

    nosaltres encara ens sentim el centre del món en molts aspectes, com ara, la pròpia llengua, història i cultura.

    CAPÍTOL 2: "LES VELLES PETJADES DE L'ETNOLATRIA".

    Tots tenim una tendéncia envers els prejudicis lingüístics, aquesta tendència existeix des de sempre. Ja les reflexions clàssiques, al principi es creia que les paraules que designaven les coses tenien orígen diví i sols una paraula designava un objecte, però van aparéixer els poetes que

    "desfiguraven" les paraules donant-li's significats diferents; aquesta desfiguració va promoure l'educació lingüística, fins arribar a la conclusió que les paraules eren rètols convencionals.

    Els primers gramàtics definiren el grammaticus com aquella persona que posseïa la ciència per ensenyar a parlar correctament i per ensinistrar els alumnes en les tasques d'interpretació dels poetes. El prejudici que s'ha viscut llargament en el món Occidental és el de creure que només era bona la llengua robada als Déus, o llengua literària, sense advertir que la llengua té la funció bàsica de facilitar la comunicació i que, con deia Sapir "quan es tracta de la forma lingüística, Plató passeja juntament amb el porcater macedoni i Confuci amb el caçador de cranis d'Assam".

    La introducció del terme: "llengua vulgar" és un exemple clar de prejudici. Durant l'humanisme, la llengua era reputada valuosa si desvetllava l'interés dels gramàtics, però el que va passar va ser que les "llengües vulgars" van desvetllar l'amor dels gramàtics.

    Fins a l'actualitat, un del prejudicis més freqüents és la classificació de les llengues segons siguins "aspres" o "femenines"; aquesta classificació sorgí de Dante i el seu projecte ambiciós de trobar, entre les parles italiantes, "aquella més noble en què sigui possible la dignitat literària i, donç, el tractament de grans temes: les armes, l'amor, la justícia i l'amistat". Dante, al analitzar les parles italianes va trobar que uns dialectes del Laci eren "femenins" ja que els homes que la parlaven semblaven dones, i uns altres "masculins" ja que "les dones ens fan dubtar de la seva condició i, adhuc, de si pertanyen a l'espècie humana".

    Ja al segle XVIII, quan sorgeix l'Encyclopédie comença una nova classificació d'alló més interesant: hi ha llengües aptes per a l'oratòria, el teatre, la fabulació i la

    mentida, com el grec i el llatí; i d'altres llengües aptes per a instruir, il.luminar i convèncer, bàsicament el francés. Beauzée diu: "si mai el llatí deixés de ser l'idioma comú dels savis europeus, la llengua francesa haurà de tenir l'honor de la preferència", com es pot observar, aquesta opinió xovinista encaixa perfectament amb la classificació anterior.

    També és en el segle XVIII quan Rousseau publica L'Essai sur l'origine des langues on classifica les llengües segons el clima que poseeix la regió on es parla la llengua; aquí hi trobam "llengues del nord" aspres, cridaneres i clares que valen per a l'escriptura i les "llengues del sud" eloqüents, vivaces i fosques que són més aptes en la parla, aquesta classificació es basa en la idea de què el clima i les condicions de vida poden arribar a influir la llengua.

    Respecte a les relacions entre llengües, diferenciam unes "llengües fortes" i unes altres "febles", les fortes s'enfronten a la resta de les llengües reputant-les inferiors i incapaces d'una vida normal en un imperialisme lingüístic, com es el cas de la imposició del castellà a Sudamèrica que va provocar la mort de moltes llengües indígenes, aquesta imposició o imperialisme lingüístic com diu Tuson es deu a una colonització.

    També es dona el cas de competència, com l'anomena Tuson, al fet que una llengua forta contendri amb una altre llengua forta; aquest és el cas del castellà contra el francés en el segle XVIII, o el francés contra l'anglès actualment. I finalment trobam unes llengues dèbils que lluiten com poden contra la força i, de vegades, el prestigi social, cultural i militar de les llengües poderoses. En aquest cas, Tuson parla de supervivència o defensa, tot hi que aquestes obres apologètiques manlleven argumentacions prejudicatives de les germanes grans i cauen, al seu entron, en la desgràcia maniquea. En aquesta desgràcia maniquea va caure la llengua catalana durant el segle XVIII, quan Agustí Eura, en la Controvèrsia sobre la prefecció de l'idioma català va manifestar: " per no deure res, lo Idioma català, a qualssevol altre". Va ser també durant el segle XVIII quan va sorgir el conflicte entre el català i el castellà, on, per exemple, Lluís Galiana escriu que: "no sólo es apreciable por ser breve y agraciada, sino también por ser capaz de toda aquella majestad que se da a la castellana, tan propia para hablar de asuntos serios, como reputada siempre por gloria especial a este idioma".

    Aquestes opinions etéries, apassionades i inverificables es troben escampades avui en dia per tot arreu i conformen el nostre bateg d'estereotips, peró "una bandera és una bandera, i una llengua, no; les llengues no tenen el perquè de sufrir les manies persecutòries dels homes".

    CAPÍTOL 3: ELS TENTACLES LLUNYANS D'UNA EDUCACIÓ POTINERA

    En aquest capítol s'ens presenten els prejudicis innocents, la responsabilitat dels quals és patrimoni de les persones

    que han estat objecte passiu d'una educació convencional fornidora de models per a la pervivència de l'etnocentrisme; aquests són els perjudicis populars i es poden classificar en tres dicotomies:

    En la primera hi trobam les "llengües fàcils" i les "llengües difícils". Segons Tuson, els que titllen una llengua de "difícil" no són gent especialment procliu a aprendre-la: són persones còmodament instal.lades en el monolingüísme i se senten neguitoses si al seu voltant n'hi ha d'altres que parlen una llengua altra que la seva. Hi ha sempre una dificultat immensa, perquè les llengües són mecanismes molt complexos i, com no, totes les llengües són, per als seus parlants, les seves llengües.

    En segon lloc trobam les "llengües suaus" i les "llengües aspres"; l'egocentrisme, en aquests casos, té una versió molt peculiar: el fonocentrisme (com diu Tuson). Aquesta suavitat pot anar més enllà, i aleshores parlaríem de llengües "femenines" com ja hem dit abans. Per a tirar avall aquesta dicotomia, Tuson ens parla, de les "cordes vocals" com a productores del so; mirat desde aquest punt de vista: que és el que produeix un so més agut o més greu? Les llengües, o les cordes vocals de cada persona? Com tots sabem, són les cordes les que produeixen un so més agut o més greu i aquesta classificació no és més que una comparació de les altres llengues agafant com a model la pròpia. Les llengües són sistemes a l'abast dels parlants, i els sistemes no tenen sexe, ni són suaus o energètics, o bonics; són xarxes de relacions.

    La tercera dicotomia és la de llengües amb molts o pocs parlants, un problema numèric. Peró si agafam les estadístiques del nombre de parlants de cada llengua de diferents instituts (Breton, Kalzer...) observarem que els milions volen! Uns posen que el xinés té 800 milions de parlants, i uns altres diuen que en té 632! Aquestes diferéncies brutals no poden ser fruit d'un estudi

    minuciós, ja que, per començar, ningú s'ha dedicat a contar persona per persona qui parla cada idioma; també cal tenir en compte si el reconte conté tots aquells parlants que han aprés la llengua com a segona llengua o no. En definitiva, la credibilitat de les estadístiques es relativa i la veritat és que els parlants normals, no somien milions; les estadístiques sols són una altra manera de realitzar un prejudici lingüístic: llengües multimilionaries i llengues sense tants parlants. El que si que és important veure en les estadístiques és que el nombre de parlants de les

    llengües multimilionaries va en augment, mentre disminueix el nombre de parlants de les llengües minoritaries.

    M'agradaria, abans de finalitzar amb el capítol, transcriure unes paraules de Gregorio Salvador: "hay una tendencia, creciente en los últimos decenios, a considerar como un drama la desaparición de lenguas minoritarias. Y yo he de decir que en estos tiempos se tiende a percibir como agresivo: que esa desaparición yo no la considero un drama, sino todo al contrario.[...]. sin la paulatina y constante desaparición de lenguas minoritarias, a través de los siglos, la atomización lingüística sería de tal envergadura que esta misma reunión que estamos celebrando sería imposible, y, por supuesto, yo no podría ejercitar mi facundia fuera de los límites estrictos del casco urbano de mi pueblo natal". Això és egocentrisme i etnocentrisme.

    La llengua és un patrimoni d'un poble, és part dels seus senyals d'identitat. “L'estadística no hi pinta res”.

    CAPÍTOL 4: LA PRESUMPCIÓ (VOLGUDA?) DE LA IGNORÀNCIA

    En aquest capítol sen's presenta el problema de la diferència entre llengua i dialecte. En general, els especialistes en la matèria donen diversos valors a "dialecte", segons els casos: un d'històric o genèric i un de sincrònic o descriptiu, tot i que això es podria entendre com una simplificacio excessiva. En primer lloc, es parla que el català, castellà, francés... són dialectes del llatí; en segon lloc es parla de dialecte com una varietat d'una llengua.

    Que ens diu que dues parles corresponen a una mateixa llengua? Segons Joan Veny, les parles són d'una mateixa llengua si: la comprensió és recíproca, hi ha homogeneïtat estructural i es pot adoptar per una mateixa comunitat social.

    A part d'aquesta delimitació entre parla/dialecte i llengua, els lingüistes i els dialectòlegs no consideren

    que cap dialecte sigui millor que un altre. En aquest punt trobam una sèrie de conceptes interesants:

    L'estàndar no és una llengua, obviament: és una varietat més que haurà estat privilegiada per raons extralingüístiques.

    Entre llengua i dialecte, els "perjudicadors", com diu Tuson, diuen que llengua és la que és oficial d'un estat. El pas de dialecte a llengua no és concepte sinó amb la meditació d'un fet aliè a totes dues: un fet polític. Si agafam un dialecte i li posam una llarga història: ja tenim una llengua.

    Un dialecte, no és una desgràcia i no és motiu per a complex d'inferioritat fer-lo servir, perquè la llengua comuna no pot ser res més que la concidència esencial dels dialectes.

    CAPÍTOL 5: LES PSEUDO-RAONS DELS NOUS CIVILITZADORS

    "El poder i la grandiositat de la llengua rusa són el testimoni irrefutable de les grans forces vitals del poble rus, de la seva gran cultura i del seu gran destí històric. La llengua russa és reconeguda unànimenment com la llengua d'un gran poble". Aquestes paraules les ha escrit un gramàtic soviètic, com era d'esperar, perque l'autocrítica i el poder no solen ser grans amics.

    La grandesa no és sinó la cara lluent de la inseguretat; una manera de resoldre els dubtes per la via més expeditiva, la de la ignorància.

    Un país sempre vol controlar el poble, per a fer-ho hi ha dues maneres: la primera consisteix en una opressió directa, que, sols serviria en períodes de temps curts. Peró també trobam l'assimilació ideològica com a mètode de concens, és més lenta i consisteix en la instrucció i la ignorància alhora. Aquesta ignorància es nodrirà d'estereotips difícils de combatre.

    La complexitat lingüística del món és entesa com a una complicació, per a la immensa majoria de la humanitat, la questió de la complexitat lingüística no existeix ja que la immensa majoria de la població mundial neix amb una llengua, viu i mor amb aquesta llengua.

    Trobam, però, a nivell mundial, una classificació més de les llengües: les "llengües amb estat" i les "llengües sense estat". Primer s'hauria d'analitzar que la majoria de

    les llengües no són la oficial de l'estat, pel que no podem considerar les llengües amb estat com la majoria. En segon lloc, i ja centrant-mos en les llengües amb estat, s'ha de distingir entre els estats amb una sola llengüa oficial d'aquells que en tenen més d'una oficial, també tenir en compte que hi ha llengües que viuen en un estat com a oficials però que també les podem trobar en altres estats com a minoritaries o no oficials, i finalment hi ha llengües que reben la qualificació d'internacionals o de comunicació.

    "Tota llengua és de comunicació en els indrets en què funciona i als quals hom sol anar per fer petar la xerrada amb la gent que hi viu".

    "Una llengua és una llengua, i només arriba a ser "internacional" a causa d'una expansió colonial, amb un exércit fent d'ambaixador o amb l'espasa damoclea de la seva amenaça”.

    El panorama lingüístic del món és complex, i si la realitat lingüística és complexa és degut a la supersposició de pobles sobre d'altres.

    I les desigualtats i les humiliacions no les fan les llengües: "les llengües no són coses, les llengües són ficcions; el que dóna cos a una llengua són els parlants: sense parlants no hi ha llengua".

    FINAL: PROPOSTES DE L'AUTOR PER COMBATRE ELS PREJUDICIS LINGuÍSTICS.

    Cal lluitar contra la desigualtat i cal promoure l'igualitarisme. Peró aquest igualitarisme és una utopia en un món en el que la realitat és desigual fins a uns límits lacerants.

    La "tolerancia" implica "viure i deixar viure" i és aquest l'ensenyament que s'hauria de donar a totes les escoles i a la societat en general: aprendre a tolerar.

    2. EXEMPLIFICA L'EXISTÈNCIA D'AQUEST PREJUDICI A PARTIR DEL TEU PROPI ENTORN.ESTÀS

    D'ACORD AMB LA PROPOSTA QUE FA L'AUTOR: UNA NOVA EDUCACIÓ LINGÜÍSTICA?

    Tots els exemples recollits en aquest llibre, o la gran majoria, són presents en el meu entorn i en el dels meus companys. La lluita per a la igualtat és diaria i constant. Crec que la proposta de l'autor de aprendre a "tolerar" és bàsica per a la convivéncia de cada dia, i el més increïble és que estant ja dins el segle XXI, encara no s'hagi après a tolerar i a acceptar els que no són iguals que tu, pel color de la pell, l'idioma, les creences religioses o qualssevol altre aspecte que es considera "diferent". El que l'autor ens presenta en aquest llibre és aplicable a tots els àmbits de la vida, no tan sols a les llengües. Els prejudicis, tant lingüístics com de qualssevol altre aspecte són presents sempre.

    Avui en dia, els prejudicis lingüístics no han canviat des de fa segles! Estam encara al segle SVIII, encara es qualifiquen les llengues de "aspres" o "femenines", de pocs parlants o molts parlants.

    S'ha d'extendre una educació que ensenyi a tolerar com diu Tuson, i en aquest aspecte (com amb d'altres que millor no esmentar), Espanya està subdesarrollada.

    Han de canviar moltes coses, i entre elles l'educació lingüística, peró n'hi ha d'altres i es per aixó que subratllo que l'autor no només ens exposa un problema lingüístic que implica a la societat, sinó un problema en tots els àmbits!

    - 6 -