Literatura Catalana

Modalidades del discurso. Géneros literarios. Tirant Lo Blanch

  • Enviado por: El remitente no desea revelar su nombre
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 27 páginas
publicidad
publicidad

LITERATURA CATALANA: MODALITATS DELS DISCURSOS I GÈNERES LITERARIS

INTRODUCCIÓ

Fins a mitjans del segle XII la cultura es transmet a través de la música, mitjançant els joglars, que canten les cançons de gesta. És llavors, a mitjans del XII, quan, per primer cop apareix un text pensat per a ser llegit en veu alta. Òbviament, era la lectura en públic, pensada tant per ser llegda com per ser interpretada, de manera que no estava a l'abast de tothom. La lectura es produïa en unes sessions que solien durar unes dues hores, entre 10.000 i 12.000 versos, aproximadament. Segons Paul Zumthor, en tractar-se de literatura oral, i que com a tal, era interpretada, també, això ens impedeix parlar de literatura medieval com a tal.

Com a llei sempre diem que un gènere nou no és nou, sinó que prové dels altres gèneres, d'elements extrets de tots o d'alguns d'ells. Això és igual amb la novel·la. La novel·la no neix, doncs, del no-res, sinó que prové d'una tradició literària més o menys llarga, on poc a poc s'obre pas entre la lírica i el drama, fins que en un moment concret es posen les bases del gènere nou a través d'un escrit que esdevé model per a la resta. Hans Robert Jauss parla de l'horitzó d'expectatives: a partir d'una base que serveix de model, el lector és capaç de judicar sobre les novel·les que segueixen a la base.

El model que segueix és un text de 1160, el Roman de Brut, i en una mena de segona versió, el Roman de Rou, on al pròleg s'hi diu que a les festes de la noblesa s'hi ha de promoure la lectura. S'hi ha de llegir, i el que s'hi ha de llegir són llibres, gestes i històries, tres espais que en narrativa es classifiquen com a vides de sants, èpica i romanços. Tant les vides de sants com l'èpica es produïen sempre en ambients monàstics, mentre que el romanç no.

I què diferencia la novel·la de l'èpica, que era el seu antecedent més immediat?

- L'èpica narra una història instal·lada en la memòria col·lecitva, i té per objectiu conservar aquesta col·lectivitat.

- L'èpica neix als monestirs i circula per les rutes de peregrinatge medievals, de manera que qui la transmetia no eren sempre joglars específicament educats per això, sinó que més aviat les recitaven per guanyar-se la vida, alhora que el públic que l'escoltava era completament heterogeni i interclassista.

- L'èpica s'organitza en blocs o estrofes força irregulars, anomenades laces, de 14 o 16 síl·labes, monorítmiques, de manera que proporcionen un ritme molt marcat, alhora que molt feixuc. Té el costum, també, de repetir diverses fórmules.

- L'èpica ignora completament la intriga i l'amor.

- La novel·la neix d'una invenció, és obra d'un artista, encara que contingui certeses. No pretén, doncs, ser un reflex de la realitat.

- La novel·la ofereix al lector un marc temporal i històric, bé sigui real o irreal.

- La novel·la té, normalment, un sol protagonista: un cavaller, i aquest personatge evoluciona al llarg de l'obra.

- La novel·la conté aventures independents de cap fet anterior, a diferència de l'èpica, on tota l'acció venia determinada per un esdeveniment del passat.

- La novel·la, en ser llegida als castells i als monestirs, bàsicament, tenia un públic molt menys heterogeni.

- La novel·la estava pensada per a ser llegida a l'aula senyorial, el lloc on els joves aprenien cavalleria. Com es diu al Roman de Thèbes, l'autor només escrivia per a ser llegit per clergues i cavallers.

- La novel·la s'oblida dels fragments. Innova. Crea una linealitat indefinida, sense cap mena de ruptura entre versos, sense repeticions, quan pot, i opta per l'octosíl·lab apariat, que molt sovint obliga a l'encavallament entre versos, de manera que cada cop s'acosta més a la prosa.

- L'objectiu de la novel·la no és el vers genial, sinó la història genial.

- La novel·la pot entendre's com una narració de combats, diferents tots ells entre si. Sovint, allò que els diferencia és l'amor.

- El personatge de novel·la és nou, i sempre intenta ser millor que l'èpic.

- L'amor provoca que per primer cop des dels grecs la dona tingui una presència important en la literatura, i en la novel·la serà imprescindible.

LA NOVEL·LA

Les primeres novel·les es percebien com a adaptacions de romanços passats a llengua romànica i actualitzats als temps medievals. Per això s'anomenaven mettre en romanz. Passar aquests textos a llengua romànica no era una tasca fàcil. S'havia de saber llegir, i a més, saber llegir en llatí, cosa que només sabien fer els clergues, de manera que se'n van apropiar. El clergue, l'autor, com a personatge narrador, havia de conèixer la història i ser conscient que ell sabia més que l'oient, a diferència de l'èpica, on autor i oient estaven en una mateixa posició.

L'adaptació implicava que el món antic havia de posar-se a la pell dels medievals, que s'havia d'actualitzar. Per això, entre d'altres, es descrivia Eneas de la manera següent: preus et sages et courtois (sant, amb estudis i cortès). Leyela, el personatge femení d'Eneas, és qualificada com a fine et loyale et amoureuse. Pels clergues que traduïen i adaptaven els vells llibres, la seva feina tenia un sentit: era obligació seva, pròpia de la seva condició, donar exemple a través de la novel·la. La lírica la deixaven pel poble “laic”. I no és d'estranyar que la novel·la triomfés des de bon inici. Més que unir el passat amb el present, el que va fer la novel·la, i en això es basava, va ser unir el passat i donar-li glòria (mitjançant l'èpica) i unir-lo al present. És a dir, a més de recrear el passat, recreava també el present. Com a exemple, el Romanç de Brut (Brut que ve de Brutus i que dóna nom a Bretanya), on s'explica com Brutus, besnét d'Eneas, funda la Bretanya. Com faria segles més tard el romanticisme, la novel·la buscava, d'alguna manera, les arrels de les nacions, fossin dinàstiques o, en mnenor mesura, nacionals.

La novel·la que fa el pas definitiu cap a l'establiment de la novel·la com a gènere diferenciat de la resta és El Rei Artús, capaç de fer canviar fins i tot l'univers literari de l'època. Jean Baudel, a la Chanson des saignes (cançó dels saxons), fa tres distincions en les novel·les com a matèria: la matèria de Bretanya, lleugera i agradable, representada pel Rei Artús; la matèria de Roma, plena de coneixement i instructiva; i els contes de França, que defineix com a vertaders. És una classificació basada en la ficció, on divideix entre invenció, entreteniment, didàctica i història)

Prèviament al naixement de la novel·la medieval com a gènere, també a Grècia i a Roma la novel·la havia nascut sense regles, sense esquemes ni models, en la informalitat. El fet que es negui a definir-se és potser una de les claus de l'èxit, ja que no es limita a uns esquemes, sinó que contínuament es veu capaç d'innovar. Per això tampoc no rep cap nom. És el que no són la lírica i el drama. En català, per exemple, no trobarem la paraula romanç fins a l'època de Muntaner.

Fins a mitjans del segle XIII no es posa en prosa tota la lírica artúrica, gràcies a l'invent del paper, que permet abaratir els costos de l'escriptura, anteriorment feta sobre papir. Seran cinc llibres que parlaran sobre Lancelot, el Mag Merlí, el Sant Grial, el Rei Artús (i un altre). La història de la literatura anglesa neix d'aquí (el Bond, el Potter, los Otros… en fi…). I si aquests 5 models segueixen vigents i innoven, la literatura de l'exemplium acaba morint, tot i donar lloc a llibres com Blaquerna, ja que de voluntat literària en tenen poca.

Un altre fet decisiu per la novel·la són les prosificacions i l'adaptació a les noves llengües dels textos èpics que abans eren en vers. Amb la prosificació neix una nova sensibilitat realística, i és que les noves novel·les, a més d'històries, intenten transmetre un cert grau de realitat. Els nous prosistes, un cop establerts, critiquen l'ús del vers per: a) perquè la mètrica corre el risc d'haver de ser forçada a una convenció completament artificial i b) perquè la realitat s'entén millor explicada en prosa, igual que la llengua oral.

L'èxit de la prosificació acaba donant lloc a la partició de les novel·les en capítols. La raó és senzilla. El capítol permet ser recordat més fàcilment que no una llarga història sense pauses.

Arribats al segle XV la novel·la encara no té un model acabat per seguir. Es forma a través de la fusió de dues línies: l'artúrica d'Anglaterra i la italiana de Bocaccio, que promocionava la narració curta, com el conte. Tracta d'oferir una imatge versemblant del món de la següent manera:

· Fent que els protagonistes siguin versemblantment humans.

· Fent que totes les accions dels protagonistes siguin creïbles. Per poc que ho siguin, l'autor igualment sempre les justificarà.

· Fent que el marc geogràfic sigui creïble o real.

Totes les novel·les segueixen un esquema que pren forma d'hexàmetre:

A B

C D

E F


A = LA CORT

B = DISJUNCIÓ

C = MAL

D = COMBAT

E = CONJUNCIÓ

F = PACTE


A representa LA CORT, on el cavaller o el protagonista viu feliç, en estat de “joie”. En la seva felicitat, apareix B, que provoca una DISJUNCIÓ, causada per C, que representa EL MAL, el qual fa desaparèixer la “joie” d'A. A es venja de la mala passada feta per C a través de D, EL COMBAT. Guanya A i C cau derrotat, és a dir, es produeix una CONJUNCIÓ, que propicia un PACTE, la F final.

La novel·la pot contenir diversos cicles com aquest. És un cercle, que comença i no s'acaba fins que tots els mals del món queden esborrats del mapa.

GÈNERES MENORS

El romanç comparteix espai amb tres gèneres més: el lai, el miracle i el fabliau.

EL LAI

El lai, als seus inicis, era una composició musical de caire llegendari digna de ser recordada. Designa narracions breus d'optosíl·labs apariats, com les primeres novel·les, i el seu màxim exponent (o únic, potser) és Maria de França entre els anys 1167 i 1187. Se li n'atribueixen 12. el terme lai coincideix amb els de “conte”, “raisun” i “aventure”, tots ells molt semblants entre si. Són narracions breus, de caire meravellón, però presentats sempre com si fossin vertaders, provinents d'un univers llunyà, borrós i arcaic, on possiblement hi existien les fades i les metamorfosis dels humans. Maria de França transporta aquest univers a l'ambient cortesà.

Es dividien en les 3 parts clàssiques. Una introducció, un tema i un epíleg. Maria de França no té problemes per incloure's com a narradora dins la narració. La principal característica que els diferencia de les novel·les és que ni estan fetes per clergues ni agraden als clergues, però sí en canvi als cavallers, i entusiasmaven les dames, el seu públic preferent.

El segon gènere menor són els miracles. L'autor que millor els representa són el clergue Adgar i Gonzalo de Berceo (s. XII i XIII). Els miracles intenten fer una lectura no mundana, però sí austera. Són narracions d'esdeveniments especials contemporanis als autors que han succeït realment. No són per res del món narracions fantàstiques. Apareixen per a corregir els pecats. Ara bé, de beatós i de pietós no en tenien res, ja que podien molt ben ser històries morboses i sanguinàries.

EL FABLIAU

L'últim gènere menor és el fabliau, de literatura burlesca, que busca en les coses serioses temes de burla. Són narracions humorístiques d'esdeveniments explicats sense traves i que han de contenir faules. El terme fabliau equival gairebé al de mentida. Es basa en el detall costumista i és per això que adquireix un cert toc de realitat. Dins el món literari és com l'expressió carnavalesca de la literatura general. Per això es creu que inicialment el seu públic devien ser els cavallers, i que després devia passar al poble. És literatura de l'entreteniment.

  • Els personatges que apareixen al fabliau no fan distincions entre classes.

  • Molts prenen com a tema l'amor. Mentre el marit sempre es presenta com un beneit, la dona s'aprofita de la seva ingenuïtat per a fer-li el salt. Sovint aquest adulteri es produeix per culpa d'un viatge del marit.

  • El flabliau s'oposa al lai perquè no deixa lloc als sentiments i s'oposa al miracle perquè no deixa que hi aparegui cap fenomen sobrenatural.

  • Sempre hi triomfa el més llest, el més viu.

  • El seu territori moral són els baixos fons.

  • El fabliau es caracteritza per la seva brevetat. Es forma d'una sola història que transcorre al llerg d'un o de dos dies.

  • El lloc i el temps són sempre imprecisos, i bé sí que són propers al lector medieval. Importa més allò que passa que no on passa.

  • Circula per França en forma d'octosíl·labs apariats.

  • Usa un llenguatge cru i pujat de to.

  • El fabliau pren com a principal objecte de burla els cavallers, les dames i el clergat. Ara bé, criticar el clergat no volia dir en cap cas criticar la religió.

  • L'EXEMPLUM

    És un dels gèneres més antics de què es té constància. És una de les eines bàsiques dels predicadors durant l'Edat Mitjana. Era tan usat que fins i tot se'n feien reculls. Segons Humbert de Romanç, “ha de procurar adoctrinar esperits senzills”, i per això cal que contingui fets versemblants i que vingui avalat per una autoritat.

    Cada exemple explica una història, amb uns personatges i un ambient determinats. Dels gèneres menors, és el que més s'acosta a la novel·la i que en la ficció més expressa una semblança amb el realisme. L'autor d'exemplums veu en el món real episodis que cal testimoniar per a poder exportar-ne l'aspecte moral, l'ensenyament.

    Els personatges, en tant que aprenen, no són éssers completament desenvolupats. Més aviat són joguines en mans de l'autor que donen peu a l'explicació, i per això al lector no li han d'importar les seves característiques ni la seva conducta. El que li ha d'importar és la seva funció i la conclusió final a què arriba. La moral de l'exemplum venia a dir que, al cap i a la fi, tots els éssers d'aquest planeta tenim les nostres virtuts i els nostres de fectes.

    Un dels grans llibres de l'exemplum és el del Conde Lucanor. També ñe Decameron.

    Novella” provés de l'occità “nova”, que ve del llatí “novus-um”, que significa novetat o notícia, informació. Els que conservem són a partir de 1200, ja que abans la cultura occitana se centrava en la lírica i això feia que es mengés tots els altres gèneres. La narrativa de l'exemple neix, doncs, a Occitània i molt lligada a la lírica.

    El primer narrador occità és Ramon de Besalú, autor d'una narrativa breu, que tanmateix no podia deixar de comptar amb la resta de gèneres narratius. Les justifiacions a l'hora d'escriure eren inventades o provenien del boca-orella. Són les primeres mostres de narracions breus i contes que després derivarien cap al relat llarg. Els qui recitaven aquestes històries breus eren els noellaires.

    Al segle XIII, quan es creen els primers cançoners, es produeix un canvi en la sensibilitat que fa que aquests productors de cançoners escriguin, dins la lírica, també sobre els sentiments.

    LA BIOGRAFIA

    La biografia arriba amb el temps a independitzar-se dels altres gèneres literaris. També eren recitades pels noellaires, en forma de pròleg + narració + epíleg.

    El pròleg és breu. Determina el temps, la geografia, el llinatge, els estudis i els viatges, bàsicament. La narració explica el que és la vida del personatge biografiat en si. És poesia basada sovint en les seves històries eròtiques i tot el que les envolta. L'epíleg és el moment de la mort, i on la vida del personatge biografiat passa a convertir-se en un exemple pels vius.

    El model narratiu de Vides y razors de Jaufre Rodel dóna lloc a una obra com Vita Nuova, de Dante Aligheri. És un esquema que troba cabuda en les 100 narracions, Il novellino, altrament dit Libro de novell et del parlare. S'adreça a un públic de ciutat, i una de les seves històries va dirigida a Guillem de Berguedà.

    El Decameró és hereu també de les Vides y razors. Però Bocaccio no és l'autor de les històries que el llibre conté. Els 10 contadors d'històries s'obliguen a ser capaços de fere que les històries aportin entreteniment i alhora honestedat. Volen aconseguir que la lectura sigui amena i que a més a més entretingui. Per Bocaccio, es tracta d'aconseguir que la seva història sigui la definitiva, clàssica, i que superi el pas del temps i esdevingui inamovible.

    El mateix Bocaccio també escriu en prosa a l'Intervezziones de la literatura mezzana:

  • Situa la història en un lloc i un temps passat.

  • Transforma els motius pels quals el marit no hi és. Ho emmarca tot en un clima de cavallers i nobles. El paper de la dona no és lliure, sinó compartit, igual que el del protagonista principal.

  • S'emmiralla en la història de Guillem de Cabestany (el que va ser mort pel marit de la seva amant, que li va fer menjar el cor de Guillem, i ella, en saber-ho, es va suïcidar), història que després copiarà, entre d'altres, Stendhal.

  • Defensa l'existència d'un penediment per part de l'assassí, fins al punt que el deixa fugir.

  • la venjança es produeix essencialment sobre ell, però no s'està de donar a la dona part de la culpa de l'adulteri.

  • Bocaccio reconeix que l'error és comú pels dos amants.

  • El Decameró són històries agafades de diferents llocs.

    TIRANT LO BLANCH

    La primera forma novel·lística del XV pot explicar-se com la fusió de dues grans tradicions, la francesa, del rei Artús i la cavalleria, i la italiana, representada pel Decameró de Bocaccio. Aquestes dues grans línies no són, tanmateix, suficients a l'hora d'explicar com es pot arribar a crear un personatge com el Tirant. No semblen formar part de la memòria literària de Joanot Martorell.

    El 2 de gener de 1460, a Sicília, comença a redactar-se el Tirant a mans d'un home, Joanot Martorell, que no era ni clergue ni metge ni intel·lectual, sinó cavaller, i a qui ningú no havia demanat que escrigués res. Martorell escriu per gust, tot i que ho justifica per un encàrrec de l'Infant de Portugal.

    El primer capítol

    És desconcertant. Només hi diu, d'important, que el llibre es dividirà en 7 parts.

    La dedicatòria

    És un plagi a Enric de Villena a Los 12 treballs d'Hèrcules, de 1412. el fet de traduïr-lo significa, al segle XV, un gest de suport tant al llibre traduït com un gest de notorietat cap al nou llibre que s'està escrivint. Amb això, Martorell li dóna i es dóna prestigi, ja que es fa aparèixer com un escriptor amb cultura.

    Martorell agafa un paper de mitjancer entre ell i la literatura anglesa, que havia conegut, de Guillem de Baroic. Situa el text per tal que el lector no s'hi vegi perdut.

    HISTORIOGRAFIA / BIOGRAFIES

    El que porta a un escriptor a biografiar un personatge és el fet de voler testimoniar per ssempre més la vida d'algun gran cavaller, sobretot, perquè ningú no l'oblidi amb el pas del temps. Martorell entén el Tirant com una biografia. La seva biografia, com qualsevol altra, és la seva vida governada per la naturalesa de les armes. Totes les vides de cavalelrs responen a unes certes bases, uns esquemes, que acaben configurant un gènere, i que es reuneixen en els segúents 10 punts.

  • Descripció del llinatge al qual pertany el cavaller. Sempre s'atribueix al protagonista un llinatge del més alt nivell, més que en la narrativa. Qui ens explica l'origen d'aquest llinatge sol ser un foraster o un personatge una mica boirós, estrany. Les novel·les del XV descriuen una trajectòria del biografiat com un ascens social constant, que no s'atura fins que el protagonista no assoleix el màxim nivell. Per això sempre comencen partint d'un origen molt humil, ja que si no l'ascens seria molt lleu.

  • Els anys de formació solen produir-se en un rang superior del principi li toca al protagonista. Tothom és educat en un nivell superior al que pertany. És curiós també que biografiat neix en la biografia. Tots comencen quan ja són nens o joves.

  • El personatge demostra les seves qualitats en un temps molt precoç. Sempre té fortitudo i sapientia. Fortitudo és la seva força física, sempre descomunal. Sapientia no és saviesa, sinó seny, intel·lingència, intuïció, que pot ser fins i tot agressiva de cara als altres.

  • En algun moment hi haurà profecies o auguris que pronosticaran un futur brillant al nostre heroi. Solen encertar-los tots.

  • El protagonista rep un ensenyament en forma de doctrina religiosa o moral, com tocava a les classes altes de l'època. Tirant rep l'ensenyament militar: segueix el Llibre de l'orde de cavalleria de Llull i el Llibre de batalles d'Honoré Bouvet. L'ensenyament dura fins al capítol 36. curial, en canvi, s'hi està més temps. I rep un ensenyament més clàssic, i menys militar, potser.

  • Aquestes biografies contenen sempre la iniciació del cavaller en les seves primeres armes, on el cavaller ja destaca des de bon moment. Tirant i Curial s'inicien en armes als 20 anys. Participen, per entrenar-se, en un torneig, lluiten contra una fera ferotge i culminen la iniciació amb un adobament: la fi dels estudis.

  • Un altre moment important de les seves vides és quan s'instal·len per primera vegada en la seva terra futura. En el cas de Tirant, Constantinoble. Curial no, perquè viu a tot arreu.

  • El retrat moral i físic del cavaller en la biografia van agafats de la mà. En canvi això no passa en la novel·la, perquè els protagonistes mai no són retratats físicament, només es descriuen els secundaris.

  • El matrimoni sempre s'efectua amb la filla d'un personatge important i sempre just després d'una gran batalla, d'una gesta heroica. La noia és equivalent a les gestes del cavaller.

  • La mort és al llit i sempre és una mort de senyor, amb classe, com pertoca a tot un cavaller.

  • Conclusió de tots aquests 10 punts: la novel·la podia molt ben ser menys fantasiosa que una biografia de cavallers reals. I això és perquè el terreny de l'escriptor estava limitat, ja que no podia deixar de narrar fets versemblants si el que volia era escriure novel·la o biografia.

    Ara bé, hi ha un punt on les biografies no arribaven. La biografia ajuda a crear una expectativa, bàsica per la novel·la, però s'escriu amb el desig de voler donar testimoni dels fets més importants en la vida d'una persona, no pas amb la intenció de posar morbositat al text. Un biògraf mai no entrarà en detalls íntims. En canvi el Tirant sí, i d'aquí ve la clau del seu èxit. El Tirant és la primera novel·la que narra els detalls íntims de la seva vida privada sense estar-se de res.

    ELS LLIBRES DE VIATGES

    La narració d'un viatger que explica la seva història és una de les formes més pures de narració. Principalment, sol ser narració oral. S'hi narra l'experiència acomulada al llarg del viatge, un viatge que va inevitablement unit a la persona que el protagonitza, com és lògic. Per tant, s'hi estampen moltes imatges autobiogràfiques.

    Consideracions prèvies:

    a) Els viatges medievals no eren un recull d'impressions.

    b) Tot viatge medieval conté un tractat de geografia, cosa que comparteixen algunes cròniques. Però la geografia medieval no s'entenia com una ciència com avui, sinó més aviat com una ciència autònoma: segons el concepte que l'home havia formulat de la Creació, i és que l'home medieval creia que la geografia mundial no es podia entendre del tot.

    c) Anés on anés, havia d'estar disposat a informar´se sobre el tema.

    d) L'home medieval viatja pel món disposat a admirar l'obra de Déu.

    e) Qui normalment dóna fe de la imatge del món són els navegants, els que el recorren amb més freqüència.

    f) L'Occident ja era conegut. El que faltava conèixer era l'Orient, on habitaven els mususlmans.

    g) El llibre que confirma que cal anar cap a l'Orient és la Bíblia, on s'hi explica que cap aquella direcció s'hi troba el paradís.

    Exemples de llibres de viatges són el Voyage d'Outramer, de Jean de Mandeville, on s'explica que les piràmides existeixen i que eren un magatzem de gra, o la Storia letteraria della scoperte geographique, de Leonardo Olschick, on s'explica el descobriment d'Amèrica.

    El viatges que marxava de casa ho feia amb unes idees preconcebudes del món on anava, gràcies als llibres que abans ja havia llegit. Viatjar volia dir trobar una geografia esplendorosa i conèixer homes diferents, diferents de fe i d'antropologia. L'europeu, en aquests altres homes, no s'hi reconeix, i els creu inferiors. Si a Europa hi viu la realitat, quan surt té la sensació d'estar vivint una bora de teatre. Viatjar és, doncs, anar a buscar prodigis, i la literatura de viatges els ha d'explicar si vol vendre's. els viatgers seriosos dominen el mapa del món amb una gran precisió. Ara bé, a mesura que va creixent el coneixement del món, el desig de trobar el Paradís s'esvaeix. Només es manté per les illes, que esdevenen utopies vivents i serveixen per a tot tipus d'xperiments.

    També hi ha, però, que escriu llibres de viatges des del sofà estant, com és el cas del Libro del Conosçimiento. D'aquí neixen les paròdies com les del Tristany Shanty o el Voyage outour de ma chambre.

    Als anys 90 es fan una sèrie de distincions pels viatges:

  • El pelegrinatge: és un viatge que persegueix donar sentit a la vida religiosa. Emprèn un camí renunciant als béns mateirals. Santiago el domini d'una unió dels pobles cristians, que culmina amb un miracle.

  • L'errància: abandonar la casa, insistir en un honor personal i acceptar que tot allò que determina el destí és l'amor. Aquí el viatger és en una etapa decisiva de la vida. Es demana si és lícit tornar quan encara queda tant per descobrir. L'errància implica 5 aspectes:

  • Afirmació del valor personal, posant en qüestió les concepcions sagrades de l'Univers.

  • Una ferma disposició a creure que la fe de l'existència depèn d'aquest viatge.

  • Una manera d'humanitzar la vida: el rebuig als totalitarismes.

  • Un principi d'educació, que permeti superar el dogmatisme.

  • Una concepció de la natura que fa que aquest món exterior sigui un món d'iniciació a l'abast dels homes.

  • El passeig: l'inaugura Petrarca pujant al Mont Ventou. Consisteix en trobar una nova harmonia entre l'home i la naturalesa. És un estímul estètic pacificador de l'ànima. El model després sedueix els romàntics. Walter Benjamin parla del passejant dels temps moderns.

  • En general, els viatges aporten tanta cosa al viatger que aquest després prova d'explicar-ho tot. Això impedeix que el gènere adquireixi un estil prou definit. Es confronta amb la novel·la i amb l'autobiografia.

    Els estudiosos es troben amb moltes dificultats per definir les característiques dels llibres de viatges medievals. Estan d'acord, però, en que:

    • L'itinerari és l'esquelet de la narració

    • Existeix un ordre cronològic que té la finalitat de precisar el desenvolupament del viatge. Pérez Priego diu que si els dies s'anoten amb tanta minuciositat és perquè són unitats narratives del que veuen. Això no afecta els llibres de viatges ficticis, ja que allà hi preval la unitat argumental.

    • L'ordre espacial esdevé més important que l'ordre temporal. És més important el lloc que el dia, vaja. La ciutat es descriu segons els vents, la riquesa dels camps, els costums, els monuments, l'organització política i la sevarelació amb la resta del món.

    • En alguns llibres de viatges, per la identificació entre el viatger i el narrador, es deixen sentir els efectes de la narrativa cavalleresca. Aire heroic, dimensió elevada.

    La forma més senzilla és l'itinerari. Sol tenir un caràcter pietós. S'hi descriuen les rutes, els albergs, els llocs on anar, l'estat dels monuments… i s'adverteix dels riscos del lloc. L'itinerari pot contenir aparts que distreguin el lector en la seva lectura, i això servirà de model a la novel·la, en part.

    Els llibres de peregrinacions acullen qualsevol mena de notícies amanes per tal de convertir el narrador en protagonista. Aquestes notícies tenen la capacitat de mostrar la humanitat del viatge. No passa res si són fantasioses.

    Hi ha també llibres de viatges que expliquen l'infortuni, com molts dels relats de naufragis.

    Llibres religiosos de missioners, molt polititzats. El viatge origina un mite i dóna peu a discussions polítiques.

    Viatges a terres exòtiques per gent que coneix la cultura.

    LA LÍRICA (no és gaire fiable)

    Definició de la lírica segons Kurt Spang:

  • El poeta líric tendeix a interioritzar tota experiència com a conseqüència de viure-la amb una prticular intensitat. Ho viu com un procés que transcorre al seu interior. Com a conseqüència, els textos lírics són breus. L'experiència es tradueix en un text condensat. La brevetat pot explicar-se per la durada del cant que l'acompanya.

  • El text líric no té història, cosa que vol dir que no pot confondre's amb el drama ni amb la narració. Pot recórrer a utilitzar el temps i l'espai, que no tenen per què ser sempre indeterminats, però el que de debò importa és el tema, i per això el temps i l'espai hi estan subordinats.

  • Una de les conseqüències de la brevetat és la predilecció per la instantània, que significa que el poeta no vol elaborar una gran argumentació, sinó que prefereix acomular suggerències, que al seu torn contribueixen a aprofundir en el tema central, i totes juntes atreuen l'atenció del lector. Les maneres d'organitzar la matèria del discurs líric van del sil·logise d'un sonet a vorejar la pintura, com fan els cal·ligrames.

  • La voluntat d'aprofundir en el tema va vinculada a la necessitat de la brevetat, i amb preferència per la instantània. El poeta, més que detallar un esdeveniment, el que vole és aprofundir en el tema.

  • La configuració lingüística de la lírica fa que l'entrelat dels sons i ritmes s'allunyi del llenguatge comunicatiu comú.

  • La versificació no és un requisit indispensable de la lírica, com ho prova el poema en prosa (Baudelaire i Huysmans), que demostra que el poema pot prescindir de la mètrica. Ara, que la mètrica no és gens menyspreable, ans al contrari, és un element d'estetificació molt important en la lírica.

  • El ritme va lligat al vers, tot i que no n'és una exclusivitat, perquè la prosa també el fa servir.

  • La lírica que la tradició ens ha llegat destaca pel caràcter primpordialment oral, que vol dir que l'oralitat és la forma més adequada a la seva naturalesa rimada i musical. Se'ns fa evident fins i tot quan la lectura és silenciosa, ja que tendim a posar-hi un ritme des del mateix silenci. La lírica moderna té caràcter silent, i és més visual, fins i tot, que auditiva. L'escriptor juga molt amb els elements gràfics. Ara bé, amb el temps, la poesia està retornant a l'oralitat.

  • La musicalitat no s'identifica amb el ritme, però tampoc no s'hi oposa. Fem referència a la repetició periòdica, al so, al to, a les pauses, a les onomatopeies… S'ha provat fins i tot de fer poesia fonètica.

  • La comunicació lírica: la lírica antiga pressuposa una comunicació directa, perquè el receptor assisteix a l'acte de comunicació. La moderna produeix una comunicació en diferit, i en un llarg espai de temps. L'antiga no planteja problemes de comprensió, ja que era cara a cara i comprensible per tothom. La moderna, en canvi, és tan abusiva que només l'entenen un reduït nombre d'iniciats.

  • El sorgiment de la lírica en llengua vulgar ha de tenir en compte que:

    • Hi ha un gran xoc cultural en la ruptura de la cadena que ens vinculava a l'herència llatina. Aquest heretatge llatí previu en la part que pot; dins l'Església, el que suposa que els clergues hagin de fer d'intermediaris.

    • Un dels problems cabdals és la lluita titànica per aconseguir una nova llengua literària, cosa que a Europa es produeix de forma molt diferent i desigual. El procés d'adquisició d'una nova literatura no és igual a tota la Romània. Com més anclada estava la llengua en qüestió al llatí, més trigava a assimilar la nova llengua literària. La fidelitat al llatí va fer que quan la llengua vulgar ja havia obtingut un estatus, es constituís una nova literatura acceptada per tothom. Resumint: com més llatí hi havia a la zona en qüestió, més costava de fixar la nova llengua romànica, per molt que la llengua parlada fos implantada, ja.

    Abans de 1050 s'observen una sèrie de característiques que ens fan entendre per què neix la nova lírica.

    • La vulgar, per emergir sobre alguna cosa, aprofita les estructures musicals llatines.

    • Els textos ensenyen que el vulgar és la llengua de la concreció (el dia a dia), en canvi el llatí és una llengua de temes més abstractes (l'amor, la teologia).

    • En els bilingües, queda clar que el llatí anirà lligat a la religió i el vulgar serà el profà.

    • Hi ha metres que destaquen per la seva voluntat de solemnitat i altres que són més lleugers.

    • Els refranys que es coneixen semblen explicables per una predilecció de la lírica vulgar.

    • Vugar no vol dir popular, tot i que alguns temes semblen provenir d'un fons popular. (De la literatura popular no se'n conserva res de res)

    De tot això es desprèn que, per la nova lírica, calia treure's del damunt la tutel·la del llatí, per tornar a néixer de nou en un altre nivell. Li cal, doncs, trobar temes nous i continguts nous, acceptats i reconeguts pel poble. També es vol separar de la lírica popular. La lírica vulgar es caracteritza, així, per quatre aspectes que la fan única:

  • lírica en llengua vulgar

  • lírica laica

  • lírica aristocràtica

  • lírica d'autor (el text l'escriu i el signa un que es considera artista)

  • Implicacions de la nova lírica:

    • La finalitat de la nova lírica no persegueix decorar, sinó entretenir. Vol que el poema sigui art.

    • Interès pels autors, que vetllen per la bona i exacta transmissió dels textos.

    • El primer trobador, que serveix d'exemple, Guilhem de Poitieu, duc dAquitània, té cura de tot allò que envolta la seva feina artística. Es descriu com un artesà, i no es creu ni cap inspirat diví ni cap geni.

    • Des del primer moment són conscients que ells, els trobadors, competeixen entre si per veure qui és el més bo. Per això han de fer veure que coneixen la tradició, perquè si no són llegits no són ningú. Això és una condició inexcusable que arribarà fins a Rimbaud, que serà qui la trencarà, negant-se a fer poesia havent de mirar sempre al passat (Eugeni d'Ors li respondrà que si no sap què es va fer abans corre el risc de repeti una cosa que ja està feta).

    La nova lírica requereix un públic preparat, capaç d'escoltar, no només per entretenir-se, sinó també per criticar, perquè d'entre el públic n'han de sorgir els nous autors del futur.

    El primer tractat de lírica que s'escriu són les Razos de trobar, de Ramon Vidal de Besalú, ja pensat per a coneixedors de la lírica com a públic oient. Ramon Vidal els demana actitud com a oients: ells, diu, han de ser els primers crítics literaris, i entén que criticar, en aquest sentit, vol dir lloar els qui s'han de lloar i criticar els qui s'han de criticar.

    L'expansió de la lírica trobadoresca va de Bordeus a Venècia i de Lió a Tortosa. El seu màxim representant (?), o si més no, qui teoritza primer sobre la literatura trobadoresca és Ramon Vidal de Besalú.

    • Ramon Vidal, tot i tenir rere seu una tradició ben exitosa, es troba amb què aquesta tradició no està tancada, és a dir, que no té cap cànon a seguir.

    • Ramon Vidal escriu abans de 1213, abans de la batalla de Muret, quan Catalunya i Occitània, culturalment parlant, encara estan en una fase d'expansió.

    • El trobar, diu, com que no té cap autoritat darrere seu, s'inscriu dins la música, de manera que és un gènere universal, que serveix tant per cristians com per musulmans i jueus.

    • Trobar i cantar són l'origen de totes les bones qualitats, perquè és a través del cant que es transmet la cortesia.

    • Defensa l'existència de dues tradicions diferents segons l'àrea on s'han originat: el francès, que serveix per les nouvelles, i l'occità-català, que serveix per al vers, ja sigui vers eròtic o sirventès.

    Després de la batalla de Muret, el caràcter obert i optimista que mostrava Ramon Vidal de Besalú, i amb ell la resta de trobadors, desapareix com a conseqüència de la derrota militar.

    Més tard apareixen les Regles de trobar, de Jofre de Foixà, que són una actualització de les Razos de trobar. La diferència és que aquí es perd la dimensió civilitzadora de la lírica per passar a ser una activitat decorativa al servei dels laics ociosos.

    Fixem-nos que no parlem mai de poesia, sinó de trobadors, ja que no és fins Dante, amb la Vita nuova, que podrem parlar pròpiament de poetes. En el moment en què ja puguem parlar de poesia, haurem de diferenciar entre poeta i rimador. El poeta és el que escriu en la llengua de la gramàtica, i el rimador serà l'escriptor en versos menors. Dante, a la Vita nuova, els equipara, donant naixement així al concepte de poeta modern. Fins llavors, el conreu de la lírica en llengua vulgar no té més de 150 anys. I Dante ve a omplir un espai encara buit, que és la poesia de l'amor, que no de l'eròtica, que sí que existia ja prèviament. És un tipus de poesia que neix per necessitat, i més si tenim en compte que el nou context social demanava la substitució de la lírica eròtica per un nou tipus més racional o espiritual, per dir-ho d'alguuna manera.

    La lírica en llatí anava íntimament lligada als homes. Les dones, que salvades excepcions, no sabien llatí, estaven obligades a haver d'escriure en llengua vulgar. Com a conseqüència, ja que qui parlaven eren els homes, quan parlaven ho feien sobre les dones.

    Passats 15 anys de la Vita nuova, Dante escriu el De vulgaris, on dóna cos teòric a la doctrina poètica que heretarà Petrarca. L'escriu només pensant en els poemes italians i en les diverses llengües que per llavors es paraven a Itàlia. Dante fa una proposta de llengua de cultura supranacional, en vulgar, per a la poesia. I si als seus inicis només es basa en l'amor, al De vulgaris aborda nous temes. Considera que el que caracteritza la grandesa de l'home resideix en la seva ànima: vegetativa enlloc d'animal, (…) Falten els apunts de la Tria Magnalia, aquí.

    SIRVENTÈS / VERS / CANÇÓ

    Per Dante, la forma és noble de fer poesia és la cançó. Els poetes són els qui fan versos en llengua vulgar, i tot poeta no és més que un fingidor.

    (…)

    Bernat de Ventadorn: Idea de la sinceritat. La idea prové dels escriptors religiosos. L'experiència de l'amor és tan extrema que si no fos per la intervenció personificada d'Amor, el poeta no seria capaç de descriure'l.

    L'experiència religiosa més elevada no es pot descriure en paraules, segons Sant Joan de la Creu. Dante, en canvi, és més racional. Tracta el poema com un objecte separat del subjecte i, amb l'ajuda de l'esforç, aconsegueix concentrar en el poema, amb exactitud, uns sentiments que li resultarien difícils de donar a entendre: “les paraules han de ser molt ben triades, perquè les entengui tothom”. Per això la sinceritat ha esdevingut una de les raons de ser del poema. El discurs poètic és, doncs, independent de la comprovació biogràfica. És a dir, que el poeta sempre dirà la veritat encara que la biografia digui el contrari del que ell diu. És com si la veritat li sortís de dins, més enllà del que li pugui haver passat a la realitat.

    Petrarca, per la seva banda, no renuncia a la sinceritat, sinó que també la reivindica, tot construint un cançoner d'una forma molt particular, ell mateix i per ell mateix, com ja abans ho havia fet Guirault Riquer, i ordena els poemes cronològicament. Petrarca té dos grans conjunts: els Triomfi i els Rerum vulgarium fragmenta (vulgars per la llengua, per la mètrica, pels destinatari, per la difusió dels poemes, per la temàtica i per l'ordre on estava la llengua dins la pròpia lírica).

    El cançoner és un projecte que s'elabora al llarg del temps. Es presenta com un conjunt que apareix perfectament estructurat, tant de trajectòria vital com estructural (?). pot constituir-se en complement de l'obra llatina, per Petrarca. És un recull capaç de contenir la seva biografia. Aquí, Petrarca deixa de ser un trobador per esdevenir poeta. El fet vital que el marca és la mort de Laura, un abans i un després en la seva vida. El cançoner el construeix un cop ja morta, i s'hi contemplen les aventures que havien viscut tots dos des d'una perspectiva adulta (de vellesa, millor dit). Petrarca veu Laura, un cop ja gran, com una mundana, no pas com un ésser celestial, però en recordar els fets passats, la intensitat d'aquest amor viscut es posa de manifesta als ulls del lector amb la mateixa intensitat amb què el va viure.

    En morir Laura els poemes es converteixen cada cop més en reflexions de caràcter moral. Poc a poc, els records eròtics s'extingeixen per donar pas a un Déu que cada cop se li acosta més. Petrarca, en aquest cançoner, inaugura una tradició: la de prologar el cançoner, amb un pròleg escrit un cop el cançoner ja ha estat acabat. Hi col·loca un sonet per tal d'orientar el lector. Hi informa del contingut general, i convida el lector a contemplar el sonat tot compartint les afliccions de l'amor, en les quals l'experiència del mal és indefinible.

    El model de Petrarca és el que triomfa durant el Renaixement. Igual que Ramon Vidal de Besalú, Petrarca també demana que l'actitud del lector no sigui passiva davant el poema. Vol que es reconegui a ell mateix durant la lectura. Per tant, entén que el bon lector ha de ser capaç d'esdevenir el jo poètic. D'aquesta manera, també, l'autor es posa sobre seu una certa pressió a l'hora d'escriure. Una altra de les novetats que introdueix Petrarca és que fa que la lectura, en una bona part, esdevingui silent. Demana que es llegeixi amb conjunts (?) i ordenats.

    El cançoner també té una certa competència. Dante havia assenyalat que el gènere més corrent era la cançó. La definia com un conjunt d'estances. Cada estança desenvolupa l'especte d'un sol pensament.

    El sonet és la forma com havien rimat els poetes més importants al voltant de Dante. Al cançoner de Petrarca, tanmateix, no hi ha cançons (?). Hi predomina un gust intel·lectualitzant, d'on havia nascut el sonet. El primer dels sonets que es coneix es creu que és de Jacopo de Lentini. A casa nostra, no se'n troba cap abans del rector de Vallfogona. March no en va escriure cap. Tornant al tema, sembla ser que el sonet servia a la poesia per expressar millor les idees que es volien explicar. Funciona amb decasíl·labs (el primer decasíl·lab és de Macabrú, el 1133, i no se'n troba cap més fins 100 anys més tard). El sonet consta de 3 parts, que en un principi, tanmateix, només eren dues. Si es va iniciar amb un 8+6, els stilnuovistes el van canviar al 4+4+3+3, una forma molt més elegant i flexible que la de 8+6. Shakespeare, segles després, inventarà una nova forma de sonet, de 4+4+4+2.

    Serà mitjançant el cançoner de Petrarca els cançoners passaran a ser considerats la forma culta de fer lírica per excel·lència.

    La lírica occitana arribarà al seu cim gràcies a Arnault Daniel, amb la sextina, que és la renúncia a la rima per paraules bisil·làbiques i paroxítones. La primera de totes les sextines és “Lo ferm voler qu'el cor m'intra”. Les paraules segueixen un ordre, i sempre contenen un grup de paraules iguals, que són intra, ongla, arma, verja, oncle i cambra. Cadascuna respon a un número, de l'1 al 6, i entre combinacions de números es va forjant tot el poema, sempre sumant 7, com els daus. La seva variant catalan són els versos estramps.

    LA TRADICIÓ TROBADORESCA

    Dante havia privilegiat 3 matèries: amor, armes i virtut. Però no va parlar de gèneres literaris en cap dels seus sentits. El que més es va aproximar a una definició d'estil, com l'entenem avui, és l'esquema següent:

    • La tragèdia, que és l'estil superior.

    • La comèdia, que és l'estil de l'alegria, el mitjà.

    • L'elegia, que és l'estil dels infeliços.

    Dante, en aquesta referència, té en compte que una matèria pot ser tràgica o elegíaca en funció del seu final, si és trist, si és fracàs o si és versemblantment positiu. També defineix l'estil el trio Nivell de llengua / Matèria / Forma poètica.

    Una altra classificació de la poesia provençal, per Dante, diu que:

    • Amor = cançó (Arnau Daniel).

    • Armes = sirventès (Bertrand de Born).

    • Virtut = vers (Guirau de Bornell) de caire moral.

    La cançó i el serventès són les dues formes de més pes dins la poesia dels trobadors. Ara bé, aquesta tripartició entre amor, armes i virtut triga molt de temps a consolidar-se, de manera que durant força temps es fa poesia de trobadors sense saber classificar-la de cap de les maneres. Simplement es fa.

    Antigament, qualsevol composició era un vers. En un principi la cançó podia contenir aspectes d'aquests tres gèneres, abans i tot que existissin, com és lògic, barrejats al mig de la composició. Després de l'especialització, però, això ja no passa més, cosa que permet de desenvolupar molt millor i més les composicions. És així com neixen els sirventesos, que un cop “descrits”, poden fer mal molt més bé que d'antuvi. Els sirventesos no dubten a servir-se de rimes conegudes per la gent, a música popular o trobadoresca.

    Després de la batalla de Muret decau el vers amorós. S'imposa la censura, desapareix l'amor carnal, que passa a ser exclusivament patrimoni dels matrimonis. En canvi, creix la poesia política dins del sirventès.

    L'autor havia d'estar al dia de tot, i per això entre ells s'intercanviaven idees, com si s'ajudessin els uns als altres per propi benefici, vaja. I entre trobadors es fan debats, que formen part de la vida normal dels cortesans. És per això que neixen els tensons, uns poemes dedicats a parlar de poesia. Derivat d'això, els partimens (jocs pastits), on un trobador li proposa a un altre trobador de fer un debat sobre un tema concret. El segon tria el punt de vista que vol defensar, i el primer, gairebé per orgull, l'ha de saber rebatre. Un jutge dictamina qui dels dos és el vencedor i així acaba tot. Si al debat hi intervenen tres o més trobadors, llavors passa a ser un tornejamen. Una variant de la tenso són les cobles esparces, que són dances aïllades on hi ha un debat múltiple. És un pas previ al naixement del sonet.

    LA PASTOREL·LA

    Un dels gèneres més interessants és el de la pastorel·la, on s'hi pretén identificar la lírica dels orígens. És percebuda com un gènere propi dins la literatura francesa de llavors, i es classifica com a gènere lírico-narratiu. Conté una trobada al camp entre una pastora i un cavaller, contraposant d'aquesta manera la figura que la dona havia tingut de sempre en la literatura, com a forma de dama. Doncs bé, la pastora en qüestió pertany a l'últim dels estrats socials, té un estatus ínfim, i més al costat del cavaller. És, doncs, una confrontació moral, cultural, sexual i social.

    Els motius del gènere són:

  • Un diàleg, que aparenta una seducció. Quan ella s'hi nega, sembla una tensó.

  • Una violació, sovint sent la postora verge.

  • L'oferiment d'un regal (com a compensació?)

  • La separació, precedida, a vegades, d'un gap sobre la potència sexual.

  • El qui vol seduir sempre parla amb grandiloqüència, i això ho fa per posar en relleu dues cultures. Fa de la noia un ésser fràgil i desprotegit, alhora que fa d'ell un home vil. El cavaller gairebé sempre acaba violant la pastora, encara que no sempre per força. Ella, per la seva banda, sol ser més aviat lletjota i llançada, contra la visió tradicional de la dama bonica i virtuosa.

    La pastorel·la es pot definir com “la cara obscura de la civilització cortesa”. Destaca per la seva violència, pel seu abús del poder per part de qui el té. La dona hi és tractada com un animal, un ésser salvatge, lluny de la dama cortesa de sempre. Aquesta dona salvatge la recuperarà, al segle XIV, el Libro del buen amor.

    L'ALBA

    És l'altre gènere narratiu. Narra una trobada i una separació predeterminades en origen. Descriu una trobada secreta i feliç entre dos amants. Mentre la cançó no se satisfà mai, en l'alba passa tot el contrari, i amb el consentiment de tots dos amants, per diferenciar-la de la pastorel·la. La gràcia de l'alba està en fer notar al lector quan arriba el moment de la separació, que coincideix amb la sortida del sol, quan se'n va la foscor que protegeix els dos enamorats. És un gènere universal, que conté elements propis de cada cultura (el mussol, el rossiyol, una vegetació concreta…). Els trobadors més tardans, de després de Muret, aprofiten la sortida del sol per fer-ne un motiu religiós, despullant-la d'erotisme. L'última gran alba que es va escriure és de Shakespeare.

    EL TEATRE

    El teatre té una relació molt conflicitva amb els estudis literaris. En el món de la teoria de la literatura alguns estudiosos em prescindeixen, perquè a part del factor literari, el teatre depèn de moltes altres coses.

    Elder Olson, a Tragèdia i teoria del drama, diu que la major part i més important del teatre no té res a veure amb les paraules. El dramaturg que no no ho veu, falla, perquè una peça de teatre no és una composició literària sinó una representació, de manera que s'escapa de només les paraules de l'autor, ja que sobre ell hi influeixen el director, els actors i les visions que aquests tenen sobre la mateixa obra. De totes les manifestacions artístiques, diu, el teatre és la més efímera: només perviu en la memòria de l'espectador.

    Arianne Mouchkine diu que el teatre no deixa cap traça material, només esgarrapa en la memòria els homes, i que en l'art, només el teatre és efímer. Afegeix que la història del teatre es construeix en mancança del que és més escencial: el teatre.

    Del que se sap del teatre, ha conegut un naixement molt lent després de la invasió bàrbara a l'Imperi romà. No es conserva cap text anterior a la segona meitat del segle XII, i els que es troben, llavors, són de l'àrea anglo-normanda. A Catalunya, fins al segle XIV-XV no tenim res de teatre. El que conservem de més antic ens arriba a través dels manuscrits del XVI.

    S'ha de considerar que:

  • El teatre d'època romana no es troba enlloc, al mateix temps que sabem que és present a tot arreu.

  • Els textos narratius manifesten una teatralitat latent. Tenen teatre a dins. A més a més, es llegien en veu alta, de manera que eren llegits i representats. Això ens indica que el joglar i l'actor es confonien, cosa que sabem perquè els textos llatins de l'època els definien igual: com a mimos o com a mistrió. Per tant, hem de deduir que no existien actors com a tals, almenys, fins a finals del XV.

  • El públic més antic dels espectacles teatrals medievals és el dels cavallers. Aquests, es distreien en l'execució ajoglarada de cançons de gesta i de petites farses.

  • (El teatre modern, com avui l'entenem, neix a les ciutats, perquè té i necessita darrere una infraestructura i requereix subvencions).

  • El teatre medieval no té cap espai físic propi i únic. No té escena. No és fins al segle XVI que es construeixen els teatres. Les obres, es representaven, doncs, a la plaça, al castell i a l'església.

  • Com a conseqüència, costa molt que els que es dediquen a escriure obres de teatre adquireixin consciència literària de la seva obra. Per això solien ser bastant dolents.

  • El paper de l'Ésglésia respecte al teatre era el de voler acabar amb les representacions, atès que a Roma, on tenien un teatre des del 54aC, no s'hi havia representat mai teatre llatí del bo, de Plaute o de Terenci. Allà, al Teatre, el teatre amb ambició literària no hi havia tingut mai cabuda, perquè es preferia els espectacles de masses. I la massa el que volia era més aviat circ i teatre fàcil, com més cruel i pujat de to, millor. Era en aquest tipus d'obres on l'Església no volia recaure, i per això va perjudicar-lo durant tants segles, després.

    L'Edat Mitjana distingia entre teatre profà i teatre religiós.

    Teatre profà:

    • Espectacle àulic, fet a les sales dels castells. Públic aristocràtic. Hi entren totes les activitats dels joglars. S'hi porten a terme els gèneres dialogals: la tensó i la pastorel·la. Les d'aquí daten del s.XV-XVI, i es troben dins del cançoner d'Híxer. Són diàlegs en català transcrits per un aragonès, anomenats Los Requiebros de Urgel. Consten de dos esquetxos de caire gal·lant, d'ambientació popular, to festiu i col·loració realista, però d'unes formes molt elementals des d'un punt de vista teatra. La seva funció era la d'entretenir l'espectador en els canvis d'escenari. L'espectacle àulic solia tenir lloc a qualsevol festivitat reial.

    • L'espectacle popular, relacionat amb les festes dels ritus agraris. Eren normals per primavera i pel desembre. Al desembre destaquen dues menes d'activitats teatrals: les festes dels folls i la missa de l'ase, ben pagana ella, on el capellà era representat com un ase. L'Eslgésia va tractar de transformar els instints de la pagania i donar-los la volta com millor li convenia. En conseqüència trobem un joc relativament innocent, teatralitzant, que és el Sermó del Bisbató, on un escolanet es convertia per un dia en el bisbe d'un monestir.

    • L'espectacle urbà, a mig camí entre els altres dos. Era un espectacle burgès. A Catalunya sembla que l'espectacle urbà predilecte era la farsa. Era un text de caire costumista, de temps immediat i amb un lleuger toc de crítica. A les ciutats, al segle XV, s'hi recuperen les obres llatines. Sobretot, Terenci i Plaute, sense que les lectures vagin acompanyades d'una posada en escena. Es representaven a les places, pel so, l'ambient i perquè a través del teatre es desenvolupaven moltes de les relacions socials. És a dir, que la plaça servia d'aparador a les grans famílies per a lluïr-se.

    • L'espectacle religiós, molt didàctic, que atreu a dins l'església gent de totes menes. Va vinculat a la litúrgia, que per la seva durada es feia molt avorrida, i amb petits esquetxos de teatre es feia més amena. S'originen, doncs, representacions durant 6 cicles:

      • Quaresma, el nucli originari del drama cristià. Inclou el drama de les tres maries. Es feia a l'altar. Actualment, però fora de l'església, vinculat a això, hi ha les processons i la dansa de la mort.

      • El cicle de Nadal, de molt llarga pervivència (Els Pastorets), on hi figuren cants molt importants, com el cant de la Sibil·la a Mallorca, i altres, com l'adoració dels reis mags i les cançons nadalenques.

      • El cicle dedicat a l'Antic Testament, Veterotestamentari, que divulga passatges de la Bíblia.

      • El cice hagiogràfic, sobre les vides de sants. Tenien dos moments importants: la conversió de pecador a sant i el moment del martiri, amb la tortura inclosa. Les vides de sants ja comptaven amb un previ coneixement del públic.

      • El cicle marià, sobre la vida i els grans moments de la Mare de Déu. D'aquests, el que tenia més èxit era l'Assumpció.

      • El cicle del Corpus, que era el que comptava amb més participació ciutadana. És també el més espectacular de tots, i el que dóna lloc a la Patum.

    El teatre medieval solia ser de versos octosíl·labs apariats.

    El principal llegat d'aquest teatre és Don Juan Tenorio, l'autor del qual és Tirso de Molina. No és hispànic. El que li dóna la hispanitat és Zorrilla, i el que el fa famós, Molière. Molière el fa ser un seductor, un home lliure de lligas, simpàtic a l'espectador. Instaura el mite de l'eterna seducció, quan afirma que el plaer de l'amor resideix en el canvi. Darrere Don Juan, però, hi ha una sèrie de gèneres literaris, entre ells la pastorel·la, que és el que dóna lloc a diferents obres de teatre. Don Juan no és, però, un seductor, sinó més aviat un burlador. És un personatge cortès, però les regles de la seducció se les fa a la seva mesura. Enganya i, en conseqüència, viola. És un exemple del model d'home que no s'ha de seguir.