Los chicos del coro; Chistophe Barratier

Cinematografía. Cine europeo contemporáneo. Pedagogía humana y musical. Francia. 2004. Banda sonora original: Bruno Coulais. Argumento. Director

  • Enviado por: Laura
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 4 páginas
publicidad
publicidad

LOS CHICOS DEL CORO

INFORMACIÓ GENERAL:

Pel·lícula: Los chicos del coro.

Any: 2004, França.

Guió i direcció: Christophe Barratier.

Banda Sonora Original: Bruno Coulais

RESUM DE LA PEL·LÍCULA

La pel·lícula s'inicia amb un director d'una orquestra de gran prestigi. L'informen de que la seva mare ha mort i acut a l'enterrament tot just acabat el concert.

Més tard, el director esta a casa seva i rep la visita d'un altre home, que li porta un llibre i una fotografia.

La fotografia sembla ser de la seva infància, i el llibre és un diari, de un tal Clément Mathieu, que segons sembla va tenir un paper molt important quan els dos homes encara eren nens.

Un flashback ens transporta anys enrere, a França, i canvia de protagonista, doncs el director d'orquestra deixa el ser primer pla per donar-se'l a en Clément Mathieu.

En Mathieu és un vigilant d'escola, enviat a un reformatori internat anomenat fond du l'etang (fons de l'estanc), on el primer que es troba es un nen petit, anomenat Pepinot, esperant a que arribi el dissabte agafat als barrots de l'entrada, doncs creu que els seus pares el vindran a buscar.

Això no anima gaire a Mathieu, però el que es troba a les aules es molt pitjor.

Només al entrar una broma pesada d'un dels nens fa que a un dels que allà treballen li quedi un ull totalment ferit, i hagi de ésser traslladat immediatament a d'infermeria.

Les classes amb els nens no son pas millors. No són nens dolents, però la majoria són orfes o tenen problemes molt greus de caràcter, i això fa que es rebel·lin contra el seu director, Rachin, que no estima als nens i els tracta d'una manera molt cruel, amb un mètode que anomena “acción, reacción” i que es basa en reaccionar amb cada mal comportament dels nois amb càstigs molt severs, normalment físics, o tancar-los a un calabós el temps corresponent a la falta comesa.

Però un bon dia Mathieu descobreix que els nens canten, malament, però canten, i com la música és la seva gran passió, se li acudeix muntar una coral amb tots ells.

La idea funciona molt millor del que el mateix Mathieu creia. Els nens aprenen a afinar i acaben tenint molt bones veus, i un d'ells, Pierre, demostra un do especial per al cant, doncs quan ell canta sembla que s'aturi el temps, i enriqueix i dóna vida a les cançons dels seus companys amb uns solos espectaculars.

Un bon dia, la comtessa sent que al internat de Rachin hi ha una coral espectacular, i que amb ella, la violència a l'escola ha disminuït, i els alumnes es comporten molt millor, mostrant interès per les matèries.

En Rachin s'enduu tot el mèrit de la coral, però a en Mathieu no li fa res, doncs els noies canten fabulosament, sobretot en Pierre.

La mare d'en Pierre es avisada per Mathieu de les aptituds del seu fill, i fa veure que un conservatori seria el millor lloc per expandir les possibilitats d'en Pierre, ja que a ell sembla que li encanta cantar.

Les visites amb la mare d'en Pierre només fan que créixer la gelosia en aquest, que, al final, ha d'aprendre a controlar els seus sentiments i reprimir un xic les seves emocions, i acaba tornant a estimar al seu professor de música tant com abans, sobretot quan veu com l'està ajudant.

Amb l'arribada d'un estudiant nou, un “experiment”, es compliquen les coses, ja que el noi en qüestió acaba robant diners d'en Rachin, i l'envien a la presó, després d'agredir al director, i aquest, entre la fúria pel robatori dels diners i una cançó impertinent de quatre o cinc alumnes, decideix acabar amb la coral.

Tot i la prohibició, en Mathieu segueix amb la coral, la qual li porta problemes quan el director se n'assabenta.

Aprofitant una sortida d'en Rachin, que ha quedat amb la comtessa per una reunió molt important, en Mathieu s'emporta als nens al camp, i mentre son fora, el noi “experiment” enviat a la presó, cala foc a l'internat, doncs sembla que s'ha escapat.

Al tornar de l'excursió es troben amb el director enfurismat, que despatxa a en Mathieu per no haver vigilat l'edifici.

Quan ja marxava, els nens l'acomiaden amb avions de paper plens de afecte i salutacions des de la finestra, el que fa feliç al pobre músic.

Al pujar a l'autobús, veu que en Pepinot l'ha seguit, i tot i que al principi es resisteix a endur-se'l amb ell, al final hi accedeix, doncs el noiet tenia raó, aquell dia era dissabte.

OPINIÓ PERSONAL

Personalment, crec que aquesta és una pel·lícula de gran valor pedagògic, ja que en ella es tracta el tema de l'aprenentatge no cap a un futur que els hi permeti anar econòmicament còmodes, sinó que els ensenya a tenir inquietuds a la vida, a identificar i desenvolupar el millor de cada persona, amb un esforç considerable, que els ensenyarà a fruir més del treball un cop aquest hagi finalitzat, un cop vegin que, si de veritat ho desitgen i s'hi apliquen, res es impossible, i que els ideals de la bellesa encara segueixen vigents.

El fet de que hagi escollit la música per educar a aquests nens problemàtics i trastornats dóna un terreny molt ampli a la imaginació i interpretació de l'espectador.

La música es un art que no dóna a ningú per viure, tal i com podem observar en la figura del propi Mathieu, però que en canvi aporta una satisfacció i harmonia espirituals que ni en Rachin, que posseeix diners i recursos, es capaç ni tan sols d'imaginar.

Amb la música, omple els cors dels infants, i apaivaga la seva ira, al mateix temps que desencadena tot un seguit d'emocions i sentiments, al voltant dels quals gira l'obra, i que es el que actua amb més profunditat sobre qui veu la pel·lícula, doncs són aquest sentiments els que impacten amb més força, i fan el fan commoure, donant així el toc més personal del director.

Aquest impacte no només es dóna en els espectadors, sinó que també es pot observar en els altres personatges.

Al veure l'esperit d'en Mathieu, tot el professorat es deixa endur per la melodia, i acaba oblidant la duresa del director, aprenent a estimar i comprendre els seus alumnes, convivint amb ells sense necessitat d'usar la violència.

Aquesta pel·lícula m'ha agradat molt sobretot per aquesta aura de bells sentiments que semblava flotar en l'aire, i que es ressaltava en totes les cançons que interpretaven als nois, on un es quedava mut, doncs eren realment precioses, i tot i que la lletra estigués escrita en francès, fins i tot aquell qui no la comprengués entendria el missatge que transmet, doncs la dolçor de les seves veus deixava veure tot el que la lletra podia expressar.

També m'ha commogut el desig de millorar d'en Mathieu, de donar una oportunitat als joves, doncs es podria haver estalviat molts problemes seguint la rigidesa de l'escola, i tot i això s'oposa a la violència i intenta canviar la realitat en la que viuen els nois, els deixa ser lliures, encara que sigui a través dels cants, ja que no podrien ser-ho de cap altra manera, doncs tot el que hi hagués darrera els murs de d'institució estava vedat per a ells.

Tots ells recordaran al seu professor amb un somriure a la cara, i els hi encantarà tot el que ell els hi ensenyi, tot i que, com a tot arreu, potser hi hagi algú a qui no li agradi, dons el professor deixa molt a dir de l'assignatura.

Això també es dóna a la realitat, doncs un bon professor deixa marca dins l'alumne, i l'incita a esforçar-se i realitzar l'aprenentatge de la millor manera possible. Així doncs, aquesta pel·lícula també pot ser una lliçó per als professors de tot el món, per fer-los veure que es pot ensenyar sempre que es faci de tot cor, sempre que no s'oblidi que s'està allà ensenyant per transmetre el seu amor cap a la matèria als seus alumnes, per fer-los més persones.

Per tot això crec que és una gran pel·lícula, que m'ha captivat tant per les cançons de la coral, i el seu amor a la música, com per tot el material didàctic que duu a l'esquena, doncs la pel·lícula té un doble objectiu: dibuixar-nos un somriure amb la seva bellesa i senzillesa, i fer-nos reflexionar sobre el nostre propi paper a la vida, i com l'estem desenvolupant.