CARACTERITZACIÓ

Fou un narrador que no va desdenyar cap de les possibilitats que li oferien les diferents modes de la novel·lística europea, situacions melodramàtiques pròpies dels fulletons; passant per l'anàlisi detallada i científica de les causes d'una malaltia o d'un vici, l'exposició; fins a un costumisme moralitzador i l'exposició dels canvis produïts arran de la revolució industrial i del liberalisme econòmic. I en la majoria d'elles un narrador omniscient i una descripció psicològica profunda dels personatges, molt característica de la novel·la psicològica que es va posar de moda.

EL TEATRE

El teatre de la Renaixença va seguir uns paràmetres semblants a la resta de gèneres literaris, és a dir, Romanticisme historicista i costumista, Realisme i Naturalisme.

EL SAINET

Es tracta d'una peça de teatre curta, d'un acte, destinada a ser representada en els entreactes d'obres de major extensió. Tenien caràcter còmic i satíric, amb personatges i ambients populars. El llenguatge del sainets es caracteritzava pels usos col·loquials i vulgars de la llengua, amb tota mena de castellanismes i vulgarismes. però també al desig de retratar personatges pretensiosos que en mostraven la ridiculesa (coentor) amb un castellà infecte.

Els autors més representatius foren Josep Bernat i Baldoví i Eduard Escalante.

EDUARD ESCALANTE

Obra Les xiques de l'entresuelo i L'escaleta del dimoni.

Escalante va caricaturitzar aquells personatges pretensiosos que volien manifestar la seua superioritat parlant en castellà. El castellà incorrecte empeltat de valencianismes, i les expressions cultes usades de manera imprecisa palesen la ridiculessa de l'autoodi dels valencians de les grans ciutats.

Va oferir el costat còmic amb intenció moralitzadora. Volia que els espectadors en veren reflectits els defectes i que se’n riguren. L’ús d’expressions en castellà incorrecte augmenta la comicitat en caricaturitzar la pretensiositar dels personatges que l’usen èr donar-se impertància, però mal pronunciat.

ÀNGEL GUIMERÀ I JORGE

Fou un dels fundadors del setmanari i un excel·lent poeta romàntic que, en els Jocs Florals, va ser nomenat Mestre en Gai Saber.

D'estètica romàntica, va anar incorporant progressivament l'estètica realista en l'època de maduresa. Finalment tornà a la producció de caràcter romàntic historicista.

OBRA

Tragèdies romàntiques. Les primeres obres es van caracteritzar per l'ambientació medieval, el tractament subjectiu i llegendari de la història, Mar i cel

Drames realistes. Ambientades en l'època contemporània, l'autor planteja una problemàtica que connecta amb la realitat, de manera que les obres esdevenen autèntics documents de denúncia social. Maria Rosa i Terra baixa

CARACTERITZACIÓ

La condició de fill natural i la condició de nouvingut, ja que es crià ales Illes Canàries, i no aprengué el català fins que arribà als vuit anys al poble del pare. Això es va traduir en una militància nacionalista per accentuar la seua catalanitat i el gust pel mestissatge dels personatges. Els fracassos amorosos de la seua joventut i l'estretíssima relació amb la mare, expliquen, el romanticisme tràgic i els personatges femenins molt idealitzats.

CONCLUSIÓ. VALORACIÓ DE LA RENAIXENÇA

La renaixença va triomfar de manera desigual en les diferents del domini lingüístic. La normalitat literària, que era l'aspiració de renaixentistes, només es va aconseguir a Catalunya. La revolució industrial i les necessitats de la nova burgesia catalana sorgida d'aquesta industrialització, van fer que els objectius de la Renaixença es polititzaren, cosa que donà lloc al catalanisme polític. En aquestes condicions, la dignificació de la llengua no es va quedar en una moda literària, sinó que va anar més enllà: normativització i lluita per l'oficialització de la llengua.

A València, en canvi, sense industrialització, amb una burgesia agrària i rendista que mirava cap a Madrid, l'ús culte de la llengua es va convertir en una recreació arqueològica de quatre senyorets de ciutat; i això només en la poesia romàntica, ja que els altres gèneres cultes i la literatura que representava la modernitat foren conreats en castellà. D'altra banda, els sector valencians més progressistes conrearen els gèneres populistes (poesia satírica i política, vinculada a la premsa satírica, i sainets) amb la intenció d'influir políticament en les classes populars. En aquest sentit, la situació literària no havia canviat respecte als usos lingüístics de la Decadència. En conseqüència, la diglòssia literària va continuar enquistada en els àmbits literaris valencians. En aquestes condicions, qualsevol plantejament de normalització lingüística semblava inviable.