Llengua català

Gramática catalana # Vocals. Tipus de diftongs. Acentuació. Diéresis. Pronoms febles. Sintagmes nominals. Fonètica. Preposicions

  • Enviado por: Fran Cabrero
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 11 páginas
publicidad
cursos destacados
Graba audio con Apple Logic Pro 9
Graba audio con Apple Logic Pro 9
En este curso aprenderemos a realizar grabaciones de audio de calidad utilizando Apple Logic Pro 9. Exploraremos todo...
Ver más información

Iníciate con Ableton Live
Iníciate con Ableton Live
El curso da un repaso general por las órdenes y menús más básicos, para poder generar...
Ver más información

publicidad

Llengua.

  • Funcions de les vocals.

  • /u/

    túnel, cursa, brúixola, estúpid.

    Nucli de síl·laba tònica

    Mussol, buscar, pèrdua, universitat.

    Nucli de síl·laba àtona

    dijous, museu, ou, causa, pauta.

    Semivocal

    paraigües, quarts, qüestió, pasqua.

    Semiconsonant

    creuen, viuen, diuen, mouen, cauen.

    Consonants

    Semivocal: La u que va al darrera del nucli rep el nom de semivocal.

    Tipus de diftongs:

    Decreixent: V + u / V + i

    Creixents: g o q + u + V

    /i/

    títol, illa, ídol, ridícul, camí

    Nucli de síl·laba tònica

    llapis, història, caminet, nucli

    Nucli de síl·laba àtona

    cuina, faisà, feina, boina

    Semivocal

    NO POT FER DE SEMICONSONANT

    iogurt, iaia, iode, noia, reien, caieu

    Consonants

    Ex de semivocal:

    piu - semivocal diftong decreixent feina

    + N + -

    N semivocal

    Ex de semiconsonant:

    quarts

    - + N semiconsonant: va davant del nucli

    Quan la u o la i fan de consonants, la paraula es separa per síl·labes de la següent forma:

    ca/uen (com si fos ca/ten o ca/len) no/ia (com si fos no/ta)

    Accentuació.

    • S´ accentuen les paraules agudes que acaben en vocal (no semivocal) (capità), vocal + s (interès), i en les terminacions en, in (entén), (Berlín).

    • S´ accentuen les paraula planes que no acaben en cap de les dotze terminacions anteriors (ànec). Recordem que els diftongs decreixents no acaben en vocal.

    • S´ accentuen totes les paraules esdrúixoles (ciències)

    • Hi ha dos tipus de accent

    à è ò greu o obert

    é í ó ú agut o tancat

    • L´ accent diacrític serveix per distingir mots ortogràficament idèntics, però que designen coses diferents (bé-be, dóna-dona, és-es, féu-feu, més-mes, nét-net, fóra-fora, món-mon, mà-ma, pèl-pel, sé-se, etc).

    • Quan s´ accentua la primera persona del plural s´ accentua la segona.

    La dièresi.

    • Indica que la vocal i no fa de consonant (conduïdes). Una i que seria consonant per la posició que ocupa actuï com una vocal.

    Agraïa

    Agraïes no sonen con noia, Leia.

    Agraíem

    Agraíeu

    Verbs d´ imperfet de subjuntiu de 3ª conjugació.

    • Marca que la vocal u dels grups cu, que davant de e, i, cal pronunciar-la (qüestió).

    • Desfà diftongs decreixents (països, raïm, peüc, Raül, traïdor, veïnat).

    • Excepcions:

    Si el mot es pot accentuar ja no cal posar dièresi (veí).

    En les terminacions llatines -us, -om (Màrius), (mèdium).

    En els prefixos acabats en vocal (reunió), (coincidir).

    En els sufixos -isme, -ista (egoisme), (egoista).

    En l´ infinitiu, condicional, futur i gerundi dels verbs acabats en -air, -eir, -oir, -uir (agrair), (agrairia), (conduiré), (conduint).

    Pronoms febles.

    L´ apòstrof indica una sola síl·laba, en canvi el guionet indica que les síl·labes es separen.

    Envia ´m m´ estima pentinar-me em penso.

    L´ apòstrof és de dretes, es col·loca el més a la dreta possible.

    comprar-me ´n no comprar-m ´ en.

    Els pronoms febles em, et, es, el/la, en elideixen la vocal davant d´ un verb començat en vocal o h:

    m´ agafa, t´ agafa, s´ agafa, l´ agafa, n´ agafa.

    Els pronoms febles em, et, es, el, ens, els, en suprimeixen la vocal quan s´ uneixen darrera d´ una forma verbal acabada en vocal:

    dóna ´m, agafa ´t, fixi ´s, miri ´l, torna ´ns, escriure ´ ls.

    Aquestos mateixos pronoms, en combinació amb altres pronoms, suprimeixen la vocal i marquen l´ apòstrof tant a la dreta com es pugui:

    se ´n va, se n´ anirà.

    Cal notar, però les combinacions la + hi, se + us que no es resolen amb elisió i, doncs, apòstrof, sinó amb sinalefa i s´ escriuen la hi, se us:

    No la hi vaig veure (la Maria, al cinema).

    L´ ordre de col.locació dels pronoms és el següent:

    Indirecte + Directe + altres.

    Excepcions:

    Les formes:

    li-ls. trenca´ls-hi En aquests casos “licanvia de lloc i de forma.

    li-les trenca-les-hi

    li´ l trenca´l-hi * lila o tirant a lila.

    li-la trenca-la-hi

    Substitució pronominal.

    Introducció.

  • Tots els sintagmes nominals que fan la funció de complements d´ un verb (inclòs el complement atributiu) poden ser substituïts per pronoms febles, anomenats així perquè desplacen el seu accent cap al verb al qual acompanyen (els pronoms tònics -jo, tu, ell, etc.- el mantenen).

  • Els pronoms febles poden anar al davant o al darrera.

  • Quan van darrera d´ una forma verbal terminada en:

    • Consonant o diftong: Adopten les formes plenes i s´ adjunten al verb per mitjà d´ un guionet. Ex: No pot sentir-te, digueu-li això.

    • Vocal: Adopten les formes reduïdes, aquells pronoms que les tenen. En cas contrari s´ usen les formes reforçades.

    . (reduïda) Aquests paquets, puja´ ls a dalt.

    . (reforçada) Ha arribat la carta del banc, obre-la.

  • Quan van davant d´ una forma començada en:

    • consonant: Adopten les formes reforçades. Ex: Els fan una casa.

    • vocal: Adopten les formes elidides. Ex: Ara t´ escolto.

    (La forma “la” no s´ apostrofa al verb ni a un altre pronom en cas que aquests comencin en “i” o “u” àtones.)

    Substitutius del complement directe.

  • el quadre següent conté les formes reforçades dels substituts del C. Directe, és a dir, les formes que cal usar davant d´ un verb començat en consonant (els números 1, 2, 3, representen les persones gramaticals):

  • formes reforçades

    singular

    plural

    1

    em

    ens

    2

    et

    us

    3

    el / la

    els / les

    Exemples:

    Em sembla que criden el Pere / Em sembla que el criden

    No volen sentir aquesta música / No la volen sentir

    Avui faran els calaixos / Avui els faran

  • Aquestes formes varien en cas que el verb comenci en vocal o en cas que el pronom s´ adjunti darrera del verb (formes elidides, plenes, etc.). Per a usar correctament aquestes variants cal tenir en compte el “QUADRE DE FORMES” en el qual hem inclòs els exemples corresponents.

  • Quadre de formes.

    davant del verb

    darrera del verb

    REFORÇADES (davant consonant)

    ELIDIDES (davant vocal)

    PLENES (darrera consonant o diftong)

    REDUÏDES (darrera vocal)

    JO

    EM presenten

    M´ ajudes

    ajudeu-ME

    ajuda´ M

    TU

    ET criden

    T´ escolto

    escoltar-TE

    pentina´ T

    ELL/

    ELLA

    EL pinten

    LA pinten

    L´ obren

    LA humilien

    obriu-LO obriu-LA

    obre´ L

    obre-LA

    NOSALTRES

    ENS deslliuren

    ENS avisen

    mireu-NOS

    mira´ NS

    VOSALTRES

    US tapen

    US entretenen

    mirant-VOS

    vaig treure-US

    ELLS/

    ELLES

    ELS senten

    LES senten

    ELS omplo

    LES omplo

    ompliu-LOS

    ompliu-LES

    omple´ LS

    omple´ LES

  • Les formes “es”, “se” i “s´” poden representar una acció reflexiva ( “parlar-se”, a si mateix) o recíproca ( “enganyar-se”, l´ un a l´ altre). Indiquen les terceres persones. Ex: En Joan es renta cada matí. (ell, acció reflexiva). La Marta i el seu germà s´ estimen. (ells acció recíproca).

  • El C. Directe també pot ser substituïts per la forma HO (invariable). Aquesta forma representa :

    • els pronoms neutres AIXÒ i ALLÒ. Ex: Sabies allò. Ho sabies.

    • qualsevol oració inserida (frase) que pugi ser substituïda per AIXÒ o ALLÒ. Ex: Ell ha dit que ja no estàs malalt. Ell ho ha dit.

  • El C. Directe pot ser substituït per la forma EN que presenta les variants següents:

  • davant consonant

    davant vocal

    darrera consonant o diftong

    darrera vocal

    EN tinc

    N´ ha sentit

    tenint- NE

    beure´ N

    • quan el SN que fa la funció de C. Directe és formalment o semànticament indeterminat (com que el pronom EN denota un sentit partitiu, per regla general, podem afegir al SN sobreentès la preposició de). Per exemple: Que voleu més enciam?. No, no en volem més (d´ enciam).

    • La forma EN també pot substituir el C. del nom en casos com: Tenim l´ aprovació de l´ assemblea / En tenim l´ aprovació. Coneixia l´ actitud del nou dependent / En coneixia l´ actitud.

    Substitutius del complement indirecte.

    1

    SINGULAR

    PLURAL

    em

    ens

    2

    et

    us

    3

    li

    (hi)

    els

    (-´ls, -los)

  • Els substituts del SN en funció de C. Indirecte revesteixen les mateixes formes que els substituts del C. Directe, pel que fa a la primera i segona persones: Ex: Han dut una carta per a mi / M´ han dut una carta. Ja es va fer el sorteig i, a tu, no et va tocar cap premi.

  • En canvi la forma LI substitueix únicament el C. Indirecte. Ex: Digueu això al porter / Digueu-li això.

  • “LI” val tant per al masculí com per al femení. No presenta cap variant, ni davant ni darrera el verb (en determinats casos -combinacions de dos pronoms- adopta la forma hi). Ex: Van concedir-li el premi / Li van concedir el premi.

  • La forma del plural és ELS (masculí i femení). Presenta aquestes variants:

  • Han tornat el canvi als primers de la cua / Els han tornat el canvi.

    Han tornat el canvi a les persones del davant / Els han tornat el canvi.

    Torneu-los el canvi (forma plena).

    Torna´ls el canvi (forma reduïda).

    Trameteu aquesta notificació a totes les mestres / Trameteu-los aquesta notificació.

  • Les formes del C. Indirecte que expressen la reflexivitat i la reciprocitat són les mateixes que les del C. Directe.

  • Em dono la raó. (a mi)

    Et dónes la raó. (a tu)

    Es dóna la raó. (a ell)

    Cal no confondre aquestes formes amb les dels verbs pronominals: pensar-se, equivocar-se, recordar-se, morir-se, abstenir-se, entossudir-se, penedir-se, cruspir-se, empatollar-se, empassar-se,... en el quals el pronom no substitueix ni el C. Directe ni l´ Indirecte, sinó que és una forma necessària a la modalitat del verb.

    Substitutius del complement de règim verbal.

    El complement de règim pot substituir-se per les formes:

  • HI. Quan ha estat introduït per les preposicions a o en. Per exemple:

  • Ha renunciat al càrrec / Hi ha renunciat.

    Penseu en la notícia / Penseu-hi

  • EN. Quan ha estat introduït per la preposició de:

  • Es burlava dels micos / Se´n burlava.

    Era un entès en les matemàtiques, però de solfa no en sabia gens.

    Substitutius del complement atributiu.

    El Complement Atributiu pot ser substituït per les mateixes formes que emprem per a substituir el SN en funció de Complement Directe.

  • Quan el C. ATR. és formalment i semànticament determinat, emprem les formes: el, la, els, les. En Pere és el traductor / En Pere l´ és. Aquella no és la seva part / Aquella no l´ és. Són aquells dies convinguts / Els són.

  • En construccions en les quals ens interessa de ressaltar l´ atribut, concedir-li un èmfasi especial, etc. (en aquests casos, el deslliurem prosòdicament de la resta d´ elements de l´ oració i l´ introduïm per la partícula de) el substituïm per: EN. Vaja, home! que n´ ets de maco.

  • Quan el C. ATR. és formalment i semànticament indeterminat, el substituïm per: HO. Li va bé el negoci i està tranquil. Ho està.

  • Substituts del complement predicatiu.

  • En determinats casos, el C. PRED. és introduït per les preposicions següents.

  • de El van tractar de mentider

    per Els van prendre per lladres.

    com (a) Ens van tractar com a ximplets, us van tractar com uns bons nois (noteu que la preposició a de la forma composta com a se suprimeix davant les formes “el, la, els, les” i “un, una, uns, unes”.

  • El C. PRED. se substitueix per la forma HI, a diferència del C. ATR. (dels verb ser, estar, semblar), el qual es substitueix per HO. EX. Els vins de poca qualitat es tornen agres fàcilment, els nostres no s´ hi tornen mai. La directora es mantenia tranquil.la / S´ hi mantenia.

  • Substitutius dels Sintagmes Adverbials.

  • El S. Adv. de manera se substitueixen per la forma:

  • HI Ex. Parlava admirablement / Hi parlava.

    Això que dius no ve a tomb / No hi ve.

  • El S. Adv. de lloc se substitueixen també per aquesta forma:

  • HI Ex. -(prep. “a”) A Tarragona, no sé si hi ha estat mai.

  • Però quan el S. Adv. de lloc és introduït per la preposició “de”, usem la forma pronominal:

  • EN Ex. Quan tu vas al mercat, jo ja en vinc (venir de).

    Fonètica.

    Aspectes que han de repercutir en la nostra feina.

    Fonema. Unitat mínima de pensament diferencial. En una paraula quan canviem un sol fonema pot canviar el significat de la paraula.

    Ex. Sol, gol, dol, col.

    So. realització pràctica del fonema.

    Grafia. Representació gràfica d'un fonema.

    Tira de veu. Sèrie de paraules.

    Sonora. Vibren les cordes vocals.

    Sordes. capità feixista.

  • Ensordiment de les consonants finals.

  • En català, qualsevol consonant oclusiva o fricativa és sorda en posició final de paraula, quan va seguida d'una pausa o silenci.

    Ex. fred![fret], club![clup].

  • Sonoritzacions.

  • Una consonant sorda a final de síl·laba assimila sonoritat d'una altre de sonora en contacte, tant en mig de mot com a final de mot. Tindrem, doncs, els canvis següents:

    • p ! b: tip d'esperar [tíbdesperá]

    • t ! d: tot baixant [tódbaixan]

    • k ! g: mànec llarg [mánegllarg]

    • f ! v: baf bullent [bavbullent]

    • s ! z: els dies [elzdíes]

    • " ! z llarga

  • Sonoritzacions davant de vocal: En el cas dels sons sords fricatius (f, s, ") aquesta sonorització s'esdevé també en posició final de mot si el mot següent comença en vocal:

    • f ! v: baf humit [bávumít]

    • s ! z: les ales [lezáles)

    • " ! z llarga

  • Ensordiments.

  • Igualment, una consonant sonora perd la sonoritat en contacte amb una de sorda, tant al final com al mig de paraula:

    • b ! p

    • d ! t

    • g ! k

    Per saber si una consonant és sorda o sonora quan va seguida d'una altre lletra i no esta al final de la paraula (Si esta al final de la paraula sempre és sorda. Ex. David sona Davit) cal mirar la següent lletra, si aquesta és sorda la consonant serà sorda, si és sonora, la consonant serà sonora.

    Oclusives o fricatives seguides de vocal sempre són sordes. Ex. Drap apedaçat [p], estic espantat [k].

  • Labialització.

  • El fonema /n/ és pronunciat [m] en el cas que vagi seguit d'un so labial (m, f, v, p, b), tant enmig de paraula com a final:

    • canviar: /n/ ! [m]: [kambiá]

    • infermera: /n/ ! [m]: [imferméra]

    • Sant Pere: /n/ ! [m]: [Sampére]

  • Palatalització.

  • Els fonemes /l/ i /n/ passen a ser pronunciats palatals ( i n palatal), davant d'un altre so palatal:

    • panxa: /n/ ! [pán(palatal)"a]

  • Velarització.

  • El fonema /n/, si va seguit d'un so velar (k, g), pren una pronunciació velaritzada [n(velar)], que pot ser utilitzada fins i tot per a distingir mots amb significats diferents i formes semblants:

    • encant: /n/ ! [en(velar)kán]

    La n ! [n] quan va seguida de qualsevol consonant del seu mateix quadre o de vocal.

    La n ! [m] quan va seguida de qualsevol consonant del seu mateix quadre.

    La n ! [n(palatal)] quan va seguida de qualsevol consonant del seu mateix quadre.

    La n ! [n(velar)] quan va seguida de qualsevol consonant del seu mateix quadre.

  • Geminació.

  • Fenomen que consisteix en la pronunciació duplicada d'una consonant.

    Poden geminar els sons [b], [g], [p], [k] en determinats mots, quan aquests sons van seguits de [l].Ex. poble ! pobble segle ! seggle.

    bl precedit de vocal (= bbl)

    pl precedit de vocal (= ppl) Excepcions: cable

    gl precedit de vocal (= ggl)

    cl precedit de vocal (= kkl)

  • Assimilacions

  • t davant ll s'assimila sempre a ll.

    t davant m, n, n, l, es pot assimilar.

    s davant g, j, x (palatal), r múltiple, es pot assimilar. En una pronúncia més ràpida, s'elideix.

    l davat ll es pot assimilar.

  • Emmudiments.

  • En algunes posicions, deixem de pronunciar uns sons que, en canvi, tenen representació gràfica.

  • Els fonemes /p/ i /b/, a final de mot, quan van precedits de [m]:

    • camp ! [kám]

    • tomb ! [tóm]

  • Els fonemes /t/ i /d/ precedits de [n] i [l]:

    • cant ! [kán]

    • profund ! [prufún]

    Cal tenir en compte, però, els casos següents: Sant Antoni, Sant Andreu, Sant Hilari, vint-i-dos, vint-i-tres,...

  • /r/ en posició final d'alguns mots: Infinitius de verbs i d'altres:

    • ser ! [sé]

    • fuster ! [fusté]

    En les paraules acabades en -nt, -nd, -mb, -mp, -lt, la darrera consonant és muda, es a dir, no es pronúncia.

    Preposicions.

  • Complement directe.

  • El complement directe s'uneix al verb sense preposició.

    En alguns casos, el complement directe admet l'adjunció de la preposició “a”.

  • Si el C.D. és una persona ocupada per un pronom personal. Ex. Us he vist a vosaltres, estima a ella, estimo a ell.

  • En l'expressió de reciprocitat “l'un a l'altre” (“l'una”, “els uns”, etc). Ex. Es miraven l'un a l'altre.

  • (Opcionalment) quan adopta la forma dels pronoms relatius/interrogatius “qui”, “el qual”, “la qual”, “els quals”, “les quals”. Ex. Hi vaig trobar a tothom.

  • (Opcionalment) davant els pronoms “tots”, “tothom” i “ningú”. Ex. Hi vaig trobar a tothom.

  • Preposició “a” davant del C.D. en:

    jo, mi

    tu

    ell, vostè, si

    nosaltres

    vosaltres, vós

    ells, vostès, si

    l'un a l'altre

    pronoms relatius/interrogatius

    tothom, tots i ningú

  • Complement Circumstancial de Lloc.

  • La preposició “a” va bé amb el Complement Circumstancial de lloc però en els següents casos és millor construir-los amb la preposició “en”:

    Substitueix la preposició “a” en les determinacions de lloc davant un demostratiu, o bé els mots “un, una, unes, unes” i “algun, alguna, alguns, algunes”. Ex. Van pujar en un cotxe de fabricació estrangera.

    Preposició “en” davant del Complement Circumstancial de Lloc:

    introduïts per l'article:

    un/una/uns/unes

    algun/alguna/alguns/algunes

    aquest/aquesta/aquests/aquestes

    aquell/aquella/aquells/aquelles

    diferents

    (mar i terra)

  • Complement de règim verbal.

  • Complement que ve introduït per les preposicions que exigeix el verb. Quan ve introduït per les preposicions “a” (accedir, contribuir, excita, procedir, renunciar, acostumar-se, arriscar-se, exposar-se, dedicar-se, etc.) o “de” (aprendre, parlar, saber, recordar-se, oblidar-se, riure's, adonar-se, burlar-se, abstenir-se, gloriejar-se, etc.) no hi ha cap problema; però quan ve introduït per la preposició “en” (pensar, tardar, vacil·lar, afanyar-se, complaure's, entossudir-se, exercitar-se, delitar-se, etc.) cal usar sempre la preposició a quan el Complement de Regim és un infinitiu.

    verb + en + infinitiu ! verb + a + infinitiu.

    Exemples:

    Pensar en ell Penseu en els resultats de la votació.

    Pensar en allò que diu. Penseu a assabentar-vos d'allò.

    Pensar a trucar-li. Somiar a guanyar diners.

    La forma en + infinitiu és possible quan fa la funció de C.C. de Lloc.

    10