Les pors de final de Mil·lenni

Religión # Tradició mil·lenarista. Els falsos terrors. Mite. Xifres Rodones. L'eclipsi. Calendari Gregorià. Grans Esdeveniments

  • Enviado por: Albert
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 67 páginas
publicidad
publicidad

Índex

Introducció

Introducció

En una de les classes del curs anterior [1998/99] va despertar-se en mi l'interès per tot allò que susciten els finals de mil·lenni. Fou en una de les lectures que encapçalen les unitats del llibre de “Llengua i literatura catalana”, la qual duia per títol: Del 1000 al 2000; les pors de final de mil·lenni, de Xavier Duran. Es referia fonamentalment a establir una sèrie de comparacions i diferències entre les dues ocasions en que han pogut manifestar-se “les pors de final de mil·lenni”; l'any 1000 i el 2000. La influència d'aquest article no és tanta quant al cos d'aquest treball, sinó que més aviat ha servit per estimular la reflexió sobre aquesta qüestió. Però el gran motiu que n'ha fet possible la redacció ha estat la pròpia coincidència amb un canvi de mil·lenni. Certament, és un fenomen difícil de presenciar; de cada quaranta generacions humanes, aproximadament, n'hi ha una que té l'ocasió de viure'n un. De manera que essent un esdeveniment tant inusual com extraordinari bé que es mereix un estudi més profund, que faci possible o ajudi a desemmascarar-ne el seu simbolisme.

I, precisament, aquest seria l'objectiu del treball; desemmascarar el simbolisme que l'home atribueix al final de mil·lenni; veure el per què sorgeix aquesta “febre mil·lenarista” quan aquestes dates s'aproximen al calendari. Dins aquest aspecte, concretament es fa una referència més significativa a les pors que suposen l'adveniment d'aquestes dates que, de fet, són les que donen nom al títol del treball. No obstant, aquestes “pors” ja es veurà com no sempre tenen el sentit ple de la paraula, sinó que sovint vénen a significar quelcom semblant a allò que causa una gran impressió, que commou. Més que res s'utilitza aquesta paraula perquè és com se sol identificar el mil·lenni, molt relacionat amb els terrors que es desprenen de segons quina interpretació es faci del llibre de l'Apocalipsi, sobretot, ja que alhora pot ser també una porta oberta a l'esperança.

Consistiria, doncs, en veure com i per què un fet com el canvi de mil·lenni pot estimular tant a la societat. És interessant com un esdeveniment d'aquest tipus pot unir de tal manera un món que sovint és molt més dispers. Encara que influenciats per l'occidentalisme, països amb diferents religions que la cristiana, amb calendaris que no són el gregorià o, simplement, amb una tradició cultural molt diferent s'han sumat a la màgia del canvi de mil·lenni. Així que, vista la importància que aquest fenomen ha assolit a escala planetària, cal fer un anàlisi de la situació; entendre què ha passat i per què ha succeït. No és gens senzill extreure conclusions d'un tema com aquest sense caure en la subjectivitat, però el que es vol evidenciar en aquest treball és que hom no ha de quedar-se amb una frívola idea del mil·lenni. És a dir, el rerafons del mil·lenni és quelcom més complex que cal analitzar amb una mica més de profunditat.

Per exemple, hom es queda amb la idea que l'any 2000 ha estat un negoci; de ben segur que ho ha estat, però no podem definir tant frívolament un esdeveniment de tant gran magnitud; cal fer-ne una definició que reculli tots els seus aspectes fonamentals i no definir-lo amb una simple característica. És més, si el 2000 hagués estat simplement un negoci, fruit d'una gran campanya de marketing, seria més que dubtós que hagués assolit l'èxit experimentat. I és que és difícil d'imaginar una acollida tant multitudinària per a una simple campanya publicitària. No sembla evident, doncs, que l'home ja hi tenia una predisposició? Semblaria, ja d'entrada, que sí.

Doncs, a partir d'aquí es desenrotlla el contingut del treball, el qual, d'una forma pautada, investiga aquesta predisposició que sembla tenir l'home vers aquest tipus d'esdeveniments. Això no vol dir que no hi hagi hagut qui s'hagi valgut d'aquesta feblesa humana per obtenir-ne uns beneficis; i aquí és on hi hauria el negoci que comentàvem, “el negoci del mil·lenni”. Però aquest tan sols seria una conseqüència que es desprèn de la situació, i no una causa lògica que expliqui la seva raó de ser. És per això que l'home, com a ésser racional que és, hauria de moure's en la recerca d'aquestes causes, a fi d'obtenir les respostes als seus perquès. Així que, en el tema que ens ocupa, l'actitud idònia a mantenir consistiria en fer una anàlisi racional de la situació, enlloc de tractar-la ja sigui amb indiferència o bé amb obsessió o cert temor. Cap dels dos extrems és bo.

Es tractaria de fer una mena de “viatge” en el temps per tal de copsar l'atracció que sent l'home vers aquestes xifres màgiques; el mil·lenni. L'inici d'aquesta “travessia” correspondria a la formació originària de la creença, un punt fonamental que sosté la resta de la tradició. A partir d'aquí el “rumb” proposat consistiria, bàsicament, en veure quina ha estat l'evolució que la creença en el mil·lenni ha seguit fins a arribar als nostres dies, que simbolitzarien el “port” amb el qual culminaria el “viatge”. Abans, però, es faria una primera “escala” a l'any 1000, ja que aquest seria la primera expressió possible per manifestar-se “les pors de final de mil·lenni”. Es vol mostrar -aquí- quina va ser l'autèntica realitat d'aquelles dates i fins a quin punt la ficció n'ha arribat a canviar el sentit. S'analitzarien, a més, les qüestions que expliquen el per què d'aquesta atracció que l'home sent pels canvis de mil·lenni, posant especial èmfasi a la qüestió de les xifres rodones, les quals podrien ésser considerades com a un dels punts clau dins aquest treball. Alhora serien el “vent” que ens empenyeria a la contemporaneïtat, és a dir, els successos de l'any 2000. D'alguna manera, la qüestió de l'any 2000 i la del 1000 serien dues cares de la mateixa moneda, tot i que -ja es veurà- serà el cas del 2000 el que centrarà bona part de les nostres inquietuds.

No vol dir tampoc, que els successos de l'any 2000 siguin tractats amb independència dins el treball, sinó que la idea seria crear un tot homogeni sota el propi títol que encapçala el treball [“les pors de final de mil·lenni”]. Si es vol, podria considerar-se com un punt clau, com el tronc de l'arbre que és el treball, en bona part perquè permet observar els efectes reals que ha suposat la creença mil·lenarista d'una forma molt més objectiva que no pas la de l'any 1000, any en el qual la llegenda que ens ha arribat sol eclipsar l'autèntica realitat. Val a dir, tanmateix, que en un principi es pretenia investigar sobre el simbolisme dels finals de mil·lenni des d'una òptica més general, però aprofitant l'avinentesa d'haver-ne viscut un recentment, sembla coherent que aquest tingui un pes especial dintre la distribució del treball.

És a dir, un treball que vol desemmascarar el simbolisme dels canvis de mil·lenni, amb especial predilecció pel que nosaltres mateixos hem estat observadors privilegiats. Es podrien remarcar dos punts clau en aquest procés de captar el simbolisme del mil·lenni; serien l'apartat de les xifres rodones, per una banda, i el que fa referència al calendari (inclòs dins la secció referent als esdeveniments del 2000), per l'altra. Representen la idea de l'home sotmès al temps. Originàriament, a partir de l'estudi del calendari, es buscava un significat matemàtic als anuncis de les Sagrades Escriptures sobre el destí de la Humanitat. I així va néixer el mil·lenni, la simbologia del qual depèn molt de la interpretació feta d'aquests textos sagrats. A l'actualitat, l'home encara no ha pogut defugir dels poders del calendari, i la prova la tenim a l'any 2000, que malgrat ser una simple data, amb la rodonesa de les seves xifres invita a la superstició.

Abans de finalitzar aquesta introducció voldria posar de manifest un petit recordatori en forma d'agraïment que al·ludeix a tot aquell que amb la seva col·laboració ha fet possible la sortida a la llum d'aquest treball:

1000 gràcies a tots aquells que col·laborant han fet possible aquest treball, i 2000 al meu tutor, Xevi Amargant, i a Jordi Girbau per facilitar-me informació de gran interès.

1. Els orígens; els mites del mil·lenarisme.

La duració i els esdeveniments de fa mils de milions d'anys que, d'acord amb els cosmòlegs, seguiren al Big Bang, i els fets relatats en els primers sis dies del Gènesi són efectivament els mateixos; realitats idèntiques, descrites amb termes completament diferents.

Gerald Schroeder

El Gènesi i el Big Bang (1990)

C

oincidint amb la pròxima arribada del Tercer Mil·lenni de l'era cristiana, és clar, s'ha estès la creença que recorda els terrors i la por a la fi del món, sobretot, que l'arribada de l'any 1000 va produir als nostres avantpassats. Però, certament, aquesta arrelada creença dins la societat actual manca d'autèntic fonament històric; no es conserven documents que sostinguin o demostrin l'existència d'aquestes pors. Per tant, ja d'entrada, sembla observar-se que entorn a l'any 1000 no hi hagueren les grans ones de pànic que conta la tradició romàntica. Però, malgrat que “els falsos terrors de l'any 1000” són només llegenda literària, no s'ha de menysprear, en cap cas, el mil·lenarisme, ja que va ser, sobretot durant l'època medieval, un mitjà per interpretar les Sagrades Escriptures i pronosticar així el futur del món; la vinguda de l'Anticrist, l'Apocalipsi i el Judici Final. Però, llavors, sabent ja que no existiren aquests tipus de pors al final del primer mil·lenni, on té l'origen aquesta famosa tradició? On trobem els seus antecedents o inicis?

1.1- Orígens de la tradició mil·lenarista

La creença en el mil·lenni, tal i com observarem a continuació, és força antiga, tot i que no per això ha de significar que avui hagi perdut importància. De ben segur que, a nivell general, no és la visió que hi podia haver fa deu segles, per exemple, però potser tampoc ha canviat tant. De fet, per inversemblant que sembli, només la idea de 1000 anys, o un múltiple d'aquesta quantitat, fa que es busqui en aquestes xifres una significació real més enllà d'aquest nombre, commovedor per la seva estètica. Amb el sistema numèric de base 10 que utilitzem en l'actualitat els nombres o xifres rodons/es corresponen a les potències de deu (100, 1000, 10000, etc), fet que no ocorria amb els antics sistemes de numeració, en els quals no existia el concepte de zero. D'aquí que l'histerisme sorgit arran de l'any 2000 sigui més degut al caràcter simbòlic del nombre, el “Gran Dos i Triple Zero”, que no pas de caire espiritual. Tot i això, val la pena saber on s'originà aquesta famosa creença en el mil·lenni. Vegem-ho:

1Vaig veure un àngel davallar del cel. Duia la clau de l'Abisme i una gran cadena a la mà.2 Va agafar el Drac, la Serp antiga, que és el Diable i Satanàs, i el va tenir fermat mil anys.3El va tirar a l'Abisme, que l'àngel tancà amb pany i clau i li va posar el segell a sobre, a fi que ja no pogués esgarriar les nacions fins passats els mil anys. Després dels mil anys caldrà desfermar-lo per poc temps.

[…]

7Quan hauran passat els mil anys, Satanàs serà alliberat de la seva presó, 8 i en sortirà per a esgarriar les nacions dels quatre cantons de la terra, és a dir, Gog i Magog, per a concentrar-los per a la batalla. El seu nombre és com la sorra del mar. 9S'escampen per tot el llarg i ample de la Terra i assetgen el campament del poble de Déu, i la ciutat que Ell s'estima. Però davalla foc del cel i els destrueix. 10 El diable que els esgarriava, és tirat a l'estany de foc i de sofre, on ja es troben la Bèstia i el fals profeta. Nit i dia seran torturats pels segles dels segles.

En aquest famós passatge de l'Apocalipsi de Joan, dins el Nou Testament, se'ns parla dels “mil anys” en que Satanàs restarà encadenat a l'abisme i és la primera de les fonts originàries de la creença que gira entorn del mil·lenni. La tradició va prendre aquest període en que Satanàs estaria encadenat a l'abisme com el temps de duració que li quedava al món just després del naixement de Crist, tot i que hi ha qui considera que s'hauria d'iniciar el còmput a partir del moment de la crucifixió, a l'any 33, com seria el cas del monjo Raül Glaber de Borgonya al segle XI dC. De fet, Joan, sota la inspiració divina, revela la segona vinguda de Crist a la Terra per lluitar contra l'Anticrist, el qual amb poc temps hauria acumulat molt poder, i la imminent derrota a la batalla final d'Armaggedon. Aquest holocaust marca la fi del món tal i com el coneixem i l'inici del regne de Crist durant mil anys. Així ho explica el propi Joan al Llibre de la Revelació:

(…) Tots aquests s'havien negat a adorar la bèstia i la seva estàtua, i a portar el seu encuny al front o la mà. Van tornar a la vida i regnaren amb el Crist durant mil anys. 5Els altres morts no han de reviure abans de complir-se els mil anys. Aquesta és la primera resurrecció. 6Feliços i sants els que tinguin part en aquesta primera resurrecció! La segona mort no té cap poder damunt d'ells: seran sacerdots dedicats a Déu i al Crist i regnaran amb Ell durant mil anys.

Així doncs, malgrat l'ambigüitat que hi acostuma haver en aquests tipus de textos, sembla clar que Joan profetitza una destrucció completa del món a l'inici del Mil·lenni, seguida de la resurrecció dels justos que viurien feliços al regne de Crist durant mil anys. Transcorregut aquest temps es celebraria el Judici Final, moment a partir del qual la idea del temps deixaria de tenir sentit.

Continuant amb el seguiment de les fonts que han donat origen a la creença en el mil·lenni, ens trobem amb aquest fragment de la segona epístola de sant Pere:

8Una cosa que no heu d'oblidar mai, estimats meus, és que per al Senyor, un dia és com mil anys i mil anys, com un sol dia.

I per fonamentar millor aquesta interpretació vegem també el Salm 90, el qual conté la mateixa idea. Diu així:

Mil anys són als teus ulls / com el dia d'ahir, que ja va passar; / com una vigília de la nit.

En aquestes dues últimes cites, però, s'introdueix un nou aspecte a tenir en compte al que fins ara havíem anat dient: es tracta del paral·lelisme establert entre dia/mil·lenni, és a dir, una relació entre els sis dies de la Creació amb el temps que el món ha de durar, que correspondria a sis mil·lennis. D'aquesta manera la Creació s'estendria al llarg de 6000 anys, des del principi (ð) a la fi (ð) dels temps en que culminaria l'opus Dei (obra de Déu).

1.2- El paral·lelisme dia/mil·lenni

Aquesta equivalència [1 dia del Senyor = 1000 anys terrestres] que hem vist originar-se d'aquestes últimes fonts presentades, la segona epístola de sant Pere i el Salm 90, queda clarament exposada en aquest fragment del llibre titulat Compliment de les profecies, escrit per M. A. d'Orient, sobre la història de l'Església i del món:

Generalment es parla que els set dies que el Gènesi assenyala com el temps de la creació del món representen la duració exacte de la seva existència, prenent per a cada un d'aquests dies mil anys (…) Així s'ha dit que la llum creada al primer dia significava la primera revelació feta a l'home des del moment de la seva creació, en que Déu es va donar a conèixer d'una manera general per la seva perfecció infinita, i que el Sol, criat al quart dia, era figura d'una revelació més completa pel Messies promès que neix després de quatre mil anys d'expectació (…) La creació de l'home en el sisè dia indicaria en aquest sentit la formació de l'home perfecte, dos mil anys després del primer adveniment de Crist; és a dir, la consumació dels segles en el seu segon adveniment.

D'aquesta manera, doncs, s'expressa l'associació feta entre els sis dies de la Creació i el temps que hauria de durar l'obra creada; el Món. Aquesta existència vindria determinada pel paral·lelisme que comentàvem, consistent -recordem-ho- en donar a cadascun dels dies de la Creació mil anys d'existència. Aquest fet és el que es coneix amb el nom d'hebdòmada o setmana d'anys. D'acord amb això, el més significatiu és que el Món, teòricament, hauria de tenir 6000 anys de vida. Així doncs, aquesta equivalència ja esmentada és el pont que uneix o, si més no, relaciona els canvis de mil·lenni amb l'Apocalipsi, de la mateixa manera que serveix per connectar el Gènesi, primer llibre de la Bíblia, amb l'últim; l'Apocalipsi.

A partir d'aquí la qüestió no és del tot uniforme, ja que s'han anat fent diferents matisos en funció de la interpretació que es feia del paral·lelisme establert. Per exemple, un d'ells és el que afirma que la Creació és un model de la pròpia història del món, la qual estaria dividida en sis períodes de 1000 anys, cadascun d'ells relacionat amb el seu corresponent dia de la Creació. Tot i que no té massa sentit mantenir a l'actualitat aquesta visió [6 dies de Creació/6mil·lennis d'existència] hi ha qui hi continua creient ferventment, malgrat que el coneixement científic i la pròpia racionalitat hagin estat els encarregats de desmentir-ho rotundament, donant a la Terra una edat lleugerament superior a la bíblica; uns 4500 milions d'anys, aproximadament.

Obrint un petit parèntesi, fixem-nos amb l'exemple que s'ha recollit per tractar de ridiculitzar l'absurditat amb que treballen aquests seguidors actuals. Corresponen, en aquest cas, a un sector integrat dins els creacionistes que, interpretant - encara ara- els textos bíblics de forma literal, creuen que els “sis dies” als quals fa referència el Gènesi ja eren dies de vint-i-quatre hores. A primera vista l'afirmació pot semblar que no és tan exagerada, però, justament, això implica una contradicció respecte els 4500 milions d'anys d'antiguitat de la Terra que dóna la ciència, i que hàbilment solucionen aquests creacionistes al·legant que es tracta d'un parany. Segons ells, Déu hauria col·locat falsos indicis en els sediments terrestres per tal de posar a prova la fe dels homes, de manera que, a través de l'estudi de minerals i roques, la geologia donés una dada molt allunyada de la bíblica, que seria la veritable. Les contradiccions no acaben aquí i es podrien anar allargant però no tenen tampoc l'interès suficient per fer-ho.

1.2.1- El Mil·lenni; el setè dia

Si fem cas -altra vegada- a l'esmentada equivalència dia/mil·lenni ens adonarem que estem a punt a punt d'esgotar aquests 6000 anys que es donen de vida per al Món. Però, no hauríem de tenir en compte el setè dia de la Creació, en el qual Déu reposà i observà la seva gran obra ja acabada? Efectivament, aquest setè dia és el que s'atribueix al Mil·lenni pròpiament dit, després de la segona vinguda de Crist per combatre l'Anticrist, amb el desenllaç final a la batalla d'Armaggedon, que representa el punt i final per al món que coneixem i que dóna pas al regne mil·lenari de Crist. D'aquesta manera és com també ho explica un dels Pares de l'Església, Lactanci III, a principis del S. IV dC:

Com que Déu creà la seva obra en sis dies, el món romandrà necessàriament en aquest estat sis mil anys, ja que el gran dia de Déu acaba en un cicle de mil anys (…) I de la mateixa forma que Déu va treballar durant aquells sis dies en la creació de tan grans coses, la seva religió i la seva veritat, haurà de treballar també per elles durant sis mil anys, durant els quals preval i domina la maldat. I, de la mateixa manera, donat que ell, posteriorment a la realització de les seves obres, va descansar al setè dia, necessàriament succeirà que després del sisè mil·lenni serà abolida de la Terra tota la maldat, regnarà durant mil anys la justícia i desapareixeran els esforços que el món suporta des de fa ja molt temps.

A més a més, val a dir que la creença en els sis mil·lennis, que ara ens sembla tan poc fonamentada i inversemblant, s'ha anat mantenint fins ben entrat el segle XIX, moment fins al qual en continuaven apareixent referències en obres religioses i científiques. De fet, ha estat la porta que s'ha obert per donar pas a l'allau de prediccions que han caracteritzat tot aquest temps i que continuen presents en els nostres dies, especialment amb l'arribada de l'any 2000. Però a mesura que passava el temps s'anava acumulant l'evidència científica, resultant-ne la creença en els 6000 anys progressivament debilitada, fins al punt que únicament sobreviu en la ment d'una minoria, com ja hem vist, i en les profecies. De fet, irònicament, això té una explicació, i és que si comparem els prop de dinou segles que aquesta idea ha perdurat en la tradició cristiana occidental amb l'encara no un segle que aquesta creença ja no té sentit mantenir-la per tota persona raonable, s'ha de reconèixer que “aquest últim període és realment diminut i que encara no hi ha hagut temps suficient perquè la formidable inèrcia d'aquesta idea hagi desaparegut sense deixar rastre”.

1.3- Què significa “mil·lenarisme”?

Abans de continuar amb la recerca dels orígens del mil·lenarisme, ja tenim clar el significat d'aquest terme?

De fet, l'ambigüitat al voltant del concepte “mil·lenarisme” sorgeix de la mateixa gènesi de la paraula, que engloba dos conceptes d'orígens similars - dels dos grans llibres apocalíptics de la Bíblia; el de Daniel a l'Antic Testament i l'Apocalipsi al Nou Testament- però de conclusions totalment diferents. Per demostrar-ho no hi ha res millor que el diccionari, que en aquest cas correspon a la definició “milenario” donada al Diccionario de la Real Academia Española. A la quarta accepció d'aquesta entrada l'Academia dóna el següent significat: “Dícese de los que creían que el Juicio Final y el fin del mundo acaecerían en el año 1000 de la era cristiana”. D'altra banda, a la mateixa entrada s'hi contempla una altra concepció, que tingué una gran difusió durant l'Edat Mitjana: “Dícese de los que creían que Jesucristo reinaría sobre la Tierra durante 1000 años antes del día del Juicio”.

Certament, això dóna peu a que es distingeixin dins el mil·lenarisme dues postures. I és que el final de mil·lenni planteja a la humanitat dos camins ben diferenciats: d'una banda, l'antiga creença en la fi del món, l'ocàs dels temps, i per l'altra, l'expectativa de grans promeses amb una obertura a infinites possibilitats espirituals; els mil anys en els quals Jesucrist regnaria sobre la Terra abans del Judici Final. La primera d'aquestes dues visions sorgiria a partir d'alguns conceptes derivats a partir de la lectura de l'Apocalipsi, mentre que la segona és com a resultat de la idea difosa al llarg de l'època medieval consistent en l'existència d'un Mil·lenni, on els justos viurien feliços al regne de Crist. Així doncs, arribem a la conclusió que l'autèntic mil·lenarisme, de tradició judeocristiana, no es referia - contràriament al que molta gent creu - a la fixació d'una data per la fi del món. No significava altra cosa que la creença en la feliç existència dels justos durant un mil·lenni després de la fi del món tal i com nosaltres el coneixem i abans del Judici Final, com a resultat d'una traducció molt literal i d'una mala interpretació del capítol 20 de l'Apocalipsi. I d'aquí que al Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans únicament faci referència a aquesta concepció, donat que és la original i pròpia.

La raó per la qual el concepte “mil·lenarisme” ha anat degenerant respecte al seu significat original és perquè s'ha anat confonent amb termes presos dels corrents adventistes i apocalíptics, sobretot. Així doncs, si el mil·lenarisme es refereix a la permanència durant mil anys, l'adventisme expressa la imminència de l'adveniment (d'aquí ve la paraula) de la fi d'aquest món. D'entre els aspectes tractats per aquest moviment cal ressaltar-ne la creença en la immortalitat condicional, en que la persona després d'haver mort es manté en un estat d'inconsciència fins a la seva resurrecció. Aquesta resurrecció tan sols seria possible després de la segona vinguda de Crist, després del mil·lenni. Aquest, junt amb els altres aspectes que configuren la seva creença són fruit de la consideració que tenen per la Bíblia, com a única autoritat religiosa, motiu pel qual hi tenen una fe cega i n'interpreten literalment els seus passatges profètics. D'altra banda, l'apocaliptisme ressalta el signe catastròfic de la imminent fi del món, per la qual s'acostuma a prefixar-ne les dates, tot i que, fins ara, -evidentment- mai s'han arribat a complir.

I és que ara ja fa molt temps es van començar a interpretar determinats passatges de l'Apocalipsi i del Gènesi com les claus per predir les dates de la fi del món; les conegudes profecies catastrofistes. Dic “les dates de la fi del món”, en plural, perquè al llarg de la història, bé, més concretament després del naixement de Crist, han estat moltes les prediccions que han establert una determinada data fatídica en la qual esperar la fi dels temps. I no cal anar més enllà, per exemple, el passat 1999 el món, si féssim cas d'aquestes prediccions catastrofistes, s'hauria d'haver acabat com a mínim en quatre ocasions.

1.4- La Història del mite; naixement i pervivència

Finalment, ja per acabar aquest primer capítol, caldria fer una breu síntesi de tot el que s'ha exposat relacionant-ho breument, també, amb els diversos períodes de la història, representats per diferents personalitats. Es tracta del mite que sorgeix als finals de mil·lenni i que s'associa en diversos aspectes citats a la Bíblia, especialment -ja ho hem vist- amb l'Apocalipsi i, en menor grau, al Gènesi. Així doncs, rellegint - si cal - les citades referències bíbliques, sobretot, observarem que es generen en elles una sèrie de preguntes de l'estil: la fi del món s'esperava realment a l'any 1000? Seria llavors quan, d'acord amb l'Apocalipsi i altres llibres de la Bíblia, terribles tribulacions i fenòmens estel·lars s'abatrien sobre els homes a causa dels seus pecats? Hauria arribat llavors el temps de l'Anticrist?

Certament, aquests supòsits, exagerats a partir de les acaballes del segle XVIII, són els que conformen el mite sorgit de les pors col·lectives vers la fi del mil·lenni. Un final de mil·lenni que tindria, teòricament, el seu antecedent a l'any 1000. De fet, com ja s'ha intentat deixar clar des del principi, no conservem cap testimoni coetani que ens informi, ja sigui per mitjà de cròniques, biografies, diplomes, butlles pontifícies ni cap altre tipus de document, dels mitificats terrors col·lectius que, suposadament, van assolar la població que va viure aquell canvi de mil·lenni. Bé, tan sols s'han trobat mencionades vagues referències que atribueixen a l'any mil l'aparició d'una creença lligada amb l'adveniment de la fi del món, la qual cosa no significa pas l'existència d'una por col·lectiva. Aquestes tímides i esporàdiques al·lusions apareixen en un tal Liber Apologetycus escrit per Abbon de Fleury a l'any 998. Abbon era l'abat del convent francès de San Benoît-sur Loire i, en l'obra anteriorment esmentada, va escriure:

Vaig sentir predicar pel poble en una església de París que l'Anticrist arribaria al final de l'any mil i que en qüestió de poc temps sobrevindria el Judici Universal. Jo vaig combatre amb vigor aquesta idea basant-me en els Evangelis (…).

Evidentment l'arribada de l'any mil, una xifra rodona i atractiva, no és una data per passar totalment inadvertida; segurament que alguna cosa es va dir; segur que la data va suggerir quelcom a la ment d'alguna persona mínimament culte, ja que bona part de la població era analfabeta i tampoc es preocupava massa per saber l'any en que vivia, especialment perquè la lluita per sobreviure els treia qualsevol estona lliure.

De manera que, per indicar la procedència d'aquest tòpic mil·lenarista, segons assenyala l'historiador francès Georges Duby, hem de remuntar-nos cap al segle XII dC. Duby recull com un cronista de l'època, Sigebert de Gemloux, va fer referència - dos segles més tard de l'any 1000 - a una sèrie de fenòmens prodigiosos de l'estil d'un fort terratrèmol, el pas d'un lluminós cometa o, el que ja és més dubtós, la visió d'una serpent a través d'una obertura en el cel. Explica que tot això succeí en aquell temps, encara que no al·ludeix en cap ocasió ni a ones de pànic esteses entre la població ni a la fi del món. Però aquesta situació, incloent-hi més dades de les que apareixien a la crònica del segle XII, es torna a repescar al segle XVI amb els anomenats Annals d'Hirsau, on es magnifica la qüestió i s'explica la commoció que el succés d'aquells fenòmens causà a la població.

I així successivament, i com en un pendent relliscós la bola es va fent més i més gran fins que a la imaginació d'alguns (pseudo)historiadors romàntics els aires llegendaris i misteriosos que s'havien anat creant entorn al mil·lenni esdevenen com una mena d'inspiració per les seves obres, que intentaven il·lustrar l'escenificació terrorífica d'aquella data, al final del primer mil·lenni. Aquest és el cas, per exemple, del poeta i dramaturg català Àngel Guimerà, autor, entre altres, del poema l'Any mil.

Així doncs, després d'aquesta ràpida evolució històrica referent al conegut tòpic mil·lenarista, observem que la ficció, com més detalladament es veurà en el pròxim capítol, ha substituït, magnificant-la i inventant alguns aspectes per tal de plasmar millor el terror, la poc productiva realitat de l'any 1000, quant a inspiració literària, és clar. Una data mítica en la qual s'hi ha anat afegint nous aspectes, sempre a posteriori, que en ressalten allò que interessa; en aquest cas, la por. És a dir, pura llegenda mancada de continguts històrics, els quals no deixen de demostrar la despreocupació amb que es visqué aquell any, tan terrorífic segons alguns.

2. Els falsos terrors de l'any 1000

Humanitat, entorna't a la vida;

Tu has vist només fantasmes del desvari;

Carrega't amb la creu, avergonyida,

Que és lluny, ben lluny, la cima del Calvari.

Àngel Guimerà (1845-1924)

L'Any mil

A

mb l'arribada del nou mil·lenni han guanyat molt interès tots els aspectes que hi ha al voltant d'aquesta qüestió i, per tant, la investigació sobre un únic possible precedent, el de l'any 1000, per tal d'obtenir-ne aspectes que expliquin la pròpia situació del present, establir-hi punts en comú o diferències... Així es recuperen antigues creences i tradicions que van marcar la vida de milions de cristians durant segles i, encara que ja hàgim avançat que els terrors de l'any 1000 siguin tan sols una llegenda literària, cal tenir en compte que el mil·lenarisme ha tingut la seva importància -en uns moments més que en d'altres- i, fins i tot, ha definit part de la tradició cristiana que nosaltres mateixos hem heretat.

La imatge que ens ha arribat de l'any 1000 és la de temor a la fi del món, d'aterroritzades masses socials acollint-se en alguna mena de refugi per intentar salvaguardar-se d'una gran catàstrofe que signifiqués l'ocàs dels temps, esperant tremoloses el moment… I tot això presagiat amb anterioritat per mitjà de funestos indicis de l'estil de: un eclipsi, el pas d'algun cometa, inundacions, terratrèmols, erupcions volcàniques, epidèmies… De manera que tots aquests serien els anuncis clars de que “el món s'acaba”. Aquest final se sol il·lustrar amb la vinguda d'animals monstruosos, una forta extensió de la fam i de certes epidèmies -la pesta, per exemple-, dones parint prematurament, nens amb malformacions… En definitiva, terribles càstigs com a resultat del pecats comesos per la humanitat, els quals s'abatrien sobre aquesta per tal d'extingir-la; un poble atemorit pel final de mil·lenni.

Però, certament, i com ja es deia a l'anterior capítol, no es contempla en cap tipus d'escrit d'aquella època, als voltant de l'any mil, cap dels terribles fenòmens citats; res d'això. Aquesta funesta llegenda fou difosa pels moviments romàntic i barroc, sobretot, tot i que el tòpic ja tenia el seu origen en el cronista francès del segle XII Sigebert de Gemloux i, posteriorment, al segle XVI, s'havia anat configurant, ja que al Renaixement es va trobar en aquest tipus de llegendes una imatge útil per menysprear la fosca i tenebrosa època amb la qual es recorda l'Edat Mitjana, prejudici que continua força estès en l'actualitat. I aquest és també un aspecte interessant a ressaltar, ja que aquesta visió de barbaritat, incultura i pobresa és el retrat estereotipat i pejoratiu de l'Edat Mitjana que van fer els autors renaixentistes i que es complementa amb el que més tard van fer els autors romàntics durant el segle XIX.

De tota manera, existien escrits apocalíptics, i és que la pròpia creença en el mil·lenni ja prové dels llibres de la Bíblia, encara que en sigui el fruit d'una interpretació literal, entenent el que és metàfora com a real. De fet, el propi Sant Agustí ja va advertir que el nombre 1000, a la Bíblia, tenia un caràcter simbòlic, de manera que, conseqüentment, va combatre la febre mil·lenarista que donava dates per esperar la fi del món, com a resultat de sovint complicadíssims càlculs duts a terme a partir de la lectura de les Sagrades Escriptures. Aquestes idees antimil·lenaristes agustinianes, presents -sobretot- a la seva obra De civitate Dei, van significar un pas enrere per aquest moviment [el mil·lenarisme] durant el segle V. El que és curiós i, en principi, paradoxal és que tan Sant Agustí com els mil·lenaristes fonamentaven les seves idees a partir de la Bíblia, és a dir, un mateix instrument per a dues postures antagòniques. El fet s'entén tenint en compte la interpretació que se'n feia i sobre quins passatges es donava més o menys importància.

I aquesta és l'explicació textual que Sant Agustí dóna en la seva obra sobre la manera tal i com han d'entendre's els mil anys a què la Bíblia fa referència, no al peu de la lletra sinó:

Com l'equivalent a la completa duració de la història d'aquest món, indicant la plenitud del temps amb l'ajuda d'un nombre perfecte, ja que el nombre 1000 representa el cub del nombre 10 (…).

De fet, malgrat l'existència d'escrits apocalíptics, la societat no esperava l'arribada de l'any 1000 amb les pors que conta la llegenda, sinó que la por tenia altres motius més importants per existir. Em refereixo, especialment, a la fam, les malalties i la guerra, les quals, totes elles, feien que la idea de la mort fos no massa llunyana de la ment de qualsevol persona de l'època. Per tant, por sí que en devien tenir els nostres avantpassats de l'any 1000, però no pas del tipus que conta la llegenda. Ells ja tenien els suficients maldecaps com per preocupar-se, a més a més, de témer la fi del món al final de mil·lenni, precisament.

Arran d'aquesta afirmació, val a dir que, remuntant-nos altra vegada en el procés de canvi que va experimentar el sentit de la paraula “mil·lenarisme”, per analogia, es va fer coincidir el mil·lenni, com a període de benaventurança, amb el mil·lenni estrictament de calendari. Així doncs, el resultat de la fusió d'aquests conceptes seria que caldria esperar el mil·lenni quan es complís el mil·lenni, la qual cosa no deixa de tenir la seva gràcia. Però no està tan clar quin seria el moment en que es complís el mil·lenni, ja que cal comptar mil anys, sí - això és cert -, però a partir de quan? Doncs, utilitzant la Bíblia com a referència podem donar dues versions:

La primera consisteix a comptar mil anys a partir del naixement de Crist, començant a partir del moment de la seva vinguda a la Terra, que és tan fàcil com sumar un any a l'any en que veritablement ens trobem. Per tant, estrictament seria el 1001, encara que, com ja sabem, considerarem que és el 1000. I és que arriba un moment en que l'error està tan generalitzat que es fa totalment impossible aconseguir eradicar-lo, així que tampoc no entrarem ara a discutir vanes qüestions d'aquest tipus.

En canvi, la segona versió considera que el moment en que cal començar a comptar els mil anys és a partir de la Passió de Crist, als 33 anys, edat en la qual se'ns conta que morí crucificat. De manera que ni tan sols estava clar el moment en que calia esperar la suposada fi del món, si a l'any 1000 o al 1033.

A aquesta discrepància, cal sumar-hi el fet que entorn a l'any mil la influència del món àrab, més intensament a la península Ibèrica, era important i més ho havia estat, és a dir, que (entre moltes altres vessants en que es demostra la influència dels àrabs) junt amb el calendari cristià hi convivia l'aràbic. Això significa que la mitificada i atractiva xifra del calendari cristià no tenia el més mínim interès en el calendari aràbic. A més a més, d'entre la població que es regia pel calendari cristià, cal tenir en compte l'elevat analfabetisme de l'època, fet que dóna peu a pensar que molts dels nostres avantpassats ni tan sols s'adonessin de l'any en que vivien i, menys encara, del seu valor simbòlic. I per si encara quedés algun dubte, la prova més clara que actualment posseïm per desmentir aquests terribles esdeveniments lligats a l'any 1000 és, precisament, que no en tenim cap prova; no hi ha testimonis coetanis als fets que per escrit, òbviament, ens informin que els esmentats successos i l'aire en general que semblava respirar-se tinguessin un lloc a la realitat de l'any 1000. Únicament es conserven les tímides al·lusions - ja mencionades - de l'abat francès Abbon de Fleury, les quals estan ben lluny de plasmar una situació de grans pors col·lectives. La resta del que s'ha escrit respecte a aquest tema ha estat a posteriori i, per tant, amb una dosi de ficció que progressivament anava substituint l'autèntica realitat.

Així doncs, després d'aquesta sèrie d'arguments que rebaten la famosa idea de les pors de l'any 1000, queda clar que respecte al final del primer mil·lenni, no es pot parlar de pors generalitzades davant la imminència de la fi del món. I és que, en cas que vulguem mantenir la imatge de l'any 1000 com un any terrorífic i envoltat de grans desastres, hem d'aplicar-hi, com a mínim, un canvi de signe; ara bé, tampoc tindria gaire més transcendència que altres anys d'aquella mateixa època, ja que la situació era aproximadament la mateixa.

Em refereixo, concretament, als estralls que produïa la fam entre la desproveïda població. Una de les ones de fam més importants tingué lloc cap al 1002 i, durant gairebé cinc anys, tots els pobles que anteriorment havien format part del gran Imperi Romà ara estaven sota els efectes de la misèria més absoluta. Malgrat això, fou encara més greu la situació que es visqué a Borgonya cap al 1033, data del compliment del mil·lenari de la Passió de Crist. I, precisament de Borgonya és l'esfereïdor testimoni que ens n'informa: es tracta del monjo i cronista Raül Glaber que, aquest sí, ens narra in situ els terribles esdeveniments que succeïren en aquelles dates. Aquests serien el resultat d'una acumulació de desastres provocats per unes condicions climàtiques molt dures, amb extenses sequeres que van reduir al mínim les produccions agrícoles. Però fins a tal nivell que la gent, a partir d'aleshores, era capaç de fer coses horribles per tal d'aconseguir una mica de menjar. Passem a veure, sinó, la narració que en fa Raül Glaber:

(…) Un cop es van haver devorat totes les bèsties salvatges i els ocells, els homes començaren a recollir, sota l'imperi de la fam, tota classe de carronya i coses horribles de dir (…) Finalment, una fam rabiosa va portar els homes a menjar carn humana. Els viatgers eren raptats per individus més robustos que ells, els quals els esquarteraven, els coïen al foc i els devoraven. Molts altres que, fugint de la fam, vagaven d'un lloc a un altre, serviren d'aliment per aquells mateixos que els havien ofert la seva hospitalitat. Alguns atreien els nens cap a llocs apartats, mostrant-los una fruita o un ou, i des d'allí els devoraven. En molts llocs, els cossos dels morts van ser llevats de la terra i utilitzats per aplacar la fam. Era tan usual menjar carn humana que hi va haver qui la duia cuita per vendre-la al mercat de Tournus, com hagués fet amb la carn de qualsevol altre animal. Aquest individu, en ser capturat, no va negar el seu vergonyós crim i va ser condemnat a la foguera. Es va donar sepultura als restes humans que havia volgut vendre, però no hi faltà qui anés a desenterrar-los de nit.

Efectivament, la situació de fam que es vivia va portar l'home a dur a terme accions que li són impròpies, fins arribar a l'exhumació de cadàvers per a la seva ingestió [canibalisme o antropofàgia]. Per tant, el panorama que es vivia en aquella època, i això només quant a la fam, era francament espantós.

I aquest és, doncs, el canvi de signe que cal donar a les llegendàries pors de l'any 1000. D'altra banda, després de la lectura de la crònica, no es pot pas considerar que aquestes pors siguin de més baixa qualitat o menys horribles, si es vol, que les que conta la tradició romàntica.

3. L'atracció per les xifres rodones

Cuando hablamos de números redondos nos referimos a los números que, en el sistema en vigor, se escriben con muchos ceros; la redondez es, en esta acepción, una propiedad de su escritura, no es intrínseca como pudiera ser, por ejemplo, el carácter de número primo, que no depende de cómo se denote.

Cayetano López

Universo sin fin (1999)

L

a numerologia ha fet que es trobés en determinats nombres, considerats rodons o exactes, algun sentit especial que els fa diferents de la resta. De fet, l'home sempre s'ha obsessionat per les dates, convençut [en el tema que ens ocupa] que hi havia un número que indicava l'origen i un altre que representava el dia fatídic de la fi del món. Aquest cataclisme final no succeiria en un dia qualsevol, pres a l'atzar, sinó que molt sovint es fa coincidir amb el que coneixem per xifres rodones.

3.1- Una Història Universal basada en les xifres rodones

El mil·lenarisme, que en un caràcter apocalíptic és la creença en què hi ha establert un dia, exacte i inconfusible, en el que Crist tornarà a la Terra per governar-la durant mil anys abans de la consumació total dels temps, també ressorgeix en aquestes dates màgiques. El cas és que, tal i com s'explica a l'Apocalipsi, els indicis d'aquesta segona vinguda de Crist seran terrorífics: grans desordres al cel i a la Terra, l'Anticrist - les forces del mal - i, per acabar, la batalla final d'Armaggedon, on els exèrcits de Gog i Magog, que representen els pobles pagans, seran derrotats i Satanàs destruït definitivament en precipitar-lo a l'estany de sofre. Llavors, tindria lloc la resurrecció dels justos en carns incorruptibles, els quals gaudirien del regnat mil·lenari de Crist. Finalment, passat aquest mil·lenni, succeiria el Judici Final, en el qual tant el món com el temps desapareixerien per passar tot a ser eternitat.

No és estrany, doncs, que l'home s'hagi mostrat sempre encuriosit per aquest assumpte i preocupat en trobar les dates per a tots aquests esdeveniments que tant haurien de canviar el món que nosaltres coneixem. De fet, aquesta idea del final vé propiciada per la del principi. Tot i que els pensadors anteriors al cristianisme defensaven l'eternitat de l'Univers, foren molts els estudiosos que, sobretot durant l'Edat Mitjana, creien que el món fou creat en un moment determinat, les xifres del qual es trobaven amagades dins els textos bíblics. I així començà la dèria per datar el moment de la Creació, l'inici dels temps, a partir del qual se'n podria extreure la data en la que hem d'esperar la fi, ja que la Bíblia dóna una durada determinada per al món, feta coincidir -precisament- amb una xifra rodona; 6000 anys. De fet, un fruit d'aquests càlculs en són les prediccions per la fi del món que periòdicament anem sentint. Vegem ara en què consisteixen.

3.1.1- El procés de datació dels Grans Esdeveniments

El procediment que cal seguir per a obtenir una d'aquestes prediccions és el següent: primerament, cal partir de la hipòtesi que el món es va crear en un moment determinat, que la tradició cristiana ha atribuït a l'obra de Déu, i que existeix a partir d'aleshores. El següent pas consisteix en posar una data pel moment de la creació del món, amb la qual només ens restaria fer una senzilla operació aritmètica per saber quan cal esperar el dia fatídic de la fi, ja que la Bíblia sembla donar-nos en els seus passatges el temps de duració del món. Per tant, la data d'inici semblaria, ja a primera vista, la única incògnita que ens falta per completar els càlculs. Aquesta incògnita, però, desapareix amb James Ussher. En la principal obra d'aquest intel·lectual, Annales Veteris et Novi Testamenti a prima mundi origini deducta usque ad extremum templi et republicae judaicae excidium, publicada al 1650, s'hi estableix una cronologia bíblica fruit d'un escrupulós i extens estudi. Ussher creia que seguint un rigorós anàlisi de la Història Sagrada en podria extreure la data exacta de l'inici de la Creació, que era el que més li interessava. Així, contràriament al que deien els clàssics i part dels mateixos cristians, Ussher, un cop acabat el minuciós estudi del que es feia referència, va establir la nit que va precedir al dia 23 d'octubre de l'any 710 del període julià [4004 abans de l'Era Cristiana] com el moment d'inici dels temps.

Malgrat que sembli impossible precisar més una data tan remota com aquesta, un contemporani d'Ussher, John Lightfoot, va donar-ne l'hora exacta. Lightfoot és l'autor de l'obra Paucae et Novellae Observationes super Librum Genesos, la qual té un peculiar subtítol; Quarum pleraeque certae, aeterae probabiles sunt; omnes autem innoxiae, ac raro antea auditae. Doncs, és en aquesta obra on Lightfoot estableix que Adam, l'home que el Gènesi cita com a l'iniciador -per dir-ho d'alguna manera- de la nissaga humana, fou creat a les 9 en punt del matí del dia 28 d'octubre de l'any 4004. És a dir, sis dies després de la data que Ussher havia establert pel naixement del món en mans del Creador que, d'acord amb el Gènesi, féu néixer l'home al sisè dia. Així doncs, d'acord amb els càlculs ussherians i tenint en compte els 6000 anys de durada, el dia fatídic hauria d'haver estat el 22 d'octubre de 1996. Sortosament per nosaltres i desgraciadament per Ussher, ja que va tirar-li pel terra tota la seva teoria, aquest dia no tingué res d'excepcional i, malgrat l'expectació creada, el temps seguí transcorrent.

3.1.2- Grans canvis a l'escala del temps

Certament, aquestes cronologies universals que configuren una teòrica Història de la Terra són lleugerament anteriors al que coneixem com a Revolució Científica, amb grans personalitats com Galileu Galilei o Isaac Newton, per exemple. Amb aquests personatges - i altres - es va entrar en uns nous temps, desconeguts fins aleshores, i és que es va començar a qüestionar la interpretació literal de la Bíblia com a font de coneixement que desvelés els misteris del món. Malgrat que aquestes fossin formes arcaiques de preguntar-se sobre la naturalesa i la seva història, els recents canvis sorgits en els mètodes de la ciència no s'imposaren fàcilment, ja que les anteriors tenien un bon grapat d'anys de vigor al seu darrere; una tradició important difícil d'esborrar, com a mínim sobtadament. Així s'entén que el mètode experimental s'anés imposant progressivament i no de forma instantània, ja que les Sagrades Escriptures van seguir imposant la seva força fins pràcticament dos segles més a partir d'aquelles dates, a mitjan segle XVII, aproximadament. Fins i tot el propi Newton i altres científics destacats de l'època creien en un coneixement científic basat en l'estudi rigorós de la Bíblia.

Conseqüentment a la utilització dels mètodes empírics es van posar en evidència grans canvis en l'escala del temps pel que fa a la versió que donava la Bíblia amb la que s'anà descobrint posteriorment. De manera que els 6000 anys de durada del món als quals es feia referència als textos sagrats, es convertiren en - ni més ni menys que - 4500 milions d'anys d'antiguitat terrestre fins als nostres dies. Un canvi substancial. Per tant, davant la seguretat que dóna l'actual sistema de datació per mitjà de restes fòssils i de materials diversos, resulta absurd que en els nostres dies es mantingui la idea d'aquests 6000 anys establerts com a durada del món, que no deixen d'ésser una xifra rodona, precisament.

3.2- L'atracció per les xifres rodones

Les grans celebracions que han tingut lloc amb l'arribada de l'any 2000 són el clar exemple de que aquest no és un any qualsevol. L'atractiu d'aquesta xifra no és res més que el resultat del fet que la humanitat ha adoptat un sistema de numeració basat en el número 10, probablement degut als deu dits que tenim a les mans. Així doncs, el que nosaltres entenem com a xifres rodones corresponen en aquest sistema a les potències de 10, essent el nombre 1000 el cub de 10 [1000 = 103]. Concretament, el nostre sistema de numeració el podríem definir com a posicional de base 10. És a dir, tenim 10 xifres diferents per expressar els números del 0 al 9, i qualsevol nombre s'escriu a partir d'aquests, utilitzant la posició per donar un significat diferent a cadascuna d'elles. D'aquí que diferenciem el 2000 del 0002, per exemple.

Aquest sistema de numeració posicional en base 10 el van introduir els àrabs a Europa a partir del segle XI, malgrat que tardaria encara tres segles en imposar-se plenament, degut -especialment- a l'oposició de l'Església. De manera que la numeració aràbiga no es consolidà fins cap al segle XV, tot i que el sistema numèric romà continuava tenint força importància. De tota manera, no foren els àrabs els creadors d'aquest sistema de numeració, ja que es creu que cap al segle VIII l'aprengueren dels hindús, que -aquests sí- serien els veritables creadors del sistema numèric en vigor actualment; posicional, de base 10 i amb un valor simbòlic especial pel zero. I aquest últim és l'element clau perquè puguem escriure qualsevol nombre a partir de només 10 xifres tenint en compte, això sí, la posició en la qual s'escriuen.

No obstant, tampoc foren els hindús els primers en utilitzar un sistema de numeració posicional. I és que els sumeris ja inventaren amb anterioritat un sistema de numeració posicional en base 60, del qual encara en conservem la nostra divisió en hores, minuts i segons, així com la dels graus d'un angle. Hi ha altres sistemes numèrics posicionals que, com el grec, malgrat no conèixer el zero, utilitzen símbols especials per les potències de deu o els seus múltiples. Així doncs, les potències de 10 ja eren en aquella època de l'antiguitat xifres rodones que, tot i no escriure's amb molts zeros, tenien una significació especial i es denotaven amb símbols propis.

També hi ha altres nombres interessants que podrien despertar l'interès per alguna de les seves propietats i pel fet de ser força inusuals. Em refereixo, per exemple, als anys capicua. Certament, que hom tingui l'experiència de viure'n dos d'aquests en la seva vida és absolutament excepcional i, en canvi, no han tingut -ni de bon tros- el ressò de l'any 2000; és més, segurament han passat desapercebuts per bona part de la població. Aquest és un fenomen viscut a l'any 1991 i, si tot va bé, al 2002. Tenint en compte que un any amb aquestes característiques no havia succeït des de l'any 1001 ens podem considerar uns autèntics afortunats i, a més, per partida doble. Això sí, no és una xifra rodona.

Finalment, ja per acabar aquest capítol, un últim apunt anecdòtic per a la curiositat; consisteix en que utilitzant una base diferent a l'actual, la recent entrada a l'any 2000 no hagués tingut cap mena de significació especial. Certament, en dates tan assenyalades com aquesta es posa de manifest la idea de l'home sotmès al temps i s'il·lustra la relativitat de les convencions humanes, així com l'arbitrarietat que suposa qualsevol de les formes que utilitzem per comptar. De manera que si utilitzéssim el sistema informàtic en base dos, com deia, el valor simbòlic del nombre 2000 no tindria massa importància, però valdria la pena esperar a l'any 2048 que, en base dos, correspondria al nombre 100.000.000.000. Ara que, certament, coneixedors de la “febre” que ha provocat l'arribada de l'any 2000, tan minúscul en comparació amb l'anterior, resulta difícil imaginar-se les conseqüències que l'arribada del teòric any 100.000.000.000 podria tenir al món.

4. Les “pors” de l'any 2000

El mil·lenni! Una febre que a la convenció que són les xifres atorga categoria ontològica, demostrant que la superstició “treu el nas” al moment que et despistes.

Quim Monzó

La Vanguardia

L

a màgia de l'any 2000 no només ha pertorbat als mil·lenaristes, sinó que ha tingut un fort ressò a tota la societat del planeta, com bé ho demostren les grans celebracions que s'han fet arreu del món a mesura que s'anava entrant a l'esperada data. Davant d'aquesta situació és fàcil que ens hàgim preguntat: “Realment, estava justificada tanta expectació davant el canvi de mil·lenni?” “Tant enrenou per un simple canvi de data?” De fet, l'any 2000, ja no era d'entrada un any qualsevol, especialment pel que ja hem anat dient sobre la qüestió de les xifres rodones, sinó que a més a més amuntegava una gran quantitat de fenòmens que, teòricament, havien de produir-se juntament amb el canvi d'any. Per exemple; hi havia l'expectativa sorgida per la qüestió de l'efecte 2000, la falsa il·lusió d'encetar un nou mil·lenni, l'esdeveniment de canviar els quatre dígits de l'any, l'espera de la fi del món per alguns…

Era una situació perfecta per dur a terme una gran campanya de marketing, per ajudar a augmentar encara més els ànims ja exasperats de molts. Les al·lusions que se'n feien als mitjans de comunicació eren àmplies; a la premsa, la secció de cartes al Director/dels Lectors estava farcida, dia rera dia, d'articles referents al començament del nou mil·lenni, els quals contribuïen a augmentar encara més la controvèrsia “2000 o 2001?”. A més, havia sorgit amb força l'expressió “l'últim del mil·lenni”, que posteriorment es substituiria pel seu oposat; “el primer del mil·lenni”. Tant una com l'altra s'han aplicat a milers de productes o a esdeveniments relativament importants, com el que assenyalava Fernando Lázaro Carreter. Era un motiu publicitari boníssim que, a més, incloïa la possibilitat de ser-ho per partida doble. I és que els mateixos que en un primer moment han defensat l'inici del mil·lenni per al dia u de gener del 2000 tenen la oportunitat de modificar el seu plantejament i sumar-se al rigor cronològic del 2001. D'aquesta manera podran matar dos ocells d'un sol tret, fent així encara més rentable “el negoci del mil·lenni”. I és que calia que algú aprofités la “febre” que aquell esdeveniment provocava a la societat.

De fet, era tan gran l'interès de guanyar diners amb l'arribada del nou mil·lenni que es començà una autèntica cursa per arribar-hi abans. Aquest ha estat el cas de diferents països del Pacífic; per exemple Tonga, Kiribati, Illes Fiji o Nova Zelanda. Ara ja més d'un segle, l'oceà Pacífic quedà dividit en dues parts per la línia imaginària del canvi de data; una convenció humana necessària per marcar l'inici i la fi de cada jornada. Aquest fet no havia comportat mai polèmica fins que algú hi va veure l'oportunitat de fer-hi negoci amb l'any 2000. El premi únicament seria pel primer; no s'hi valia arribar segon. Així doncs, començà un autèntic batibull de canvis d'hora, el resultat del qual ha estat la formació d'un mosaic enrevessat d'horaris en aquella zona del Pacífic, fruit -com es deia- d'un intent continu d'avançar els rellotges per arribar abans al 2000. Aquest fet podria significar grans quantitats de diners: drets de televisió, l'origen de noves fonts d'inversió, el naixement del primer nadó del mil·lenni o, simplement, un reclam turístic pel país.

L'exotisme sorgit amb el 2000 ha estat el desencadenant de l'arxiconcorregut reclam publicitari. En motiu d'aquest esdeveniment els preus assoliren xifres astronòmiques; i és que la qüestió podia anar d'una simple celebració d'amics en algun garatge fins a la contemplació de l'albada en alguna exòtica illa del Pacífic. Evidentment, una gran quantitat de diners separaven la primera opció de la segona. Cal recordar també que totes les capitals del món es vestiren de gala per celebrar aquell “gran esdeveniment”. En algunes d'elles senzillament es llançà la casa per la finestra. “Però no hi fa res, l'ocasió s'ho val!”

Retornant al títol d'aquest capítol [Les “pors” de l'any 2000] s'aprecia que la paraula pors apareix ressaltada tipogràficament per mitjà d'unes cometes. Més que res és per reflectir un caràcter que no s'escau exactament al cas concret de l'any 2000. Les pors que hagi pogut suposar l'arribada d'aquest any no són les que la llegenda atribueix a l'any 1000, per exemple. Les d'enguany són pors de perills més palpables que no pas els desastres que hom atribuïa a aquell primer mil·lenari. Tanmateix, podien continuar prestant-se al catastrofisme; per exemple, la por als efectes en cadena que suposadament es podien desencadenar arran de l'efecte 2000, la por a un apocalipsi nuclear o la de grans atemptats comesos en llocs de gran concurrència… De tota manera, aquestes no han estat compartides per tothom, sinó que mentre uns feien aquests auguris catastrofistes molts altres no hi veien res que no fossin absurdes exageracions. No obstant, la postura més adequada segurament hagués estat la presa de consciència sobre el problema i l'establiment de mesures per solucionar-lo.

Aquesta última via és la que s'ha seguit, d'una forma més clara, en el cas de l'efecte 2000. Fins i tot, segurament se n'ha arribat a fer un gra massa, i és que les mesures de seguretat preses, en alguns llocs més que altres, han arribat a ser obsessives. Però l'any 2000, a més de les “pors”, ha tingut també una altra cara; l'esperança. Amb el 2000 el món s'ha omplert de bons propòsits. Aquesta és una reacció típica a tots els finals de cicle; en tots els canvis d'any, per exemple, encara que en dimensions més reduïdes. Els típics bons propòsits amb els quals molts de nosaltres ens disposem a entrar en un nou any [deixar de fumar, aprendre anglès d'una vegada per totes, no mossegar-se més les ungles…] es veien aleshores enormement amplificats. Semblava clar, doncs, que el 2000 havia de portar grans canvis; hom havia dit que fins i tot marcaria l'inici d'una altra era. I és que els tres zeros exerceixen una fascinació molt especial, i per això s'entén tota l'excitació sorgida vers l'arribada del 2000. Tots som una mica fetitxistes i, d'aquesta manera, ha perviscut amb força la superstició del poder dels nombres. El resultat? Una festa global i planetària sense antecedents a la Història.

4.1- L'eclipsi (11/8/1999)

Amb l'eclipsi solar total de l'onze d'agost de 1999 ja van començar a manifestar-se les primeres “febres” mil·lenaristes. El propi fenomen va passar a anomenar-se “l'eclipsi del mil·lenni”; com no. De fet, no és pas tan estrany, i per fer-nos una idea de la importància que l'home, des de sempre, li ha donat a aquest fenomen farem un salt retrospectiu de 4000 anys en l'escala del temps. I és que en el segon mil·lenni abans de la nostra era, dos astròlegs xinesos, Ho i Hi, tenien l'encàrrec de preveure un eclipsi de Sol. Així els ho havia manat l'emperador; ara bé, el que aquests dos astròlegs xinesos no devien imaginar-se és que això els hi costaria la vida. Efectivament, com que no foren capaços de predir l'eclipsi, l'emperador, molt enutjat, els féu decapitar. Així d'entrada ja observem, ni que sigui a través d'una font llegendària, la curiositat que sempre ha despertat a l'home aquest tipus de fenomen natural; l'eclipsi.

A l'agost del 1999, en plena era informàtica, el que s'ha de destacar no és un error en la predicció de l'eclipsi, sinó l'enrenou que aquest ha aixecat. Com ja he introduït, els fenòmens naturals d'aquest tipus sempre han causat una gran expectació, però, a més a més, l'eclipsi de l'agost anterior reunia totes les condicions necessàries per esdevenir l'eclipsi observat de forma més multitudinària de tota la Història, fins al punt que es parla de centenars de milions d'observadors entre Europa i Àsia.

Fent referència al tema que ens ocupa, val a dir que no hi faltaren tampoc, evidentment, prediccions apocalíptiques que anunciaven, “ara sí”, la fi dels temps. I és que sempre, en posar una data d'aquest tipus, s'assegura que aquella és la definitiva. Tanmateix, sempre apareix a l'últim moment algun imprevist que fa que aquella data es retardi durant una temporada, no pas massa llarga. De fet, ja es diu que “rectificar és de savis”. Així que, coincidint amb l'eclipsi d'agost, es feren famoses les prediccions catastrofistes de Paco Rabanne interpretant les profecies de Nostradamus. Segons Rabanne, l'estació orbital MIR s'hauria d'haver estampat, el mateix dia onze, al centre de Paris, provocant així un cataclisme de conseqüències irreversibles. Naturalment, res d'això no succeí. Els parisencs fins i tot es burlaren dels vaticinis del seu compatriota i modista Paco Rabanne, però sembla ser que en algunes zones d'Amèrica del Sud - concretament s'ha recollit el cas de Mèxic- degut al ressò mediàtic que s'ha fet del fenomen, s'ha estès una ona de por col·lectiva - literal- entre la població, associant l'eclipsi amb la fi del món.

Així doncs, podríem considerar que aquest eclipsi tan especial - tanmateix no deixà de ser una interposició de la Lluna entre el Sol i la Terra -, inclòs dins del conjunt dels grans esdeveniments relacionats amb l'arribada de l'any 2000 i, per extensió, del Tercer Mil·lenari, fou la primera de les “pors de final de mil·lenni”, en aquest cas el segon. Seria un preludi del que passaria durant el pròxim mig any, com a mínim, amb un punt culminant; l'arribada de l'any 2000. De tota manera, malgrat que ja s'observi tipogràficament amb la utilització de les cometes, repeteixo que aquestes “pors” no s'han d'entendre en un sentit estricte, sinó com a un gran esdeveniment o allò que produeix una gran expectació; dit més col·loquialment com a “febre” o fins i tot “bogeria”.

De tota manera és cert que hi ha hagut a qui li ha interessat promoure la difusió d'aquestes pors en la societat, tot anunciant l'adveniment de greus desastres englobats sota la idea de la fi del món. Això mateix ha succeït amb el cas de l'eclipsi, i fins i tot hi hagut qui s'ha reclòs en búnkers per tractar de sobreviure a les catàstrofes que hom anunciava per aquestes dates. Certament, aquesta és una reacció molt minoritària, més pròpia de grups sectaris, és cert, però ja hem vist com en països sud-americans, per exemple [Mèxic, concretament], aquest ressò continuat de l'adveniment de catàstrofes lligades amb la fi dels temps pot tenir un efecte més generalitzat a la població. I això és el que ha succeït amb l'eclipsi de l'agost anterior; s'ha establert una relació arbitrària, encara que no pas nova, entre un simple fenomen astronòmic i la creença en la fi del món coincidint amb la fi del mil·lenni. Aquest fet ha pogut provocar reaccions diferents entre la societat; des de la burla fins a l'acceptació, és a dir, la por, tot passant per la indiferència, per exemple.

4.2- L'efecte 2000 informàtic (Y2k)

Fa més de trenta anys, quan van sortir a la llum els primers sistemes informàtics de la mà d'enginyers i científics de l'època, aquests no devien imaginar-se -ni de bon tros- l'auge que experimentaria el sector informàtic en el futur. Certament, la informàtica s'ha convertit, ja en l'actualitat, en l'eina fonamental de treball i, per posar un exemple, es comptabilitza que, només als Estats Units, hi ha aproximadament uns 200 milions d'ordinadors. I les prediccions de futur no deixen de reflectir aquest desenvolupament continu de la informàtica; es creu que durant el pròxims deu anys un de cada cinc habitants de la Terra utilitzarà diàriament un ordinador. Ara no es pretén pas fer un estudi estadístic del desenvolupament informàtic, sinó que tan sols ha de servir perquè ens adonem de la importància que té la informàtica en el nostre món i, més particularment, en cadascun de nosaltres. Així doncs, en un món controlat per la informàtica, podem imaginar-nos què passaria en el cas que es produís, sigui per la raó que sigui, un error general que afectés tots i cadascun dels sistemes del planeta?

Em refereixo, evidentment, al famosíssim “efecte 2000”, també conegut amb l'expressió anglesa d'Y2k (“Year 2000 Kaos”) o, ja de forma més minoritària i burlesca, com a “defecte 2000”. No obstant, no és una qüestió de la qual burlar-se, ja que, a més de les preocupacions i els temors que ha suscitat, ha esdevingut, degut als enormes costos econòmics que ha suposat la prevenció dels sistemes contra aquesta amenaça, la segona despesa més important de tota la Història de la Humanitat, després de la 2ª Guerra Mundial, que en seria la primera.

*En què consisteix?

Aquest temor consisteix en que qualsevol sistema informàtic que es regeix en una data per expressar l'any en que s'han registrat les dades o arxius utilitzats per a les aplicacions més comunes, com que només es tenien en compte els dos últims dígits de l'any, no interpretés l'entrada al 2000 com a la del 1900. Teòricament, això podria ser el detonant d'un efecte en cadena provocat per aquests desajustos dels sistemes informàtics. I és per això que l'efecte 2000 el podríem considerar com el veritable temor d'aquest segon final de mil·lenni. Evidentment no podem parlar tampoc, igual que a l'any 1000, de grans ones de pànic, però sí que ha provocat molt enrenou i un cert estar a l'expectativa per veure finalment què succeïa.

Malgrat ésser molt poc conegut i a priori de conseqüències menys considerables que el primer problema, hom defensa l'existència d'un segon conflicte lligat a l'efecte 2000; aquest es fonamentaria en la qüestió dels anys bixestos. Tenint en compte que els anys seculars no divisibles per 4 no són bixestos, d'acord amb la reforma gregoriana, aquells sistemes informàtics que no siguin capaços d'identificar aquesta llei dels anys bixestos, bàsicament aquells ordinadors que funcionen amb un camp de data de només dos dígits, teòricament haurien d'identificar el 29 de febrer del 2000 com el dia 1 de març del mateix any. Altres ordinadors, per saber si es tracta d'un any bixest o no es basen únicament en si l'any és divisible per 4 o no. D'aquesta manera, el mateix error es retardaria fins a l'any 2100, ja que seria el primer any secular no divisible per quatre i, per tant, no seria un any bixest.

A conseqüència d'això, no han faltat les alarmes esteses per determinats grups o sectes mil·lenaristes amb un punt de vista catastròfic de la situació. Aquests defensen que una societat que depèn tant de la tecnologia informàtica, com seria el cas de l'occidental - especialment -, un problema de l'àmbit informàtic com l'efecte 2000 pugui fer trontollar amenaçadorament les seves estructures o fins i tot descontrolar-les fins a provocar un autèntic caos. Sembla exagerat, però el cas és que l'alarma s'ha estès per l'opinió pública, i les diverses empreses i administracions s'han vist obligades a realitzar diferents proves de seguretat per tal de demostrar que les reformes fetes als seus sistemes informàtics funcionaven satisfactòriament i que, per tant, calia no esperar l'arribada del 2000 amb por, almenys quant a aquesta qüestió. I així és com el nou mil·lenarisme ha trobat en una raó científica [l'efecte 2000 informàtic] l'element per continuar alimentant la seva irracionalitat apocalíptica.

Aquestes proves de seguretat mencionades contribuïren a que al llarg del 1999 l'alarmisme sorgit inicialment anés esdevenint no indiferència però si un cert relaxament, per dir-ho d'alguna manera; com si la sobtada i colpidora notícia ja s'hagués paït una mica. En aquest sentit, Espanya se l'ha considerat com un dels països més despreocupats vers al fenomen de l'efecte 2000, no tant perquè no hagi contribuït a l'actualització dels seus principals sistemes informàtics qualificats de risc sinó pel poc temor demostrat per aquesta societat davant l'amenaça que suposava l'arribada del 2000.

Però i els altres països? Encara que un país, després d'haver passat per una sèrie de simulacres, li sigui assegurada una correcta entrada a l'any 2000, és cert que depèn molt també d'altres països, que potser - sigui per la raó que sigui - no s'haurien preparat tan a fons com els primers. Aquest seria el cas, per exemple, de l'amenaça que suposaven diferents centrals nuclears ubicades a països de l'est, especialment a Rússia. En aquest sentit s'hi recolzen els integrants dels sectors més alarmistes per a l'any 2000, al·legant que en un món tan globalitzat com el nostre, un error localitzat en un país concret pot repercutir al món sencer. Afortunadament no ha estat així i el fenomen no ha passat de tenir efectes molt locals, sense provocar - ni de bon tros - estralls en l'economia global del món.

Ara bé, que el temut efecte 2000 hagi passat més o menys desapercebut no ha estat pas de forma atzarosa, com si el problema s'hagués solucionat ell mateix, tot sol i sense saber per què. Si quelcom ha evitat els desajustos generalitzats al món provocats per l'efecte 2000 ha estat la impressionant campanya de prevenció que s'ha dut a terme. Tot i això, el món va contenir la respiració durant les 24 hores que es tardà a concloure l'entrada a l'any 2000 a tots i cadascun dels països, començant per les illes del Pacífic sud i finalitzant a la zona més occidental de l'arxipèlag de Samoa. I és que, malgrat els missatges de tranquil·litat llançats arreu del món es mantenia un cert estat d'alerta o d'expectativa, si es vol, que finalitzà juntament amb l'any 1999. Les primeres notícies d'un país relativament industrialitzat arribaven de Nova Zelanda, les quals significaren un primer alleujament per a molts i una anticipació d'allò que succeiria a la resta del planeta. De fet, les perspectives de risc als diferents països del món davant l'efecte 2000 estaven relativament ben controlades, ja que les àrees geogràfiques mundials més industrialitzades i, consegüentment, informatitzades eren les que tenien menys possibilitats d'experimentar errors. Així doncs, quant a l'efecte 2000, només calia esperar problemes poc importants i no catàstrofes. I aquí sorgeix una qüestió interessant que anteriorment ja avançava; Com s'ha solucionat el problema informàtic? Tot sol? Evidentment que no.

Per preparar els sistemes informàtics de cares al 2000, fent que l'ordinador interpreti correctament aquesta data, s'han utilitzat dos grans procediments amb la finalitat d'aniquilar els errors que podria haver produït la utilització de només dos dígits. Aquestes dues possibilitats per prevenir una mala identificació del camp de data dels ordinadors consistirien en: d'una banda, introduir al sistema una instrucció que li permeti identificar els dos últims dígits dins el període de 1960 a 2059, per exemple, i per l'altra - segurament l'opció més efectiva - extendre el camp de l'any a quatre dígits.

I és que el temut efecte 2000 no ha provocat grans desordres, cap catàstrofe ni el caos que hom advertia… però s'ha endut 50 bilions de pessetes. Metafòricament, és com si al 2000 la informàtica ens hagués declarat la guerra; l'home, desprevingut, ha gastat grans quantitats de diners en arsenal i ha donat a part de l'exèrcit l'ordre de garantir les nostres necessitats més bàsiques per tal d'evitar una catàstrofe que mai no es produí. La interpretació podria ser la d'un triomf humà, ja que l'arsenal adquirit hauria servit per aniquilar l'enemic. I aquest arsenal és el que ha costat 50 bilions de pessetes a tot el món, la segona despesa més important en tota la Història de la Humanitat. No obstant, aquesta quantitat no inclou ni els extres de serveis mínims al ciutadà, ni els errors que s'hagin pogut produir a posteriori en els sistemes que no s'havien actualitzat.

Passada la data fatídica de l'u de gener, les pròpies autoritats reconeixien una magnificació de l'assumpte. El propi Miquel Puig, un alt càrrec de la Generalitat de Catalunya, responia així a una entrevista feta a la premsa al mateix dia u de gener:

“Veient la normalitat amb que ha transcorregut la nit de Cap d'Any, segurament se'ns pot acusar d'haver magnificat l'efecte 2000, tant a nosaltres com a vostès, els mitjans de comunicació, i potser per això ens n'hem de penedir, però seria una crítica injusta perquè, a priori, era un problema difícil de resoldre”.

Amb aquestes paraules Miquel Puig justificava l'actitud mantinguda per les institucions públiques durant les últimes setmanes abans de l'arribada de l'any 2000. No obstant, l'amenaça existia i calia fer-hi front. Segurament la prova més clara de que les inversions fetes eren necessàries és que no ha passat res greu, a diferència del que molts temien. En tot cas, la campanya de prevenció feta hauria servit per evitar mals majors, és a dir, despeses encara més grans, ja que com a norma general el tractament posterior sempre sol ser més costós que el mètode preventiu.

Així doncs podríem considerar que l'efecte 2000 tan sols ha estat un problema en potència, que no ha arribat a esdevenir realitat gràcies a l'actuació preventiva que s'ha fet a nivell mundial, encara que sigui a costa de 50 bilions de pessetes. La qüestió fins i tot pot prendre's amb optimisme, i és que ha estat una bona ocasió perquè especialment la petita i mitjana empresa modernitzessin els seus sistemes informàtics i la seva infraestructura tecnològica, fet que pot repercutir positivament en la seva competitivitat. En un punt de vista més anecdòtic, l'efecte 2000 també ha fet notar la seva presència; per exemple, quan la gran part del món encara vivia els últims instants de l'any 1999, a Nova Zelanda, el primer gran país industrialitzat en entrar al 2000, l'aeroport de la ciutat d'Auckland enviava un missatge de tranquil·litat, en el qual s'informava que l'efecte 2000 no havia ocasionat cap tipus de problema. Tanmateix, a la capçalera d'aquest document, la data que hi apareixia era la de “1 de gener del 100”. Una altra [anècdota] és la que succeí a un videoclub de Chicago, el qual va presentar a un dels seus clients una factura de 91250 dòlars [uns 14 milions de pessetes] per tardar cent anys i un dia en retornar la pel·lícula. De tota manera, el que ha de quedar clar és que la qüestió no passà d'aquí, d'una anècdota més o menys mal intencionada però que en cap cas arribà a ser una amenaça preocupant per la societat mundial, tal com anunciaven alguns dels missatges apocalíptics difosos.

4.3- Quan comença el nou mil·lenni?

D'entre tots els aspectes més repetits i relacionats amb l'arribada de l'any 2000, la controvèrsia sobre si cal esperar el nou mil·lenni -el tercer de l'Era Crisitana- al 2000 o al 2001 possiblement n'ha ocupat la primera posició, especialment pel ressò que ha tingut a la premsa. La controvèrsia sorgida arran d'aquesta qüestió aparentment sembla que hauria de tenir una solució fàcil, de caràcter teòric. Tanmateix no ha estat així. La teoria és força clara, però cal -sobretot- posar-se d'acord. A hores d'ara ja som coneixedors de la importància que poden arribar a tenir les xifres rodones, però aquesta arriba fins a tal punt que aconsegueix posar en desacord a tota una societat i pretén escapçar el mil·lenni en un any, segurament per fer-lo coincidir amb una d'aquestes xifres tan commovedores.

Ja sabem que qualsevol sistema de còmput del temps és una convenció humana, un acord, un pacte… i el nostre calendari no n'és pas una excepció. De fet, actualment encara existeixen diferents calendaris basats en escales de temps lunars, solars o lunisolars, és a dir, sistemes per mesurar el temps segons el moviments de la Lluna, el Sol o d'una combinació dels dos, respectivament. De manera que, l'entrada a l'any 2000 segons el nostre calendari no hagués tingut massa significació en alguna altra escala temporal que no fos la solar, com la d'un any qualsevol.

CALENDARI

ANY CORRESPONENT

Jueu

5760

Musulmà

1420

Bizantí

7508

Xinès

4636

Hindú

1921

Però és que l'aproximació de dates rodones als calendaris ha estat sempre un motiu de por i alarmisme. L'entrada al segon mil·lenni ja va suposar una vertadera obsessió entre els pobladors del món medieval i la mítica arribada de l'any 2000 continua invitant amb les seves suggerències a la superstició i al cataclisme. Aquí es produeix el que podríem anomenar com una relació psicològica indirecta entre el calendari i un fenomen real, com seria el cas de les dates de final de segle i de mil·lenni. Així que, recopilant amb el que ja s'ha dit en els capítols anteriors referent a la tradició popular que s'ha anat creant lligada a dates com aquestes, la societat n'acaba admetent la màgia o, si més no, li dóna un significat especial i produeix ella mateixa els esdeveniments que esperava.

Però, com veurem més endavant, el nou mil·lenni no comença el dia 1 de gener del 2000. Senzillament perquè encara no s'hauran complert 1000 anys des de l'u de gener del 1001, any que marcà l'inici d'aquest mil·lenni. I si un mil·lenni es caracteritza per alguna cosa, aquesta és el fet de tenir 1000 anys, i no 999. Tota persona és lliure de celebrar el que desitgi, només faltaria, però cal que sàpiga que, oficialment, allò que celebra està fora de context. I és que el calendari oficial, teòricament, no el pot modificar la cultura popular, encara que, ja ho hem vist, sí que ho fa. No caldria amoïnar-s'hi gaire si es tractés, estrictament, d'una decisió popular; però aquest no ha estat el cas de l'any 2000. El fet és que darrere d'aquesta data, feta coincidir amb l'arrencada d'un nou mil·lenni, hi ha hagut relacionats grans interessos de marketing, acceptats amb naturalitat per la major part de la societat, la qual cosa no deixa de ser curiosa. I és que el marketing actual és més fort que la lògica i que les matemàtiques, les quals, fonamentant-se en que no existí un any 0, ens indiquen clarament que el nou mil·lenni no començarà fins al 2001. Però és que hi ha algú que cregui que, amb la fascinació sorgida per aquesta xifra rodona [l'any 2000] i l'atracció que suposa la paraula “mil·lenni”, la gent estaria disposada a esperar dotze mesos més? Ni en broma.

4.3.1. El calendari Gregorià

Els orígens del nostre calendari, el gregorià, es remunten fins a 4000 anys enrere, a l'antiga Egipte. Des d'allí els egipcis havien observat que el començament de les inundacions periòdiques del Nil - iniciant així l'estació agrícola - coincidia amb la primera aparició de l'estrella Sirius a l'horitzó, poc abans de l'albada. El cas és que l'interval entre dues aparicions seves, consecutives i amb les mateixes condicions, era d'uns 365 dies, aproximadament la durada d'un any solar. Aquesta observació va servir als egipcis per configurar el seu calendari: els 365 dies agrupats en 12 mesos de 30 dies, seguits de 5 dies addicionals. Així naixia el primer calendari solar. Abans ja n'hi havia hagut algun, com el dels maies -molt precís, per cert-, però no es pot considerar que fos estrictament solar, ja que també es valia dels moviments lunars.

El calendari egipci, però, abans d'arribar fins a nosaltres, passà per Roma, on fou lleugerament modificat. Juli Cèsar l'adoptà cap al 46 aC i, seguint els consells de l'astrònom Sosígenes, sorgí el nou calendari julià, en honor a Juli [Cèsar]. Per al nou calendari l'any consta de 365 dies i, a diferència de l'egipci, introduïa un any bixest, de 366 dies cada quatre anys. Cada any es dividiria en 12 mesos no del tot uniformes, ja que alternava entre els 30 i els 31 dies, i els 28 o 29 del febrer segons fos any bixest o no.

Però les reformes adoptades en el calendari julià tampoc eren del tot exactes i si l'any egipci era notablement més curt, sempre respecte a l'any solar tròpic, el julià era lleugerament més llarg. De manera que, a l'entrar aquest calendari en vigor a començaments de l'any 45 aC, l'excés d'aquest sobre el tròpic era d'11minuts i 4 segons. A primera vista sembla un excés minúscul i insignificant, però amb el pas de molts anys l'error s'aniria acumulant fins a produir canvis substancials, com ara el continu avanç de les estacions. Per exemple, en 400 anys el calendari julià havia acumulat un retard de 3 dies respecte de l`astronòmic.

Això va motivar que al segle XVI es reformés el calendari per tal d'eixugar l'error que s'havia anat acumulant. Efectivament, fou al 1582 quan el Papa Gregori XIII va introduir unes reformes al fins aleshores calendari julià, que a partir de llavors passaria a anomenar-se gregorià. La reforma consistia en dos punts: primerament, tornar a fer coincidir l'equinocci de primavera amb el 21 de març i, en segon lloc, modificar el nombre d'anys bixestos, que continuaria essent un cada quatre anys però suprimint-ne tres d'aquests cada 400 anys; als anys seculars no divisibles per 4 (1700, 1800, 1900, 2100…). Amb les noves reformes de Gregori l'any tindria una duració mitjana de 365+1/4-3/400=365'2425 [dies]. Aquesta dada ja seria molt més aproximada a l'any solar tròpic =365'2422 [dies]. D'aquesta manera s'aconseguia una gran precisió astronòmica; la discrepància és tan petita que es necessiten 3300 anys perquè el marge d'error acumulat sigui d'1 dia de retard.

4.3.2. L'error de l'any zero

L'origen de la interminable polèmica sobre si cal esperar el nou mil·lenni al 2000 o al 2001 el trobem al segle VI, concretament en el monjo Dionís l'Exigu, que -literalment- significa “el petit”, al·legant a la seva baixa estatura. Tot començà quan a l'any 525 el Papa Joan I va ordenar a Dionís l'elaboració d'una cronologia basada en el naixement de Crist en comptes de partir de l'any de la fundació de la ciutat de Roma, tan utilitzada fins aleshores.

Així que, després de tota una sèrie de càlculs, Dionís va arribar a la conclusió que Jesús havia nascut el dia 25 de desembre de l'any 753 ab urbe condita. De fet, no era pas nou el fet de considerar el dia 25-d com el del naixement de Crist, ja que al segle IV, en temps de l'emperador romà Constantí, ja s'hi celebrava. Però, justament això significava un punt problemàtic per al calendari, perquè no coincidia amb l'inici d'un any, set dies posterior respecte la data del naixement de Crist. Tanmateix, aquesta deficiència la corregí molt hàbilment Dionís fent recomençar el temps just uns dies més tard, el dia 1 de gener de l'any 754 AUC; la data en que, segons se'ns conta, va tenir lloc la festa de circumcisió de Jesús, set dies després de néixer. D'aquesta forma, no pas atzarosa, Dionís va fer coincidir la data d'Any Nou als calendaris romà i cristià llatí.

De tota manera, uns segles més tard es va descobrir que Dionís l'Exigu havia comès un error en la datació del naixement de Jesús [a l'any 753 AUC]. La documentació utilitzada per Dionís deia que Jesús havia nascut a Betlem quan Josep i Maria es dirigien al cens promogut per Quirini, l'aleshores governador de Síria i administrador d'impostos, de manera que el naixement de Crist ha de situar-se obligatòriament sota el mandat d'aquest [Quirini]. I és que a partir de fonts sortides a la llum segles més tard dels càlculs de Dionís se'ns ha revelat que Quirini es va mantenir en el càrrec de l'any 7 aC fins al 4 aC, de manera que el naixement de Jesús també ha de situar-se entre aquestes dates. Així doncs, per paradoxal que sembli, hem d'acceptar que Crist va néixer entre l'any 7 i el 4 abans de Crist.

Però el que fou més important dels càlculs de Dionís no fou pas cometre aquest error, sinó començar a comptar el temps a partir de l'any 1 en comptes de fer-ho amb el zero. Així per exemple, quan Jesús tenia un any, el sistema temporal que suposadament es basava en el seu propi naixement ja marcava un dos. De fet, és lògic que Dionís ho considerés així, ja que la matemàtica occidental del segle VI encara no havia desenvolupat el concepte de zero. A més a més, no hauria d'estranyar-nos massa tampoc, ja que moltes altres coses comencen a comptar-se per l'u enlloc del zero. Així per exemple el primer dia d'un mes és l'u, i no pas el zero.

Així doncs, malgrat que no considerar l'existència d'un any zero porti moltes confusions, especialment en intervals que comencen abans de l'origen de l'era cristiana i acaben després de l'inici d'aquesta, no hem de declarar culpable d'aquest fet el pobre Dionís Exigu, ja que -com he dit- en la seva època encara no es coneixia el concepte de zero. Per tant, consegüentment no es compliran 2000 anys del naixement de Crist fins a l'any 2001.

4.3.3 Així doncs, quan cal esperar el nou mil·lenni?

La conclusió fàcil de tota aquesta reflexió sobre el calendari seria que el Tercer Mil·lenni de l'Era Cristiana començaria l'u de gener de l'any 2001, tot i que, en primer lloc, hauríem d'haver-nos adonat de la relativitat de les convencions humanes i que, a vegades, resulta una mica absurd discutir-les fins a tal nivell. Aquest seria el cas del començament del nou mil·lenni que, d'alguna manera, ha dividit la societat entre els partidaris de l'any 2000 i els de l'any 2001. A causa de l'assumpte ja esmentat de l'any zero, el qual mai ha existit, és obvi que cal situar el començament del nou mil·lenni al 2001, simplement perquè serà llavors quan s'hauran complert 2000 anys del naixement de Crist, no per res més.

Però, aplicant el que s'ha exposat en aquest capítol encara podríem precisar més la data de l'u de gener del 2001 com a inici del mil·lenni. I és que -recordem-ho-, el Papa Gregori XIII va suprimir 10 dies de l'any 1582 per tal d'eixugar el retràs que el calendari julià portava aleshores sobre l'any solar tròpic. Així que la data en la qual entraríem al nou mil·lenni també es retardaria en 10 dies, passant a ser l'11 de gener de l'any 2001. Tanmateix la qüestió no acaba aquí, ja que el súmmum de la rigorositat és el fruit de preguntar-nos “A quina hora canvia el mil·leni?”. La qüestió pot prendre's amb to de burla contra l'enorme polèmica sorgida referent al tema [2000 o 2001?] però és també un aspecte a tenir en compte, una puntualització extrema. I és que el nostre sistema horari, diferent de l'astronòmic, va - als voltants del mes de gener- en una hora de retràs respecte l'hora solar, que - als mesos d'estiu- es converteix en dues.

Així que, tenint en compte aquesta última observació, la data definitiva i més rigorosa possible per celebrar -o no- l'arribada del nou mil·lenni seria la següent: el dia 11 de gener de l'any 2001 a la una de la matinada (1 a.m.). Així doncs, que ningú es precipiti!

Evidentment, aquesta última afirmació no s'ha de prendre literalment -tan sols és un intent de ridiculitzar la inacabable polèmica sorgida entre la controvèrsia 2000/2001-, ja que les festes se celebren convencionalment, en una data escollida per la societat. Resultaria il·lògic, doncs, imposar per la força una data que no és la que la majoria de la societat defensa, de manera que no hi ha absolutament cap problema en celebrar el nou mil·lenni el dia 1 de gener de l'any 2000. Però - això sí- que ningú digui que aquesta data és la vertadera perquè s'estarà equivocant. Finalment, com diu Teodoro Vives, “el error universal de creer que el milenio llegará el 1 de enero del año 2000, que podríamos calificar de ignorancia casi invencible, es sin duda una buena razón para festejar su llegada en esta fecha”.

Albert Casas, 10 de febrer del 2000;

A cavall entre dos mil·lennis.

Conclusions

Després de tot el que s'ha dit respecte “les pors de final de mil·lenni” caldria extreure'n conclusions cabdals. Abans que res, però, fóra bo recordar l'objectiu del treball, que ja s'anunciava a la introducció. Aquest consistia en desemmascarar o comprendre, si es vol, el simbolisme del mil·lenni, més concretament en el pas d'un a l'altre [els canvis de mil·lenni]. És a dir, què susciten a la ment humana els canvis de mil·lenni? Amb això, però, no n'hi hauria prou, ja que caldria mencionar les causes que han estimulat el caràcter simbòlic d'aquests esdeveniments i el mode tal i com s'han dut a terme, junt amb els seus trets més significatius. D'aquesta manera, l'anàlisi es podria donar per complet i només caldria relligar en un tot uniforme les conclusions que ja s'han anat extraient a cada capítol, especialment a les acaballes de cadascun.

Per tant, un cop repescats els interrogants que han motivat la recerca, seria interessant que ara s'esvaïssin en benefici de l'enteniment de l'entorn mil·lenarista. No obstant, la multiplicitat d'interpretacions que suposen els propis orígens de la creença en el mil·lenni fa que en determinats punts aquesta es diversifiqui [relativament], donant com a resultat l'aparició de diferents postures. Així, en els finals de mil·lenni, a més de les pors, hi hauria una posició més esperançadora, que veuria en aquestes dates bones perspectives de canvi. Tanmateix, aquest aspecte [l'existència de diferents postures] no hauria de preocupar-nos excessivament, ja que tan sols són punts concrets de l'interior de la tradició mil·lenarista, que no afecten la idea global del tema que ens ocupa.

S'ha vist que els finals de mil·lenni s'acostumen a associar amb tota una sèrie de pors que, teòricament, s'abatrien sobre la Humanitat, totes globalitzades sota la idea de la fi del món, que les embolcallaria totes. Aquesta és, doncs, la imatge que se sol tenir per a aquestes dates. No obstant, aquesta visió és tan sols la que recull el mite, la llegenda. I com en tot mite o llegenda sempre hi ha un rerafons o pla real inspirador del relat que en fa la tradició; en el cas de les pors de final de mil·lenni aquest vindria donat pel procés següent: sota la influència del cristianisme, i en una època de gran fe religiosa -com ho fou la medieval -, no és estrany que a l'home, creient que Déu Totpoderós (d'acord amb el cristianisme) era el Creador del Món o, el que és el mateix, que hi havia hagut un principi per a totes les coses, el preocupés la idea de que també hi podria haver un final. És a dir, si el món va tenir un principi (segons conta la tradició cristiana), no és lògic que també tingui un final? Evidentment, és una reacció lògica. El problema fou en predir quan es produiria aquest esdeveniment tan commocionador.

Per fer-ho s'utilitzà el poder de les xifres rodones; concretament els 6000 anys que hom interpretava de les Sagrades Escriptures. I és aquí on neix l'associació de les pors a la fi del món coincidint amb una xifra rodona; els finals de mil·lenni. Certament, aquests són nombres atractius, que inviten a la superstició; susceptibles al simbolisme. Cal tenir en compte, però, que aquesta situació de pors col·lectives no es manifestà als encontres de l'any 1000, any en el qual les fonts plenament històriques ens indiquen que la despreocupació de la societat vers el calendari era la suficient com per no produir els estralls que sovint li són atribuïts. Han estat els moviments renaixentista i romàntic els que, a posteriori, han magnificat la situació esmentada incrustant-li un ambient exageradament terrorífic, per tal d'establir aquesta visió estereotipada de pobresa, incultura i barbaritat de l'Edat Mitjana. En resum, pura llegenda literària que, encara a l'actualitat, continua deixant el seu rastre, ja que aquesta idea no ha desaparegut. Però no només no s'ha extingit, sinó que encara causa confusió a l'hora de destriar la realitat de la ficció.

I el llegat de tota aquesta llegendària tradició és el que s'ha manifestat en ocasió de l'any 2000. En aquesta data, segurament s'ha alliberat -en part- la vessant més espiritual que caracteritzava el mil·lenarisme antic en benefici de l'evidència científica, però el poder supersticiós de les xifres rodones s'ha mantingut intacte, provocant una fascinació molt especial. És a dir, si aquestes xifres ja tenen en si mateixes una significació especial, si més no per l'atractiu dels tres zeros, aquesta s'accentua considerablement en rebre la influència de la llegenda. A més a més, “les pors”, encara que fent referència a perills més palpables (efecte 2000, per exemple) que els que s'atribueixen a la llegenda, també hi han tingut un paper destacat; l'home, expectant, ha restat fins l'últim moment amb cert temor, ansiós i preocupat per allò que pogués passar [aquesta situació d'expectació es reflexa clarament amb les dues portades de La Vanguardia, a l'apartat d'Annexos]. És més, si històricament l'any 1000 es caracteritza per la despreocupació social vers el canvi de mil·lenni, aquesta situació no es correspon en el cas de l'any 2000.

En definitiva, “les pors de final de mil·lenni” són un clar reflex de l'arbitrarietat de les convencions humanes i de la idea de l'home sotmès al temps. No és una novetat que el temps sigui especialment significatiu per a l'home, ja que es té constància que, ja a la Prehistòria, l'home mantenia alguna mena de culte al temps. És el cas de l'impressionant conjunt megalític d'Stonehenge (Anglaterra), per exemple, el qual actuava com a “calendari” de l'home primitiu. D'altra banda, està clar que els pactes humans per fer possible la mesura del temps (calendaris), per exemple, són absolutament arbitraris, i allò que per un calendari és especialment significatiu, per un altre igualment arbitrari no té cap interès especial.

Si fos possible resumir en un parell de línies el valor de les conclusions extretes en aquest treball, possiblement seria correcte dir que el simbolisme dels finals de mil·lenni és fruit de la necessitat humana d'establir fronteres i significacions (o creences) que evidenciïn el pas del temps, que tanmateix s'expressa de formes ben arbitraries.

Finalment, lamento no haver comptat amb la informació, segurament de gran interès, que el IV Congrés de Semiòtica, celebrat a La Corunya a principis de setembre del 1999, hagués pogut suposar per aquest treball. En aquest congrés hi assistiren semiòlegs i diferents personalitats de renom, com ara Umberto Eco o Jean Baudrillard. Val a dir que m'ha estat impossible reunir-ne les actes, ja que possiblement no es publicaran fins a finals del 2000. De tota manera, per tal d'ampliar els continguts d'aquest treball, aconsello a tot aquell que li hagi interessat mínimament el tema llegir-se -sempre que hi tingui accés- les actes de l'esmentat congrés, consistent en l'estudi de les pors i les esperances que representen els finals de mil·lenni.

I aquí acabarien “les pors de final de mil·lenni”, com a mínim quant a aquest treball, ja que vista la commoció i la fascinació que aquestes han tingut a la societat mundial, s'inclou la possibilitat que es repeteixin en motiu de l'any 2001, que per als amants del rigor cronològic és quan veritablement es produirà el canvi d'un mil·lenni a l'altre.

Bibliografia

BLOOM, Harold; Omens of Millenium: The gnosis of angels, dreams and resurrection; [traducció de Damián Alou] Riverhead Books, New York (1996).

GOULD, Stephen Jay; Questioning the Millenium; Johnatan Cape, Londres (1997).

LÓPEZ, Cayetano; Universo sin fin; Grup Santillana d'Edicions, Madrid (1999).

VVAA; Nou Testament; Editorial Claret, Barcelona (1999).

Mitjans de Comunicació

a) Premsa

CASTÁN, Patrícia y PEREDA, Olga; “El Cap d'Any del 1999 serà un negoci milionari”; El Periódico [de Catalunya]; Barcelona (19 de setembre del 1999).

DURAN, Xavier; “Del 1000 al 2000: les pors del final de mil·lenni”; El Temps; Nº 520; Any XI; Barcelona (Juny del 1994).

GALIATSATOS, Juan; “El efecto 2000”; Leer; Nº 108; Año XV; Madrid (Diciembre de 1999 - Enero de 2000).

GOULD, Stephen Jay; “És que no té cap més preocupació?”; AVUI - diumenge; Barcelona (2 de gener del 2000).

GUADALAJARA MEDINA, José; “Los mitos del Milenarismo: visionarios, profetas y apocalípticos”; Historia 16; Nº 273; Año XXIII; Madrid (Enero de 1999).

GUADALAJARA MEDINA, José; “Los tapices del Apocalipsis”; Historia 16; Nº 283; Año XXIII; Madrid (Noviembre de 1999).

IBARZ, Joaquim; “El fin del mundo empieza en México”; La Vanguardia; Barcelona (11 de agosto de 1999).

LLEDÓ, Joaquín; “El fin de los tiempos”; Leer; Nº 108; Año XV; Madrid (Diciembre de 1999 - Enero de 2000).

MONZÓ, Quim; “La carta del millenio”; Magazine - La Vanguardia; Barcelona (19 de desembre del 1999).

PORLAN, Alberto; “El día en que NO se acabó el mundo”; Muy Interesante; Madrid (Noviembre de 1999).

VAL, Tomás; “El fin está próximo: el miedo al milenio”; Leer; Nº 108; Año XV; Madrid (Diciembre de 1999 - Enero de 2000).

VIVES, Teodoro; “¿Cuándo empieza el Tercer Milenio?”; Tribuna de Astronomía y Universo; Nº 5; II Época; Madrid (Noviembre de 1999).

VVAA; “Manifiesto 2000”; Tribuna de Astronomía y Universo; Nº 7; II Época; Madrid (Enero de 2000).

b) Televisió

“Especial 2000”; Televisió de Catalunya (TV3); 31 de desembre del 1999.

“Telenotícies Migdia i Nit”; Televisió de Catalunya (TV3); 1 de gener del 2000.

“Telenotícies Migdia i Nit”; Televisió de Catalunya (TV3); 31 de desembre del 1999.

ADRECES D'INTERNET

LANDES, Richard; “The apocaliptic year 1000: then and now”; http://www.mille.org; Center for Millennial Studies (Boston University), 1997.

LANDES, Richard; “Giants with feet of clay: on the historiography of the year 1000”; http://www.mille.org; Center for Millennial Studies (Boston University), 1997.

LANDES, Richard; “Apocalyptic expectations around the year 1000”; http:/www.mille.org; Center for Millennial Studies (Boston University), 1997.

http://www.lavanguardia.es; Diferents articles aconseguits amb les entrades “milenio” i “milenarismo” en el buscador que inclou l'edició digital de “La Vanguardia”. La data de les recerques correspon al període: agost 1999 - gener 2000.

http:/www.elpais.es; Diferents articles aconseguits amb les entrades “milenio” i “milenarismo” en el buscador que inclou l'edició digital de “El Pais”. La data de les recerques correspon al període: agost 1999 - gener 2000.

http://www.el-mundo.es; Diferents articles aconseguits amb les entrades “milenio” i “milenarismo” en el buscador que inclou l'edició digital de “El Mundo”. La data de les recerques correspon al període: agost 1999 - gener 2000.

** ALTRES WEB'S CONSULTADES: [ http://www.everything2000.com, http://www.biblia.com, http://www.year2000.com, http://www.unq.edu.ar].

1.L'Any Mil, d'Àngel Guimerà

Era en lo temps en què les neus primeres

Les grogues faldes dels turons baixaven;

I en amples colles, voleiant lleugeres,

Les aus sens pàtria sobre el mar passaven.

Monjos i frares en tropell seguien

Los burgs tranquils, barbotejant absoltes,

I els nins porucs los veien que es perdien

Dels alts castells per les negrenques voltes.

Jorns i més jorns que en núvols es desfeia

L'encens més pur en los sagrats retaules;

I als vells abats tota la nit se'ls veia

Dels salms eterns escorcollant paraules.

Los senys brandaven amb la veu plorosa;

L'or dels magnats los monestirs omplia;

I el trist vassall vora la llar fumosa

Los jorns comptats amb un carbó escrivia.

De dalt del mur la forca abandonada

Ja els corbs no veia entre la nit obscura,

i al peu mateix de la ciutat murada

l'isard baixava en cerca de pastura.

La trista verge en lo casal reclosa

Ja no es delia per sentir la queixa

Del patge hermós, lo de la veu melosa,

Que amor glossava vora l'alta reixa.

Llançant les armes, dels castells baixaven

Les gents a sou, sobre els camins perdudes,

I als camps pairals indiferents trobaven

Ja els fruits ressecs i les agrams crescudes.

Roba de sac los cavallers vestien;

Jeia la pols en els trofeus de guerra;

I el vi de mel i l'hipocràs dormien

Al fons ventrut de la pesanta gerra.

Ciutats i viles solituds semblaven;

Les eines queien de les mans dels homes,

I en va els jueus en sos porxats mostraven

Joiells i erminis brocats i plomes.

A port, les naus dintre de llacs fangosos

Los jorns passaven sens canviants esteles,

Sentint los corcs que furguen perfidiosos,

Veient les aus filagarsar ses veles.

I els folls burgesos que el girant de lluna

Sens pa i sens llenya ben a prop miraven,

Per coure al fi la miserable engruna

Les eines totes en la llar cremaven.

I el jorn vingué que els esperits aterra:

Voltat paorós de boires ennegrides,

L'astre de foc passà sobre la terra

Deixant pertot les gents esporuguides.

Tocà a Occident, i al cim de les muntanyes,

Guaitant pels troncs espesseïts dels roures,

Semblava un ull, caigudes les pestanyes,

D'esguard boirós que eternament va a cloure's.

Després les ombres los espais vestiren,

I eixams d'estels entre els vapors brillaven;

Palaus i masos i castells s'obriren

Traient els homes que astorats ploraven.

A munts se'ls veia pels carrers dels pobles

Amb rostre sec, esblanqueïts com marbres;

Pertot confosos los vassalls i els nobles,

Portant, de vius, la roba dels cadavres.

Damunt sos caps amb braços amorosos

Als nins volguts les mares aixecaven;

D'enllà els malalts cridaven anguniosos,

I al coll dels fills los jais se repenjaven!...

Les turbes totes, caminant incertes,

Caient i alçant-se, als temples s'empenyien!...

Ni un llum va encendre's en les llars desertes,

I els vents xiulaven i els portals batien.

L'hora és al fi. Les trompes del judici

Tres voltes ara sonaran pels homes;

Los frares en la creu del sacrifici

Lo Just aixequen emboirat d'aromes.

Repòs glaçat. Amb los mantells cobreixen

Les gents sa vista que la llum refusa;

I senten tots los polsos que els glateixen

Com dos martells batent sobre l'enclusa.

Les llums rogenques dels cirials tremolen,

I en l'arc cintrat, amb clamoreigs salvatges,

Les negres aus aletejant revolen

Topant pels vidres enriquits d'imatges.

De sobte, a l'una, esperançant la vida,

La gent s'adreça com la mar revolta:

I corre i's para, i torna a córrer, i crida,

I calla aprés, i tremolant escolta...

L'hora ha passat. Tan sols ratxa lleugera

Torba el misteri de la nit callada;

Pau en lo món i en la celest esfera;

Ja és l'any novell, ja ve la matinada.

L'espai blaveja; los estels se fonen;

Mansa la boira en Occident s'ajunta;

Als galls que canten altres galls responen;

L'Orient és or; és foc; ja el sol despunta!

Humanitat, entorna't a la vida;

Tu has vist només fantasmes del desvari;

Carrega't amb la creu, avergonyida,

Que és lluny, ben lluny, la cima del Calvari.

Migrat plançó d'alzina que verdeja,

Trau de la pols tes soques jovençanes;

Com tems avui que el destraler te veja,

Quan res no saps de llamps ni tramuntanes!

Si un jorn t'alçares contra Déu traidora,

Prou la ignorància és càstig de ta pena;

Déu no ha manat al pecador que mora;

Déu vol que visca, que vivint s'esmena.

Lluny de ton cor l'esdevenir que aterra,

Que amor és sols la veritat divina,

I escala de Jacob sobre la terra

Los segles són. Humanitat: camina.

2. Sí, pero el Tercer Milenio empieza en el año 2001

Científicos e intelectuales tratan de acabar con el falso mito del año 2000

BELEN REYES GUITIAN

Sintiéndolo mucho por el planeta del milenio, el coche del siglo, el hombre de la década y el efecto 2000, los científicos aseguran que el Tercer Milenio, con su correspondiente siglo XXI, no empieza hasta el 1 de enero de 2001, frente a las ganas de fiesta de media Humanidad. Los miembros de sectas enloquecidas y demás personalidades catastrofistas deberían pensárselo dos veces antes de cometer una barbaridad. O se perderán el último año de sus vidas.

Alarmados por el calado que está teniendo el reclamo comercial del milenio -pague usted a precio de oro la fiesta del ídem, el regalo del ídem y tenga un bebé del ídem-, más de 800 miembros de la comunidad científica y cultural de toda Hispanoamérica han publicado en Internet el manifiesto 2000 para dejar claro a todo el mundo que al Tercer Milenio todavía le queda un año para nacer.

Nos recuerdan que es indiscutible que la era cristiana no tuvo un año cero, sino que empezó en el uno, por lo que el primer siglo abarcó desde este momento hasta el año 100. Basta una sencilla aunque aburrida suma o la simple extrapolación de este dato para llegar a la irrefutable conclusión de que el año 2000, por muy mítico y redondo que sea, pertenece al siglo XX y al Segundo Milenio.

Por si a alguien se le escapaba, estos centenares de intelectuales afirman que «la llegada del año 2000 no representa ningún hecho trascendente para el desarrollo de nuestra civilización». Y añaden: «Queda claro que los seres humanos somos propensos a inventar interpretaciones míticas a números como el 2000. Esto se debe exclusivamente a que nuestro uso de un sistema numérico decimal ocasiona un falso simbolismo a números que son múltiplos de 10». No es más que una cuestión psicológica...

Además, nos echan una considerable bronca por el egocentrismo crónico que padece la civilización occidental y nos recuerdan que el año que viene, según el calendario judío, vamos a entrar en 5760; según el musulmán, en 1420; en 7508 por el bizantino; 4636 siguiendo el chino, y 1921 por el hindú.

En el mismo tono científico, aunque algo menos alarmista, se ha pronunciado el observatorio de Greenwich. El milenio empieza, oficialmente, en el año 2001. Y en esta precisa localidad del Reino Unido, para ser exactos. Por mucho que las islas Chatham o las Kiribati, perdidas en el Pacífico, quieran hacerse con semejante privilegio, el cambio se siglo no se podrá celebrar con todas las de la ley hasta que no suene la duodécima campanada en la torre de Londres y en el Real Observatorio decidan colgar un nuevo calendario de la pared.

Un inciso: paradójicamente, ha sido Greenwich el lugar elegido por el Gobierno británico para instalar su espectacular Cúpula del Milenio. Y la fiesta empieza esta noche.

Por si se nos ocurre ponernos a discutir con semejantes eminencias, nos avasallan con latín e Historia. Resulta que en el siglo sexto, a Dionisius Exiguus -que dedicó gran parte de su vida a la desagradecida tarea de compilar una lista con todas las fechas de la Semana Santa por encargo del papa Juan I-, le dio por empezar el recuento de años en el 1 de enero, 1 anno domini.

Esto tiene una explicación. Primero: desconocía el concepto de cero. Segundo: en aquel entonces, las fechas de Pascua se regían por el calendario de un tal Cirilo de Alejandría, obispo, que había utilizado como año de inicio de sus cálculos la era de Diocleciano, el primer emperador romano al que le dio por contar los años.

Pero Diocleciano había perseguido a los cristianos a lo largo y ancho de su imperio, y Dionisio el Exiguo decidió castigarlo y hacer que la era cristiana comenzara, precisamente, a partir del nacimiento de Cristo. Aunque erró por un lustro, así lo hizo.

Y 14 siglos después de tanto esfuerzo, media Humanidad ha decidido ignorar a Exiguus y ponerse a celebrar como loca el cambio de siglo esta misma noche. Allá ella.

[REYES GUITAN, Belén; “Sí, pero el Tercer milenio empieza en el año 2001”; http://www.el-mundo.es; 10-12-1999.]

3. La prensa de 1899, ante el efecto 1900

FRANCISCO PEREGIL

La llegada del siglo XX sorprendió a España lamiéndose las heridas de 1898. Los editoriales se quejaban de una época donde los países más poderosos se adueñaban de los pequeños como salteadores de maletas. Aunque no había ordenadores ni efecto 2000, la nación tuvo que adaptarse desde el 1 de enero al efecto Greenwich.

El nacimiento del siglo XX provocó aluviones de artículos en la prensa española, ávida de pasar página a un periodo aciago en la historia del país.

En aquella época, muchos periódicos medían más de medio metro de largo, traían unas seis páginas de cinco columnas y ninguna fotografía. La suscripción mensual a El País, Diario Republicano, costaba una peseta. Su portada el 1 de enero de 1900 llegó coronada por una esquela que el viudo don Antonio Catena Muñoz junto a sus tres hijos le dedicaban a doña Amalia Mendiboure Irigoyen en el sexto aniversario de su muerte. Y la primera página de La Vanguardia ese mismo día apareció repleta de cuatro magníficas esquelas junto al anuncio de la Bastonería Modelo y el Champagne Codorniú.

No planeaba la sombra de ningún efecto 2000 en los ordenadores, pero sí la de algo parecido. De repente, el tiempo ya no debería dividirse en 12 horas, sino en 24. Y no todos los españoles estaban por la labor: "Como en materia de cuentas oficiales todo anda manga por hombro [en España]", escribían el 30 de diciembre en el Siglo Futuro, Diario Católico, "no tendrá nada de particular que ahora que nos gobiernan a la inglesa y quieren sujetarnos a la hora del meridiano de Greenwich, nos impongan de real orden el siglo alemán".En el diario El Correo se añadía: "La reforma que piensa introducir el ministro de la Gobernación respecto a la hora oficial regida por el meridiano de Greenwich y que el cuadrante sea de 24 horas seguidas se tratará con el marqués de Pidal, que regresa el 31 del actual, por lo que afecta a ferrocarriles y vapores. La innovación no podrá empezar a regir hasta el primero de enero de 1901, pues es preciso que los carriles varíen sus guías".

A Eduardo Dato le vinieron a preguntar si ya se había adaptado el reloj de la Gobernación al efecto Greenwich, y Dato reconoció que no. El redactor del artículo dejó bien claro que el Gobierno hacía muy bien en no reformar el reloj y aportaba sus razones: "Si en la actualidad son muchas las personas que se detienen a ver bajar la bola de las doce, el número crecería considerablemente al dar las 24".

Mientras las crónicas internacionales se centraban en la guerra de los boers, entre Inglaterra y los descendientes de los colonos holandeses en Suráfrica, los editorialistas en España aún reflexionaban sobre el efecto 1998. "Al llegar a la vida el siglo XX no somos dueños sino del suelo que pisamos", se quejaba un escritor de La Época.

El País reseñaba como balance del siglo en su portada: "Los poderosos oprimen a los débiles, se apoderan de las naciones como un salteador de las maletas de un viajero, y los demás pueblos contemplan impávidos la hazaña, o llenos de envidia por no poder realizarla en su provecho. (...) España ha sido saqueada. No se han indignado ni siquiera los españoles. (...) Los indios filipinos defienden su independencia contra una nación que los compró por unos cuantos millones como se compra un rebaño".

En medio de semejante paisaje anímico, periodistas, políticos, intelectuales y lectores no desaprovecharon la oportunidad de enzarzarse en una frondosa polémica sobre cuándo empezaba el nuevo siglo.

"Como en España no tenemos, por fortuna, asuntos graves de qué tratar", escribieron en la revista Calínez, "andamos trastornados y revueltos sin saber a punto fijo cuándo empezará el siglo que viene. Para Calínez la cuestión no admite duda. El siglo XX (que como ven ustedes no puede ser siglo más despatarrado) empezará el día que empiezan aquí todas las cosas: el día menos pensado".

No sólo en el debate numérico se nos anticiparon los colegas, sino en la ocurrencia de otear la prensa de cien años atrás. Un periodista de La Ilustración Española y Americana escribió: "¿Por qué nos preocupamos con el final de siglo y apenas hicieron caso de los otros nuestros abuelos? En todo El Diario de Madrid de 1800 sólo hemos leído una importante polémica sobre si era geométrica o aritmética la cuestión de no ser bisiestos los años 1700, 1800 y 1900".

Otro redactor llegó aún más lejos en sus investigaciones: "Estoy examinando algunas obras escritas en 1699 (...). Hay en ellas discusiones interminables, argumentos arrancados de la Biblia, de los padres de la Iglesia, del dogma cristiano, del diluvio de Noé, de la institución de los jubileos por los Papas con otras mil habladurías de abogados ignaros que acabaron por embrollar la cuestión hasta un extremo incomprensible, a pesar de las sutiles distinciones entre los números ordinales y los números cardinales que entonces se establecieron como consecuencia de la polémica".

De la disputa no se libró ni el Papa, como recordó El Correo: "El Observatore Romano [sic] publica una nota rectificando la especie que ha circulado por la prensa respecto a que Su Santidad ha decidido que el año 1900 sea el primero del siglo XX. No es exacto. El Papa no ha intervenido para nada en la materia cronológica, sino en lo que se refiere al cómputo religioso. Sólo la impiedad -dice el Observatore- puede atribuir al Papa una decisión que sería contraria a la probada sabiduría de sus fallos".

Tampoco faltaron las comparaciones bien traídas, como ésta de la revista Kalendas, recogida en un trabajo sobre la prensa ante la llegada del siglo XX que la hemeroteca municipal de Madrid ha puesto a la venta: "Ahora resulta que al terminar el siglo de las luces nos encontramos totalmente a oscuras en un asunto que pudiéramos llamar elemental: no sabemos en qué siglo estamos. (...) Con los cuartos de alquiler ocurre también una cosa parecida: subiendo desde la planta baja, el quinto piso que se encuentra parece que debiera ser el piso quinto; pero no, señor: empezamos poniendo un cero (el entresuelo), un semicero (el principal), contamos después: primero, segundo, y el quinto es un tercero. La estratagema no le ahorra a uno un solo peldaño, es cierto: pero contribuye al mayor decoro aparente del domicilio respectivo".

Finalmente, fue Alemania la que marcó la hora y el paso del nuevo siglo. Y de ello se hizo eco La correspondencia de España el 26 de diciembre: "El Kaiser ha acordado que el día 1º del próximo enero se celebre en el castillo real de Potsdam la solemne recepción de la corte. Al dar las doce de la noche, el gran canciller del Imperio desfilará ante el trono, seguido de todos los altos dignatarios de la corte imperial. A esa hora, la artillería disparará los cañonazos en honor de 'Wir Wilherm von Gottes Granden, König von Pressen Deutscher Kaiser'. Lo malo será que alguien lo dude [la fecha de la entrada al nuevo siglo] en el imperio de Alemania, pues será procesado por delito de lesa majestad".

En España, los fastos fueron menos rimbombantes, como refleja la revista Gedeón: "Algunos ayuntamientos repartieron bonos de caridad para continuar la tradición de la limosna, y otros han acordado educar al primer conciudadano que viera la luz pública en el siglo nuevo".

De esa manera se pasó página al XIX y compareció el último del milenio.

[PEREJIL, Francisco; “La prensa de 1899, ante el efecto 1900”; http://www.lavanguardia.es; 20-12-1999].

4. El tercer milenio y su comienzo

INDRO MONTANELLI [historiador y periodista. Premio Godó 1992 y premio Príncipe de Asturias 1996]

NADIE ha logrado hasta ahora resistirse a la fascinación de aquella cifra redonda

Un lector del “Corriere della Sera” me ha escrito un poco enfadado. Me cuenta que ha leído en el periódico este titular: “La última reina de belleza del siglo ha sido elegida entre polémicas”. “Una vez más -me dice- se cae en un error, para corregirlo hace tiempo le pedí su ayuda para que lo clarificara en su sección cotidiana del diario en que colabora. ¿Es que existe alguien capaz de aclarar que el año 2000 pertenece todavía a este siglo y a este segundo milenio? ¿Nadie es capaz de decir claramente que el tercer milenio comenzará el primero de enero del año 2001? ¿O quizá existe un acuerdo entre los productores de champaña y los operadores turísticos, que esperan hacer negocios dos veces (una con trampa y otra verdadera) sobre el comienzo del tercer milenio?”

Querido lector, vamos a ver si podemos decir algo aclaratorio. Es obvio que el año 2000 pertenece todavía al segundo milenio; por la misma razón, el número veinte forma parte de la segunda decena. Quien sostiene lo contrario -y en Italia son muchos, por lo que preveo que este artículo me procurará un diluvio de cartas de matemáticos improvisa-dos- imagina que existió un año cero. Pero esto no resulta lógico: al contar, se comienza desde el número uno.

Desde luego, estas cosas han sido escritas por muchos (también Umberto Eco se ha puesto un poco nervioso por esta inútil e interminable polémica y ha explicado, por enésima vez, esta obviedad). Pero -seamos sinceros- todo esto no servirá de nada. Hace tiempo, precisamente en el “Corriere della Sera”, escribí que el marketing actual es más fuerte que la lógica y que las matemáticas. Y ahora lo confirmo.

Y cuando digo “marketing” no pienso en los productores de champaña -y por supuesto no pienso en la discutidísima elección de miss Italia. Desde el Vaticano hasta Tony Blair, desde los periodistas hasta los intelectuales, nadie ha logrado hasta ahora resistirse a la fascinación de aquella cifra redonda -uno, dos, tres ceros- y a la atracción de la palabra “milenio”. ¿Cree alguien que la gente está dispuesta a esperar todavía doce meses? Ni en broma. Más bien nos dirían: “¿Acaso están de broma?”

Incluso los aniversarios son celebrados anticipadamente en este mundo que vive siempre a toda velocidad (ha sucedido este mismo año con Hemingway y Borges). Imagínense si esto no iba a suceder con el tercer milenio.

Querido lector que me ha escrito y queridos matemáticos: ¿puedo darles un consejo? No se enfaden con esta prisa tan propia de nuestra agitada época que no tiene ni paciencia ni respeto por los números. No se enfaden conmigo. Yo me limito a levantar acta del fenómeno. Hagan lo mismo, si pueden.

Y todavía querría añadir una cosa, es una invitación. No hablemos más de ello (aunque, pesimista como soy, estoy seguro de que por lo menos otros muchos seguirán haciéndolo). No vayamos a obsesionarnos o a pelearnos los defensores del año 2000 contra los defenso-res del 2001. El calendario, a fin de cuentas, no es más que una aproximación. Todo el mundo sabe hoy que Jesucristo nació unos años antes de lo que se viene diciendo y que la actual numeración depende de un error de cálculo de un monje medieval. Nuestras medidas del tiempo, en definitiva, no son más que una pequeña dosis de anestesia ante el miedo que nos produce la vecindad con el infinito.

No perdamos tiempo con tonterías. Pensemos, en cambio, en hacer el bien durante el tiempo que nos es concedido.

Traducción: Casán-Piquer

[MONTANELLI, Indro; “El tercer milenio y su comienzo”; http://lavanguardia.es; 19-9-1999].

5.¡Ya llega el 2000!

RAMON PASCUAL [profesor de la Universitat Autònoma de Barcelona]

Dentro de unas semanas haremos algo que ninguno de nuestros predecesores ha hecho: cambiaremos todos los dígitos con que contamos las vueltas que damos alrededor del Sol, los años.

Tomando como origen el punto de la trayectoria de la Tierra correspondiente al primero de enero, tal como estableció Julio César el año 45 a.C, y empezando la cuenta el año en que Dionisio el Exiguo, en el 532, calculó que había nacido Cristo, acabaremos la vuelta 1999 y empezaremos la vuelta número 2000 (todo aproximadamente, sin tener en cuenta las modificaciones introducidas por San Gregorio en 1582 cuando, para corregir los desajustes acumulados, convirtió el año juliano en gregoriano). Los que no seamos capaces de desligarnos completamente del relativismo y la arbitrariedad que implica toda forma de contar, tendremos motivo de organizar una fiesta por encima de lo habitual.

A este acontecimiento sin precedentes se sumarán otros tampoco del todo habituales. Si nuestra esperanza de vida es de unos ochenta años, hay que pensar que actualmente un veinte por ciento de los humanos no ven un cambio de siglo, como esperamos hacer nosotros. Además nuestros escasos antepasados que vieron la llegada del segundo milenio no cambiaron todos los dígitos de vez, ya que los que vivieron el inicio del año 1000 aún no utilizaban las cifras árabes, sino el complicado sistema de numeración de los romanos -¿alguien sabe hacer una multiplicación con números romanos?-, o por lo menos romano era el sistema de numeración que usaban los pocos que tenían la cultura suficiente para saber en qué año vivían. Y si sobrevivimos un poco más tendremos la ocasión extraordinaria de ver dos años capicúa, el 1991 y el 2002, cosa que desde el año 1001 no hacía nadie que no hubiera sido excepcionalmente longevo.

Las celebraciones -probable-mente los mayores desastres que veremos serán los debidos a algunos grupos sectarios- de la entrada del año 2000 nos harán olvidar que no se trata más que de un año cualquiera. La simplicidad y la belleza de la cifra no es más que el resultado del hecho de que la humanidad, probablemente debido a que sus manos tienen diez dedos, ha utilizado de manera mayoritaria un sistema de numeración y contaje basado en el número diez. En occidente, el diez fue importante en la numeración romana, pero sobre todo lo ha sido desde que adoptamos las nueve cifras indias que, por allá el año 825, Al Khwarizmi introdujo en la cultura árabe, que Gerbert d'Aurillac enseñó por los años 990 en Ripoll y que se incorporaron muy lentamente al mundo occidental. De los árabes nos llegó el posterior cero indio -inexistente para los romanos- que nos permite, entre otras muchas cosas, utilizar la notación posicional y distinguir el 2000 del 0002: el valor de las cifras depende del lugar que ocupan. No es lo mismo añadir un uno a las unidades y pasar del 1999 al 2000, que añadirlo a las unidades de mil, que nos haría pasar del 1999 al 2999.

Si hoy día contáramos en una base distinta, el año 2000 sería un año irrelevante y si contáramos en el sistema más universal en el que cuentan los ordenadores -el sistema de base dos- el número correspondiente al 2000 sería un número sin ninguna gracia.

Sería mucho mejor esperar a organizar la gran fiesta el año 2048, que en base dos ya sería mucho más atractivo: el 100.000.000.000.

Para acabar, recordando la modernidad del número cero, inexistente cuando Dionisio implantó nuestro sistema de contaje empezando, como no podía ser de otra manera, con el primero de los números naturales y teniendo en cuenta que no prosperó la propuesta que el monje Abbon de Fleury hizo por allá el año 1000 de introducir un año entre el anno Domini 1 y el año -1, insistamos una vez más y a pesar de todas las controversias, que la celebración de la entrada del 2000 tendrá un apéndice cuando, dentro de algo más de un año, el 31 de diciembre del 2000, podramos celebrar, con toda propiedad, el final del siglo veinte y la entrada del veintiuno.

[PASCUAL, Ramon; “¡Ya llega el 2000!”; http://www.lavanguardia.es; 17-11-1999]

6. Altres

El fin del mundo empieza en México

La Iglesia y el Gobierno mexicano apaciguan a la población ante el miedo colectivo generado por el eclipse.

En México ni siquiera se vará el eclipse solar, pero ha llegado tan alto y tan lejos el eco mediático de la cita que hoy tienen el Sol y la Luna que el miedo colectivo se ha apoderado de toda la población. De tal manera estan asustados los mexicanos que el lunes el gobierno de Ernesto Zedillo tuvo que salir al paso con una nota oficial: “el Sol saldrá hoy como de costumbre”. Lo curioso es que en 1991 en México se hizo de noche en mediodía con un eclipse total y nadie habló del fin del mundo.

“El eclipse no verá en México, el Sol tendrá su acostumbrada apariencia”, insiste el Ministerio del Interiror. A pesar de ello, entre los ciudadanos se ha extendido la creencia de quedurante tres días habrá oscuridad total, por lo que han hecho acopio de alimentos y bebidas y aumentan los temores de que porciones del planeta desparecerán entre bolas de fuego.

“Tengo miedo, hay un solo mundo y no hay modo de escondernos, estamos en la mano de Dios, no hay tiempo de arrepentirnos”, se lamenta Luis Delgado, comerciante de Coyoacán. Antes de ir a trabajar, el limpiabotas Gabino Calles asegura que se pondrá “bien pedo en una cantina”. Después, verá qué hace. El policía Luis Moreno también valorará previamente la situación “para salir o no a la calle”. Al campesino Javier Esquivel lo que le preocupa es que el cataclismo “acabe en inundaciones, porqué no sé nadar”.

En el Zócalo de la capital mexicana, los predicadores anuncian el apocalipsis y exhortan a convertirse. Al pie de la Torre Latinoamericana, los charlatanes se desgañitan y advierten sobre la llegada de Lucifer. El padre Bartolomé ha atendido a cientos de personas que le piden consejo. El caso más triste que ha escuchado es el de un niño de doce años a quien sus padres mandaron a Michoacán con una tía, sin saber que ella pertenecía a la secta Nueva Jerusalén, donde los fieles se preparan para el fin del mundo. Allí le dijeron que tenía que rebautizarse porque llovería fuego. El chico se escapó y desde entonces no duerme.

Tanto miedo surge de la psicosis que alientan diversos sectores que relacionan el fenómeno astronómico con el fin del mundo profetizado por Nostradamus y que obtienen importante eco en los medios de comunicación. El Gobierno no puede hacer más que seguir insistiendo: “No existe ninguna evidencia científica de que los eclipses estén relacionados a desastres o catástrofes”.

El propio cardenal primado, monseñor Norberto Rivera, se ha tenido que referir al eclipse en homilía dominical para condenar a quines pretenden asustar con “miedos muy baratos; un eclipse es muy distinto a que se acabe el mundo”. También ha intervenido el obispo Abelardo Alvarado, secretario general de la Conferencia Episcopal, quien ha afirmado que “es falso que el Anticristo ya esté aquí”.

El temor se extiende

Ya en este año, la Iglesia ha desmentido por tres veces las supuestas profecías sobre los cataclismos del fin del milenio. Pero sean católicos, evangélicos o ateos, muchos sudamericanos esperan con angustia el eclipse. En la calle se reparten folletos, se predica casa por casa y decenas de páginas en Internet aseguran que el fin está cerca. Tal es la psicosis que en Colombia se celbró un congreso de grupos religiosos, ideológicos y científicos para debatir las profecías. Mientras, en la parroquia Cristo Rey, el padre Jaime recibe a diario un mínimo de diez personas que le preguntan: “¿Padrecito, es cierto que se acaba el mundo?”.

[IBARZ, Joaquim; “El fin del mundo empieza en México”; http://www.lavanguardia.es; 11-8-1999].

EL PAS DE L'ERA PISCIS A L'AQUARI

Com no, s'anuncia una nova i potent conjunció planetària per a l'any 2000, aquest cop diuen que la definitiva. El cas és que, comprensiblement, moltes de les creences establertes a l'Antiguitat en el cicle astral com a reflex i premonició dels cicles vitals encara es mantenen en vigor en els nostres dies, per exemple entre els propagandistes del pròxim adveniment de l'anomenada Era Aquari. Donat que l'eix de precessió de la Terra triga uns 26000 anys a completar un gir, el Planeta Blau recorrerà en aquest temps les 12 constel·lacions del Zodíac en el sentit contrari al convencional. És a dir, la posició dels equinoccis, o la direcció a la qual apunta la l'eix de rotació de la Terra, variarà respecte a les estrelles fixes, i a les constel·lacions del Zodíac, desplaçant-se d'una a l'altre amb una periodicitat mitjana d'uns 2000 anys. Per tant, en aquests moments ens trobem en una etapa de transició entre la constel·lació de Piscis i la d'Aquari. Evidentment, hi ha qui pretén que coincideixi amb l'entrada del nou mil·lenni, la qual cosa significaria ( a la ment dels mil·lenaristes ) el desencadenament de grans catàstrofes i l'inici d'un nou subcicle vital, un dels dotze que conformarien l'Annus Magnus. No val la pena argumentar contra això; tan sols són creacions humanes d'il·luminats i no responen a cap realitat natural; pura convenció carregada, a més, d'una gran dosi d'ignorància o de mala fe, si es vol, ja que és cometre un gran error localitzar tal esdeveniment en un dia o en un any concret.

[LÓPEZ, Cayetano; Universo sin fin, pàgina 90; 1999 (Adapt.)].

COM ES MANIFESTÀ A LA PREMSA EL CANVI D'ANY?

S'entén el gener del 2001. (Vegi's l'apartat 4.3 “Quan comença el nou mil·lenni?”)

Un incís: la fi del món -en cas que s'hagués produït- hauria d'haver succeït el dia 1 de gener de l'any 1001. No hi ha cap motiu per restar un any a un mil·lenni (compost per 1000 anys i no per 999) i el mateix procés ha d'aplicar-se en el cas de l'any 2000.

Val a dir que es considera que les arrels més antigues del mil·lenarisme sorgeixen de conceptes cosmològics ancestrals com el mite de l'Etern Inici (llegeixi's Mircea Eliade) i l'existència del Paradís.

Aquests pobles, que vénen de les quatre parts del món, simbolitzen tots els pobles pagans que a la fi dels temps s'aplegaran per lluitar contra l'Església. Cal excloure, per tant, tota identificació geogràfica i/o històrica.

Capítol 20 de l'Apocalipsi (Ap.20.1-11).

R. Glaber és una de les fonts històriques més fiables i objectives de l'època entorn a l'any 1000, ja que fou un cronista coetani a aquell canvi de mil·lenni i ens informa, també, de l'escassa transcendència que tingueren l'arribada d'aquelles dates.

Així doncs, aquest és el motiu pel qual es relaciona l'any 1000 amb la por a la fi del món, malgrat la discrepància que assenyalava Raül Glaber [deia que el mateix succeiria a l'any 1033, mil·lenari de la Passió de Crist].

Ibídem (Ap.20.4 - 7).

Segona epístola de sant Pere (3,8-9)

Salm 90

D'ORIENT, M. A. (1856): Compliment de les profecies.

Si 1 dia de Creació = 1000 anys d'existència per al Món, resultarà que els 6 dies que es considera que va tenir [la Creació] seran els 6000 anys de vida que la tradició diu tenir el Món. Complert aquest període, tindrà lloc la fi del Món, si més no tal i com el coneixem nosaltres.

En primer lloc, no deixa de ser paradoxal que es pugui mesurar una determinada seqüència temporal a partir del temps de rotació d'un astre que, en el moment d'iniciar el còmput, encara no existia. Es tracta del Sol, que - recordem-ho - segons el mateix Gènesi no es creà fins al quart dia. És clar que sempre queda l'opció d'admetre que el propi Creador és ell mateix la referència temporal. De fet ja ho afirma quan diu: “Ego sum lux mundi”, substituint així la suposada manca de llum solar durant els tres primers dies de la Creació.

Altres grups d'aquest tipus han resolt la controvèrsia recolzant-se en que cada “dia” de la Creació representa un lapse de temps molt major al nostre dia de 24 hores, reconciliant així la versió científica amb la bíblica. Però aquest no és el cas del sector creacionista que esmentat.

Això si a hores d'ara ja no hem superat aquest funest límit. Tenint en compte els càlculs ussherians, això ja hagués succeït a l'any 1996 o, a tot estirar, al 1997 - partint de la idea que no hi hagué un any zero -.

Fragment extret de l'obra Divinae Institutiones (Institucions Divines) escrita per Lactanci III a principis del S. IV dC.

LÓPEZ , CAYETANO: Universo si fin (1999), del Grup Santillana d'Edicions (pàgina 46).

Les dues cites pertanyen a dues accepcions que dóna el Diccionario de la Real Academia Española a l'entrada “milenario”. En elles es deixa clara l'ambivalència del terme. En canvi, el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans únicament contempla la segona accepció de la paraula, que estrictament és la correcta tot i que cal no oblidar l'altra possibilitat ja esmentada. Concretament, l'IEC defineix “mil·lenarisme” com: “Qualsevol moviment religiós o polític que creu en una realització final, en la història, d'una època de justícia i pau plenes”.

Així doncs, podríem definir els adventistes com un grup protestant postmil·lenari, que espera la segona vinguda de Crist a la Terra després del mil·lenni, temps durant el qual el diable es mantindria encadenat.

Fragment procedent del Liber Apologetycus, obra que l'abat francès Abbon de Fleury va escriure a l'any 998.

Sobretot perquè la fam havia arribat a nivells tan desorbitats que causava estralls entre la població. Llegeixi's sinó el text que es recull a les acaballes del capítol 2 d'aquest treball, on l'abans mencionat Raül Glaber ho descriu detalladament.

Georges Duby és un historiador francès nascut al 1919 i un bon coneixedor de tot l'entorn creat a l'any 1000. De fet és l'autor de l'obra, entre d'altres, anomenada L'any mil.

En aquests annals, doncs, ja s'introdueix l'efecte de por col·lectiva en la població de l'any mil.

A L'Any mil Àngel Guimerà explica poèticament les repercussions socials que tingué l'esdeveniment citat en el mateix títol del poema, l'arribada de l'any 1000. Tot i això, la conclusió que Guimerà fa a la part final del poema és per ridiculitzar una mica el que són aquests terrors lligats a la data de l'any 1000, encara que no existissin realment. Val a dir que aquest poema apareix íntegrament a l'apartat d'Annexos d'aquest treball.

Especialment l'Alta Edat Mitjana, és a dir, aproximadament la primera meitat d'aquest període.

Sant Agustí D'Hipona (354 - 430) és considerat el teòleg que més influència ha tingut a tot Occident, les idees del qual es van imposar amb força a partir del segle V dC i van constituir la doctrina oficial de l'Església.

Junt amb les fonts bíbliques citades al primer capítol d'aquest document, originadores de la creença en el mil·lenni, n'hi ha unes altres, també de la Bíblia, que justament serveixen per establir una crítica a la visió mil·lenarista. Així ho recull Abbon de Fleury a la seva Apologia, a l'any 998: “Són uns bojos [els mil·lenaristes](…). N'hi ha prou en obrir el text sagrat, la Bíblia, per veure-ho, ja que Jesús va dir que mai sabrem ni el dia ni l'hora. Predir el futur, afirmar que aquest terrorífic esdeveniment que tothom espera que es produeixi d'un moment a l'altre, és atemptar contra la fe”.

Agustí (IVc) (1960): The City of God, Vol. VI, Books XII-XV, with an English translation by William Chase Greene, Cambridge, Harvard University Press.

Aquests són motius més generals, si es vol, és a dir, que no cal situar-los específicament a l'any 1000, sinó que abarcaren un període de temps més extens que el d'un any, per la qual cosa tampoc s'explica que aquest [ l'any mil ] tingués una transcendència especial a destacar respecte els altres.

Es va trobar un sentit especial al nombre 1000 que apareix a la Bíblia i es va voler fer coincidir amb els mil anys del nostre calendari. Dit d'una altra manera, es va interpretar el passatge bíblic de forma literal.

Especialment a la zona d'Andalusia, ja que, recordem-ho, la Península es trobava en plena Reconquesta i les terres del sud, a més de ser les últimes en expulsar els musulmans, foren les primeres en rebre la seva influència.

El calendari musulmà compta els anys a partir de l'hègira de Mahoma, la qual cosa vol dir que el que per nosaltres va ser l'any mil era tot just el segle IV de la seva era.

Aquest és un fragment extret d'una crònica de Raül Glaber que data de l'any 1033. Vegi's, sinó, PORLAN, Alberto. “El día en que no se acabó el mundo”; MUY INTERESANTE, novembre de 1999, pàgina 76.

Aquesta segona vinguda de Crist a la Terra se la coneix amb el nom de “Parúsia”.

És a dir, acceptar que el món no és etern; que el seu principi ha tingut lloc en un temps remot i que, com tot ésser vivent, que té un principi i una fi (naixement i mort), també hi haurà un dia que s'extingirà. Aquest és el plantejament; una altra qüestió seria si aquests dos moments (inici i fi) són cognoscibles per l'home.

James Ussher (1581 - 1655), Iacobus Usserius en la seva transcripció llatina, era un gran expert en la història del cristianisme primitiu i en llengües semítiques, i un gran intel·lectual en general. A més a més va ser primat en l'Església anglicana d'Irlanda a principis del segle XVII.

Annals de l'Antic i el Nou Tesatment deduïts des del primer origen del món fins a la última destrucció del temple i de l'Estat jueu en seria la seva corresponent traducció.

Creien que establir una data concreta per l'inici dels temps era una tasca impossible de realitzar per l'home.

“Lightfootius” en la seva transcripció llatina, forma en la qual apareixia en les referències escrites en llatí. Com Ussher, era un gran intel·lectual i una personalitat molt interessada en la cronologia bíblica.

Pel que fa al títol la traducció seria: Poques i innovadores observacions sobre el llibre del Gènesi, mentre que el subtítol correspondria a: De les quals la majoria són certes i la resta probables; però totes inofensives i rarament oïdes.

Bé, el mateix dia però de l'any següent, el 1997 - en cas que pretenguem ser exactes -.

De fet, podríem considerar que no ho van fer fins ben entrat el segle XIX.

Antiga civilització, probablement a principis del III mil·lenni aC, que tenia com a capital Súmer, una ciutat que aproximadament seria la corresponent a la Babilònia bíblica, a Mesopotàmia.

Una altra d'aquestes dates simbòliques, per alguns més que altres, seria la de l'any 1998, que numèricament correspon al número de la Bèstia (666) multiplicat per 3 [1998/3 = 666].

Ramon Pascual, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, ho exposa clarament en aquesta frase publicada dins l'article “¡Ya llega el 2000!” [Vegi's Annexos (5)] a la La Vanguardia. Diu així: “Los que no seamos capaces de desligarnos completamente del relativismo y la arbitrariedad que implica toda forma de contar, tendremos motivo para organizar una fiesta por encima de lo habitual.”

Turbación semejante obnubiló el habla del locutor que traducía a palabras los trotes que veíamos en el reciente partido Madrid-Barcelona. “Es el último derbi del milenio”, decía encareciendo la trascendencia de aquel vivo vaivén del balón. “¡El último del milenio!”, volvía a repetir insistentemente, por si alguien se había adormecido. ¿Era verdad? ¿Qué catástrofe impedirá que vuelvan a chocar esos equipos al año 2000, en que efectivamente acaba el milenio?”. LÁZARO CARRETER, Fernando. EL PAIS, 7 de novembre de 1999.

Alhora, per una parella que es casés just a la mitjanit seria el primer casament del mil·lenni… i com aquest, molts altres esdeveniments que rebrien el qualificatiu de “primer del mil·lenni”, encara que pròpiament no ho fossin.

D'això ara se n'encarreguen els ordinadors. Aquests són capaços de predir milers i milers d'eclipsis amb tan sols uns breus instants de processament de dates; francament extraordinari.

A més de ser pròxim a l'arribada de l'any 2000 i, per tant, rebre les conseqüències que suposa aquesta influència, ha coincidit en l'època de vacances d'estiu i en el fet de passar per les grans capitals del món, especialment pel que fa a Europa.

Vegi's l'article original que informa sobre aquesta situació a Mèxic a l'apartat d'Annexos.

S'estima que el cost provocat per l'efecte 2000 s'eleva fins als 50 bilions de pessetes, mentre que els ocasionats en motiu de la 2ª Guerra Mundial pugen fins quasi quatre vegades més.

Per una aprofundització d'aquest aspecte [els anys bixestos] llegeixi's l'apartat 4.3.1 “El calendari gregorià”.

Segurament que, en bona mesura, això ha estat provocat pel fet de no donar a conèixer l'existència del suposat error que podien contraure els ordinadors en arribar al 2000 fins a l'últim moment, ja que abans del 1999 poca gent sabia en què consistia l'amenaça.

Sortosament tampoc s'han de lamentar danys en aquest sentit.

Seria el cas de petites i mitjanes empreses, sobretot, que haurien fet tard a l'actualització dels seus sistemes.

D'aquesta manera el sistema ja interpretaria el 00 com a 2000 i no pas com a 1900, ja que aquesta darrera xifra no s'inclou dins el període de 1960-2059 posat com a exemple. De tota manera, aquesta possibilitat només soluciona “el problema” momentàniament; l'ajorna.

Em refereixo als cossos de seguretat, personal dels hospitals i dels serveis mínims en general que a la nit de Cap d'Any vetllaren per la seguretat ciutadana. Concretament, només a Espanya aquests han estat més de 35000.

Miquel Puig és membre del comissionat per a la Societat de la Informació, que depèn de la Generalitat de Catalunya.

Correspondria a l'època de la Baixa Edat Mitjana, és a dir, uns temps posteriors a l'any 1000, any en el qual - com ja s'ha dit- no es té constància de l'existència d'aquestes pors.

Per exemple, si s'esperava que l'arribada de l'any 2000 significaria quelcom especial, diferent de l'habitual, màgic… la societat ha estat la pròpia encarregada de que així fos, preparant grans festes o celebracions especials, diferents de l'habitual, màgiques… Segurament perquè n'ha sentit a parlar tant que li han infundat la idea “màgica” del 2000 i, al final, ha acabat actuant d'acord amb això.

El món viu a tota velocitat i fins i tot s'avança en 1 any als esdeveniments. Aquest seria el cas del mil·lenni, com deia, però també el del centenari del F.C. Barcelona o dels aniversaris de Borges i Hemingway, per exemple, els quals es comencen a celebrar un any anterior al dia que realment li tocaria.

És dubtós fins a quin punt pot ésser considerat com a “nou”, ja que foren només unes modificacions -encara que importants- sobre la base egípcia.

La incorporació d'un any bixest de 366 dies cada quatre anys es deu a que el calendari egipci era aproximadament un quart de dia més curt que l'any solar tròpic. Així doncs, cada quatre anys s'esborrava el marge d'error acumulat i es guanyava en precisió.

No obstant, una de les causes més importants a l'hora de reformar el calendari fou de caire religiós. El fet és que antigament es va acordar que la Pasqua se celebrés a la pròxima lluna plena de l'equinocci de primavera -datat al dia 21 de març- i, degut al marge d'error que acumulava el calendari, la data anava avançant, de manera que hagués acabat caient a l'estiu. Això fou motiu de polèmica fins que es va reformar el calendari.

La qual cosa significava deixar de comptar el temps durant 10 dies, que era el retard acumulat pel calendari julià des del Concili de Nicea (325 dC), on es decretà que l'equinocci de primavera havia de tenir lloc al 21 de març.

“De la ciutat fundada”. Aquest era el sistema per situar els anys dins una escala temporal -partint de la fundació de la ciutat de Roma (753 aC)- anterior al sistema que compta a partir del naixement de Crist.

Aquesta data 1 de gener de 754 AUC (=1 de gener de l'any 1 dC) se l'anomenà també (1 de gener de) Anno Domini, o any del Senyor.

En moltes ocasions s'ha considerat l'any 4 aC com la data que assenyala el naixement de Crist, encara que hom defensa que això va ocórrer l'any 7 o 6 aC. De fet, aquesta és la raó per la qual s'explica que Ussher establís l'any 4004 en lloc del 4000 aC per l'inici de la Creació, 2000 anys anterior al naixement de Jesús.

Així per exemple de l'any 100 aC a l'any 100 dC hauran transcorregut 199 anys, i no 200 com pot semblar-nos a primera vista.

Una altra pregunta que podem fer-nos és: “I per què cal celebrar el mil·lenni?”. No em pronunciaré respecte aquesta qüestió, ja que cadascú és lliure de celebrar el que vulgui quan vulgui i, si ho creu oportú, també pot celebrar l'entrada al Tercer Mil·lenni de l'Era Cristiana; per què no?

VIVES, Teodoro: “¿Cuándo empieza el nuevo milenio?”; TRIBUNA DE ASTRONOMÍA Y UNIVERSO, 5/11/99, pàgina 28.

Les pors de final de mil·lenni

Pàgina 1

Les pors de final de Mil·lenni

Mètodes de correcció de l'efecte 2000. www.elpais.es

Mostra d'una celebració alemanya a la nit de Cap d'Any. La Vanguardia (2-1-00).

La porta de Brandemburg va ser l'escenari dels berlinesos per celebrar el Cap d'Any. La Vanguardia (2-1-00)

Taula que demostra les correspondències en anys de l'any 2000 del calendari gregorià vers altres calendaris.

Annexos

[ VAL, Tomás; “El fin está próximo: el miedo al milenio”; Leer (Extra Navidad/Año 2000); Any XV, Nº 108 ].

[ LLEDÓ, Joaquín; “El fin de los tiempos”; Leer (Extra Navidad/Año 2000); Any XV, Nº 108 ].

Aquestes dues portades de La Vanguardia il·lustren com fou la transició de l'any 1999 al 2000. Així que, d'acord amb elles, el canvi d'any seria com el punt que separa l'expectació de la normalitat.

Portada de La Vanguardia, del dia 1 de gener del 2000.

Portada de La Vanguardia, del dia 31 de desembre del 1999.