Les amistats perilloses

Cinematografía # Sinòpsi. Personatges. L'atmosfera. L'escenografia. Relacions

  • Enviado por: Verita
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 3 páginas
publicidad
publicidad

LES AMISTATS PERILLOSES, DE STEPHEN FREARS

FITXA TÈCNICA:

Les amistats perilloses

Títol original: Dangerous liaisons
Direcció: Stephen Frears
Guió: Christopher Hampton, Choderlos De Laclos
Muntatge: Philippe Rousselot

Música: Johann Sebastian Bach, George Fenton, Antonio Vivaldi

Nacionalitat: USA

Duració: 177, color

Intèrptrets: Glenn Close, Michelle Pfeiffer, John Malkovich, Swoosie Kurtz
Premis: Òscar a millor guió adaptat, millor vestuari, millor decorat 1988

SINOPSIS:

“Les amistats perilloses” és una magnífica adaptació de la novel·la de l'escriptor francès Choderlos de La Clos, al voltant de l'esfera roussoniana de la Il·lustració i de l'etern i universal poder manipulador del sexe en els cercles aristocràtics francesos del s. XVIII.

La marquesa de Merteuil (Glenn Close), perversa i fascinant, intenta sobreviure en un món d'homes en el qual no hi ha cabuda per al sexe femení i on les convencions regeixen les relacions d'una alta societat en constant teatralitat. La marquesa planeja vengar-se d'una ofensa, si més no, inconcreta i és per això que recorre a l'ajut d'un ex-amant seu, el vescomte de Valmont (John Malkovich), tan amoral i depravat com ella. Aquest haurà de seduir a una virtuosa dona casada, Madame de Tourvel, que de bon principi es veurà involucrada en les insidioses maquinacions de la marquesa, així com la innocent i pura Cécile de Volanges (Uma Thurman), acabada de sortir de la custòdia de les monges.

L'obra de De Laclos altament coneguda més enllà de la literatura, des de la seva portada al cinema, en primer lloc, de la mà de Vadim (“Relaciones peligrosas”) ,i més tard, per Stephen Frears, no ha rebut una traducció adequada, ja que “amistats” no és el terme més adient a l'hora de parlar de les relacions, més aviat sexuals i passionals, dels protagonistes. Poder, ambició i desig són els tres vèrtexs de la història; marcada, aixó sí, per una preocupació més aviat crítica sobre la manipulació del sexe com a ostentació de poder d'una noblesa allunyada de qualsevol tipus de naturalitat.

Al llarg del film se'ns mostra la cara més obscura de l'alta societat, obsessionada per les aparences i oculta darrera de grans vestits, frondoses perruques i exagertats maquillatges. Bona part d'aquest simbolisme, que a mode de crítica Frears utilitza com a tret diferenciador d'aquest altre món, aliè a la revolució que arreu del país es va coent, el podem copçar en dues escenes paral·leles que obren i tanquen el film en una composició circular. La primera seqüència ens fa partíceps del ritual quotidià que viuen tant la marquesa com el vescomte per anar adequadament vestits. De la mateixa manera, l'última escena ens mostra una marquesa abatuda, que a poc a poc es desprèn d'aquest maquillatge que encobreix les seves intencions i que ens deixa entreveure una vessant més humana d'aquesta senyora que, malgrat tot, és capaç de debilitar-se davant el rebuig social.

Els dos personatges principals, la marquesa de Merteuil i el vescomte de Valmont, entablen un joc carregat de cinisme i perversitat que els porta a un desafiament on ambdós tenen molt a perdre i poc a guanyar. En un principi semblen estar tallats pel mateix patró però certes diferències dennoten una forma diversa d'actuar. La marquesa concep tot plegat com un joc, en el qual pot sotmetre els seus “objectes” a la seva voluntat. L'orígen de la seva fredor es deu a un component bàsicament sociològic. De molt joveneta la van casar amb un home vell, educant-la per restar sotmesa a la voluntat de la figura masculina. És per això que cerca la seva pròpia supervivència en el domini, en la seducció allunyada de compromisos: “…dels filòsofs aprengué el cinisme, la fredor de l'engany”. Aquest ressentiment marca la seva actitud distant i calculadora, que creu que el fet d'acostar-se a un seductor és suficient per sortir-ne malparat. Es tracta de fer mostra de superioritat, de poder, però si el seductor cau en la seva pròpia trampa o, en el que és el mateix, en l'amor, s'afeblirà i es rebaixarà a l'alçada de qualsevol. Això és el que, al cap i a la fi, conduirà a una guerra de sexes, pot ser més tràgica i brutal. El mal que ella mateixa ha provocat sobre els demés és la seva única satisfacció, sembla com si volgués actuar per revenjar-se de la Humanitat sencera per la seva infelicitat. Ella mateixa afirma: “(…) la vanidad y la felicidad son incompatibles”.

El vescomte, reaci a enamorar-se, acaba patint una evolució psicològica que ell mateix negarà fins a les seves últimes conseqüències. Sense ni tan sols desitjar-ho ha caigut en les “garres” de l'amor i, veient perillar la seva reputació de semental, no vol acceptar que és capaç de tenir sentiments humans i de desig vers Madame Tourvel: n'està enamorat. Per tal de preservar el seu orgull arriba a deixar-se vèncer en un enfronatment a mort amb el jove “Danserie”. Lluita sense cap motivació, es deixa ferir a mort perquè és incapaç de vèncer les contradiccions internes que aturmenten el seu cor, arran de la més que imminent mort de la seva estimada.

Madame Tourvel (Michelle Pfeiffer) és la contraposició dels dos seductors. Es tracta d'una dona bondadosa i casta, que viu una contradicció moral entre l'educació fortament religiosa que ha rebut i els seus sentiments. La seva actuació espontània la porta a cedir per amor i, en veure's utilitzada pel vescomte, patirà un desequilibri psicològic, certament exagerat, que la durà a la mort. En certa manera, la seva actitud s'apropa a la de la jove inexperta Cécile de Volanges, víctima d'una seducció portada únicament a terme pel vescomte per tal de venjar-se de la seva mare. La noia, en sortir del convent, s'ha trobat front un món pervers que l'atrau per la seva novetat i per al qual no n'està preparada.

L'atmosfera i el to que envolta el film, amb una fotografia excel·lent, ajudarà a ennaltir aquesta noblesa en decadència, que enyora temps passats i que es veu condemnada a la desaparició.Tot plegat contribuirà a donar un to més sobri a l'acció, que regada amb la música de Bach i Vivaldi assolirà un major grau de distinció. L'escenografia, correctament resolta en una confusió de miralls i decorats minuciosament abitllats, no fa altra cosa que remarcar un dels temes principals de la pel·lícula: “l'art de les aparences, l'engany com a forma suprema de relacions”. Tot es tradueix a luxe i pompositat en una época que necessitava una revolució per asserenar una societat altament classicista i discriminadora.

Les amistats perilloses