La Restauración (1875-1898)

Historia contemporánea de España. Siglo XIX. Sistema político. Cánovas del Castillo. Constitución de 1876. Caciquismo. Movimiento obrero. Catalanismo # Restauració. Bipartidisme. Catalanisme polític. Tendències econòmiques. Moviment obrer

  • Enviado por: MaTiNéeBCN
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 7 páginas
publicidad
cursos destacados
Cómo montar un Ordenador
Cómo montar un Ordenador
En este curso te guiamos de una forma muy práctica y gráfica, para que puedas realizar el montaje de tu...
Ver más información

Iníciate en LOGIC PRO 9
Iníciate en LOGIC PRO 9
Vamos a ver de manera muy sencilla y en un breve paseo de poco más de una hora como funciona uno de los...
Ver más información

publicidad

La Restauració. De l'inici al “Desastre”

(1875-1898)

La Restauració: els fets polítics (1875-1898)

El 29 de desembre de 1874, el general Martínez Campos proclamà Alfons XII rei d'Espanya.

L'endemà es formà a Madrid un govern provisional presidit per Cánovas del Castillo.

El nou cap del govern ja gaudia de la confiança del rei d'Espanya, a qui havia redactat el manifest de Sandhurst.

La dinastia borbònica acabava de ser restaurada.

"La fi de la guerra carlina

La primera acció política important del nou rei, fou dirigir-se al nord de la Península per conduir la guerra contra els carlins. Alfons XII oferí una àmplia amnistia en què convidava a oblidar el passat i adherir-se a la monarquia constitucional. Un dels antics dirigents de la carlinada, Cabrera, va acceptar l'amnistia.

El conflicte carlí no es va resoldre de manera definitiva fins al març de 1876, quan Carles VII (el pretendent carlí) abandonà i passà amb les seves tropes a França.

A Catalunya, les darreres guerrilles carlines, comandades per Savalls i Tristany, havien estat vençudes alguns mesos abans per les tropes liberals comandades per Martínez Campos.

Els elements de l'ideari carlí era principalment l'oposició a les mesures centralistes i uniformistes dels governs liberals, i la defensa dels furs i privilegis tradicionals.

A partir de la derrota militar, els carlins van anar participant en la vida política i es van situar a l'extrema dreta de l'arc parlamentari.

"El bipartidisme

La Restauració es va caracteritzar per la construcció de dos grans partits polítics:

- Partit Liberal Conservador, anomenat més endavant Partir Conservador, format per personatges prodecents de l'antic Partir Moderat, de la Unió Liberal i d'un sector del Partit Progresssita liderat per Cánovas. Aquest partit va tenir ben aviat l'adhesió del episcopat i bona part del catolicisme no integrista.

- Partit Liberal, format per persones procedents del sectors demòcrata, i radical liderat per Mateo Sagasta. Ve rebre la influència i el suport dels professionals liberals, com els comerciants, banquers, militars i funcionaris.

L'ocasió històrica que va permetre l'inici de la pràctica dels dos partits va ser la reunió de les Corts Constituents al febrer de 1876. El Partit Conservador havia guanyat les eleccions, i es redactà la nova constitució a la monarquia espanyola. A partir de l'aprovació de la Constitució de 1876, la vida política es va basar en l'alternança pacífica dels dos grans partits.

El bipartidisme es va consolidar amb la mort del rei Alfons XII l'any 1885, sense successió masculina. Cánovas demostrà l'habilitat política de presentar la dimissió i suggerir a la reina regent ( embarassada) que encarregués la formació d'un nou govern al seu rival, el liberal Sagasta. Aquest acord va ser anomenat el pacte del Pardo.

El 17 de maig de 1886 va néixer Alfons XIII.

"La política exterior

El nou règim va ser reconegut per les potències estrangeres i pel papa Pius IX, d'orientació ben conservadora. Aquest fet es podia interpretar com a una clara legitimació de la nova monarquia i del nou règim polític davant els sectors catòlics de l'opinió pública espanyola.

Un altre àmbit en el qual el nou règim va reeixir al començament fou la pacificació de Cuba.

• El sistema polític. La teoria i la pràctica

La Restauració va comportar un cert retorn al conservadorisme anterior al Sexenni Revolucionari, d'altra banda, va consolidar el cicle de la revolució liberal amb l'aprovació progressiva de lleis que s'havien proposat per primer cop, precisament durant el Sexenni.

Durant la Restauració es va contribuir a la pacificació dels diversos sectors dirigents de la societat. Es va arribar a un pacte amb l' Església i, per primera vegada en el segle XIX, es va sotmetre l'exèrcit al poder civil, fet que es coneix amb el nom de civilisme.

El marc teòric ideat per Cánovas va ser la Constitució de 1876. Pero els encerts indubtables esmentats es van malmetre a la pràctica pel falsejament sistemàtic dels processos electorals.

"L'ideari de Cánovas

Cánovas era un home políticament pràctic que confiava més en l'èxit concret de les idees que no en la seva puresa. Va ser relativament escèptic pel que fa als principis, tret d'uns quants de fonamentals que va incloure en una constitució interna no promulgada: la pàtria, la monarquia, la dinastia històrica, la llibertat, la propietat, i el govern conjunt del rei amb les Corts.

Cánovas va creure que aquests principis havien de formar-hi part de manera indiscutible a una nova constitució.

La política econòmica, Cánovas adopta unes posicions favorables al proteccionisme, en una línia bastant propera als interessos de la burgesia catalana. En canvi, es mostrà contrari als plantejaments del catalanisme polític.

"La Constitució de 1876

La Constitució de 1876 es va començar a discutir el febrer d'aquell any en un Parlament on els conservadors gaudien d'una gran majoria. Això no els va impedir de cedir amb freqüència a les propostes de l'oposició.

El resultat d'això va ser que, a marge dels principis de Cánovas va ser els principals esculls ideològics que oposaven els dos partits dinàstics per mitjà d'una redacció flexible.

Les divergències més importants van ser el concepte de sobirania, el sistema electoral (conservadors- sufragi censatari, liberals-sufragi universal) i la confessionalitat o no de l'Estat.

Algunes divergències es van solucionar mitjançant una redacció esquemàtica d'articles, on cada govern podria adoptar la formulació que millor s'adeqüés a la seva ideologia.

Pel que fa a la religió, s'arribà a un exercici de tolerància mútua. L'Estat es declarava confessional i s'obligava a mantenir el culte catòlic i els seus ministres, per el que fa als Conservadors. D'altra banda, els Liberals aconseguien la llibertat de consciència.

La diferència fonamental, entre la Constitució de 1869 i la Constitució de 1876 era en el paper de les atribucions que s'adjudicaven a la monarquia, més amplis en la Constitució de la Restauració.

"La pràctica: la legislació i el caciquisme

Cada govern va poder legislar d'acord amb les seves idees, mantenint un cert respecte per l'obra del seu adversari.

Els governs conservadors van aprovar la llei electoral de caràcter censatari (1878), la d'impremta, la de premsa i la que regulava les reunions públiques. Els liberals van legislar es d'una òptica més progressista, amb la llei d'associacions, judicis amb jurat i la llei electoral per sufragi universal masculí (1890).

Durant la Restauració, les eleccions mai no van ser transparents.

El mecanisme polític era sempre el mateix: quan un president es veia obligat a dimitir, el rei encarregava la formació d'un nou govern al líder de l'oposició, el qual dissolia les Corts i convocava eleccions, que sempre guanyava per majoria absoluta.

Durant la Restauració mai no es van produir unes eleccions netes. Totes van ser realitzades per mitjà de tupinades. És la xacra més important del sistema polític de la Restauració.

• El catalanisme polític

A Catalunya durant la primera fase de la Restauració, es va anar construint un nou catalanisme.

"Els orígens del nou catalanisme

Al començament el nou catalanisme es va manifestar com una manera difusa d'entendre el país, expressada bàsicament per intel·lectuals. Tots els sector catalanistes van coincidir que els esforços polítics s'havien de centrar en Catalunya, que els valors i els símbols es trobaven en la identitat de la societat catalana. En definitiva deien, que el marc de les diverses actuacions culturals i de lleure era el català, i que Catalunya havia de ser la prioritat principal.

Aquest catalanisme estava format per dues idees bàsiques: la de progrés, procedent del federalisme, i la de tradició provinent del carlisme.

L'originalitat del catalanisme va ser la combinació de la modernitat, que postulava la transformació industrial, política, artística, etc., amb la tradició de la llengua i els símbols del passat propi.

"La formació del primer catalanisme polític

Valentí Almirall va ser qui va impulsar durant la dècada de 1880, el primer catalanisme polític, la transformació del moviment catalanista en doctrines i partits amb voluntat d'intervenir en l'Administració pública. Ho va fer des de una perspectiva d'esquerres i de progrés: primer diari escrit íntegrament en llengua catalana, el Diari Català (1879) entre altres. A més va sistematitzar la doctrina del catalanisme polític en el llibre Lo Catalanisme (1885).

Almirall va connectar amb la societat civil catalana i va ser l'inspirador del Memorial de Greuges, document que va proporcionar una gran popularitat al Centre Català.

Els elements més conservadors del Centre Català com Guimerà i Domenech i Montaner, se'n van escindir i van fundar una nova agrupació, coneguda com Lliga de Catalunya. El primer acte polític de la Lliga fou el missatge per a la reina regent, on demanaven la plena autonomia de Catalunya. Els dirigents d'aquesta organització es van integrar l'any 1901 en un altre partit polític català, la Lliga Regionalista.

El 1891, es va crear la Unió Catalanista, una federació d'entitats molt diverses ideològicament i socialment per coordinar els nuclis catalanistes comarcals existents.

La primera acció important de la Unió Catalanista va ser la celebració l'any 1892, d'una assemblea a Manresa, que va aprovar les Bases per a la Constitució Regional Catalana que es coneix amb el nom de Bases de Manresa. Aquest document es tractava de la primera formulació d'un projecte d'estatut d'autonomia.

El govern va iniciar a partir d'aquell moment una repressió contra el catalanisme amb l'excusa de que era un perill per a la unitat d'Espanya, a la premsa i a la política de Madrid es va començar a utilitzar la paraula separatista per desqualificar el catalanisme polític.

• Una època de prosperitat econòmica

El període de 1875-1898 es va caracteritzar per l'increment del nombre d'habitants i la prosperitat econòmica general.

El canvi, no va ser similar al de la resta d'Europa, ni tampoc els beneficis econòmics generats durant aquesta fase de la Restauració no van ser generalitzats.

Es detectà una intransigència social pel que fa al repartiment de l'augment de la riquesa, i una intransigència intel·lectual que tindria conseqüències importants en ll'àmbit de la cultura i de l'ensenyament.

"La demografia

La població espanyola va augmentar, tot i que amb un ritme més lent que l'europea. L'evolució demogràfica a Catalunya va ser similar a la del conjunt d'Espanya.

L'explicació del desfasament amb Europa va ser per el descens de la taxa de natalitat i el manteniment d'una taxa de mortalitat molt elevada. Així els tres factors que van causar un gran nombre de morts durant l'Antic Règim van ser la guerra, la pesta i la fam. També cal afegir la gran quantitat de emigració que hi va haver ( a l'Argentina, al Brasil i els catalans principalment a Cuba).

A partir de 1885 la taxa de mortalitat espanyola comença a normalitzar-se, amb una disminució lenta.

A la darreria del s. XIX es van intensificar les dues constants demogràfiques que van continuar fins al s.XX : l'emigració del camp a les ciutats i l'emigració del centre a la perifèria.

La població activa per sectors indica un tret característic: Espanya continuava sent un país agrari.

Catalunya presentava un panorama diferent pel que fa a la població dedicada al sector secundari.

El 1877 i el 1900, van aparèixer les constants demogràfiques que caracteritzaven bona part del s.XX fins al 1973: el decreixement simultani de la natalitat i la mortalitat amb un creixement vegetatiu molt petit, l'augment de la població a Barcelona, la concentració de població al litoral i l'arribada d'emigració forana.

"Les tendències econòmiques

La primera etapa de la Restauració coincidí amb una època de prosperitat econòmica. Juntament amb l'ampliació de la xarxa ferroviària, foren indicadors d'aquest procés l'increment de la renda agrària i sobretot la continuació del procés d'industrialització, especialment al País Basc i Catalunya.

El camp

L'inici de nous conreus, l'especialització vitivinícola orientada a l'exportació, el manteniments del conreu de l'oliva i la introducció de la remolatxa com a matèria primera per a la fabricació de sucre. Amb tot, tret de les hortes del País Valencià i algunes zones de regadiu, la major part de la superfície es va destinar al conreu de cereals. El del blat va disminuir.

Això va contribuir que la població camperola estigués en la misèria.

A Catalunya l'activitat agrària també era la que donava feina a la major part de la població activa, especialment el conreu de la vinya. Precisament, es el tret mñes definidor de l'agricultura catalana, va ser l'ascens i la davallada de la viticultura.

L'ascens es va donar fins a 1880 a causa del volum de les exportacions de vi a França que va ser afectat per la plaga de fil·lonxera. El 1879, la fil·lonxera va arribar a Catalunya i moltes hectàrees de vinya va quedar destruïda.

La recuperació de la vinya francesa i l'expiració del tractat comercial amb França l'any 1891 van posar fi a les exportacions.

La indústria

Els sectors industrials més importants van ser siderometal·lúrgic a Biscaia i el tèxtil a Catalunya.

La creació d'indústries metal·lurgiques al País Basc resultava curiosa ja que no estaba col·locada al costat de les mines de carbó. Espanya exportava ferro a la Gran Bretanya i els vaixells tornaven carregats amb un excel·lent carbó de Cardiff.

A Catalunya l'embranzida industrial del període precendent, sobretot en les indústries cotoneres i llaneres. Durant els primers anys de la Restauració tots el indicadors assenyalaven la tendència expansionista del sector tèxtil català.

La indústria catalana va haver de lluitar per compensar dos factors que dificultaven el creixement: la manca de fons d'energia i la dificultat de trobar mercats.

Mentre no hi va haver energia elèctrica, el carbó s'havia d'importar cosa que encaria els teixits. Però, durant el darrer quart del s.XIX moltes fàbriques es van situar a la vora dels rius per aprofitar l'energia hidràulica.

L'encariment provocat per la manca de fons d'energia propers va fer els productes tèxtils poc competitius en el mercat. Els industrials catalans van demanar al govern l'aplicació d'aranzels proteccionistes per poder tenir, d'aquesta manera el monopoli de venda en el mercat espanyol i el colonial.

• L'evolució del moviment obrer

La classe obrera i camperola van sortir de l'experiència del Sexenni Revolucionari amb un alt grau d'escepticisme respecte de les formes del poder i l'organització. Pel que fa de les seves organitzacions van sortir dividides entre dos corrents: marxista i anarquista.

L'inici de la Restauració coincidí amb la branca marxista ( Filadèlfia) i la anarquista ( Londres). Durant el primers anys de la Restauració, amb Cánovas com a cap del governs, les organitzacions obreres van haver d'actuar en la cladestinitat.

D'altre banda, el període de la Restauració es va caracteritzar per la despreocupació general i per un cert grau d'intransigència pel que fa a les qüestions socials. Això el podem notar ja que a l'any 1877 el grau d'analfabetisme era d'un grau extrem. L'església, reconciliada amb el règim liberal, aprofità l'ocasió per fundar moltes escoles, però gairebé totes eren adreçades cap a les classes mitjanes i altes.

La intransigència social es pot detectar en les condicions de vida de la classe obrera. Masses sovint illetrades, per la cultura de les quals dirigents polítics o de l'Església no es van preocupar gens, treballaven 13 o 14 hores diàries tots els dies de la setmana. A més les dones i els infants, que treballaven a les fàbriques fent la mateixa feina cobraven sous inferiors als dels homes.

"El moviment obrer d'inspiració marxista

En dissoldre's la Primera Internacional, Marx havia aconsellat la formació de partits marxistes nacionals que actuessin amb independència a cada país. El 2 de maig de 1879 es funda en clandestinament a Espanya el Partido Socialista Obrero Español (PSOE) presidit per el tipògraf Pablo Iglesias.

L'any 1881, aprofitant la nova llei d'associacions del govern liberal, els seus impulsors van inscriure el partit oficialment i van convocar una vaga de tipògrafs a Madrid. Com a conseqüència d'aquesta vaga, Pablo Iglesias va ser detingut, i molts tipògrafs acomiadats.

El 1888, coincidint amb l'Exposició universal, el PSOE celebrà el seu primer congrés a Barcelona, pocs dies després de la fundació de la Unió General de Treballadors (UGT).

A la dècada de 1890, el socialisme espanyol va incorporar dues noves idees: la creació de les anomenades cases del poble, centres de reunions amb finalitats doctrinals, culturals i formatives, i la reivindicació de la jornada laboral de 8 hores. La reivindicació s'havia de manifestar en concentracions convocades l'1 de maig de cada any (molta participació sobretot a Barcelona i Madrid).

"El moviment anarquista

Les idees anarquistes van tenir un èxit notable entre el moviment obrer de Catalunya. Aquestes idees es centraven en dos principis bàsics: la llibertat absoluta sense jerarquies de cap mena i la bondat de la societat lliure com a obra de la naturalesa. Eren idees directes i senzilles que van despertar gran entusiasme.

No se sap, el número exacte d'afiliats, però devia de ser nombrosos.

L'apòstol de l'anarquisme a Espanya va ser un altre tipògraf: Anselmo Lorenzo.

La manca d'organització dels anarquistes va ser el seu defecte més important. La desaparició de l'organització i la influència de les noves idees de propaganda pel fet o d'acció directa dels anarquistes europeus ( Bakunin, Malatesta, Kropotkin) van dur alguns sector anarquistes al terrorisme.

A la dècada de 1890, a Barcelona, el moviment anarquista era dominat per la tendència anarcocomunista, que creia en l'acció directa i espectacular. El resultat van ser nombrosos atemptats terroristes.

Santiago Salvador, va llançar dues bombes al Liceu amb resultat de 20 mors i nombrosos ferits. Va ser detingut i executat i 6 obrers van ser afusellats.

La legislació espanyola es va endurí contra l'anarquisme.

El 1897 es va produir un fet sagnant relacionat amb el procés de Montjuïc: l'assassinat de Cánovas del Castillo a mans d'un anarquista italià, que actuà per venjar els anarquistes jutjats. A partir d'aquesta data, l'activitat terrorista del moviment obrer començà a disminuir.

• Epíleg: el “desastre” de 1898

Des de 1868, les insurreccions cubanes havien estat gairebé permanents i s'havien anat sufocant per la via militar i mitjançant pactes polítics.

Els Estats Units volien substituir als espanyols en el domini de l'illa. Aprofitant un incident no aclarit, l'enfonsament del vaixell de guerra nord-americà Maine al port de l'Havana, atribuït a un sabotatge espanyol, els Estats Units va declarar la guerra a Espanya. La flota espanyola va perdre.

El govern espanyol no va tenir altre remei que demanar la pau. Per la pau de París, signada el 10 de desembre de 1898. Espanya perdia definitivament totes les possessions ultramarines: Cuba, Puerto Rico, Antilles i Filipines i les Marianes al Pacífic.

Vídeos relacionados