La polèmica lingüística i els jocs florals

Literatura Valenciana. Prosa i teatre de la reinaxença. Novel-la histórica. Novel-la costumista. Narrativa realista i naturalista. Narcís Oller. Teatre

  • Enviado por: Rodees13
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 4 páginas
publicidad
publicidad
LA POLÈMICA LINGÜÍSTICA I ELS JOCS FLORALS.

Al llarg del segle XIX, la llengua es veu envoltada en una polèmica que, lluny de reforçar la recuperació lingüística, el que fa es aguditzar un problema i endarrerir la finalitat de la Renaixença. El problema és la manca d'una normativització única per a tots els parlants. La polèmica se centra en quin model de llengua cal basar-se per crear-ne les normes lingüístiques: "el català acadèmic" o "la llengua que ara es parla".

Els partidaris de llengua acadèmica pensaven que la millor opció era l'estudi de la llengua dels nostres clàssics medievals per convertir-la en model de correcció i fixar-ne les regles d'escriptura. Aquesta tendència, però, prescindia i s' allunyava de la llengua de l'època i dels usos col·loquials.

Els Jocs Florals, restaurats el 1859, foren la plataforma clau per a la recuperació de la llengua literària perquè van crear la consciència de la necessitat d'establir una norma lingüística única per a tot el territori, alhora que cada any s'hi presentaven, més treballs i de major qualitat.

Un dels objectius de la Renaixença era el conreu de tots els gèneres tent cultes com populistes. Per a conseguir-ho és atényer el que hem anomenat normalitat literaria.

LA PROSA I EL TEATRE DE LA RENAIXENÇA

NARRATIVA ROMÀNTICA.

La novel·la històrica.

Popularitzada per autors com Alexandre Dumas i Walter Scott

La novel·la costumista.

A partir de la recreació de costums populars, l'autor amb un argument versemblant que intenta reflectir una realitat idealitzada.

Destaquen: Josep Pin i Soler,

Presenta com a gèneres:

L' article costumista.

Descrivia ambients, personatges i situacions típics de les classes populars vistos de manera idealitzada i sentimental o crítica i còmica. Es publicava en la premsa satírica.

El quadre.

Dotat de personatges plans, estereotipats. Té l'origen en l'article de costums

La novel·la fulletonesca

és un gènere de narrativa sentimental en què els personatges viuen situacions dramàtiques de les quals acaben reeixint o fracassant depenent de la seua bondat o maldat respectivament. Les situacions se succeeixen en un argument complicadíssim concebut de manera episòdica. Que la novel·la fos més llarga o més curta, depenia de l'interés que despertara entre els lectors. Cada entrega o episodi acabava deixant la trama interrompuda per mantindre la intriga del lector.Destaca Josep Feliu i Codina en aquest gènere.

NARRATIVA REALISTA I NATURALISTA.

Els autors realistes també van fugir de la visió idealitzada i folklòrica del Costumisme, i es van caracteritzar per la reproducció de la realitat. Això implicava tractar els canvis provocats per al industrialització i l'ascensció socials de la burgesia.

Les novel·es realistes també són anomenades de tesi: l' autor prova de demostrar una denúncia o ensenyament moral a través de la narració. La demostració d'aquesta tesi és possible gràcies a la descripció psicològica dels personatges feta pel narrador omniscient que introdueix.

La novel·la naturalista era una evolució i superació del Realisme; era el resultat d'aplicar la filosofia positivista d' Auguste Come i l'afany científic de l'epoca.

En conseqüència, el Naturalisme va accentuar el descriptivisme realista amb la reproducció d'ambients degradats i va explicar la realitat a partir de les teories deterministes, és a dir, el comportament dels personatges és producte de la influència ambiental i/o de l'herència genètica.

Des del punt de vista estilístic, el Realisme i el Naturalisme propugnaren un llenguatge creïble, versemblant, propi dels personatges, de la situació social i de l'època actual.

Els autors realistes i naturalistes insisteixen en el fet que els personatges i les situacions són trets de la realitat. Aquesta voluntat de fer creïbles accions, escenaris i personatges va fer possible que molts narradors optaren per l'ús de la pròpia llengua. També portà com a conseqüència la construcció d'un llenguatge narratiu basat en l'ús de la llengua actual i viva, pròpia dels personatges de les narracions.

NARCÍS OLLER ( VALLS, 1846- BARCELONA, 1930)

Oller insistia que el seus personatges eren producte de la seua observació i anàlisis de persones que va conèixer

OBRES

Oller va començar escrivint en castellà, però el seu coherent realisme i les relacions amb el grup d' escriptors de La Renaixença, el van fer adoptar el català per a les seues millors obres.

CARACTERITZACIÓ

Fou un narrador que no va desdenyar cap de les possibilitats que li oferien les diferents modes de la novel·lística europea, situacions melodramàtiques pròpies dels fulletons; passant per l'anàlisi detallada i científica de les causes d'una malaltia o d'un vici, l'exposició; fins a un costumisme moralitzador i l'exposició dels canvis produïts arran de la revolució industrial i del liberalisme econòmic. I en la majoria d'elles un narrador omniscient i una descripció psicològica profunda dels personatges, molt característica de la novel·la psicològica que es va posar de moda.

EL TEATRE

El teatre de la Renaixença va seguir uns paràmetres semblants a la resta de gèneres literaris, és a dir, Romanticisme historicista i costumista, Realisme i Naturalisme.

EL SAINET

Es tracta d'una peça de teatre curta, d'un acte, destinada a ser representada en els entreactes d'obres de major extensió. Tenien caràcter còmic i satíric, amb personatges i ambients populars. El llenguatge del sainets es caracteritzava pels usos col·loquials i vulgars de la llengua, amb tota mena de castellanismes i vulgarismes. però també al desig de retratar personatges pretensiosos que en mostraven la ridiculesa (coentor) amb un castellà infecte.

Els autors més representatius foren Josep Bernat i Baldoví i Eduard Escalante.

EDUARD ESCALANTE

Obra Les xiques de l'entresuelo i L'escaleta del dimoni.

Escalante va caricaturitzar aquells personatges pretensiosos que volien manifestar la seua superioritat parlant en castellà. El castellà incorrecte empeltat de valencianismes, i les expressions cultes usades de manera imprecisa palesen la ridiculessa de l'autoodi dels valencians de les grans ciutats.

Va oferir el costat còmic amb intenció moralitzadora. Volia que els espectadors en veren reflectits els defectes i que se’n riguren. L’ús d’expressions en castellà incorrecte augmenta la comicitat en caricaturitzar la pretensiositar dels personatges que l’usen èr donar-se impertància, però mal pronunciat.

ÀNGEL GUIMERÀ I JORGE

Fou un dels fundadors del setmanari i un excel·lent poeta romàntic que, en els Jocs Florals, va ser nomenat Mestre en Gai Saber.

D'estètica romàntica, va anar incorporant progressivament l'estètica realista en l'època de maduresa. Finalment tornà a la producció de caràcter romàntic historicista.

OBRA

Tragèdies romàntiques. Les primeres obres es van caracteritzar per l'ambientació medieval, el tractament subjectiu i llegendari de la història, Mar i cel

Drames realistes. Ambientades en l'època contemporània, l'autor planteja una problemàtica que connecta amb la realitat, de manera que les obres esdevenen autèntics documents de denúncia social. Maria Rosa i Terra baixa

CARACTERITZACIÓ

La condició de fill natural i la condició de nouvingut, ja que es crià ales Illes Canàries, i no aprengué el català fins que arribà als vuit anys al poble del pare. Això es va traduir en una militància nacionalista per accentuar la seua catalanitat i el gust pel mestissatge dels personatges. Els fracassos amorosos de la seua joventut i l'estretíssima relació amb la mare, expliquen, el romanticisme tràgic i els personatges femenins molt idealitzats.

CONCLUSIÓ. VALORACIÓ DE LA RENAIXENÇA

La renaixença va triomfar de manera desigual en les diferents del domini lingüístic. La normalitat literària, que era l'aspiració de renaixentistes, només es va aconseguir a Catalunya. La revolució industrial i les necessitats de la nova burgesia catalana sorgida d'aquesta industrialització, van fer que els objectius de la Renaixença es polititzaren, cosa que donà lloc al catalanisme polític. En aquestes condicions, la dignificació de la llengua no es va quedar en una moda literària, sinó que va anar més enllà: normativització i lluita per l'oficialització de la llengua.

A València, en canvi, sense industrialització, amb una burgesia agrària i rendista que mirava cap a Madrid, l'ús culte de la llengua es va convertir en una recreació arqueològica de quatre senyorets de ciutat; i això només en la poesia romàntica, ja que els altres gèneres cultes i la literatura que representava la modernitat foren conreats en castellà. D'altra banda, els sector valencians més progressistes conrearen els gèneres populistes (poesia satírica i política, vinculada a la premsa satírica, i sainets) amb la intenció d'influir políticament en les classes populars. En aquest sentit, la situació literària no havia canviat respecte als usos lingüístics de la Decadència. En conseqüència, la diglòssia literària va continuar enquistada en els àmbits literaris valencians. En aquestes condicions, qualsevol plantejament de normalització lingüística semblava inviable.