Les històries naturals; Joan Perucho

Literatura española contemporánea del siglo XX. Narrativa catalana. Novela de aventuras. Relatos. Argumento. Personajes

  • Enviado por: Fuzztoon
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 9 páginas
publicidad

Llengua catalana i literatura

Treball sobre: Les Històries Naturals de Joan Perucho

Primer de Batxillerat Tecnològic (Grup 1BT-A)

Segona Avaluació

Curs 2001-2002

ÍNDEX

Portada---------------------------------------------------------------------1

Índex------------------------------------------------------------------------2

1.1 Notícia de L'autor ------------------------------------------------3-4

1.2 Resum del text-----------------------------------------------------5-6

2.1Aspectes destacables----------------------------------------------7-8

Bibliografia----------------------------------------------------------------9

1.1 NOTÍCIA DE L'AUTOR

Joan Perucho es llicencià en dret. A la universitat col·laborà a “Alerta” i “Estilo”, fou redactor d'”Ariel”. Després ha estat crític d'art a “Destino” i col·laborador de “La Vanguardia”, d' “Insula”, etc. Com a poeta les seves primeres publicacions foren Sota la sang (1947), Aurora per vosaltres (1951), El mèdium (1954), El país de les meravelles (1956).

Les seves novel·les Llibre de cavalleries (1947) i Les històries naturals (1960) pertanyen al “realisme màgic” una mena de barreja de la història i la literatura fantastica, i que en podem dir, es el seu estil mes identificatiu . El mateix to fantàstic tenen les narracions Roses, diables i somriures (1965), Aparicions i fantasmes (1968) i Historietes apòcrifes (1974). El 1976 va esser nombrat membre de l'Acadèmia de Bones Lletres.

La seva obra poética anterior i posterior ha sigut aplegada nombrosos cops, els primers foren els llibres

Per la banda poética: Obra poètica (1979)

Per la part narrativa fantastica: Monstruari fantàstic (1976), Els balnearis (1976), Botànica oculta (1980) i Museu d'ombres (1981) (totes elles tenen un to misteriós proper al realisme fantàstic que caracteritza l'autor.Segueix mantenint el seu propi segell en les seves novel·les posteriors , com en Les aventures del cavaller Kosmas (1981),o en Discursos de l'Aquitània i altres refinades perversitats (1982).

La major part de la seva narrativa ha estat traduïda al castellà, pero també es te constancia de traduccions a: Grec, Alemany, Francès, Anglès, Danès, Italiá, Neerlandès, Portuguès, Turc i Xinès.

A mitjans i finals dels vuitanta ha publicat els llibres de poesia com Quadern d'Albinyana (1984), les novel·les Pamela (1983) i La guerra de la Cotxinxina (1986), i llibres d'assaig com Les delícies de l'oci (1984), Teoria de Catalunya (1985) i Una semàntica visual (1986).

La seva obra novel·lística ha continuat amb Els emperadors d'Abissínia (1989). Més nombrosa ha estat la seva obra assagística, la qual, sovint, neix d'aplegar les nom,broses col·laboracions de temàtica diversa que publica la premsa: El basilisc (1989), Cultura i imatge (1991) i Els fantasmes a la calaixera (1991). Ha publicat també el recull poètic Cendres & diamants (1991). El 1985 començà la publicació de l'obra completa.

Darrerament ha publicat les memòries Els jardins de la malenconia (1992) i li han atorgat la Creu de Sant Jordi..

1.2 RESUM DEL TEXT

L'obra té lloc durant el 2º quart del s.XIX a Catalunya, just després de la mort de Ferran VII hi ha una disputa per la seva succesió entre el seu germà Carles i la seva filla única Isabel.

En mig dels continuus enfrontaments entre els Carlins (partidaris de Carles) i els lliberals (els que estan a favor d'Isabel), hi ha un jove cientific naturalista anomenat Antoni Montpalau que viu capficat i tranquil sense preocupar-se de la tensa situacio politica, malgrat es de conviccions lliberals.

Montpalau que té una vida tranquila i gairebé monótona aviat és atacat 2 cops a Barcelona la primera a un bar de Gràcia per un individuu misteriós, i posteriorment als carrers de la ciutat per un toro.Després d'aquests estranys encontres es cridat pel Marques de Gralla i els seus col·legues els cuals l'expliquen que a Pratdip els veïns del poble afirmen haver vist un vampir i li proposen d'anar-hi amb la missió de treure l'aigua clara.

El naturalista decideix anar-hi acompanyat del seu cosí Novau, i el cotxer Amadeu, i un cop allà es gratament rebut per la Baronessa d'Urpí (germana del noble) y la seva filla Agnès de la cual Montpalau se'n enamora.Passats uns dies a Pratdip, apareixen mortes diverses persones del poble sense gens de sang, i descobreixen que s'hi amaga un dip (un vampir que té la capacitat de convertir-se en animal).

Aquest vampir no es mes que Onofre de dip, un cavaller de la cort de Jaume I que enviat com ambaixador als Càrpats va ésser convertit en vampir per la seva estimada la Duquessa de Meczyr fa set-cents anys.Montpalau tot descrobrint l'amagatall del dip, hi llença un encanteri obligant-lo a fugir a altres contrades en busca de sang. En tornar al poble la gent de Pratdip li agraeix tot el què ha fet per ells.

Temps després durant la persecusió del vampir, Montpalau s'assaventa que el General Cabrera (cap dels Carlins) pateix una estranya malaltia que el fa perdre sang cada nit. Sospitant d'Onofre, el naturalista el socorre curant-lo, i fent-se amic malgrat seu les seves idees polítique oposades.

De forma simultania l'obra continua amb la succseció de batalles entres carlins i lliberals, i la persecució del vampir fins a Berga, lloc on Montpalau rep una carta del dip on l'explica que ell és víctima de la seva natura vampírica, que desitjaria morir en pau i com podrà el naturalista matar-lo, i on a més es dóna l'última batalla entre lliberals i carlins, que guanyen els primers.

Finalment el dos personatges es troben a la cripta de Mataplana on Antoni mata el l'Onofre. Després d'això, els vencedors tornen a Barcelona: per una banda els supervivents de la batalla, i per l'atra els protagonistes que reben tots els honors en arriba a la ciutat i on l'Antoni troba la seva estimada Agnès

2.1ASPECTES DESTACABLES

Personalment considero que hi ha 2 punts d'igual importancia a l'obra:

El primer punt, i el que m'ha sorprès més (malgrat no m'ha agradat gaire) ha estat el caràcter històric simultani a la part fantàstica, que caracteritza l'obra narrativa de Perrucho.

Vaig escollir aquest llibre bàsicament per la seva vessant fantàstica (desconeixent totalment l'ingredient històric), però en arribar cap a mitjans de la 3ª part, em vaig adonar que les referències a “Les Guerres Carlines”, no eren només, com jo pensava, un petit referent històric d'ambientació per l'obra, sino que constituia part essencial en la novel·la.

Sobtat per aquesta revelació, vaig decidir que havia de buscar informació detallada sobre l'época

A mesura que anava llegint el llibre havia de buscar els cultísmes (massa abundants), i alhora consultar llibres com Compendi d'Història de Catalunya o Gran Enciclopèdia Larousse etc.

El segon aspecte que m'ha impactat ha estat el sorprenent personatge que es Onofre de dip, el vampir perseguit pel protagonista (Antoni Montpalau) durant el text.

Onofre de Dip cavaller i ambaixador del rei JaumeI el Conqueridor. En un dels seus viatges als Càrpats, va ésser convertit en vampir per la duquessa de Meczyr, la seva estimada i una vampiressa molt atractiva. Des d'aleshores va ser un No-Mort, un dip, un vampir amb la capacitat de convertir-se en molts animals.

Va intentar matar Montpalau en un bar de Gràcia i, posteriorment, als carrers de Barcelona, en forma de toro. Habitava Pratdip i cada nit xuclava la sang i matava unes quantes persones per complaure la seva ánsia de sang, fins que Montpalau i els seus ajudants el van foragitar del poble. Va morir i, d'aquesta manera, recuperar la pau gràcies a un encanteri que va fer Montpalau per matar-lo, després de set-cents anys vivint com a vampir.

Aquest personatge està basat (sens dubte) en el famòs Dràcul·la de la novel·la original de Braham Stocker, no tan sols per la seva psicologia d'assessí despiatat al pricipi del llibre sinó que també per la seva desició de sacrificarse pel seu propi bé i el de la gent que podria arrivar a ésser morta o vampiritzada (en el cas de Dràcul·la se sacrifica per amor, però el final és semblant).

L'últim tret (i per a mi el mes important) és el fet que el vampir no es un personatge antagónic sinó que és mes aviat una víctima del seu malefici i que desitja per sobre de tot el descans etern, cosa que comfirma amb el prec que fà a Montpalau a la carta.

BIBLIOGRAFIA

Gran Enciclopédia Larousse: (sense autor concret)

Ed. Planeta 1ª edició

Compendi d'història de Catalunya: Antoni Ferret

Ed. Claret 6ª edició

Història de la literatura catalana: A.Carrera , F.Danés, J.Ortiz i R.Tubau

Ed. Vicens-Vives 1ª edició

Diccionari Larousse: (sense autor concret)

Ed. Planeta 8ª edició

Les Històries Naturals: Joan Perrucho

Ed. Planeta Edició especial per a Crédit català del llibre

Pàgines Web Consultades:

http://www.escriptors.com/autors/peruchoj/

http://www.intercom.es/folch/poesia/perucho.htm

http://www.ictnet.es/+videoteca/Perucho.HTML

http://iph.lib.ru/authors/perucho.htm