Literatura valenciana

Literatura. Poesía valenciana. Tetro. Narrativa. Autores

  • Enviado por: El remitente no desea revelar su nombre
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 11 páginas
publicidad
publicidad
Poesia:
  • Descriu les tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra fins l’any 70.

Als primers anys de postguerra succeí un segon període en què fou possible construir una infraestructura cultural elemental; aparegueren les primeres editorials1 i també les primeres revistes literàries valencianes de postguerra.2

Enmig d’un ambient de carestia i desolació, caracteritzat per la postguerra de la Guerra Civil espanyola i de la Segona Guerra Mundial, també arrelà entre els poetes l’existencialisme parisenc (Albert Camus, Jean Paul Sartre): un moviment inconformista, filosòfic i literari que, més enllà de les convencions estètiques, atorgava prioritat als temes derivats de la relació de la persona humana amb la realitat més crua i tangible, i reflectia l'angoixa de viure en un món absurd. Alguns dels poetes valencians que ubiquem en el «Grup poètic de postguerra»3 (1943-1960) es mogueren entre el simbolisme intimista i el sentiment existencialista, i escrigueren poemes que responien a les característiques següents:

  • Allunyament de la realitat.
  • Discurs reflexiu, relacionat temàticament amb el dolor, la mort i l'absurd del món i de la vida.
  • Punts de vista religiosos i humanistes.
  • Tendència a l'hermetisme expressiu.

El poeta simbolista i existencialista de la dècada dels 50 tractava de suggerir la realitat a través de l'evocació simbòlica, potenciant la paraula poètica com a base d'un discurs proclive a la religiositat i a l’humanisme, i distanciat de la realitat immediata, en què predominava la metàfora, el símbol, l'hermetisme expressiu i el rigor formal. Però els joves poetes de començaments dels 60, en contraposició als postulats de la generació precedent, s'adscrigueren a l'estètica realista.

El 1960 es van publicar tres llibres cabdals de la nova poesia realista que s'iniciava aleshores en les lletres catalanes: La pell de brau, de Salvador Espriu; Da nuces pueris, de Gabriel Ferrater i Vacances pagades, de Pere Quart.4

La poesia realista de la dècada dels anys 60 es relacionà amb els enunciats teòrics de l'anomenat «realisme històric» o «realisme socialista» (postulat al I Congrés d'Escriptors Soviètics, 1934), o amb les formulacions que sobre la funció social de la literatura havien aportat els pensadors de l'escola marxista (Georg Lukács, Antonio Gramsci, Lucien Goldmann, Bertolt Brecht).

En sintonia amb la poesia realista, la “nova cançó” es convertí ben aviat en un fenomen de masses. Tingué com a objectiu recuperar l'ús públic de l'idioma a través de la nova música popular i divulgar, burlant la censura, missatges de continguts antifranquistes i d'orientació nacionalista. Raimon, a partir de la seua primera cançó (1959: Al vent, escrita el mateix any de la mort del gran poeta simbolista Carles Riba) es convertí en el cantant més emblemàtic i les seues cançons assoliren un gran impacte social.

  • Explica les aportacions de Vicent Andrés Esteller al gènere poètic.

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924-València, 1993) començà a escriure poesia a la postguerra, però fou conegut sobretot a partir dels anys 70. Escrigué des de la perifèria literària que era aleshores València, i el situem en el «Grup poètic de postguerra» (1943-1960).

L'obra poètica d'Andrés Estellés no és fàcil d’encasellar perquè és prolífica, original i exuberant. Escriure poesia fou per a ell una necessitat gairebé biològica. Fou un poeta apassionat que retratà admirablement la vida quotidiana. Els seus temes són l'amor, la mort, el sexe, la por, la ciutat, el camp, la dona.

En la variada gamma temàtica i tonal de la seua lírica, Estellés fa bandera d'un sentiment cívic col·lectiu, presentant-se com a intèrpret de les reivindicacions del poble. La dignitat personal i civil és un dels seus valors més incontestables. La pàtria no és per a ell un mot grandiloqüent i buit, sinó el drama col·lectiu d'un idioma, la tragèdia d'una cultura, el dolor causat per una llibertat nacional oprimida per un règim de tenebres.

És un poeta de descripcions detallistes. En plena postguerra, època de misèria i repressió, Estellés, que fou periodista, manté una actitud de cronista apassionat, i fa un inventari dels personatges i dels esdeveniments que constitueixen el seu món de cada dia amb una poesia molt personal que potser és l’essència de València i la seua gent. A través de la tendresa, la ràbia, el sarcasme i l'amor, Estellés expressa la glòria i la misèria d'un país. El resultat és un discurs absolutament digne amb què formula una crònica amarga i al mateix temps esperançada.

La mort fascina Estellés. En la seua poesia no és un absurd metafísic ni un recurs metafòric. Quan el poeta de Burjassot parla de la mort està, de fet, parlant d'un cadàver estés a terra, de la mort concreta de la filla; d'un cementeri, d'un nínxol, d'un destí d’humiliacions contínues.

En aquest sentit, el poeta preferí sempre mots com got, eixir, agranar, poal, creïlles, meló d'Alger, safa, espill, esvarar... per compte dels altres geosinònims (vas, sortir, escombrar, galleda, patates, síndria, palangana, mirall, relliscar) altres variants diatòpiques de la llengua catalana. Així mateix, escollí les variants morfològiques hòmens, colp, nadar, cordell, nàixer, cementeri, traure... (homes, cop, nedar, cordill, néixer, cementiri, treure), i usà expressions adverbials com al remat, a espai, tocar mare, sense dir ni pruna, etc.

Al costat de l'expressió directa de la sexualitat o de l'ús sorprenent de paraules del registre col·loquial, la poesia d'Estellés evidencia també una particular elaboració estilística i retòrica, ben visible en la seua adjectivació, en les imatges metafòriques, en el filtre culte, així com en l’ús de metres regulars (decasíl·labs, alexandrins) i dels vers lliure i en els topònims, que per a ell són paraules carregades de simbolisme. També fa paròdia de la tradició clàssica de les èglogues o dels tòpics de la Renaixença valenciana.

Vicent Andrés Estellés és una veu valenciana personalíssima en el conjunt de la literatura catalana contemporània. Gràcies al seu estil, a l'ús lúcid del llenguatge, a la formulació personal, al maneig de la forma expressiva, etc., es llig amb la passió i la facilitat que susciten els poetes populars.

  • Explica les característiques més importants de la producció poètica de Salvador Espriu.

Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, Girona, 1913-Barcelona 1985) va ser un poeta, dramaturg i novel·lista català. A causa de les commocions de la Guerra Civil, fou un altre escriptor oficinista, com Franz Kafka o Fernando Pessoa, autors, com ell, també hermètics i cabalistes.

L'obra d'Espriu, caracteritzada per la mescla d'un intel·lectualisme extrem i d'un descriptivisme sovint càustic, té una gran singularitat. La riquesa idiomàtica, la complexitat temàtica i de fonts, la capacitat per a descriure en termes transcendents la història col·lectiva, han fet que siga considerada com una de les més importants de la literatura catalana del segle XX.

En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera (1946), Espriu va evocar el món destruït per la guerra que identificava amb la mítica Sinera (Arenys de Mar). Els quatre llibres següents (1952: Els hores; Mrs. Death; 1954: El caminant i el mur; 1955: Final del laberint) formen l’anomenat cicle líric.

Aquests llibres tracen un camí d'interiorització que culmina amb l'experiència mística de Final del laberint, on Espriu segueix els principis íntimament lligats a la teologia negativa, segons la qual Déu es comporta com un cec respecte a la humanitat.

La posició mística de Final del laberint canvià en La pell de brau (1960), sens dubte el llibre de més ressonància de l'autor. La poesia d'Espriu, considerada metafísica fins llavors, va ser qualificada com a realista. El to èpic o didàctic de l’obra va semblar extremadament modern, a pesar de la vaguetat social del discurs del poeta, que només es va limitar a parlar en general de la llibertat, la justícia i la tolerància. En La pell de brau Espriu abocava reflexions sobre la diversitat i la tolerància i tècniques antigues (ús personal dels símbols i mescla de sàtira, èpica i elegia). No obstant això, el llibre va adquirir un caràcter de discurs cívic, a causa del clima que es vivia en la societat catalana del moment, així com pel fet de centrar el punt de vista en el conjunt de Sefarad (l’Espanya jueva), la qual cosa va actuar com a catalitzador d'una nova actualitat del poeta, fins i tot internacional.

La gran ressonància que li va proporcionar el fet que els seus poemes foren musicats i cantats per Raimon (Cançons de la roda del temps, 1966) va contribuir a la popularització d'una obra que es llegí, fins a pràcticament la mort del poeta, en clau patriòtica i de consciència moral i nacional de la societat catalana.

  • Descriu les característiques més bàsiques de la poesia actual.

Al començament de la dècada dels 70 es recuperà l'obra de J. V. Foix i es publicaren dos llibres cabdals que superaren el realisme i inclinaren la poesia catalana de les darreres dècades cap al simbolisme i l'experimentalisme: Els Miralls (1970), de Pere Gimferrer, i Poesia rasa (1970), de Joan Brossa.

La poesia no-realista, que en pocs anys es convertí en hegemònica, presentà les característiques següents:

(a) Nous paràmetres del codi textual: la pretensió del poeta, d'acord amb els plantejaments estètics del moment, introduïa el lector dins el text o del discurs que conformava l'escriptura mateixa, la qual no necessàriament contenia una anècdota o un argument.

(b) Pràctica rebel: connectant amb pràctiques d'escriptura que havien conformat la història de la poesia del segle XX —el simbolisme, l'avantguardisme, el surrealisme, etc.—, la poesia es considerà com un discurs autònom, contrari a la lògica del realisme.

(c) Nous valors de la paraula poètica: la paraula poètica deixà de ser utilitzada per a narrar i passà a suggerir, a evocar, a ser imaginativa i ambigua.

(d) La poesia, eina d'investigació: la poesia fou considerada de nou com una eina d'investigació de la subjectivitat del poeta, com un camí d'accés al món de les idees, que donà lloc a múltiples actituds creatives, relacionades amb el món oníric. El poema deixà de ser diàfan per a ser hermètic.

(e) Nous arguments: els poetes argumentaren des de punts de vista innovadors, com ara la reivindicació de la dissidència, la ruptura amb els valors de la tradició cultural, familiar i social, el desig de modernitat i l'afany d'universalisme.

L'any 1973 la poesia valenciana, de forma simultània al que s'esdevenia en la poesia catalana (1973: Llibres del Mall, Ramon Pinyol i Xavier Bru de Sala) s’allunyà del realisme precedent. Els nous referents foren Joan Navarro (1974: Grills esmolen ganivets a trenc de por) i Salvador Jàfer (1974: L'esmorteïda estela de la platja). L’antologia d’Amadeu Fabregat (1974: Carn fresca) recollí aquest canvi d’orientació.

Durant els anys 80 la poesia continuà si fa no fa els mateixos paràmetres. Els poetes elaboraren una visió de la realitat des del “jo”, a través de la suma de vivències personals, i conceberen la poesia com a expressió de la pròpia intimitat i com a formulació d’experiències personals. Definitivament s'acceptà el mestratge de tots els grans poetes del s. XX: Foix, Brossa, Ferrater, Carner, Espriu, Estellés, Pere Quart.

Als anys 90 abandonaren la idea d'actuar com a memòria col·lectiva o com a impulsors de la transformació social, tendiren a l'autobiografia i a la intimitat i sovint manifestaren un acusat escepticisme. Al marge d'altres consideracions, prevalgué la pretensió de l'obra ben feta. S'hi observà una tendència al recolliment del discurs, amb poemes més breus i menys emfàtics, més íntims, més al·lusius i menys rotunds.

  • La poesia de Miquel Martí i Pol ha aconseguit un ressò social. Explica i raona.

Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929-2003) és el poeta més llegit i popular de les darreres dècades a Catalunya. El seu to popular el feien accessible a tots els públics sense perdre el favor de la crítica ni les instàncies acadèmiques. La seua constant referència a la situació social i nacional catalana havien fet que molts dels seus poemes foren sistemàticament citats per polítics i altres dirigents socials, mentre que molts cantants havien posat música a les seues creacions, cosa que contribuí encara més a la seua popularització.1

Miquel Martí i Pol havia nascut en el si d’una família obrera. El seu pare era manyà. A causa de la precària situació econòmica de la família, als 14 anys va començar a treballar com a comptable, però el 1972 va haver de plegar a causa d’una esclerosi múltiple. A finals dels cinquanta, es va afegir al nucli pioner de la Nova Cançó com a cantautor. Políticament, va militar al PSUC i va ser membre de l’Assemblea de Catalunya.

Poesia i vida són dos elements que van absolutament lligats en la seua obra. Els seus poemes reflecteixen totes les etapes del poeta: la reflexió metafísica, la poesia realista i compromesa, la malaltia i la seua superació, el compromís nacional, el pas del temps i el balanç de vida.

La seua poesia fon un temps interior, personal i subjectiu, amb un temps obert, exterior i social. La suma d'aquestes dues veus configuren en un tot la seua poesia, que ha evolucionat i ha oscil·lat segons les vicissituds de la seua biografia personal i els canvis i les transformacions de la societat catalana.

Miquel Martí i Pol, poeta compromés amb la vida, ha construït la seua experiència biogràfica i poètica sobre tres grans valors humans: la sinceritat, l'autenticitat i la solidaritat.

El 1997 el Parlament català va reclamar per a Martí i Pol el premi Nobel, amb l’aval de 400 ajuntaments. Alguns dels seus llibres s’han traduït a l’anglès, l’asturià, el castellà, l’eslovè, el francès i l’italià.

Teatre:

  • Descriu la renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys 70.

Amb la implantació del règim franquista, el teatre en llengua catalana va ser proscrit deis escenaris professionals i va viure absolutament desconnectat de les línies de forca mes innovadores del teatre europeu i nord-americà fins al final de la Segona Guerra Mundial.

El 1955 es funda I’Agrupat Dramàtica de Barcelona (ADB), companyia de teatre legalment reconeguda que, amb totes les limitacions pròpies del moment historia, aconseguí dur endavant una programació i uns mètodes de treball rigorosos. Dins la programació de la ADB tingueren cabuda els clàssics, com Shakespeare i Txékhov, i es promocionaren autors com Joan Oliver, Salvador Espriu, Joan Brossa i Manuel de Pedrolo. A mes, la ADB va disposar d'una col·lecció -Quaderns de teatre- que va permetre la lectura de textos estrangers contemporanis que mai no havien estat editats en català: Txékhov, Anouilh, Williams, lonesco, Greene, Brecht.

El 1960, Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany fundaren I’Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG), oberta ais nous corrents teatrals. L'Escola va contribuir a crear futurs professionals de l'escena i reivindica l'obra d'autors catalans com Salvador Escriu o Joan Brossa. Introduí nombrosos elements de renovat a la pràctica teatral, entre aquests el mètode de Bertolt Brecht, i va influir d'una manera decisiva en el teatre independent.

  • Descriu els aspectes més importants de l’obra de Manuel de Pedrolo.

Manuel de Pedrolo constitueix, com ja ha estat degudament assenyalat, un cas extraordinari, excepcional en la història de la literatura catalana. Per l'extensió de la seva obra, per la seva combativitat i també per la varietat de gèneres i de tècniques que ha cultivat.

Els únics límits entre Pedrolo i la seva obra els imposà la imaginació. Ni la més estricta censura política, o moral, es va interposar en el seu projecte literari, com ho mostra el desfasament cronològic, provocat per aquella institució, que hi ha entre la data d'escriptura i la data d'edició de moltes de les seves obres. Com ara Un amor fora ciutat, novel·la de temàtica homosexual des de la perspectiva de la psicoanàlisi, que, escrita l'any 1959, no fou possible publicar fins l'any 1970, i encara va patir un procés judicial per escàndol públic. Però Pedrolo és autor d'obra més que d'obres. Una totalitat significativa més enllà d'escoles o moviments estètics que ha generat novel·les de caire realista, humorístic, simbolista, textualista, de ciència-ficció, policíac. Ha fet teatre de l'absurd, poesia d'arrel simbolista, visual, etc. Un univers literari autònom que acull les obres, unes de més reeixides que altres, com una part del tot d'aquesta trajectòria indeclinable en la seva exigència ètica.

Pedrolo, doncs, ha transitat per tots els gèneres. De fet, va començar, com altres, inclòs el seu admirat W. Faulkner, escrivint, i publicant, poesia, però no tardà a adonar-se que entre la seva poètica i el seu projecte existia l'abisme de l'art per l'art. Una concepció estètica que el poeta creia la més vàlida però que es troba massa allunyada de la jerarquia de valors de l'intel·lectual. Abandonà el conreu d'aquest gènere i passà a l'exercici del conte i la narració que també descuidà a partir de l'any 1956, just quan guanyà el Víctor Català pel recull Crèdits humans. Una d'aquestes narracions, "Diàlegs d'un fugitiu" és la clau per a accedir al seu teatre perquè es tracta d'una obra completament dialogada. De fet, tot seguit escriurà la seva primera obra teatral publicada “Els hereus de la cadira” (1954).

  • Explica l’obra teatral de Josep Maria Benet i Jornet. Mira la seua relació amb el món audiovisual.

Nascut a Barcelona, és l'autor contemporani que s'ha dedicat amb mes intensitat al teatre. Es dona a conèixer amb Una vella, coneguda olor (1964) Les seues primeres produccions son de caràcter realista i expressen conflictes individuals; mes endavant incorporaran una problemàtica d'abast col·lectiu, en què s’utilitzen tècniques teatrals de distanciament, d'acord amb els corrents del teatre èpic. En les seues obres apareixen personatges que amaguen una gran passió interior i que solen fracassar en els seus intents per a integrar-se en un grup social determinat, com ara en Berenàveu a les fosques (1971), Quan la radio parlava de Franco (1979) o La desaparició de Wendy (1996). En aquesta darrera obra, Benet i Jornet combina el mite de Peter Pan, el xiquet que no vol créixer, amb els condicionants que han afectat la generació que ha crescut sota el règim franquista, de manera que ens hi mostra els elements definidors de la seua pròpia generació.

Benet i Jornet ha dedicat part del seu treball a la creació d'obres per a infants i adolescents; és el cas de Supertot (1975). També cal destacar la seua prolífica carrera com a creador i argumentista de guions televisius: Nissaga de poder (1996- 1999), Temps de silenci (2001), Mar de fons (2006) i, en l'actualitat, El cor de la ciutat.

De les primeres obres de base realista, la producció de Josep M. Benet i Jornet ha evolucionat cap a una dramatúrgia més personal. Però, a pesar de les innovacions constants d'un procés caracteritzat per l'experimentació permanent, tota la seva producció manté un punt en comú: la reflexió sobre l'individu i la societat que l'envolta.

La base realista del teatre de l'autor es veu progressivament reformulada a través de l'experimentació formal. La investigació sobre les possibilitats dels recursos teatrals prosseguirà durant la dècada dels setanta.

A “Berenàveu a les fosques” l'experimentació formal es combina amb experiències personals, amb l'objectiu de passar comptes a la societat catalana de postguerra.

A “Revolta de bruixes” l'autor es remet al realisme. Però aquesta opció s'explota fins al paroxisme a través d'una trama que transcorre en diferents accions paral.leles en un mateix espai escènic. D'altra banda, l'anècdota quotidiana adquireix connotacions simbòliques.

La investigació teatral es combina, amb propostes més imaginatives. Així, sorgeixen algunes obres per a un públic infantil o juvenil.

A mitjan de la dècada dels setanta inicia la seva col.laboració amb la televisió, que li permet acostar-se a un públic més popular.

  • Valora la repercussió de l’assaig de Joan Fuster en el context de l’època.

Joan Fuster (Sueca 1922-1992) és, com a assagista, una figura cimera en la literatura catalana de l'època, a part de la seva extensa activitat com a historiador de la literatura, crític literari o historiador social de la llengua. L'obra poètica és també digna de menció. El 1948 publica el seu primer recull de versos, Sobre Narcís, que reflecteix la influencia del simbolisme i de Paul Valéry. En Terra en la boca (1953) mostra la influencia de la tradició poètica valenciana (poetes andalusins, Ausiàs March, Llorente) i el gust per la ironia i la mordacitat tan característiques de la seua obra. Escrit per al silenci (1954) és potser el cim de la lírica valenciana de la postguerra.

Fuster reivindica l'assaig com el gènere més adequat a la seva activitat literària l'assaig. I Fuster hi teoritza a bastament, donant una altra mostra de l'autosuficiència d'aquesta literatura d'idees que neix del diari personal, passa sovint pels diaris -per l'articulisme periodístic d'opinió- i desemboca finalment en les pàgines del volum bibliogràfic. Perquè una de les característiques del gènere rau precisament en el seu innat fragmentarisme.

Joan Fuster estèticament es va adscriure al postsimbolisme que es que partint del noucentisme reformula i actualitza l'intent de crear una poesia pura, intensa i continguda que en aquest cas es veu influïda decisivament pels esdeveniments polítics del país que en aquest cas es l’època de la postguerra.

  • Joan Francesc Mira ha reflexionat en els seus assajos sobre la nostra realitat contemporània. Explica-ho.
Narrativa:
  • Explica en quina mesura el context sociopolític dels anys posteriors a la guerra civil fins als anys 70 condiciona la producció narrativa de l’època.

La pèrdua de la guerra comportà l'extinció absoluta de les institucions republicanes i l'eliminació sistemàtica de tots els organismes culturals. Abolides les institucions democràtiques, declarats il·legals els partits polítics i anul·lats els sindicats, sense llibertat d'associació, de premsa, de pensament ni d'expressió, la misèria intel·lectual de la postguerra fou catastròfica. La cultura valenciana sofrí aleshores un procés intens d'espanyolització castellanitzant.

Molts escriptors sofriren depuracions professionals, deportacions o penes de presó. El nombre dels que escolliren l'incert camí de l'exili fou també considerable. La dictadura del general Franco tallà de soca-rel l'activitat dels escriptors que havien començat abans de la Guerra Civil i, d'altra banda, els que començaren a escriure a partir de 1939 es trobaren amb un panorama desolador, sense referències.

La falta d'escriptors, d'editors i de públic lector, així com l'aïllament dels models exteriors, féu que la producció narrativa valenciana coetània es matinguera fidel als gèneres més tradicionals i desfasada respecte a les tècniques modernes. Els primers vint anys de postguerra, en valencià només es van publicar nou novel·les que, bé responien al model del realisme del segle XIX (1960: Enric Valor, L'ambició d'Aleix), bé presentaven un estil de novel·la rosa, melodramàtica, o sentimental (1962: Maria Ibars, Vides planes; 1965: Maria Ibars, L'últim serf), o bé transmetien inquituds catòliques (1953: Miquel Adlert I la pau) o socials (1967: Maria Beneyto, La dona forta)

Als anys seixanta, com a conseqüència de la recuperació econòmica, s’accentuà la represa cultural salvant una quantitat enorme d’obstacles. El franquisme, pressionat per l’oposició i per la política internacional, hagué d’acceptar una lleugera liberalització en alguns àmbits de la vida pública i cultural.

Fins a la fi de la dècada dels seixanta els nostres narradors conrearen sobretot la novel·la psicològica i la realista, amb algunes característiques peculiars, com la referència constant a la Guerra Civil, tant en La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, com en Incerta glòria, de Joan Sales, les millors del moment.

També s’escrigueren novel·les realistes i de recreació d’un món mitificat, com veiem en Els horts, de Martí Domínguez Barberà, i en Bearn, on Llorenç Villalonga novel·là la vida de don Toni de Bearn, un vell aristòcrata il·lustrat, enciclopedista i escèptic de la Mallorca rural del segle XIX.

  • Explica les característiques més importants de l’obra literària de Enric Valor.

Enric Valor és una de les figures clau de la historia valenciana contemporània. La seua tasca extraordinària s'ha manifestat en un triple aspecte: com a rondallista, com a novel·lista i com a gramàtic.

Les rondalles d'Enric Valor presenten unes característiques que les diferencien d'altres reculls rondallístics:

La historia se situa en uns espais valencians concrets: la Serra i la Foia de Castalia, Bélgida...

No hi ha sols un treball de recopilació propi del folklorista, sinó un acte de creació literària.

Hi ha una preocupació lingüística; utilitza un llenguatge popular però correcte, amb un vocabulari extremadament ric, propi d'unes contrades valencianes, de manera que la llengua de Valor esdevé un autèntic model literari.

Hi ha una selecció de rondalles d'acord amb criteris de «bon gust»; sabem per declaracions de l'autor que algunes rondalles han estat modificades o no publicades perquè son massa grolleres o escatològiques.

  • La producció literària de Mercè Rodoreda incideix sobre la psicologia dels personatges. ¿Estàs d’acord amb aquesta severació? Explica perquè.

Sí. Perquè la producció literària de Mercé Rodoreda està inclosa en la novel·la d’anàlisi psicològica que és un dels corrents de la novel·la de postguerra.

El segle XX és el segle en què l’anomenada “novel·la psicològica” assoleix el major prestigi

M. Proust publicà “A la recerca del temps perdut” on inaugura un nou tipus de narrativa basada en l’anàlisi detallada dels sentiments dels protagonistes a través dels records que els provoquen els objectes i les sensacions, així intenta demostrar com és possible superar, a través de la memòria, l’oblit causat pel pas del temps, una de les preocupacions constants en l’obra de Mercé Rodoreda. Aquest nou plantejament novel·lístic implica grans innovacions de caràcter formal: el progressiu desplaçament del narrador, que tendeix a intervenir cada vegada menys en el curs del relat i que és suplantat per les reaccions i actituds dels personatges. També la narració en primera persona de Proust, basada sovint en associacions d’idees i de sensacions, implicarà un nou tractament del temps ( que ja no podrà ser el seguiment lineal del temps cronològic sinó que s’expressarà en seqüències narratives que trencaran la lògica temporal) i culminarà amb la tècnica del monòleg interior. Aquests procediments narratius seran evidents en obres de l’autora com Aloma i La plaça del Diamant.

Així la novel·la d’anàlisi psicològica representa la continuació de la novel·la psicològica de preguerra. Se centra en l’anàlisi del món interior i la vida moral d’un personatge. Hi distingim dues orientacions diferents:

-La tradicional: usa les tècniques de la novel·la realista del segle XIX, sense referències a la nova situació politicosocial de la postguerra.

-La renovadora: va més enllà del realisme amb la incorporació de nous temes i de tècniques i recursos pròxims a la novel·la poètica i a la novel·la simbòlica El món de la postguerra es fa present i es farà evident en les obres de Mercé Rodoreda.

L’autora es va donar a conéixer en els anys trenta. Després de la guerra se’n va anar a l’exili i estigué molts anys sense escriure. Cap als anys cinquanta va reprende l’activitat

literària.

L’estudi dels protagonistes i els temes de les novel·les de M.Rodoreda ens pot ajudar a entendre millor el valor psicològic de la seua obra:

-Els protagonistes acostumen a ser quasi sempre dones que viuen en conflicte amb el món (especialment amb els homes) i que experimenten dolor, el desencís i la infelicitat davant la vida. Busquen la salvació en el record d’un passat feliç i en la construcció de mons propis al marge de la realitat.

-Els temes i motius principals que es reiteren en les seues novel·les són les dificultats en les relacions humanes i la consegüent infelicitat que se’n deriva; la visió negativa de l’home, caracteritzat per l’egoisme i per l’ús del sexe com a forma de domini sobre la dona; la memòria i el record com a recursos per a combatre el pas del temps, la mitificació de la infantesa i la joventut, i la importància del somni en la vida dels personatges.

  • ¿Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins l’actualitat? Reflexiona sobretot en l’entorn de les novetats en la tècnica literària i del context sociocultural.

El 1975, amb la mort del general Franco, s'accelera el camí que conduirà els espanyols de la repressió a les llibertats, de la dictadura a la democràcia. Els canvis socials i polítics seran espectaculars i faran possible la normalització d'una producció i d'un mercat literari important en català, mercat que ja havia començat a recuperar-se en la dècada deis seixanta. L'aprovació de la Constitució i deis estatuís d'autonomia que reconeixen el caràcter oficial del català, i la generalització del català en l'ensenyament amb l'aprovació de les lleis de normalització lingüística (Llei d'Ús i Ensenyament del Valencia) estableixen el marc legal que permetrà l'alfabetització de la població, la millora en l'ús social de la llengua i l'augment del públic lector, tant adult com juvenil.

La dècada deis setanta es caracteritza per l'aparició d'una allau de nous narradors: catalans, com Terenci Moix, Montserrat Roig o Jaume Fuster; valencians, com Joan F. Mira o Josep Lluís Seguí; i mallorquins, com Maria Antonia Oliver o Carme Riera. Les seues obres mostraran les preocupacions i la visió del món d'una generació d'escriptors nascuts després de la guerra: la postguerra i l'educació rebuda, la revolta contra una societat que necessita canvis, el món universitari, el feminisme, etc. Alguns autors publiquen en aquest moment obres de gran èxit, però sense continuïtat posterior.

Durant la dècada deis huitanta es generalitza el conreu dels diversos generes narratius: narrativa policíaca, de ciència-ficció, de terror, històrica, eròtica... En aquest sentit és il·lustrativa la producció del col·lectiu Ofelia Dracs -entre els quals hi hagué Jaume Fuster, Quim Monzó, M. Antonia Oliver i Josep Lluís Seguí.

  • Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat contemporània i amb quins recursos literaris o fa.

Quim Monzó ha treballat en els oficis mes diversos: dissenyador gràfic, dibuixant de còmics, corresponsal de guerra, autor de lletres de cançons, guionista de radio i de televisió, traductor i, sobretot, escriptor de contes, de novel·les i d’articles periodístics.

El 1978 va publicar el recull de contes Uf, va dir ell i, després d'una Marga estada a Nova York, publica Benzina (1983), una novel·la sobre la buidor de l'art postmodern, un art fet de pensaments brillants basats en mentides que un mateix acaba creient i que no serveixen per a res. La magnitud de la tragèdia (1989) utilitza el tòpic del personatge amb els dies comptats per a fer una reflexió sobre les obsessions, els somnis irrealitzables i el preu del plaer. El protagonista de la novel·la es troba la sorpresa d'una erecció permanent; aquesta sobtada metamorfosi permet lliurar-se al sexe sense treva fins que descobreix la dimensió tràgica de la seua peculiar transformació anatòmica: l¡ queden unes quantes setmanes de vida. El perquè de tot plegat (1993) tracta de manera gairebé monogràfica totes les possibilitats combinatòries del desig i de les relacions home-dona. El recull destaca per la radicalitat deis plantejaments, per la duresa del to, marcat per un humor pessimista.