Llibre de les bèsties; Ramon Llull

Literatura española medieval. Prosa didáctica catalana. Biografía. Contexto histórico # Enciclopèdia dialogada. Animals

  • Enviado por: Petito
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 22 páginas

publicidad
cursos destacados
Cómo montar un Ordenador
Cómo montar un Ordenador
En este curso te guiamos de una forma muy práctica y gráfica, para que puedas realizar el montaje de tu...
Ver más información

Iníciate en LOGIC PRO 9
Iníciate en LOGIC PRO 9
Vamos a ver de manera muy sencilla y en un breve paseo de poco más de una hora como funciona uno de los...
Ver más información

publicidad

Fitxa d'autor del Barbaflorit (1232-1316),

  • ÈPOCA

  • Tombant del segle XIII. Cas insòlit en la literatura medieval europea per la seva obsessió en demostrar la veritat del cristianisme, que el portà a inventar la combinatòria i no sols a fer evolucionar la llengua catalana des de l'anquilòtica llengua trobadoresca fins al dúctil català medieval, sinó també a dominar altres llengües, sobretot llatí i àrab.

    2. BIOGRAFIA

    Nascut probablement el 1232 a Ciutat de Mallorca, fill únic d'uns catalans nobles instal·lats a Mallorca arran de la conques­ta, poca cosa sabem amb certitud dels seus primers anys; ara bé, de la seva maduresa tenim força dades, fornides en bona part per la Vida coetània, una mena de “memòries” que el beat dictà als cartoixans de Vauvet (prop de París), l'any 1311. Sabem que el Conqueridor el volgué al seu costat i el nomenà preceptor del seu fill, el futur Jaume II de Mallorca. D'aquesta època juvenil data la seva vida mundana i dissoluta a la Cort.

    Cap a l'any 1263 Ramon Llull era un home de 31 anys administrador de la casa reial del futur Jaume II de Mallorca i el seu tarannà corresponia a la imatge comuna del cortesà. Res no feia pensar que abandonaria la seguretat d'una vida tan plàcida, però ho féu. Ho deixà tot per se­guir una de les vides més apassionades, arriscades i intenses de l'edat mitjana (i llarga, ja que 83 anys és una edat insòlita). Un vespre d'aquell 1263 (portava mitja dotzena d'anys casat) es­tava composant un poema d'amor a una dama (activitat literària molt corrent en la tradició tro­badoresca), quan segons sembla se li va aparèixer Jesucrist cru­cificat. Ho deixà tot i es colgà al llit; però l'endemà mateix tornava a treballar en el poema, i tornà la visió. Això es repetí cinc o sis vegades, fins que Llull va comprendre que era un senyal que l'invi­tava a dedicar-se del tot al servei de Crist, malgrat el seu passat cortesà, que sempre més li pesà a la consciència.

    Meditant, entre dubtes i pors, li vingué, com ins­pirat per Déu, allò que havia de fer: 1) conduir els infidels, sobretot els musul­mans, a la veritat de l'Evangeli; 2) escriure un llibre mai no escrit fins aleshores que pogués defensar els valors del cristianisme primitiu tot refutant de manera absoluta les creences dels infidels a través d'arguments demostratius i no basats en la fe; i, 3) construir uns monestirs on els frares predica­dors aprenguessin llengües, sobretot l'àrab, per poder predicar en terres d'infidels.

    Trigà uns quants anys a donar el pas definitiu. Es vengué totes les possessions (excepte una part, per a la muller, Blanca Picany, i els dos fills que li havia donat, Domènec i Magdalena) i es vestí pobrament de frare per sempre més. Després d'un pelegrinatge a Sant Jaume de Galícia, conscient de la seva manca de preparació i influït per Sant Ramon de Penyafort, tornà a Mallorca, on del 1265 al 1274 estudià els grans llibres reli­giosos (La Bíblia, l'Alcorà, el Talmud, els Sufís) i de pensament (Aristòtil, els Pares de l'Església, teòlegs...), ciències i altres disciplines, no tan sols en la tradició cristiana occidental sinó també so­bretot en l'àrab; i lògica, retòrica i apologètica (la part de la teologia que té per objecte la defensa i la fonamentació raonable de la fe cristiana); i també llengües, sobretot el llatí (llengua vehicular del món cristià) i l'àrab (la llengua dels infidels).

    Durant aquests anys (~1274) va escriure el Llibre de la contemplació (en versions catalana, llatina i àrab), on rau ha el germen del seu pensament i on assaja diver­sos mètodes d'exposició i de pensament. Els anys d'estudi acabaren, quan ja havia complert la quarantena, en un retir al puig de Randa, on es lliurà a la contemplació. Hi volia cercar Déu en solitud, però, tot sojornant-hi, li arribà la “il·luminació de Randa”, una mena d'“il·lustració divina” segons les seves paraules, que l'ajudaren a concebre i organitzar aquell llibre que mai no s'havia escrit i que havia de ser un sistema demostratiu de la veritable creença. Aquest sistema fou l'Art, que es posà a escriure de seguida i que al llarg de la vida anirà rescrivint en diferents versions, ex­tensions, intencions i aplicacions concretes a dife­rents sabers.

    Llull acabava d'intuir un sistema mecanitzat de raonament, l'Art (traducció del grec tecné, que a l'edat mitjana significava `mètode') a partir de l'analogia existent entre les operacions de la naturalesa i les operacions mentals. Aquest sistema, en la mesura que es fonamentava en una concepció simbòlica de la realitat compartida pels cristians, els musulmans i els jueus, havia de permetre que els membres d'aquestes distintes religions debatessin sobre les veritats de la fe, no a partir d'arguments d'autoritat (inútils en la discussió entre gents que admetien autoritats diverses), sinó a través de “raons necessàries”. Aquesta intuïció es concretà per primer cop en l'Art abreujada d'atrobar veritat, escrit al monestir de La Real, una mena de sistema de mesclar combinatòriament els objectes de la raó, els conceptes (representats per lletres simbòliques), confegit, metafòricament, a partir de la lectura de la mescla natural d'elements (aigua, foc, terra, aire), mescla que constitueix —segons els medievals de les tres religions esmentades— l'operació bàsica de la naturalesa. L'Art lul·liana, doncs, es pot resumir de la manera següent:

  • Establiment d'un nombre de conceptes bàsics referits als diversos àmbits del saber: Déu, l'ànima humana, la moral, la natura, etc. Així, per exemple, els conceptes bàsics referits a Déu (també anomenats dignitats divines, s'organitzen en una figura, la figura A; igualment s'esdevé amb la resta de conceptes, organitzats també al voltant de figures;

  • l'organització d'unes regles de funcionament del mecanisme;

  • la combinació dels conceptes que formen les figures, d'acord amb les regles anteriors.

  • Així, l'“artista” o usuari de l'Art es planteja una qüestió i, per tal de resoldre-la, ha de cercar la combinació que doni resposta a la pregunta. Llull mateix, a partir de 1290, reduí el nombre de dignitats divines de 16 a 9, de manera que hi ha experts que distribueixen la seva obra en quatre etapes: a) la de preart (fins a 1274); b) la d'art quaternari (1274-1290); c) la d'art ternari (1290-1308); d) de 1308 fins a la seva mort.

    Immediatament després s'abocà a la creació de monestirs per formar predicadors. El 1276, amb l'ajuda del futur Jaume II i el beneplàcit del Papa, s'aprovà el projecte del de Miramar, evocat al Cant de Ramon:

    “Lo monestir de Miramar

    fiu a frares menors donar

    per sarraïns a predicar”.

    Fou certament construït, però una vintena d'anys després de la fundació ja pràcticament no funcionava. Amb Jaume II apartat del poder, Llull viu a Montpeller i pràcti­cament no visita Mallorca. Escriu BIanquerna, no­vel·la en la qual mostra el seu ideal d'actuació i ordenació de la vida religiosa individual i col·lec­tiva, on inclogué el Llibre d'Amic e d'Amat, obra poè­tica mística, en clau amorosa, amb influències de les tradicions literàries i religioses que Llull cone­gué i estudià.

    A partir de 1287 començaren els viatges, realitzats sempre amb els mitjans i inco­moditats del seu temps. El primer, a Roma, on el Papa, amb qui volia entrevistar-se, acabava de morir quan hi arribà; després, a Pa­rís, on escriví el Llibre de meravelles i on explicà l'Art a la Universitat amb força incomprensió (potser per això les versions posteriors seran més simplificades). Aquest és el moment de la prime­ra gran crisi de Llull, en veure's desoït i menystin­gut, a la qual periòdicament en seguiren d'altres que conformaren el seu caràcter i la seva visió de “fantasticus” (`foll'), que ell mateix s'atribueix; foll d'amor per Déu, foll per la dedicació absoluta i obsessiva a l'Art i a la missió que li és encomana­da, i per la dependència que en té, justificades pel seu origen diví; foll pel caràcter original i innova­dor de les seves propostes.

    Després d'una temporada turmentosa de vacil·la­cions i remordiments, comença la predicació di­recta el 1293 en un viatge a Tunis. Amb els mèto­des de l'Art discuteix de religió amb els savis musulmans. El resultat fou l'empresonament i la condemna a mort, de la qual se salvà ben just. Allí començà la Taula general —enllestida el gener de 1294 a Nàpols—, una aplicació i simplifi­cació de l'Art basada en una combinatòria simple (precur­sora, s'ha dit, de la informàtica), que permet, dins el siste­ma, respondre qualsevol qüestió de qualsevol disciplina. El 1294 s'estableix a Nàpols, amb estades a Barcelona, Mallorca i Roma. Allí tampoc Celestí V no li fa gaire cas, tot i que li ofrena la versió llatina de la Disputació dels cinc savis, ni el seu successor Bonifaci VIII, cosa que el durà a un cert abatiment (Proverbis de Ramon, Lo desconhort), refet del qual, entre 1295 i 1296 escriu el monumental Arbre de ciència, que aplica l'Art a totes les ciències. Cap a finals de 1296 trobem el Doctor Il·luminat a frec de Jaume II de les Mallorques, a Montpeller o a Perpinyà. Entre 1297 i 1299 té lloc una segona estada a París, on ensenya l'Art, escriu Arbre de la filosofia d'amor i combat els averroistes de la Sorbona.

    S'anomenaven “averroistes llatins” els seguidors a l'occident llatí de tres doctrines procedents de la interpretació que el filòsof musulmà Averrois havia fet (o se suposava que havia fet) de certs punts del pensament d'Aristòtil, autoritat màxima en aquella segona meitat del s. XIII: 1) la de l'existència d'un intel·lecte agent únic (teoria que posava en entredit la doctrina cristiana de la immortalitat personal; 2) la de l'eternitat de la matèria (que deixava en qüestió la doctrina cristiana de la creació del no-res; 3) la de la doble veritat (que afirmava que el que és veritable segons la teologia pot no ser-ho segons la filosofia i a l'inrevés). Entre els principals “averroistes” hi havia Síger de Brabant i Beoci de Dàcia; Tomàs d'Aquino, Albert Magne, Bonaventura d'Hales també els van combatre.

    L'estiu del 1301, un dels reis mongols ha envaït els musulmans a Terra Santa. Llull viatja a Xipre amb la voluntat de convertir l'Emperador dels mongols. S'assabenta que els tàrtars s'han acostat a Palestina, però s'han fet enrera. Durant la seva estada a Xipre, és objecte d'un enverinament per part dels seus servents. És acollit pel Gran Mestre del l'Orde dels Templers, fins que es restableix i retorna a Occident, on intensifica la seva activitat durant uns anys. Gènova, Montpeller, París i Lió foren els seus punts de residència de tornada a Europa (entre 1303 i 1307). Estableix aleshores relació amb Thomas Le Myésier, que ha de ser el seu principal seguidor a París (va deixar a la Sorbona molts dels seus manuscrits).

    El 1306 va a Bugia, on les apassionades discussions públiques sobre religió amb experts islamistes, desconcertats davant la nova dialèctica de Llull, el portaren de nou a la presó durant sis mesos(i fou bastonejat per musulmans enardits). Després de molts intents de convertir-lo a l'Islam i d'acordar amb el cap religiós dels musulmans d'escriure un llibre on cada un exposaria les raons per demostrar la seva fe, fou expulsat del país. Camí de Gènova la nau va naufragar a les envistes de Pisa. Llull i un dels seus acompanyants se salva­ren, però perdé els llibres i els manuscrits. A Pisa va rescriure algun llibre perdut, n'escriví de nous i començà una campanya per a unir els ordes mili­tars i realitzar una gran croada a Terra Santa. La croada i la propagació i l'aplicació de l'Art, de la qual n'havia realitzat la formulació definitiva, fo­ren els seus objectius principals a partir d'aquest moment.

    De 1308 a 1316, any en què va morir, portà una activitat encara més frenètica si és possible. Es­criví 135 llibres (però preocupant-se menys per la bellesa formal, que sempre havia considerat en funció de l'eficàcia i l'apropament a Déu), explicà l'Art a la Universitat de París amb força ressò (1309-11) —dedicat a l'epistemologia apologè­tica, endegà una gran campanya contra els averroistes—, assistí al concili de Viena del Delfinat de 1311 defensant les idees de la formació de predicadors, la croa­da i l'antiaverroisme, i dictà la seva biografia Vida coetània com a carta de presentació al concili. L'any 1314, als 8l anys, tornà a l'Àfrica on treballà en la seva obra i en la con­versió del Soldà de Tunis. A principis de 1316 morí de camí de Mallorca, o ja a l'illa, tot i que la llegenda el fa morir màrtir, lapidat per musulmans irats.

    3. CRONOLOGIA (Periodificada i contextualitzada)

    1175 (fins a mitian segle XIII) Elaboració del Roman de Renard.

    1201 Activitat poètica de Guillem de Cabestany i de Ramon Vidal de Besalú.

    1213: Batalla de Muret. Pere I mor i els francesos absorbeixen terres catalanes.

    1217 Bestiari d'amor, de Pierre de Beauvais.

    1226 Cantico di frate sole, de Francesc d'Assís.

    • Redacció de la Summa de poaenitentia, de Sant Ramon de Penyafort.

    Primera part del Roman de la Rose, de Guillaume de Lorris

    INFANTESA I JOVENTUT: Cortesà i trobador (~1232-1263)

    1232 Naixement de Ramon Llull a Ciutat de Mallorca.

    1238: Conquesta de València

    1244: Els cristians perden Jerusalem. Cau Montsegur, bastió càtar.

    • Al servei de Jaume I. Educació cavalleresca i cortesana.

    1256 Senescal del príncep, futur Jaume II de les Mallorques

    • Llull es casa amb Blanca Picany, que li donarà dos fills (Domènec i Magdalena) Segueix la seva producció trobadoresca a les seves dames-amants.

    Segona part del Roman de la Rose de Jean de Mean.

    1258 Inici de la producció trobadoresca de Cerverí de Girona

    1258: Tractat de Corbeil entre Jaume I i Lluís de França: pèrdua de terres occitanes.

    • Redacció definitiva del Consolat de Mar (fins al 1270)

    Llibre del tresor, de Brunetto Latini

    • Redacció de les Siete partidas d'Alfons X de Castella.

    ETAPA MEDITATIVA I ESTUDIOSA: Conversió, pelegrinatges, estudis i primeres obres (1263-1286)

    1263 Conversió del cortesà complerta la trentena per misterioses aparicions del Crucificat. Viatges a Catalunya, Montpeller, Rocamador. Pelegrinatge a Sant Jaume de Galícia. A Barcelona, Ramon de Penyafort li recomanarà que torni a Mallorca.

    1265: Es crea el Consell de Cent. Carles d'Anjou, investit pel papa rei de Sicília i Nàpols.

    1265 Inici de la formació intel·lectual i lingüística, que arribarà fins al 1274.

    1266 Summa Theologica, de sant Tomàs d'Aquino. Neix Giotto.

    1270: Vuitena croada: Lluís IX de França mor a Tunis.

    1270 Summa contra gentiles, de Sant Tomàs d'Aquino.

    1271: Marco Polo inicia el seu viatge per extrem Orient.

    1265-74 Llull encara viu a casa seva i fa estades al monestir cistercenc de La Real.. Estudia filosofia, llatí, àrab, i escriu les primeres obres: Lògica en rims o Lògica d'Algatzell, Llibre del gentil e dels tres savis (1272), Ars Principiorum et Gradum Medicinae (1273) i el Llibre de contemplació en Déu (~1274).

    1274: Concili de Lió (amb assistència de Jaume I): unió efímera de les esglésies d'Orient i Occident.

    1274 Il·luminació de Randa; primera versió de l'Art abreujada de trobar veritat (Ars compendiosa inveniendi veritatem)

    Mort de sant Tomàs d'Aquino i de sant Bonaventura.

    1275 Llull és cridat a Montpeller pel príncep Jaume. Sotmet les seves obres — Ars Major, Ars Generalis, Ars Compendiosa Medicinae— a l'anàlisi d'un expert franciscà, que les aprova. Mort de sant Ramon de Penyafort.

    1274-6? Llibre de l'orde de cavalleria. Doctrina pueril

    1276: Mor Jaume I. Pere el Gran hereta PPCC; Jaume II les Illes, Rosselló i Montpeller.

    1276 Jaume II autoritza la fundació del monestir de Miramar per a la formació en llengües els missioners. Llull, deixant la llar, el dirigeix i, fins ben entrada la dècada següent, s'ignora gairebé tot d'ell. Potser va viatjar a terres d'infidels?

    Data probable del Llibre d'Amic e Amat,que incorporarà a Blanquerna.

    • Arnau de Vilanova esdevé metge del rei d'Aragó.

    1282 És a Perpinyà, a frec del rei Jaume II.

    1282: Vespres Sicilianes. Pere el Gran ocupa Sicília contra els Anjou. Pap Martí IV a favor dels francesos. Victòries catalanes a Nàpols i Malta. El Papa confereix la corona d'Aragó i Catalunya a Carles de Vlois, fill de Felip III l'Ardit.

    1283: Desafiament de Burdeus

    1283 A Montpeller Llull escriu la “novel·la” Blanquerna. Ars demostrativa. Liber de Figura Elementari

    Vita nuova de Dante Alighieri. Redacció del la Crònica de Bernat Desclot.

    1285: Invasió francesa de Catalunya (croada) per imposar Carles de Valois. Vict`roies catalanes a Panissarsi golf de Roses. Felip l'Ardit mor de pesta. Acabada la guerra també morirà Pere el Gran. Jaume II de Mallorca perd possessions.

  • Llibre de les bèsties

  • ETAPA DE MADURESA: Viatges, projectes pertinaços, realitzacions

    1287 Primera visita de Llull a la Cort papal. Quan hi arriba, Honori IV ha mort

    1288-9 Primera estada a París. Intents d'ensenyament universitari. “Mestre en Arts”.

    Redacció del Felix o Llibre de Meravelles. El 26-X-1289 el general dels franciscans, Ramon Gaufredi, l'autoritza a ensenyar en els seus convents. Contactes amb els “espirituals”.

    1291: Cau la darrera plaça cristiana a Terra Santa. Inici regnat Jaume II.

    1290 Tornada a Montpeller. Comença etapa ternària del seu Art. Art inventiva. Art amativa. Llibre de sancta Maria (?) Mor Blanca, la seva muller.

    1292 A Roma, davant Nicolau IV(que mor el 4-IV-1292). Llull hi escriu la primera obra sobre la croada.

    1293 Crisi, depressió i malaltia a Gènova. Primer viatge al Nord d'Àfrica. Empresonat a Tunis i expulsat.

    1294 Estada a Nàpols perquè hi fa estada Celestí V. Taula general. L'abdicació de Celestí V contraria les esperances posades en aquest papa sobre els seus projectes de croada espiritual. Li havia ofert en llatí Disputació dels cinc savis

  • Elegit papa Bonifaci VIII, tampoc no se'n sent atès tot i entrevistar-s'hi. Abatiment. Lo desconhort. Proverbis de Ramon. El monumental Arbre de Ciència (1296).

  • 1297: Inici de la catedral gòtica de BCN.

    1297-99 Segona estada a París on escriu Arbre de filosofia d'amor. Llibre de la quadratura i triangulatura del cercle (1299) i altres: Declaratio per Modum Dialogi, Contra Aliquorum Philosophorum Opinionem, Tractatus Astronomiae i el Liber de Geometria Nova.

    1299 Escriu, a Barcelona, Dictat o Cant de Ramon i el Llibre d'Oració.

    Condemna del tractat d'Arnau de Vilanova De adventu Antochristi et fini mundi

    1300 Estada llarga a Mallorca després de quasi 18 anys. Acaba el Cant de Ramon(?)

    Fundació de L'Estudi General de Lleida per Jaume II, primer centre d'estudis superiors.

    1301-2 Viatge a Xipre. Visita al gran Mestre dels Templers. Predicació. A Aias, port de l'Armènia Menor, cau malalt, segons ell, emmetzinat. Torna a Xipre. Jerusalem (?) Escriu Rhetorica [Lògica] nova.(1303)

    1302: Pau de Caltabellota (fi guerres a Sicília i Nàpols)

    1303 Viatja a Gènova, Montpeller i París. Planteja a Jaume II el Just la necessitat d'una croada espiritual.

    Neix Francesco Petrarca.

    1304 Liber de Ascensu et Descensu Intellectus (¿).

    1305 A Lió, prop de Climent V, a qui demana la fundació de col·legis de llengües orientals en vista a una croada espiritual generalitzada. Prepara la formulació senzilla i definitiva del seu Art. Per a alguns, ara escriu Lo desconhort.

    1305: Assassinat de Roger de Flor

    1307 Segon viatge al Nord d'Àfrica, a Bugia (Argèlia), on és empresonat durant sis mesos i expulsat. Original àrab de la Disputatio Raymundi Christiani et Hamar sarraeni. Naufragi prop de Pisa.

    1308 A Pisa torna a escriure l'obra perduda en naufragi: Ars magna generalis ultima. Dedica a Climent V el seu Ars Dei. Possible contacte amb Arnau de Vilanova a Marsella.

    1309: El Papa s'instal·la a Avinyó

    1309 A Montpeller escriu una nova obra sobre la croada, Liber adquisitione Terrae Sanctae. Estades a Avinyó, a frec del papa.

    Guillem d'Ockham ensenya a Oxford.

    1310: Els almogàvers s'estableixen a Atenes.

    Raonament d'Avinyó, d'Arnau de Vilanova

    1311:Mor el seu protector, Jaume II de Mallorca.

    1309-11 Darrera estada a París on escriu una trentena d'obres, entre les quals: Liber de Efficiente et Effectu (1310), Disputatio Raymundi et Averroystae de Quinque Quaestionubus (1310), Lamentatio Duodecim Principiorum Philosophiae contra Averroistas (1310), Liber de Existentia et Agentia Dei contra Averroem (1311), Liber de Reprobatione Errorum Averrois (1311). Quaranta mestres (doctors) de la Sorbona aproven les seves tesis antiaverroistes. Recomanat per Felip el Bell. Dicta Vida coetania. Assisteix al concili de Viena (Vienne) del Delfinat, convocat per Climent V (16-X-1311), que considera l'última oportunitat de ser escoltat en el seu projecte de croada espiritual. Lo concili. Èxit parcial de les seves tesis: s'aproven escoles de llengües orientals.

    1312 Ja té 81 anys. El març és a Montpeller. Escriu, a Mallorca, un cicle de 182 sermons. Activitat increïble en un home de més de 80 anys.

    1313 26-IV: Redacta el testament. S'embarca cap a Tunis, però fa escala a Messina. Torna a Mallorca. De compendiosa contempoatione.

    Divina Commedia, de Dante

    1314: Mor Climent V. Condemna dels Templers.

    • Torna de nou a Tunis. Controvèrsies públiques. Demana a Jaume II el Just que li atorgui un franciscà que l'ajudi a traduir els seus escrits al llatí.

    • Liber de maiore fine intellectus, amoris et honoris. Liber de Deo et mundo.

    • Mor a Tunis, o en el vaixell de tornada a Mallorca. Segons una llegenda , a Tunis hi hauria estat lapidat.

    4. OBRA (amb datació i per gèneres)

    El volum de la seva producció és immens. Es parla de 250 obres certificades, però hi ha especialistes que n'han catalogat més de 300, ja que algunes tenen versions dobles o triples pel que fa a l'idioma (provençal, àrab, llatí i català). En les dues últimes llengües es concentra el nucli de la seva obra (per a l'àrab i el llatí necessità gramàtics i col·laboradors). Es difícil de classificar perquè es creuen intencions (els versos de la Lògica d'Algatzell tenen una funció nemotècnica no poètica) i, encara que ja hem vist que hi ha experts que ho fan a partir de l'Ars (i, aleshores, cal considerar el Fèlix o Blanquerna dins de l'etapa quaternària), també amaguen creuaments (les Arts poden considerar-se obres de caire teològic) com els gèneres que també se superposen —per exemple, es podrien considerar dins l'autobiografia tant Cant de Ramon o Lo desconhort, que són poemes, com Vida coetània, que és prosa—, de manera que la dificultat augmenta; i, davant de les discussions dels especialistes, tampoc no és fàcil de datar. D'una manera senzilla, classificarem la seva obra així:

    • Obres enciclopèdiques i d'Arts

    +Preart: Llibre de la contemplació en Deú (1272[74?]): de contingut enciclopèdic on encabí el que havia après en els seus anys de formació.

    +Art quaternària: Art abreujada d'atrobar veritat (1274?), primera versió de l'Art lul·liana, fins a l'Art demostrativa (1283),que clou l'etapa.

    +Art ternària: Ars inventiva (1290), Ars amativa (1290), Taula general (1294), Arbre de Sciència (1296) —compilació enciclopèdica plena d'al·legories de tot el saber humà—, Arbre de filosofia d'amor (!297-99) fins a l'Ars magna generalis ultima (1308) l'Art breu (1308)

    +Postart: Liber de maiore fine intellectus, amoris et honoris. Liber de Deo et mundo (1315)

    • Obres de pedagogia i didàctica

    -Lògica en rims o Lògica d'Algatzell (anterior a 1274)

    -Llibre de l'orde de cavalleria (1275/6), manual de formació del cavaller cristià de l'època, de gran difusió; l'emprà don Juan Manuel i se'l cita a Tirant lo Blanc.

    -Doctrina pueril (1275-78): tractat d'educació dels infants

    -Proverbis de Ramon (1275/6) i Mil proverbis (1305): mostres de literatura gnòmica de caràcter sentenciós i de caire didàcticomoral.

    • Obres filosòfiques i teològiques

    -Llibre del gentil e los tres savis (1272). Debat entre un cristià, un jueu i un musulmà amb ell (gentil).

    -Llibre dels àngels (1275)

    -Llibre de quadratura i triangulatura del cercle (1299)

    -Lògica nova (1303)

    -Disputatio Raymundi Christiani et Hamar sarraceni (1307)

    • Obra poètica

    -Plant de Nostra Dona Santa Maria (1275?,1292?)

    -Lo desconhort (1295): 828 alexandrins on es palesen dubtes sobre la seva missió

    -Cant de Ramon (1300): confessió íntima dels esforços i fracassos de la seva vida

    -Lo Concili (1311)

    • Obra narrativa

    Romanç d'Evast e Blanquerna o Llibre d'Evast e d'Aloma e de Blanquerna (Montpeller,1282[-95?],que inclou el Llibre d'Amic e d'Amat. Contra el mercantilisme en alça, Llull es posiciona a favor dels estats que pot prendre un cristià: matrimonial, religiós, episcopal, pontifical i eremita.

    -Fèlix o Llibre de meravelles (París, 1289)

    5. EDICIÓ de la seva obra (amb webs i bibliografia)

    La impremta va difondre l'obra de Llull des de 1480 endavant. La primera obra publicada del beat va ser Blanquerna, el 1521.

    Batllori, Bonner, Badia,i altres són avui els millors especialistes en el beat foll d'acord amb la bibliografia mínima i indicativa que segueix:

    ALLISON PEERS, A. Follí d'Amor, la vida de Ramon Lluil. Col. "Les illes d'Or", 88 (Palma de Mallorca: Editorial Moll, 1966).

    BADIA. Lola. «Ramon llulí» dins AUTORS DIVERSOS, História de la literatura catalana. Vol 1. Barcelona. Edi­cions 62/ Orbis. 1969, pp.21-32.

    BADIA, Lola. «Cronologia, bibliogralia i próleg», dins.Llull, Ramon, Pàgines pedagógiques. Vic: Eumo, 1992.

    BATLLORI, Miquel. «Introducció», dins: Llull, Ramon, An­tología filosófica, a cura de M. Batllori. "Textos filosòfics", 30 (Barcelona: Ed. Laia. 1984).

    BONNER, Anthony. Ramon Llull. "Biogralies joves/adults", 3. Barcelona: Ed. Empúries. 1991.

    BONNER, Antoni i BADIA, Lola: Ramon Llull. Vida, pensament i obra literària. Barcelona: Empúries, 1988.

    CARRERAS I ARTAU, Tomàs i Joaquim H istoria de la filosofía española. Filosofía cristiana de los siglos XIII al XV. Madrid, 2 volums, 1939

    CRUZ HERNÁNDEZ, M. : El pensamiento de Ramon Llull. Madrid, 1977.

    LLINARÈS, Armand: Ramon Llull. ·Estudis i documents",12 (Barcelona, Edicions 62. 1968).

    LLULL, Ramon: Arbre exemplifical. Llull, Ramon. Editorial Moll: Mallorca,

    PRING-MILL, Robert: El mkicrocosmos lul·lià, Palma de Mallroca,: Moll, 1961.

    PRING-MILL, Robert: Estudis sobre Ramon Llull. Barcelona: Curial / Publicacions de l'Abadia de Montserrat., 1991

    RUBIÓ, Jordi: L'expressió literaria en l'obra lul·liana, dins Llull, Ramon, Obres essencials. Barcelona. Ed. Se­lecta, 1957.

    RUBIÓ I BALAGUER, Jordi: Ramon Llull i el lul·lisme. Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1985.

    YATES , Frances Alan: Assaigs sobre Ramon Llull. "Biblioteca Universal Empúries", 25. (Barcelona. Ed. Empúries, 1985).

    L'autor a la xarxa:

    http://www.uoc.es/lletra/cat/noms/bibliografia/ramonllullbiblio.html
    -Poemes de Llull segons RIALC (Rigistro Autor i Lingua Catalana de la Univ. De Nàpols): http://www.rialc.unina.it/89.3a.htm

    -Coses de Llull: http://www.geocities.com/Athens/Forum/5284/estev.html

    usuarios.intercom.es/mateumth/proves/rallull.htm

    http://www.cbuc.es/cgi-bin/vtls99.web.gateway?authority=0192- 42580&conf=080000+++++++++++++

    -Enllaços a RL:http://usuarios.intercom.es/mateumth/proves/rallull.htm

    -Altres enllaços on surt en Ramon Llull

    www.ub.uni-freiburg.de/referate/04/fakultaet/156macat.htm

    http://www.christianity.net/

    http://filament.illumin.co.uk/woolley/lully.html

    http://www.georgetown.edu/labyrinth/library/latin/latin-lib.html

    http://www.knight.org/advent/cathen/cathen.htm

    http://perso.club-internet.fr/vieuxcoq/

    http://www.ive.org/spanish/voxverbi/vv124.htm

    http://tarski.phil.indiana.edu/~spade

    http://www.utm.edu/research/iep/philtext.htm

    http://www.knight.org/advent/cathen/12670c.htm

    www.estelnet.com/lluita/digital/19.html

    http://www.bib.ub.es/www7/7lulius.html

    dmoz.org/World/Catal%E0/Arts_i_Cultura/Literatura/Textos_en_l%EDnia/ Poesia/Llull,_Ramon/

    www.geocities.com/Athens/Forum/5284/abstrat.html

    http://dmoz.org/World/Catal%e0/Societat/Filosofia/Fil%f2sofs/Llull,_Ramon/

    http://www.geocities.com/Athens/Forum/5284/estevcat.html

    www.geocities.com/Athens/Acropolis/4045/txlitera.html (molt bo, però en portugués)

    http://www.geocities.com/Athens/Forum/5284/signifi.html

    http://www.partal.com/aelc/autors/litecat/2.html (AELC)

    -Taller de lit. creativa: aula.ramonllull.ub.es/comisiones/literatura/yoli.html

    -Material interessant: http://www.xtec.es/~rsalvo/educacio/llicenc/material/catala/litecat1.htm

    -Viure i escriure: www.ictnet.es/+videoteca/viureiescriure.html

    -Lola Badia: http://www.ua.es/dfcat/literaturacatalanai.htm

    • Edicions del “Llibre de les bèsties”

    LLULL, R.: Llibre de les bèsties

    -a cura de Salvador Galmés; Col. “Els Nostres Clàssics”, 34 (Barcelona: Barcino, 1931); després, Obres essencials (Barcelona: Selecta, 1957-60)

    -a cura de Pere Bohigas; “Antologia Catalana”,1 (Ed. 62: Barcelona, 1965 ); després, Ed. 62: Barcelona, 1984, 12ena edició (“El Cangur/Clàssics”). També, dels mateixos ed., a Col. “El Garbell” , 1985.

    I d'Ed. 62/Orbis, 1984.

    -a cura de M. Gustà i pròleg de Joaquim Molas " MOLC",36 (Barcelona: Ed. 62/"la Caixa", 1980).

    -a cura d'Anna Rubiés: El Llibre de les bèsties contat als infants. Barcelona: L'Atzar, 1982.

    -a cura de Lluís-Anton Baulenas; GEA:Barcelona, 1986

    -dins Obres escollides de Ramon Llull, a cura d'Antoni Bonner; Ed. Moll: Mallorca, 1989.

    -a cura d'Agnès Bosch. Diari de Barcelona. 1989.

    -a cura de Montserrat Vallès; “Biblioteca Didàctica de Literatura catalana”, 25 (Barcanova, Barcelona, 1991)

    -a cura de Francesc Machirant; “Els Nostres Autors”, 13 (Bromera: Alzira, 1991)

    -a cura d'Albert Soler; "Tria de Clàssics"(Barcelona: Teide, 1991).

    -a cura de Lluís-Anton Baulenas; i I.Llompart , ”L'Esparver/Llegir”, 85 (Ed. La Magrana: Barcelona, 1997).

    -a cura d'Albert Soler; «Biblioteca Hermes. Clàssics Catalans» 1 (Barcelona: Hermes, 1999), 97 pàgs

    -Narracions breus. Llull, Ramon. Ed Brúixola (Grup Ed. Bruño) Literatura catalana. Novel·la i conte.

    -SUNYER, R. I TOMÀS, I: El Llibre de les bèsties de Ramon Llull. Proposta de treball per al batxillerat. Vic: Eumo, 1991.

    6. IMPORTÀNCIA I VALORACIÓ (considerant fonts i influxos)

    Llull, pioner a l'hora d'emprar la llengua romanç en l'ús de la ciència a Europa —i, per tant, amb gran capacitat creadora de lèxic—, va saber emprar les fonts dels seus estudis (avui dia molt identificades tant filosòficament com literària) per esdevenir un “autor” del tot original, d'una transcendència que els mateixos catalanoparlants a voltes ignorem. El seu model de llengua arribà, almenys, fins als de la Cancelleria Reial. Traduït a l'anglès el seu Llibre de l'orde de cavalleria des del XV, va patir dues tergiversacions: la dels sectors conservadors de l'Església que recelaven de components herètics de la seva obra i l'ús parcial que van fer de la seva obra els alquimistes dels segles XV-XVII. La Il·lustració ja s'adonà de les seves aportacions en lògica i en combinatòria matemàtica i la Renaixença el desenterrà de l'oblit, encara que en va fer una interpretació en excés localista. Avui en dia es parla de lul·lisme i de lul·listes i la Xarxa és plena de Webs i enllaços que s'hi refereixen per una qüestió o altra.

    FITXA D'ACT DEL "LLIBRE DE LES BÈSTIES" (128?), de RAMON LLULL

  • Eix de producció

  • -El Llibre de les bèsties, dins el Fèlix (1288-89)

    El Llibre de les bèsties (LB) és inclòs dins el Llibre de meravelles (LM, també conegut per Fèlix, nom del seu protagonista), i va ser escrit entre el 1288 o 1289 a París, du­rant la primera de les crisis de Llull, en moments en què es trobava sol, desemparat, poc escoltat i abso­lutament convençut que aquelles idees menystin­gudes, a les quals dedicava tota la seva vida i la seva persona, en ser d 'inspiració divina, eren la solució als problemes de la cristiandat i del món.

    El Llibre de meravelles narra el viatge que fa Fèlix, a qui el seu pare envia a córrer món per tal que es meravelli de tot el que Déu ha creat, i de com l'home ha oblidat Déu que tot ho ha fet per a ell (que és un dels dols de Llull, i especialment en aquells moments de depressió). Fèlix s'encurio­seix de tot, va parlant amb gent de tota condició (prínceps, cavallers, pastors i sobretot ermitans i filòsofs), que li expliquen el que no entén, i de tot se sorprèn i es meravella, tant d'allò positiu com d'allò dolent. Aquest argument té una funció do­ble, també serveix per a construir una enciclopèdia dialogada que abasta tot el saber humà sobre la naturalesa del món i de les coses, com ho mostra la seva divisió temàtica en deu llibres: 1)sobre Déu, 2)els àngels, 3)els cels, 4)els elements, 5) les plantes, 6)els metalls, 7) les bèsties,8) l'home, 9) el cel o paradís i 10) l'infern. I tot concebut en una estructura medieval i lul·liana per sobre de la qual, com a justificació i fonament, hi ha Déu. Al final del llibre, Fèlix pren el com­promís de viatjar i explicar el Llibre de meravelles. A la seva mort, un monjo, que pren per nom Segon Fèlix, reprèn la missió i continua el llibre, instituint-se definitivament aquesta tasca, de manera que el mateix Llibre resta obert, inacabat, sempre amatent a les noves meravelles que es presentin. Quant a les fonts del LM, per a Miquel Batllori, Llull podria seguir, per a la idea narrativa, els Dialogus de miraculis (1220), de Cesari de Heisterbach; per al contingut científic, beuria del Speculum naturale, de Vient de Beavais.

    El llibre està construït fonamentalment a base d'exemples, en forma de petites històries, sovint encadenats o uns dins els altres, com en la narrati­va de tradició oriental. Fèlix fa preguntes, conver­sa, assisteix a discussions i tot això va conformant el fil narratiu en el qual s'hi introdueixen els exemplis. L'exempli (conte medieval basat en una comparació) és una manera normal de do­nar les explicacions a l'edat mitjana, ja que des d'una societat feudal jerarquitzada (que en temps de Llull va entrant en crisi) el món s'entén com un seguit d'estructures sobreposades que es corresponen punt per punt; així, en l'expli­cació d'un element d'un nivell s'hi troba l'explica­ció de l'element corresponent en una estructura superior o inferior. Però Llull no utilitza els exem­ples comuns que en el seu temps són usuals per ex­plicar determinades realitats (existien fins i tot diccionaris d'exemplis per a predicadors, en llatí i en vernacle) sinó que (excepte en el Llibre de les bèsties) n'inventa de nous.

    Cada un dels llibres té un contingut enciclopèdic. Al setè, el Llibre de les bèsties, li correspondria ser un tractat de zoologia o un bestiari, però Llull ho aprofita per fer una cosa absolutament dife­rent. Hi col·loca un altre llibre que segurament ja tenia escrit, amb una intenció clarament didàctica i moralitzadora per als governants d'acord amb l'ideal cristià que Llull promou i defensa i amb la seva visió de la societat i de la societat ideal. Una historieta exemplar, que al final del llibre, Fèlix lliura a un rei (Felip IV el Bell de França?) per tal que en prengui ensenyament, que vegi com “en ço que fan les bèsties és signifi­cat com lo rei dega regnar e es dega guardar de malvat consell e de falses hòmens”.

    Raons per considerar el LB escrit amb anterioritat a 1286: a) al LM Fèlix apareix i actua constantment fent preguntes mentre que en LB només surt al pròleg i al final; b) s'explicita el seu acabament, fet que no ocorre en els altres llibres o parts, de manera que el personatge Fèlix desapareix després de ser introduït al bosc on té lloc l'acció i passa a ser espectador de la història. Reapareix en l'últim paràgraf, quan el narrador diu que portà el llibre a un rei (“ Finit és lo Llibre de les bèsties, lo qual Félix aportà a un rei...”); c) la finalitat sembla ser un "mirall de prínceps" (per a alguns experts, genèric; per a d'altres, dedicat a Felip IV el Bell de França); d) en el pròleg Llull fa un elogi de l'Orde dels Apòstols o dels Germans Apostòlics (una mena de secta fundada el 1260 pel monjo de Parma Gerard Segarelli, que predicava la pobresa i el celibat), mentre que en un altre lloc del LM critica aquesta secta, condemnada pel Papa Honori IV el 1286.

    Es tracta d'un bestiari? Dins el gènere animalístic, el LB s'allunya del que s'anomena estrictament bestiari medieval, d'estructura descriptiva, sentenciosa i enciclopèdica (la màxi­ma representació del qual és ostentada pel Phisiologus) i s'acosta, en canvi, a les faules d'Isop o de Fedre, amb una estructura narrativa i un valor so­ciològic clars. [Per a informació sobre els bestiaris, cf. Apèndix final II.]

    Sembla, doncs, més aviat, una al·legoria animalística sobre el comportament dels homes en les seves lluites per assolir el poder polític amb encarnacions pràctiques vàlides per a qualsevol època i lloc: jugades, traïcions, argumentacions esbiaixades... hi són retrata­des i jutjades. Pel que fa als recursos narratius procedents de materials medievals, Llull se serveix sobretot de dos de molt estesos en l'època: les sentències i els exemples, que contribueixen a fer més efectiva la funció moralitzadora. Els exemplis constitueixen petites narracions dins de la narració principal que il.lus­tren l'exposició teòrica que fa un animal. Dins el LB contribueixen a fer avancar l'acció i, sobre­tot, demostren l'habilitat i la coherència del rao­nament que s'hi amaga al darrere i a atorgar-li un caire novel·lístic i imaginatiu. Quant a les sentències, petites frases o anècdo­tes lacòniques que ratifiquen una intenció mora­litzadora, tenen més aviat una funció de reforçar el discurs en el sentit que qui les emet vol trans­metre una veritat absoluta: "Raconta's que la ser­pent, en Eva, que era sola femna, féu venir en la ira de Déu Adam e tots sos conseqüents".

    El llibre, diu Armand Llinarés, es conforma com una lluita entre lleialtat i traïció, saviesa i as­túcia. La vigència que sempre té i ha tingut és de­guda també a aquesta naturalesa de les passions narrades, conductes humanes bàsiques, essencials i eternes. Llull les universalitza i n'estableix un paradigma (ajudat, naturalment per les fonts que usa, sobretot el Calila i Dimna, que també resulta una defensa indirecta dels valors de la so­cietat establerta), a través del qual no només les conductes i idees genèriques, sinó també les seves realitzacions pràctiques de qualsevol època i lloc (jugades, traïcions, arguments...) hi són retrata­des i jutjades.

    Tanmateix, un altre problema és el dels antecedents i el de les fonts d'aquest llibre. En el Llibre de meravelles, Fèlix, amb to elegíac trist ("En tristicia e en llanguiment estava un ho­me en estranya terra. Fortament se meravellava de les gents de aquest món, com tan poc coneixien e amaven Déu"), viatja fora de l'espai i el temps, en un trajecte espiritual. En la part setena hi tro­bem la inserció d'un apòleg en principi reservat a abordar la naturalesa dels animals; es tracta d'una faula moral amb desenvolupament narratiu ideològic fàcil de copsar, escrita probablement amb independència del llibre principal i incorpo­rat posteriorment. No hi ha dubte que el LB, com diuen Bonner i Badia (1988) "és un cos estrany dintre del Llibre de meravelles; Fèlix deixa el seu paper de preguntaire i se situa del cantó del lector: observa i aprén". Com es cons­truí aquest cos estrany? Per tal d'esbrinar aquest interrogant és necessari tractar dues qüestions: a) les fonts literàries i b) els models narratius.

    De fonts n'hi de dos grans tipus: la primera, la dels models orientals; l'altra, la tradició més europea. Una de les fonts oriental principals procedeix del Calila i Dimna. Les aventures d'aquests dos xacals a la cort del lleó arriben a nosaltres procedents de l'Índia i a través de versions gregues, hebrees i àrabs. Però, de quina manera arribaren a Llull? Alfons X el Savi va encomanar la traducció de l'obra l'any 1251, a partir d'una versió àrab del segle VIII-VII (la redacció àrab sobre un text en pehlevi es deu a Ibn al-Muqaffa') de l'original hindú de Barzupyeh del Panxatantra (Cinc llibres, protagonitzats per animals del s. VI o anterior). Potser ell podia haver conegut aquesta versió per bé que no era l'única. Joan de Càpua traduí l'obra al llatí entre 1263 i 1278, a partir d'una ver­sió hebrea. Al Llibre de les bèsties hi ha força punts de contacte amb el Calila i Dimna; de fet, el tema principal és el mateix que el dels dos capítols cen­trals del llibre oriental: arribada i enaltiment de Na Renard a prop del rei i ensulsiada i càstig final. Pere Bohi­gas (1965) assenyala encara una altra font orien­tal: el Sendebar que des de 1253 ja circulava en versió castellana (Libro de los engannos et de los assayamientos de las mujeres). I s'ha parlat també de Les mil i una nits.

    A més de la tradició faulística oriental el Llibre de les bèsties rebé també la influència del Roman de Renard francès (28 contes humorístics i irònics dels segles XI-XIII, els més antics escrits per Pierre de Saint-Cloud), que parodien cançons de gesta i, sobretot, el roman courtois, amb ànim de sàtira social i política. Es tracta d'un dels cicles animalís­tics més fecunds de l'edat mitjana. En l'apòleg de Llull la influència d'aquesta obra es pot percebre ja d'entrada en el nom de la guineu, Na Renard, per designar l'animal protagonista de la història (se li escapa algun masculí i tot) i hi apareix, com en el LB, una violació: la de la lloba Hersent. (En canvi els animals no prenen el nom del Roman: Lleó=Noble, Ós=Brun, etc., i en el cicle francès el paper de l'elefant de Llull el fa el llop (=Ysengrin). Seguint una hipòtesi lògica, l'obra hauria pogut arribar a Llull a través dels joglars, ja que se sap que Cerverí de Girona en fa al·lusió com a un per­sonatge ben conegut del seu auditori.

    Si és evident que tots aquests materials proce­dents de la tradició animalística europea i oriental dotaren el Llibre de les bèsties de la fantasia zoomòr­fica al.legòrica del món medieval, val a dir que no foren els únics de què es nodrí l'obra. Llull es re­colzà també en altres materials procedents del seu propi món coetani, àdhuc de la seva pròpia obra. Ens referim als tractats sobre l'organització jeràr­quica social, que ell accepta, defensa i vindica, com si es tractés ja d'un paradís perdut; una societat presidida per l'estament cavalleresc com descriu en el seu Llibre de cavalleria. Així doncs, és ob­vi que una bona font d'inspiració la trobà en els models coetanis del seu món medieval i de la seva pròpia obra.

  • Estructures

  • 2.1) Estructura externa

    Cf., Apèndix final I, que desenvolpa tota l'obra a partir d'aquest esquema:

    Capí-tol

    Context narratiu

    Referències i numeració d'exemplis.

    Resum narratiu de l'exempli

    Intencionalitat didacticomoral

    Font

    0

    Fèlix troba dos homes de l'orde dels Apòstols, que li expliquen que en una plana els animals estan reunits. (No se sap res més ni de Fèlix ni dels mendicants)

    L'Orde dels Apòstols lloat per Llull, aviat va caure en desgràcia. Honori IV el condemnà el 1286

    I

    La majoria d'animals proposa el lleó per rei, però el bou proposa el cavall i els herbívors li donen suport. La guineu intervé per condicionar la resta d'esdeveniments amb referències i E1.

    L'ós, l'onça i el lleopard consenten en l'elecció del lleó. Un dia els carnívors es menjaran un vedell i un pollí i, com a protesta, el bou i el cavall, es posaran al servei de l'home. Tanmateix, aquest els oprimeix de manera pitjor que el lleó (el bou amenaçat de morir).

    -Referència de la guineu a l'obediència deguda Déu per recolzar el lleó.

    -Exempli 1: Elecció d'un bisbe ximplet

    Exempli 1(exempli dins un altre): L'ardiaca i el ca-biscol s'oposen a l'elecció d'un savi sagristà per bisbe i consenteixen a elegir un canonge ximple. Un altre canonge fa un comentari: si els animals de força s'oposen al lleó, seran bandejats; ara bé, si és elegit rei un cavall, ¿què farà contra un lleó?

    Exempli 1 presentat per la guineu a favor de l'elecció com a rei del lleó en detriment del cavall proposat pel bou (mandataris sense poder). Per exercir autoritat, doncs, cal força i poder.

    La vida demana córrer el menor risc.

    Sembla original de Llull

    II

    Elecció dels consellers del lleó: ós, lleopard, onça (=guepard, linx, pantera o jaguar), serp i llop.

    La guineu fa tot el que pot per ser del Consell.

    Convenç a l'elefant, senglar, boc i moltó, i aconsellen nomenar la guineu consellera. Però ós, onça i lleopard recelen, i aquest proposa el gall. L'elefant demana el gall i la guineu. La guineu proposa bèsties grans i belles com l'elefant, el senglar, el boc, el moltó i el cérvol, però el lleopard parla en secret al rei (E2):

    El lleó entén la semblança i decideix que entri al seu consell el gall.

    -Referència de la guineu sobre els apòstols, per demostrar que calen conse-llers senzills a a la cort del rei.

    -Exempli 2: L'escrivà espia.

    Un comte en guerra amb un rei, més poderós que no ell, subornà l'escrivà del rei perquè l'informés de detalls de la pugna, la qual el rei mai no podia acabar.

    Amb l`exempli 2 el lleopard aconsegueix que la guineu no entri a la cort del rei.

    III

    Exclosa del Consell, la guineu comença el seu pla traïdor per ascendir i provocar la mort del lleó consistent a separar del rei els consellers més forts i fidels. Amb l'excusa de l'enemistat entre carnívors i herbívors proposa de ser rei a l'elefant, al qual demostra que no s'ha de refiar del gall ni de la serp amb E3.

    L'elefant, sospitant alguna possible traïció de la guineu respon amb E4.

    Per tranquil·litzar l'elefant li rebat amb E5.

    Aquest li pregunta com s'ho farà per fer morir el lleó. La guineu respon amb E6.

    L'elefant exemplifica la seva por a ocupar el tron amb E7.

    L'elefant accepta ser rei si el lleó mor.

    Exempli 3: El sarraí infidel

    Exempli 4: L'ermità i la rata- donzella

    Exempli 5: La segona dona calumnia el fill del marit

    Exempli 6: La llebre i el lleó

    Exempli 7: La puça i el poll (o els diners i els assots)

    Referència de la guineu a l'astúcia de la serp al Gènesi davant Eva (pseu-doexempli)

    Un cristià es refiava d'un sarraí, però aquest, a causa de les diferents religions, només pensava com matar-lo.

    Un ermità, en veure que un milà duia una rata al bec, pregà que li caigués a la falda. Llavors aconseguí de transformar-la en donzella i li oferí per marit el sol, la lluna, el núvol, el vent, les muntanyes i l'home, però ella refusà tothom i demanà que la tornés a transformar en rata i li donés un ratolí per marit.

    Un home expulsa de casa el fill de la primera muller a causa de calúmnies de requeriments luxuriosos de la segona.

    Una llebre que s'ha d'oferir com a menjar d'un lleó es retarda amb l'argúcia que un altre lleó l'havia reclamada abans. El primer lleó vol que li presenti aquest altre i el porta davant d'una bassa d'aigua murada: en veure's reflectit el primer lleó s'abraona contra l'aigua creient veure l'altre i s'ofega.

    Un rei premia amb diners el servent que li treu una puça del mantell i fa assotar el servent envejós que li ha posat un poll per assolir també un premi.

    La guineu argumenta a l'elefant que no ens hem de refiar de gent d'altres classes ni grups (com el gall i la serp)

    L'elefant insinua que a voltes és millor conformar-se amb el que s'és sense aspirar a situacions que poden fer perdre

    el primer estat.

    La guineu vol tranquil·litzar la malfiança de l'elefant inisinu-ant-li que farà la feina bruta.

    La guineu proposa l'astúcia davant de la força

    L'elefant expressa la seva por: no sempre les coses acaben bé per pensades que estiguin.

    Episodi autobio-gràfic narrat a Vida coetània.

    Calila i Dimna

    Sendebar

    Calila i Dimna

    ?

    Bíblia

    IV

    A la cort, el gat és nomenat cambrer reial i el ca porter. La guineu va trobar el bou, que torna indecís a la cort amenaçat per un carnisser, i li explica la malvestat reial amb E8.

    El bou respon amb E9.

    La guineu el convenç perquè es quedi a la cort a fi d'ajudar el rei a actuar dreturerament amb E10.

    Aleshores la guineu aconsella el bou que es refaci i, un cop refet, bramuli tan fort com pugui, tres cops durant el dia i tres més durant la nit. Així, aconsegueix atemorir el rei i la cort amb els bramuls del bou, presentar-se davant seu i fer-se la valenta amb E11.

    Mentre parla es tornen a sentir els bramuls i el lleó demana a la guineu per què no té por, cosa que respon amb E12.

    Però la serp, consellera del rei, a qui no li pot agradar que es matin consemblants, respon amb E13.

    A la guineu no li agraden les suspicàcies de la serp i, amb una clara referència al Gènesi, conta al lleó l'E14.

    Just aleshores, els bramuls del bou espanten tothom i la guineu s'ofereix per anar a trobar aquella bèstia espantosa. Quan troba el bou li diu que es presenti a la cort humilment i que expliqui al lleó l'organització dels homes i que li aconselli amistat amb el seu rei. Ho fa així (el bou dirà que l'home és la pitjor bèstia per excel·lència [segons el narrador la serp ja ho ha dit abans, però no és així: ho farà en el següent exemple]) i li explica E15.

    El lleó agafa por de l'home; en adonar-se'n la guineu, exposa que l'home és orgullós i avar: per això caldria enviar-li ambaixadors i regals, de manera que el lleó aconseguís la seva estimació. El gall s'hi oposa amb E16.

    La guineu, per treure's rivals de la cort, aconsella perversament al rei de ser vassall dels homes i deixa que sigui el bou qui li digui quins missatgers i regals cal dur-li. L'onça i el lleopard seran els seus missatgers i portaran com a regals el gat i el ca, substituïts en els seus oficis de cambrer i porter pel bou i la guineu [primera ascensió de la guineu a la cort!]

    Exempli 8: El rei de mals costums

    Exempli 9:El bisbe desho-nest i el canonge

    Exempli 10: L'ermità i el rei convertit

    Exempli 11: El simi i l'alduf

    Exempli 12: El corb, la serp i la garlanda de la filla del rei

    Exempli 13: L'agró, el cranc i els peixos

    Referència bíblica a la maledicció de la serp al Paradís

    Exempli 14: La serp i el rei

    Exemple 15: La sitja i l'argenter desagraït

    Exemple 16: La força l'enginy

    Referència de la guineu a la dissemblança de Déu, que combat sense astúcia ni enginy, i l'home, que l'hauria d'imitar. (Pseudo-eximpli)

    Un rei de mals costums, amb un Consell malvat, fa sofrir els súbdits.

    Un canonge, davant les deshonestedats del seu bisbe, prefereix anar a viure amb els pastors de veritat (que guarden les ovelles dels llops) que amb els falsos pastors d'ànimes.

    Un ermità es presentà davant d'un rei malvat, i fent-li entendre que era més agradable a Déu regir bé els súbdits que ser ermità va romandre al seu costat i l'ajudà a comportar-se com cal.

    Un joglar va penjar el seu alduf (pandero) en un arbre. El vent el colpejava i feia renou arreu. Un simi pensà que contenia menjar i l'estripà debades.

    Una serp es menjava cada any els fills del corb. Aquest, vist que no s'atrevia a pugnar amb la serp, se les enginyà perquè d'altres la matessin posant prop del niu del rèptil la garlanda d'or i pedreria que la filla el rei havia deixat en un arbre. Els servents de la princesa la van voler recuperar anant on l'havia deixada el corb i, en trobar la serp, la mataren.

    Un agró vell espaordeix un cranc dient-li que uns pescadors arrasaran les aigües de l'estany on tots dos viuen. El cranc espaordeix els peixos i l'ocell proposa com a solució traslladar-los volant a un altre estany proper. L'agró comença el trasllat de peixos, però en comptes de portar-los en cap nou lloc se'ls menja. El cranc vol conèixer les noves aigües i, en ple trasllat, quan albira les espines dels peixos morts, escanya l'agró i conta als amics la seva traïció.

    Un home savi i sant, cridat a la cort d'un rei, s'adona que un dels consellers és la serp i, amb referències bíbliques, li recomana matar-la, cosa que fa.

    Un ós, un corb, una serp i un home que era argenter caigueren en una sitja. Un ermità, en sentir les promeses que tots feien si se'ls ajudava a sortir d'allí, els alliberà, si bé la serp aconsellà que no deixés franc l'home, perquè només n'obtindria mals. L'ós portà bresques a l'ermità i el corb una garlanda preciosa que havia pres del cap de la princesa. Però els servents reials proclamaren premis per qui tornés la garlanda i càstigs per al que l'amagués. L'ermità la confià a l'argenter i aquest l'acusà davant la cort. Només gràcies a la serp, que mossegà la princesa i donà l'antídot a l'ermità quan ja era a la masmorra reial s'aconseguí l'alliberament d'aquest i el càstig de l'argenter.

    Força i enginy s'enfrontaren i l'enginy va vèncer la força.(Si els animals es fan amics dels humans, aquests els coneixeran detalladament, i amb astúcia i enginy recargolats se n'apoderaran)

    La guineu vol insinuar una traïció justificada al bou.

    El bou respon que potser és preferible abandonar la vida mundana de la cort.

    La guineu convenç el bou de romandre a la cort per ajudar a actuar bé el rei.

    La guineu ridiculitza falsos temors de covards i necis davant el lleó.

    La guineu fa el fatxenda davant del rei: amb astúcia mataran la bèstia dels bramuls.

    La serp insinua al rei una possible traïció de la guineu.

    A la guineu li interessa demostrar que mai la serp serà bona consellera.

    Explicació palesa de la maldat de l'home

    El gall, es malfia de la possibilitat de fer-se vassalls dels homes, confiant sols en la força; ells tenen més astúcia i enginy.

    ?

    Original de Llull

    Original de Llull

    Calila i Dimna.

    Calila i Dimna

    Calila i Dimna

    Sembla inventat per Llull (Autobio-gràfic?)

    Calila i Dimna

    Original de Llull.

    V

    El lleó alliçona els ambaixadors sobre el seu comportament.

    A la terra dels homes, els missatgers descobreixen un món luxuriós. Davant la sorpresa, el lleopard conta E17.

    Després dels comentaris del ca sobre el comportament bestial dels homes, s'allotjaren a un hostal, abans de presentar-se al rei dels homes, que els va fer esperar molt.

    Tot seguit, l'onça conta all lleopard l'E18.

    En arribar a la presència del rei dels homes, li liuren la carta del seu sobirà.

    El rei dels homes dóna el gat a un draper i el ca a un caçador, cosa que desplau als missatgers (i provoca mala consciència al ca, ja que haurà d'ajudar al caçador contra els súbdits del rei dels animals)

    El rei dels homes convida a la seva cort els missatgers, on cambrers i joglars (segona referència) són deshonestos. Entra un home pobrament vestit i els recrimina les seves malvestats. Aleshores un savi escuder s'ofereix per lloar al rei el que faci bé i criticar-li el que faci malament, però el monarca s'hi nega. Entra un veguer amb un home, el qual, per haver-ne assassinat un altre injustament, li demana clemència, cosa a què el rei no s'avé. Els missatgers s'adonen de les contradiccions del rei, i, arribats a l'hostal, l'hostaler els comenta que el rei manlleva diners a tothom i que, si fa corts, tothom s'empobreix. Els missatgers, previ suborn als porters, tornen davant del rei, el qual honora més al lleopard que no a l'onça, quan arriben vuit prohoms a queixar-se dels oficials (funcionaris) reials. El Consell (que té amistat amb alguns) no els fa cas. El lleopard pregunta al rei dels homes quin missatge té per al dels animals; el primer demana un ós gros per combatre amb un senglar i un llop per fer-ho amb un alà. En retornar a la seva terra els ambaixadors retroben els vuit prohoms i el lleopard els demana si el rei té la culpa del mal que provoca. Un dels prohoms respon amb l'E19.

    El lleopard comprèn com serà castigat el rei dels homes amb l'infern i prefereix ser bèstia irracional mortal que home immortal curull de culpes.

    Mentre passava tot això a la cort dels homes, a la dels animals la guineu, portera reial, lloà tant davant del lleó la bellesa de la muller del lleopard, que aquest se n'enamorà i la força a ser la seva esposa contra el parer de tothom. El bou avisà la guineu de la possible represàlia del lleopard i aquesta respongué amb l'E20.

    Arribat a casa el lleopard, s'assabenta del deshonor que li ha fet el lleó (la mostela li explica que la lleoparda havia estat forçada), de manera que el lleopard rumia com venjar-se del lleó. [La guineu sembla a punt d'obtenir el que pretenia]

    Referència als pecats capitals:

    Exempli 17: La dona luxuriosa i els bocs en lluita (exempli dins un altre)

    Referència religiosa: Déu sempre està disponible per a l'home; els reis indignes, no.

    Exempli 18: La filla del rei

    Carta del rei dels animals al rei dels homes (pseudo-exempli)

    Segona referència crítica als joglars.

    Pseudoexempli narratiu.

    Exempli 19: El burgès ric i bo.

    Exempli 20: La donzella falsa

    La dona d'un burgès que lloga una casa per a bordell es comporta com una prostituta; en ser enxampada pel marit li conta un exempli: dos bocs pugnaven en un prat i una guineu que volia aprofitar la sang de les ferides va ser esclafada entre les seves testes. Abans de morir volgué deixar dit que només ella era culpable de la seva mort.

    Un rei, abans de lliurar la seva filla com a esposa d'un altre monarca, envia un cavaller al seu reialme. Tothom, llevat d'uns joglars, li donen mals informes, de manera que, en conèixer-los, el rei no li lliura la seva filla.

    Un rei aconsegueix la pau amb els seus poderosos barons en fer-se ell amic de l'emperador.

    Un jove ric, havent heretat dels seus pares, requerit per totes bandes, es decideix a invertir els diners construint un hospital per a pelegrins i un pont, i així fer mèrits davant Déu.

    Una donzella enganyava a la reina sense que aquesta gosés fer res per la confiança ítima que la donzella gaudia del rei.

    El lleopard, davant la sorpresa dels altres, vol explicar que la contemplació pública del mal (la lascívia) arrossega al mal (és a dir, a ser lascius)

    Paràfrasi de la pantera sobre la maldat del rei dels homes. [I crítica als joglars, capaços de lloar reis sense virtut.]

    El lleó, rei dels animals,vol la pau amb el rei dels homes.

    Crítica a la contradicció entre el que dius i el que fas.

    Del príncep malvat se'n se-gueixen dos tipus de mal: el que fa i el bé que deixa de fer.

    El prohom planteja en què consisteix el bon regiment (fer hospitals i ponts, és a dir, servir els altres).

    La guineu argumenta que, des del poder, certs actes reprobables (com ara la violació de la lleoparda) es poden encobrir, perquè gaudir de la confiança reial fa témer als altres membres de la cort.

    Calila i Dimna

    Molt antic.

    Molt antic.

    Original de Llull.

    ?

    VI

    La guineu, sabent que el lleopard havia anat a la cort, es volgué assegurar el suport del rei demanant-li de ser del seu consell, cosa a la qual accedí. Malgrat l'acostament lleó-guineu va desplaure tothom, el seu substitut a la porteria va ser el paó. El lleopard es presentà davant del lleó, l'acusà de traïdor i li sol·licità un duel amb algú que el defensés. Només l'onça, tot i conèixer la lleialtat del lleopard, es presentà per honor al camp de batalla a defensar el rei. El gall respon a la serp que la veritat sortirà vencedora i resplendirà. La batalla durà tot el dia, fins que el lleopard derrotà l'onça, de manera que el lleó restà humiliat per fals i traïdor. Aquest s'enrabià tant que, aprofitant el cansament del lleopard, el matà. Tohom en restà descontent.

    L'endemà el lleó reuní consell per demanar com respondre a la sol·licitud del rei dels homes. La guineu proposa que enviï l'ós i el llop més forts i savis, és a dir, els del seu consell. Per honradesa, cap se n'excusà. Aleshores la guineu proposà que la serp fos la missatgera reial, la qual, abans de complir aquell paper, explica l'E21.

    El lleó es va haver de fer explicar l'exempli. Quan el bou va entendre que la serp l'acusava va fer el bocamoll i explicà que la guineu l'havia fet bramular. Això va desplaure a la guineu, de manera que un dia de fred i neu en què el lleó cercava menjar, aconsellà al paó de dir al rei que el bou estava malalt de mort. El lleó pensà a menjar-se'l, però no volia trencar el pacte de seguretat que li havia promès. La guineu, aleshores, alliçonant al corb d'oferirse al lleó i de refusar la seva carn quan se li oferís ella, com també faria amb la del corb, avisà el bou, el qual conta E22.

    La guineu li promet ajuda, cosa que no sols no compleix sinó que segueix el pla rumiat amb el corb, de manera que s'ofereixen al rei, el fan refusar i aconsegueixen que també s'ofereixi el bou, que mor sota les urpes del lleó. El substituí en el càrrec de cambrer el conill, sense que el gall, per por de la guineu, gosés obrir boca; així i tot, gosà aconsellar d'augmentar el consell (havien desapa-ragut l'onça, el lleopard, la serp i el bou), però la guineu escomet i afalaga el gall amb E23.

    El gall respon amb E24.

    El rei entén que l'exempli va per ell (ell és el nici) i fa mala cara al gall. La guineu ho aprofita per mejar-se'l. Es queda, doncs, com a única consellera, amb el conill de cambrer i el paó de porter. Només torba la seva felicitat la conxorxa feta amb l'elefant i es decideix a actuar per por de ser descoberta.

    Exempli 21: La freixura amb ham.

    Exempli 22: El cavaller honrat i el pagès ric

    Exempli 23: La dona tafanera, el gall i l'amo que comprenia el llenguat-ge de les bèsties

    Exempli 24: El papagai, el corb, el simi i la lluerna.

    Una guineu trobà en un prat una freixura (entranyes, fetge, cor...), dins la qual hi havia un ham per apresar qui la mengés, de manera que la guineu no la va voler ni tocar.

    Un ric pagès desitjava honors i atorgà la seva filla a un cavaller que volia ser ric. El cavaller en va ser, de ric, però el pagès no assolí honors de cap mena, de manera que s'empobrí .

    Un home, a qui Déu havia atorgat el do d'entendre el llenguatge de les bèsties, sota pena de morir si ho deia a ningú, sentí que un ase aconsellava al bou de la sènia d'un hort que si no volia treballar a la nit no mengés i així passaria per malalt. L'hortalà d'aquell home va caure en la trampa i l'endemà va fermar l'ase a la sènia en comptes del bou, de manera que al vespre, lassat, l'ase digué al bou que el volien vendre a un carnisser per malalt. Espaordit, el bou menjà. L'home que era amo de les bèsties i n'entenia el llenguatge rigué de l'engany de l'ase davant la seva muller, i aquesta volgué saber de què reia. Ell no li ho podia dir i ella li assegurà que no menjaria ni beuria fins que no ho sabés. Aquell home, que s'estimava la muller, preparà el testament, i es diposava a explicar-ho tot a la seva dona quan, segons la guineu, ella mateixa [ull a la veu homodiegètica!] va sentir què comentaven el ca i el gall d'aquella casa, quan aquell amonestà al gall que no cantés quan l'amo feia testament i cercava de morir perquè la seva esposa visqués. El ca trobava bé que l'amo morís si no sabia ser senyor de la seva dona. Ell, amb les gallines, feia el que volia, i si es trobés en la situació de l'amo apallissaria la muller fins que mengés. L'amo, en sentir-ho, ho posà en pràctica, i a muller va menjar i beure.

    Eren en un arbre un papagai i un corb i, sota d'ells, un simi, el qual anava posant llenya damunt d'una lluerna, convençut que bufant en faria una bona foguera per escalfar-se. El papagai no es cansava d'avisar el simi, contra el consell del corb, que li deia que era inútil. El papagai es va apropar tant al simi que va caure a les seves mans.

    La serp, abans de fer de missatera, avisa el rei-lleó del perill de conxorxa entre la serp i el bou

    Contraposant riquesa i honor, el bou accepta, d'acord amb la jerarquia medieval,que no pot canviar d'estament (a ell li toca de morir per satisfer el lleó)

    La guineu vol contradir la proposta d'augment del consell que fa el gall i, a la vegada, afalagar-lo demostrant que la seva saviesa basta per aconsellar bé el rei. L'exempli és doble: a la història de l'home que comprèn el llen-guatge de les bèsties s'hi suma la d'un tracte misogin que el salva (amb intervenció homodiegètica de la guineu)

    El gall no pot ser més clar i exposa al rei les seqüeles fatals de la niciesa.

    ?

    Sembla de Llull.

    Mil i una nits

    i

    Calila i Dimna.

    Calila i Dimna.

    VII

    Així, un dia, la guineu digué a l'elefant que ja havia arribat l'hora de pensar a fer morir el lleó. Aleshores, tanmateix, l'elefant, vist que la guineu també el podria trair a ell, es repensà el fet de ser rei, decidí ser astut, guanyà temps esperant la serp i pensà a desfer-se de la guineu, de manera que ambdós es lliuraren a un reguitzell d'enganys. Així, li va fer explicar el pla per desfer-se del lleó (que no era altre que el de fer-lo barallar amb el senglar) i li féu confessar el desig de ser la seva única consellera (cosa que l'elefant aprofità per prometre-li davant de testimonis com el conill i el paó). Mentre ella era a trobar el senglar, l'elefant descobrí, penedit, tot el pla al lleó.

    El lleó reuní tots els animals davant seu. La guineu, creient que el conill i el paó no descobririen la conxorxa, adduí que havia fet finta d'aquell pla de traïció amb el senglar i l'elefant per provar si eren fidels al rei. Aleshores, davant dels brams del lleó, el conill i el paó confessaren la veritat i el lleó matà la guineu. La cort, amb el senglar i l'elefant de consellers, i el conill i el paó expulsats, retornà “en bon stament”.

    Referència del lleó a l'experiència política del seu avi respecte als animals vils i traïdors com el simi

    Comparació de l'elefant entre la capacitat dels individus i el de les copes de vi. Important alliço-nament final: Val més fiar-se de gent noble en llinatge i estament que no pas de persones vils de baixa condició, perquè en elles no hi ha ni honradesa ni lleialtat. És a dir: la noblesa de sang ajuda la noblesa moral

    0'

    Acabat el Llibre de les bèsties, Fèlix el portà a un rei perquè, observant els actes de les bèsties, entengués com cal governar i guardar-se de consellers malvats i d'homes falsos.

    En aquest esquema hem considerat estrictament els exemplis que compleixen l'estructura de contalla medieval exemplar a partir de la comparació didàctica; d'altres referències sense narrativitat o sense l'estructura de contalla exemplar les hem considerades simples referències o pseudoexemplis.

    2.2) Estructura interna:

    2.2.1: Esdeveniments (funcions, accions, seqüències)

    Simplement n'oferirem el resum narratiu, recordant que les funcions són segments narratius o unitats breus de la història conformats per simples informacions, indicis (avenços futurs, com per exemple la conxorxa guineu-elefant) i nuclis (moments de risc: exemple, la incitació a violar la lleoparda), les accions són unitats executades per agents (i en el nostre cas n'hi ha de narratives a més de tots els exemplis assenyalats a l'Apèndix final I) i les seqüències (organització de funcions i accions).

    El llibre comença quan Fèlix troba dos mem­bres de l'Orde dels apòstols amb els quals parla de la conversió dels infidels i del desencaminament del món cristià. Seguidament, Fèlix es dirigeix a "aquell lloc on les bèsties volien elegir rei". A partir d'aquí, resta com a espectador de l'acció, un debat entre els animals. Els carnívors defen­sen el lleó, i en nom dels herbívors, que no el vo­len perquè s'alimenta d'animals, el bou defensa el cavall. Na Renard (la guineu, anomenada així, no com a nom genèric, com els altres animals, sinó com a nom propi) defensa el lleó amb arguments pseudoteològics (com la voluntat de Déu) i defensa una societat estructurada jeràrquicanent on el feble (per naturalesa i per preservar la pell) no pot oposar-se al fort: és el personatge intrigant, l'objectiu de la qual no sols es dirigeix a dominar la cort del rei sinó a posar-hi un home palla per manar ella (ho intentarà amb l'elefant) o a substituir-lo. I és elegit el lleó, que dóna llicència als carnívors per alimentar-se dels her­bívors. Un dia el lleó té gana i Na Renard l'acon­sella de menjar-se el fill del bou i el del cavall. El bou i el cavall, irats, se'n van i cerquen l'aliança dels humans pensant que els ajudaran a venjar­-se. Però els humans, desagraïts, els esclavitzen (fan treballar el bou i munten el cavall). El bou fuig quan s'assabenta que està destinat a l'escor­xador.

    En l'elecció dels consellers del rei, surten ele­gits l'ós, el lleopard, l'onça, la serp i el llop, que són savis i lleials. Na Renard, prototipus de la deslleialtat i l'astúcia, per tal de sortir elegida pro­posa un altre consell, en el qual ella hi aparegui; però els arguments del lleopard l'aparten del càr­rec i només el gall és afegit al consell.

    A partir d'aquí, Na Renard comença les seves accions de traïdoria contra el lleó. Per això vol convèncer l'orifany (l'elefant) que vénen mals temps per als herbívors, i que ell podria ser rei si volgués; però l'orifany no es fia d'un carnívor com és Na Renard, ni tampoc no té ambicions reials. Aleshores Na Renard en un enginyós dià­leg aconsegueix convèncer-lo de ser rei, amb la promesa de grans riqueses i de la mort del lleó un cop destronat.

    Mentrestant, el gat és ordenat cambrer del rei, perquè menja rates i se li assembla; i el ca, porter, perquè hi sent de lluny i lladra. Na Renard per acomplir la venjança va a cercar el bou i el cavall. Pel camí troba el bou de tornada i argumenten i parlen de la maldat de l'home. Na Renard aconse­lla el bou que es refaci pasturant i que braoli tres vegades de dia i de nit. Així, quan tothom s'espan­ta de sentir aquells crits, Na Renard es vanta de tenir art i mestria suficients per vèncer aquell ani­mal i portar-lo domesticat a la cort. Va a cercar el bou i l'aconsella de presentar-se submís al lleó, i així ho fa. El bou explica als animals la maldat, la corrupció i la indecència del gènere humà i tots en tenen por. Na Renard aconsella, en canvi, d'enviar-li mis­satgers i obsequis. L'onça i el lleopard són els missatgers i duen com a regals el ca i el gat (que es tornen domèstics). Na Renard esdevé el nou porter i el bou, el nou cambrer. [Primera ascensió de la guineu]

    En la missió, els ambaixadors veuen la iniqui­tat del gènere humà i de tots els seus estaments. Mentrestant, Na Renard incita el lleó a prendre per muller la muller del lleopard, contra la seva voluntat i la voluntat de la lleona i de tot el Con­sell, que ja veuen amb por el poder de Na Renard sobre el rei, acció que s'acosta a les dels humans. De retorn, en saber el lleopard que el lleó ha pres forçadament la seva muller, la lleoparda, comença a planejar la venjança.

    Na Renard demana protecció al rei contra les ires del lleopard i és nomenat conseller (i el paó, el nou porter). [Segona ascensió de la guineu] El lleopard acusa públicament el rei de traïció, i, per enveja del lleopard, l'onça es presta a defensar en batalla l'honor del rei. Natu­ralment, guanya la lluita el lleopard, perquè Déu sempre fa guanyar qui té la raó, i mata l'onça. Havent-se demostrat la traïció reial, irat, el rei mata el lleopard davant la indignació de tots per aquesta injustícia. Na Renard ha aconseguit eli­minar dos dels seus rivals (sobretot el lleopard, que li va impedir de ser conseller) i minar el prestigi del rei. [Tercera ascensió de la guineu] L'endemà, Na Renard aconsella el rei que enviï uns altres missatgers als humans, i li són en­viats com a obsequi l'ós i el llop, amb la serp com a missatger. Així li queda el camp encara més lliure. Na Renard ordeix un pla (fer-lo passar per malalt) perquè el bou, que ha delatat les seves argúcies, sigui devorat pels animals. Dels qui resten, només el gall sembla que gosi contradir Na Renard amb consells que sempre el rei escolta, i Na Renard se'l menja. Amb el conill de cambrer i el paó de porter, Na Renard, únic conseller [quarta ascensió], domina la si­tuació perquè el lleó li fa cas en tot. I es proposa acabar el pla que havia promès a l'elefant, matar el lleó i nomenar-lo a ell rei. Així el domini serà total.

    Però Na Renard no compta amb la lleialtat i la por de l'elefant ni amb la seva manca d'ambi­ció, i tampoc no compta que l'elefant no se'n fia perquè ha demostrat a bastament la seva traïdo­ria i pensa que si ell és rei pot trobar-se en perill perquè llavors Na Renard també ho pot voler ser. Na Renard proposa a l'elefant de provocar amb enganys una baralla entre el senglar i el lleó, baralla que guan­yaria el lleó, però que el deixaria tan cansat que amb la seva força li seria fàcil a l'elefant de ma­tar-lo. L'elefant fa finta d'acceptar sempre que s'hi impliquin el conill i el paó (ja que els necessitarà com a testimonis del que promet a Na Renard: esdevenir única consellera), i mentre Na Renard parla amb el senglar, l'elefant ho explica tot al lleó, li demana perdó i li diu que l'única manera d'aca­bar amb aquesta situació és matant Na Renard. L'elefant també denuncia el pla al senglar. El lleó reuneix la cort i fa que els implicats confes­sin. Confiant que el conill i el paó callaran per por, Na Renard diu que tot és una estratègia que ella ha tramat per provar la lleialtat dels conse­llers al rei. El lleó fa un gran bram que estamor­deix el conill i el paó, i confessen la maquinació. El lleó, allí mateix, mata Na Renard. Un cop morta, el lleó reestructura la seva cort; n'expulsa el conill i el paó (que com que són de baix esta­ment no poden tenir alta qualitat moral, com es comenta de Na Renard) i nomena consellers l'elefant, el senglar i altres animals honrats. Morta la guineu, tornà "sa cort en bon stament". I acabat el LB, Fèlix el portà a un rei "perquè veiés la manera segons la qual, observant els actes de les bèsties, es dóna a entendre com el rei ha de regnar i com ha de guardar-se de consells malvats i d'homes falsos".

    2.2.2: Personatges:

    Fèlix esdevé un simple personatge-marc, testimoni de tot el relat; la seves úniques accions consisteixen a parlar amb els homes de l'Orde dels Apòstols, pregar, encomanar-los a Déu i dirigir-se "en aquell lloc on les bèsties volien elegir rei".

    La guineu Na Renard apareix com la veritable protagonista de l'obra (sense ella no hi hauria relat) entorn de la qual es mouen els altres animals; però no podria fer tota la acció sense un antagonista, a frec del qual vol anar a raure, qui sap si per destronar-lo: el rei lleó, que, en definitiva, serà el vencedor de les ambicions malintencionades de la guineu. La maligna astúcia de l'animal, emblema antonomàsic del mal conseller, es palesa quan elimina no sols els seus enemics sinó aquells de qui s'ha servit com el bou i quan vol repetir l'èxit de la baralla entre lleopard i onça amb la del lleó-senglar. Tanmateix, farem un repàs del paper narratiu i emblemàtic que prenen els animals més significatius de la relació:

    -Lleó. Ocupa el lloc que la tradi­ció literària li ha atorgat: és el rei de tots els animals. Les causes d'aquest privilegi són naturals: la feresa, el coratge, la presència física i un cos equilibrat, l'orgull i la força. Llull sembla dubtar en alguns moments que aquestes qualitats siguin suficients per a un rei i per això pensa en una elecció democràtica, contrastant opinions d'altres animals —els herbívors—, la qual cosa donarà a l'elecció del rei una major solide­sa És l'element essencial per il·lustrar les febleses dels gover­nants i també els perills en què poden incórrer si s'envolten de mals consellers, si cometen abu­sos de poder. La figura del lleó és indiscutible i inqüestionable sempre.

    -Na Renard (guineu) Sense ella no hi hauria narració. És presen­tada com la més traïdora de totes les bèsties, seguint la tradició faulística. No destaca per les se­ves qualitats físiques, ja que és petita i poc corpulenta, sinó per les psíquiques: l'astúcia i l'habili­tat mental. Somnia el favor del rei sense escatimar-hi males arts en el sentit més maquiavèlic. Pel que fa a la relació amb els altres animals, uns la temen, altres se l'escolten però en desconfien i altres l'odien. El rei no s'adona de les seves males intencions. Al fi­nal de l'obra paga amb la vida la traïció, tancant així el desenllaç de la trama. Alguns autors han vist en aquest personatge el símbol d'una nova classe social temuda per la noblesa medieval: la burgesia.

    -Lleopard. Per les seves caracte­rístiques físiques se'l pot consi­derar, juntament amb l'onça, un semblant del lleó. Ocupa un lloc privilegiat de conseller del rei, tot que és víctima de la seva traïció, ja que, aprofitant la seva absència, cometrà adulteri amb la lleoparda. Podria substituir el rei, però és molt lleial i aquesta vir­tut li ho impedeix. Es un fort enemic de Na Renard, que no dubtarà a apartar-lo de la cort aconseguint que sigui enviat al regne dels homes com a missat­ger. A la tornada, el lleopard co­mençarà la lluita per la justícia i l'honor que el durà a batre's con­tra el rei (representat en la figura de l'onça); després de guanyar la batalla serà víctima de la ira del rei, que el matarà davant tots els súbdits en un acte d'arravata­ment per haver-lo gosat humiliar i reptar.

    -Onça (pantera?, jàguar?, linx?) Es tracta d'una bèstia carnívora, fidel con­sellera del rei, juntament amb el lleopard. Tots dos són enviats al regne dels homes a oferir el ca i el gat per presentalles. En arri­bar, l'onça es bat amb el lleopard (en representació de l'honor del rei) i mor en el combat davant del lleó i els altres animals.

    -Elefant. És un animal herbívor que s'oposa activament a l'elec­ció del lleó com a rei, la qual cosa l'acosta a Na Renard. Llull mos­tra una ensenyança important a través de l'elefant: ser gros no vol dir ser valent; i, efectiva­ment, l'elefant té por de ser rei malgrat la seva carcassa imponent. Consent en la traïció que la guineu vol fer al rei i, per tant, es comporta de manera ambigua. A la fi actuarà amb lleialtat desteixint el complot contra el rei i vencent la guineu, malgrat l'hagi de trair per fer-ho.

    -Bou. Té un paper destacat en la narració: és, dels herbívors, un dels que s'oposa més a la figura del rei, i en pagarà les conse­qüències. És gros, ingenu i de ra­onaments senzills. És un perso­natge amb mala sort ja a les primeres pàgines (ha hagut de fugir dels homes en el capítol pri­mer). No capta les intencions de Na Renard, que el manipula constantment fins a fer-lo vícti­ma de les seves maquinacions; acabarà menjat pel lleó. Podríem veure en el bou la figura del poble comú, distanciat del poder fins al punt que no s'adona dels abusos de la classe dirigent.

    -Ca i gat. El paper d'aquests dos personatges és ben curt. Formen part de la cort del rei: el gat és no­menat cambrer i el gos, porter. El destí d'aquests dos animals serà memorable: seran oferts com a presents al rei dels homes de la mà de dos missatgers, el lleopard i l'onça. El bou i Na Renard ocu­paran els seus llocs a la cort del rei i, de passada, la guineu haurà aconseguit allunyar dos animals que li feien nosa.

    -Cavall. Entra en la classificació dels herbívors, per bé que té un paper molt efímer en l'obra. És el candidat de la part dels herbívors en l'elecció del rei. El bou el pre­senta com un animal idoni per ser rei, ja que és lleuger i humil. Anirà amb el bou al país dels ho­mes i seran tractats amb crueltat; el bou tornarà perquè li perilla la vida, però el cavall s'hi quedarà.

    -Cérvol, boc, moltó i cabirol. Són personatges dits de "farci­ment", és a dir, apareixen en el moment de l'elecció del rei però el seu paper es limita a formar part dels animals que donen su­port a la candidatura dels herbí­vors.

    -Gall El seu paper és molt efímer dins l'obra. És proposat per l'ós i el lleopard com a conseller del rei en lloc de la guineu, esgrimint que aquesta au de corral té unes qualitats gairebé sorprenents: despertarà el rei a l'alba per pre­gar a Déu i li ensenyarà la mane­ra com cal sotmetre la reina. A la fi el rei l'accepta com a conseller. Aquest animal abandonarà el po­der d'una manera cruenta: la gui­neu se'l menjarà en un acte d'afir­mació de l'autoritat, d'aquesta manera podrà obtenir un graó més en l'escaló que el porti cap a la cort del lleó.

    A tota aquesta plèiade d'animals s'hi oposen els humans (amb el seu rei, oficials, etc.), presentats en tots sentits com molt pitjors que les bèsties.

    2.2.3: Espais:

    Si Fèlix anà "en aquell lloc on les bèsties volien elegir rei", descrit com "una plana amb una munió de bèsties", som, òbviament, des de l'inici, en un lloc al·legòric. Ara bé, aquest lloc sembla diferent del lloc real inicial per on fa camí Fèlix ("vall plena d'arbres i fonts"). Tenim, doncs, que tota l'acció s'esdevé en un lloc al·legòric, justament per fer l'aprenentatge moral que vol el narrador. I es dóna el cas que des d'aquest lloc es poden comprovar millor les malvestats humanes (en el reialme dels homes, la vida dels bous perilla, els humans es prostitueixen com bèsties i el seu rei fa malvestats). A aquest lloc se li oposa un altre lloc transcendent, que esdevé insinuat sobretot en el capítol V, en dos moments: el referit al cel, quan el rei dels homes fa esperar els missatgers animals i un injuriat es refereix al Déu dels cels que rep tothora a qui vulgui veure'l sense porters a qui calgui subornar i el referit a l'infern, on no vol condemnar-se el lleopard, quan s'adona que el rei humà no es comporta com cal (és l'espai de la creença en Déu: per això el ca s'escandalitza que tot i creure els homes es prostitueixin). Així tindríem tres espais:

    2.2.4: Temps extern (època), intern (durada) i psicològic (tempo)

    Poques coses a comentar en aquest aspecte. Quant a l'època, som en temps medieval. Pel que fa a la durada, es fa difícil de seguir: quan el relat s'inicia, la vall és plena d'arbres i fonts, talment com una imatge primaveral; ara bé, al cap. VI, ha nevat i fa molt fred. Sembla, doncs, que els espais al·legòrics s'encomanin de la climatologia real. Tanmateix, el seguici coherent temporal, en aquell temps no importava gens aleshores (no entraria a les narracions fins a les “novelle” italianes) ni importa a Llull. En canvi es mostra un mestre de la narració quan fa un paral·lelisme temporal (mentre el lleopard compleix fidelment l'ambaixada del lleó, aquest aprofita l'absència per violar la lleoparda) i una coincidència en l'exempli 23 (la guineu que explica l'exempli de l'home que entenia el llenguatge de les bèsties, .apareix amb veu homodiegètica com a testimoni del que enraonaven el gos i el gall, fet que també comprèn el senyor de la casa i l'acabarà salvant)

    Sinopsi esquemàtica [És bo construir una sinopsi que relacioni els elements de 2.2]

    Es podria fer de moltes maneres. Aquí no volem perdre de vista que el LB és una simple part del LM, del qual Fèlix extreu coneixement i aprenentatge.

    Resum narratiu (“el què” de l'acció o significació immediat de la historia narrada): cf 2.2.1.

    3) Dels valors i subtemàtiques a la significació mediata i als fons mentals

    3.1: Valors i subtemàtiques: El més interessant potser sigui no sols que tota mena de comportaments animalescos es puguin comparar amb els dels humans sinó que la malvestat i enrevessament de les conductes dels homes esdevenen incomparablement molt pitjors que els més dolents de les dels animals. En el llibre hi ha diferents debats encoberts sobre les característiques del bon governant: comença exigint força i poder per exercir autoritat (elecció del lleó), posa malfiança, astúcia i força en relació (quan la guineu vol convèncer l'elefant d'exercir el poder), posa de manifest que els temors d'uns poden ser astúcies d'altri (bramuls del bou) i sobretot es posen en relació enginy, astúcia i força (la guineu arriba a dir que Déu no actua amb astúcia ni enginy quan li va bé per contradir el gall en l'exempli 16). Tanmateix, la falsedat i la traïció quedaran , al final, descoberts. Ara bé, vist que Llull planteja fets, quina és la lliçó del llibre? Al final és ben clara: val més fiar-se de gent de noble naixement que no pas de vil condició: “en un vas petit no hi pot caber gaire vi, ni en persona que sigui de vil estament no hi cap gran honrament ni gran lleialtat”, dirà l'Elefant al Lleó, després que aquest li comenti que el seu avi havia volgut humiliar els barons honorables i enaltir animals vils com el simi, sense èxit. Aquesta idea potser avui ens repugna, però per a Llull, medieval com era, la noblesa de sang podia (i devia) ajudar a sostenir la noblesa moral. Per a molts això no es complia (la cort de Felip IV el Bell de França, capaç d'administrar poder i riqueses immenses, causaria un gran impacte en un home que arribava de la modesta cort mallorquina), i per això mateix calia exigir més virtut als nobles (i era més fàcil esperar noblesa d'ells) que no pas de les persones normals.

    3.2: Significació mediata o tema global (“el que” significa veritablement la narració de la història feta “com” s'ha fet) [Surt de l'abstracció dels trets particularitzants i la formulem en judicis lògics]:

    -Els governants dominats per l'astúcia i les malvestats dels seus vils consellers porten al poble i als seus propis servents a la perdició i sols desprenent-se d'ells poden tornar al recte camí.

    -Les persones de baixa condició i llinatge mai no tindran la noblesa i lleialtat que els cal per servir dreturerament als seus superiors i faran anar pitjor que mai les seves responsabilitats.

    3.3: Fons mentals: En general podem dir que les al·legories dels comportaments animalescos tan agradosos a la població tardomedieval resulten un espill per als comportaments humans. (En particular, tanmateix, resulta significatiu que l'elefant, delatant al lleó la traïció en la qual prenia part amb conxorxa amb Na Renard, hagi de ser deslleial amb ella. Un personatge noble com ell no hauria de ser virtuós? Sembla com si Llull, malgrat aboni la doctrina imperant (cal refiar-se més de la gent noble que de la de baixa condició), se'n distanciï una mica des de la ironia narrativa i s'interessi més per la constatació de fets i la derrota de les maquinacions de la guineu.

    4. Les tècniques narratives (“el perquè” la significació de la narració és l'exposada a 3 d'acord amb 2)

    4.1: El temps narratiu en el discurs (ordre [ana/pro-lepsi] / duració / freqüència)

    L'ordre temporal del discurs narratiu és del tot lineal; una altra cosa és que hi hagi retrospeccions (analepsis) i anticipacions (prolepsis) en els exemplis. Quant a la duració, la història principal de Fèlix queda en elipsi, però no pas la de la guineu-lleó, la qual inclou sumaris, pauses i , a l'hora dels exemplis, escenes, en les quals el temps de la història i el de la narració coincideixen. La freqüència generalment és singulativa, encara que algunes referències bíbliques entre guineu i serp que serveixen per argumentar fets contradictoris es podrien considerar de freqüència singulativa anafòrica.

    4.2: El mode narratiu

    4.2.1. Distància: El Narrador, generalment, es distancia del que narra, la qual cosa no vol pas dir que deixi de palesar el seu capteniment: admet la jerarquia de la societat feudal, per dues vegades critica els trobadors de les corts reials, etc; en les narracions de paraules, és on li surt justament el seu tarannà de creient a partir de diferents anacronismes: ja hem vist com el gos no entén com un creient es pot prostituir o com el lleopard, davant de les malvestats del rei dels homes, prefereix ser una bèstia mortal que una ànima immortal amb possibilitat de ser condemnada a l'infern. Un altre punt clau de la creença de Llull surt després de l'exempli 21, quan la serp explica l'exempli de la freixura amb ham i el lleó no l'entén a causa d'haver perdut la subtilesa i l'enginy pel seu doble pecat (violació de la lleoparda i assassinat del lleopard).

    4.2.2. Focalització o perspectiva: El narrador actua amb omnisciència de manera que la focalització del relat narratiu és zero; ara bé, a l'hora d'explicar exemplis la focalització esdevé interna i variable, perquè canvia segons quina bèstia l'expliqui.

    4.2.3. Veu narrativa: La veu narrativa pertany a un narrador extraheterodiegètic, llevat dels narradors d'exemplis (històries dins de la història i, per tant, amb nivell narratiu metadiegètic), que són intraheterodiegètics, si no participen en la ficció. Ja hem dit que resultava del tot interessant la intervenció intrahomodiegètica de la guineu en l'exempli de l'amo que entenia el llenguatge de les bèsties: ella n'és la narradora i acaba participant-hi perquè diu que va sentir el que comentaven el gall i el gos d'aquella casa (jo ohí ço que el ca dix al gall, e ço que el gall respòs al ca…). Quant al narratari, els destinataris dels exemplis són intradiegètics (els personatges de ficció als quals van adreçats); cosa diferent és qui esdevé el narratari extradiegètic de tot el llibre: Fèlix o el rei al qual porta el llibre? Ens inclinaríem a pensar que són ambdós.

    4.3: Formes narratives dominants, llengua, estil i retòrica

    Les formes narratives dominants són la narració (escassament acompanyada de descripcions) i el diàleg, ni que sigui dels personatges dels exemplis (ficció de segon grau).

    Quant a la llengua i l'estil, Llull és un pioner europeu tant en l'ús primigeni de la llengua romanç (en fa un ús pragmàtic i finalista, sense erudició, perquè volia ser comprès per la majoria de gent), en la creació de lèxic i en l'estructuració narrativa de trames no llegendàries (també en construccions filosofia i ciència, que no és el cas d'aquest llibre). Amb Llull la prosa catalana, amb una sintaxi rica i flexible, assoleix una maduresa, una qualitat i una precisió inexistents fins aleshores . Cal recordar que els poetes, els trobadors, escriviren en occità fins cap a final del s. XIII i que sols es pot comparar la seva prosa amb la dels cronistes (Llibre dels feyts [1244-74], Crònica de Desclot [1283-88], la de Muntaner començada el 1313), de manera que resultà modèlica ben bé durant més de cent anys, fins a la imposició dels models de la Cancelleria Reial a finals del s. XIII.

    Tota la retòrica de Llull esdevé sempre finalista, és a dir, encaminada a fer-se comprendre: tot el LB, cosit amb exemples enlloc d'arguments és la millor demostració del que diem.

    5. Conclusió

    -Balanç i valoració: De les maquinacions que fa Na Renard per manipular des del poder (i qui sap si assolir-lo) en queda una constatació de vicis, amb la consegüent interrelació de perversions, corrupcions i virtuts, que, malgrat la derrota final de la manefleria, poden servir molt bé no sols d'al·legoria amb intenció didàctica per als lectors del temps de Llull sinó —i ja ho hem vist— com a mirall de prínceps. Malauradament de tota la narració se'n treu una temàtica molt pròpia del temps medieval i que a nosaltres ens pot repugnar: val més fiar-se de la gent de nissaga i estament nobles que no pas de la d'extracció baixa i humil, molt més propera a la vilesa, com comenten al final l'elefant i el lleó. L'elefant, tanmateix, disposat a trair pèrfidament el seu rei, no dubta a trair deslleialment la seva companya de traïció; és a dir, sembla com si Llull, com hem vist en parlar dels fons mentals, deixant en l'ambigüitat el paper del mastodont , volgués posar sordina al missatge sobre la virtut dels personatges nobles.

    -Comentaris i valoracions de diferents estudiosos sobre aquesta obra

    El beat escriu a París una altra novel.la: Fèlix o Llibre de meravelles, que conta els viatges, en part al.legòrics, de l'home que recerca la veritat entre les confusions d'aquest món. La crítica ha fet no­tar molt justament com aquesta segona novel·la lul·liana és un viu testimoni de desil·lusió i de fracàs i com el seu protagonista ja no és un triom­fador, sinó un viatger tossut, que es dóna tot a un ideal que la majoria menysté. Lola Badia

    [...] podria ésser ben bé que la bèstia no fos més que una personificació invertida de l'home, d'igual manera que personifica caràcters (en Poch-me-preu i en Diria-hom) o virtuts i vicis (castedat, luxúria, etc.). Eren massa greus i serio­sos els temes que tractava Ramon Llull per a ju­gar-hi amb la sàtira, i si el govern polític, per idio­sincràsia moral, pogué ésser una excepció, cal reconèixer que és l'única en tota la vasta produc­ció lul·liana.

    Salvador Galmés

    Al nostre Llíbre de meravelles ens topem amb la in­serció d'una via més fàcil al capítol setè, destinat, en teoria, a tractar filosòficament de la naturalesa dels animals. En lloc de les preguntes de rigor: ¿existeixen els animals? què són els animals?, ens trobem amb una colla de bèsties parlants reunides en una prada entorn de l'elecció del rei. […] En els restants tractats o llibres del Félix, les fau­les només servien de confirmació o de comple­ment. Ací, per contra, la faula constitueix la trama essencial del llibre. La moral hi és tan sols apunta­da, però ve tot seguit copsada pel lector, que se­gueix amb delit l'embull d'aquelles bèsties, sím­bols zoomòrfics de les petites passions del homes.

    Miquel Batllori

    [...] De fet, és un apòleg animalístic a través del qual se satiritza la societat dels homes i, a la vegada, s'articula una mena de tractat de prínceps. Una sàtira i un tractat que, gràcies a la introduc­ció, formada per un elogi de l'orde que pretenia de recuperar la puresa dels orígens, l'anomenada dels apòstols, adquireix una gran violència.

    Joaquim Molas

    El cas és que el Llibre de les bèsties no parla dels ani­mals, sinó dels homes: dels homes i la política. Es­tem acostumats a un tipus de faula senzilla, adreçada sobretot a infants; per això avui ens sorprèn que Llull en aquesta faula expliqui l'as­pecte més fosc de la política: les espantoses ma­quinacions de la guineu, la seducció pel poder, la intriga i la conxorxa per aconseguir-lo, el fi que justifica els mitjans. Albert Soler

    Amb l'obra, Llull aspira a una reforma dels cos­tums d'acord amb l'ideal cristià i a promoure la salvació dels homes, especialment dels qui encara viuen en error. Però per assolir aquests grans ide­als no li és cap obstacle l'organització feudal de la seva època, que ell accepta sense discussió. [...]Per l'atenció que presta a una organització políti­ca i social, que no preocupa massa l'esperit in­quiet de Ramon Llull, el Llibre de les bèsties no és si­nó una obra menor dins el conjunt lul·lià. I, de fet, dins el context de Fèlix és com una mena de diver­timento. Això no vol dir, però, que no hi sentim l'eco dels grans ideals lul·lians. Pere Bohigas

    El Llibre de les bèsties ens mostra un Llull integrat dins la seva època i preocupat per la política i els esdeveniments socials, i no tan sols obsessionat per la idea de conversió. Alhora l'obra té 1'interès de l'atemporalitat perquè les reflexions que es fan sobre el poder i l'ambició de governar són univer­sals, podem aplicar-les gairebé a tots els moments històrics i ens permeten analitzar de manera críti­ca la nostra societat i les xarxes d'influència.

    Annex I: El Llibre de les bèsties de Llull i els bestiaris

    La primera tradició animalística

    L'encarnació dels vicis i virtuts humans en la figura dels animals ha estat, històricament, un recurrent comú en la religió i en la literatura. Calia transmetre les ensenyances divines a través de la predicació del sacerdot o de l'escriptura, amb imatges senzilles i amenes, i el zooformisme oferia una font inesgotable. Els animals, amb llur carac­terització simbòlica, foren un component essen­cial de les mitologies de les religions pre-hel·lèni­ques i hel·lèniques entre altres; algunes cultures orientals també se'n serviren, com l'Índia, i exerci­ren l'expansió a través del món àrab, persa i he­breu, els quals incidiren fortament en el món d'Occident.

    Pel que fa a la tradició animalística literària antiga, dins la cultura grega Isop fou el primer autor al qual s'atribueixen les primeres faules, que al llarg dels segles s'han transmès oralment o per escrit. Poc a poc la faula s'anà imposant com a gènere que recollia la tradició oral, el llegat mo­ral, en forma escrita. Ja en el segle IV aC n'apa­regué un recull reelaborat, sembla, per Demetri de Falèron. La faula consistia en una breu narra­ció de personatges no humans en prosa o en vers amb una clara intenció moralitzadora. Pel seu caràcter popular, la faula es troba en la tradició oral de diversos pobles i de diverses literatures antigues: els reculls hindús Pantxatantra escrits en sànscrit; el re­cull, a Grècia, d'Hesíode; de Fedre, a Roma. Però la tradició faulística penetrà també dins el món àrab: Calila i Dimna és el nom d'una col·lecció d'apòlegs originats en el Pantxtantra hindú, escrits en sànscrit (200 dC) i d'autor desconegut, redactada en àrab per Ibn al-Muqaffa' vers el s. VIII sobre un text pehlevi, vertit al castellà el 1251. L'objectiu d'aquest re­cull era el mateix que el del Llibre de les bèsties de Llull: il·lustrar unes regles de comportament als prínceps i a la societat.

    La cultura egípcia desenvolupà, a partir del s. II dC, una vasta tradició en què els animals constituïen símbols i creences religioses carregats d'in­tenció al·legòrica. Fou concretament a Alexandria on es desenvolupà un model autòcton de Physiologus, "guia naturalista", que contenia la descripció d'un grup d'animals, com a símbols de Crist, el dimoni i l'home, acompanyada d'algunes sentències morals. Aquests materials es poden relacionar amb els bestiaris i, de fet, ho són.

    La tradició animalística del món medieval

    Per la seva temàtica, els bestiaris medievals foren textos molt llegits. Però, en primer lloc, caldrà definir bé què s'entén per "bestiari". En efecte, aquests textos llatins i romànics es van di­fondre des del món antic fins al Renaixement; la matèria del text la constituïa la descripció d'un animal, real o fantàstic, que servia de suport simbòlic a un conjunt d'ensenyances sobre el bé i el mal. Eren petits tractats zoomòrfics sense base científica i amb un alt component de càrrega al·legòrica. Aquesta mena de literatura es convertí en una moda, la moda dels Physiologi. Tin­gueren molta difusió i un paper important en l'educació social. Eren guies per a les predica­cions i sermons; paràfrasis essencials de caràcter moralitzador que no es poden confondre amb manuals d'història natural.

    Els francesos traslladaren la moda dels bes­tiaris al terreny cortesà i amorós; per bé que es tractés d'adaptacions del Physiologus llatí, des­viaren la temàtica cap a l'art d'estimar. Els més representatius foren el bestiari de Pierre Beau­vais (1217) i el de Richard Fournival: Bestiari d'amor, de mitjan segle XIII. Cap al 1260 apa­reix el darrer bestiari d'amor escrit en francès: Llibre del tresor, de Brunetto Latini, on es blas­men les intrigues, odis i tensions de la societat cortesana.

    Al segle XII, i en francès, es redacta el Roman de Renard, de popularització oral en primer lloc; en la forma escrita hi intervingueren diversos autors anònims i alguns de coneguts (Pierre Saint Cloud i Richard de Lison). Aquest llarg poema escrit en octosíl·labs explica les intrigues de la cort reial, els vicis i les corrupcions, a través del lleó (el rei) i una llarga llista d'animals. És un veritable mirall social de la França medieval que influí en la litera­tura europea.

    Als territoris de parla catalana, el rei Joan I féu traduir el Llibre del tresor, de Brunetto Latini. Durant el segles XIII-XIV augmenta el nombre de bestiaris traduïts, un dels quals fou el Bestiari toscà. Els bestiaris influïren en l'obra de l'escriptor Francesc d'Eiximenis, el qual inserí petits apòlegs i exemples d'animals dins la seva obra.

    Pel que fa al gènere faulístic, durant l'edat mit­jana es traduïren reculls dels autors més destacats dins el món grec, romà, àrab i hindú.

    Els bestiaris moderns

    Al llarg dels segles XVII i XVIII, els animals tornaven a adquirir protagonisme i valor dins l'obra literària. La rica tradició de la faula isòpica i de la rondalla popular es conservava viva. Noms il·lustres com Charles Perrault, els germans Grimm, H. C. Andersen eren mostres evidents de la voluntat de tornar a incidir en la societat a tra­vés de l'apòleg moralitzador.

    Al llarg del segle XVII la figura més destacable fou La Fontaine, tots els llibres del qual han estat traduïts en vers català minuciosament per Xavier Benguerel (única llengua europea que els té) . El seu discurs zoomòrfic eviden­cia una societat que no ha canviat en els seus com­portaments més essencials (les lluites pel poder, els vicis i les intrigues) respecte a la medieval. En ple­na il·lustració les faules tornen a utilitzar-se com a instrument educatiu. Fèlix de Samaniego, a través de les Fábulas morales i Tomàs de Iriarte, amb Fábulas literarias, al s. XVIII, foren escriptors il.lustrats de faules en la literatura castellana.

    Cal destacar també l'obra de Jonathan Swift (1667-1745), que publicà l'obra Viatges de Gulliver, part de la qual és una caracterització del món sal­vatge dels humans a través d'una societat organit­zada d'animals. Es tracta d'una visió pessimista i satírica de l'espècie humana.

    La literatura d'animals en el segle XX

    La literatura contemporània ha volgut reflec­tir amb molta singularitat la realitat circumdant a través de protagonistes animals, si ho jutgem a través de la gran proliferació de "bestiaris". Hau­ríem de fer referència indubtablement, i en un lloc privilegiat, al narrador anglès Lewis Carrol (1832-1898), autor d'Alícia en terra de meravelles, veritable joia inserida dins el corrent del "non sense ", predecessor de l'onirisme surrealista i de l'ab­surd. Carrol reflecteix els defectes de l'Anglaterra victoriana.

    El poeta francès Guillaume d'Apollinaire amb El bestiari o un seguici d'Orfeu (1911) reblarà la mo­dernitat. L'obra fou concebuda com a poema-sín­tesi de diverses arts: poesia, música, il·lustració plàstica...

    Al segle XX, una visió pessimista de l'home la trobem en La revolta dels animals, de George Or­well (1903-1950), apòleg que descobreix la barbàrie humana i els abusos de la segona guerra mundial. Els animals es revolten contra l'home però no poden fugir d'actuar, al seu torn, com els humans.

    Als territoris de llengua catalana, la tradició contemporània del bestiari és també rica. Les mos­tres més brillants dels bestiaris d'autor les encapça­len Prudenci Bertrana, Josep Carner i Pere Quart. L'ós benemèrit i altres bèsties, de Prudenci Bertra­na és un llibre de prosa narrativa de gran valor es­tilístic. El narrador hi descriu la seva visió positiva de la natura, a través d'una selecció de bèsties sal­vatges i domèstiques. Museu zoològic i Bestiari són dues obres de Jo­sep Carner. Es tracta de dos reculls complementa­ris en vers, poemes on descriu una gran quantitat d'animals. Per bé que es tracta d'una obra menor del poeta, escrita cap al final de la seva vida, Car­ner hi sap reflectir amb intel·ligència tot un sentit irònic i moralista de tall noucentista. Pere Quart publicà el seu Bestiari el 1937, en plena guerra fratricida. Com Orwell, estableix un compromís amb la lluita antibel·licista. Escrit en to sarcàstic, a voltes irònic o dolç, Pere Quart hi aboca la crítica mordaç contra la imbecil·litat hu­mana.

    Quant als reculls de narracions de faules clàs­siques, la tradició oral catalana fou recopilada per diversos folkloristes com Valeri Serra i Boldú, Jo­an Amades i Antoni M. Alcover.

    ESPAI DE REFERÈN-CIA TRANSCENDENT (CEL/INFERN) (que el narrador vol fer present als lectors)

    ESPAI AL·LEGÒRIC

    (on s'esdevé l'aprenen-tatge: les traïdories per assolir el poder acaben malament)

    ESPAI REAL

    (que deixa Fèlix per dirigir-se a l'espai al·legòric)

    LLIBRE DE LES MERAVELLES Parts 1,2,3,4,5, 6, 7, 8, 9, 10

    LLIBRE DE LES BÈSTIES, que narra les traïdories de Na Renard per esde-venir única consellera i manar en la cort del Rei dels animals, com a exemple al·legòric del que han de fer els monarques: apartar-se dels mals consellers de baixa condició.