La terra

Esfera imperfecta. Moviments. Fases de la lluna. Eclipsis

  • Enviado por: Jecuson
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 14 páginas
publicidad
publicidad

1 la forma de la terra

Es pot demostrar que la terra es rodona ?

Els filòsof grec Aristòtil estava convençut que la terra era esfèrica i en va aportar tres proves:

  • Els dies que l'aire és net, es pot viure com els vaixells desapareixen en l'horitzó: primer es deixa de veure el buc, i després les veles. Si la Terra fos plana, el vaixell es veuria sencer, tot i que cada vegada més petit, fins a desaparèixer.

  • De vagades l'ombra de la Terra es veu projectada a la Lluna. I aquesta ombra sembra té una forma circular, el tipus d'ombra produït per una esfera.

  • Quan ens desplacem cap al nord o cap al sud, veiem estels nous i en deixem de veure d'altres.

Una esfera imperfecta

En la direcció del seu eix de gir, té un diàmetre de 12.714 km, mentre que en el pla equatorial el diàmetre és 12.756 km.

El pla equatorial divideix la Terra en dues meitats, cada una de les quals rep el nom d'hemisferi (d'hemi, “meitat”). Hi ha un hemisferi nord i un hemisferi sud.

2 Els moviments de la Terra

El moviment de rotació

La terra triga 24 hores a completar un gir sobre ella mateixa. Un observador que es trobés fora de la Terra, sobre el pol Nord, la veuria girar en sentit contrari al de les agulles del rellotge.

El moviment de translació

La Terra descriu una òrbita el·líptica al volant del Sol, que completa en un any. Es tracta, però una el·lipse gairebé circular. Això fa que la distància al Sol variï molt poc al llarg de l'any. El punt de l'òrbita terrestre més allunyat del Sol s'anomena afeli, i el més pròxim, periheli. La Terra es desplaça al voltant del Sol amb l'eix inclinat.

3 Les fases de la lluna

La Lluna és el satèl·lit de la Terra.

Per què canvia la imatge de la Lluna?

Si la Lluna tingués llum pròpia, sempre en veuríem el disc complet, com passa amb el Sol. Però la Lluna només reflecteix la llum que rep el Sol.

De vegades la meitat il·luminada de la Lluna coincideix exactament amb la que es veu des del nostre planeta: és la Lluna plena. D'altres vegades només hi coincideix en part, com el quart creixent i el quart minvant; i d'altres no hi coincideix en absolut, la Lluna nova.

Les fases es repeteixen cada 29 dies. És el temps del mes lunar.

La cara oculta de la Lluna

La Lluna té dos moviments, un entorn del seu eix i un altre al volant de la Terra. Triga el mateix temps a efectuar-los tots dos.

Exemple: el noi representa la Terra i la noia, la Lluna. El noi no veu mai l'esquena de la noia perquè ella, al mateix temps que es trasllada al seu volant fa una volta entorn de si mateixa.

'La terra'

4 Els eclipsis

Un eclipsi por ser:

  • Parcial. Si només queda oculta una part de l'astre.

  • Total. Si queda ocult tot l'astre.

L'eclipsi de Lluna

Un eclipsi de Lluna es produeix quan la Terra se situa entre el Sol i la Lluna. Perquè es produeix un eclipsi cal que els tres astres estiguin alineats.

L'eclipsi de Sol

Si la Lluna s'interposa entre el Sol i la Terra, la seva ombra queda projectada a la superfície terrestre i es produeix un eclipsi de Sol.

La Lluna és més petita que el nostre planeta, la seva ombra no cobreix tota la Terra, sinó només un cercle d'uns 200 km que es desplaça a mesura que la Terra gira.

Hi ha molts eclipsis

Tots els anys es produeix pel cap baix dos eclipsis de Sol, tot i que són visibles des de la petita franja de la superfície terrestre. Hi pot haver fins a cinc eclipsis de Sol l'any.

Els eclipsis de Lluna són menys freqüents i no n'hi ha mai més de dos per any.

5 Un planeta original

Vistes des de l'espai, la Terra mostra un aspecte molt singular. En destaquen les masses nuvoloses blanques i el coler blavós de la superfície.

Les capes terrestres

  • L'atmosfera. És la capa gasosa que envolta la Terra.

  • La hidrosfera. És la capa d'aigua, formada pels oceans, els rius i el glaç dels pols.

  • La geosfera. Correspon a l'esfera rocosa, que comprèn la major part dels materials terrestres, des de les roques superficials fins a les zones més profundes del planeta.

  • La biosfera. Està integrada pel conjunt d'éssers vius del planeta. A diferència de les tres anteriors, no és una capa contínua, però les seves característiques i la seva importància justifiquen que es consideri com una capa independent.

L'atmosfera

  • Proporciona l'aire que fem servir per respirar.

  • Filtra els rajos ultraviolats i altres radiacions solars perjudicials.

  • Evita que hi hagi temperatures molt extremes.

  • Permet la formació dels núvols que porten l'aigua als continents.

La composició de l'aire sec i net és la següent: 78% de nitrogen, 21% d'oxigen i 1% de diòxid de carboni i altres gasos.

La hidrosfera

La hidrosfera inclou tota l'aigua del planeta. El 97% de l'aigua es troba als oceans, però també n'hi als rius, als llacs i als casquets polars en forma de glaç.

Més que no pas Terra, el nostre planeta s'hauria de dir Mar. Tots els planetes terrestre són rocosos, com també alguns satèl·lits, però només hi ha oceans a la Terra.

Venus té aigua en estat gasós; Mart té en estat gasós i en forma glaç, però la Terra té aigua en esta líquid.

L'aigua redueix els canvis de temperatures del planeta i és un component bàsic per a la vida.

La geosfera

A sota de l'atmosfera i la hidrosfera, el nostre planeta té una capa rocosa, la geosfera. És la capa més gruixuda.

  • L'escorça. És la capa més externa i prima de la geosfera. En els continents té un gruix d'entre 25 i 70 km i hi abunden les roques com el granit, l'argila i la pissarra.

  • El mantell. És la capa intermèdia. Ocupa la major part de l'interior terrestre i assoleix fins als 2.900 km de profunditat. Està format per unes peridotites.

  • El nucli. És la zona més interna de la Terra, constituït per dos metalls, el ferro i el níquel.

6 La biosfera i les seves relacions

La biosfera es caracteritza per la norma diversitat dels organismes que componen i també perquè és la capa més dinàmica del planeta, és a dir, la que més canvia.

La biosfera se situa especialment a la frontera de l'atmosfera, la geosfera i la hidrosfera. La major part dels éssers vius es troben una franja estreta que conté aigua, llum i aire.

Al mar, la vida especialment és abundant fins a 200 metres de profunditat. A la superfície dels continents la vida és abundant sempre que hi hagi aigua. L'aigua també és abundant sota la superfície de la geosfera.

Les capes es mouen i es relacionen

L'atmosfera, la hidrosfera, la biosfera i la geosfera estan en contacte les unes amb les altres, es relacionen i s'intercanvien materials. Així, l'aigua del mar (hidrosfera) es pot evaporar i passar a l'atmosfera, on forma els núvols. L'aigua de la pluja por caure sobre les roques dels continents (geosfera) i anar als rius i als llacs; allí, els éssers vius em poden beure (biosfera).

El sòl és una frontera entre la geosfera, la hidrosfera, l'atmosfera i la biosfera.

El Programa Mariner es va executar entre 1962 i finals de 1973, el JPL (Jet Propulsion Laboratory) de la NASA va dissenyar i va construir 10 naus espacials denominades Mariner la missió de les quals seria la d'explorar els planetes de Venus, Mart i Mercuri per primera vegada, i tornant A Venus i Mart per a una exploració més detallada. L'última de les naus, Mariner 10, va realitzar un vol pròxim a Venus, per a després realitzar un total de tres aproximacions a Mercuri. La penúltima nau, Mariner 9, va anar la primera a deixar en òrbita una sonda al voltant d'un planeta, en aquest cas Mart, romanent un any en òrbita per a procedir a cartografiar la seva superfície i realitzar mesuraments específics.

Les sondes Mariner eren de grandària relativament reduïda, i el seu llançament es va realitzar mitjançant un coet modelo Atlas, sent el Sistema Propulsor de l'Última Fase un modelo Agena o Centaure. El seu pes rondava la mitja tona (Sense el combustible del propulsor d'abordo de la sonda). Cadascuna de les seves missions es va completar en un període d'entre uns pocs mesos fins a un o dos anys, i fins i tot una de les naus va sobrepassar aquesta limitació i es va mantenir operativa durant tres anys. Les sondes Mariner 1, Mariner 3, i Mariner 8 no van superar la fase de llançament. De la resta de sondes, cap es va perdre en vol cap a les seves destinacions, i totes elles van completar amb èxit els seus objectius. Cadascuna de les naus duia incorporats uns panells solars per a poder així quedar sempre apuntant al Sol i rebre energia d'ells, i un reflector parabòlic capaç d'estar sempre apuntant a la Terra. Així mateix, la seva càrrega inclouria una sèrie d'instruments científics. Alguns d'aquests instruments, tals com les càmeres, haurien de ser auto enfocades al cos celeste que estigués sent estudiat. Altres instruments no serien auto enfocades , i el seu objectiu seria el d'estudiar fenòmens tals com els camps magnètics i les partícules carregades. Així mateix, els enginyers responsables van proposar un sistema d'estabilització de la sonda a tres eixos, el que significa que, a diferència d'altres sondes espacials, aquestes no tindrien "spin".

Vehicle

Llançament

Destí

Arribada

Aproximació

Observacions

Mariner 1

22-7-1962

Venus

No

-

Error en el llançament

Mariner 2

27-8-1962

Venus

14-12-1962

37.773 km

Arribada a Venus

Mariner 3

5-11-1964

Mart

No

-

Error en el llançament

Mariner 4

28-11-1964

Mart

14-7-1965

9.843 km

Primeres fotos de Mart

Mariner 5

5-1-1967

Venus

16-5-1967

3.990 km

Dades de l'atmosfera

Mariner 6

1969

Mart

31-7-1969

3.550 km

Dades de l'atmosfera i superfície

Mariner 7

1969

Mart

4-8-1970

3.550 km

Dades de l'atmosfera i superfície

Mariner 8

12-6-1972

Venus

No

-

Error en el llançament

Mariner 9

5-1971

Mart

11-1971

Va orbitar

Fotos de Fobos i Deimos

Mariner 10

3-11-1973

Venus y Mercuri

29-3-1974

Va orbitar

Primera arribada a Mercuri

El Programa Apol·lo va començar al juliol de 1960 quan la NASA va anunciar un projecte com objectiu el sobrevolo d'astronautes al voltant del nostre satèl·lit, la lluna Però els plans inicials es van veure modificats en 1961 amb l'anunci del president John F. Kennedy d'enviar un home a la Lluna i regressar-los fora de perill abans que finalitzés la dècada. La meta es va arribar amb 17 mesos de sobres quan el 20 de juliol de 1969 Neil Armstrong i Edwin Buzz Aldrin a bord de l'Apol·lo 11 alunizaron en el Mar de la Tranquil·litat. Aquesta fita històrica es va retransmetre a tot el planeta des de les instal·lacions de l'Observatori Parkes (Austràlia). Inicialment el passeig lunar anava a ser retransmès a partir del senyal que arribés a l'estació de seguiment de Goldstone (Califòrnia, Estats Units), pertanyent a la Xarxa de l'Espai Profund, però davant la dolenta recepció del senyal es va optar per utilitzar el senyal de l'estació Honeysuckle Creek, propera a Canberra (Austràlia). Apol·lo va ser un dels triomfs més importants de la tecnologia moderna. Sis missions van assolir posar-se sobre la superfície lunar amb una sola falla: la missió Apol·lo 13 no va poder concretar la seva meta per l'explosió del tanc d'oxigen líquid del mòdul de servei, però la tripulació va regressar fora de perill. Abans d'això es van provar els sistemes de vol en diversos llançaments automàtics, i solament va haver dues proves tripuladas del sistema Apol·lo en òrbita terrestre i dues missions orbitales a la Lluna. Veure Apol·lo 1, Apol·lo 2, Apol·lo 3, Apol·lo 4, Apol·lo 5, Apol·lo 6

Una altra de les novetats d'aquest programa va ser la implementació d'un sistema de trobada i acobli amb altra nau en òrbita lunar, tal sistema l'hi va conèixer com Lunar Orbit Rendezvous. A pesar de la perillositat que implicava el seu ús, el LOR va permetre a la NASA reemplaçar el descomunal coet NOVA planejat per a aquest tipus de missions la qual cosa va dur a un significatiu estalvi de diners.

Nombre missió

Nau

Data de llançament

Vehicle de llançament

Tripulació

Objectiu (s)

Resultat

Apol·lo 7

Apol·lo 7

11 de octubre de 1968

Saturn IB

Walter Schirra,
Don Eisele y
Walter Cunningham

Missió de proba

Exitós

Apol·lo 8

Apol·lo 8

21 de desembre de 1968

Saturn 5

Frank Borman,
James Lovell y
William Anders

Òrbita al voltant de la Lluna

Exitós

Apol·lo 9

Apol·lo 9

Març de 1969

Saturn 5

James McDivitt,
David Scott y
Russell Schweickart

Examen del Mòdul Lunar

Exitós

Apol·lo 10

Apol·lo 10

18 de May de 1969

Saturn 5

Thomas Stafford,
John W. Young y
Eugene Cernan

Assaig de separació en LOR

Exitós

Apol·lo 11

Apol·lo 11

20 de juliol de 1969

Saturn 5

Neil Armstrong,
Edwin E. Aldrin y
Michael Collins

Primer descens lunar

Exitós

Apol·lo 12

Apol·lo 12

14 de novembre de 1969

Saturn 5

Charles Conrad,
Richard Gordon y
Alan L. Bean

Descens lunar

Exitós

Apol·lo 13

Apol·lo 13

11 de abril de 1970

Saturn 5

James Lovell,
Fred Haise y
John Swigert

Descens lunar

Fallit

Apol·lo 14

Apol·lo 14

31 de gener de 1971

Saturn 5

Alan B. Shephard,
Stuart A. Roosa y
Edgar Mitchell

Descens lunar i
experiments científics

Exitós

Apol·lo 15

Apol·lo 15

26 de juliol de 1971

Saturn 5

David Scott,
James B. Irwin y
Alfred Worden

Descens lunar

Exitós

Apol·lo 16

Apol·lo 16

16 de abril de 1972

Saturn 5

John W. Young,
Thomas Mattingly II
Charles Duke

Descens lunar i
activitats amb el rover

Exitós

Apol·lo 17

Apol·lo 17

7 de desembre de 1972

Saturn 5

Eugene A. Cernan,
Ronald E. Evans y
Harrison Schmitt

Descens lunar i
activitats amb el rover

Exitós

El programa espacial Venera (en rus Венера, en ocasions cridades en occident Venus, o Venusik per degeneració del vocable "Sputnik") van ser una sèrie de sondes soviètiques a Venus. Les Venera 3-6 estaven destinades a fer mesures de l'atmosfera de Venus i no tenien cap sistema especial d'aterratge pel que simplement van impactar sobre la superfície del planeta després d'enviar informació durant la seva caiguda a través de l'atmosfera de Venus. La Venera 7 va ser dissenyada per a aterrar i estudiar la superfície del planeta i va fer un aterratge controlat en la superfície de Venus en 1970. Les sondes Venera van ser les primeres a entrar en l'atmosfera d'altre planeta, fer un aterratge controlat en altre planeta, a enviar imatges des de la seva superfície i a realitzar mapes radar de Venus. Moltes sondes Sputnik, Kosmos i Korabl eren proves per al programa Venera que a l'acabar en fracàs no van ser oficialment incloses en el mateix.

Sèrie de sondes espacials soviètiques també cridades "Venus" i destinades a l'exploració del planeta Venus. Venera 1 va ser la primera sonda interplanetària llançada per l'home el 12 de febrer de 1961, i va passar a 100.000 km. del planeta Venus, però va perdre contacte per ràdio amb la Terra. També la Venera 2 va seguir la mateixa sort, mentre la Venera 3, àdhuc descendint en Venus el 1 de març de 1967, no va assolir transmetre cap dada.
El primer èxit de la sèrie va ser obtingut per la Venera 4, que el 18 d'octubre de 1967 va enviar una càpsula al planeta dels núvols, la qual va transmetre precioses dades durant 94 minuts mentre descendia. Les altres nombroses sondes de la sèrie han desenvolupat missions exploratives amb notable èxit, transmetent fotografies i dades sobre l'hostil ambient venusià

Vehicle

Llançament

Destí

Arribada

Aproximació

Observacions

Venera 1

12-02-1961

Venus

19-05-1961

100.000 km

Contacte perdut

Venera 2

12-11-1965

Venus

27-02-1966

24.000 km

Sense dades

Venera 3

16-11-1965

Venus

1-03-1966

Impacte

Primer objecte humà en la historia sobre la superfície d'altre planeta

Venera 4

12-06-1967

Venus

16-10-1967

Impacte

Dades de la atmosfera

Venera 5

05-01-1969

Venus

16-05-1969

Impacte

Dades de la atmosfera

Venera 6

10-01-1967

Venus

17-05-1969

Impacte

Dades de la atmosfera

Venera 7

17-08-1970

Venus

15-12-1970

Va aterra

Dades de la atmosfera. Primer aterratge controlat en la superfície del planeta

Venera 8

12-06-1972

Venus

22-07-1972

Va aterrar

Dades de radioactivitat , vents i llum solar superficial

Venera 9

08-06-1975

Venus

22-10-1975

Va aterrar

Primera foto de la superfície de Venus

Venera 10

14-06-1975

Venus

25-10-1975

Va aterrar

Fotos de la superfície de Venus i mesures

Venera 11

09-09-1978

Venus

25-12-1978

Va aterrar

Dades de la superfície

Venera 12

14-09-1978

Venus

21-12-1978

Va aterrar

Dades de la superfície

Venera 13

30-10-1981

Venus

01-03-1982

Va aterrar

Primera foto en color de la superfície de Venus

Venera 14

14-11-1981

Venus

05-03-1982

Va aterrar

Fotos de la superfície de Venus mesures

Venera 15

02-06-1983

Venus

10-10-1983

Va orbitar

Mapes de la superfície de Venus

Venera 16

07-06-1983

Venus

14-10-1983

Va orbitar

Mapes de la superfície de Venus

14