Llatí

Història de la llengua. Indoeuropeo. Llengua llatina. Literatura llatina. Romanització. Llatí medieval. Etimologies àrabs. Visigots

  • Enviado por: Kiarao
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 6 páginas
publicidad
publicidad

LLATÍ: CULTURA 1

El llatí, una llengua indoeuropea

A l'època neolítica, un canvi climatic provocá la dessecació i una desertització de grans territoris des de l'Àfrica sahariana fins les estepes asiàtiques.Les poblacions afectades es veuen forçades a emigrar cap altres territoirs a causa de la pèrdua del sòl fértil.

A l'inici de l'edat de bronze, tribus que habitaven l'actual Kazakhstan, formant una comunitat ètnica i lingüística, inicien una fase de dispersió. En onades migratòries successives s'establiran entre les costes atlàntiques d'Europa i la península Indostànica.Aquest poble nòmada i colinitzador ha rebut el nom d'indoeuropeu.

Les llengües indoeuropees

Al S.XIX en ple positivisme, el lingüista alemany Franz Bopp va demostrar la relació directa entre llengües antigues de l'Índia i d'Europa, va aplicar el mètode comparativista que consistia a demostrarcomparant les correspondències en lèxic, morfología i sintaxi entre les llengües objecte d'estudi.Això va permetre postular l'existència d'una llengua comuna batejada amb el nom d'indoeuropeu,aquesta llengua comuna és hipotètica i el seu lèxic esta format per les arrels que s'han deduït ja que no ens n'ha arribat cap testimoni escrit.

La diàspora (Emigració masiva)

Els estudiosos han pogut establir dues etapes cronològicament diferenciades en l'història de les tribus que van parlar l'indoeropeu comú:

  • La primera: com a poble en comunitat des del seu origen fins l'edat de bronze

  • La segona: com a poble en desmembrament, des de l'edat del bronze fins l'edat del ferro

Aquesta segona etapa es coneix amb el nom de diàspora,és la divisió de l'indoeuropeu en les diverses llengües de la familia indoeuropea, els pobles colonitzadors van importar cultura i llengua als territoris on havien emigrat,i la llengua indoeuropa en contacte amb les llengües autòctones (substrat) les va anar substituint alhora que experimentava canvis i modificacions per influència de les llengües veïnes (adstrat) o de llengües introduïdes en el mateix territori més tard (superstrat).

La lingüística comparada ha fet evident l'existència d'un indoeuropeu comú en l'època neolítica, i per expansió o fragmentació provoca l'aparició de diferents dialectes a finals de l'edat dels metalls.

En determinats casos (castellà,català,grec,hindi..) es coneix perfectament el dialecte del qual deriven questes llengües modernes, però en d'altres (almenany,anglès,rus..) no es conserva cap testimoni del primitiu dialecte <mare> o comú.

GRUPS LLINGÜÍSTICS

Indoirànic: hindi, bengalí, persa, afganès, kurd

Anàtolic: hitita

Grec: grec

Itàlic: llatí, llengües romàniques

Bàltic: lituà, letó

Eslau: rus, ucrainès, bielorús, txec, polonès, serbocroat

Germànic: islandès, noruec, suec, danès, alemany, anglès, neerlandés

Cèltic: irlandès, escocès, gal.lès, bretó

Les úniques llengües no indoeruopees a Europa actualment son: finès, l'estonià, l'hongarès i le turc, de la familia uraloaltaica; el Georgia i altres llengues caucàsiques i el basc, d'origen incert.

La gran majoria de les llengües que actualment es parlen a Europa pertanyern a la familia indoeuropea, però hi ha comunitasts no gaire nombroses que parlen llengües relacionades amb altres famílies lingüístiques.

  • Família uraliana: grup finoúgric; l'hongarès, l'estonià, el finès el sami o lapó.L'altre grup comprèn les llengües samoiedes (palesiberianes).

  • Família altaica: grup turquès: turc, l'àzeri, l'uzbek o el tàrtar.El mongòlic o el manxú (Xina).

  • Llengües caucàsiques: formen un conjunt de llengües el parentiu genètic de les quals encara no ha estat provat. Meridionals com el Georgia i septentrionals com el txetxè,

  • El maltès: l'unic representant europeu del grup semític de la familia afroasiàtica.

  • El basc: una de les llengües més antigues d'Europa de la cual encara avui dia no se'n coneix l'origen.

La llengua dels gitanos, el romaní que pertany al grup indoirànic també és indoeuropea però no és pròpia de cap territori concret.

L'expansió de la llengua llatina

El llatí, es per tant el dialecte que parlava un determinat poble indoeuropeu dels que van colonitzar la península Itàlica.Sorgeix a una regió anomenada Laci al centre d'Itàlia.Al Laci coexistien diversos dialectos llatins fins que el de la ciutat de Roma s'imposà sobre tots els altres.

Panorama lingüístic d'Itàlia (S. VII Ac)

La península Itàlica constituïa un veritable mosaic lingüístic,conformat tant per llengües indoeuropees com per altres que no ho eren que es distribuïen d'aquesta manera:

  • Sícul: llengua itàlica de la primera onada indoeuropea, es parlava al centre i l'est de Sicília

  • LLatí: es parlava al Laci

  • L'osc i l'umbre: llengües emparentades entre elles però no amb el llati.Al centre i al sud d'Itàlia, i el segon al nord-est de la península Itàlic

  • El celta: utilitzada pels pobles indoeuropeus q habitaven les planes continentals del nord d'Itàlia

  • El messapi: (grup il.liri) a la regió de la costa sud de l'Adriàtic i el vènet a la zona del golf de Venecia

  • Grec: es feia servir a la Magna Grècia.Nom amb el q es conegut el congllomerat de colònies gregues fundades a les costes de la meitat oriental de Sicília i del Sud d'Itàlia

  • L'etrusc: llengua no indoeuropea parlada a les costes de Córcega entre els rius Tíber i Arno

  • El lígur: llengua no indoeuropea molt mal documentada,parlat a la zona del golf de Gènova

  • El púnic: dialecto del fenici, parlat a Cartago i les colònies cartagineses de la costa occidental de Sicília i de l'illa de Sardenya.

Expansió de la llengua llatina

El llatí es va anar expandint a mesura que s'estenia el poder de Roma.Entre els S. V i III aC va der desaparèixer pràcticament les altres llengües itàliques,alhora que es completava la conquista de la península Itàlica: els exercits romans van vèncer primer els etruscos,després els altres pobles itàlics i els celtes, i finalment la darrera de les colònies de la Magna Grècia que va caure sota el poder romà.

Van caure també sota el seu poder, Hispana, el sud de la Gàl.lia i el nord d'Àfrica.Els romans es van anar fent amos de la Mediterrània oriental: ocuparen els Balcanes,Grècia,L'Àsia Menor, Síria i Egipte.Roma s'annexionà la resta de la Gàl.lia,Gran Bretanya, la part occidental de la Germània i els territoris de l'Europa.

La política expansionista dels romans va portar al llatí a ser llengua oficial de l'imperi més gran que havia conegut l'antiguitat.Encara que durant molt de temps en els territoris colonitzats es van continuar parlant les llengües autòctones respectives,ja que els romans no hi van imposar estrictament la seva dinàmica de la romanització, va fer q de mica en mica el llatí sanès imposant entre els seus habutants.

L'assimilació del llatí no va ser pas igual a tot arreu: la mediterrània oc. acceptà més facilment els canvis culturas i lingüístics, la mediterrània ori. per qüestions de prestigi va conservar sempre l'ús de la llengua grega.

Evolució de la llengua llatina

El llatí es va desenvolupar tot al llarg de més de dotze segles,des del primer testimoni escrit fins a l'aparició de les llengües derivades del llatí -les llengües romàniques-. Aquest periode de temps permet distinguir un cert nombre de variants diacròniques relatives a les diferents etapes de l'evolució de la llengua llatina.

Etapes del llatí

- Llatí arcaic: etapa de formació, no ens han arribat textos literaris,només textos epigràfics amb fortes infuències etrusques i gregues

- LLatí preclàssic: etapa de creació d'una llengua literària i de consolidació de la llengua llatina.Augmenta l'infuència de la cultura grega.

- Llatí clàssic: etapa de plena maduresa de la literatura i de la llengua llatina, que esdevengué llengua de cultura de tot un imperi.

- Llatí postclàssic: primera decadència però encara amb textos literaris dintre de la gran tradició romana.

- Llatí tardà: etapa progresiva desintegració del llatí q el portarà a desaparèixer com a llengua parlada, en benefici de les llengües romàniques.

- Llatí medieval: el llatí ja no es parla i esdevé només una llengua escrita.

- Llatí humanístic: el llatí escrit i parlat pels humanistas que intenten recuperar la puresa del llatí clàssic.

Registres del llatí

Sermo urbanus, sermo rusticus i sermo pregrinus, amb les quals es distinguía el llatí de ciutat considerat culte,i el llatí del camp i dels llatins provincials considerats de poca categoría.

D'altra banda tenim l'oposició entre sermo nobilis i sermo vulgaris.El romans l'anomenavan sermo nobilis -nosaltres llatí culte- correspon a la manera de parlar i sobretot d'escriure dels cercles elevats de la societat romana: s'hi escriben les grans obres de la literatura llatina.També trobem el llatí quotidià (sermo vulgaris) el que nosaltres coneixem com a llatí vulgar i es col.loquial i familiar, es caracteritza per les innovaciones i perque no seguéix estrictament les normes acadèmiques, el parlaven les classes poupulars de la societat romana,i apartir d'aquest llatí naixerien les diverses llengües romàniques.

La fragmentació lingüística de la Romània

Els romans, aparentment permeten conservar algunes institucions de les províncies sotmeses, adopten sistemàticament un seguit de mesures encaminades a romanitzar profundament el territori: suprimiesen fronteras, funden colònies i hi envien colons, construyesen magnífiques vies de comunicació, asimilen les religions autòctones, instauren el pret rompa.. tot això va fer q les poblacions romanitzades anessin deixant en un segon pla la llengua pròpia i que el llatí esdevingués la llengua comuna de la part occidental de l'imperi: el conjunt de terres conegut amb el nom de la Romània

El llatí q normalment parlaven els colonitzadors era el llatí vulgar,el parlat,presentava variacions motivades per l'origen social dels usuaris, per la seva procedència geogràfica (de Roma o procíncies) o per modes sorgides en un lloc o en un moment determintats.Això amb el fet q el procés de romanització podia comportar una colonització de tipus rural (sense escoles) o de tipus urbà (amb escoles) va provocar en cadascuna de les províncies s'anés diferenciant la manera de parlar el llatí.

Aquest procès de dialectalització en que la llengüa autòctona es el substrat i les veïnes l'adstrat, es va veure afavorit per la pèrdua gradual d'hegemonia de Roma, ja que de la Unitat politicoadministrativa de l'Imperi dependen factors d'unitat com l'acció del llatí culte sobre el parlat, la conciencia d'una llengua de l'Administració i de l'ensenyament, o les relacions estretes,constants i necessàries entre les diferents províncies.

El naixement de les llengües romàniques

Amb la fi de l'Imperi romà,desapareix la principal força de cohesió lingüística del llatí, i s'en produeix la fragmentació en perdre la funció de la llengua de comunicació i d'unió de tot el territori.Les invasions germàniques suprimiesen l'Administració,separen pobles,creen fronteras i la llengua va rebent tota mena d'influències disgregadores.

Cap a finals del S VIII el llatí ja apareix fragmentat en nombrosos dialectos (rusticae romanae) q s'aniran transformant en les ll.romàniques o neollatines.Són els nous idiomes parlats a la Romània desde el segle X.

Iberoromànic - castellà, galaicoportugués - castellà,gallec,portugués

Occitonoromànic - català, occità

Gal.loromànic - francès

Retoromànic

Italoromànic - italia

Balcanoromànic - romanès

Persistència de la llengua i de la cultura llatines

El llatí, no va desaparèixer amb la caiguda de l'imperi rompa ni amb el naixement de les llengües romàniques, ja que de fet ha mantingut la seva presència, com a idioma d'una institució com l'Esglèsia i de la qual es encara llengua oficial,com a llengua de l'ensenyament de la ciencia de la filosofia, de l'Administració i de la justicia.

La desintegració de l'Imperi romà d'Occident tampoc no va suposar la liquidació de la cultura llatina, en les modalitats del llatí medieval i llatí humanístic va mantenir la unitat i va perdura,exclusivament com a vehicle de cultura.

Al cristianisme: en els monestirs, els monjos, conscients de l'enorme valor cultural de les grans obres de la literatura clàssica tan llatines com gregues es van dedicar a copiar-les i així al llarg de l'edat mitjana es van recopilar documents fonamentals del món grecollatí, i en ser llegits i traduïts pels umanistes europeus van generar el Renaixement: el gran moviment de renovació cultural, q posaba al dia els models de la cultura clàssica grecollatina,va ajudar a fer surtir la societat europea dels anys d'obscuritat i va obrir les portes a l'edar moderna.

Des d'aquell moments i fins els postres dies, cap aspecto de l'anomenada civilització occidental europea no s'escapa de l'influencia de la cultura classica,com una magnifica combinació de civilitzacions: el llegat cultural de Grècia amb les seves propies aportacions per part de la cultura llatina.