La potencia segons Nietzsche; Maite Larrauri

Literatura contemporánea del siglo XXI. Historia de la filosofía. Ensayos. Metafísica popular. Pensamiento. Sócrates. Argumento

  • Enviado por: Jaume
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 8 páginas
publicidad

LA POTENCIA SEGONS NIETZSCHE

  • UN JARDINER:

  • `Ens sentim aclaparats per la personalitat de Nietzsche quan ens adonem que tenim davant nosaltres un músic excel-lent, un magnífic poeta, un psicoleg formidable i un dels més grans filosofs. `'No sóc un home sóc dinamita'' declarava davant de tal constatació.'

    Nietzsche va desitjar l'harmonia, una vida com la mar en calma. Podem percebre-ho en l'admiració que li mereixien Epicur, Spinoza o Goethe.

    El nostre autor sent dins d'ell un caos, un bullici de sentiments que lluiten per aflorir. La seua grandesa rau en el fet que no es precipita a implantar un ordre preestablert, sinó que pretén fer d'aquest caos alguna cosa nova i bella, `'una estrella dansaire''.

    Fer de la vida una obra d'art no consisteix a introduir art en la propia existencia. Es tracta de dedicar temps i atenció al desenvolupament d'un mateix. L'art, davant la religió, la moral o la metafísica, és l'única forma que no sucumbeix al destí autodestructiu del nihilisme (l'enfermetat occidental). Aixo es deu al fet que l'art esta molt més lligat a l'experiencia originaria metaforica de la realitat que a la seua conceptualització cientifica.

    L'alliberament de l'art embriaga, permet una nova concepció de l'experiencia, és el plaer de l'absurd. Entendre la vida sota una dimensió estetica permet tornar a l'home el seu originari instint creador de metafores. L'expressió estetica és, primer que res, joc, novetat, excepció... `' L'art és l'única forca superior contraria a tota voluntat de negar la vida; és la forca anticristiana, l'antibudista, l'antinihilista per excel-lencia''

    Per tot aixo, Nietzsche entra en la filosofia més interessant per la vida filosofica que pels aspectes academics d'aquesta disciplina. La vida filosofica és una aventura, un experiment que extrau les seues propies conclusions. És un viatge sense destí prefixat en el qual no es busca, sinó que es troba. En aquest sentit els escrits de Nietzsche només parlen d'ell mateix. Si podem dir que s'escriu a ell mateix és perque, quan parla de les seues febleses, ho fa per contar com les ha superades no per contar les seues necessitats o agitacions.

    Per aquell qui anhele una vida filosofica només una cosa és necessaria: no tenir ni idea d'allo que s'és, no coneixer-se massa prompte. En aquest aspecte s'assembla al treball d'un jardiner: Tallant, amangant, afegint o limitant creara perspectives i formes, conferira a la totalitat un estil.

    Si fer jardins és un art és perque, com en totes les arts, la forma és el contingut: quan es troba la forma adequada d'alguna cosa, resulta impossible considerar-ho al marge del contingut.

    Solament poden ser bons jardiners aquells que tenen el coratge de declarar-se com a tals, creadors de naturaleses dominades. Molts són els imitadors que volen fer combinacions improblables, entussits en combinacions absurdes. D'altres, incapacos de desplegar l'energia necessaria per a construir un jardí original, defensen la natura salvatge.

    Aquestes gents `més naturals' cal veure-les -diu Nietzsche- com a persones impotents per a dur endavant el treball del jardiner artista. No serveixen per al treball i els resulta més facil pensar que hi ha elements inalterables en la naturalesa de cadascú. D'on es dedueix que les afirmacions sobre l'existencia han de ser interpretades com a símptomes de l'energia vital, de la salut i la potencia d'aquells que les profereixen.

  • LA METAFÍSICA POPULAR

  • Si no existeixen el pensament i la vida com a dues coses separades, aleshores ser filoleg grec, és com ser grec. Aquest és el sentiment més antic de Nietzsche, una gran admiració per la civilització grega, des de la qual pot analitzar i criticar la cultura occidental.

    Nietzsche afirma que cal considerar el llenguatge com l'instrument que els humans han inventat per a sobreviure, cosa que acaba resultant el mitja a través del qual s'enlairen per damunt de la resta dels animals.

    El llenguatge és l'únic camí que permet acostar-nos a la realitat. De fet ha sigut presentat com a l'instrument que ens permetra coneixer l'estructura dels fets de la realitat i, en consequencia, obtenir la realitat sobre el món. Ara bé, si el metode genealogic ens demostrara la incapacitat del llenguatge per tal d'aconseguir el coneixement de la realitat, aleshores el concepte de veritat, clau per al pensament occidental, es convertiria en una pura quimera. Si es mostra que les regles d'ús del llenguatge són una producció enterament humana sera impossible aconseguir des d'aquest un coneixement adequat de la realitat.

    I el metode demostra que el llenguatge té els seus origens en l'impuls pel qual els individus volen expressar la seua experiencia vital. Pero aquesta experiencia canviant és una aventura. Per aixo no tots estan disposats a lliurar-se a l'experiencia originaria, a arriscar-se a viure en l'enigma i l'abisme d'una realitat en canvi continu.

    El nostre pensament conceptual -la logica- es basa en operacions falsificadores. La logica sotmet allo individual a allo universal, tracta allo semblant com si fora igual. Quan dic dona puc referir-me a una dona banquera, una dona actriu, una dona com jo, una altra com ma mare, etc. Amb dona pretenc anomenar alguna cosa invariable i essencial que igual existencies diferents.

    La creenca en l'essencia universal i la creenca que amb les paraules podem dir la veritat d'aquesta essencia converteix el llenguatge en una especie de metafísica popular damunt la base de la qual s'ha edificat el coneixement científic del món.

    El llenguatge no reprodueix la realitat en ella mateixa, constitueix una forma d'art, de creació. Naix per la necessitat d'expressar una experiencia vital propia amb la realitat, té un carácter metaforic: les paraules provenen de crits que són expressions individualitzades d'experiencies singulars. El coneixement de la realitat que ens proporciona el llenguatge és més aviat un reconeixement: apropar allo desconegut a allo conegut. Anomenar-ho és una resposta a la nostra necessitat de seguretat. Més segurs si que ho estarem, pero també més allunyats de nosaltres mateixos.

    A Nietzsche li sembla que el fenomen de l'ateisme des de la Revolució francesa no ha comportat els beneficis que calia. Si després de matar Déu continuem pensant en termes de `dona normal' o `home normal', si continuem creien en unes regles morals universals, és que encara alberguem el déu del monoteisme cristia en les nostres formes de viure.

  • `AL LLOM D'UN TIGRE'

  • Zratrusta: `sóc allo que ha de superar-se sempre a si mateix'. I Nietsche encunya aixi un dels seus conceptes més coneguts, val a dir que la vida és voluntat de poder / voluntat de potencia. Els vells valors no s'afonen per ells mateixos sinó que són afonats abans directament per la voluntat de potencia que diu no a aquests valors. Una vegada afonats, la voluntat de potencia ha de crear valors nous.

    Créixer és un moviment que expressa un xoc de forces, un procés en que unes forces en troben d'altres que s'hi resisteixen: la voluntat de potencia no s'exerceix sobre la materia sinó sobre una altra voluntat de potencia. Hi ha lluita entre cada suposada unitat, la de la meua persona i la del roser ( planta que se li designa un nom en singular quan és una pluralitat de parts), entre forces diferents que volen triomfar les unes sobre les altres. Són instints o impulsos diversos.

    Nietzsche és un dels primers pensadors que manifesta una oberta desconfianca cap a la consciencia com el lloc on trobar la veritat d'allo que som: la voluntat de potencia es basicament insconscient, els éssers conscients són pocs comparats en els no conscients.

    Tanmateix, que saben els humans de si mateixos, tenint present que usen com a eina per coneixer-se el llenguatge, un món inventat i superposat que ens col-loca davant dels ulls un sistema conceptual per a veure i per a sentir? Amb la consciencia ens apropem als altres pero ens allunyem de nosaltres mateixos. Ens atemoreix saber fins a quin punt hi ha en nosaltres foreces despietades. Les nostres vides cavalquen al llom d'un tigre del qual ho desconeixem quasi tot.

    La consciencia enganya, ens impedeix coneixer la nostra part instintiva i pulsional. Pero aquest desconeixment d'un mateix, en el fons, a l'ésser gregari li resulta beneficiós perque li impedeix conéixer l'autentic caracter de la seua natura. En realitat hauria d'estar agrait que la ignorancia li impedesca captar aquesta veritat més profunda: no és més que un ser cruel i malvat.

    La personalitat no prové, per tant, del jo conscient sinó del cons inconscient, que és `guerra i pau, ramat i pastor'. El cos no diu `jo', sinó fabrica `jo'. Per sota del que jo sent i del que pensa esta el tigre, el cos amb els seus instints contraposat, cadascun d'ells amb la seua propia voluntat de potencia.

  • PUDENDA ORIGO

  • El nostre filósof digué que allo que determina el jo són les voluntats inconscients, en altres paraules, la voluntat de poder. La metafísica popular, aixo és, la gramatica, ens fa creure que tota acció té al darrere un subjecte. Creure en l'existencia de subjectes és com separar el llamp de la seua resplendor. Nietzsche ens diu que el que fem d'aquesta manera és duplicar una realitat i transformar-la en dues, en causa i efecte, quan la sola cosa que existeix és l'acció, l'esdevenir, la potencia. No existeix un subjecte anterior i exterior a les seues accions, un subjecte lliure per elegir.

    Sovint, quan Nietzsche es refereix als orígens d'alguns dels nostres ideals fa servir l'expressió pudenda origo; un origen que ens avergonyeix. Aquesta vergonya és la consequencia del contrast entre la posició elevada en que situem la raó i per una altra banda, la part inconscient de la nostra personalitat, la voluntat de potencia que esta adherida al nostre cos.

    L'origent dels conceptes morals es troba en petites conclusions: quan alguna cosa ens perjudica concloem que és dolenta. El que fem es convertir un relació casual amb la meua persona en una essencia moral, com si jo fora l'autentica mesura del bé i del mal.

    A més diu, que no només heretem trets físics sinó que també l'aversió que sentim al nostre voltant per les coses, i per tant, les nostres accions estaran determinades per aquest factor.

    Les distintes forces que componen la nostra vida tenen necessitat d'afirmar-se i la nostra voluntat de potencia expressa en cada moment l'equilibri d'aquesta batalla interior. Si ens trobem en una situació de feblesa en que les forces defensives han triomfat sobre les creatives la nostra vanitat es veura minorada, i per fer-la creixer fem pena a la resta de gent. Aixi ens demostrem a nosaltres mateixos el que encara ens queda de forca.

    Les coses de la vida que considerem més banals quant a la seua influencia en la nostra manera de pensar són aquelles sobre les quals ens demana atenció Nietzsche: la dieta, el moviment, el clima i la geografia.

  • BAUBO

  • Coneixer és una activitat que augmenta la potencia i proporciona plaer. A més, ens exalta creure que vencem velles ideesidees i pensar-nos per damunt dels altres.

    Nietzsche s'exercita, sempre esta en guerra contra les seues certeses. S'atreveix a riure's de si mateix en reconéixer-se en la `infinita baixesa de mosca i de granota'. Proposa que el riure siga un aliat de la saviesa, que la comedia de l'existenci comence a ser conscient d'ella mateixa.

    Per aixo a Nietzsche li sembla d'un gust pessim la insistencia de la ciencia a coneixer-ho tot: `voluntat de veritat'. Aquesta voluntat de veritat pretén augmentar la potencia d'alguns mitjancant la submissió i la normalització de tot. No pot acceptar l'emmascarament de la voluntat de potencia que realitzen.

    A Nietzsche li sembla que la veritat no és veritat si se li lleven tots els vels de damunt. I, per tal de posar en practica el mateix que defensa, ens proposa un enigma: `Potser la veritat és una dona que té bones raons per a no deixar veure les seues raons. Poser el seu no en grec siga Baubo?

    Baubo és, així, el nom que Nietzsche proposa per a la veritat, una veritat veladaque oculta les seues raons i les seues vergonyes, tot i que en alguns moments s'alca la falda per a deixar-les veure. I quina cosa veiem? El més baix, pudenda origo, allo que la nostra pudorosa raó pretén ignorar. D'aquesta manera, la veritat del món sols sera desvelada davant dels més temeraris, aquells que decidisquen desafiar el terror.

    Els temeraris són esceptics, perque només l'escepticisme garanteix la llibertat que exigeix la recerca de la veritat.

    Baubo és la veritat perque és una anciana esceptica. La veritat que ensenya és la veritat de la vida. I la vida és una dona perque esta velada i només de tant en tant, i no a tot el món, revela una part de la seua bellesa.

    Per als febles les mentires són necessaries i consolatories. Per als esperits forts i temeraris hi ha el riure. I també la possibilitat d'obtenir la revelació de la bellesa des de la qual crear.

    `Riure - diu Nietzsche - significa gaudir del sofriment de l'altre amb la consciencia tranquil-la'. Riure et salvara.

  • QUINS COLORS?

  • L'art actua com a estimulador de la vida fins i tot quan posa de manifest les coses lletges, dures o problematiques, com en el cas de la tragedia. Segons Nietzsche l'escenificació de situacions que ens espanten, quan es contemplen de cara i amb l'esperit de qui no té por perque les mira als ulls, com fa l'autor de les tragedies, és una victoria: la victoria de l'artista valent davant d'uns enemics poderosos, els instints humans, que poden ser terribles. Gaudim d'una tragedia perque valorem el gest bell de qui no és un covard davant de les accions humanes.

    Es podria dir que l'art fa interesasnt la vida. I donar interes a allo que per si mateix no en té és la tasca dels individus superiors i més potents. Creen valors.

    Tots els valors són creació humana. No pertanyen a la natura. El valor d'alguna cosa és allo que se li ha afegit per tal de fer-la interessant als humans.

    Nietzsche admira la gran saviesa de la vida que va demostrar la civilització grega. El respondre amb lleugeresa a la visió terrorífica del món és una demostració de la potencia excepcional. Interpreten els processos naturals com a divinitats, cosa quei permet descarregar els humans de la culpa.

    Aquesta voluntat implica segons Nietzsche, una certa ceguesa cromatica que no és sinó l'elecció de certs colors amb els qual mirar el món. Així un artista pinta el món amb un nombre de color inferior al que existeix en realitat i són cecs per a d'altres. Aquests són els seus valors, aquesta és la seua elecció.

    La moral també és una creació: Si ho fan individus potents que afirmen la seua particularitat, atorguen al seu model de vida colors més encesos: allo que és bo són ells mateixos i la resta queda desdibuixada. Si ho fan els impotents, assenyalaran amb precisió en que consisteix aquell mal i, només en segon terme i com a contraposició, indentificaran que és bo amb ells mateixos.

    Els primers fan ombra als altres amb la seua llum; els segons només són capacos de donar-se llum despres d'haver condemnat imaginariament els altres a les tenebres.

  • LES FESTES SÓN PAGANES

  • Els fundadors del cristianisme consideraven que les passions eren lletges i brutes, i l'ideal que van forjar és el d'un déu que representa l'anul-lació, la purificació de les passions.

    Els grecs consideren que les nostres inclinacions són inevitables: la seua potencia és quasi sempre superior a la resistencia humana. Ja que fins i tot el mal troba una dignitat en aquest quadre, els grecs demostren el seu bon sentit establint festes per a celebrar totes les passions.

    Parlar de `festes paganes' és un pleonasme, perque la festa en el seu origen és pagana: una celebració de la vida. I, d'entre totes els déus Nietzsche sent una gran predilecció per Dionís, per l'ideal que representa i pel carácter de les festes que es feien en el seu honor. Pero també per tot el que vol interpretar Nietzsche a través d'aquest déu: simbolitza un impuls que es manifesta com una crida sovint irrefrenable.

    No sabem si Nietzsche va participar en alguna festa o no, pero la descripció dels efectes de Dionís és perfecta: anul-lació de la subjectivitat individual, dissolució en una unitat superior, emoció intensa de pertanyer a una comunitat en que les barreres que ens separen han estat abolides.

    Pero, a més, a Nietzsche, li cal que Dionís es transforme en la figura que simbolitze el món com un joc de forces eternament contraposades, la voluntat de potencia que gira sense fi més enlla del bé i del mal : l'esdevenir.

    Com escapar a la desesperació? La resposta és Dionís, qui projecta a la categoria d'ideal l'etern esdevenir i garanteix que brolle l'amor a la vida fins i tot en els seus moments més terrorífics. Per tant, la vida mai no sera un pes feixuc gracies a l'experiencia dionisíaca - una alegria proxima al goig que ens desborda i que potser si durara uns minuts més ens aniquiliaria.com si haguérem assolit la meta de l'existencia.

  • SOCRATES MÚSIC.

  • En moltes ocasions, Nietzsche situa Socrates en l'origen de la decadencia. Per una banda, destaca la seua naturalesa antiartística: és lleig i aixo és gairebé una refutació de la seua doctrina, i a més és contrari a tota manifestació artística, i proposa una aproximació a la realitat.

    D'altra banda, aplaudeix els atacs de Socrates contra la norma i les opínions generals. Admira en Socrates la seua capacitat de simbolitzar moltes formes de viure diferents. Moltes escoles han vist en Socrates el fonament de les seues idees, orginant aixi nombroses interpretacions. Si cada teoria respon a una manera de vida i cada manera de vida a un temperament diferent, aleshores la pecularietat de Socrates és que tots aquests temperaments i maneres de vida convergeixen en ell.: també Nietzsche es considera ell mateix un ésser complex i ple de tendencies diverses, algunes d'elles fins i tot contraries.

    Nietzsche forja el seu propi ideal: un Socrates músic, capac de reunir la saviesa de la vida i la intuició suprema de l'art, la veritat de l'experiencia de l'esdevenir i la revelació de la bellesa. Una mena de Dionís filosof, com d'aquell de qui Nietzsche es declara deixeble.

    L'objectiu del geni del cor és descobrir el tresor ocult que es troba endins del deixeble i rescatar-lo. En defenitiva, el deixeble tindra entre les mans la seua propia potencia.

    Com Socrates, Nietzsche ambiciona per a si el paper d'educador. Declara que la vida seria una festa si poguera arribar a ser un metge dels esperits pobres.

    Una humanitat en que cadascú puga descobrir el seu propi tresor és una humanitat que ha superat els seus lligaments. Tal és el secret de la superhumanitat que Nietzsche ens promet si sabem fer créixer al maxim la potencia de la vida. I el superhuma és aquell que es crea ell mateix, no negant res de si mateix, redimint-ho i afirmant-ho tot, pero imprimint alhora a la seua vida un estil fort i decidit.

  • UN NAVEGANT

  • Nietzsche proclama la seua passió, que no és sinó cobdícia: la de poder tener més vides, veure a través de molts altres ulls, agafar a través de moltes altres mans, en definitiva, poder renaixer en molts altres éssers.

    Aquest passió la realitza a través de la ment humana. Perque la ment esta feta d'estrats en que ha anat acumulant-se el passat, l'antiga animalitat i la humanitat. En cert sentit, diu Nietzsche, podem trobar que els tres darrers segles sobreviuen en algunes famílies i fins i tot en alguns individus. Coneixer-se a si mateix es dur a terme un viatge en el que ens siga possible redescobrir i viure les aventures d'un mateix mentre van canviant i transformant-se.

    Gracies a Nietzsche, el gran solitari, ningú estara mai més completament a soles. Hem heretat el seu quadern de bitacola, que és per a tots aquells que hagen triat ser filosofs en la vida. Perque l'única cosa imprescindible per entendre Nietzsche és haver viscut.

    Quan tenim la sort de coneixer una filosofia que justifica la nostra manera de viure, actua sobre nosaltres com un sol que il-lumina, calfa i fecunda. Per aixo necessitem noves filosofies, tantes com maneres de vida diferents puguen existir. I també necessitem nous filosofs.

    VALORACIÓ PERSONAL:

    La potencia segons Nietzsche, un llibre escrit per Maite Larrauri i plasmat per Max, ha sigut un llibre que m'ha fet entendre millor el món del filosof alemany gracies a les metafores que usa per tal d'exemplificar les paraules de Nietzsche tant visualment com plasmades al paper. Per tal de donar la meua valoració sobre el llibre aniré repassant els nou capítols que hi ha i comentant-los des de la meua perpectiva.

  • JARDINER: Nietzsche a l'igual que un jardiner preten fer del caos una cosa bella i nova.

  • El jardiner vol l'harmonia del jardi i Nietzsche la del seu interior.

    Un bon jardiner ha de saber observar la natura per poder intervenir i actuar. Anira a poc a poc decidint quines plantes i arbres, d'entre els que creixen espontaniment en aquella terra, ha de cultivar perque floresquen i donen fruit. En definitiva, haura de tallar, amagar, afegir o limitar i així creara perspectives i formes, conferira a la totalitat un estil.

    El savi, qui assaboreix i selecciona, abasta amb la mirada el conjunt de les energies i febleses que creixen en ell, i s'aplica a imposar-los un estil. Decideix cultivar la seua vanitat o la seua pietat en una part de l'hort.

    El bell jardí que en resultara podra ser del nostre gust o no, pero en tota la seua extensió estara present una voluntat d'estilització que delatara el seu dur i rigorós treball quotidia.

    La comparació entre el jardiner i el filosof ens permet entendre el principi de la seua moral. Vol crear-se a si mateix i per aixo ha de construir-se. Ha de comencar de zero elegint que o que no voldra incluir en la seua construcció del coneixement.

    2. METAF'ISICA POPULAR: en aquest capítol ens paralara del llenguatge i com influeix en la nostra perspectiva i en la nostra manera de pensar. Quan jo parle de dones, siguen altes o baixes, blanques o negres, importants o no, ho identifique en individus pertanyents al mateix genere, la qual cosa converteix en vertadera la paraula dona. Ara bé, la creenca en l'essencia universal i la creenca que amb les paraules podem dir la veritat d'aquesta essencia converteix el llenguatge que tots fem servir en una especie de mitologia sobre la que s'ha edificat el coneixement cientific del món.

    El coneixement de la realitat que ens proporciona el llenguatge, ens protegeix de la por que, el desconeixement ens causaria.

    3- AL LLOM D'UN TIGRE: `Sóc allo que a de superar-se sempre a si mateix' i amb aquestes paraules de Zaratustra, Nietzsche encunya un dels seus conceptes més coneguts, la voluntat de poder. Hem oblidat que les nostres vides cavalquen al llom d'un tigre, en altres paraules, hem sigut domesticats al llarg de la historia i ara ens atemoreix saber fins a quin punt hi ha en nosaltres forces despietades. La natura ens protegeix amb la ignorancia d'aquestes forces.

    És per aixo que diu que la personalitat prové del cos inconscient. Per sota del que jo sent i del que pense esta el tigre, el cos amb els seus instints contraposats, cadascun d'ells amb la seua propia voluntat de poder.

    4. PUDENDA ORIGO: En aquest apart ens parla de l'origen d'alguns dels nostres ideals. És el cas de l'analisi que fa Nietzsche de com en les intencions de fer mal als altres rau l'origen de l'impuls a formar societat.

    Que allo més alt provinga d'allo més baix provoca vergonya als cristians benpensats i als moralistes de tota mena.

    La vergonya de saber en quin principi es van basar els que ara són els nostres més alts ideals, pot no agradar a molta gent, sobretot els dos que ha citat l'autor.

    La vertitat és que jo no arribe a entendre el perque d'aquesta pudenda origo, ja que supose que ha sigut part de l'evolució que ens ha fet arribar fins aquí, i que si no hagués estat així potser ara no estariem en aquest món. Una miqueta decepcionant potser si que ho siga, pero tant com causar vergonya em pareix exagerat.

    5.BAUBO: amb el mite de Baubo, Nietzsche ens introdueix la importancia del riure. Enmig del gran dolor, els humans continuen bevent i menjant, la vida segueix afirmant-se en ells. Mira així les coses i et salvaras. El riure et salvara.

    Baubo també representa la veritat. La meua idea d'aquest capitol ha sigut que la veritat potser siga dura, i sols alguns podran acceptar veure-la , la superaran únicament els que s'ho prenguen amb alegria i riguen.

    6. QUINS COLORS? Maite comenca amb aquesta pregunta per tal d'introduir-nos al tema: la multitud de formes de veure el món, de prendre valors distints. Així com l'artista pinta el món amb una serie de colors, és com representa els seus valors, aconsegueix donar-li un sentit al món.

    I és que per a gustos, colors.

    7. LES FESTES SÓN PAGANES. Analitza el sentit de la festa en la tradició cristiana. El déu grec pel que més predilecció sent Nietzsche és Dionís, que representa l'embriaguesa, els sentiments, les pulsions, les passions... Aclara el sentit que tenim de festa pagana, dient que és un pleonasma, ja que tota festa en el seu origen és pagana: una celebració de la vida.

    8.SOCRATES MÚSIC. En aquest apartat l'autora interpreta el que significa Socrates per al filosof. Per una banda destaca la seua naturalesa antiartística i per una altra aplaudeix els atacs de Socrates contra la norma i les opiniones generals. El compara en un Dionis filosof, l'objectiu d'aquest sera instruir de manera en que cada individu puga descobrir el seu propi tresor. Aquest sera el secret de la superhumanitat que Nietzsche ens promet si sabem fer creixer al maxim la potencia de la vida, és a dir, el superhome d'aquell del que ens parla, que sera capac de crear nous valors i que superara el nihilisme passiu de Nietzsche.

    9.UN NAVEGANT: Amb la metafora del navegant Nietzsche justifica la nostra manera de viure. Ell es declara bodiciós ja que desitja tenir més vides, veure a través d'altres ulls i poder naixer en molts altres éssers. Cal ser valent per a ser un filosof vitalista, per estimar la vida. Per exemple si ens trobem a mar obert, enmig d'una tempesta tenim dues opcions: o be hissar les veles encara més potents i arriscar la vida o bé aplicar una saviesa de llarga vida, arriar les veles i viure amb energia reduida. Deixar.nos endur pels corrents. El que de cap manera és propi del valent és la trista rebel-lió del lament i el ressentiment.