Lesions esportives en la natació i el waterpolo

Deportes acuáticos # Sports acuàtics. Natació. Waterpolo. Tendinitis. Luxació. Recomendacions

  • Enviado por: Xevi
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 47 páginas
publicidad
publicidad

INTRODUCCIÓ-->[Author:X C C]

La raó que m'ha motivat per escollir el tema de “lesions esportives en la natació i el waterpolo es el fet de que la natació i el waterpolo són els esports que jo practico. Per aquest motiu vaig creure convenient que seria interessant saber quines són les lesions més freqüents en aquests dos esports d'aigua, i poder realitzar un estudi, mitjançant entrevistes fetes a diferentes persones que realitzen aquests dos esports, per poder arribar a la conclusió del treball, en les entrevistes els preguntare quines lesions han patit i a més a qui es van dirigir per portar a terme la seva recuperació i aixi poder esvrinar com es més fàcil de recuperar-se.

OBJECTIU I HIPOTESIS DE TREBALL

El meu objectiu és saber quines són les lesions més freqüents en la natació i el waterpolo. Per arribar a saber-ho parteixo de la hiposesis de que, seran molt més freqüents les lesions en el waterpolo que en la natació, per què el waterpolo al ser un esport d'equip i de contacte fa augmentar el risc de lesionar-se, en canvi la natació, al ser un esport individual, fa que el risc a lesió sigui molt més baix. També suposo què, seran més freqüents les lesions a mesura que vagin passan els anys, o sigui, que com més gran sigui l'esportista més possibilitat de lesió hi ha.

METODOLOGIA

Per poder fer el marc teòric vaig començar per preguntar-li a una fisioterapeuta diplomada, Rosa Cabratosa de Besalú, que sol tractar els nedadors i waterpolistes del meu club, el Club Waterpolo Anglès, i de pas aprofitant aquestes linies per agrair-li la seva colaboració, quines eren les lesions de natació i waterpolo que ella tracta més sovint. Desprès vaig començar la recerca bibliogràfica consultant a llibres de fisioteràpia. Per el treball de camp vaig realitzar unes entrevistes a diferents esportistes que practiquen aquests esports.

MARC TEÒRIC

En el marc teòric podrem trobar:

  • Explicació de la natació, dels seus estils, i de la forma més correcta en que s'ha de nedar per nedar amb correcció.

  • Explicació del waterpolo, dels seus elements tècnics més importants.

  • Explicació de les lesions més freqüents en aquests dos esports ja esmentats.

Els problemes més significatius que me trobat a l'hora de fer el marc teòric han sigut la dificultat de trobar llibres que parlessin de les lesions i que no es referisin cap a la fisiotèrapia, a més en tots els llibres consultats me trobat amb la dificulta de que hi havia molt de vocabulari tècnic que no es pot trobar el que vol dir en una enciclopèdia qualsevol.

NATACIÓ

El Crol:

El nom de “crol” prové de la paraula anglesa “crawl” que significa “reptar”. Va tenir els seus orígens a Austràlia, a l'any 1883, observant als natius que desenvolupaven una técnica de nedar amb moviment vertical de cames i un moviment combinat de braços.

És l'estil més, rápid, degut a que l'acció alternativa dels braços, recolzat per un moviment constant de les cames produeix una força continuada de propulsió.

La Posició Del Cos:

El gir del cos afavoreix la propulsió per les següents raons:

  • Facilita un recoregut amb l'ombro i el colze alt.

  • Permet una tracció profunda i eficaç.

  • Aconsegueix una respiració més fácil.

  • I la més important, hi ha menor resisténcia al avançament al ser la superfície més petita en contacte amb l´aigua.

La Pocició Del Cap:

El cap ha d'anar lleugerament elevat de manera que la superfície de l'aigua coincideixi, aproximadament, amb la línia del naixement del cabell. El nedador dirigeix la seva vista cap avall i dins l'aigua.

El nedador ha de respirar fent un gir lateral agafant aire pel forat natural que forma l'ona.

Respiració:

S'ha d'evitar la respiració només cap a un costat perqué li podria produir un error molt gran que sería difícil de rectificar: un desequilibri en el moviment del nedador.

La respiració “bilateral” és el métode més utilitzat per a corretgir un cert desequilibri.

Técniques Per Millorar La Compenetració Del Cap i La Respiració:

  • Aprendre a respirar amb igual facilitat pels dos costats.

  • Els ulls jugen un paper molt important, dirigeix la mirada sobre la “T” señalada en el fons de la pisina.

  • Gira el cap per respirar amb el gir del cos. Respira quan l'ombro estigui en el seu punt mès alt.

L'Acció De Les Cames:

Les cames tenen una menor importància en la propulsió, tot i que són bàsiques per una propulsió ràpida i constant. La seva acció és vital per la realització de la técnica global ja que ajuda al nedador a mantenir un bon aliniament.

L´acció de les cames més tradicional és el moviment de sis temps (tres moviments descendents per braçada).

La técnica: el moviment parteix del maluc i els genolls marcant la guia en cada direcció, causant una acció de colpejament de les cames i dels peus.

Una vegada la planta del peu arriba a la superfície, el genoll es flexiona i comença la fase descendent del colpejament de les cames cap avall mantenint els peus en extensió.

Consells Pràctics Per Realitzar Un Bon Moviment De Peus:

  • Els peus han de romandre en extensió, solts i relaxats. És important arribar a tenir una bona flexivilitat del turmell.

  • El genoll es flexiona en el moment de començar l'acció enérgica del moviment cap avall.

  • Els peus no han de sortir de l´aigua.

L'acció dels braços:

Es divideix en dues parts:

  • La tracció o part acuática.

  • El recobro o part aérea.

  • 1.- La tracció acuática:

    Per facilitar el seu estudi es distingeixen quatre fases: entrada, ”agarre”, extenció i empenta.

    Entrada: La mà entra a l'aigua directament davant de la seva espatlla. El braç ha d'estar ben flexionat, amb el colze en una posició més elevada que la mà. El primer que ha d'entrar a l'aigua ha de ser el dit polze.

    La tracció començarà, després, lentament i gradualment anirá augmentant la seva velocitat.

    Tracció: Fins la meitat de la tracció, el colze mira cap a fora, mentre es dirigeix cap a dins i darrera. A la meitat de la tracció, el colze arribarà a la seva máxima flexió (aproximadament 90 graus).

    Empenta: En la fase final de la tracció, fase d'empenta el braç comença la seva extensió, cambiant la direcció de la mà cap a fora i cap a dalt. En aquesta fase la mà arriba a la máxima acceleració. Al final, la mà es dirigeix cap a fora, amunt i enrrera. La mà surt de l'aigua amb la "palma" dirigida cap a la cuixa.

    2.- El recobro o fase aérea:

    La mà ha d'estar dins l'aigua quan s'inicia el recobro.

    El braç es flexiona quan s'eleva fora de l´aigua. Degut al gir del cos, l´espatlla i el colze, i al final, la mà.

    El colze es manté en posició elevada.

    Lesions esportives en la natació i el waterpolo

    Consells Pràctics Per Realitzar Una Bona Acció De Braços:

    L´angle de la mà i l'avantbraç (a l'articulació del canell) és també important.

    La mà entra a l'aigua en línia amb l'espatlla.

    Les mans s'acceleren durant la tracció. Si un cicle complet dura un segon, el primer quart de la braçada duraria mig segon i els restants tres quarts duraríen els altres 0,5 segons.

    Un estil ben equilibrat ha de mantenir iguals angles a tots dos costats.

    La Coordinació De l'Estil Complert:

    Existeixen dos o més versions de estil del crol. Peró, les diferències estan només en la coordinació dels moviments dels braços, ja que la tracció dels braços, el gir del cos, els moviments del cap i els moviments de les cames són, pràcticament, els mateixos amb qualsevol tipus de coordinació.

    Les coordinacions més utilitzades pels nedadors, en la actualitat són:

    Lliscament: Quan un braç es mou al final de la tracció i durant tot el recobro, l´altre ho fa durant la primera part de la tracció.

    Potent: Quan un braç entra a l´aigua, l´altre està la meitat del recorregut. Aquest estil utilitza una major frequència de braçada. Existeix la tendència a realitzar dos moviments per cicle de braços.

    Papallona:

    La papallona és el segon estil més rápid després del crol. Degut a que aquest estil requereix molta força en els braços és bastant difícil de realitzar pels principiants.

    La papallona fa servir un moviment de dofí similar a un moviment de crol doble. També l'acció dels braços es pot descobrir com una acció simultánia dels braços de crol.

    L'Acció De Les Cames:

    La coordinació dels dos moviments de cames té tres importants funcions:

    Assegura una propulsió continua.

    Mantenir la posició hidrodinámica del cos.

    Ajuda a la macànica del cap.

    El primer moviment de cama es fa immediatament després de que les mans han entrat a l'aigua. Això assegura que la propulsió és continuada.

    Lesions esportives en la natació i el waterpolo
    El moviment de les cames s´origina a les cuixes, tenint lloc el moviment cap a dalt mentres els genolls i els turmells están estirats, i el moviment cap avall comença amb una flexió de les cames.

    L'Acció Dels Braços:

    La tracció acuática: Els braços han d'estar estirats.

    Les mans han de moure's dins de l'aigua en direcció cap a fora, pressionant l'aigua cap avall i, desprès, els colzes comencen a flexionar-se.

    A la meitat de la braçada, els colzes estan en una flexió de quasi 90 graus i les mans quasi es toquen.

    Una vegada les mans s'uneixen, comença la fase d'empenta de la braçada. Les mans empenyen cap al final de la braçada i, finalment, cap a fora, en un moviment circular.

    El recobro: Els braços es porten cap a la superfície davant del cap, amb els colzes lleugerament flexionats i intentant portar els braços, en tot moment, sense forçar-los. Les mans van relaxades, sense forçar en absolut una posició determinada i disposant la mà només en un angle de 45 graus amb la superfície, i mantenint els colzes més alts que la mà.

    Respiració:

    L'inspiració es realitza abans que les mans surtin de l'aigua. El cap ha de baixar abans que les mans entrin a l'aigua. Quan es respira, el cos ha d'estar en el punt natural, més alt que les espatlles, en la braçada. Al principiant se li ha d'ensenyar a respirar cada dos cicles. La inspiració i la expiració es realitzaríen en el segon cicle.

    Coordinació:

    En relació amb el moviment del cap, la coordinació dels peus és molt simple. Un moviment quan el cap entra a l'aigua i l'altre moviment quan surt.

    En relació amb el començament de la tracció, no es començarà la tracció fins que les espatlles estiguin enfonsades.

    Braça:

    La braça, és l'estil en que la patada té la mateixa importància que la braçada. Aquest estil està condicionat per unes regles que, moltes vegades, s'han considerat massa estrictes.

    Un nedador de braça ha de:

    • Mantenir el nivell dels ombros en un pla horitzontal.

    • Utilitzar només moviments simultanis i simètrics a les cames.

    • Treure alguna part del cap a la superfície de l'aigua durant cada braçada, excepte quan s'està submergit desprès d'una sortida o d'un viratge on es permès completar un cicle de braçada submergida.

    • Evitar moviments com la batuda de dofí o qualsevol moviment alternatiu de cames.

    Posició Del Cos:

    • En la braçada no hi ha una posició única del cos, al contrari, hi ha una cadena de posicions. Els ombros s'eleven fora de l'aigua i desprès baixen alguns centímetres a sota de la superfície. Les caderes, també, es mouen amunt i avall, però amb menys intensitat que els ombros.

    • Actualment es distingeixen dos estils de braça, basats en la posició que adopta el nedador en el moment de respirar.

    • Un és l'estil anomenat “formal” i l'altre l'anomenat “natural”. Les principals diferencies entre els dos son:

    • Formal

      • Natural

      • La posició del cos és molt plana per eliminar resistències.

      • Les espatlles s'eleven molt fora de l'aigua i les caderes baixen substancialment.

      • La tracció dels braços és lleugerament estreta.

      • La tracció dels braços és més ampla.

      • Una lleugera flexió de cintura permet que els peus estiguin sota de la superfície.

      • La cintura es flexiona molt poc quan els peus “recobren” per realitzar la patada.

      • Es fa una patada estreta.

      • Es fa una patada més ampla, i queda una amplada més gran entre els genolls.

      • Es manté la barbeta sobre la superfície per poder respirar.

      • Es respira quan els ombros estan fora de l'aigua i la barbeta situada aproximadament a 10 cm. sobre la superfície de l'aigua.

      • No existeix cap acció ascendent ni cap de descendent de les caderes.

      • Hi ha una ondulació de les caderes, degut a l'elevació dels ombros i a la seva caiguda quan el cos es tira endavant.

      Moviment De Les Cames:

      L'acció de les cames és molt important en els estils de braça. Molts pocs nedadors de braça han arribat a les grans competicions sense una bona patada. Aquesta és molt diferent, a la patada de crol i a la de papallona.

      Braça

      Crol- Papallona

      Acció dels peus endarrera - endavant.

      Acció dels peus amunt - avall.

      Peus flexionats.

      Peus estirats.

      Peus girats cap a fora.

      Peus girats cap a dins.

      Pressió de l'aigua sobre la planta del peu i part inferior.

      Pressió de l'aigua a la punta del peu.

      La posició característica dels peus durant l'acció de la patada de braça és similar a la posició dels peus de Charlie Chaplin (Charlot).

      En el moviment de les cames de braça hi ha una acció negativa de resistència, quan les cames es recuperen a la posició de “preparació”, i una acció positiva, o de propulsió, que té lloc quan els peus són portats endarrera.

      Per realitzar la patada, es porten cap a les caderes, flexionant el genolls sense separar-los excessivament. Quan els genolls arriben al punt màxim de flexió, els peus giren cap a fora i es mantenen flexionats. Aquesta acció és molt important per poder realitzar l'acció propulsora que vé a continuació. En aquesta acció, els peus es mouen com les fulles d'una hèlice, realitzant una acció circular cap endarrera. Al final de la patada, les plantes dels peus miren d'ajuntar-se, estirant al mateix temps els peus.

      Per realitzar una bona acció de les cames és important tenir un turmell flexible.

      Respiració:

      El nedador inspira durant cada braçada quan la cara surt a la superfície de l'aigua, en el moment que les mans van cap a dintre. S'espira a dintre de l'aigua a traves de la boca i del nas.

      Moviment Dels Braços:

      Hi ha dos accions de braçada que es realitzen en les competicions. Una, tenint el cos submergit desprès d'un viratge o d'una sortida, i l'altre es realitza mentre es neda per sobre la superfície. La primera es semblant a la de la papallona i la segona es la meitat d'una braçada, o menys, quan la comparem amb l'altre estil de natació, ja que les mans es troben davant la línia dels ombros tota l'estona.

      La tracció de la braça de superfície és en realitat una acció d'hèlice, on les mans empenten l'ai­gua cap a fora, des­près, enda­vant i endar­rera per co­men­çar de nou amb els bra­ços esti­rats. Vist des del fons de la piscina s'assembla a la forma d'un cor.

      El començament de la tracció s'inicia amb els dos braços estirats davant del nedador i amb els dits grans tocant-se per la part posterior.

      Les mans hauran d'estar clarament sota de la superfície de l'aigua, (10 cm.), de manera que el colze quedi lleugerament més avall que l'ombro, el canell lleugerament més avall que el colze i els dits lleugerament més avall que el canell.

      La tracció comença amb una pressió de les mans cap a fora i cap avall. Els colzes estaran alts i els braços sobre cap a fora per desprès poder girar, sobre el colze, cap a dintre, amb les palmes de les mans mirant-se fins ajuntar-se.

      Els ombros estaran sota de l'aigua. Quan les mans van cap a dintre acceleren. Un error comú es alentir o parar les mans a sota de la barbeta. Les mans han de portar-se rigorosament cap endavant en un moviment accelerat fins que els braços arribin a un total d'extensió per davant del cos.

      La coordinació de l'estil complert:

      Un nedador d'aquesta modalitat que nedi correctament ha de respirar a cada braçada sense perdre velocitat. La respiració efectuada en el moment adequat, en relació amb els braços i les cames, permet mantenir una velocitat constant. És molt comú veure nedadors pujant i baixant mentre respiren. Hi ha molt poc moviment cap endavant. La major part de moviment és cap amunt i cap endarrera.

      Tant si es neda a l'estil “natural” com si es neda a l'estil ”formal” és important respirar més amunt dels ombros, sobre la superfície, i elevant-se cap amunt i cap endavant per poder inspirar, i baixar els ombros i tirar el cap endavant quan els braços s'estiren per aconseguir la posició d'extensió. Mai no s'ha de tirar el cap endarrera per respirar. S'han de coordinar les braçades de manera que s'inspiri avanç de fer la patada.

      La coordinació correcta és: BRAÇADA - RESPIRACIÓ - PATADA - EXTENCIÓ. Naturalment, l'extensió variarà segons la distància que es nedi. Com més gran és la distància que es neda més llarga serà l'extensió, i com més curta la distància nedada més curta l'extensió.

      Esquena:

      És un estil sense gaires problemes de respiració, ja que el cap està constantment fora de l'aigua. Els seus moviments propulsors són semblants als de crol, per això també es coneix com a “crol d'esquena”.

      Posició Del Cos:

      El cap del nedador ha d'estar lleugerament elevat, uns 30º, de manera que les orelles quedin fora de l'aigua. El pit del nedador ha de quedar sobre la superfície, les caderes es troben submergides uns 5 cm. i les cuixes a prop de la superfície però a dintre l'aigua.

      El gir del cos és semblant al de crol, però el cap està immòbil, i el cos gira cap a un costat i cap a l'altre, mentre les caderes giren d'un costat a l'altre juntament amb les espatlles.

      Moviment De Les Cames:

      En aquesta modalitat, els genolls no poden sortir de la superfície de l'aigua, els peus han d'estar solts i relaxats dins de l'aigua i sortint lleugerament a la superfície. Quan una cama torna al seu lloc inicial, a sota de l'aigua, aquesta, baixa estirada i relaxada.

      Quan la cama s'aixeca, per treure-la a la superfície, el múscul s'eleva i el peu segueix a baix. Per aconseguir això, el genoll es flexiona uns 30º. La cama està preparada en aquest moment per realitzar la patada cap a dalt, estirant el genoll i elevant els peus cap a la superfície en extensió i relaxats.

      Quan es practica la modalitat d'esquena amb cames, sense braços, els moviments es realitzen en un pla vertical, amunt i avall, però quan es neda amb l'estil complert, cames i braços junts, les cames es dirigeixen al costat cap a on gira el cos, duran cada cicle de braços.

      Moviment Dels Braços:

      L'acció dels braços s'es­tructura en una fase aèria ano­me­na­da “recobro” i en una fase aquà­tica.

      El "recobro": Des de que el braç surt de l'aigua fins que hi torna a entrar, el braç ha d'estar estirat fora de l'aigua. La majoria dels bons nedadors d'esquena treuen el dit gros en primer lloc. En aquest punt, la mà queda clarament girada cap a fora per preparar l'entrada del braç, que es realitza sempre en un pla vertical.

      La Tracció:

      La mà entra a l'aigua amb la pal­ma mirant a fora i el dit petit en pri­mer lloc. El braç entra estirat a l'aigua i, a davant de la seva respectiva espatlla. El cos gira cap al costat del braç que comença la braçada. Aquesta acció ajuda a la mà a arribar a la fondària cor­recte. A mesura que es va movent el braç el colze es va flexionant. És fonamental que el colze miri al fons de la piscina quan es flexiona. Quan la mà sobrepassa la línia dels ombros, la flexió del colze ha augmentat, aproximadament 90º. En aquesta fase, la mà s'aproxima a la superfície de l'aigua, però el gir del cos cap el costat del braç que tracciona, té l'efecte de mantenir la mà a sota de la superfície. La braçada acaba amb la part interior del braç estirada i la mà fent força endarrera i avall en un moviment circular.

      La Respiració:

      El nedador d'esquena no necessita un temps concret per respirar, ja que la cara d'aquest no està submergida. Però el moment de respirar utilitzat per molts nedadors d'esquena, és inspirar mentre un braç “recobra” i espirar durant el “recobro” de l'altre.

      La Coordinació:

      El braç que “recobra” es mou lleugerament més ràpid que la mà que està completant la braçada. Quan el braç de “recobro” entra, el contrari està arribant al costat del cos. En aquesta fase, la pressió de l'aigua es nota sobre la palma de la mà que entra a l'aigua, això assegura una propulsió segura.

      WATERPOLO

      ELEMENTS TÈCNICS

      Si volem definir tècnica dins del món esportiu podríem dir que són el conjunt d'aprenentatges motrius específics utilitzats pels practicants d'un esport. La tècnica, per tant és molt important per qualsevol activitat físico-esportiva. Sense ella no es podran aconseguir els objectius que volem de l'esport a realitzar. En el cas del Waterpolo, la tècnica individual continua sent un mitjà per obtenir un aprenentatge correcte de les accions tàctiques individuals. En el cas del Waterpolo existeixen uns condicionants diferenciadors de qualsevol altre esport d'equip, el principal és el medi aquàtic.

      FUNDAMENTS TÈCNICS OFENSIUS

      JUGADOR AMB PILOTA

      JUGADOR SENSE PILOTA DE L'EQUIP QUE EL POSSEIX

      • Posició bàsica

      • Agafar la pilota

      • Domini de la pilota

      • Protecció de la pilota

      • Desplaçaments amb pilota

      • Parades amb el nedar ofensiu

      • Passes

      • Llançaments

      • Fintes estàtiques

      • Fintes dinàmiques amb pilota

      • Posició bàsica

      • Desplaçaments sense pilota

      • Parades

      • Recepcions

      • Fintes dinàmiques sense pilota

      JUGADOR AMB PILOTA

      Posició bàsica: La posició bàsica ofensiva d'un waterpolista ha de partir d'un domini general i específic del medi aquàtic, que el capaciti a equilibrar el seu cos i a trobar una posició tàcticament més ofensiva. Podem diferenciar 2 posicions bàsiques, l'estàtica (en repòs, activa i tensa) i la dinàmica (nedar ofensiu i posició ofensiva).

      Lesions esportives en la natació i el waterpolo
      Agafar la pilota: Es col·loca la mà en la part superior de la pilota i utilitzem la palma de la mà i els dits extesos per empènyer-la cap a l'aigua. Quan la pilota bota fora, la palma ràpidament l'agafa per sota i l'aixeca. Hi ha tres maneres inferior, avantbraç i superior. Fig.2

      Fig.2

      Domini de la pilota: Entenem per domini de pilota, totes aquelles habilitats i/o gestos tècnics, efectuats dintre de l'aigua i amb pilota, en perfecte equilibri amb el medi. Exercicis com rodar la pilota amb els dits, autopassar-se'l del peu a la mà, tocs de dit... ajuden a millorar el domini de la pilota.

      Protecció de la pilota: Són un conjunt de gestos tècnics, pels quals el jugador en posessió de la pilota i presionat per l'adversari, es situa d'esquenes i en contacte amb aquest, per mantenir-lo a distància de la pilota i no perdre la pilota.

      Desplaçaments amb pilota: Són moviments propulsius pels quals el jugador es dirigeix , amb un sentit ofensiu, d'una posició a una altre. Els desplaçaments es poden classificar en: desplaçaments amb pilota (conduccions, arrancades, girs, canvis de ritme i canvis de direcció i sentit) i desplaçaments sense pilota (arrancades, girs, canvis de ritme i canvis de direcció i sentit). Fig.1

      Parades amb un nedar ofensiu: Són els moviments de detenció del jugador, mitjançant els quals es trasllada d'una situació dinàmica, de nedar ofensiu, a una estàtica de peus de bicicleta.

      Lesions esportives en la natació i el waterpolo
      Fig.3

      Peus de bicicleta: és un joc circular dels peus que permet en el jugador treure els braços de l'aigua per disparar o passar la pilota. El porter necessita moure els peus amb més força per sortir més de l'aigua i mantenir-se més temps, amb la major part del cos fora de l'aigua i d'aquesta manera disposar de més possibilitats de parar la pilota. És l'element més important dels jugadors i per al porter és indispensable. Està compost d'una serie de moviments de cames alternatius que permet mantenir les espatlles i els braços fora de l'aigua i fer el passe, el tir, el bloqueig o rebre o interceptar la pilota. La posició bàsica del cos és assentat sobre l'aigua. El cos està plegat a les caderes i els genolls, les cames es col·loquen abans que el cos i lleugerament obertes. Les cames es mouen de manera alternativa. La cama dreta puja cap enrera i des d'aquest punt s'estén cap a l'exerior i avall fent un moviment en forma oval. És important que les plantes dels peus estiguin horitzontals a l'aigua en el moment de fer força. Quan la cama dreta disminueix el moviment és el moment en què l'esquerra puja de la mteixa manera que ho ha fet la dreta. Fig 3

      Passes: És l'acció de transmetre la pilota a un company d'equip i donar continuïtat al joc. Hi ha diferent tipus de passes entre els que destaquen: passe frontal, passe de revers, passe de suec, passe per palmeig, passe horitzontal, passe rectificat i passe d'agafar inferior ( de cullera ). Els jugadors necessiten rotar ràpidament al llarg d'un eix longitudinal. Sovint, neden per recuperar la pilota i llançar-la mentres giren. Mentres el braç llançador busca recollir la pilota des de l'aigua, l'altre braç inicia el gir. L'espatlla es col·loca sota el cos, mentres dóna la volta cap a l'esquena. El braç llançador està extès i disposat per tirar. Fig.4

      Lesions esportives en la natació i el waterpolo
      Fig.4

      Llançaments: El llançament és l'acció tècnica que projecta la pilota cap a la porteria contraria amb l'objectiu de realitzar gol. De llançaments també n'hi ha de diferents tipus, aquests són alguns dels principals: el llançament frontal, horitzontal, de canell, de revers, de vaselina, de boszi, de suec, de paris, rectificat, d'agafada inferior, de penalt, palmejos. En el tir directe, els moviments són els mateixos que en el passe directe, encara que exigeixen més velocitat i pressió. Els braç i l'espatlle han d'estar la major part per fora de l'aigua per aconseguir un millor tir.

      Fintes estàtiques: Una finta es pot definir com una acció del joc en què l'atacant comunica a l'adversari el contrari del que vol fer. Les fintes estàtiques són accions del joc destinades a comunicar el contrari al defensa marcador i dirigides a realitzar un passe o llançament. Hi ha les fintes de tir, fintes de tir i passe, fintes de passe i tir, i finta de passe.

      Fintes dinàmiques amb pilota: Les fintes dinàmiques són desplaçaments en nedar ofensiu, utilitzades pels jugadors de l'equip que posseix la pilota, per escapar-se del marcatge adversari. Les fintes dinàmiques amb pilota ( també denominades dribblings ) són utilitzades per el jugador amb pilota , per escapar-se del marcatge individual i presionant de la defensa.

      JUGADOR SENSE PILOTA DE L'EQUIP QUE EL POSSEIX

      Posició bàsica: La posició bàsica ofensiva d'un waterpolista ha de partir d'un domini general i específic del medi aquàtic, que el capaciti a equilibrar el seu cos i a trobar una posició tàcticament més ofensiva. Podem diferenciar 2 posicions bàsiques, l'estàtica (en repòs, activa i tendsa) i la dinàmica (nedar ofensiu i posició ofensiva).

      Desplaçaments sense pilota: Són moviments propulsius pels quals el jugador es dirigeix , amb un sentit ofensiu, d'una posició a una altre. Els desplaçaments es poden classificar en: desplaçaments amb pilota (conduccions, arrancades, girs, canvis de ritme i canvis de direcció i sentit) i desplaçaments sense pilota (arrancades, girs, canvis de ritme i canvis de direcció i sentit).

      Parades: Són els moviments de detenció del jugador, mitjançant els quals el jugador mira d'escapar-se del marcatge del defensor. Normalment van precedides d'una entrada.

      Recepcions: És una acció per la qual un jugador va a obtenir la pilota i la va a col·locar segons la situació tàctica ofensiva donada en aquell moment. Quan la pilota s'acosta, per davant o per un costat, les cames executen el moviment de pressió i el cos aixeca de l'aigua i es desplaça per seguir la seva trajectòria. El braç lliure apoiat a l'aigua assegura l'equilibri. Quan els dits oberts tenen contacte amb la pilota, retrocedeixen lleugerament jugant com un amortiguador.

      Fintes dinàmiques sense pilota: Aquest tipus de fintes són el que també s'anomenen desmarcatges, són realitzats per un jugador sense pilota de l'equip que el posseix, per avantatjar la seva defensa, i guanyar-li la posició i obtenir una inmillorable situació tàctica.

      Canvis de posicions en l'aigua: El canvi de posició és el més difícil del Waterpolo, precisament passar d'una posició horitzontal a una posició relaxada vertical. L'exemple més conegut és nedar crol amb el cap aixecat parant i canviant de posició del cos a vertical per rebre la pilota. Els canvis de posicions es fan projectant el cos cap endavant amb un fort moviment de cames i braços al mateix temps. Després d'aixecar el cos , les cames, també fan els moviments de pressió.

      L'ESTIL LLIURE ( CROL )

      L'estil lliure, és l'estil més utilitzat pels jugadors durant el partit de Waterpolo. Com el seu propi nom indica, és l'estil lliure de competició adaptat al Waterpolo.

      El jugador ha de mantenir el cap fora de l'aigua el major temps possible, per poder seguir el desenvolupament del joc. Aquest punt és essencial.

      Els moviments de braços en l'estil crol han estat modificats per permetre al jugador mantenir el cap fora de l'aigua. La volta dels braços cap endavant es fa de forma que els colzes estan plegats. Al mateix temps, els moviments dels braços es faran més curts i més ràpids. En altres paraules, la introducció de la mà a l'aigua es farà més a prop del cap que en la natació de competició.

      Una altre diferència essencial entre els dos estils de crol és que el jugador de Waterpolo no torna el cap per respirar, mira endavant tot el temps. Com que les espatlles i el cap estan fora de l'aigua en el temps del moviment de braços, el jugador està predisposat a deixar les cames molt per sota de la superfície de l'aigua. Per evitar aquesta posició s'han d'utilitzar uns vigorosos moviments de cames. D'aquesta manera, el cos agafa una forma en lleuger arc i amb els seus moviments molesta al defensor que el marca. Els moviments de cames són molt importants per aquesta forma de nedar. Els següents punts constitueixen errors en la pràctica del crol del Waterpolo:

      No aixecar el cap suficientment o deixar el cap a l'aigua.

      Tornar el cap de dreta a esquerra mentres es neda.

      Nedar amb els braços extesos.

      Arrastrar les cames per sota la superfície de l'aigua.

      Quan el braç dret realitza la tracció baixant, el cap s'aixeca fins a dalt i cap endavant per poder respirar, sent acompanyat de forts moviments de cames.

      Quan el braç dret toca el braç esquerra al nivell del cap, és el torn del braç esquerra per començar la tracció. És important subratllar que els moviments de les cames han de ser forts i continus (sense interrupció) en el temps de la tracció. També és important que el cap s'aixequi endavant per respirar.

      DIFERENTS TIPUS DE PASSES:

      Passe frontal ( o de cara ): El jugador es troba en una posició de PDB (peus de bicicleta), amb posessió de la pilota i en equilibri, fa una rotació dels seu cos orientante'l cap a la posició del company a qui passarà la pilota.

      Passe de revers: És l'acció de projectar o transmetre la pilota cap al company, d'esquenes a aquest. Amb la pilota agafada per l'avantbraç, s'arriba a una posició lateral, i comencem a extendre el braç cap enrera, tenint el colze alt i realitzant el moviment de l'espatlle.

      Passe suec: És l'acció de projectar la pilota al company, en posició estàtica o dinàmica, agafant-la per la zona superior o inferior. La mà ha de situar-se per davant de l'espatlla, aquest passe s'utilitza quan hi ha un defensa a darrera.

      Passe per palmeig: Són canvis de direcció de la pilota, després d'un passe tens. La pilota no es colpeja, el que es fa és acompanyar-la amb la palma de la mà

      Passe rectificat: És una acció en què es transmet la pilota, en una acció dinàmica de nedar ofensiu, i mitjançant una finta estàtica i la torsió del tronc i amb un salt lateral cap al costat contrari.

      DIFERENTS TIPUS DE LLANÇAMENTS:

      Lançament de canell: Es llança la pilota cap a la porteria contrària, des de la posició de cara, efectuant la flexió de canell després d'una parada del braç durant el recorregut d'extensió del braç. Aquesta parada pot fer-se en qualsevol moment del recorregut.

      Llançament de revers: És l'acció de projectar la pilota cap a la porteria adversària, d'esquenes a la porteria. Aquest llançament consisteix a girar sobre un mateix i impulsar la pilota cap a la porteria.

      Llançament de vaselina: És el llançament de la pilota cap a la porteria, portante-la per sobre del defensor y / o porter. És un llançament que agafa una cerat altura, és a dir és bombejat.

      Llançament de Boszi: El primer llançament d'aquest tipus el va fer M. Boszi ( Hongarès ). Aquest llançament consisteix en llançar la pilota a la porteria de manera que primer s'eleva la pilota amb una mà ( l'esquerra en cas de ser dretà ) i després amb l'altre mà s'impulsa la pilota amb la punta dels dits ( la mà dreta en cas de ser dretà. Fig.5

      Lesions esportives en la natació i el waterpolo

      Fig.5

      Llançament de Boszi (En aquest llançament es pot observar com el jugador eleva la pilota amb la mà esquerra i la llança amb la mà dreta, en aquest cas és dretà, si fos esquerrà es canviaria la feina que fa cada mà).

      Llançament de paris: Consisteix en projectar la pilota cap a la porteria contraria, el jugador està en posició estàtica de PDB i el que fa és desviar la pilota que ve d'un llançament d'un company.

      Llançament de penal: És un llançament de cara fet de manera continuada i sense parar, en direcció a la porteria, a una distància de 4 metres o punt de penalt. La posició del jugador és estàtica tensa.

      LESIONS

      TENDINITIS

      La tendinitis es un proces d'instauració gradual caracteritzat per una sensibilitat anormal difusa degut a microtraumatismes repetits i per canvis degeneratius. La inflamació i el dolor que varien amb el moviment del tendó son signes manifests de tendinitis.

      TENDINITIS DEGENERATIVES

      En la cinquena década de la vida, o sigui cap als cinquanta anys, molts tendons mostren signes d'aprimament i fibrilació. Aquesta degeneració es produeix majoritariament en la que anomenem “zona crítica” entre el cap humeral i el lligament “acromiocoracoideo suprayacente”.

      El proces patològic bàsic de la malaltia degenerativa dels tendons es sol donar a causa d'una insuficiencia de reg sanguini (necrosis) a conseqüència de traumatismes tendinosos repetits i per el fregament contra l'”acromion” i el lligament “acromiocoracoideo”. Per exemple, els canvis degeneratius del supraespinós es produeixen en la zona de l'alteració del reg sangüini, on el tendó passa sobre el cap humeral. Es una zona relativament poc vascular, ja que la pressió del cap humeral buida els vasos sanguinis.

      Amb aquesta degeneració es produeix inflamació del tendó i l'organisme respon a la inflamació “tisular” amb la producció d'anticossos.

      Aquesta es la resposta inflamatoria aguda o crònica dels teixits. En els punts de degeneració, els tendons es debiliten tant que la seva estructura pot arribar a trencar-se o desgarrar-se amb el mateix traumatisme.

      TENDINITIS D'ORIGEN TRAUMÀTIC

      Les causes d'aquest tipus de patologia son aquelles activitats esportives o laborals que comporten una hiperutilització de les estructures tendinoses, preferentment les que componen el manegot dels rotadors i, en especial, el supraespinós.

      La tendinitis és un pas previ al que pot succeir en una fase posterior de seguir realitzant una hiperutilització, com succeeix amb les activitats esportives que comporten una activitat mecànica continuada de l'articulació de l'espatlla, en especial els aixecadors de peses o llençadors de jabalina, disc o natació...

      Les activitats quotidianes repetides al llarg d'un espai de temps perllongat desgasten lentament els tendons, ja que la forçade la gravetat provoca a la capsula i en el tendó un augment de la tensió. El moviment de flexió i abducció de l'espatlla causa, a més, fricció en la zona crítica anteriorment citada.

      Quan més temps es descuidi la lesió, major es la probabilitat d'evolució cap a capsulitis retràctil, degut a l'aversió en la utilització del membre lesionat.

      SÍNDROME SUBACROMIAL

      La patología subacromial és regional i evolutiva. El seu carácter regional imprimirà a la semiologia una varietat que dependrà del nombre d'elements anatòmics afectats. Trobarem doncs signes específics de conflicte, d'afectació del supraespinós, i d'afectació de tendó bicipital. Tota ella evoluciona des de la tendinitis a la roptura, com Neer va descriure,en tres estadis.

      La semiologia del conflicte s'origina en les estructures anatòmiques que hi ha entre la inserció del supraespinós i la cúpula acromio coracoidea. En posició anatòmica aquesta inserció es troba davant de la vora anterior del acromion. La rotació interna la porta sota el lligament acromiocoracoideo, la rotació externa sota l'angle àntero-extern de l'acròmion, la flexió sota la vora anterior de l'acròmion i després sota l'articulació acromio-clavicular. Els signes de conflicte mostren el dolor que desperten les maniobres que posen en contacte aquesta bòveda i el manegot.

      El dolor de la tendinopatia del supraespinós és extern referit en general a nivell de la “V” deltoidea. Aquest dolor és provocat per la pressió del Troquíter sobre la vora anterior de l'acromion.

      ESTADIS DE NEER

      Estadi I

      És tracta de l'estadi de tendinitis simple i reversivle. Correspon a una fase d'edema i sufusions hemorràgiques en la bursa i el manegot.

      Estadi II

      És l'estadi de tendinosi degenerativa. Correspon a una fibrosi de la bursa asociada a una tendinitis del supraespinós i/o porció llarga del bíceps.

      Estadi III

      És l'estadi de ruptura parcial o total preludi de la homatrosis excèntrica.

      Estadi IV

      Quan el manegot esdevé incontinent el cap humeral està constantment desplaçat amunt entrant en conflicte permanent amb l'acròmion creant una neoarticulació.Es la homartrosis excèntrica.

      INESTABILITAT DE L'ESPATLLA

      ACROMIOCLAVICULARS

      Les lesions de l'acromioclavicular són el contrari de les fractures del cap humeral, lesions de la gent jove. Acostumen a tractar-se de traumatismes indirectes(caiguda sobre l'espatlla i depresió aguda de l'escapula amb luxació de l'extrem extern de la clavícula) i són freqüents en caigudes de bicicletes.

      TIPUS

      Lesions no desplaçades

      Lesions desplaçades

      Només lesions desplaçades són de vegades tractades quirúrgicament, sobretot en pacients amb alts requeriments funcionals com els treballadors de força per sobre dels 90º de flexió o els esportistes d'alt nivell. La cronificació de la lesió pot esdevenir dolorosa, motiu pel qual, també està indicat la seva intervenció.

      SUBLUXACIÓ I LUXACIÓ

      Les dislocacions ocupen el segon lloc després de les fractures en termes d'incapacitat esportiva. La major incidencia de dislocacions correspon a dits i després a les articulacions de l'espatlla. Les dislocacions, produides primerament per força que porta l'articulació més enllà dels seus límits anatòmics, es divideixen en dos classes subluxacions i luxacions. Les subluxacions son dislocacions parcials, les quals es produeixen per una separació incompleta entre els dos ossos que composen l'articulació. Les luxacions son dislocacions completes, presenten una separació total de la superficie articular dels ossos.

      L'extrem de l'os del braç “al sortir del seu lloc” esquinça tots els lligaments que el mantene fix. La curació d'aquests esquinços podrà seguir mantenint l'os en el seu lloc per què tot funcioni correctament. En el cas de que aquesta recuperació o cicatriu interna quedi “estirada” l'os amb facilitat podrà tornar a sortir del seu lloc presentant més d'un episodi de luxació. Quan això succeeix direm que es tracta d'una espatlla inestable.

      Les luxacions debutants o separacions articulars poden donar lloc a una ruptura dels teixits estabilitzadors lligamentosos i tendinosos que arrodeixen l'articulació i a un arrencament de l'ós. El traumatisme és amb freqüència tan violent que s'arrenquen petits fragments d'ós junt amb les estructures que l'aguanten, o bé la força pot separar l'epífesis de creixement o causar una fractura completa del coll d'algun ós llarg. Aquestes possiblitats ens indiquen la importància d'una actuació mèdica completa i minuciosa de les luxacions debutants. Sovint s'ha dit, “un cop es produeix una luxació, luxació per sempre”. Aquesta afirmació és certa en la majoria dels casos degut a que, un cop que una articulació sofreix una subluxació o luxació completa, els teixits connectius que l'aguanten i mantenen en la seva alieneació correcta es distendeixen de tal manera que l'articulació es torna extremadament vulnerable a subsegüents luxacions. Les luxacions cròniques poden presentar-se sense gran dolor, degut a l'estat una mica donat dels teixits estabilitzadors.

      Una luxació debutant haurà de ser sempre considerada i tractada com una possible fractura. Un cop que s'ha determinat que la lesió és una luxació s'ha de consultar a un metge per a una avaluació més extensa. Tot i això s'ha d'immobilitzar i estabilitzar la lesió per prevenir qualsevol mal addicional.

      TREBALL DE CAMP

      En el treball de camp trobarem l'enquesta realitzada als esportistes a més desprès trobarem les conclusions a que he arribat desprès d'haver realitzat les entrevistes.

      El problema més greu que me trobat ha sigut que he pogut realitzar molt poques entrevistes, per què els jugadors de l'equip contrari, eren de Barcelona i el partit es jugava molt tard, i ells tenien pressa per marxar i no podia realitzar gaires entrevistes, vaig pensar amb l'ajuda d'algun company que m'ajudes a fer-les però desprès ho vaig descartar per què, el company no ho enfocaria igual que jo i al final les vaig realitzar jo sol.

      CONCLUSIONS

      Partin de les hipotesis que jo havia realitzat, puc concloure què:

      • Com havia suposat les lesions són més freqüents en el waterpolo que en la natació.

      • En canvi, he trobat que eren més freqüents les lesions en nois joves d'entre 17 i 21 anys que no pas en els nens més joves de 12 i 13 anys i que en el més grans de 30 anys. Això crec que és per què els nois joves no els preocupa lesionar-se i entrenen sense haver realitzat un bon escalfament, els petits no són tan propensos a lesionar-se per què són més àgils i els músculs són més elàstics, en canvi els més grans com que saben que tenen moltes possibilitats de lesionar-se escalfen bé i no es lesionen.

      • Per últim, el que també he vist, és que la majoria de lesionats no acudeixen a cap especialista, sino que utilitzen el remei més vell: el descans. Un altre grup sique acudeix a metges o especialistes que depen de quins casos tarden més o menys temps a recuperar la lesió que no pas el descans.

      22

      Lesions esportives en la natació i el waterpolo

      Lesions esportives en la natació i el waterpolo

      Lesions esportives en la natació i el waterpolo

      Lesions esportives en la natació i el waterpolo

      Lesions esportives en la natació i el waterpolo

      Lesions esportives en la natació i el waterpolo

      Lesions esportives en la natació i el waterpolo

      Lesions esportives en la natació i el waterpolo

      Lesions esportives en la natació i el waterpolo

      Lesions esportives en la natació i el waterpolo

      Lesions esportives en la natació i el waterpolo

      Lesions esportives en la natació i el waterpolo

      Lesions esportives en la natació i el waterpolo

      Lesions esportives en la natació i el waterpolo

      Lesions esportives en la natació i el waterpolo

      Lesions esportives en la natació i el waterpolo

      Lesions esportives en la natació i el waterpolo

      Lesions esportives en la natació i el waterpolo