Madera # Fusta

Vegetació. Arbres. Fotosìntesi. Propietats elèctriques. Silvicultura. Requeriments estacionals # Vegetación. Árboles. Fotosíntesis. Propiedades eléctricas. Requerimientos estacionales

  • Enviado por: Paco Cano
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 21 páginas
publicidad

Crèdit I: els materials

En la edat prehistòrica van descobrir uns materials que els hi donava la naturalesa , van anar evolucionant i van trobar els metalls amb els quals podien construir estris i eines més resistents i de més durada, el coure va ser uns d'aquells metalls que van ser els més utilitzats i amb l'estany van fer una barreja que va ser el primer aliatge conegut en tecnologia. A partir dels aliatges s'ha fet els grans avanços tecnològics al llarg de la història fins a la actualitat.

Unitat 1: la fusta

La fusta és el material d'origen vegetal que s'obté dels troncs i les arbres dels arbres, també s'obté d'alguns arbustos i en casos molt especials de les arrels.

Composició de la fusta: són diverses formes que formen la fusta i d'aquestes les més importants són:

  • Cel·lulosa: 50%

  • Lignina: 25%

  • Resines, sucres, midó, aigua: 25%

Ex 1 anomena deu objectes de fusta:

  • Taula

  • Marc

  • Cadira

  • Porta

  • Caixa

  • Tauler d'escacs

  • Armari

  • Llit

  • Tauleta de nit

  • Escriptori

Ex 2 busca cinc instruments musicals fets de fusta:

  • Flauta

  • Contrabaix

  • Violí

  • Viola

  • Violoncel

Propietats de la fusta

La humitat

Es la quantitat d'aigua que conté la fusta dins la seva estructura, aquesta propietat guarda relació amb altres propietats de la mateixa, com ara la densitat i la resistència a la flexió a la tracció i a la torsió .

Segons la seva humitat la fusta es pot classificar en:

  • Fusta verda: fusta que resulta després de talar els arbres, té molta humitat.

  • Fusta comercial: la que es troba en el comerç, s'obté a partir de la fusta verda a sotmetre-la a un procés de sacatge que pot ser natural o artificial, el seu prometatge d'humitat és < 20.

  • Fusta seca: una fusta es considera seca quan la humitat es correspon amb la humitat relativa del aire.

  • Fusta anbridra (sense aigua): és la que s'obté a fer proves de laboratori amb la fusta comercial. S'escalfa a 105ºC fins que el seu pes es constant

Porositat

La fusta es un material porós i quan hi ha molta humitat tendeix a dilatar-se, de manera considerada, al assecar-se es contrau i recupera les mides originals, aquesta propietat afavoreix la tendència que té la fusta a podrir-se en ambients humits. El ésser viu que podreix la fusta s'anomena fong.

Resistència a la flexió

Les forces de flexió són les que apliquem sobre una barra de manera que la fossin a corbar. La resistència a la flexió d'una barra de fusta és la força de flexió màxima que es capaç de suportar sense trencar-se, aquesta propietat és important sobretot en les bigues de fusta.

Resistència a la tracció

Una força de tracció és la força que apliquem sobre una barra, quan tibem dels seus extrems cap a fora. Aquest material té una tracció notable

Parts d'un abre:

'Madera # Fusta'

capçalada besses

tronc arrels

Part obia: - capçalada: -branques

-branquillns

-fulles

- tronc: part situada entre la capçalada i el sól i

dues i dues funcions inportants: aixecar

el follatge de la capçada per buscar el sol

Parts d'un arbre i el transport de saba bruta i elaborada

* fotosintesi.

Subterrania: - arrels -fixació de la panta al sól

-absució d'aigua i sals minerals

- rebassa: és la part del tronc situada al nivell del

sol que dona arrels cap al terra i el

tronc cap a la part aerea.

*fotosintesi:

'Madera # Fusta'

Estructura del tronc: l'estructura interna del tronc és zonal

Es poden observar les seguents capes de fora a dins que son:

  • L'escorça: és la capa més externa i es poden destingir en elles dues subcapes:

    • L'íber: és l'etapa més profunda de l'escorça, esta format per(vassos conductors, saba el·laborada , cel·lules joves, etc.)

    • Súper: capa externa de l'escorça, es formada a partir de les cel·lules de l'iber cuan aquestes perden activitat i al morir aquestes cel·lules es disposen superposades formant una capa groixuda, que generalment presta esquerdes. Aillant termic i protectora d'accions mecaniques i d'altres.

  • El cambium: és una capa molt prima de cel·lules que es reprodueixen activament que donen cap a l'exterior l'iber i cap al interior l'albeca.

  • L'albeca: es una capa de fusta tendre que es forma partint del cambium format per vassos conductors de saba bruta, es poc densa.

  • El deramen: és la part del tronc de la cual s'obté la fusta, es forma a partir de l'albeca i les seves cel·lules acomulades, resines, sucres, midó i altres substancies.

  • La medul·la: es el cor del tronc té un color més fosc de la resta del oroma i la seva fusta és més densa, es un record de la primera etapa de creixement d'un arbre.

Ex 4

Medul·la

duramen

L'albeca

cambum

L'íber

súber

Propietats elèctriques, tèrmiques i aqustiques

Propietats elèctriques: la fusta verda i la fusta humida condueixen la electricitat amb facilitat. La fusta seca que té menys del 12% d'humitat és un mal conductor de la electricitat.

Propietats tèrmiques: la fusta seca és un aïllant del fred i de la calor, quan està humida aquesta propietat disminueix avanç d'utilitzar els plàstics com aïllants tèrmics, la fusta era molt utilitzada en cinemes, teatres, auditoris ... i bastant en alguns habitatges

Propietats aqustiques: la fusta s'utilitzava com a un gran material aqustic i amb aquesta finalitat, encara s'utilitza actualment.

Arbres de fusta tova

  • Pi bord:

  • Pi de talla mitjana de fins a 20 o 22 m i port variable pot ésser tortuós en condicions extremes o recte en bones estacions en les quals el tronc és recte i pot ser força cilíndric. La capçada, d'aparença esclarissada, pot anar de piramidal inicialment a globosa al anar obrint-se a partir dels 20 anys. L'escorça és d'un to cendrós clar, més fosca en les esquerdes que es van fent a l'envellir.

    Les branques són primes i allargades, horitzontals les inferiors i quasi verticals la resta. Fulles aciculars agudes però no punxegudes, agrupades normalment de 2 en 2. Són fines i flexibles, de color verd clar, amb una longitud d'entre 6 i 12 cm i viuen uns dos anys.

    Floreix de març a maig i la pinya madura a finals del segon estiu. Aquesta és allargada i té una longitud d'entre 6 i 12 cm i es presenta recorbada en un peduncle d'un o dos centímetre. La llavor és un pinyó gris fosc amb una ala clara que te una longitud de tres vegades la seva. La pinya pot quedar tancada uns quants anys fins que la calor generada per un foc la fa obrir-se de manera que pot resembrar la zona cremada.

    Requeriments estacionals i distribució

    És un pi ben adaptat a terrenys càlids i secs, tolerant sols calcaris o margosos, fins i tot amb guix. El trobem en zones de dipòsits terciaris o quaternaris donant-se tant en substrats calcaris, com en substrats esquistosos si bé defuig els terrenys saulosos. També el podem trobar en sols impermeables, esquelètics i secs però no s'adapta bé als sols molt salins.

    Prefereix àrees amb precipitacions superiors als 250 mm i encara que viu bé en zones amb precipitacions inferiors, no s'adapta massa bé. Normalment es troba rep entre 250 i 800 mm/any suportant precipitacions de maig a setembre inferiors als 300 mm.

    És típic de planures i muntanyes no massa pendents amb orientacions assolellades. Es troba des del nivell del mar als 1.000 m (encara que està citat fins a 1.600 m al l'Atlas al nord d'Àfrica i a la Sierra de las Nieves a Màlaga).

    La mitjana de la temperatura del mes més fred supera el 0º i normalment passa dels 3º i pot arribar a viure en bones condicions en zones amb temperatures mitjanes del mes més càlid que superin els 26º.

    El pi blanc té un temperament molt robust, de llum, viu en zones amb lluminositat intensa i s'adapta a viure aïllat. Pot arribar a representar el clímax en zones àrides o degradades. No és un dels pins de més llarga vida i rarament supera els 250 anys.

    És una espècie ben adaptada als incendis forestals per la seva capacitat regenerativa accentuada per la presència ja comentada de pinyes tancades amb llavor tot l'any.

    Té un caràcter clarament Mediterrània en quant a la seva distribució i el trobem en aquest mar a les zones no massa llunyanes de la costa excepte en la part més a l'est. A la península el trobem principalment a l'alt Guadalquivir, capçaleres del Tajo i Guadiana, Balears, Conca de l'Ebre, zona costanera mediterrània (excepte Cadis), Ciutat Reial...

    Estructura i composició de la vegetació

    Entre en contacte amb espècies com el pinsapo (Abies pinsapo), l'alzina (Quercus ilex), roure de fulla petita (Q. faginea), l'olivera (Olea europea), la pinassa (Pinus nigra), el pi pinyer (P. pinea), el pinastre (P. pinaster), Tetraclinis articulata, l'àlber (Populus alba), el pollancre (P. nigra), la savina turífera (Juniperus thurifera), la savina (J. phoenicea). En molts casos es tracta de boscos secundaris però en algunes àrees amb sols magres és potser l'única formació forestal arbrada autòctona possible i formacions més evolucionades no tenen futur en aquests indrets.

    S'associa principalment com a formació arbòria a les zones pedregoses de l'alzinar, de la maquia d'olivella i ullastre i de la maquia d'ullastre i margalló, si bé es present en altres formacions com suredes, brolles de romaní i bruc d'hivern, brolles d'estepes i bruc, garrigars...

    Segons els hàbitats, podem trobar-lo en indrets com:

  • Pinedes de pi blanc sobre sorres litorals. En zones costaneres com a les illes balears, les savines (Juniperus phoenicea) formen bosquets acompanyades pel pi blanc i el llentiscle (Pistacia lentiscus) desenvolupant-se damunt de les dunes fixant-les, aprofitant la reserva d'aigua del subsòl competint amb avantatge davant la vegetació herbàcia amb arrels superficials que en no poder accedir a aquesta font d'aigua s'asseca. En algunes zones no tant exposades com les esmentades de les illes balears es barreja amb el pi pinyer (Pinus pinea) i presenta un sotabosc més ric on podem trobar el garric (Quercus coccifera), el margalló (Chamaerops humilis), llentiscle (Pistacia lentiscus), ginestó (Osyris alba), romaní (Rosmarinus officinalis), aladern de fulla estreta (Phillyrea angustifolia), bruguera (Erica multiflora), la murta (Myrtus communis)...

  • Pinedes de pi blanc en terrenys calcaris semiàrids litorals. Es tracta de terrenys a vegades abruptes, amb sols pobres en els que el pi blanc no pot arribar a formar boscos tancats. En aquest cas tornem a trobar espècies com la savina (Juniperus phoenicea), el margalló (Chamaerops humilis), el garric (Quercus coccifera) i el llentiscle (Pistacia lentiscus), juntament amb espècies com la bufalaga hisurta (Thymelaea hisurta), l'olivella (Cneorum tricoccon), ullastre (Olea europaea), o Buxus balearica a les illes Balears.

  • Pinedes de pi blanc en terrenys calcaris semiàrids interiors. En terrenys calcaris, sovint amb presencia de guix i en alçades entre 400 i 800 m el pi blanc es pot barrejar amb la savina turífera (Juniperus thurifera) i es troba acompanyat per un sotabosc de llentiscle (Pistacia lentiscus), romaní (Rosmarinus officinalis), l'arçot (Rhamnus lycioides), l'estepa blanca (Cistus albidus), l'esteperola (Cistus clusii), l'argelaga (Genista scorpius)...

  • Pinedes de pi blanc en terrenys calcaris de clima mediterrani sec. Són indrets menys secs que els anteriors i també hi ha casos de terrenys amb presència de guix. En general són terrenys d'alzinar on per motiu de edafologia o de relleu, el pi blanc és l'espècie dominant, sovint de manera estable. El sotabosc és més ric i podem trobar també alzina (Quercus ilex), garric (Q. coccifera), romaní (Rosmarinus officinalis), llentiscle (Pistacia lentiscus) i estepa blanca (Cistus albidus), juntament amb altres espècies com la sàlvia (Sàlvia lavandulifolia), el timó morisc (Fumana thymifolia)...

  • Pinedes de pi blanc en roquedals silícics de costa o zones properes en clima mediterrani. En aquests indrets el trobem sol o barrejat amb el pi pinyer (Pinus pinea), l'alzina (Quercus ilex) i el suro (Q. suber). Com acompanyants trobem al bruc (Erica arborea), l'arboç (Arbutus unedo), el romaní (Rosmarinus officinalis), l'aladern (Rhamnus alaternus)... formant un sotabosc que pot ésser força dens. En aquestes condicions hi ha forests amb exemplars ben desenvolupats i de bones característiques la qual cosa ens dona idea de la bona adaptació de l'espècie als terrenys silicis si les condicions climàtiques són favorables.

  • Silvicultura

    La silvicultura pot orientar-se per a obtenir fusta, per fer funcions de protecció i fins i tot per obtenir resina. Els marcs de plantació que s'apliquen poden anar des dels 2 x 2 m o 3 x 3 m aplicats en plantacions amb funcions protectores o per fusta a uns 4 x 4 m o superiors que podrem aplicar si disposem de planta millorada genèticament que ens ofereixi bones garanties. Com en qualsevol reforestació, són convenients reposicions de fallides i altres treballs de manteniment els primers anys.

    Donat que és un arbre emprat principalment en boscos protectors, com en fixació de torrents, barrancs, terrenys àrids, amb guix, dunes... no podrem permetre cobertures massa baixes. Això queda limitat per la disponibilitat hídrica, de manera que ens podem trobar en el cas que sigui obligat que el bosc sigui bastant clar perquè la capacitat de reserva hídrica del terreny i les condicions climàtiques no permeten formacions més denses.

    Per les condicions del medi, les estassades tenen en aquesta espècie tant la funció d'ajudar al desenvolupament de l'espècie com la defensa contra incendis.

    La poda els primers anys ens pot ajudar a obtenir exemplars de millor qualitat i és ben rebuda per l'arbre. Pel que fa a les aclarides cal fer-les deixant els millors peus per a la talla final. Admetria també talles per faixes avançant contra el vent dominant.

    Per a la seva cubicació l'Inventari Forestal Nacional fa servir fórmules del tipus:

    v = a + b x d2 x h

    essent d el diàmetre amb escorça en centímetres, h l'alçada total en metres i vel volum en metres cúbics.

    Així podem trobar:

    Nacional:

    v = 20,06 + 0,02904 x d2 x h

    Murcia:

    v = 35,89 + 0,02657 x d2 x h

    Barcelona:

    v = 23,54 + 0,02992 x d2 x h

    Tarragona:

    v = 14,85 + 0,03115 x d2 x h

    Girona:

    v = 12,96 + 0,03217 x d2 x h

    València:

    v = 17,91 + 0,03058 x d2 x h

    Regió Ebre:

    v = (3,27 + 0,02869 x d2) x h

    Andalucia Oriental:

    v = (3,85 + 0,02798 x d2) x h

    La producció en fusta per a Catalunya es troba als voltants de 1,7 m3/ha/any però en condicions òptimes i amb treballs de millora pot superar els 6 m3/ha/any, no essent estranyes les zones amb produccions de 3 o 4 m3/ha/any.

    Plagues i malures

    Com a principals plagues trobem principalment:

    • la processionària del pi (Thaumatopoea pityocampa) que causa defoliacions

    • el fong Armillaria mellea que el parasita i pot causar greus danys fins a destruir els teixits vius del coll de l'arrel i de les arrels principals matant així a l'arbre.

    • l'escolítid Blastophagus destruens que ataca a les puntes de les branques i les mata.

    Propietats i usos

    Fusta molt resinosa clara, de gra fi, molt dura, de densitat mitjana, elàstica, molt resistents a compressió. Pel seu alt contingut en resines i per ser dura s'ha limitat els seu us en carpinteria. Encara que sovint els peus, per viure en condicions extremes, son torts i nudosos, els exemplars ben conformats són aptes per construcció.

    Es fa servir per obtenir resina en èpoques de demanda, i bé no arriba a la qualitat i produccions del pinastre (Pinus pinaster) és el segon candidat dels pins espanyols. Els pins resinats tenen la fusta més dura, pesada i duradora, però menys elàstica.

    Com a combustible o per carbó es fa servir en zones on no abunda l'alzina.

    L'escorça s'ha fet servir per curtir cuiro amb certa eficàcia per ser una dels escorces amb més tanins de tots els pins. Com de tots els pins es pot utilitzar la trementina i per tant el aiguarràs i la colofonia.

    Antigament tenien ús en medicina contra el reuma i altres dolors, però el millor ús és contra els constipats bronquials i per mitigar la tos. També s'extreuen essències aromàtiques per a fer sals de bany.

    Els principals usos són els protectors (especialment per fixar terrenys semiàrids, amb guix, rocallosos...), si bé hi ha altres beneficis com els paisatgístics, l'aprofitament dels bolets, la cacera... que no cal oblidar.

    Miscel·lània

    Antigament, en èpoques de gana es menjava el pinyó obrint les pinyes al foc, amb la qual cosa, al torrar-les també eren més apreciades.

    Hi ha citat un pi blanc a Serra Espunya que mesurava a la seva base 2,93 m de diàmetre i a Pollensa es va tallar un pi que a 1,5 m feia 6,23 m de circumferència.

    Pel seu interès l'enginyer de forests R. Codorniu va editar l'any 1922 a l'editorial Calpe (Madrid) un manual de divulgació popular del pi blanc.

    Segons Dioscórides la resina de picea i abet són millors que les altres per ésser oloroses, i recordar a l'encens. Afegia que el millor venia de les illes Pitiüses. Com en aquestes l'únic arbre resiner és el pi blanc per error podia referir-se a aquest si bé no queda gaire clar el sentit del malentès, que podria també ser geogràfic.

    Pels celtes el pi era el arbre que simbolitzava la selectivitat.

    2. Pi roig:

    Arbre bastant elevat que supera els 30 m arribant als 40 m. El port es inicialment cònic-piramidal, fet que l'ha fet ésser emprat com a arbre de Nadal als EEUU. En la maduresa es va deformant i fent-se asimètric, amb menys branques en la meitat mes sotmesa als vents o més obaga. L'asimetria del port és més accentuada en condicions de l'estació dures.

    El sistema radical és molt potent, amb una arrel principal, que en sòls profunds i solts pot ésser llarga i gruixuda i moltes secundàries. En indrets rocosos l'arrel principal s'atrofia i es desenvolupen les secundàries a la manera que ho fa el pi negre (Pinus uncinata) en cotes superiors.

    El tronc és recte i cilíndric, principalment en zones denses, en les que les branques baixes desapareixen per poda natural. L'escorça de jove és d'un to gris i al madurar l'arbre es desescama i es torna asalmonada, principalment en la part superior i en la base de les branques.

    Les fulles, de color verd, són acícules de 3 a 10 mm (normalment fins a 6 mm), rectes o una mica arquejades, però tortes helicoidalment.

    Floreix de maig a juny i la pinya madura a la tardor de l'any següent, si bé pot quedar a l'arbre un o dos anys. Aquesta pinya te de 3 a 8 mm de llarg i es troba unida a les branques per un peduncle curt. No és una pinya totalment simètrica i les apòfisis de les escames poden estar més corbades en la part externa. La llavor no és fèrtil amb normalitat fins als 40 anys d'edat.

    Requeriments estacionals i distribució

    El pi roig no és exigent pel que fa al tipus de sòls i si bé prefereix formacions arenoses, profundes i fresques, també viu en calizes inclòs en terrenys amb presència de guix. Principalment el trobem en cambisòls tant d'origen silícic com bàsic (sòls amb un horitzó càmbic o d'alteració), encara que pot sobreviure inclòs en terrenys turbosos i molt humits.

    Prefereix àrees amb precipitacions superiors als 600 mm encara que viu bé en zones amb precipitacions de fins a 400 mm, si bé una part les ha de rebre a l'estiu. No és exigent pel que fa a l'humitat relativa però sí ho és pel que fa a l'humitat del sòl.

    És resistent a gelades, vents i nevades, així com a oscil·lacions elevades del cicle tèrmic anual, fet que li permet viure als boscos de Sibèria amb oscil·lacions de fins a 70º.

    Les pinedes espanyoles es troben normalment entre els 1.000 i 2.000 m amb l'òptim als 1.500 m. Aquest límits no són estrictes i els pot superar per ambdues bandes.

    Suporta bé la continentalitat i això amb les característiques anteriors li donen una gran amplitud ecològica fet que explica que sigui l'arbre de més àmplia distribució del món.

    El pi roig té un temperament robust, de llum, colonitzant bé els terrenys sense arbrat i creixent malament a l'ombra d'altres espècies. La seva distribució el porta per tota Europa i Àsia entre el paral·lel 37º a Serra Nevada (Granada) fins al 70º a Escandinàvia. Pel que fa a la longitud el trobem des de Galícia fins a la costa sud de Iacútia.

    Els millors i més extensos boscos estan a Sibèria, Bielorússia, Polònia i Alemània. A Espanya trobem bons boscos entre altres llocs a Guadarrama, Pirineus, Cordillera Ibérica (Burgos, Sòria i La Rioja), Castelló, Tarragona...

    'Madera # Fusta'

    Estructura i composició de la vegetació

    Per la seva gran distribució i amplitud ecològica el pi roig es troba en nombroses comunitats vegetals, per la qual cosa detallar totes aquestes formacions excedeix l'àmbit d'aquestes línies. Parlarem d'algunes de les comunitats típiques dels boscos ibèrics.

    1. Pinedes boreals de pi roig.

    Formacions que es corresponen a les estacions més mesòfiles, amb ambients més humits i en el mateix tram altitudinal que l'avet (Abies alba) i el faig (Fagus sylvatica) amb els que sovint es barreja. Dins d'aquestes zones, són les vessants més assolellades i els indrets més secs on el pi roig pren el domini. Són boscos que a la seva maduresa ens mostren arbres elevats, amb troncs rectes i regulars. Arran de terra les molses dominen i poden formar un tapis continu pel què també s'anomenen pinedes de pi roig amb molses. Ens trobem en el domini Hylocomio-Pinetum catalaunicae. En aquestes circumstàncies cal diferenciar:

    • Les terres bàsiques en les que podem trobar també el freixe (Fraxinus excelsior) o el faig i com a sotabosc trobem la boixerola (Arctostaphylos uva-ursi), el boix (Buxus sempervirens), la moixera (Sorbus aria), el tortellatge (Viburnum lantana), ginebre (Juniperus communis) i l'arç blanc (Crataegus monogyna) entre altres.

    • Sòls àcids en els que apareix acompanyat normalment pels avets, el roure pènol (Quercus petraea) i el faig. En zones molt humides i pobres apareix el bedoll (Betula pendula) i el trèmol (Populus tremula). Altres espècies que hi trobem són la bruguerola (Calluna vulgaris), el gèum boscà (Veronica officinalis), la descàmpsia flexuosa (Deschampsia flexuosa)..., espècies de caràcter acidòfil.

    2. Pinedes de caràcter xeròfil

    En terrenys amb condicions més dures, principalment en les solanes i zones ventoses, les molses desapareixen juntament amb altres espècies més pròpies dels hàbitats dels avetars i les fagedes. Dins d'aquests indrets podem trobar:

    • Pineda de pi negre i pi roig: En les cotes més elevades d'aquests paratges el pi roig es pot barrejar i inclòs hibridar amb el pi negre (Pinus uncinata). (Domini Hylocomio-Pinetum catalaunicae subasociació pinetisum uncinatae).

    • Pineda de pi roig amb descàmpsia flexuosa: En sòls àcids i indrets càlids a l'estiu i freds a l'hivern la pineda és més clara i apareix amb altres arbres com el roure pènol (Quercus petraea) i el bedoll (Betula pendula). Altres espècies que hi trobem són el ginebre (Juniperus communis), el boix (Buxus sempervirens), el bàlec (Cytisus purgans), inclòs la boixerola (Arctostaphylos uva-ursi)... L'estrat herbaci està dominat per la descàmpsia flexuosa (Deschampsia flexuosa). (Domini Deschampsio-Pinetum valentinum).

    • Pineda de pi roig amb boixerola: En terres bàsiques trobem pinedes clares similars a les del cas anterior. En aquest cas l'acompanyen el ginebre (Juniperus communis), la boixerola (Arctostaphylos uva-ursi), el boix (Buxus sempervirens), l'astràgal (Astragalus sempervirens), l'eriçó (Echinospartum horridum).... (Domini Arctostaphylo-Pinetum catalaunicae).

    3. Pinedes submontanes

    En indrets ja no tant muntanyencs el pi roig canvia l'estructura florística que l'acompanya i es barreja amb el roure martinenc (Quercus humilis), el roure de fulla petita (Quercus faginea) i la pinassa (Pinus nigra). L'acompanyen aquí espècies típiques de la pinassa i el roure de fulla petita com la herba fetgera (Hepatica nobilis), l'el·lebor (Helleborus foetidus), la coroneta (Coronilla emerus), el bàlec (Cytisus sessilifolius), el boix (Buxus sempervirens)...

    En els paratges més elevats apareixen altres espècies com la poa boscana (Poa nemoralis) i el marcòlic (Lilium martagon), si bé no perdem el domini de l'estructura de les rouredes de roure de fulla petita.

    Silvicultura

    Per tractar-se d'una espècie de llum i colonitzadora s'ha tractat sovint en boscos ordenats amb tractament d'aclarida successiva uniforme amb torns entre 80 i 120 anys i produccions de fins a 4 m3/ha/any.

    En les típiques pinedes denses de pi roig amb molsa, no es requereixen estassades normalment però en molts boscos ibèrics, en ubicacions més seques o més clars que la formació esmentada, el matoll pot aparèixer en quantitats suficients que facin recomanable una estassada.

    Les aclarides es fan en funció l'espessor i normalment es fan cada vint anys, per deixar per a la talla final entre 250 i 300 peus dels que deixarem uns 50 peus pare.

    La repoblació no és necessària normalment si es porta un bon control de la forest i si cal repoblar es fa normalment amb planta a arrel nua d'un o dos anys o millor amb planta amb pa de terra 1+1.

    Plagues i malures

    Per la seva àmplia distribució té també un gran nombre de plagues que l'afecten així trobem les defoliacions provocades per la processionària del pi (Thaumatopoea pityocampa), atacs d'escolítids com l'Ips acuminatus, defoliacions provocades pel fong Diplodia pinea, brots tords simptomàtics de Melampsora pinitorqua, la roja de les acícules que origina Coleosporium senecionis, i altres atacs de fongs com els de l'alzinoi (Armillariella mellea) o Lophodermium pinastri.

    Propietats i usos

    Fusta resinosa de bona qualitat que dona fusta amb més proporció de duramen i albeca més colorada en les varietats de millor port i amb albeca més blanca i gruixuda en les de pitjor port.

    La fusta és en general de bona qualitat, amb tronc rectes i poc nudosos, propietats que han fet que sigui un dels nostres pins més apreciats.

    Per la seva qualitat i considerant la seva duresa que és mitjana, s'ha fet servir en construcció, ebenisteria i fusteria. S'han fet servir per fusteria de qualitat i també per a mastils de vaixells.

    La fusta de mides petites no es massa bona per pasta per la presència de resina i s'utilitza per a fer postes per tanques després d'un tornejat i un tractament protector amb autoclau.

    Els exemplars dolents poden emprar-se per a llenya i/o combustible amb bon resultat, essent la millor de les pinàcies ibèriques per aquesta finalitat.

    En alguns estats dels EEUU es fa servir com a ornamental o com a arbre de Nadal.

    Com de tots els pins es pot utilitzar la trementina i per tant el aiguarràs i la colofonia. Antigament tenien ús en medicina contra el reuma i altres dolors, però el millor ús és contra els constipats bronquials i per mitigar la tos. Amb aquesta finalitat és millor fer servir les "gemes" o les pinyes per obtenir un xarop. També s'extreuen essències aromàtiques per a fer sals de bany.

    Sovint els usos més beneficiosos són els indirectes i en concrets els valors protectors, recreatius i paisatgístics. Pel que fa als primers serveix de protecció no solament contra l'erosió, sinó que també contra els allaus de neu i pedres i pel que fa als altres les pinedes de pi roig són objecte en moltes zones, d'una gran freqüentació turística tant d'excursionisme com d'altres activitats entre les que cal destacar sobretot la recerca de bolets principalment a Catalunya i en les espècies del pinatell (Lactarius deliciosus) i el rovelló (Lactarius sanguifluus).

    Miscel·lània

    Els pins s'han de tallar en lluna nova per evitar que es corqui la fusta.

    A Noruega encara existeixen temples i cases construïdes amb fusta de pi roig amb més de 800 anys d'antiguitat.

    Pels celtes el pi era el arbre que simbolitzava la selectivitat.

    • Avet:

    Arbre de gran alçada: pot arribar fins als 50 m. La seva capçada és piramidal i densa.

    La ramificació comença bastant avall del troc; les branques són perpendiculars al tronc

    i gradualment més curtes de baix a dalt. Tronc cilíndric amb escorça força llisa i

    normalment d'un color gris argentat. Les fulles són aciculars i persistents, i viuen de 5

    a 9 anys. A l'anvers són de color verd lluent i al revers són verdes amb dues ratlles

    blanquinoses. Les pinyes es disposen dretes sobre les branques.

    4 pollancre : Popu lus nigra

    Castellà : Chopo negro

    Família : Salicàcies

     

    Arbre caducifoli de considerable altura que pot assolir fins a 30 m d'alçada . Capçada estretament allargada fusiforme . Escorça grisenca marcadament clivellada .Fa borrons glabres molt enganxosos. Les fulles es disposen de forma alterna a les branques i tenen un color verd lluent. Són ovades, triangulars o amb forma de rombe, sense pels, amb el marge finament dentat i amb les dents arrodonides . El pecíol és força llarg i aixafat. El limbe mesura entre 5 i 10 cm de llargada. El pollancre viu a prop dels corrents d'aigua i en ambients humits i és un dels arbres de les nostres contrades que tenen el creixement ràpid . Aquesta espècie pot arribar a viure forces anys. Hi han exemplars que poden superar els 200 anys


    Floració : febrer març. Les flors surten en inflorescències atapeïdes i penjants anomenades aments .Les flors masculines són vermelles i les femenines d'un discret color verd. És una espècie dioica (hi ha arbres masculins i femenins). Les llavors porten un plomall sedós que s'escampa per tot arreu.


    Usos :La seva fusta es fa servir per fabricar pasta de paper . En medicina natural s'utilitza per tractar les la bronquitis. Les substàncies resinoses d'aquests arbre, barrejades amb llard de porc, es feien servir per fer pomades per tractar les hemorroides .
    Es planta amb fins ornamentals als passeigs i carrers de les ciutats.

     

    Arbres de fusta dura

    Faig : Arbre caducifoli característic de les zones muntanyoses i humides, de creixement força ràpid i alçada considerable (fins a 40 m). Acostuma a conformar boscos específics i amb un escàs substrat arbustiu, preferentment entre els 1.000 i els 1.600 m d'alçada.
    El tronc té una escorça llisa i blanquinosa, moltes vegades recoberta d'algues i líquens. Les fulles es disposen horitzontalment en relació al terra per tal d'aprofitar al màxim la incidència de la llum. Són d'un color verd intens, ovades i amb una filera de pèls tot al voltant del limbe. Els nervis secundaris, molt marcats, es disposen rectes i paral·lels els uns als altres. En arribar la tardor, les fulles adquireixen colors grocs i ocres abans de caure, cosa que atorga a les fagedes una especial bellesa i encant. Els fruits es reuneixen en grups de 2 o 3 a l'interior d'uns receptacles eriçats, i constitueixen un excel·lent menjar per un bon nombre d'animals.

    Roure: Arbre caducifoli que pot arribar als 20 m d'alçada . Fulles amb el marge lobulat. Aquest roure és una espècie endèmica de Collserola i altres àrees properes a la ciutat de Barcelona. Viu indiferentment en sòls calcaris o sicilis i necessita un clima un clima temperat, marítim, mitjanament humit.

    Floració: Abril - Maig . Té flors masculines i femenines a la mateixa planta. Les flors femenines formen grups de 2 a 5 inflorescències d' 1 a 3 cm d'alçada. Les flors masculines formen penjolls (aments) de 3 a 8 cm de llargada.

    Fructifica a la tardor . El seu fruit és l'aglà.

    Usos: És molt apreciada la seva fusta per fer botes. També s'utilitza per fer mobles i bigues

    Castanyer (Castánea sativa)

    Descripció:

    Arbre corpulent i de capçada ampla, que

    aconsegueix alçàries de 25 a 30m. Rebrota

    fàcilment en ser tallat fent molts tronquets llargs i

    prims: les perxes. L'escorça és llisa als joves i

    clivellada verticalment en els desenvolupats i d'un

    color fosc. Les fulles són caduques, grans, rígides,

    lluents i dentades. Les flors masculines fan grans

    penjolls groguencs. EI fruit, envoltat d'una clofolla

    punxosa, és la castanya.

    Ecologia i Distribució:

    La florida, és entre els mesos de juny i juliol.

    Fructifica l'octubre. EI castanyer es fa principalment

    en sòls humits a la muntanya mitjana oriental

    (Serralada Transversal). Molt abundant a les

    Guilleries, Montseny i Montnegre. A les zones més

    meridionals (més cap el sud), es refugia en llocs

    ombrívols i frescos. Té origen oriental i va ser

    introduït per a l'obtenció de la fusta i les castanyes.

    Amb les perxes, es fan rodells de bótes de vi,

    cistells, cèrcols, pals, bastons, viguetes i aglomerats.

    Els troncs s'utilitzen per bótes i en ebenisteria.

    L'escorça és emprada en química. L'estima del

    fruit és prou reconeguda per ser comestible.

    Arbre gran que pot arribar a fins a 45 m d'altura i diàmetre de 0.8 a 3.5 metres; fust recte, lliure de branques en bona proporció, bastant cilíndric amb petits *aletones; escorça aspra amb escates planes separades per esquerdes profundes, de color castany. Fulles alternes, generalment *paripinadas de 8 a 12 cm, ocasionalment de 20 a 40 cm de llarg i de 2.5 a 7 cm d'ample amb 6 a 12 *foliolos. *inflorescencia en *panículas amb flors petites de color groc verdós. Fruits en càpsules *ovoides *dehiscentes que amiden de 12 a 25 cm de llarg i 7 cm de diàmetre amb llavors de color marró, *aladas.

    formes comercials de la fusta

    A partir de la fusta es fabriquen materials en formes comercials diverses.

  • llistons: els llistons són mobles de fusta de secció quadrada o rectangular de 2,4 metres de longitud, tenen triples mètodes de resistència.

  • motllures: són uns llistons que tenen una secció transversal amb una gran veritat de formes, són útils per a la decoració i per fer acabats.

  • fullols: són làmines de poc gruix en forma rectangular i amplades diferents, és molt útil la fullola de 2 metres per 1 metre i el guix pot ser de 3 mil·límetres a 5 mil·límetres.

  • taulons: hi ha dos tipus. Els aglomerats i els contraplacats.

  • Taules aglomerats: s'obtenen de encenalls, cerradures i troços de taulons de les fusteries. S'hi afegeix cola i quan te aquesta massa una certa duresa es compremeix fent-la passar per un sistema de bolets per que es comberteixi en unes plaques que es poden aprofitar directament. Sel's pot millorar l'especte reconbint-les de xapes de fustao de materials de la naturalesa plastica com la melomina i la fortmical. Els taulers agromerats es troben al comerç amb gruixos que van a 6 mil.limetres fins a 30 milimetres, altres dues diomensions del tauler son diverses. Els mes petits són el de 120 x 240 cm.

  • contraplacats: també sel's diu contraxapats, són taulers de fusta formats per un seguit de tres o cinc fulloles de fusta tova haderides a pressió les unes amb les altres amb el sentit de les fibres d'una fusta i les de la placa sucsessiva són pemperdiculars

  • Enemics de la fusta

    La fusta té diversos enemics que es tradueixen en tres inconvenients bàsics:

    L'humitat, la putrefacció i el corcat.

    L'humitat:la fusta al ser un material porós absorbeix la humitat de l'aire i això fa que fins hi tot agafi curvatures no desitjades. Per eliminar l'excés d'humitat cal recorre al assecatge que pot ser natural o artificial. El assecatge té lloc a l'aire lliure en coberts sense parets i amb la fusta degudament col·locada.

    El assecatge artificial té lloc en instal·lacions industrials on es fa circular aire a una temperatura i una velocitat determinada. Un cop esta obrada la fusta per evitar l'acció de L'humitat s'acostuma a tractar amb productes químics que tapen els porus per aplicar-hi a continuació els productes per fer l'acabat.

    Putrefacció:la produeixen els fongs sobretot quan la fusta està a l'aire lliure amb humitat o be en llocs amb poca ventilació i llum; per evitar l'acció dels fongs, a més a més de tenir la fusta en un lloc adient, caldria tractar-la amb una impregnació protectora.

    El corcat:a la fusta l'ataquen diferents insectes d'aquets són molt coneguts els corcs i els tèrmits, aquets insectes dipositen els seus ous a la fusta de manera que les larves, que tenen una gran voracitat, se la van menjant pel seu interior.

    Per prevenir el corcat hi ha productes per impregnar la fusta fabricats a base d'incecticides.